|
|||||||
Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943). Es donà conèixer amb La verdad sobre el caso Savolta (1975), novel·la molt elaborada que tingué un gran èxit i per la qual li fou concedit el premi de la Crítica, convertint- se en un dels símbols de la renovació literària de l'Espanya postfranquista. Desenvolupà en clau de farsa algunes de les seves més hilarants troballes estilístiques a El misterio de la cripta embrujada (1979) i El laberinto de las aceitunas (1982), a les que seguiren La ciudad de los prodigios (1989), Sin noticias de Gurb (1991), El año del diluvio (1992) i l'obra teatral en català Restauració (1990) i Els llims o la visitació de la felicitat (1997). El 1998 publica Una comedia ligera per la qual rep el premi al Millor Llibre Estranger a França. La seva última obra, publicada el 2001, és La aventura del tocador de señoras. El laberinto de las aceitunas Una comedia ligera Una comedia ligera recrea de manera molt eficaç els ambients dels primers anys del franquisme. Sobretot a la primer apart, quan el món de Prullàs, la casa de Masnou, el teatre, la família rica i les relacions socials de lalta societat barcelonina. A la segona part, la novel·la encadena un seguit depisodis, situacions desmesurades, hiperbòliques, que transcorren al Palau de Justícia, en un institut de bellesa, en un hotel per hores, en una casa al Barri Xino. El pas dun ambient a laltre té una justificació argumental en el marc de les relacions entre realitat i ficció que constitueixen un dels eixos de la novel·la. Prullàs és autor de comèdis de gènere que posen en escena actors i situacions estereotipades. Com més irreals i esterreotipades són les situacions, millor responen a la idea que té Prullàs del teatre. Ara mateix la comapanyia està assajant ¡Arrivederci pollo!, una comèdia que representa la màxima expressió del seu art. Prullàs defensa una idea del teatre com a ficció, amb un sentit gairebé ritual. En el món de Prullàs la frontera entre la realitat i la ficció està ben dibuixada. Li agrada el teatre, lespectacle de varietats, els artistes de carrer. En canvi, avorreix el cinema. Lactriu Mariquita Pons, que és una entusiasta de les pel·lícules de Hollywood, li demana sovint que lacompanyi. Prullàs accepta a contracor. Lactriu entén molt millor que Prullàs la situació que sestà creant: a la gent li agrada el cinema perquè els fa somniarque es diuen un nom estranger, que viuen en una casa de dues plantes, amb garatge i jardí, que són lluny del treball, de casa i de la família. Mentre es manté en el terreny de la teoria, el conflicte entre realitat i ficció no representa un greu problema. Però aviat contaminarà la vida. Al Masnou, Prullàs coneix una veïna maca, frívola, amb un marit alcoholitzat una nena malalta. El primer dia, la sedueix al jardí, després es veuen al seu pis de lEixample. Marichuli Mercadal reacciona de anera insòlita. Es llança a ladulteri duna manera violenta reclama el seu penediment. Lepisodi que marca la frontera entre les dues parts de la novel·la és una festa a la Bonanova, a casa dun fill únic duna família molt rica, Brusquests, que vol fer vida social. Al passeig de Sant Gervasi, les construccions de les primeres dècades del segle comencen a deixar el seu lloc a edificis funcionals. Un dels assistents a la festa és Ignacio Vallsigorri que protegeix una jove actriu, seduïda per Prullàs. Per això, quan troben el cos sense vida de Vallsigorri, esdevé el principal sospitós. Un alt càrrec de la policia, don Lorenzo Verdugones, sencarrega personalment del cas i pren Prullàs com a ajudant per posar-lo a prova. A partir dun cert moment, la realitat sembla repetir largument duna de les seves comèdies dintriga. La cosa es complica perquè la nit del crim Prullàs va sofrir un desmai i va perdre la consciència. Se sospita de Marichuli Mercadal. El marit cirurgià li ha diagnosticat un trastorn mental, la malaltia de Korsakov, i li aconsella que es faci una lobotomia. La malaltia de Korsakov provoca oblits i desorientacions, els malalts supleixen amb la fantasia els esdeveniments que han oblidat. Al final Prullàs aconsegueix evitar lescàndol i la presó, però laventura representa ladéu a la carrera teatral i el final de la seva joventut. Saproxima una època de grans canvis. Aviat hi haurà la televisió, que un dels assistents a la festa de Brusquets ha vist a Madrid en una emissió de prova, les societats anònimes substituiran les empreses familiars. El món de Prullàs, on la ficció i la realitat formen dues esferes autònomes, està a punt de deixar pas a un laberint dimatges enganyoses. La verdad sobre el caso Savolta La verdad sobre el caso Savolta narra la història de Javier Miranda, que ha de cobrar en nom de l'empresa Savolta, una elevada pòlissa d'assegurances als EUA, i que és portat a judici per la pròpia companyia perquè aquesta no vol pagar unes despeses tan elevades. És l'any 1927. Des del procés judicial es rememora i recrea els fets que el motivaren, i no només els últims, sinó els més antics, els que s'iniciaren en el principi de la prosperitat de l'empresa Savolta i el seu posterior enfonsament, i l'incendi que la va fer desaparèixer sense causa coneguda. Javier Miranda porta el fil conductor des que Lepprince i ell mateix contractaren, en l'època de prosperitat de l'empresa, a dos guardespatlles per tal d'escarmentar el caps d'una vaga. Era el mes de setmbre de 1917. La protesta obrera fracassà, però un intrèpid periodista, Domingo Pajarito, idealista i estrafolari, denuncia la repressió. L'hàbil Lepprince contracte el periodista per tal que realitzi una investigació sobre l'empresa i tenir-lo, així, al seu costat; però una sèrie de fets desencadenen un seguit de morts inesperades que porten al caos. El periodista es fa amic de Javier Miranda, després aquest íntima amb la dona del periodista, que troba en l'empresari un camí per a sortir de la seva miserable situació, fins que Pajarito és assassinat en extranya situació i poc després el mateix Savolta és mort a trets. El comissari Vázquez s'ocupa del casperò no pot aturar que s'evitin els atemptats. Amb el final de la guerra l'empresa s'enfonsa i el desastre va acompanyat d'extranys trasllats, noves morts i rars casaments. Però el comissari declara a Miranda abans de morir que Lepprince i ningú més era el culpable de tot, tant de la mort de Pajarito com la de Savolta; argúcies destinades a ocultar el tràfic d'armes amb l'exèrcit alemany. Un dels temes de l'obra és la lluita entre els moviments anarquistes i el creixent industrialisme català en la Barcelona de l'època de la primera guerra mundial unida als ascens de la indústria armamentística. La història és en clau de novel·la policíaca, sense refusar el retrat panoràmic de la sociat des de els baixos fons fins els que ostenten i porten les egnes del poder. La ciudad de los prodigios La ciudad de los prodigios narra la història d'Onofre Bouvilla que arriba a Barcelona buscant feina. El seu origen gris i camperol, la seva pobresa, les seves limitacions davant una ciutat que només li ofereix en els seus primers dies la possiblitat de vagarejar pels seus carrers buscant el seu primer treball, encara el deprimeixen més. No és gens fàcil accedir a una feina ni té ningú que l'ajudi, a més, l'amo de la pensió on s'allotja el fa fora; Onofre se sent ja fracassat quan Delfina, la filla de l'amo de la dispesa, li ofereix entrar en un grup anarquista en el qual milita el seu company. El seu primer treball serà repartir pamflets i organitzar propaganda subversiva. Despés ajudarà en la venda d'un tònic que fa créixer el cabell. L'ajudaran, més tard, els seus pares, a muntar alguns negocis, i poc a poc la seva carrera ferma i afortunada, avançarà amb una trajectòria imparable. L'èxit del seu ascens l'aconseguirà a través de tot tipus de trampes i il·legalitas i, sobretot, per una consciència sense escrúpols. Es casa i té dues filles, es dedica als negocis més pròspers i en l'època de la segona Exposició Universal és un home molt poderós. El seu ascens ha corre paral·lel a la ciutat. La novel·la trasncorre entre els anys 1888 i 1929, dates de les dues exposicions universals que es celebraren a Barcelona, on podem veure els seus canvis, la seva vida, el seu bullici; el protagonista és en ella un exemple; la representació d'un dels seus habitants. Al rigor històric, a la fonamentada documentació de l'escriptor i al realisme dels seus episodis, s'hi afegeix l'humor i la ironia que suavitza les situacions. Sin noticias de Gurb Sin noticias de Gurb és un diari d'un extraterrestre que busca al seu company desaparegut. Un dia de 1990 aterra a Barcelona una nau tripulada per dos alienígenes amb la missió d'estudiar els humans. El cap i narrador envia Gurb per tal que en faci l'exploració. Aquest adopta l'aparença d'una cantant de moda, Marta Sánchez. Poques hores després perd el contacte i ha de sortir a buscar-lo. Com que la recerca reulta infructuosa, s'integra en els humans i adopta els mateixos costums: compte corrent, pis, begudes, però per a la selecció de companya l'alienígena té mensy sort i fracassa amb la seva veïna amb el mètode de demanar ingredients per a cuinar un guisat. Unes misterioses cartes, que escriu Gurb, el citen i l'encaminen a descobrir la fastuosa vida del seu subordinat. Quan la missió sembla haver acabat i es disposen a dirigir la nau cap a una nova investigació a un altre planeta, s'ho pensen millor i es queden. Gurb torna a separar-se del seu cap perquè s'estima més organitzar la seva vida terrícola sense ell. L'organització dels episodis serveix per a satiritzar els costums, per posar en relleu l'absurd de la societat de consum on la qualitat de vida, el pensament, la raó i fins i tot el més íntim es mesura amb una sola unitat: la pesseta. En el recorregut dels personatges descobrirem diversos ambients on es reuneixen periodistes, gent de mal viure, noctàmbuls, ... El misterio de la cripa embrujada El misterio de la cripa embrujada narra la història d'un delinqüent que porta cinc anys tancat en un psiquiàtric de Barcelona per a corregir les seves tendències delictives. És visitat per l'inspector Flores i la superiora del convent de mares llatzaristes, un internat de noies de bona família, on sis anys enrera dues noies internades van desaparèixer dels seu dormitori i reapareixeren dos dies després en els seus repectius llits; però ara s'ha repetit amb una altra noia. Suposen que el delinqüent implicat en el primer succés en té les claus del misteri. Com que no té família que el reclami, li demanen que col·labori en l'esclariment de la nova desaparició de l'internat. Com a pagament, un canvi: la seva llibertat, si accedeix a resoldre el secret. El delinqüent s'hi avé i investiga. Primer, sobre la identitat de les noies en una entrevista amb el jardiner de les monges. Una d'elles és filla del financer Peraplana, aqui vigila. Totes les desaparegudes tenenen comú que han estat a la cripta del convent. En el seu seguiment arriba a casa d'un dentista, i aquest resulta ser el pare de la nova desapareguda. Algunes complicacions el porten fins a les activitats ocultes de Pereplana que és, en realitat, un traficant de drogues implicat en un assassinat que per evitar la investigació ha fet aparèixer el cadàver en la cripta del convent jutament amb les noies adormides amb èter. La policia, que atribueix l'escàndol a les noies innocents de les distingides famílies, es desentén del cas per a evitar l'escàndol. I, per acabar, el delinqüent no podrà rebre el premi de la llibertat promesa. La aventura del tocador de señoras
Article pblicat a “El Periódico” el 31/10/03 per Ricard Ruiz Garzón Felices obres mestres La verdad sobre el caso Savolta va néixer a Holanda, el cognom del seu personatge ve de Sa Volta ciclista i només gràcies a la censura va aparèixer en el títol d'un original que es deia Los soldados de Cataluña. En confessió d'Eduardo Mendoza, aquests són tres dels aspectes menys coneguts de La verdad sobre el caso Savolta, que va celebrar el 30è aniversari de la seva contractació aquest estiu i que acaba de reeditar en tapa dura Seix Barral. "Vaig trigar tres anys a escriure-la i en vaig repetir fins a tres versions, una d'elles de gairebé mil pàgines, però l'he rellegit i me'n recordo de gairebé tot", se sorprèn Mendoza al parlar de la novel.la guanyadora el 1976 del premi de la Crítica --desbancant El otoño del patriarca "perquè García Márquez era més conegut que la Monyos" -- i assenyalada en una enquesta del 1991 com "la més significativa" de la democràcia. Abans d'emprendre aquelles versions --per redactar-les va haver d' "estirar" el temps lliure de la seva feina al Banco Condal--, Mendoza només era un jove advocat amb ínfules literàries que havia vist rebutjat el seu primer manuscrit -- "una novel.la lleugera i poc ambiciosa, com El misterio de la cripta embrujada però en dolent", rememora-- i que en un viatge a l'Haia el 1969 havia tingut una sobtada inspiració: "Fastiguejat pel fred i la pluja, i a partir d'unes lectures que vaig fer a Londres, se'm va ocórrer una història d'anarquistes que començava amb fred i pluja a Holanda...". Aquella història, que al final es va reduir "a tres línies i uns holandesos encara presents a la novel.la", es va unir a la "passió" de Mendoza per l'anarquisme i a les aventures d'un industrial que feia contraban, primer d'articles tèxtils i al final, quan l'autor va decidir que "els mitjons tenien poc glamur", d'armes. 'LOS SOLDADOS DE CATALUÑA' Naixia així Savolta, un nom, admet Mendoza, que va fagocitar "amb certa inconsciència" al sentir a la ràdio: "Sa Volta ciclista arriba avui a Sóller...". I naixia també, en "disciplinades tardes d'oficinista", el manuscrit Los soldados de Cataluña, que va ultimar combinant "un mar de fitxes i papers" amb "visites a preses com la de Tremp per conèixer la revolució elèctrica de principis de segle". Després de moure la novel.la -- "un crític avui famós la va rebutjar" --, Mendoza va veure un anunci per ser traductor a l'ONU i, "fart de necessitats", amb 27 anys, s'hi va presentar i va ser admès, a Nova York. Les proves, això sí, li van recordar els seus dies d'estudiant i el seu excompany Pere Gimferrer, a qui prestava llibres de Dret. "Sabia que el Pere treballava a Seix Barral, així que li vaig trucar i, encara que em va confondre amb un cosí meu, va acceptar llegir la novel.la", recorda. Una setmana després, Gimferrer li va dir que la publicaria. "Va ser a Cadaqués, el juliol del 1973 --reviu Mendoza-- . Vaig rebre un telegrama i vaig trucar des de l'única cabina que hi havia per saber que contractaven la novel.la". La notícia no li va impedir anar a Nova York, on va viure 10 anys i només va rebre "ressons" de l'acollida del llibre, que va trigar gairebé dos anys a sortir (el 23 d'abril del 1975, últim Sant Jordi franquista). Sobre aquella tardança, que per Gimferrer va ser "raonable i ajustada a contracte", Mendoza hi veu avui una mica de sort: "El 1975 tothom llegia la premsa per la salut de Franco i això va multiplicar la difusió del llibre". L'últim escull abans de publicar els primers 4.000 exemplars va ser la censura voluntària: la novel.la va passar, però un deslluït comentari de l'informe -- "el títol no té res a veure amb el contingut" -- va aconsellar canviar Los soldados de Cataluña pel títol definitiu, proposat per Gimferrer a partir d'un dels citats per Mendoza com a font: La verdad sobre el terrorismo, de F. de P. Calderón. Destacada amb antelació a "Tele/eXpres" --on Josep M. Carandell, que s'acabava d'incorporar a Seix Barral i es va ocupar de promocionar-la, la va elogiar--, La verdad sobre el caso Savolta va ser valorada com "un esdeveniment inoblidable" (Rafael Conte), "increïble, excepcional i fascinant" (Rosa M. Pereda). Tres dècades després, Gimferrer diu que l'obra, "una de les millors del segle XX, comparable a fites com El Jarama" , creix amb el temps. Mendoza en diu: "És endreçadeta, però fa ràbia que alguns creguin que no l'he superat. Però avui em faria mandra repetir-la; ja no em veig omplint el pis de papers i arrossegant-me per ordenar-los". Entrevista publicada a “El Mundo” per Alex Salmon Eduardo Mendoza: «Escribí una biografía de Barcelona» Se ha convertido en una obra de culto. Aunque sería un error encasillarla como novela histórica, la Historia rezuma en cada una de las páginas. Junto a Eduardo Mendoza, en aquel momento recién llegado de Estados Unidos, cientos de lectores redescubrieron Barcelona con La ciudad de los prodigios. Al escritor le sirvió para creerse a sí mismo. Para no tener dudas sobre lo que el lector esperaba de él. Vaya, le salvó la vida. Es la primera novela que trabaja después de La verdad sobre el caso Savolta. Sin embargo, decide abandonar el proyecto. Es cierto. Mi primera novela logró más éxito del que esperaba. Obtuvo, por ejemplo, el premio de la Crítica. Me dejó asustado. Las expectativas me colocaron fuera de juego. Cuando volví a escribir, ya no sabía si me estaba imitando, o si estaba haciendo todo lo contrario para no repetirme. Así pasaron dos años de trabajo, hasta que desesperado y para salir del bache, me puse a escribir la astracanada de El misterio de la cripta embrujada, que nunca pensé publicar. Y las críticas fueron malas. Un poco. Pero me resolvió el problema de pensar qué esperaba la gente de mí. Me alivió la presión. Y luego, al cabo de dos libros y unos años, coincidiendo con mi vuelta a Barcelona, me reencuentro con la ciudad. Eso me puso otra vez en marcha. Por lo tanto, es una novela de reencuentro con Barcelona. Sí. En este sentido es casi autobiográfica. Mi marcha, mi larga ausencia, el reencuentro. A mi llegada, me dedico a ir visitando rincones, recuerdos y devolviendo a mi memoria algunos ambientes. Y me pongo a trabajar. Recojo la memoria colectiva de la época. Leo la prensa de aquellos años y elaboro una biografía de la ciudad. Su idea inicial era llegar hasta la Guerra Civil. Sí. Quería hacer una historia sobre la evolución de Barcelona desde su revolución industrial y cuando se convierte en una ciudad electrificada, con tranvías y tren. Pero me salía un proyecto de nueve volúmenes como los que se hacían en Francia a finales del siglo XIX, como Les Rougon-Macquart de Zola. Aquello era imposible. Tuve la suerte de encontrarme con dos momentos tan simétricos como las dos Exposiciones Universales. En el proceso de elaboración, ¿existieron vueltas atrás? Pocas. Pero una fundamental. A media novela del primer borrador cambié de protagonista y transformé la primera persona en tercera. Hasta ese momento había un personaje principal que narraba la historia. Pero descubrí a uno de mis personajes, gánster, especulador, que era un arquetipo fácilmente imaginable. A nivel simbólico podía funcionar porque, como la ciudad, tenía varias opciones, y se inclina por la más comercial, la más feroz, la menos humana. Coquetea con el anarquismo, pero le interesa más el dinero. O sea, la parte negativa de Barcelona. Cuando descubrí que Onofre Bouvila era quien debía llevar el peso de la historia, todo salió rodado. ¿Y cuál era el problema? Que no era necesario interponer a un narrador. Describo en primera persona y por lo tanto en tercera la historia, lo que cambia las cosas. La ironía es mía y no de un personaje, que forzosamente debería ser distinta ya que, al ser contemporáneo, no podía permitirse la visión que yo tengo, y que tenemos todos del pasado. Algunos estudiosos consideran que El misterio de la cripta embrujada y El laberinto de las aceitunas son novelas puente para llegar a La ciudad... Preparan el camino. Me dan ligereza y me permiten abordar otras formas narrativas con holgura. Pero no utilizo la parodia. Pero sí el sentido del humor y la ironía. Sí, claro. Pero en casi todas. Hay una visión grotesca y algo distante. Como cuando vemos una fotografía antigua, que lo primero que nos llama la atención son esos enormes bigotazos y el cuello duro de la camisa. Y esa impresión perdura sobre cualquier análisis. Es muy difícil ver la foto de un bisabuelo y pensar que era una persona normal. Te quedas con la fachada. Y eso perdura. Lo que intento, por medio de la ironía (los estudiosos lo llaman posmodernidad) es rencontrar la historia real y la que nos queda por la imagen. En sus novelas la realidad histórica y la ficción juegan al límite. ¿Es necesaria esa estructura? Creo que sí. Quería estar en un continuo salto entre la crónica y la ficción. Así podía mezclar lo anecdótico con lo falso y la exageración. No siempre me sale bien. A veces, el libro coge un aire de novela convencional y otras recarga demasiado los artículos de diarios. ¿No cree que provoca la duda ante los propios acontecimientos históricos? Parto de la base que existen ya libros de Historia. Me interesaba conocer cómo las personas influyen en las ciudades y las ciudades en las personas. Me lo provocó los años lejos de Barcelona. Me voy con Franco (1973) y vuelvo con los socialistas en el poder (1983). No sólo ha cambiado la ciudad, sino también la noción del pasado. La Historia es otra. Es el secreto de convertir una historia local en universal. Existe algo universal en todas las historias. Leemos cosas y aceptamos descripciones muy parciales. No sé si lo entendemos o sólo nos lo imaginamos. Da lo mismo. ¿Existen aún muchos descendientes de Bouvila en Barcelona? Muchos. No sé por qué la pasean como la novela de Barcelona. Es una obra muy crítica. Hay cariño, claro. Pero se observa la misión condenatoria a un tipo de sociedad que tuvo la ciudad en sus manos. Que pudo hacer una ciudad amable y la convirtió en lo que es. También respira la eterna relación entre Madrid y Barcelona. ¿Todo sigue igual? Sí. Es un hecho inevitable, no un problema. En el país donde existen dos ciudades con parecido peso específico, se produce un tira y afloja. Ese conflicto puede ser enriquecedor o empobrecedor, según el talante del que esté en eso. Barcelona es una capital que necesita la corte, la intriga de poder. Y no existe. Tiene que coger un autobús y hacerlo fuera de su ambiente. Eso crea una personalidad particular, pero similar a otras muchas. ¿Barcelona es tema literario? Hay mucho literatura en catalán. Pla, Sagarra. Todas las descripciones de los barrios de barracas, la delincuencia, los bajos fondos, todo eso está en Pla, en Homenots. No me atrevo a decir que lo he plagiado porque ya sabemos lo que pasaría, pero aproveché mucho. ¿Fue costoso quitarse de encima el peso de la novela? No. Porque, aunque todas las novelas me llevan al borde del suicidio, con neurosis, y reflexiones como decir que ¡nunca más una novela!, a pesar de todo eso, el que fuera mi cuarta novela, y después de las dos patateras anteriores, me hizo pensar que ya estaba situado como escritor. Me tocaba seguir adelante, y cometer errores y aciertos. Pero me dio la tranquilidad de saber que mi carrera ya estaba hecha. Ya sé que no revolucionaré la Historia de la literatura. Me toca ser yo, y eso está bien. Mejor que no saber que se espera de mí. Entrevista
pareguda a La Vanguardia el 23/11/01 Eduardo Mendoza
(Barcelona, 1943), autor de "La ciudad de los prodigios" y cuya
última novela, "La aventura del tocador de señoras",
fue el best-séller del último día del libro, es un
escritor al que se le puede encontrar en conciertos o en el Liceu. Su
opinión sobre literatura y música es por tanto significativa.
Entrevista publicada la diariAvui el 05/02/01 per Pere Tió P.T. Per què ha reprès
la literatura dhumor que va iniciar a començaments de la
dècada dels 80? Article aparegut a El Periódico el 02/03/01 signat per E. Turpin On vaig dir 'blanc' ara dic 'negre' Davant el tercer intent d'Eduardo Mendoza de traslladar models de literatura àuria, cervantina i picaresca als experiments ficcionals que aborda des de l'aparició de la seva novel.la més aplaudida i sòlida, La verdad sobre el caso Savolta, tres mesos abans de morir Franco, caldria preguntar-se pel supòsit inicial i el sentit final de La aventura del tocador de señoras. I aquestes no són les úniques qüestions que es plantegen en l'intent de lectura d'aquest tocador. Ningú està al marge de records com la disputa que es va originar amb Una comedia ligera (1996), quan Mendoza va vaticinar la "mort de la novel.la", la necessitat d'explorar nous territoris on inserir la narració d'acord amb el signe actual dels temps i on va exposar la seva renúncia a usar el parèntesi (recurs que ara fa servir constantment). Per no parlar de la responsabilitat afegida de ser l'estendard (cada cop més atenuat) de la renovació narrativa del postfranquisme. La llibertat sol ser una premissa de la creació artística, de manera que no s'hauria d'objectar res al que l'autor qualifica de "gamberrada literària". Però el lector també és lliure de qüestionar-se què té al davant. La resposta es dibuixa a partir d'una total absència de l'encadenament lògic del relat; un humor caduc que està molt lluny dels precedents paròdics de l'aventura (El misterio de la cripta embrujada, 1979, i El laberinto de las aceitunas, 1982); l'aposta pel costat lúdic de la història, convertida en un pesat periple per la Barcelona postolímpica que serveix de material de denúncia, aquí convertit en venjança amb la burocràcia de la ciutat. Ara bé, com diu el seu alcalde, "desde cuando la razón es un argumento válido". Si s'ometés aquesta pregunta, la raó diria que aquesta novel.la més que un cim és un groller avenc narratiu que hauria d'obligar Mendoza a replantejar-se els seus moviments literaris si no es vol veure convertit en una qüestió retòrica, en una paròdia del que encara sembla ser: un renovador, no pas un prestidigitador; un valor, no pas un record. Article aparegut a El Periódico el 02/02/01 per Ricard Ruiz 'LA AVENTURA DEL TOCADOR DE SEÑORAS' PARODIA DETECTIVESCA Un heroi 'manicòmic' Amb El misterio de la cripta
embrujada, El laberinto de las aceitunas i, ara, La aventura
del tocador de señoras (1979, 1982 i 2001, Seix Barral), Eduardo
Mendoza ha donat vida a la seva creació més popular: un
heroi desequilibrat i de baixa estofa que es fica en embolics delirants.
Tret del nom, amagat darrere de vocatius com "perla", "bestia"
i "quinqui", la vida del narrador protagonista de la sarcàstica
trilogia de Mendoza ofereix les següents claus per a interpretar-lo.
Alimentació. Juntament amb el seu nèctar sagrat, la Pepsi-Cola,
el seu nutrient durant anys va ser la gasòfia del menjador del
manicomi, substituïda al sortir per "nada" o, amb sort,
"butifarra cruda" i altres restes d'escombraries. Ultimament
menja pizzes i "chicharrones de zebra" del Mesón Mandanga.
http://www.ctv.es/USERS/mjnarganes/home.html Bibliografia, obres, novel·las en el cine i ariícles de premsa. http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/home.htm Pàgin Oficial de Eduardo Mendoza http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/homemendoza/homemendoza.htm Eduardo Mendoza a Club Cultura
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|