Biografia
Carlos Ruiz
Zafón (Barcelona, 1964). Educat al col.legi barceloní dels
Jesuïtes de Sarrià Ruiz Zafón va cursar, anys després,
Periodisme. Es va decidir a ser publicitari. Va ser director creatiu de
publicitat de la important agència de Lorente). La seva primera
novel.la --El príncipe de la niebla (1993)-- va guanyar
el premi juvenil Edebé, cosa que el va animar a seguir escrivint.
Va deixar la feina de publicista, es va casar i se'n va anar a Los Angeles,
ciutat on resideix des del 1994, a escriure guions de cine. La seva última
novel·la és La sombra del viento, llibre que va ser
finalista del premi Fernando Lara del 2000 i que es publicà al
maig de 2002. Sha traduït català.
Obra
La sombra del viento
El llom de
La sombra del viento, obra signada per una tal Julián Carax,
estpa en una prestatgeria. Sempere agafa el volum i fa «aletejar
les seves pàgines». Neix així una investigació
a la recerca d'un escriptor desconegut els passos del qual parteixen del
Modernisme i deixen un rastre de sang el tràgic estiu del 36. En
la Barcelona dels anys quaranta. Daniel Sempere visita amb el seu pare
un estrany Cementiri dels Llibres Oblidats en un llòbrec magatzem
del Barrio Chino. En aquesta babèlica necròpolis dormen
milers de títols que mai veuran la llum si algú no decideix
adoptar-los i insuflar-los vida com lector. En La sombra del viento
es reencarna una Barcelona gòtica, «atrapada sota cels de
cendra i un sol de vapor que es vessava sobre la Rambla en una garlanda
de coure líquid». La passió per comptar furga en hisendes
familiars desmanegades, bohèmies fi de siècle i llums usades
de postguerra. Ruiz Zafón reelabora per al segle XXI les ombres
perseguidores d'Hugo i els misteris de Suè. En la seva aventura
zenital, Sempere estarà envoltat o acorralat per un elenc de secundaris
d'acabat perfil que tenen passats i relacions perilloses: el captaire
reciclat i loquaç Fermín Romero de Torres, el diabòlic
Laín Coubert] el bibliófago Gustavo Barceló o el
sàdic de «la Social» Javier Fumero.
Documentació
Article
publicat al diari “El Mundo”
Ruiz
Zafón recrea la Barcelona del modernismo en una nueva novela
El escritor
Carlos Ruiz Zafón, autor de La sombra del Viento, uno de los
fenómenos editoriales de los últimos meses en España, está escribiendo
su segunda novela para adultos, una obra coral protagonizada por un periodista,
que transcurre en la Barcelona modernista del primer tercio del siglo
XX. Coincidiendo con la presentación de la traducción al catalán de La
sombra del Viento, que saldrá mañana a la venta con una tirada de
5.000 ejemplares, Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) ha regresado a su ciudad
natal para hablar de sus nuevos proyectos. El escritor, que al principio
de su carrera publicó 4 novelas de literatura juvenil con un notable éxito,
reside desde hace 10 años en Los Angeles, donde trabaja como guionista
cinematográfico. La sombra del viento quedó finalista del Premio
Azorín de 2001 y fue publicada por Planeta en mayo de ese año. Pese a
que tuvo un lanzamiento "discreto", la novela ha recibido excelentes críticas
y los lectores le han dispensado una respuesta entusiasta. Un año y medio
después de su aparición, se han vendido 75.000 ejemplares de la novela
en España y se está traduciendo a varias lenguas, ya que en breve, saldrá
al mercado en 12 países. Ruiz Zafón está ahora enfrascado en la escritura
de su nuevo libro, que concluirá "en algún momento del año que viene",
según ha explicado. La novela, que tiene un título provisional que el
escritor no ha querido revelar, comparte muchos elementos con su anterior
obra ya que también se desarrolla en Barcelona y constituye, también,
"una mezcla de géneros, un novelón decimonónico con elementos nuevos".
La acción se sitúa algo antes que en La Sombra del Viento, y
retrata "la Barcelona de los años del Modernismo, desde 1880 hasta 1926,
año de la muerte de Gaudí". "No es una novela sobre Gaudí, ni siquiera
una novela gaudiniana, aunque tiene que ver con el arquitecto modernista,
que será uno de sus elementos", ha explicado Ruiz Zafón, quien se ha propuesto
escribir una tetralogía sobre la historia de Barcelona, de la que La
Sombra del Viento fue la primera pieza. Barcelona fantasmagórica
y espectral Como en su novela anterior, Ruiz Zafón recreará una "Barcelona
fantasmagórica y espectral", cuyo cronista es un joven reportero de los
años veinte que investiga unos hechos ocurridos años atrás. Los acontecimientos
históricos cobrarán más protagonismo en la segunda obra de Ruiz Zafón,
ya que se rememorará la Semana Trágica y "unos crímenes de la época no
resueltos", según ha relatado el autor. El novelista barcelonés está empleando
de forma más marcada la técnica del relato policíaco, a la vez que practica,
ha dicho, "una radiografía vertical de la sociedad de la época, desde
la alta burguesía hasta las tinieblas de los bajos fondos". Durante la
presentación de la versión catalana de su novela, Ruiz Zafón ha hecho
dos revelaciones: está pensando la posibilidad de regresar a España a
la vez que está en conversaciones con "Lola Films", la productora de Andrés
Vicente Gómez, para vender los derechos de La Sombra del Viento
para una película. "Probablemente la novela se acabará llevando al cine,
pero de momento no hay nada", ha explicado Ruiz Zafón, quien sólo venderá
los derechos si "hay un mínimo de garantías, porque, tal como yo la tengo
en la cabeza, es una película muy complicada, muy cara porque se debería
tratar digitalmente la imagen para recrear la Barcelona de la posguerra".
Article
publicat al diari “Avui” el 13/03/03 per Alba Alsina
El
difícil art del fulletó
En la nostra àrdua
trajectòria com a lectors, en un moment o altre, tots hem passat els ulls
per les enrevessades trames d'un fulletó (si algú de vostès no n'ha llegit
cap en sa vida, és lliure de llançar la primera pedra, però ja els dic
des d'aquí que no saben el que es perden). En el meu cas particular, la
culpa la té el meu avi i la ben fornida biblioteca de novel·les fulletonesques
i d'aventures que va construir, amb entusiasme i bona fe, durant els anys
20 i 30 del segle passat. Alexandre Dumas, Victor Hugo i Honoré de Balzac
s'hi donaven la mà amb escriptors de molt èxit en aquells moments i que
avui dia ningú recorda, com Rafael Sabatini, responsable dels trepidants
arguments de perles com ara Bellarión, Scaramouche, Susana de Bellecour
i Bardelys el Magnífico (encara que, i ja que estem de confidències, els
he de dir que, en l'apartat fulletó, el meu heroi és un perfecte desconegut:
Xavier de Montepin, pare de l'esplèndid El coche número 13 , gairebé impossible
de trobar. Tot i això, si tenen ganes d'arremangar-se i remenar entre
les joies que s'amaguen a les llibreries de vell, els indico que la va
publicar Ramon Sopena el 1933). Independentment de la importància de la
ploma que les signava, totes aquelles històries compartien una sèrie de
trets comuns: per una banda, la ubicació en una època històrica diferent
de la de l'autor (la cort del rei Sol, la Revolució Francesa, l'Edat Mitjana);
una intriga que barrejava misteri, aventures, dames desventurades en perill
imminent i esforçats protagonistes masculins moguts, alhora, per la passió
i el valor; malvats sense escrúpols ni sentiments que ansiaven la noia
amb tanta passió com odiaven el protagonista; ambients gòtics infestats
de fantasmes, aparicions i altres fenòmens paranormals o baixos fons habitats
per assassins, prostitutes i tota aquesta patuleia... Un conjunt d'elements
encaixats l'un dins de l'altre amb una única finalitat: atrapar el lector,
fer que no pogués abandonar la lectura; que esgarrapés hores de son per
saber si al final l'heroi salvava la noia; que s'arrisqués a llegir tot
caminant, esquivant fanals i excrements de gos, només per descobrir si
la protagonista, que en el capítol anterior uns desaprensius havien segrestat
i abandonat desmaiada en un casalot solitari, aconseguia sobreviure a
l'incendi amb què els delinqüents havien volgut emmascarar el seu crim...
PENDENTS DE
LES PERIPÈCIES
I hem de dir que ho
aconseguien. La gran virtut d'aquest gènere -tan mal vist en els nostres
dies per obra i gràcia de crítics saberuts que omplen pàgines i pàgines
defensant novel·les sense argument, sense acció i, fins i tot, sense personatges-
està en el fet que aconseguia el que es proposava: fer passar una bona
estona a un lector que vivia pendent de les peripècies dels protagonistes
i només respirava tranquil al final, quan tot s'acabava bé (encara que
sempre hi havia algú que moria, o se sacrificava, o es rendia a l'evidència
que l'amor de la seva vida se n'estimava un altre).
EL FULLETÓ,
UN ART DIFÍCIL
És que, diguin el
que diguin els crítics, el fulletó és un art díficil. Igual que a les
novel·les de lladres i serenos, de fantasmes o de ciència-ficció -altres
gèneres que no gaudeixen de l'aprovació de molts paladins de les lletres
que han destinat la ploma a la defensa davant de l'altar de la literatura
de totxos il·legibles i no dediquen ni una sola línia al que consideren
gèneres menors- no hi juga només la imaginació sinó també l'habilitat
per dosificar la informació, per construir personatges fascinants, per
evocar ambients i èpoques passades i per recrear sense que grinyolin escenaris
reals o imaginaris. Semblava que aquest art de precisió havia perdut el
seu lloc en la literatura i que els aficionats a les històries truculentes
havien de recórrer al cinema o a saquejar llibreries de vell a la recerca
de volums amb més de 70 anys de vida, però va aparèixer Carlos Ruiz Zafón
i va posar les coses al seu lloc. Si no em creuen, només cal que consultin
les xifres de vendes. Els números canten (onze edicions en castellà i
traducció a diverses llengües, entre elles la catalana que els presentem
aquí, un treball excel·lent de Josep Pelfort). O que ho preguntin a la
ingent quantitat de lectors que, tot i el discret llançament orquestrat
per l'editorial la primeravera del 2001, ha anat engrossint, gràcies al
sistema boca-orella, les fileres de devots de L'ombra del vent . És evident
que la novel·la és popular, per això en aquestes ratlles no hi veuran
frases com ara "comprin-la" o "llegeixin-la". A aquestes alçades seria
molt petulant per part meva i, a més, absurd quan molts amics de vostès
que l'han llegit ja s'han preocupat de cantar-los-en les excel·lències
i fins i tot algun autor d'èxit s'ha permès el luxe de recomanar-la als
lectors. Em limitaré a comentar-los el que m'ha atrapat de L'ombra del
vent i ha provocat que esperi amb ganes la nova novel·la que Ruiz Zafón
s'afanya a enllestir (una altra vegada Barcelona, però aquest cop la modernista,
amb un argument ple d'intrigues i amors tràgics per on pul·lulen intrèpids
reporters que desentranyen els misteris de la història secreta de la ciutat).
Primer, el que explica: un nen, Daniel Sempere, fill d'un llibreter de
la Barcelona de la postguerra que després de llegir L'ombra del vent ,
una novel·la d'un desconegut Julià Carax, se sentirà fascinat pel seu
autor i intentarà descobrir-ne el màxim de coses possibles. Això el portarà
a destapar una història d'amor amb final terrible i a haver-se-les amb
personatges de mala mena com l'inspector Fumero. Explicat així no sembla
gran cosa: aventures, misteris, algun cop de puny i un cert aire de drama
surant per tot el relat. Però, ¿i si els dic que també és una història
d'iniciació? ¿Si els dic que, rere els enganys, les persecucions i els
descobriments acompanyem Daniel Sempere en el seu procés de creixement?
¿Si els dic que les gairebé 500 pàgines comencen amb un nen i acaben amb
un home? La cosa canvia, oi?
PERSONATGES
DE QUALITAT
I això em porta al
segon apartat: els personatges. No només el duo masculí protagonista,
Daniel, el noi que busca l'escriptor, i Julià, l'escriptor que no es vol
deixar trobar (i que a mi particularment, i ja em poden dir romàntica,
em fa pensar en el magnífic Juli Soleràsd 'Incerta Glòria , per la força
del seu amor, per la seva personalitat atraient i turmentada), sinó també
el fantàstic planter de secundaris: des del senyor Sempere, trist i adolorit
per la mort de la dona, un pare comprensiu i discret, a qui sempre es
pot recórrer, fins a l'impagable Fermín Romero de Torres, una barreja
de Nuestro Hombre en La Habana, un pícaro sortit del Segle d'Or espanyol
i un doctor Watson, pacient i solidari (es nota que a Ruiz Zafón li agrada
el personatge: el dota d'una vèrbola inestroncable i li posa a la boca
sentències com: "El destí acostuma a ser al trencall més proper, a la
cantonada. Com si fos un xoriço, una meuca o un venedor de loteria: les
seves tres encarnacions més freqüents. Però el que no fa és visites a
domicili. Se l'ha d'anar a buscar"), passant pel trist, generós i quixotesc
Miquel Moliner i per personatges entranyables com el Sr. Frederic, el
rellotger drag queen avant la lettre , i la Bernarda, la minyona que fa
perdre l'oremus al Fermín. En l'apartat dels personatges femenins, però,
no em puc estar de fer una petita estirada d'orelles a l'autor: a part
de la Núria Monfort, amb un cos de Greta Garbo engalanat amb el posat
d'una Marguerite Yourcenar d'aire tràgic, les altres dones d'aquesta història
-la Clara, la Bea i fins i tot la Penèlope- cauen en la falta d'entitat
o no superen l'arquetipus. Una cosa similar passa amb el dolent, l'inspector
Fumero, embrancat des de l'adolescència en una revenja eterna contra en
Julià Carax i el seu cercle d'amics, construït amb un passat que l'aboca
a l'odi i amb totes les característiques bàsiques dels malvats (crueltat,
falta d'escrúpols, violència, ressentiment, etc.) però sense l'embranzida
necessària per deixar enrere les pàgines de la novel·la i agafar la consistència
de Julià, de Daniel o de Fermín.
TOTES LES
PECES ENCAIXEN
Finalment, pel que
fa a l'estructura i a la confecció de l'obra, cal dir que Ruiz Zafón governa
la novel·la amb mà fèrria. A mesura que avancem, va encaixant una dins
l'altra totes les peces que ha anat escampant per la història; no deixa
ni un sol cap per lligar i manté el ritme tot al llarg de l'obra, atent
a situacions, accions i fins tot als més petits detalls, que mai se li
despengen (només com a exemple, la ploma de Victor Hugo, que té l'estranya
virtut d'aparèixer sempre en el moment oportú per estrènyer fort les relacions
entre alguns personatges) i un gran domini dels diàlegs (en algun lloc
s'ha de notar que Ruiz Zafón treballa en el món del guió cinematogràfic),
que potser envaeixen una part de l'espai que s'hauria d'haver destinat
a aspectes més literaris, com les descripcions de les emocions i els pensaments
dels personatges i les recreacions dels escenaris, però que no impedeixen
que L'ombra del vent funcioni com un ben greixat i precís mecanisme de
rellotgeria, l'element essencial del fulletó. Un art difícil que Ruiz
Zafón domina amb mestratge.
Article
publicat a Elp Periódico el 25/12/02 per Josep Maria
Ràfols
L'OMBRA
DE LA BARCELONA DE POSTGUERRA
La Barcelona
del segle XXI té ja la seva primera gran novel.la. Porta nom de
repensat títol vell i d'autor nou. Es diu L'ombra del vent i ha
sortit de l'ordinador de Carlos Ruiz Zafón, barceloní nascut
el 1964 que apunta maneres del primerenc Eduardo Mendoza. La història
és el relat d'un tràgic amor, protagonitzat per un home
que torna a la ciutat després d'anys d'absència i on viu
les penes de la postguerra: "La Barcelona dels seus somnis s'havia
transformat en una ciutat hostil i tenebrosa, de palaus tancats i fàbriques
que bufaven alè de boira que enverinava la pell de carbó
i sofre". L'ambient d'opressió se li manifesta a partir d'un
antic company d'escola que si primer va ofegar les seves frustracions
infantils en les revoltes revolucionàries ara s'ha convertit en
un sàdic inspector de la policia franquista aplicat a la venjança
i a la persecució dels seus fantasmes. O en l'arrest d'un honrat
rellotger vestit de dona. El fil conductor de l'obra són els llibres,
bressolats per les seves amants i perseguits per un enigmàtic piròman.
Però, per sobre de tot, el marc sobre el qual gira la novel.la
és la ciutat com a enigma. "No ets l'únic que sap misteris
a Barcelona". L'hi diu l'enamorada al protagonista abans d'arrencar-lo
del seu cubicle al carrer de Santa Anna i introduir-lo en els secrets
d'una torre modernista, abandonada, a l'avinguda del Tibidabo. Allà
el creixement de la ciutat s'explica com a obra de financers amb pocs
escrúpols embolicats en crims horripilants. Juntament amb Soldados
de Salamina aquest llibre constitueix l'entrada d'autors joves sobre
una època que, tot i no haver-la viscut, els ha marcat. Bèl.lica
i política la visió de Javier Cercas, d'intriga, social
i barcelonina la de Ruiz Zafón, les dues novel.les són una
valuosa aportació a la visió d'un moment històric
reconstruït sentint-lo explicar per altres. La postguerra contada
per aquells a qui els la van contar.
Una
fórmula híbrida revoluciona el món editorial
L'ombra del vent és una narració clàssica
allunyada de l'experimentació literària. Al contrari que
altres escriptors espanyols que van certificar la mort de la novel.la,
entre ells el seu admirat Eduardo Mendoza de La verdad sobre el caso Savolta,
Carlos Ruiz Zafón sosté que el gènere segueix tenint
bona salut. "La novel.la clàssica del segle XIX (Dickens,
Hugo...) té futur si es renova amb tècniques del segle XX,
com el cine i les avantguardes, i modifica l'arquitectura del llenguatge
sense que el lector se n'adoni", explica. El truc consisteix a superar
l'escàs nivell d'ingenuïtat dels lectors, que ho han vist
tot i ho han llegit tot. Contra l'escepticisme i l'apatia, Ruiz Zafón
injecta pura emoció. "La gent està farta de veure com
li venen motos i ha recordat per què li agraden els llibres",
resumeix l'escriptor amb naturalitat. Un altre ingredient original està
en el fet que ha cuinat un gènere híbrid --aventura, misteri,
thriller-- amb un teló de fons molt atractiu, Barcelona, ciutat
d'infinites possibilitats literàries.
La fórmula màgica ha funcionat. Almenys així es desprèn
de les dades editorials. L'ombra del vent ja acumula 13 edicions en castellà
i tres en català. En total, uns 100.000 exemplars, xifres que qualifiquen
una obra de best-seller de llarg recorregut. Durant l'última fira
del llibre de Frankfurt, se'n van vendre els drets al Canadà, Itàlia,
Holanda, Alemanya, França i Dinamarca. A més, Ramdon House
ha pagat 175.000 euros (29,12 milions de pessetes) per la publicació
immediata de la novel.la als Estats Units. D'això al cine hi ha
un pas. D'aquí a poc temps, la Barcelona tètrica i gairebé
fantasmal que descriu Ruiz Zafón serà pur espectacle en
mans dels americans.
Article
publicat a La Vanguardia el 26/11/2002 per Xavi Ayén
Radiografía de un éxito literario
Esta es la
historia de una novela que, sin ninguna campaña de promoción
y a pesar de ser de un autor casi desconocido, se ha convertido en todo
un fenómeno desde que se publicó, en mayo del año
pasado, con el modesto reclamo de haber quedado finalista del premio Fernando
Lara. El barcelonés "exiliado" en Los Ángeles
Carlos Ruiz Zafón (1964) ha visto desde entonces cómo su
obra, La sombra del viento, encaramada desde hace 29 semanas a
las listas de libros más vendidos, ya alcanza los 80.000 ejemplares,
además de haberse traducido, entre otras lenguas, al inglés,
francés, alemán, noruego... y, desde hoy, al catalán,
en versión de Josep Pelfort.
Fue precisamente en la presentación, ayer, de L'ombra del vent
cuando Ruiz Zafón afirmó que existen muchas posibilidades
de que, tras su éxito literario, vuelva a establecerse en su ciudad
natal: "Lo más probable es que vuelva a Barcelona, pero aún
no tengo fecha. Hace tiempo que doy vueltas al tema. Estar fuera me ha
permitido distanciarme y escribir sobre mi ciudad. Me fui a EE.UU. fascinado
por su cultura: Orson Welles, Faulkner, Gershwin... pero nada de eso existe
hoy. Llegué buscando unas ruinas. La vieja Europa es ahora más
interesante". A los 26 años, Ruiz Zafón era director
creativo de una importante agencia de publicidad, trabajo que abandonó
para escribir obras infantiles. En EE.UU., escribe guiones para el cine,
"de películas que no recomiendo a nadie".
Su novela, ambientada en la Barcelona de posguerra, se inicia con la visita
de un niño a un misterioso almacén de libros olvidados,
y ya ha recibido ofertas para ser llevada al cine, aunque el autor, que
dice "haber perdido la ingenuidad cinematográfica", se
resiste a ceder los derechos si no le ofrecen "garantías de
que se va a hacer con un cierto decoro; si no, prefiero que no haya película,
lo importante es el libro. Muchos saltos a la pantalla son en caída
libre y eso no me interesa".
El fenómeno Zafón, junto con el de novelas como Soldados
de Salamina, de Javier Cercas, o Lo mejor que le puede pasar a
un cruasán, de Pablo Tusset, ha revalorizado el papel de las
recomendaciones boca oreja -las que se hacen los propios lectores entre
ellos- en cuanto al éxito final de un libro en el mercado. Lo explica
Emili Rosales, editor de Ruiz Zafón: "Es un long-séller
que se ha ido construyendo al ritmo de los lectores, pues sus ventas oscilan
en unas ondas que coinciden con el tiempo medio que se tarda en leer el
libro: es decir, una ola de personas lo leen y luego lo recomiendan, provocando
un incremento de ventas, y así sucesivamente".
La sombra del viento suma ya 80.000 ejemplares editados en España
(75.000 en castellano y 5.000 en catalán), que la editorial prevé
haber vendido antes de Navidad. El libro lleva 13 ediciones y 29 semanas
en las listas de más vendidos. Se ha traducido -o está a
punto- en doce países, de EE.UU. a Francia o Noruega, y un editor
chino ha iniciado negociaciones al respecto.
La sombra del viento suma ya 80.000 ejemplares editados en España
(75.000 en castellano y 5.000 en catalán), que la editorial prevé
haber vendido antes de Navidad. El libro lleva 13 ediciones y 29 semanas
en las listas de más vendidos. Se ha traducido -o está a
punto- en doce países, de EE.UU. a Francia o Noruega, y un editor
chino ha iniciado negociaciones al respecto.
Article
publicat a El Periódico el 27/10/02 per M. Eugenia
Ibáñez
La
sombra del viento sortirà en català al novembre
Podria haver
quedar oblidat en la llarga llista de llibres que aspiren a premis literaris
i es queden a les portes de l'èxit, però el mateix jurat
que no va saber fer-lo vencedor es va atrevir a recomanar- ne la publicació.
I així, amb l'empenteta de la sort, La sombra del viento (Planeta),
de Carlos Ruiz Zafón, s'ha convertit en poc més d'un any
en un dels llibres més venuts a Espanya: més de 50.000 exemplars,
11 edicions al carrer i una de dotzena de 30.000 llibres que arribarà
a les llibreries al novembre; traduccions al francès, l'alemany
i l'holandès i drets venuts a Random House per als EUA i el Canadà.
La perla que corona aquest èxit és la traducció al
català, també a càrrec de Planeta, al novembre.
La sombra del viento --història d'un nen que s'enamora d'un
llibre que canvia el rumb de la seva vida-- va ser finalista del premi
Fernando Lara de l'any 2000 que es va emportar Ángeles Caso amb
Un largo silencio. El guardó té per norma editar
només l'obra guanyadora, però els membres del jurat van
suggerir en l'acta la possibilitat de fer una excepció amb el treball
de Ruiz Zafón, que va arribar a les llibreries amb discreció
la primavera del 2001. El boca a orella entre lectors i especialistes
va començar a funcionar i el juny d'aquest any la novel.la va ser
finalista del premi Llibreter que va guanyar Charles Baxter amb El
festín del amor (RBA).
Emili Rosales, editor de Planeta, considera que l'èxit de La
sombra del viento és l'exemple clar de com "un bon llibre"
supera l'anonimat, i fins i tot la falta de promoció, per fer-se
un lloc al mercat. En aquest caminar sense pausa, Ruiz Zafón es
pot comparar, tot i que de moment a certa distància, amb Javier
Cercas i els seus Soldados de Salamina (Tusquets), també
del 2001, distingit així mateix pel Premi Llibreter, però
amb la gran diferència que, a aquestes altures del calendari, Cercas
deu superar els 300.000 exemplars.
Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) viu a distància l'èxit
de la seva primera novel.la per a adults després d'haver escrit
quatre llibres per a joves i d'haver renunciat a treballar en publicitat.
Va deixar Barcelona el 1994 i es va instal.lar a Los Angeles atret pel
món del cine, i hi segueix, escrivint el que vol i treballant en
els guions cinematogràfics que li ofereixen. Un ha estat el de
la seva pròpia novel.la, que hauria arribat a la pantalla si al
productor que va comprar els drets no se li hagués acudit canviar
de companyia. "Això és freqüent en el món
del cine --es lamenta Ruiz Zafón--, per cada pel.lícula
que es roda queden fora 90 guions".
UNA SEGONA
NOVEL.LA
Zafón
diu que no està sorprès per l'èxit de La sombra
del viento, perquè, insisteix, "tenia la certesa d'haver
fet el que volia, i això és tot el que pot controlar un
escriptor". L'autor treballa ara en una segona novel.la ambientada
a la Barcelona de principis del segle passat, que, assegura, segueix la
línia de l'anterior. El nou llibre narrarà la història
secreta de la ciutat i l'arrencada d'una societat moderna i noves fortunes,
"fets que sempre van units", postil.la.
Ruiz Zafón viatjarà al novembre a Barcelona per promocionar,
ara sí, La sombra del viento, i mentrestant madurarà
una idea que el ronda: tornar a la vella Europa. "Aquest és
el meu món i les meves arrels són aquí, però
s'ha d'anar amb compte per canviar una altra vegada de vida". El
novel.lista diu que a Los Angeles hi ha construït el seu món
i ha treballat en el que volia, però, reconeix: "El que aquella
ciutat podia oferir-me ja m'ho ha donat. No hi ha paradisos".
EL
RETRAT
Carlos Ruiz
Zafón pot ser considerat en alguns sectors com a desconegut, però
pocs autors com ell poden presumir d'haver venut més de 300.000
exemplars amb quatre llibres, tots quatre per a joves. El 1993 va guanyar
el premi Edebé amb El príncep de la boira, del qual s'han
fet 13 edicions amb 225.000 exemplars en castellà, català,
gallec i basc.
Des d'aquella data ha publicat El palau de la mitjanit (1994),
Les llums de setembre (1995), i Marina (1999). Tots tres
són per a joves i amb edició en català. Reina Duarte,
editora d'Edebé, diu que la literatura de Zafón és
"gòtica" i reflecteix la lluita de l'ésser humà
contra la inclinació cap al mal, "una mica a l'estil Faust,
però sense maniqueisme".
Article
publicat la diari ABC
Carlos Ruiz Zafón: «Gran parte de la ficción
actual es pura pose»
Si algo no
se le puede reprochar a Carlos Ruiz Zafón son sus convicciones
literarias. Nacido en Barcelona en 1964, se dice que ya en el colegio
de los jesuitas hacía gala de una desmedida afición a las
historias tenebrosas e insomnes. Aunque encaminó su vida profesional
a la publicidad, en 1992 cambió su trabajo como creativo por otra
creatividad quizá no tan bien pagada: la literaria. Un año
después ganaba el Premio Edebé de Novela Juvenil con El
príncipe de la niebla. Con los tres millones del galardón
financiaría un sueño infantil y americano: tomó el
primer avión y voló a Los Ángeles, donde desde hace
siete años escribe guiones cinematográficos.
Llegados a este punto, Carlos Ruiz Zafón se preocupa muy mucho
por marcar una frontera entre su trabajo de guionista y su vocación
de escritor: «El guión es un cubito de caldo y la novela
el guiso completo. Mi primera aspiración es ser novelista. Es muy
posible que algún día deje de escribir guiones, pero nunca
dejaré de escribir novelas».
No en vano, acostumbra a recordar que ya a los 14 años pergeñó
un novelón de 500 páginas. Por eso, no es de extrañar
que entre guión y guión -uno de ellos seleccionado por la
Academia cinematográfica de los Oscar y otro a la espera de película-
continuara publicando narrativa juvenil, como El palacio de la medianoche,
Las luces de septiembre y Marina. Esta última constituiría
la transición hacia La sombra del viento, su novela de madurez,
«híbrido de géneros que marida la intriga, el cuento
gótico, la comedia urbana costumbrista y la historia aprovechando
recursos contemporáneos».
El escritor barcelonés se niega a aceptar que el modelo de novela
del siglo XIX haya periclitado: «Lo de la muerte de la novela es
un tópico fácil. La ficción crece con la Humanidad.
La novela permite explorar universos, mientras que una película
es un flash de noventa minutos», apunta.
Aunque parezca paradójico, su opinión sobre el cine actual
no es muy optimista: «El cine nació como entretenimiento
de masas y creo que está volviendo a sus orígenes de barraca
de feria. Aunque en alguna época se haya glorificado la figura
del director como creador, el cine no deja de ser un producto comercial
en el que las obras maestras son meros accidentes».
La vindicación de la letra impresa contra el volátil actualismo
se refugia a La sombra del viento. Asiduo de librerías de viejo
-«en Estados Unidos son las más importantes»-, sostiene
que el exceso de producción editorial condena obras valiosas al
olvido. «La banalidad ha alcanzado a la literatura. Gran parte de
la ficción actual es pura pose: relatos cortos disfrazados de novela
con cuerpo de letra grueso y muchos espacios en blanco; personajes poco
trabajados que entran y salen como en un programa de televisión;
autores que se venden en la portada; gente que lee simplemente para matar
el rato en el puente aéreo...» Ruiz Zafón considera
que existe «una censura invisible, la del mercado», y una
literatura basura que propaga «el cinismo y quema tanto a los críticos
como a los lectores».
Metáfora borgiana
"El Cementerio de los Libros Olvidados" que sirve de pórtico
a La sombra del viento es una metáfora borgiana «sobre
lo que está perdiendo la lectura a favor de la televisión».
Asegura que escribió esta novela tan voluminosa «porque es
el tipo de historia que me gustaría encontrar en las librerías:
la del autor que se moja desde la primera línea».
Ruiz Zafón ve en la literatura las mismas reglas que en cualquier
oficio. Unas artes que funcionan con precisión desde el primer
capítulo. Oficio y vocación. Toda una revelación:
la del escritor que «hizo los deberes» en el difícil
ámbito de la novela juvenil hasta dar alas a «los sueños
que viven a la sombra del viento».
Article
publicat al diari Avui el 24/01/02 de cura de Lluís
Llort
Fulletó d'una Barcelona vertical
Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va guanyar el
premi Edebé amb la seva primera novel·la, El príncipe
de la niebla. Després seguirien les també novel·les
El Palacio de la medianoche, Las luces de septiembre i Marina.
Ha estat traduït a sis idiomes i ha venut més de 250.000 exemplars
del conjunt de les seves obres. El 2000 va quedar finalista del premi
Fernando Lara de novel·la amb La sombra del viento. Començo
la crítica amb aquestes dades perquè em fa l'efecte que
Carlos Ruiz Zafón és un autor poc conegut. Un cop he llegit
La sombra del viento, més que saber me greu que no se'l conegui
gaire, és que em resulta estrany. En qualsevol cas, estic convençut
que ja en sentirem a parlar, i bé, d'aquest autor.
La primera cosa que crida l'atenció d'aquesta llarga
novel·la (575 pàgines), tot i que no tingui a veure amb
l'autor, és la magnífica fotografia de la portada, de Francesc
Català-Roca. Un pare i un fill caminen per un carrer boirós
de la Barcelona dels anys 50. És la imatge perfecta per il·lustrar
aquest llibre en què Ruiz ens ofereix un elaborat fulletó
barrejant elements clàssics del gènere: intenses i complicades
passions amoroses, traïcions, famílies trencades, enormes
fortunes, dolents molt dolents, lluites pel poder, un sadisme subtil,
secrets desllorigadors de misteris, ambició, penediments, venjances,
situacions de terror (demoníaca, de fantasmes i de repressió
política i social), iniciació (al sexe, a l'amistat, a l'edat
adulta), mort i llàgrimes, moltes moltes llàgrimes. S'intueixen
influències cinematogràfiques que van d'Allò que
el vent s'endugué a la Nissaga dels Rius, passant per
Darkman o, fins i tot, Blade Runner, a més d'altes
dosis de cinema negre.
La sinopsi podria ser: un llibreter vidu porta el seu fill
de 10 anys, Daniel Sempere, a un lloc del Raval anomenat El Cementiri
del Llibres Oblidats. Allà, com és costum en la primera
visita, el nen pot triar un llibre i endur se'l. L'escollit és
La sombra del viento, d'un autor envoltat de misteri, Julián Carax.
L'obsessió que desperta en el nen aquesta obra (cobejada pels col·leccionistes
des que algú es dedica a cremar-ne tots els exemplars) li dura
fins als 18 anys, moment en què es desenvolupa la major part de
la novel·la. Daniel, perseguint l'ombra del passat de Carax, desenterra
i s'esquitxa amb un perillós entramat d'amistats, amors, odis,
traïcions i revenges que s'inicia a finals del segle XIX i acaba
el 1955.
Ruiz manté l'atenció, i la tensió,
del lector gràcies a un ritme narratiu mesuradament alt i constant.
Aconsegueix atrapar-te amb un ús molt premeditat dels recursos
tècnics, com ara avançar fets importants (tot i que un sigui
trampós), fer aparèixer personatges de fort magnetisme i
deixar fils enlaire.
Queda clar que l'autor es proposa oferir-nos unes grans històries
d'amor, però també dues coses més: contagiar la passió
pels llibres i el seu entorn i per la ciutat de Barcelona, retratada amb
més intenció que detall (afortunadament) d'una manera vertical:
avinguda del Tibidabo, carrer Balmes i passeig de Gràcia, plaça
Catalunya, la Rambla, abraçant el Barri Gòtic i el Raval,
fins a arribar al port.
Els personatges són els necessaris per a una història de
la magnitud que ens narra Carlos Ruiz. És a dir, tot i que n'hi
ha bastants, no afegeix personatges irrellevants per fer augmentar el
gruix de pàgines, sinó que tots els que hi apareixen estan
molt ben creats, definits i justificats. A part del pes del protagonista,
Daniel Sempere, i del seu mite, Julián Carax, amb qui comparteix
una vida força paral·lela, hi ha tres personatges femenins
per enamorar-se'n, les típiques femme fatale de bellesa trencadora
i personalitat sòlida; sense oblidar un personatge secundari fantàstic,
Fermín Romero de Torres, instructor vital de Daniel i encarregat
de donar les pinzellades de comèdia tot acaparant les millors rèpliques
dels diàlegs.
Les trames es desenvolupen en ambients tètrics, humits, bruts,
molt boirosos, plujosos, freds i plens d'ombres i clarobscurs. Aquests
ambients opressius tenen cabuda en carrers i pisos, però especialment
en biblioteques d'aires borgians, asils nauseabunds per a ancians i bojos
i, per damunt de tots, en una mansió maleïda, escenari dels
millors fragments de la història. A més de ser el marc que
li convé per a les seves històries, permeten que Ruiz ens
mostri (i critiqui) la cara més grisa, angoixant i castradora del
franquisme dels tristos anys 50.
També hi ha matisos a fer, però, com ara l'ús generalitzat
d'un llenguatge tibat i forçat (en alguns moments fins i tot ridícul)
a to amb l'estil de fulletó decimonònic que suposo que Ruiz
ha volgut imprimir; la repetició de termes com ara sangrar, lágrima,
derramar, sonrisa canina i mirada de lobo, entre d'altres, que ens podria
fer pensar en una certa limitació de lèxic, si no fos que,
d'altra banda, aquesta suposada limitació queda desmentida de manera
ostentosa; petits errors cronològics i algunes reaccions dubtoses
(tot i que, qui millor que l'autor, pot decidir què és lògic
o què no ho és en el comportament dels seus personatges?);
i un final en què no deixa cap opció al lector, perquè
l'hi dóna tot fet, tancat i barrat, d'una manera incontinent, com
en les simfonies de Beethoven, en què, quan pensem que ja s'ha
acabat, sempre hi ha una nota o un acord més.
Tot plegat, com dirien en termes de futbol, no influeix en el resultat
final d'una novel·la esplèndida, per passar-s'ho molt bé
llegint-la, extensa, però que en cap moment es fa llarga, amb un
contingut ben creat, trenat i dosificat. Tot i que pugui semblar un anunci
de compreses, diria que Carlos Ruiz Zafón ha fet un treball fi,
bastant segur i molt absorbent.
Article publicat a La
Vanguardia el 29/06/01 per Lilian Neuman
La Barcelona de
un gran fabulador
Hay un territorio pasado y perdido. El
lector lee y pasan los años, y a veces se sorprende buscando, con
nostalgia y desconcierto, un tiempo en que se encontró con aquellos
primeros libros que lo hicieron entrar en un mundo más importante
y más entero -y diría que más íntegro- que
éste. Pues bien, en el laberinto de lecturas, llega ésta,
tan entera e inteligentemente imaginativa. Fuera de los límites
de este volumen de casi seiscientas páginas, a medida que se lee
sin parar, ya no hay nada. Pareciera el final de un laberinto, ¿verdad?
Y a un laberinto entra una madrugada fantasmal de 1945, en Barcelona,
un chico llamado Daniel Sempere. Su padre lo ha llevado de la mano por
Arc del Teatre, bajo las sombras de un Raval que ya no existe, hacia un
portal ruinoso, un cementerio de libros custodiado por un cancerbero anciano
e irónico. "La costumbre", le explica su padre, "es
que la primera vez que alguien visita este lugar tiene que escoger un
libro, el que prefiera, y adoptarlo, asegurándose de que nunca
desaparezca, de que siempre permanezca vivo. Es una promesa muy importante,
de por vida".
El libro escogido por Daniel -y que deslumbrará a Daniel, y entrará
en la vida de Daniel tanto como Daniel entrará en la vida de ese
libro- tiene el mismo título, como en "La historia interminable"
de Michael Ende, que el del ejemplar que el lector tiene en sus manos,
y que ya no es capaz de abandonar, "La sombra del viento", firmado
por un tal Julián Carax. Nada se sabe de Carax, ni de su obra.
Carax es uno de los tantos olvidados que han ido a parar al cementerio.
El fuego y la destrucción -amenaza constante en esta historia-
tienen, a los ojos de los desmesurados tiempos de hoy, una más
grave significación. La misión de Daniel Sempere es, entre
muchos significados, el rescate de una cultura en vías de inmolarse
en la banalidad.
"Tu integridad es admirable", le dirá el diablo a Daniel,
"sobre todo en esta época de monaguillos y lameculos".
Pero antes, la promesa de Daniel ha estado sujeta a los vaivenes de su
vida y su edad. De allí que casi la incumpla, que olvide su doloroso
anhelo infantil frente al escaparate de una papelería en donde
reina una magnífica pluma Montblanc (que fue de Victor Hugo), y
se pierda en la ilusión del amor por una joven mayor que él,
y a veces en el vacío que le ha dejado la ausencia de su madre.
El jovencito Sempere ambiciona un destino más amplio que las cuatro
paredes de la modesta librería de su padre, en la calle Santa Anna.
Pero allí sigue estando el señor Sempere, en el negocio
que luego será Sempere e Hijo, un sitio en donde el librero -¡ay!-
era un señor de delantal que se encaramaba en las estanterías
en busca del ejemplar exacto. Y por qué no, un cliente despistado
podía salir de allí con el ejemplar para siempre, recomendado
por un empleado bibliófilo deslenguado, convencido en 1953 de que
el Caudillo tiene los días contados, y al tanto de un plan ultrasecreto
para secuestrar a Carmen Polo de Franco.
Digresión pura en la misión de Daniel -una gozada para el
lector-, pero la historia del misterioso y ya muerto antes de la Guerra
Civil Julián Carax ha entrado en la historia de Sempere en los
años cincuenta, con extrañas similitudes y ecos, y con creciente
tensión narrativa: a Daniel lo espían de inquietante manera
y a su aliado bibliófilo -en esta cruzada por desvelar el misterio
de Carax- lo amenaza un sanguinario policía del régimen.
La ciudad de posguerra
Con marcado talento en la ejecución de personajes, el autor recrea
la ciudad de posguerra con magia visual y, como esa misma ciudad, la habilidad
de la trama hace honor a sus recovecos y sus calles fantasmales. Por lo
aquí contado, es inevitable la mención de Arturo Pérez-Reverte.
Si se me permite, sugiero que el lector se recuerde a sus diecisiete años
-la misma edad del joven Sempere, jugando al amor y a la muerte en una
tétrica casona abandonada del Tibidabo, la misma edad en que uno
creía que los libros eran más reales que la vida- cuando
creyó que la enorme casa de Barracas, en donde se inmolaron Fernando
y Alejandra, en "Sobre héroes y tumbas", existió
en la realidad.
Esta obra, a la vez que cuenta persuasivamente la tragedia de la Guerra
Civil, sobre todo en la voz de una mujer, se merece nuestra más
rendida y joven ingenuidad.
Los personajes
DANIEL SEMPERE. Hijo de un librero de la calle Santa Anna y propietario,
desde 1945, del único ejemplar de una fascinante novela de un desconocido
escritor a quien seguirá la pista, arriesgando su vida.
JULIÁN CARAX. Misterioso autor de novelas condenadas al olvido
y la destrucción. Se sabe que fue hijo de un sombrerero, y que
malvivió en París, antes de la Guerra Civil.
LAÍN COUBERT. Personaje que encarna el diablo en la novela de Julián
Carax. Ha salido de la ficción y acecha a Daniel Sempere en la
realidad.
GUSTAVO BARCELÓ. Dueño de una librería cavernosa
en la calle Ferran, miembro de la flor y nata del gremio de libreros de
viejo, con tertulias bibliófilas en Els Quatre Gats. Aunque ha
nacido en Caldes de Montbui, afirma ser descendiente de lord Byron. Está
seriamente interesado en el ejemplar de Daniel de "La sombra del
viento".
FERMÍN ROMERO DE TORRES. Mendigo de gran locuacidad, afirma que
ha sido prisionero en los sótanos de Montjuïc por su relevante
papel de espía antes de la Guerra Civil. "Yo era el hombre
de Macià en La Habana."
JAVIER FUMERO. Mercenario que, al final de la guerra, asciende a policía
torturador en los sótanos de Montjuïc.
Entrevista publicada a La Vanguardia
el 28/06/01
Carlos Ruiz Zafón tiene 37 años y vive, desde hace siete,
en Los Ángeles escribiendo guiones. Uno de ellos fue seleccionado
entre seis mil, en una convocatoria de la misma academia que otorga los
Oscar. Acaba de finalizar otra historia para el cine, ambientada en el
Nueva York de los años treinta.
LV ¿Por qué Los Ángeles?
CRZ De pequeño tenía fijación por el cine americano
clásico y por el mundo del jazz. A los ocho años decía
a mis amigos: cuando sea mayor viviré en Los Ángeles. El
sueño de una América que ya no existe.
LV ¿Y antes de irse a probar suerte a Los Ángeles?
CRZ A los 19 años creía que había dos modos de ver
mundo y ganar dinero: el crimen organizado o la publicidad. Elegí
la publicidad. En el año 1992, cuando ya hacía tiempo que
era director creativo, decidí dejarlo antes de quedar atrapado
en un nivel económico del que no me podría desacostumbrar.
LV ¿Y qué hizo?
CRZ Tenía 26 años, era el verano de los Juegos Olímpicos.
Escribí una novela, El príncipe de las tinieblas.
Ganó el premio Edebé de literatura juvenil. Entonces pensé
que, ya que me había atrevido y había salido bien, ¿por
qué no me largaba a la otra punta del mundo?
LV A esa novela juvenil le siguieron otras. ¿Desde cuándo
escribe?
CRZ Desde que tengo uso de razón me recuerdo contando historias
a los chavales. Les contaba historias tenebrosas, de espectros y vampiros,
que los hacían llorar. Las madres iban a ver a mi madre y le preguntaban:
¿qué cuenta su hijo a mis niños, que por las noches
se despiertan chillando?
LV ¿Tuvo, antes del premio, rechazos editoriales?
CRZ A los 10 años, en el colegio al que fui durante toda mi vida
escolar los jesuitas de Sarrià, un enorme castillo, gótico,
lleno de torreones y pasadizos, monté una editorial con dos amigos.
Escribía historias truculentas que se vendían muy bien.
Hasta que el jefe de estudios se enteró y nos cerró la editorial.
LV ¿Algún otro traspié?
CRZ A los 14 escribí un novelón de 500 páginas. Lo
envié al editor Francisco Porrúa. Le divirtió mucho.
Yo estaba emocionado porque el editor de Cortázar me recibía
en su despacho. Me dio muchos consejos para la vida y la literatura.
LV ¿De dónde viene su afición por la historia
de Barcelona?
CRZ Nací y viví aquí hasta los 28 años. Desde
pequeño atravesaba la ciudad desde la Sagrada Família hasta
el colegio de Sarrià. Una ciudad que he caminado intensamente.
Me fascina su historia desde el XIX hasta la Guerra Civil y la posguerra.
Me sucede algo similar con la historia de Nueva York del siglo XIX hasta
la Segunda Guerra Mundial. Estas ciudades, como el paisaje de mi colegio,
pertenecen a un mundo gótico y tenebroso que es mi mundo como escritor.
Article
aparegut a El Periódico, el 05/10/01, signat per Albert
Bosch
A
l'etern adolescent
Tot lector
de mena guarda al seu interior un adolescent apassionat que va viure mil
aventures amb les històries de Jules Verne, Alexandre Dumas, Charles
Dickens o Mark Twain. Molts, a més a més, el van rescatar
per disfrutar sense pedanteria de novel.les tan eficaces com El club Dumas,
d'Arturo Pérez-Reverte; El misterio de la cripta embrujada, d'Eduardo
Mendoza, i El nom de la rosa, d'Umberto Eco. La sombra del viento, cinquena
proposta del barceloní Carlos Ruiz Zafón, va dirigida a
aquest tipus de lectors, els que encara poden disfrutar d'una narració
magnètica, divertida i tècnicament impecable sense importar-los
que l'estil sigui poc innovador o que la trama abundi en galanteries fulletonesques
de magistral resolució.
Finalista del premi Fernando Lara 2000, la primera novel.la adulta de
Ruiz Zafón, autor juvenil que treballa com a guionista a Hollywood,
planteja un misteri de caràcter clàssic on planen la tragèdia
històrica, la comèdia costumista i també el relat
iniciàtic. Plena de referències humorístiques i ambientada
amb mestria a la Barcelona de la postguerra dels anys 40, La sombra del
viento és la història d'una novel.la homònima, escrita
per l'autor maleït Julián Carax i descoberta en una biblioteca
secreta pel protagonista i narrador de l'obra, el jove Daniel Sempere.
La troballa, darrere de la qual s'oculten traïcions, assassinats
i malvolences miserables, coincidirà amb idil.lis passionals, amb
despertars sexuals i amb trames diverses que convergeixen en l'oposició
entre Sempere
i Carax, una contrafigura simbòlica i romàntica de l'art
literari.
Absorbent, imaginativa i sòlidament construïda, aquesta seductora
novel.la de misteri, amanida amb secundaris antològics com l'indigent
il.lustrat Fermín Romero de Torres, proporciona exactament el que
promet: el plaer de recuperar amb la lectura l'etern adolescent que tots
portem a dins.
Links
Veure article
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|