|
||||||||||||||
Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002) La cosa aquella La cosa aquella és un poema narratiu que situa lacció a la Creu del Coll, el Carmel i el Parc Güell Plaça Raspall Article publicat al diari “Avui” el 25/03/03 per Melcion Mateus Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)". CLASSIFICACIÓ PARÒDICA Personalment, la paròdica classificació per gèneres que Casasses fa de les seves obres ("versos inèpics" per a Uh , "poemes en prosa amb estirabot" per a Canaris fosforescents , etc.) no em sembla especialment aclaridora, com tampoc no m'ho sembla el fet que en el poema Casasses vulgui marcar diferències en relació amb el "poema de l'experiència" i "els que consideren sic el text / única realitat": allò que un poeta pugui dir de la seva obra s'hauria de posar sempre en cursiva, o entre cometes, i no simplement subratllar-ho, perquè és evident que, com se sol dir, un poeta pot no estar a la banda adequada del telescopi a l'hora de jutjar els seus poemes. Perquè al meu parer Que dormim? és poesia de l'experiència i -ai las!- també poesia experimental. De l'experiència, perquè en ell Casasses fa un repàs de la història personal i col·lectiva com ho ha fet en pocs poemes. (I el que sorprèn aquí, potser, és aquesta adscripció a la història col·lectiva, tot invocant figures com ara Víctor Català i Mercè Rodoreda.) Casasses ens parla del passat, del seu avi («el rogall de fondo de l'avi / que fa tremolar els nens [...] dient-los senzillament / "ep" o si el cas és més greu "que dormim?"») i dels estius a l'Escala, de noms que ens diuen molt poc als qui no hi érem (i que tampoc no hi érem quan va publicar No hi érem , el 1993), però que formen part d'una mitologia personal i fins i tot generacional. Però Casasses també es remet a moments anteriors de la seva escriptura, amb referències a obres prèvies (sobretot La cosa aquella ) i és aquest l'instant en què tot lector ha d'anar alerta, perquè l'anècdota històrica esdevé part d'un univers literari. També, si es vol, es pot adduir que el poema és experimental en el sentit que proposa una nova manera de dir les coses. La "prosa retallada" a la qual es referia el poeta -el terme crec que el va fer servir per primera vegada Salvador Oliva per traduir l'expressió chopped up prose de W.H. Auden- per molts equivaldrà simplement a "vers lliure", amb una dicció potser una mica més aspra que la utilitzada en altres poemaris. La violència que Casasses exerceix sobre la construcció del vers no és superior a la que exerceix sobre la construcció sintàctica de la frase (amb talls i incisos freqüents -és notori en aquest sentit el passatge de dotze pàgines en cursiva que interromp la frase "Balzac considerava /[...]/ que una nit d'amor era una novel·la menys") o sobre la construcció lògica del discurs, en la qual l'associació lliure ens porta d'una banda a l'altra, de la ironia a la nostàlgia, del passat al futur i de l'Escala a Ljubljana. DE CARÀCTER AMORÓS Al costat del llarg poema Que dormim? , les altres dues suites incloses proposen una poesia de caràcter amorós i més lleugera: "Set poemes per a***" són com a mínim tres vegades set poemes, ja que es tracta de tres sèries de set poemes breus amb un vuitè que es queda en el balbuceig o la interjecció ( ei, ep, eh ). Les cinc "Songs for Petra" incloses (dues en prosa) ens sorprenen amb alguns versos en anglès. Sens dubte Que dormim? se sostindria perfectament tan sols amb el Cant 27 : un poema llarg diferent de tots els poemes llargs anteriors de l'autor i que se suma als seu afany insistent - La cosa aquella, Desfà els grumolls, Uh, Plaça Raspall.. .- per demostrar la vitalitat del gènere. Article publicat a “La Vanguardia” el 19/02 /03 per Manuel Guerrero El mito Casasses Hasta hace poco más de diez años Enric Casasses (Barcelona, 1951) era prácticamente un desconocido en las letras catalanas. Había publicado, tan sólo, en una edición limitada, unos poemas en prosa, La bragueta encallada (1973), y una bella edición manuscrita e ilustrada por el propio autor, en la revista minoritaria menorquina "Druïda", de un largo poema en verso, verdadero viaje verbal y alucinante, titulado La cosa aquella (1982). Fue a partir de la segunda edición del poema La cosa aquella, publicada por Empúries en 1991, con un lúcido prólogo de Julià Guillamon, “La Gran Via de les altures”, cuando Casasses empieza a ser reconocido y mitificado entre un núcleo reducido de incondicionales, amigos y lectores, que con los años se ha ido ampliando geométricamente. El mismo 1991, en el encuentro “Escriptura i combinatòria” celebrado en Reus con motivo de la presentación de la exposición “Literatures submergides”, Mingus B. Formentor, que había coincidido con Casasses en las clases de matemáticas de Gabriel Ferrater, recordaba la “poética vital” del autor de La cosa aquella, entre la cultura popular, la cultura underground y la contracultura, como una mezcla de populismo, psicodelia y romanticismo. El caso es que, en pocos años, Enric Casasses ha ganado los más prestigiosos premios de poesía: Calç (1996, premio Carles Riba), D'equivocar-se així (1997, premio Ausiàs March) o Plaça Raspall (1998, premio Joan Alcover). Y, lo que es más importante, ha ido dando a conocer una obra poética extraordinaria e inclasificable que lo ha convertido en uno de los referentes ineludibles de las nuevas generaciones. Libro a libro, Casasses ha demostrado poseer un dominio único de la forma poética y de la lengua catalana, así como un conocimiento envidiable de la tradición literaria. En su obra emerge un mundo personal singular, tierno y canalla al mismo tiempo, repleto de vivencias profundas y extremas, que se complementa con una imaginación desbordante y sorprendente. Que dormim?, su último libro publicado, incluye un largo poema excepcional, en prosa recortada, titulado “Cant 27” y subtitulado “Jo també hi era”. Fechado por el autor entre abril y junio de 1994, el “Cant 27” fue escrito después de La cosa aquella y es el antecedente directo de Uh (1997), “poema d'alta velocitat de 9072 versos inèpics”, uno de los poemas más radicales de la lírica catalana de todos los tiempos. Que dormim? es un libro de contenido mayormente autobiográfico en el que, por primera vez, Casasses reflexiona sobre su obra, desvela los inicios de su escritura y los orígenes de su interés por la lengua catalana genuina aprendida, principalmente, en el pueblo gerundense de l'Escala de labios de su familia materna. “Els parlars escalencs / m'eixamplen les fronteres de l'idioma fins a uns calls / i unes contrades extremes que no he vist mai més / i que només lamento no haver tingut / a nou anys la presència d'esperit / i el coneixement necessaris per / a esgrafiar-m'ho tot més fondament / a l'espinada”. El “Cant 27” es un poema sobre la transmisión de la palabra, sobre la vida y la muerte de las palabras, sobre la pérdida de la capacidad creativa de la lengua, en una sociedad adormecida y anestesiada. No es extraño que Casasses reivindique la lengua rica y expresiva de Víctor Català o de Mercè Rodoreda. O el espirítu combativo y visionario de Maragall, el autor del Elogi de la paraula. Para Casasses la poesía no se encuentra en la retórica literaria, sino en “la carn / humana que hi batega / que hi sent que hi pateix que hi tot / a dins”. La obra de Casasses no es una impostura ni un simulacro, sino una verdadera creación verbal fruto de un espíritu refinado, inconformista y libertario, heredero del verbo poderoso de autores como Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater. Quizás sea la oralidad, la búsqueda de una lengua directa, simple y coloquial, ávida de vida, y rica en matices y juegos, la característica más remarcable de la poesía de Casasses. Asistir a una actuación de Enric Casasses, recitando en solitario o en compañía de Pascal Comelade al piano de juguete, es una experiencia única e irrepetible que reconciliará a los más escépticos con la poesía actual. Además de gran poeta, Casasses es un actor impresionante. No se pierdan la presencia de Casasses en el magnífico filme documental “Cravan vs. Cravan” de Isaki Lacuesta. ¿Se imaginan una película con Mayakovski, Schwitters o Artaud en acción? Para la cámara cinematográfica Casasses es un diamante en bruto. El mito Casasses no ha hecho más que empezar. Para los que creemos que, pese a todo, la lengua catalana sigue bien viva, al menos mientras existan escritores y poetas como Casasses, leer Que dormim? es una verdadera celebración. Entrevista publicada al diari Avui el 19/12/02 per Helena Morén Alegret La
paraula, i parlar, és la matèria feta font Amb més
de vint obres poètiques al darrere, Que dormim? és
un dels treballs de Casasses que han nascut de la seva estada berlinesa,
del setembre del 1994 al setembre del 1997. Sense voler, diu Casasses,
Que dormim? és una obra de repàs vital en què
apareix el seu inici com a poeta i un paisatge, el de l'Escala, proper
al seu primer poemari, La cosa aquella. Amb Que dormim?,
batent de tramuntana, Casasses vola a un altre lloc de la seva trajectòria
literària i sentimental Destre
en mai saber Així
s'autoanomena Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) en el recull de
poemes Cançons d'amor i de revolució. Però
aquest petit gran títol no pot amagar que ha guanyat uns quants
premis: el de la Crítica de Serra d'Or per La cosa aquella (1991),
el de la Crítica de l'Associació de Crítics d'Espanya
per No hi érem (1993), el Carles Riba per Calç
(1996), l'Ausiàs March per D'equivocar-se així
(1997) i el Ciutat de Palma-Joan Alcover per Plaça Raspall (1998). H.M.A.
Esmentes Carme Serrallonga com a mestra de literatura... Article publicat al diari Avui el 01/11/02 per Ada Castells El Casasses més literat, o no No sóc
tan literata com això/ ni de lluny/ pel sol fet que escrigui en
veu alta i parli/ per escrit/ i que a més tingui a més de
mig fer/ es pot dir que mig acabada/ una entera catedral/ tota una catedral
d'escuradents". Aquesta és una de les moltes confessions literàries
que trobem a Que dormim?, un poema llarg d'Enric Casasses escrit
el 1994 i que ara ha publicat juntament amb Set poemes per a*** i
Songs for Petra. Al llarg del poema hi ha un Casasses que reflexiona
sobre l'escriptura i es desmarca de la poesia de l'experiència
i de l'experimental amb un sentit de l'humor remarcable. El poeta manté
una relació ambigua amb el terme literat perquè el nega,
encara que en el poema citi autors com Balzac i adjunti notes a peu de
pàgina. Per Casasses, al cap i a la fi, Que dormim? "és
un llibre de literatura amb un moment de paisatge potent". És
el paisatge de l'Escala i els seus voltants, sobretot. Article publicat al diari Avui el 08/03/01 per Josep Pedrals Rails i més rails? (Entgleisung 1997) Diuen que sant Francesc d'Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant... A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d'estats d'ànima ("En cada estat d'ànim hi figuren tots els estats d'ànim") a través de l'amor a dos, l'amor a un, l'amor a molts, l'amor a tu... repassant uns fets donats per ells mateixos ("que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments"), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l'argument, que mai ha estat cap línia recta, d'uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l'aigua clara d'un mateix si s'hi agafa amb primavera o s'hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns. És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l'estirabot final, car concreta obrint lectures; m'ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l'aire, que al llibre no surt però hi ha el "bau dels altres") hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m'hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà. A títol personal (a la nobleza le gusta espesa) proposo el joc, jo ho he provat després de llegir el llibre tranquil·lament, d'anar alternant una cullerada dels Canaris amb una del llibre Uh (Container, 1997), també d'en Casasses, perquè tots dos són d'època berlinesa i, sobretot, perquè el tren ("i el món trontollen però la vida no") de l'un m'ha recordat (i me l'he fet) el metro que contextualitza l'altre ("que es resumeix com un que en un microsegon en què el metro pràcticament s'atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell"). El joc és divertit i, si hom és prou cabut, pot trobar-hi paral·lelismes (per hermenèutiques que no quedi!). Fa no res he dit d'època berlinesa i crec que això no hauria de ser notori, ans al contrari. Dessituem els poemes en part. No hem de fer safareig. En Bauçà diu: "Émile Zola ha fet molt mal, en el sentit que ha donat un crèdit il·limitat, una carta de noblesa, a la xafarderia". En Rubió i Balaguer diu: "L'obra literària és la cosa primordial. [...] Les diverses dades de la vida exterior ni són veritat ni són mentida: són fragments contingents de la xarxa que empresona una existència". I en Casasses mateix diu, des dels cors flamejants: "Els músics impostors / La música / importava". Article publicat al diari Avui el 12/07/01 per Joan Josep Camacho i Grau Una cantata de mil dimonis i una cullera LAuditori de Barcelona, o el Purgatori que diu aquell, ha estat okupat. Plataforma la cultura oficial i oficiosa Barna, aquesta caixa de llet simètricament apilada és lescenari dun dels esdeveniments més bellament estranys que he pogut veure des de fa temps: La tonalitat de linfinit. Es tracta de la cantata escrita pel poeta Enric Casasses amb la música inspirada, sàvia i vital de Feliu Gasull i la força premenstrual de mil nenes i nens amb els pulmons plens daire cridant a cor què vols: Just arribada / ja estic prenyada. Des de principis del mes de maig, cada dilluns el Purgatori somple dues vegades amb els alumnes i professors dels centres educatius barcelonins que han estat preparant durant el curs aquesta mena de concert. Tot i que linfern dantesc té sempre penjat el cartell sold out, el passat 21 de maig em vaig encabir dins el càusticament inacústic Auditori. A lescenari, el mestre de cerimònies Josep Prats movia el seu ceptre com un druida extraient el vent del cant dels infants. Lorquestra de cambra al centre i descentrada la mezzosoprano. Al darrere, pels costats per tot arreu la jovenalla, les claus i els vòmits dels pares que retroben lamor al desert del matrimoni, si no rondina el mòbil ni sona el nadó, o viceversa. A primer terme els escollits amb veu docell amb el nervi ben temprat i al mig de la centrifugadora nebulosa de linfinit, lil·luminat versaire: lEnric Casasses. Després de la Crida inicial per invocar els esperits i obrir lull de la ment de la gent assistent, la Primera cançó demana breument que lamor canti, però lamor cantarà més tard perquè ha anat a la font a omplir el càntir. Amb el Sermó de linfinit el poeta demiürg enceta la creació del cosmos mitjançant les notes musicals, cercant, pas a pas, la tonalitat de lunivers i després de lhome i la dona i la fam i la filosofia hi ha lart i la seva expressió més alada: la música. Ho Saps? Sí, ara ho sé, que les galàxies són infinites i allà on sestrafan les dimensions hi viu la poesia, allà on sacaba el meu jardí. Aleshores la dama Gana i lamo Amor comencen el seu periple pel nostre món, amb el narrador borratxo entrebancant-se amb els músics i els nens i nenes li formulen un Enigma: Què som? I el poeta respon: La vritat és una taula on posar-hi el pa i el vi (recuperant lantifilosofia vital de Francesc Pujols). El cor canta Ha fugit una estrella que es creia Peter Pan amb la tornada popular Ai que el meu cor sem nua / com un pom de clavells. El trobador i el guitarrista van passant pàgines en un crescendo espiral anomenat El forat del vent, que dóna la nota exacta de la filosofia de Lévinas i dHeràclit: En un sol àtom de lungla del dit petit hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà. I la llibertat en forma de gavina, o viceversa, fa un tomb pels Països Catalans, sortint de Mallorca, passant pels terrats de Barcelona i el mític Cap Norfeu, per arribar a Perpinyà. LEnric treu els coltellets del sarró i acarona un Poema a mitges amb els nens i els dóna la mà i lamor a Tres quarts en punt de sis i lalba floreix i el poeta penjat del terrat declama que Lamor ho cura tot i no et fas vell. I el trobador els regala La poesia, després de fugir amb la certesa que linfinit és la cara de la gent. [Dante i Virgili (1822), Delacroix: En Casasses i jo recorrem plegats les entranyes del Purgatori amb una bossa destraperlo plena de cavalls salvatges i els versos del tuareg Hawad. A la sortida hi ha la premsa amb ganes de brega. Periodista: I els nens ja ho entenen tot això?. Polipoeta: Més que els mestres!.] http://www.mallorcaweb.com/magteatre/casassas/ Mallorcaweb: Mag, Poesia, Teatre http://www.mwf.com.au/2001biosak.html The Age Melbourne Festival Writers http://www.uoc.es/lletra/noms/ecasasses/index.html Lletra: Noms propis
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|