Article
publicat a El País el 07/03/02 per Narcís Comadira
Paisatge
sota la pluja
Plou, sí.
Finalment plou. I les terres eixutes respiraran tranquil·les mentre samaren
de plugeta fina. La pols se nanirà dels arbres i els camins, els
rius sompliran discretament i esperarem lestiu sense el neguit de
les restriccions. Plou. Tinc ganes de veure la pluja, de sentir-la. Agafo un
paraigua i men vaig a fer un volt pel parc.
Això de passejar pels parcs ho feia contínuament Rilke, o, com
a mínim, en parla sempre als seus poemes. Però els parcs de Rilke
eren diferents del meu. Ell anava sempre per llargues avingudes vorejades dàlbers
o de trèmols i, a la tardor, les fulles voltejaven als seus peus. Llavors
sentia una infinita nostàlgia i parlava descriure llargues cartes
i de vagar sense rumb com una daquelles fulles perdudes en la intempèrie.
El meu parc és el del Putxet. Ben diferent.
Quan, fa 30 anys, em vaig instal·lar al barri, hi anava molt sovint.
El Putxet era molt diferent del que és ara. No hi havia tanta densitat
dedificació, encara hi quedaven torretes i, sobretot, no hi havia
aquests enfilalls de cases adossades -adhesives, en diu la meva mare-. I tot
i que no era ja, ni de lluny, aquell Putxet idíl·lic que tan bé
evoca la senyora Elvira Farreras al seu llibre, era força més
agradable que no pas ara. Però el parc encara hi és. I aquests
30 anys li han anat a favor. Molts arbres que llavors eren acabats de plantar
han crescut considrablement i, essent espècies distintes com són,
mostren verds diferents. Verds sords dels xiprers i dels pins, verds lluents
de les palmeres, verds blavosos dels cedres, verds grisencs de les oliveres,
verds metàl·lics dels eucaliptus. A sota, els baladres, amb les
seves fulles allargades, estan endormiscats encara, sense flors. Le sàlvies,
de fulles platejada, fan la mata grossa. Els romanins treuen una tímida
floreta blava. I les mimoses, que aquest any han florit reressagades per mor
dels freds passats, encara mostren les seves tofes de flor polsinosa, una mica
ja de color tirant cap a laram, lleument socarrimades.
Sota el paraigua, enfilo el camí que puja amunt. Perquè cal dir
que el parc del Putxet no té llagues avingudes sinó que és
un parc costerut, ple descales i camins que fan giragonses. És
un parc mediterrani, ben cuidat, una mica com un jardí botànic.
De tant en tant hi ha alguna placeta, quatre bancs i una font. Tot pujant, des
dalguns llocs estratègics, ja a una certa alçada, es veu
tot Barcelona i el mar. Si hi ha un banc, acostuma a estar ocupat per gent gran
que hi esplai la vista i els records o per alguna parellet jove concentrada
en altres esplais. A les placetes sol haver-hi els passejants de gosos. Hi ha
una certa solidaritat entre els habituals, que es coneixen i coneixen les bèsties.
I els amos dels gossos que saturen a parlar, i els animals aprofiten per
ensumar-se el cul. Tot respira una agradable harmonia, sobretot les tardes destiu,
quan puja la marinada i el sol baixa i la calma sestén sobre els
vegetals assedegats. Però avui no és pas lestiu. Ni tan
sols primavera. I plou. El parc és buit i no hi ha gent gran ni parelles
ni gossos. Hi ha pluja que regalima per les palmes i els fènixs i els
ventalls de les washingtònies i els margallons. Els troncs nus del pollancres
es retallen, blancs, sobre els verds. I els marfulls florits, els espígols,
els acants, els pitòspors i lheura que encatifa molts parterres
agraeixen la pluja que els cau al damunt amb tanta lenta constància.
A baix, asseguda a la falda de Montjuïc, tal com diu Verdaguer, Barcelona:
ara sota sota aquesta cortina gisa que la unifica i, al lluny, la confon amb
el mar. La Sagrada Família treu les seves agulles dentre les bromes
i busco el campanar de Pedralbes i el del Pi i el de la Catedral. Veig la torre
falsament moderna de Calatrava i la cúpula i les torratxes del palau
de Montjuïc i la closca descarabat de palau Sant Jordi. Les torres
tímidament bessones de lexpansió olímpica sembla
que emergeixen de dins del mar. Jugo a desxifrar el traçat dels carrers,
però hi ha massa humitat en laire i tot senganxa en aquesta
mena de calitja molla. Sí, plou. Arraulit sota el paraigua, magafa
una lleugera esgarrifança. La pluja va caient com cauen les paraules
dun poema trist, la beneïda pluja, la pluja ben dita.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]