Biografia
Carme Riera (Ciutat de Mallorca, 1948).
Escripitora i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es trasllada el 1968 a Barcelona on es llicenciarà en Filologia
hispànica. Ha estat professora de secundària i redactora
de televisió; actualment és professora universitària
a la Universitat Autònoma de Barcelona. El cas de Carme Riera parteix
de l'èxit aclaparador del seu primer recull de contes Te deix,
amor, la mar com a penyora (1975) (Premi Puig i Llensa, 1974, de la
Revista Recull) i, el 1977, Jo pos per testimoni les gavines.
Són reculls de contes, plens de sensualitat i de lirisme, on predomina
la temàtica de la incomunicació. Ha escrit per a infants
una biografia titulada Gairebé un conte, la vida de Ramon Llull
(1980) i La molt exemplar història del gos màgic i la
seva cua (1988). Ha continuat el gènere del relat amb Epitelis
tendríssims (1981) i Contra l'amor en companyia i altres
relats (1991). Ha destacat en el gènere de la novel·lística
amb Una primavera per a Domenico Guarini (1980) (Premi Prudenci
Bertrana 1980), Qüestió d'amor propi (1987), Joc
de miralls (1989), Premi Ramon Llull del mateix any i Dins el darrer
blau (1998), Premi Josep Pla. En aquesta darrera novel·la,
lautora recrea el tema de les causes de la mort que patiren el jueus
conversos a la Mallorca dentre 1688 i 1691. També ha publicat
lestudi sobre literatura catastellana contemporània La
escuela de Barcelona (1988) pel qual obtingué el Premi Anagrama
del mateix any, sobre J.A. Goytisilo, J. Gil de Biedma, C. Barral, etc.
La seva obra ha estat traduïda al castellà, anglès,
neerlandès, grec, alemany i rus. El 1998 va publicart Temps
despera, escrit entre 1986 i el 1987, que és un diari
sobre lexperiència del seu embaràs. La seva darrera
obra és Cap al cel obert (2000). En el seu vessant periodístic
col·labora regularment a El País, Quimera
i La Vanguardia.
Obra
"Mon
semblable, mon frère" dins Barcelona, un dia
Documentació
Opinió de l'escriptor sobre
Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
Quan vaig estar a la Universitat de Gainesville,
a Florida, utilitzava l'e-mail per dir-li a la meva filla què s'havia
de posar cada matí; no li feia l'entrepà, però gairebé.
Fa uns quatre anys que estic connectada a Internet i és una eina
que em va molt bé tan en la vida, diguem-ne, personal com a nivell
professional. Les col.laboracions a la premsa sempre les envio per correu
electrònic i, sovint, acostumo a consultar referències de
llibres a diverses biblioteques, en especial la de la Universitat Autònoma.
Com a hemeroteca trobo que Internet és la mar de còmoda:
la informació es pot manipular d'una manera molt més neta
i ràpida que un arxiu convencional. No tinc cap problema a llegir
directament de la pantalla i, tot i que les meves novel·les les
escric a mà, crec que en el futur els llibres es publicaran per
Internet. L'última obra de l'Stephen King ha sortit en aquest suport.
Mentre això no es generalitzi, la xarxa seguirà sent una
gran font de documentació per als que escrivim novel·les,
que ja és molt. Per escriure el meu últim llibre, Cap
al cel obert, necessitava saber com havia anat la collita de canya
d'un any determinat a Cuba i ho vaig trobar a la Biblioteca Nacional de
Cuba, a la qual vaig accedir per Internet, naturalmemt.
Entrevista a Carme Riera per Lourdes
Domínguez apareguda al diari Avui el 11/05/00.
Carme Riera: "La literatura és sobretot llengua treballada"
L.D. Com i quan neix la seva història?
C.R. La història va néixer fa uns cinc o sis anys, però
suposo que ja estava dintre de mi des de la infantesa. Penso que tot ve
de la mitificació de la relació Mallorca-Cuba que escoltava
a les converses d'aquells anys. Una prova d'aquesta mitificació
és que a Mallorca, quan la gent es volia referir a una cosa molt
important, feia servir el dit: "Això és l'Havana".
Ara ja no es diu, perquè el mallorquí actual està
molt més estandarditzat que el que s'utilitzava quan jo era petita.
A més, he volgut tractar un tema candent en aquests moments com
és el de l'emigració cap a terres desconegudes.
L.D. ¿L'obra s'inspira en una història real?
C.R. No, no ha existit cap Maria Fortesa, però la seva vida és
un seguit de fets reals que han succeït a d'altres persones. Per
exemple, el matrimoni de poders era normal a l'època i el fet que
dos germans fessin una juguesca per decidir quin d'ells s'havia de casar
per tenir dret a l'herència va succeir de debò en una família
de rics de l'Havana. Fins i tot, un català molt important, Ramon
Pintó, va morir al patíbul com Maria cap al 1850 a l'Havana.
També, com en el seu cas, el motiu era que havia estat acusat de
conspiració pel capità general Gutiérrez de la Concha,
un personatge al qual també em refereixo de forma disfressada en
la meva història.
L.D. En la presentació de 'Cap al cel obert', el poeta Pere
Gimferrer va qualificar aquesta novel·la com la seva obra més
ambiciosa i més perfecta fins ara. ¿Comparteix la seva opinió?
C.R. Crec que és més ambiciosa la nova novel·la que
ara mateix ja em bull al cap. A més, quan ja he acabat una obra,
la jutjo molt malament, perquè crec que els que ho han de fer són
els lectors. No em veig com una persona ambiciosa, però, en canvi,
sí que sóc una escriptora ambiciosa, en el sentit que m'agradaria
escriure un Mirall trencat, un Tirant lo blanc o un A la recerca del temps
perdut, que són algunes de les obres m'han fet ser escriptora.
Escric allò que m'agradaria llegir i ambiciono deixar una novel·la
definitiva.
L.D. ¿Així, doncs, cada nova novel·la representa
un nou repte, un projecte més ambiciós?
C.R. Sí, cada escriptor ha d'anar creant amb cada obra un món
personal. En tota novel·la has d'aconseguir crear una ficció
que funcioni i sigui creïble i, a més a més, treballar
el llenguatge. Dec ser una escriptora a l'antiga, perquè actualment
el treball lingüístic no està de moda, però
contnuo creient que la literatura és sobretot llengua, llengua
treballada.
L.D. Per què ha recorregut a l'estructura del fulletó
romàntic?
C.R. Perquè la novel·la fulletinesca del XIX és un
gènere amb moltes possibilitats literàries. El primer que
ha de fer un escriptor és seduir el lector des de la primera ratlla
per aconseguir que aquest no abandoni el llibre. Del que es tracta és
que el lector no s'avorreixi i els fulletons romàntics resolen
molt bé aquest problema, perquè estaven concebuts in crescendo
i cada capítol et deixava amb les ganes de saber què passaria
després.
L.D. Ha volgut, doncs, explicar una història del XIX amb un
gènere típic d'aquest segle?
C.R. Sí, vaig fer el mateix amb Dins el darrer blau, la meva novel·la
anterior. En aquell cas volia fer una obra sobre el segle XVII amb les
tècniques narratives d'aquell segle. Per això vaig fer una
novel·la bizantina, fent aparèixer catàstrofes, fets
extraordinaris...
L.D. ¿El final obert és una manera de jugar amb aquesta
intriga típicament fulletinesca?
C.R. Per mi no és un final obert. Jo volia incloure un romanç
de cec a les darreres planes. Després de llegir aquest romanç,
si el lector vol que la història acabi bé, hi troba una
possibilitat. Per mi, però, la novel·la acaba malament,
ja que no concedeixo veracitat al possible nou final que apunta el romanç.
L.D. Els crítics han destacat que és una de les seves
novel·les més cinematogràfiques...
C.R. Sí, jo moltes vegades veig les novel·les en cinema
i amb Cap al cel obert m'ha passat molt. He d'admetre, però, que
les possibilitats que sigui portada al cinema són poques, perquè
a Catalunya és molt difícil que passi.
L.D. ¿Hi ha voluntat de rigor històric, de versemblança
en tot el rerefons de la Cuba de mitjans del segle XIX que descriu?
C.R. Sí, el rerefons és històric. He intentat mostrar
com era realment la vida a l'Havana en aquells temps. Per escriure aquests
tipus de novel·les, generalment vaig als arxius i em documento
bastant, perquè investigar m'agrada molt i em va molt bé
per conèixer totes les coses que necessito per escriure. Per mi,
qualsevol novel·la que no sigui de ciènûcia-ficció
ha de ser versemblant. No es poden dir disbarats; per això és
tan important la feina de documentació. Rastrejant pels arxius,
he pogut saber, per exemple, que en aquells anys, els carrers de l'Havana
no estaven empedrats i per això les senyores arrossegaven tota
mena de brutícia amb els seus vestits llargs. Això feia
que moltes no sortissin a comprar i que haguessin de ser els botiguers
els que les visitessin amb els productes a les seves cases.
Links
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=riera
Conté
la biografia i la bibliografia essencial de l'autora.
http://www.partal.com/aelc/autors/rierac/index.html
Pertany
a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana),
en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre.
Traduccions. E-mail
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|