Biografia
Antonio Rabinad
(Barcelona en 1927) Nascut en una família aragonesa, fill d'un
encarregat portuari, perdé al seu pare en la Guerra Civil i passà
la infantesa amb la seva mare i germanes en una casa al costat de les
vías del tren. Fascinat per la lectura, es feu una educació
autodidacta que, unida a les seves inquietuts creadoras, el porta a escriure
els primers versos i la seva primera novel·la Los contactos
furtivos, amb la qual obtingué el premi Internacional de Novela
1952. Company generacional de Barral, Gil de Biedma, Marsé o García
Hortelano, Antonio Rabinad decidí fer la guerra pel seu compte
i romadre en l'ostracisme. Entre la seva obra novel·lística
destaca l'experimental Memento Mori (1989). Ha escrit els guions
cinematogràficos de Tiempo de silencio i Libertarias,
de Vicente Aranda. L'última novel·la que acaba de publicar
porta per nom El hombre indigno (2000).
Obra
El
hombre indigno
El hombre
indigno narra la infantesa, adolescència i primera juventut
d'un orfe de guerra en los suburbis de Barcelona. L'educación eròtica
i sentimental d'un perdedor anònimo que amb el temps serà
un novel·lista de culte. Abarca trenta anys de records de 1927
a 1957, en una Barcelona que és el teló fons de totes les
vivèncias de l'autor. L'autor combina sàviament memòries,
diari, autobiografia, novel·la, crònica, diari, poesia i
novel·la. El gran encert de l'autor és descriure la Barcelona
més trista del nostre segle des de la barriada del Clot, un escenari
humil i perifèric on milers d'emigrants tractaren de construir
el seu futur. És un retrat d'una Barcelona derrotada, una ciutat
sense ideals llibertarios que desitja tornar a la vida. La tuberculosi,
la repressió, l'estraperlo, la corrupció física i
moral són els temes recurrents d'aquellos dies. La novel·la
és, per tant el testimonio d'na formació, la forja d'una
personalitat humana i artística no s'acomodarà en el context
de l'època. Reflecteix el testimoni privilegiat no només
de la Guerra Civil i la postguerra barcelonesa, sinó dels cenacles
literaris del moment. Així, desfilen el legendari editor Janés;
una jove grafòmana, Corín Tellado; una prosista amb "glamour",
Ana María Matute; un tímid bibliófil, Juan Goytisolo;
un escriptor que no va voler ser-ho, Vicente Aranda, o narradors de fama
que foren oblidats: Ignacio Agustí, Sebastián Juan Arbó,
Bartolomé Soler o Tomás Salvador.
Marco
en el sueño
Los
contactos furtivos
Memento
Mori
Documentació
Entrevista a Antonio Rabinad publicada
al diari Avui per Pere Tió
Sempre he fet les
coses duna manera clandestina
Antonio Rabinad (El Clot, Barcelona,1927)
recorda la supervivència al caos de la guerra i a lordre
de la postguerra en el llibre memorialístic El hombre indigno,
que publica Alba Editorial. Diari místic o retrat generacional,
lautor de Memento Mori descriu la Barcelona en temps de silenci.
Els temps dolents, vistos amb loripell de la nostàlgia,
semblen més bons o no tan dolents
P.T. Per què un home indigne?
A.R. Havia pensat lhome indignat. Però com que és
la continuació dEl niño asombrado, el títol
El hombre indignado produïa una falsa rima. Per tant, vaig
triar El hombre indigno, que és un títol irònic,
evidentment, perquè aquesta suposada indignitat ve de lastorament
i lestupefacció que causa comprovar que tothom està
dacord amb tot allò amb què tu estàs en desacord.
Llavors penses que ets una persona anòmala, indigna. També
podríem trobar una altra connotació, que jo crec més
vàlida: el meu llibre, en definitiva, a més de poder-se
qualificar de memòries, és fonamentalment un diari místic.
És levolució dun caràcter, per no dir
duna ànima. En els llibres de mística, recordi, per
exemple, La Mística Ciudad de Dios, de sor María Jesús
dÁgreda, acaba dient que esta escrit per aquesta indigna
abadessa del convent de la villa dÁgreda. Jo també
em sento indigne en aquest sentit.
P.T. El que realment sembla indigne és la dictadura de Primo
de Rivera, la Guerra Civil i, sobretot, la postguerra.
A.R. És cert. Aquest home assumeix la seva indignitat, però
no hi ha dubte que el que contempla és duna obscenitat absoluta
i total. Hi ha un moment del llibre en el qual un policia puja a un tramvia,
descobreix que un passatger no porta bitllet, que sha colat, i li
dóna bufetades. Això ho he viscut personalment. Ningú
mho ha explicat. Ha passat davant meu i mhe sentit tan humiliat
com si mhaguessin donat la bufetada a mi. La resta de passatgers
que ho van presenciar, van callar, però es van sentir tan humiliats
com jo. Aquestes coses passaven contínuament.
P.T. ¿La nostàlgia endolceix el passat?
A.R. És evident que, malgrat aquests temps absolutament dolents,
vistos a través de loripell de la nostàlgia, semblen
més bons o semblen no tan dolents. I això que eren pitjors
de com els recordem. Però és veritat que vistos a través
de la nostàlgia semblen millors del que eren en realitat. Jo mhi
resisteixo, perquè no es pot oblidar que va ser una època
funesta.
P.T. ¿La infància i la juventut són els paradisos
perduts, malgrat les circumstàncies?
A.R. Les il·lusions hi eren, perquè malgrat tot la gent
somiava. Somiàvem ajudats per la màgia del cinema, en el
meu cas. També pels llibres, la droga i les cançons de lèpoca.
P.T. El seu pare era sometent, monàrquic i dUnió
Patriòtica. El van afusellar durant la guerra per conservador.
A.R. Era un home eminentment dordre. Té una explicació:
va anar a lexèrcit i va aprendre a llegir i escriure. Era
un pagès que va arribar a Barcelona amb els seus pares, analfabets,
i el van enviar a lÀfrica. Va aconseguir que no el matessin,també
va aconseguir un parell de medalles, que les tinc guardades, i va aprendre
de lletra. A més, quan va tornar, lhavien proposat per a
sergent. Però ell no va voler continuar la carrera militar. Era
un home molt honrat. Des de la seva perspectiva de camperol, que havia
abandonat la seva terra per poder progressar, sentén la seva
actitud conservadora.
P.T. Per què no van aprofitar amb Franco explotar la situació
de víctimes de la guerra?
A.R. Nosaltres no en vam treure res. És més, al damunt que
no ens van donar res, encara vam haver de pagar uns rebuts trimestrals
per ser accionistes de la societat dexcautivos, que la meva mare
pagava amb gran dificultat.
P.T. Van rebre dun bàndol i de laltre...
A.R. Una persona més espavilada hauria insistit més, shauria
bellugat. Perquè jo per als franquistes tenia un mèrit:
era fill de caído. Però no tenia barra. Només teníem
gana i dignitat. Res més. No estàvem disposats a demanar
res ni que ens donessin res que no mereixéssim per nosaltres mateixos.
Mhaurien pogut ajudar a entrar a la Universitat, do-narme una beca.
P.T. Escriu: Hemos sobrevivido al Caos. ¿Podremos sobrevivir
al Orden?
A.R. És evident que vam sobreviure a lordre de la postguerra,
però amb més dificultat que al caos de la guerra. Perquè
el caos tenia una certa resplendor. Era lhorror, però net
i obert. Podies ser destruït en un segon per una bomba. Però
la segona etapa de lhorror, la postguerra, va ser molt més
sòrdida, perquè es produïa de nit, damagat. Afusellaven
gent, mentre daltres eren empresonats. Recordi la cançó:
Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Tot això
estava molt present. Tot això estava passant.
P.T. La seva prosa flueix sola.
A.R. Crec que sha descriure amb una mena de cal·ligrafia
invisible. Que no es vegi. Sovint trobo llibres que considero molt bons,
però que contínuament tentrebanques amb les paraules.
Malgrat ser paraules belles i col·locades perfectament fan com
si caminessis per un carrer empedrat, per un carrer de Praga, que encara
hi ha llambordes. Et recorden contínuament que camines. Lideal
és lliscar per lescriptura sense adonar-te que estàs
llegint i, a poc a poc, aconseguir que el lector es submergeixi en el
mateix que tu has imaginat. Això és el que intento fer i
és el que trobo tan difícil.
P.T. Stendhal era un mestre.
A.R. Cert. Però Stendhal, malgrat tot, tenia un cert manierisme,
veia una realitat a través dun vidre policromat. La seva
escriptura es nota una mica. Si hagués de posar un exemple dun
autor amb una tècnica que magrada citaria Jules Renard, que
va escriure Poil de carotte. És un escriptor poc conegut i, malgrat
tot, és extraordinari.
P.T. Publica els primers contes a Destino. Com hi va arribar?
A.R. Vaig escriure una carta a Josep Pla, per suggeriment de Josep Vergés.
Em va respondre amb una carta meravellosa, escrita a mà, que tinc
guardada i que un dia daquests lemmarcaré per-què
és una meravella.
P.T. Aquesta anècdota no lexplica en les seves memòries.
A.R. No lexplico, no. Espero que hi hagi una reedició del
libre i mhe de guardar alguna cosa per llavors. No diré el
que deia Pla, perquè em sembla un acte vanitós. Era una
carta estupenda i immerescuda.
P.T. Sempre ha tingut la necesitat descriure?
A.R. Sempre he sabut que, bo o dolent, era escriptor. Escrivia perquè
era el que magradava i perquè era el producte natural de
llegir tants
llibres. Va arribar un moment que per mimesi havia descriure. A Destino,
Josep Vergés em va preguntar si tenia contes i que els hi portés.
Mels va publicar tots. Però Vergés també volia
que fes reportatges. Mhi vaig re-sistir, perquè volia fer
el que magradés i no haver dacceptar encàrrecs.
P.T. Potser ens hem perdut un gran periodista?
A.R. Vaig tenir obertes les portes de Destino, com un dia va dir Manuel
del Arco, el periodista més important de lèpoca.
P.T. Ha preferit anar per lliure?
A.R. Em temo molt que sí. Potser per cautela. Sempre he fet les
coses duna manera clandestina.
P.T. El 1952, Los contactos furtivos va rebre el Premi Internacional
de Novel·la amb problemes de censura.
A.R. El que em va frustrar va ser que, després de guanyar el premi,
no vaig cobrar immediatament els diners. A més, el llibre no es
va publicar fins tres o quatre anys més tard. El motiu del retard
va ser la censura. Un dels censors va enviar una carta a leditor
Josep Janés, en la qual deia una frase molt cèlebre: Rabinad
pot ser tan bo com diuen Somerset Maugham i Eugeni dOrs [membres
del jurat], però la moral dun poble és superior a
la seva literatura.
P.T. Va ser molt retallada la primera edició?
A.R. Va sortir amb uns retocs impressionants. Vam haver de batallar molt.
Van censurar algun capítol sencer, vaig haver de tallar molts paràgrafs,
etc. Ledició realment íntegra va ser la tercera, publicada
per Bruguera, amb un pròleg, per cert extraordinari, de Vázquez
Montalbán.
P.T. A la seva vida ha trobat molts UHP, els Universales Hijos
de Puta, com vostè els qualifica al seu llibre?
A.R. Moltísims. He, he, he. La meva vida ha estat molt moguda i,
per tant, he trobat molts UHP. I no només a Espanya, sinó
a França, Veneçuela, Anglaterra... A tot arreu. He voltat
molt i mels he trobat arreu. Sempre he tro-bat el tio despòtic,
que et vol manar, que et vol utilitzar. Un tio per mi totalment repulsiu.
Hi ha persones que saprofiten dels altres i, a més, ho troben
un dret totalment natural. Cal resistir- shi.
P.T. Es va enfonsar el 1976, quan el van fer fora com a director literari
de Seix/Barral?
A.R. Pocs dies abans daquest acomiadament visceral, un dels propietaris
de lempresa, Rahola, mhavia felicitat públicament en
el consell dadministració. Va dir que no hauria pensat mai
que amb la literatura es poguessin guanyar tants diners. Jo no he guanyat
mai diners amb els meus llibres, però nhe fet guanyar a daltres.
Però, quan em van despatxar, em vaig trobar damunt de la pasarel·la
dun vaixell on els pirates col·locaven els dissidents, amb
els ulls embenats, invitant-los amb el sabre a llençar-se al mar.
Aquesta era la meva situació. Però tot això ja ha
passat. I la persona que em va fer això em va fer un gran favor,
perquè em va permetre escriure Memento Mori.
P.T. Aquesta novel·la li ha canviat la vida com a escriptor?
A.R. Memento Mori és un llibre curiós. El vaig escriure
mentre em van durar els diners de la indemnització. Quan vaig acabar
el llibre no em quedava ni un cèntim. Però jo creia que
havia escrit un llibre per damunt dels que havia fet fins aleshores, si
més no diferent, i que em solucionaria part dels meus problemes.
Però mai vaig trobar Memento als aparadors o a les llibreries,
perquè va fer fallida en aquell mateix moment leditorial
Argos, que patrocinava la col·lecció. O sigui, vaig escriure
un llibre durant quatre anys, treballant matí i tarda, dies festius
inclosos, i va ser com si tota aquesta feinada es tirés al mar.
Fins que duna manera miraculosa, com una cosa del destí,
em van trucar del Circulo de Lectores perquè volien publicar un
llibre meu. Els vaig oferir Los contactos furtivos. Leditora daquell
moment, Pilar Daniel, em va respondre que volien Memento Mori.
Aquest fet va salvar el llibre. Després va sortir la tercera edició,
i definitiva, a Alba Editorial, amb el pròleg de Carles Barral.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|