Caspar Friedrich CASPAR DAVID FRIEDRICH: MONJO VORA EL MAR Pintura romàntica (1810). Oli (1,10 x 1,71 m). Museu Staatliche, Berlín. Els pintors paisatgistes romàntics alemanys, sobretot Friedrich, eren panteistes, és a dir, identificaven la naturalesa amb Déu. S'hi internaven buscant els signes del llenguatge diví, que després representaven donant a cada element natural un contingut simbòlic. Així, les muntanyes, els rius, els camins, etc. signifiquen altres coses en l'obra de Friedrich. Aquesta és una obra que va despertar de seguida l’interès dels crítics, els intel·lectuals i el públic. A més va ser comprat per a les col·leccions reials de Frederic Guillem III de Prússia i Friedrich va ser nomenat membre de l’Acadèmia de les arts de Berlín el 1811.
Podem considerar també que el cel és com una muralla imaginària, immensa. El quadre no té límits laterals, el marc és un tall arbitrari. Això també és revolucionari. Els colors freds s’adien amb la intenció de l’artista de remarcar la inaccessibilitat de la natura per a l’ésser humà. Significació: L'artista va formular una nova iconologia religiosa a través del paisatge. Altres paisatgistes romàntics, especialment l'anglès Blake, havien dut a terme alguna cosa semblant, però en Friedrich, els símbols de la religiositat no revesteixen formes humanes. Malgrat això, la simbologia de Friedrich no va ser sempre ben vista entre els protestants –religió a la qual pertanyia–, que tradicionalment no identificaven mai les creences religioses amb imatges, perquè eren iconoclastes. En els paisatges d'aquest artista alemany, doncs, sempre hi és present la divinitat si bé a través de símbols. De vegades, es tracta de símbols molt explícits: catedrals i ruïnes de monestirs; altres vegades, ja són més ambigus: els vaixells solcant el mar signifiquen el pas de l'home per la vida; els ports signifiquen l'arribada de l'home al seu destí final, la mort; la lluna il·luminant la superfície marina representa la presència de Jesucrist, etc. Friedrich va modificar quatre vegades aquesta obra, ja que tenia perfecta consciència de que era una pintura revolucionària. Per exemple, havia previst dins de la composició inicial dos vaixells avançant cap a la sorra i balancejant-se a causa de la tempesta, però varen ser només dos esbossos que solament són perceptibles gràcies a la màquina de rajos infrarojos. És possible pensar que el pintor es pinta a si mateix en la figura del monjo i converteix l’obra en una confessió. Friedrich com a autèntic romàntic, lliga art i vida, art i artista, pintor i obra. L’art i la vida en el Romanticisme són una sola cosa. El jo interior es converteix en l’eix central d’inspiració. La pintura de Friedrich explora a través del paisatge, l’infinit, les fronteres de l’espai i el temps i el dolor de l’existència humana, plena de solitud davant d’un univers immens. Friedrich és un pintor-filòsof que portarà a la pintura la seva complexa psicologia i la seva visió angoixant de la vida de l’ésser humà. D’acord amb els ideals de la pintura romàntica alemanya Friedrich cercava expressar amb aquesta tela el seu propi món interior, un món torturat i desbordat per la intensa càrrega mística de què estava imbuït. Les representacions de la naturalesa, en Friedrich, són empàtiques: l'espectador hi projecta el jo personal i els sentiments, i les interpreta d'acord amb aquests; en aquests paisatges desolats, cada espectador sent a la seva manera la precarietat del destí humà i l'angoixa de la soledat, com a condició inherent a tots els éssers. Caspar David Friedrich no va crear escola, tanmateix hi ha estudiosos de l'art que creuen que va exercir una forta influència en certs corrents de pintura abstracta del segle XX com, per exemple, l'espacialisme. |
|||
Pàgines de batxillerat humanístic i artístic. Javier Arrimada 2021 |