Biografia
Antoni Marí (Eivissa, 1944). Poeta
i assagista. Estudià Filosofia i Lletres. Ha estat professor de
teoria de lart a la Universitat Autònoma de Barcelona (1979-1989)
i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra. Sha especialitzat
fonamentalment en lestudi de les idees estètiques, literàries
i musicals dels segles XVIII i XIX. Interessat en el romanticisme alemany,
el 1979 publicà lantologia El entusiasmo i la quietud.
Juntament amb Francesc Parcerisas, escriví el recull Variacions
sobre un tema romàntic: Ombra i llum (1978). Ha
escrit també Lhome geni (1984), premi Crítica
Serra dOr, Miquel Barceló (1984), La voluntat expressiva
(1988), premi Crítica Serra dOr i Euforion (1989).
Com a poeta es donà a conèixer amb Preludi (1979).
Altres títols de la seva obra poètica són Un viatge
dhivern (1989), que aconseguí el Premio Nacional de la
Crítica, i El desert (1997). Ha publicat Formes de lindividualisme
(1994). Pel que fa a la narrativa, ha escrit El vas de plata i altres
obres de misericòrdia (1991), premi Ciutat de Barcelona i Crítica
Serra dOr; El camí de Vincennes (1995), novel·la
filosòfica que transcriu un diàleg entre Jean-Jacques Rousseau
i Denis diderot, que rebé el premi de la Crítica Serra dOr
i el Prudenci Bertrana i darrerament Entspringen (2000).
Obra
"Donar
consells a qui l'ha de menester" dins Barcelona, un dia
Donar
consell a qui l'ha de menester narra
la història d'un jove que va a classes de piano cada dimarts i
dijous de cins a set de la tarda. Laseva professora, la senyora Hermínia.
Era filla d'un deixeble d'Isaac Albéniz que no tingué sort
amb la seva música. Una tarda va arribar a casa de la senyora Hermínia
abans que acabés la classe de l'estudiant anterior. S'assegué
en el saló isabelí i començà a escoltar la
música que sortia del saló. Era una manera de tocar continguda,
com si els sons quedessin reduïts a la mínima força
expressiva. La música el deixà totalment absort. Quan acabà
la senyora Hermínia el feu entrar i li digué que s'assegués
al sofà, que escoltaria un antic exdeixeble i que ara vivia a Viena.
Quan va acabar de tocar, després d'un larg silenci, la professora
li digué que ja no li podia ensenyar res més i que havia
vist la música que ni tan sols ella s'havia pogut imaginar mai.
La senyora Hermínia feu i el pianista li digué les presentacions
pertinents i li aconsellà que anés amb compte, que la música
és com la bellesa, mata.
Documentació
Entrevista a Antoni Marí
publicada 02/03/00 "Avui" per Lourdes Domínguez amb motiu
de la publicació del seu darrer llibre Entspringen
(Edicions 62)
"La vida és passar d'una
adolescència a una altra"
L'escriptor d'Eivissa ha publicat , una
novel.la en què explora el delicat territori que hi ha entre l'adolescència
i l'edat adulta. Poeta, narrador, assagista i professor d'art, Marí
afirma no sentir-se un professional de l'escriptura
L.D. La seva anterior novel·la, 'El camí de Vincennes',
presentava un Rousseau perdut a la recerca de la pròpia identitat.
Entspringen és una novel·la d'iniciació d'un
jove illenc que fa un viatge en què descobreix la seva pròpia
individualitat. ¿Li interessen especialment els períodes
de crisi interna pels quals tots passem?
A.M. Sí, m'interessen aquells moments en què un es replanteja
tota l'estructura del món que tenia muntada. De fet, en la novel·la
queda explicitat que la vida és una mena de trànsit continu
cap a la maduresa, un destí al qual sembla que mai s'arriba. Pel
camí, un va patint un seguit de crisis que li fan redissenyar tots
els seus postulats anteriors. Aquest és un te-ma que he tractat
també en el recull de contes El vas de plata. M'interessa
molt, perquè crec que la vida és un passar d'unaadolescència
a una altra. La maduresa no arriba mai.
L.D. Per què no?
A.M. Perquè la maduresa és aquell estat en què ja
se sap tot, es coneix tot, tot està assumit. Hi ha molt poca gent
que pugui afirmar això.
L.D. En Manuel, el protagonista de la novel·la, és un
jove illenc que creua el Mediterrani per continuar els seus estudis a
ciutat. ¿S'ha basat en la seva autobiografia per crear aquest personatge?
A.M. No. He fet servir el trajecte Balears-Península, perquè
és un recorregut que conec, però en cap moment dic que el
port de sortida sigui Eivissa, la meva ciutat natal, ni el de destí,
Barcelona. He volgut evitar haver d'escollir un lloc i un any molt concrets
perquè crec que la re-cerca de la identitat és un tema atemporal
i que es dóna a tot arreu. En Manuel no sóc jo, tot i que
bona part de les meves idees i dels meus pensaments són a la novel.la.
L.D. Per què dedica el llibre a tots els infants de la guerra?
A.M. Perquè pel tema de l'obra em semblava bé dedicar la
novel·la a tots aquells nens de qualsevol bàndol que van
haver d'exiliar-se a causa de la Guerra Civil. Alhora, el llibre també
m'ha fet pensar en els nens que pateixen les guerres actuals i en la meva
generació, en no-saltres, que som fills de la guerra també.
Si la Guerra Civil no hagués existit, tindríem una concepció
del món molt diferent. Hem hagut de lluitar en contra d'aquest
present continu que, d'una manera o altra, encara es manifesta.
L.D. A excepció d'El desert, els seus darrers llibres
han estat novel·les i assajos. ¿Es troba millor ara escrivint
que poesia?
A.M. No, jo diria que em trobo bé
amb cadascun dels gèneres que utilitzo. El fet d'escollir un o
altre ve imposat per la matèria prima sobre la qual vull escriure.
De fet, a mi m'agrada barrejar gèneres, intercanviar-los: escriure
poesia narrativa o assagística, fer assaig narratiu o a la vegada
poètic...
L.D. El protagonista d'Entspringen dubta entre quedar-se a l'illa
que coneix de tota la vida o fer el salt a la ciutat que desconeix, però
acaba optant per la segona via. Per evo-lucionar com a persones, ¿cal
apostar sempre pel canvi?
A.M. Mantenir-nos en l'entorn que ja ens és conegut i favorable
també pot afavorir el des-envolupament de la persona. Però
alhora, en nosaltres mateixos sempre hi ha un sentiment que ens anima
a la recercadel desconegut. En Manuel va a buscar allò de si mateix
que sap que no té, allò que l'entorn on ha viscut sempre
no li pot oferir. El seu viatge és un trajecte a la recerca del
queno sap i del que no és. Però l'objectiu final és
intentar crear una síntesi entre allò que tens i coneixes
i el que et manca.
L.D. ¿No és un tòpic representar el camp com el
lloc on tot és permanència i la ciutat com el lloc on tot
evoluciona?
A.M. Més que parlar de permanència i evolució, és
la contraposició entre el món tradicional i el món
de la modernitat. Els canvis a la naturalesa són lentíssims;
a ciutat, gairebé tot és fugisser.
L.D. Vostè ha reivindicat en diverses ocasions l'economia expressiva.
De fet, la novel.la només té 125 pàgines. ¿Aquesta
recerca de la síntesi és consequència del seu vessant
de poeta?
A.M. Penso que la pràctica de la poesia, que d'altra banda és
una pràctica molt exigent, m'ha ensenyat a economitzar el llenguatge.
No vull renunciar a dir el que crec que haig de dir o el que m'exigeix
la mateixa estructura narrativa del llibre, però procuro atenir-me
a allò que és estrictament necessari. Intento estalviar-me
tots els ornaments, adverbis, adjectius i descripcions que no són
necessaris per al desenvolupament de la història. Així,
el lector pot seguir el fil d'allò que es vol dir sense interferències.
Cal donar al lector els elements essencials perquè reconstrueixi
mentalment la història que li proposem. Però no fa falta
repetir-se. Crec que l'economia expressiva em ve de la poesia, però
també de la filosofia. En filosofia, si un pot dir una cosa en
sis paraules, no la diu en dotze.
L.D. La crisi interna que pateix el personatge fa que el llibre reflecteixi
en molts passatges els pensaments del protagonista. En aquest sentit,
¿podríem parlar de novel·la d'idees?
A.M. En la meva opinió, de fet totes les novel·les són
de pensament. Totes fan que el lector pensi, reflexioni, compari, recordi,
analitzi... He tingut com a model novel·les com Tifon i
d'altres de tema mariner, on la majoria de coses que passen durant el
llibre suceeixen dintre dels personatges, en la seva imaginació.
Entspringen no és una novel·la d'idees, perquè al
meu llibre, les idees les imposa la mateixa narració, no hi són
perquè sí.
L.D. Entspringen és un verb alemany que es podria traduir,
segons un dels personatges del llibre, per "donar un salt endavant
sense em-portar-se res". Per què aquest títol?
A.M. És un verb que es fa servir molt en la poesia clàssica
alemanya, en autors com per exemple Rilke i Novalis. Té un sentit
que a mi m'interessa particularment: significa brollar, néixer
de forma gairebé insospitada. La font brolla i se'n va, deixa el
seu origen endarrere, neix i parteix. Al document de l'ordinador li vaig
posar Entspringen i així es va quedar, pequè no trobava
cap títol més bo per substituir-lo. A més a més,
a l'editor li va agradar.
L.D. En Manuel pateix una crisi interna quan descobreix el passat feixista
del seu avi. ¿No és una contradicció que el seu passat
sigui el que li faci voler canviar el seu futur?
A.M. Tots nosaltres som el que som perquè estem immersos en una
cultura que se'ns imposa. Però alhora, crec que nosaltres també
ens hem de sobreposar a aquesta cultura, hem d'imposar la nostra individualitat
a la tradició que ens empaita. En Manel s'ha de sobreposar al seu
passat, hi ha d'haver una lluita entre l'individu i la tradició
que l'ha fet possible. Per això, enfrontant-se al seu passat encamina
el seu futur.
L.D. Aparantment, utilitza un narrador omniscient, però moltes
vegades acabem trobant-nos amb els pensaments del protagonista transmesos
amb estil indirecte lliure. ¿Podríem parlar de monòleg
o de soliloqui?
A.M. He jugat amb els dos punts de vista: a primera cop d'ull, estem davant
d'un narrador omniscient però, alhora, tot el llibre es pot veure
com un soliloqui d'en Manuel. És com si el protagonista estigués
dialogant amb ell mateix. Per això a la part final d'Entspringen,
quan en Manuel dialoga amb el mariner, a l'endemà, quan es desperta,
no el troba. D'aquesta manera deixo la porta oberta a que el lector pugui
pensar que el mariner ha estat una projecció del jo del Manuel.
L.D. ¿El viatge real d'en Manuel per mar simbolitza alhora un
viatge a l'edat adulta?
A.M. Sí, si entenem l'edat adulta com un ideal, com aquell espai
on l'individu no fricciona amb la realitat. Però, com he dit abans,
crec que molts pocs són
adults. L'edat adulta d'en Manuel encara ha de trigar molt a arribar,
però ell sap que està passant per un canvi d'estat que l'apropa
una mica més a ella. De fet, jo conec molts pocs adults, i els
pocs que conec, són intractables perquè sempre ho saben
tot i estan sempre tan assabentats de tot...
L.D. Vostè és poeta, assagista, novel·lista i
professor d'art. ¿Amb quina faceta s'identifica més?
A.M. Sóc tots aquests aspectes alhora, però a mi m'agradaria
que em consideressin per damunt de tot poeta, perquè poeta és
un atribut que te l'han de donar els altres, que te l'has de guanyar.
L.D. Quan va publicar El camí de Vincennes, va afirmar
que "com tots els llibres, l'havia escrit per a vostè mateix".
¿De què li ha servit Entspringen?
A.M. Quan un escriu, va aprenent a atemperar la llengua i a atemperar-se
a ell mateix. Escriure em permet donar ordre lògic, sintàctic
i semàntic a tota
una sèrie d'idees, de reflexos, a un garbuix de coses que necessiten
aclarir-se dins meu. Escrivint, atempero el meu ànim, em serveix
per estar en contacte amb mi mateix.
L.D. Malgrat els premis literaris que ha guanyat, diu que no se sent
un professional de la literatura.
A.M. És que no ho sóc. No visc de la literatura i això
no m'obliga a mantenir-me viu en el mercat a qualsevol preu. Jo escric
quan tinc alguna cosa a dir. Només publico quan crec que l'obra
està acabada i enllestida, no per cap imposició del termini
d'un contracte.
L.D. Si no és un professional de la literatura, què és?
A.M. Un funcionari!
L.D. D'acord, és funcionari, concretament Catedràtic
de Teoria de l'Art. Escriure és un art?
A.M. Sí, sobretot és un art perquè no té una
utilitat fixa, ni immediata, ni funcional. L'art eixampla els dominis
de la imaginació, de la intel·ligència i de la raó
de l'espectador; tal com ho fan els llibres.
L.D. El vas de plata i Entspringen tenen un marcat to
intimista, mentre que El camí de Vincennes passa de l'esfera personal
a una de més col·lectiva. Quin dels dos mons, privat o públic,
condiciona més la identitat que constantment busquen els seus personatges?
A.M. Tant l'esfera privada com la pública són necessàries
per a aquesta construcció de la pròpia identitat, perquè
nosaltres som el que som per nosaltres mateixos però també
el que creiem que som als ulls dels altres. La mirada dels altres sobre
un mateix et transforma.
L.D. Encara que hem parlat d'economia expressiva, les poques hores
de durada d'un viatge donen per tota un novel·la...
A.M. Unes poques hores poden donar lloc a una novel·la infinita!
L'Ulisses de Joyce explica el que passa en 24 hores i és un totxo
de 700 pàgines! Un viatge d'unes 15 hores com el del meu llibre
ha donat lloc a una no-vel·la de 125. Comparant..., Encara hauria
pogut donar per més, no?
L.D. Una de les frases d'Entspringen que crida l'atenció afirma
que "només es perd allò que mai no s'ha tingut".
Com és possible?
A.M. A priori sembla una paradoxa, però crec que aquesta afirmació
és bastant certa. El que un té realment, no ho perd mai,
no ho pot perdre. En aquest sentit, des del punt de vista moral, no crec
que hagi perdut mai res. És un verb alemany que es podria traduir,
segons un dels personatges del llibre, per "donar un salt endavant
sense emportar-se res".
L.D. Per què aquest títol?
A.M. És un verb que es fa servir molt en la poesia clàssica
alemanya, en autors com per exemple Rilke i Novalis. Té un sentit
que a mi m'interessa particularment: significa brollar, néixer
de forma gairebé insospitada. La font brolla i se'n va, deixa el
seu origen endarrere, neix i parteix. Al document de l'ordinador li vaig
posar Entspringen i així es va quedar, perquè no trobava
cap títol més bo per substituir-lo. A més a més,
a l'editor li va agradar.
L.D. En Manuel pateix una crisi interna quan descobreix el passat feixista
del seu avi. ¿No és una contradicció que el seu passat
sigui el que li faci voler canviar el seu futur?
A.M. Tots nosaltres som el que som perquè estem immersos en una
cultura que se'ns imposa. Però alhora, crec que nosaltres també
ens hem de sobreposar a aquesta cultura, hem d'imposar la nostra individualitat
a la tradició que ens empaita. En Manel s'ha de sobreposar al seu
passat, hi ha d'haver una lluita entre l'individu i la tradició
que l'ha fet possible. Per això, enfrontant-se al seu passat encamina
el seu futur.
L.D. Aparantment, utilitza un narrador omniscient, però moltes
vegades acabem trobant-nos amb els pensaments del protagonista transmesos
amb estil indirecte lliure. ¿Podríem parlar de monòleg
o de soliloqui?
A.M. He jugat amb els dos punts de vista: a primera cop d'ull, estem davant
d'un narrador omniscient però, alhora, tot el llibre es pot veure
com un soliloqui d'en Manuel. És com si el protagonista estigués
dialogant amb ell mateix. Per això a la part final d'Entspringen,
quan en Manuel dialoga amb el mariner, a l'endemà, quan es desperta,
no el troba. D'aquesta manera deixo la porta oberta a que el lector pugui
pensar que el mariner ha estat una projecció del jo del Manuel.
L.D. ¿El viatge real d'en Manuel per mar simbolitza alhora un
viatge a l'edat adulta?
A.M. Sí, si entenem l'edat adulta com un ideal, com aquell espai
on l'individu no fricciona amb la realitat. Però, com he dit abans,
crec que molts pocs són
adults. L'edat adulta d'en Manuel encara ha de trigar molt a arribar,
però ell sap que està passant per un canvi d'estat que l'apropa
una mica més a ella. De fet, jo conec molts pocs adults, i els
pocs que conec, són intractables perquè sempre ho saben
tot i estan sempre tan assabentats de tot...
L.D. Vostè és poeta, assagista, novel·lista i
professor d'art. ¿Amb quina faceta s'identifica més?
A.M. Sóc tots aquests aspectes alhora, però a mi m'agradaria
que em consideressin per damunt de tot poeta, perquè poeta és
un atribut que te l'han de donar els altres, que te l'has de guanyar.
L.D. Quan va publicar El camí de Vincennes, va afirmar
que "com tots els llibres, l'havia escrit per a vostè mateix".
¿De què li ha servit Entspringen?
A.M. Quan un escriu, va aprenent a atemperar la llengua i a atemperar-se
a ell mateix. Escriure em permet donar ordre lògic, sintàctic
i semàntic a tota una sèrie d'idees, de reflexos, a un garbuix
de coses que necessiten aclarir-se dins meu. Escrivint, atempero el meu
ànim, em serveix per estar en contacte amb mi mateix.
L.D. Malgrat els premis literaris que ha guanyat, diu que no se sent
un professional de la literatura.
A.M. És que no ho sóc. No visc de la literatura i això
no m'obliga a mantenir-me viu en el mercat a qualsevol preu. Jo escric
quan tinc alguna cosa a dir. Només publico quan crec que l'obra
està acabada i enllestida, no per cap imposició del termini
d'un contracte.
L.D. Si no és un professional de la literatura, què és?
A.M. Un funcionari!
L.D. D'acord, és funcionari, concretament Catedràtic
de Teoria de l'Art. Escriure és un art?
A.M. Sí, sobretot és un art perquè no té una
utilitat fixa, ni immediata, ni funcional. L'art eixampla els dominis
de la imaginació, de la intel·ligència i de la raó
de l'espectador; tal com ho fan els llibres.
L.D. El vas de plata i Entspringen tenen un marcat to
intimista, mentre que El camí de Vincennes passa de l'esfera
personal a una de més col·lectiva. Quin dels dos mons, privat
o públic, condiciona més la identitat que constantment busquen
els seus personatges?
A.M. Tant l'esfera privada com la pública són necessàries
per a aquesta construcció de la pròpia identitat, perquè
nosaltres som el que som per nosaltres mateixos però també
el que creiem que som als ulls dels altres. La mirada dels altres sobre
un mateix et transforma.
L.D. Encara que hem parlat d'economia expressiva, les poques hores
de durada d'un viatge donen per tota un novel·la...
A.M. Unes poques hores poden donar lloc a una novel·la infinita!
L'Ulisses de Joyce explica el que passa en 24 hores i és
un totxo de 700 pàgines! Un viatge d'unes 15 hores com el del meu
llibre ha donat lloc a una no-vel·la de 125. Comparant..., Encara
hauria pogut donar per més, no?
L.D. Una de les frases d'Entspringen que crida l'atenció
afirma que "només es perd allò que mai no s'ha tingut".
Com és possible?
A.M. A priori sembla una paradoxa, però crec que aquesta afirmació
és bastant certa. El que un té realment, no ho perd mai,
no ho pot perdre. En aquest sentit, des del punt de vista moral, no crec
que hagi perdut mai res.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|