Biografia
Obra
Ladolescent
de sal
Ladolescent
de sal viu amb exaltació lenfrontament amb la família,
el descobriment de la seva sexualitat, i la rebel·lió
contra els símbols del poder establert. Parla arravatadament
de lectures, de sentiments, i es deixa portar per estats dànims
contradictoris.
Documentació
Article
publicat a “La Vanguardia” el 15/12/2003 per Josep Massot
La
música Mesquida
La
vibrante literatura de Biel Mesquida no está hecha de textos callados
que descifra frío el intelecto. Sus escritos son composiciones que despiertan
a ritmo de jazz los sentidos del cuerpo y ponen a trabajar mecanismos
secretos de la inteligencia. Es una voz única, distinguible de todas las
demás, un sello Mesquida que siempre sorprende, porque nunca se repite.
Sabe que los temas literarios no varían desde Homero, la vida, la muerte,
el amor, el misterio, la amistad, el odio, el dolor, la guerra, la risa
o la tristeza. Lo que cambia es la forma de contarlo. La forma es el factor
que convierte una obra de arte en perenne, en un clásico. “Si quiero contar
la historia de Simbad y la princesa, la contaré con mi voz propia. Una
vez añadidas mis pasiones, mi sexo, mi estética, mis conocimientos...
entonces saldrá una historia distinta, sólo mía”, dice Mesquida. Y en
ello está desde hace 30 años, desde L'adolescent de sal, el libro
que convulsionó las letras catalanas con su desparpajo, libertad e irreverencia.
La literatura de Mesquida no es una escritura callada, porque él le inyecta
música desde el mismo inicio. Como no necesita publicar al dictado de
las necesidades económicas de las editoriales, su afán por dar placer
y ser perenne le permite ser lento y perfeccionista. Escribe y lee lo
escrito en voz alta, lo reescribe y lo vuelve a leer las veces que haga
falta para limar aristas, modelar su música, ritmar los tiempos, hacer
casi carnal el lenguaje. “Literatura dice es cargar el lenguaje de altas
tensiones, hacerlo incandescente, luchar contra los clichés y evitar los
tópicos, crear una lengua viva que alimente al lector.” La música Mesquida
se forjó en su nomadismo por la geografía de habla catalana. Nació en
1947 en el Mas d'en Sales, Castellón, porque su madre, feminista “avant
la lettre”, quiso que naciera en el lugar donde trabajaba. Ella era maestra,
como su padre, de la generación de maestros educados durante la República.
Sus destinos educaron el oído de Mesquida en la riqueza dialectal del
catalán: Palma y Santa Maria del Camí (en vacaciones), Ciutadella (cuatro
años) o Manacor (donde estuvo hasta los 17 años), más los viajes con su
madre a Francia y Barcelona. Lee desde los dos o tres años y escribe desde
que tiene memoria: cartas, poemas, guiones de cómic, comentarios de películas.
Pero a pesar de ello, y a pesar de que en Mallorca trataba a la intelectualidad
catalanista Blai Bonet, Llompart de la Penya, Francesc de Borja Moll,
cursó Biológicas en Barcelona por su convicción de que ciencia y humanismo
son una misma cultura. Allí descubrió que el catalanismo no era algo clandestino
y minoritario, como en Mallorca, sino un sentimiento natural y compartido.
Pero, sobre todo, Barcelona cambió su vida. Fue la formación del adolescente
de sal en una ciudad que vivió en aquellos años un estallido de libertad
irrepetible. Le recuerdo en los mítines antifranquistas del frente cultural
del PSAN, irrumpiendo en el estreno de “Rocky horror show” con Ocaña vestida
de flamenca, en recitales poéticos con Pep Maur en el campus de Bellaterra
o en la filmoteca presentando a Marguerite Duras. Mesquida trabajaba en
la parte científica de la Gran Enciclopèdia Catalana, normalizando los
términos biológicos al catalán, y el resto del tiempo lo dedicaba a la
educación sentimental y cultural: con Miquel Barceló, Nazario, García
Sevilla, Cardín, Broto, Grau, Llovet, pero también Tàpies, Foix, Miró,
Ferrater, Óscar Massota, el Club 49 y las veladas de La Ricarda, la finca
de los Gomis. También los viajes a París con el grupo Tel Quel,Barthes,
Kristeva y Sollers. “No predicábamos, actuábamos”, dice Mesquida, que
evitó, por su vena anarquista y su idea de libertad intelectual, militar
en partidos. Poco a poco, aquel fervor se fue desvaneciendo. Mesquida
sitúa el fin en 1980. “Aquel nacionalismo abierto, receptivo, se hizo,
con el poder, cerrado e involutivo.” La aventura de la Gran Enciclopèdia
acabó mal y él regresó a Mallorca. Ahí sigue, centro incansable de las
actividades culturales más vigorosas, que él, riendo, equipara a las misiones
barraquistas de Lorca, campañas de alfabetización de una sociedad culturalmente
anoréxica, el uso social del catalán en retroceso, con sonadas visitas
a Barcelona y, sobre todo, poniendo música Mesquida a la literatura.
Entrevista
publicada al diari Avui el 5/07/01
Biel Mesquida
(Castelló de la Plana, 1947) ha tocat tots els gèneres,
des de la narrativa breu (Self-Service, El bell país on els
homes desitgen els homes, Som l'altre) fins a la novel·la (L'adolescent
de sal, Puta Marès (Ahí), Doi, Excelsior o el temps escrit,
Vertígens) passant per la poesia (The blazing library)
i per la prosa no de ficció. Ha fet també de crític
literari, cosa que li ha costat "situacions estúpides, incivilitzades".
E.P.
És possible ser un crític literari independent en aquest
país?
B.M. Ser un crític lliure i independent és possible i és
necessari més que mai en una literatura i una cultura catalanes
que fan el bategot. Només si es produeixen les volcàniques
sedassades que la crítica lliurepensadora i sàvia hauria
de practicar hi pot haver adob a tantes de malalties i pestes com ens
ataquen. Els dits crítics que estan venuts al servei del mercat,
del comerç i de la manipulació de la literatura no són
altra cosa que els cans de bou de les multinacionals de l'edició,
que funcionen com a sistemes deshumanitzadors al servei de la dictadura
econòmica produïda per la globalització i la marginació
de la cultura entesa només com a fet decoratiu. La desolació
és el fantasma que recorre la dita crítica de la majoria
dels mitjans de comunicació que fan el joc al màrqueting
dels interessos. Així contribueixen a fer créixer les ignoràncies
i el patètic resclús de tanta lletra morta. La crítica
universitària d'escriptors vius és quasi inexistent. I seria
tan i tan necessària per a autors i lectors!
E.P. En ocasions anteriors s'ha mostrat molt crític amb el fet
que la política cultural deixi de banda la traducció de
literatura catalana. La situació continua igual?
B.M. Els governs catalans no exporten la literatura o ho fan de manera
institucional, la qual cosa produeix la sensació de ser rates de
laboratori institucional i pur testimoni d'una literatura que només
serveix per als autòctons. Tenim una política cultural de
protecció dels aborígens i no de presentació exterior,
d'obertura i d'intercanvi. Tenim una cultura ressentida i només
preocupada pels endemismes. Des de fora no ens veuen i els que ens pressenten
(de pressentir) creuen que som supervivents d'un genocidi que escrivim
i vivim en català per emprenyar los.
E.P. Tenim el país que ens mereixem?
B.M. Estimada entrevistadora, no creu que aquesta pregunta és rutinària
i tòpica?
E.P. El llibre recull articles publicats al 'Diario de Mallorca', però
són peces ben literàries. ¿En quin sentit estan condicionades
pel seu origen periodístic?
B.M. Estan -volgudament- condicionades per ser textos fets per a un diari
literalment i en tots els sentits. Cadascun dels llocs on faig les meves
pintades marca l'escriptor, o sia, la seva pràctica (la tria, l'arquitectura
i la construcció de les paraules, per dir tres maneres de fer del
mestre d'obres de la lletra, van lligades amb una disciplina d'espai i
de temps provocada pel suport: no és el mateix fer uns grafittis
al ciment d'un hotel nou, uns versos a una plagueta o un article a la
pàgina d'un diari). Aquests diferents llocs marquen les intencions
i les intensitats d'aquell que confegeix paraules respecte al llegidor
(el llegidor com a catalitzador de les secrecions i els ardors de l'escriptor).
Que quedi ben clar i senzill que sempre he sabut que la literatura bona,
la literatura, es podia trobar en tots els llenguatges perquè precisament
aquest és per a mi el cervell de la seva definició primera
de text literari: un llenguatge que travessa tots els llenguatges. I tots
aquests llenguatges són la seva pedrera, el seu filó, la
matèria viva d'on crea vida. I els meus mestres més savis
i més seductors els que sintonitzen millor amb les idees literàries
pròpies- m'ensenyaren que escriure a un diari era fer-ho a un lloc
ple de limitacions i fronteres, en què la lletra agafava una tensió
singular. Hi ha tants d'emperons en l'escriptura de diari (des de l'espai
fins a la manca de temps, des de l'actualitat dominant fins al treball
dominant) que aquestes mateixes coaccions es transformen en reptes que
cal superar, en proves verbals que cal resoldre, en un treball constant
amb la llengua per fugir de les rutines, dels llocs comuns i de l'encarcarament.
Escriure en la premsa com a manera de fertilitzar la llengua i carregar-la
de processos vitals: escriure en la premsa com a manera de ser viu dins
la tribu, de lluitar contra la mort en la lletra del diari i de diari.
Potser la resposta sembla massa matisada emperò així m'han
ensenyat a escriure Xènius i Ramon Barnils, Josep Pla i Joan de
Sagarra, J.V. Foix i en Tià de la Real, Pere Gimferrer i El Mascle
Ros, Blai Bonet i Nabòkov, Azorín i Larra, Josep Maria de
Sagarra i Nadal Batle, Gaziel i Narcís Comadira, Paul Morand i
Jordi Llovet, per anomenar alguns dels que tenc molt a prop per motius
d'aprenentatge i per cultura primera. De tot això resulta que l'origen
periodístic dels escrits de T'estim a tu ha estat un condicionament
que m'ha fet escriguera. I he tengut un diari que m'ha donat les llibertats
i el suport.
E.P. Vostè diu que escriu per necessitat. Però això
sembla incompatible amb els compromisos periodístics, que marquen
una extensió concreta dels textos i t'obliguen a tenir-los enllestits
tal dia i tal hora. ¿Tots els textos d'aquest llibre han nascut
de la necessitat?
B.M. Absolutament tots han nascut de la necessitat, setmana rere setmana
durant els tres darrers anys del segle XX, de contar històries
reals en la darrera plana d'un diari local. Contar vol dir construir amb
les eines de la literatura un quadre de paraules en què els problemes
de l'actualitat es trunyellen amb les creacions dels humans. Les visions
dels successos quotidians es conjuguen amb les perversions malignes per
aconseguir un escrit que, des de l'inacabable mirador de l'indirecte,
concentra els batecs d'un temps. I el fet de trobar-se a la darrera plana
d'un diari vol dir que primer de tot faig l'escrit per als meus contemporanis
i segon de tot per als lectors del futur. Una de les forces cap on escric
és la de la duració: fer un monumentum de mots que lluiti
contra els temps: contra l'oblit, que pugui tocar amb les lletres uns
lectors futurs i els faci sentir i el faci enrampar. Dues limitacions
d'escriure en un diari, l'extensió del text i l'obligació
de lliurar-lo en una data determinada, són una forma d'esmolar
les meves idees i convertir-les en les paraules més exactes possibles
per aconseguir un festival d'afectes i efectes per al llegidor sense cap
defecte. En tres anys han sortit peces defectuoses i textos oblidables
que són el tribut que cal pagar per fer feina en aquestes condicions
o per tenir un dia de feina particularment desafortunat. Crec en una ètica
de l'escriure: l'escriptor hauria de ser com un neurocirurgià o
un enginyer de seguretat aeronàutica: si s'equivoquen, el pacient
pot morir o l'avió caure. Perquè l'escriptor sap que la
lletra, de vegades, també i tan bé mata.
E.P. Són peces combatives contra els problemes de la societat
mallorquina. ¿La ficció és útil per posar
en crisi la realitat?
B.M. Quan era molt jove i absolutament rimbaudià (canviar la literatura
com a manera de canviar la societat i de canviar la vida), pensava que
la literatura era un cervelltrèmol tan potent i tan electritzant
que podia catalitzar processos que posassin en crisi els individus lectors
i, d'aquesta manera, lector més lector, una part de la societat
fos discernida, sedassada i posada en crisi. Ara, i amb una experiència
llarga i meditada, crec que la literatura pot estamenejar el lector, fer-li
funcionar els cinc i mil sentits, dur-lo a llocs inconeguts o mostrar-li
tot quant no veia en els coneguts: canviar-li la vida. Aquesta sí
que crec que és una de les energies saludables de la literatura:
vivificar el lector, fer-lo pensar, fertilitzar-lo, fer-li companyia i
sembrar-li planters de vertadera vida. Deixondir el lector com a manera
de despertar la societat?
E.P. Ataca Mallorca des de dintre. Em fa l'efecte que, en el fons,
en aquests textos hi ha més amor que autoodi cap a l'illa. M'equivoco?
B.M. Atacar Mallorca? Mentida! Dinamit Mallorca, la faig volar -dins aquesta
relació sadomasoquista que és l'amor vertader- en un conjunt
de fragments verbals, en una mala fi de tesel·les d'un mosaic fet
de mots, en una simfonia de miradors de lletra que volen mostrar -d'aquesta
manera indirecta que és la gran energia sàvia de la literatura-
un més enllà de qualsevol ideologia, un més enllà
de qualsevol sermó, un més enllà de qualsevol mirall:
el panorama esmicolat, múltiple, bell i terrible d'un món
local i rodó dels tres darrers anys del segle XX. I que aquesta
lletra local, perquè és de bon de veres, vull que pugui
tocar qualsevol llegidor del planeta.
E.P. No és la primera vegada que adopta un to de denúncia
cap a la societat mallorquina. Suposo que tampoc no serà l'última...
B.M. Escric des d'on som i trii l'univers de les meves proses en el Parc
Temàtic de la Mallorca que m'envolta. És intencionat el
redol on succeeixen coses en els meus escrits. Per a la seva concepció
he utilitzat el cinc sentits per amarar-me de les notícies, fets,
successos... que passen cada dia i cada nit i d'aquesta feina en surten
els ulls de les contarelles. T'estim a tu seria com si hagués convertit
Mallorca en una bola de discoteca feta de bocinets de mirall que reflecteixen
mil i un mons en un món. Si aquests enlluernaments mostren fets
malignes, amors i desamors apassionats, morts de tota casta i intrigues
aventureres sens fi és perquè tot això és
així, em toca i em commou. El Parc Temàtic de Mallorca és
ara mateix un laboratori literari engrescador i excitant: des del turisme
de masses fins a les xarxes del narcotràfic, des de la invasió
alemanya fins a la dels immigrants sense papers, des dels milionaris de
la jet fins als assassins a sou, des dels indígenes botifarres,
hotelers, constructors fins als residents i visitants cosmopolites, pertot
hi ha tita.
E.P. Tots els textos, així com el títol del llibre, estan
escrits en segona persona. Per què?
B.M. A Excelsior o el temps escrit vaig començar la primera recerca
sobre la narració en segona persona, que és un punt de vista
ventafocs mal i poc usat en la nostra literatura. A Vertígens vaig
continuar les meves exploracions sobre aquesta perspectiva formal. Com
més la investigava més hi descobria possibilitats novelles
i excitants d'escriure i descriure: aquest tu podia ser el narrador deus
ex machina; podia ser un personatge amagat; podia ser un alter ego de
l'escriptor; podia ser una manera de fer diàleg sense guions; podia
ser el resultat d'una esquizofrènia o trencament entre autor i
personatge... Per això vaig decidir que em passaria uns anys penjat
en la segona persona. Ara, el 2001, quan acab de sortir d'aquesta experiència,
crec que m'ha donat un mester personal i uns fruits íntims que
es poden llegir a T'estim a tu. Al teler de la meva feina d'ara hi ha
Carnatge Hall, que serà un text novel·lesc negre on faré
servir també aquests i d'altres punts de vista. Tota la meva escriptura
és experimental.
E.P. A qui fa referència el 'tu' del títol?
B.M. El tu del títol és polisèmic, polifònic,
polièdric i gens polític.
E.P. La seva és una prosa per ser escoltada. ¿És
una musicalitat buscada?
B.M. No he escrit res mai que no hagi llegit i rellegit en veu alta durant
el procés d'escriptura. O no és la música verbal
condició alta del plaer de llegir? I el plaer de llegir no és
la veritat de la literatura?
E.P. La seva manera d'escriure pot agradar més o menys, però
diria que no deixa indiferent. Això deu ser l'objectiu de tot escriptor.
B.M. Una parella amiga meva s'ha separat. Una part m'ha confessat que
l'altra ja li és indiferent. És la fi de l'amor. I tot escriptor
es romp les xarxes neuronals del cervell perquè un lector estimi
la seva lletra. L'estimi?
E.P. ¿Té la sensació d'haver trobat un estil propi?
B.M. Sí.
E.P. "L'única veritat possible és la mentida".
És una frase que apareix dues vegades en aquest llibre. Per què?
¿La literatura és veritat o mentida?
B.M. La literatura que venç el temps amb mentides, amb invencions,
amb jocs de mots i amb les mil i una feines intel·ligents i dures
de l'escriptor sempre és veritat. La veritat queda penjada damunt
el temps com si fos un conte.
E.P. "La majoria d'humans no sabrien res d'ells mateixos ni del
món si no fos que la literatura els ho ensenya". Segur? I
què passa amb la majoria d'humans que no llegeixen?
B.M. Hi ha tants d'interrogants dins la matèria literària,
hi ha tantes d'exploracions llengüeres cap a territoris humans insospitats
i inacabables, hi ha tanta recerca del coneixement i del misteri a través
dels mots, que el lector pot veure's des de molts de punts de vista, pot
descobrir-se des de miradors insospitats, pot sentir coses que sense la
lletra no hauria experimentat mai. La literatura fa sentiguera, fa intel·ligentera,
ens fa més savis, i la saviesa és font de gust. Aquells
que no llegeixen són com llenguabaldats. Escriure literatura bella
en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li ocorreria
mai llegir un llibre, entres dins molts més ulls que a d'un llibre.
E.P. ¿No trobar la forma és un suplici?
B.M. La forma és necessària per a tot. La forma és
la idea, la forma és la paraula, la forma és l'acció
i la música i la tipografia i el planter viu de frases que informen
el lector. El fons totsol, que deia mestre Valéry, no és
més que una mala forma. No practic una relació de suplici
amb l'escriptura. És un treball exacte que du feina però
que funciona mogut pel gust. Podria dir d'una forma reductora i vertadera:
Pas gust d'escriure.
E.P. "El poeta no para de tenir cura de la llengua". ¿Vostè
mima la llengua amb ànima de poeta?
B.M. La llengua és la segona ànima del poeta. La llengua
catalana està bruta, estripada, ocupada, feta malbé. La
meva feina és netejar-la, és ensenyarla, és carregar-la,
és saber-la. La llengua catalana sofreix mollor, corrupció
i secretisme. La meva feina és tensar-la i repartir-la. La meva
feina és aviciar-la. Fer de la llengua catalana vici nefand. Fa
molts d'anys em digueren que era un gra de pus dins la literatura catalana.
Els grans de pus són la salut. Li ho dirà qualsevol metge.
E.P. Ha publicat més narrativa que poesia. Se sent més
narrador que poeta?
B.M. Tota la meva feina literària, tot quant he escrit, té
energia de ser poema. La divisió de gèneres no m'interessa
ni com a excusa. Els gèneres, i no cal demanar cap aval teòric
d'autorització, no existeixen. Els bells i vells noms de narració,
conte, teatre, assaig... són senzillament formes.
E.P. "L'escriptor hauria d'evitar les proeses verbals: són
com una vulgar exhibició de mister o miss músculs".
Però no caure en la temptació de fer filigranes és
difícil.
B.M. Escriure és una manera de viure proeses, la qual cosa no és
el mateix que fer-les per escrit. Les proeses es practiquen en la recerca
de la forma, en les estratègies per no caure en els llocs comuns,
en les invencions, en els robatoris, en les llicències, en totes
les proves que cal vèncer per fer que la llengua feixista esdevengui
terra lliure. Les filigranes que vostè assenyala com a parany les
veig com un tòpic desfressat d'acrobàcia verbal. Jo no he
de mester fer aquestes coses.
E.P. L'adolescent de sal continua sent, com vostè va
dir una vegada, la seva carta de presentació mundial. ¿Li
fa por no tornar a escriure mai més un llibre com aquell?
B.M. El que va escriure L'adolescent de sal ja és mort. El Biel
Mesquida d'ara ha fet T'estim a tu.
Links
http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/altrespoetes/bielmesquida.html
Mallorcaweb:
Mag, Poesia, Teatre
http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/mesquida.html
Biel Mesquida
http://www.uoc.es/lletra/noms/bmesquida/index.html
Lletra
Biel
Mesquida. Itineraris de literatura
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|