Biografia
Dominique Bona (Perpinyà, 1953)
és periodista i crítica literària a Le Figaro
Littéraire, a més descriptora. Com a autora
de biografies, ja havia estat guardonada amb el Gran Premi de lAcadèmia
Francesa 1987, pel seu llibre sobre Romain Gari, i amb el premi Interallié
1993, per la seva biografia sobre Gala. Com a poeta, va merèixer
el premi dels Poetes Francesos 1990 pel seu llibre Les Yeux noirs ou
les vies extraordinaires des soeurs Heredia. El 1998, li va arribar
el torn de ser premiada per la seva prosa de ficció, ja que El
Manuscrit de Port Ébène (Proa) va obtenir el premi Renaudot
1998, un dels guardons més prestigiosos de les lletres franceses.
Obra
Les
heure volées
Documentació
Entrevista publicada
al diari Avui, el 17/02/00, per Lourdes Domínguez
No és ni un assaig ni un
llibre dhistòria, sinó una novel.la, una narració
individual Al meu llibre, no hi ha ni bons ni dolents, ni
colons tirànics, ni esclaus gentils
L.D. Alguns crítics han afirmat
que El manuscrit de Port-Ébène és la
descripció de la mutació del pa-radís antillà
en un infern durant la Revolució Francesa. Vostè definiria
així el seu llibre?
D.B. La meva novel.la explica la història duna dona, amb
un fons dhistòria i de revolució. No és ni
un assaig ni un llibre dhistòria, sinó una novel.la,
una narració individual.
L.D. El manuscrit de PortÉbène explica dues històries,
dues èpoques: la de la dama francesa del segle XVIII a SaintDomingue
que escriu les seves memòries i la de Jean Camus, leditor
piednoir del nostre temps que les llegeix. Per què
aquesta contraposició entre passat i present, entre dona i home?
D.B. Aquest doble tempo és fonamental. Mera impossible escriure
una novel.la que parlés només del passat oblidant me de
lavui. Sóc una dona del meu temps. El passat minteressa
pel seu lligam amb la vida actual, no per si mateix. És per això
que crec en el diàleg entre lahir i lavui. Els nostres
actes estan profundament arrelats en el passat. Mentre lheroïna
(aquesta dama que ha viscut al segle XVIII, a Saint-Domingue, lactual
Haití) explica la seva vida, un home del nostre temps anomenat
Jean Camus (un editor del sud de França) llegeix les seves memòries.
Aquesta lectura no només el porta a fer balanç de la seva
vida, sinó que la trastorna de dalt a baix. El llibre es fonamenta
en allò que acaba sent un diàleg amorós entre aquesta
dama duna altra època i aquest home del nostre temps. El
passat condiciona el temps futur i no sabem qui està més
viu, si aquesta dona segura de la seva passió o aquest editor atrapat
en ledat amarga dels 50 anys.
L.D. Jean Camus, afirma: La lectura no és una distracció
innocent. Pensa el mateix?
D.B. Estic dacord amb el meu personatge, que creu en els llibres
que són perillosos de llegir, en les obres que fan pudor de sofre,
de dimoni... Tot llibre té un efecte sobre el lector que el llegeix
amb passió, que accepta de ficarse en la història que se
li proposa: lefecte pot ser possitiu, dexaltació, demulació
o negatiu, de tristesa, de maledicció...
L.D. ¿El final del llibre és un mètode per fer
que lheroïna pagui la seva lleugeresa i la seva amoralitat?
D.B. El final de la meva novel.la és voluntàriament sec
i concís. No implica cap judici moral: nés la conclusió,
el punt final i prou. Lheroïna no es penedeix de res: ni dels
patiments ni del plaer viscut. No renega del seu amor (un amor prohibit
pels costums de lèpoca), però tampoc sen vanagloria.
Simplement, explica la història de la seva vi da amb una sinceritat
apassionada, sense cap sentiment de culpa. Si la seva descendència
està maleïda, no hi pot fer res. Poques pàgines abans
daquest desenllaç sec del llibre que comentàvem, la
protagonista està a punt de morir; per tant, el destí actual
dels seus descendents se li escapa, no el pot controlar.
L.D. ¿Era conscient que era fàcil abandonar-se als clixés
sobre la vida colonial?
D.B. He volgut evitar els clixés de totes totes. Al meu llibre,
no hi ha ni bons ni dolents, ni colons tirànics, ni esclaus gentils.
També he fugit de reflectir el suposat paradís tropical,
en què tot és febre i perill, un paisatge amenaçat
tant pels blancs com pels negres, un reclam, en definitiva, per atreure
el públic. La meva novel.la es basa en multitud de documents inèdits
i de primera mà, en molts testimoniatges daquell moment de
la història com ara cartes de colons francesos a les seves famílies
de la metròpoli.
L.D. La protagonista relata allò que ella ha viscut com un veritable
fenomen de possessió. A més, la narració
parla sovint dels secrets de les plantes, de llegendes, de ritus de vudú...
En què sha basat per crear la sensació de misteri
constant?
D.B. Haití, històricament parlant, és lilla
del vudú i de la màgia negra, però sobretot ho és
en linconscient dels francesos. És una terra coberta de boscos,
una illa on les ombres són més grans que les zones assolellades.
La meva principal preocupació ha estat la de crear la il.lusió
haitiana, la de permetre al lector de sentirse transportat al seu clima,
les seves olors, els seus perfums, els seus colors... Crec que, sobretot,
és un llibre sensual.
L.D. Per què ha evitat que la dama francesa defensés
cap tesi, que hagués descollir entre la causa dels blancs,
dels negres o dels mulats?
D.B. Aquesta dona explica la seva vida sense fer política. No és
ni sufragista, ni filòsofa, ni militant, perquè no en sap
un borrall, de política. Només és una ciutadana normal,
que viu la seva vida al dia, propensa a encegarse per les passions sensuals
sense preguntarse si el que fa és bo o dolent. El seu relat és
simple, però sincer, ja que no està compromès amb
res ni ningú més que amb ella ma teixa: el seu cos, el seu
cor, la seva moral.
L.D. Jean Camus va llegint les memòries de la protagonista al
mateix temps que el lector. ¿És el nostre doble?
D.B. En certa manera, sí. Però és un lector que identifiquem,
que expressa, al seu torn, la seva personalitat. La història de
Jean Camus sacaba barrejant, acaba abraçant (si vols posar
un verb amorós) la de lheroïna.
L.D. Abans descriure la seva novel. la, havia estat a Haití.
Tot i això, deu haver hagut de fer un gran treball de documentació
sobre labolició de lesclavatge i la història
de lilla...
D.B. Vaig anar a Haití fa uns quants anys. He rememorat lilla,
com a mínim lHaití del segle XVIII, a París,
des del meu petit despatx que dóna a un pati. He consultat mapes
i llibres de botànica, llibres dhistòria i assaigs
sobre bruixeria i sobre lesclavatge. Però sobretot mhe
entretingut a llegir, en biblioteques, els documents salvats de la Revolució
haitiana: cartes que els colons daquella època enviaven a
les seves famílies explicant los detalls de la vida quotidiana
a lilla. Tot el fons històric del llibre és rigorosament
exacte, com ho són també els noms de llocs, de plantes...
Encara que el més important de la novel.la continua sent la vida
daquesta dama, la ficció, el que és imaginari.
L.D. Es va doctorar amb una tesi sobre encanteris i bruixes en la literatura
del segle XII i XIII. Amb El
manuscrit de Port-Ébène retroba aquests temes. Lapassionen?
D.B. Sempre he cregut que les aparences enganyen. La part misteriosa i
amagada de les persones és tan extensa! Els encanteris i les bruixes
no són més que una manera poètica dabordar
aquests misteris. Des de sempre, el lligam amb la mort i els morts mha
obsedit. Hi ha morts amb més vida que els vius! Amb gent de la
meva família que ha mort però que encara mestimo,
no he tallat mai els lligams...
L.D. Tenia la intenció descriure una novel.la rigorosa
amb la història en què tot, a excepció de les memòries
de la protagonista, fos verídic?
D.B. Volia escriure una novel.la sense idees preconcebudes. Tenia ganes
dexplicar una història situada molt lluny del nostre món
futurista i tecnològic, però que, de la forma més
difusa i ambigua possible, ens hi portés, com qui no ho vol.
L.D. El llibre és ple de sensualitat, però les relacions
sexuals de la dama amb els diversos homes de la seva vida no hi són
descrites. Don neix aquesta sensualitat?
D.B. La sensualitat no és només sexual. Habita en els perfums,
en els colors, en la carícia i la còlera dels elements.
He escrit una novel.la damor, però he preferit suggerirne
les escenes. De vegades, lerotisme és més fort si
només sapunta que no pas si és presentat barroerament.
A la seva manera és un llibre tòrrid, però no pas
per ser venut en un sexshop...
L.D. Després dhaver obtingut el Gran Premi de lAcadèmia
Fran cesa, el premi de la Femme, el dels Poetes Francesos i lInterallié,
què ha suposat per a vostè el premi Renaudot 1998?
D.B. Vols dir si considero que el Renaudot ha estat la meva consagració?
Crec que més que això ha estat una bella recompensa de la
qual estic molt orgullosa.
L.D. Ha afirmat que per a vostè una novel.la és
una obertura a altres mons. ¿Per això ambienta la
seva obra en un temps i un lloc tan diferents dels actuals?
D.B. Per a mi, escriure és una manera dallargar la meva vida,
dobrir grans portes i finestres a altres vides, a altres mons. És
lantinarcisisme, un viatge, una recerca...
L.D. ¿El fet de ser filla de lescriptor Arthur Conte ha
estat una ajuda o un desavantatge?
D.B. Ni una cosa ni laltra. El meu pare i jo sentim lun per
laltre la més gran tendresa. De petita, el sentia explicar
tantes històries, recitar tants poemes... Potser sí que
el meu desig descriure ve daquí, daquesta necessitat
descoltar encara lexplicació dun relat.
L.D. Abans descriure la seva novel.la havia publicat quatre biografies.
Quin és el gènere literari amb què se sent més
còmoda?
D.B. El gènere que prefereixo és la novel.la. Però
també magrada imaginar destins novel.lescos, emocionants,
més esbojarrats, més insòlits que qualsevol novel.la!
L.D. El premi Goncourt, el Renaudot i el Gran Premi de lAcadèmia
Francesa de lany 1998 van ser per a una dona. ¿Creu que aquest
fet pot significar alguna cosa respecte a la qualitat dels llibres escrits
per dones a França?
D.B. 1998 va ser un any de bona collita per a les dones, sembla, però
aquesta coincidència va ser una qüestió datzar.
Si tots aquests premis que han recaigut sobre dones han de tenir un sentit,
és el de mostrar que hi ha moltes dones que actualment escriuen
i que, sense cap mena de dubte, no ho fan gens malament.
L.D. Va néixer a Perpinyà i es defineix com una
catalana exiliada a França. Quina és la seva relació
amb Catalunya?
D.B. Les meves arrels són catalanes. En el meu inconscient, i fins
i tot en la meva consciència, hi ha tot un paisatge català
de muntanyes color viola i de vinyes, de mar i garriga, de tramuntana.
Sento laccent de la gent, respiro laire del meu país
i sé que arreu on vagi o visqui hi haurà sempre un lligam
secret i fonamental amb la meva identitat catalana, malgrat lallunyament
geogràfic.
L.D. És important per a vostè que els seus llibres siguin
traduïts al català?
D.B. I tant! Vaig sentir les llàgrimes als ulls quan vaig veure
el primer dels meus llibres traduït al català. És una
cosa, daltra banda sorprenent, màgica, si volem utilitzar
un adjectiu de la meva novel.la. El primer llibre del meu pare el va publicar
leditorial Proa en francès, el 1950. Es titulava: La légende
de Pablo Casals. Proa editava, en aquells temps, a lexili, des de
laltra banda de la frontera, a Perpinyà. I el meu primer
llibre en català també el va editar Proa! Aquest cop des
de Barcelona, és clar. No és una bonica coincidència?
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|