Biografia
Obra
"A dins, a fora",
in Barceldones
Documentació
Entrevista publicada
al diari Avui 15/03/01, per Nora Ancarola i Lluïsa Julià
És probable que labstracció pictòrica
també es reflecteixi en la meva poesia Felícia Fuster
(Barcelona, 1921) és pintora, poeta i traductora, disciplines que
esdevenen expressió indestriable duna personalitat agosarada
i lliure. Viu a París des del 1950, però recentment ha estat
a Barcelona per assistir a lhomenatge que el Comitè dEscriptores
del Centre Català del PEN ha impulsat al voltant de la seva obra
literària i pictòrica amb la publicació del poemari
Postals no escrites (Proa) i una mostra de la seva obra pictòrica,
Pintura en moviment. Lartista i professora Nora Ancarola
i la crítica literària Lluïsa Julià van conversar
amb ella.
Lluïsa Julià. Felícia, com era la Barcelona que
va conèixer en la seva infantesa, perquè en el relat A
dins, a fora inclòs a Barceldones explica que
sempre lha viscuda una mica des de fora.
Felícia Fuster. Jo vaig néixer a la Barceloneta. Lany
1921, això vol dir fora de Barcelona. Allà hi vaig passar
tota la meva infantesa, entre el balcó, perquè jo era filla
única i no em deixaven sortir gaire, i els carrers del voltant
de casa.
L.J. Don prové la seva família?
F.F. Tota la meva família era daquí, catalana. Els
meus avis tenien una ferreteria a la Barceloneta i tant el meu pare com
la meva mare hi treballaven. A la botiga se sentia parlar el català
de maneres diferents, sobretot el valencià, perquè nhi
havia molts al barri i venien a la botiga, a comprar. Per anar a escola
també nhavia de sortir, en creuava els límits i anava
a ciutat, travessant Santa Maria del Mar amunt... Anava a una escola privada
del carrer Jaume I, un carreró paral.lel a la Via Laietana, prop
de la plaça Sant Jaume.
L.J. Quan va començar a escriure?
F.F. De ben petita ja tenia afició a escriure, potser perquè
la meva mare també feia versos. Els feia bonics, minteressaven.
Això va fer que jo em sentís molt empesa a escriure.
Nora Ancarola. ¿També arrenca de llavors la seva afició
per la pintura?
F.F. Sí, sí, també. Dibuixava i pintava pel goig
de ferho i pels meus pares, que nestaven molt contents.
N.A. I després?
F.F. Vaig anar a lInstitut de la Dona Catalana i després
vaig fer el batxillerat a lInstitut Maragall. Quan acabava les classes,
al vespre, anava a lEscola Massana. Això era cap a lany
1931, però fins a lany 1935 no vaig començar les especialitats.
A la Massana hi vaig estudiar durant 10 anys: dibuix, pintura, i més
tard vidre i gravat.
N.A. ¿Recorda algun fet destacat daquells anys de lEscola
Massana, abans de la guerra?
F.F. Vam fer una exposició de gravat a Madrid. Recordo lanècdota
que el fill del professor de gravat estava gelós del que jo feia
i, no sé com, un del meus objectes es va trencar...
N.A. Això sí que és gelosia! ¿I recorda
alguns dels seus mestres?
F.F. Tenia en Josep M. Ràfols, en Montesell, de vidre, del seu
fill és lanècdota que us he explicat de lexposició.
L.J. Pel que diu sembla que als vint anys ja tenia molt clar que es
volia dedicar a la pintura.
F.F. Ja ho crec. Ho tenia claríssim.
L.J. Després, arriba la guerra.
F.F. Jo vaig estar tota la guerra aquí. Després vaig anar
a lEscola Sant Jordi, em vaig llicenciar en Belles Arts lany
1944. Estudiava dibuix i pintura i, mentrestant, a casa tenia un petit
taller per a mi, per treballar el vidre i el gravat.
L.J. Encara vivia a la Barceloneta?
F.F. Ens havíem traslladat al Guinardó, a un pis que vaig
conservar durant molts anys, encara després de la mort dels pares.
N.A. Als anys quaranta, ¿arribaven notícies sobre el
que es feia en el món de lart a Europa o, fins i tot, als
Estats Units?
F.F. Poques, que jo recordi. De fet, el català també lescrivia
pel meu compte. Durant la República, a lInstitut, el batxillerat
era en castellà, però jo escrivia en català. Després
he intentat de perfeccionar-lo, sola.
L.J. Pel que diu sembla que en el terreny literari ha estat molt autodidacta.
F.F. Segurament, sí. Jo era una mica solitària i no tenia
amigues que corresponguessin a les meves inquietuds; més aviat
eren atemàtiques.
N.A. Sí, però el fet dhaver estudiat Belles Arts
li va donar una formació en les arts plàstiques, cosa que
no va fer en literatura. Tot i així, les dues coses es donen al
mateix temps, no?
F.F. Sí, sí, tens raó. En literatura no he tingut
cap mena de preparació. De fet, la poesia lhe escrita molt
més tard, però sempre he treballat lescriptura. A
lacabar Belles Arts vaig intentar anarmen perquè minteressava
fer altres coses de les que feia a Barcelona. El 1950 men vaig anar
a París, sola, amb uns quants diners i vaig muntar un taller de
vidre.
N.A. Així, ¿el primer que va fer a París va ser
gravat de vidre?
F.F. Sí, vaig ferne durant un temps per a una casa molt important,
però eren encàrrecs, així que al cap dun temps
ho vaig deixar perquè no era això el que jo volia.
N.A. I de què vivia?
F.F. De seguida vaig fer classes despanyol en una escola. Vaig fer
moltes coses, com pintura sobre seda, uns mocadors que es venien molt
bé; era una cosa totalment nova que ningú feia en aquell
moment.
N.A. La seva obra és informalista. ¿Té influència
de lart abstracte que va veure a París quan hi va arribar?
F.F. No, no és influència de lart abstracte que shi
feia. Jo formava part dun grup de pintors que es van interessar
pel que jo feia i daquí que pogués exposar a Amèrica.
El 1957 vaig fer una exposició de vidre al Corning Museum de Nova
York i, per problemes dúltima hora, es va frustrar una altra
de col.lectiva a Chicago. En les dècades posteriors vaig fer algunes
exposicions a París, en lúltima dècada a la
galeria Muscade, al Cloître des Billettes, i posteriorment encara
una altra en una sala.
N.A. Don surten les referències còsmiques pròpies
de la seva pintura?
F.F. Són producte de la meva necessitat de llibertat que podeu
trobar en tota la meva obra, com per exemple, a Postals no escrites, el
llibre de poemes que sacaba de publicar. Per això vaig deixar
la pintura figurativa, perquè mhi sentia massa lligada.
N.A. Les plurivisions, la pintura en moviment, són
el que més reflecteix aquesta llibertat?
F.F. Això mateix, la pintura que he fet des dels anys vuitanta.
És un intent de variar la visió fixada a través del
quadre en moviment. La possibilitat de contemplar-lo en posicions diverses
gràcies a un mecanisme motor. Aquesta rotació fa que el
quadre es pugui contemplar des de qualsevol posició.
L.J. I en poesia? Em sembla veure-hi molt davantguardisme en
el punt de partida de la seva obra, tot i laparent narrativitat
dels seus primers llibres.
F.F. Jo anava escrivint i llegia poesia. Minteressava molt García
Lorca. És probable que labstracció pictòrica
també es reflecteixi en la meva poesia.
L.J. El 1983 va decidir presentarse al premi Carles Riba de poesia
i va quedar finalista amb Una cançó per a ningú
i trenta diàlegs inútils. Ho va fer per consell dalgú?
Què significa per a vostè aquest premi, un dels més
reconeguts?
F.F. No, no, jo no coneixia ningú. El premi em va fer molta il.lusió,
sobretot perquè em van publicar el llibre sense necessitat desforços
afegits i llavors, sí, vaig començar a conèixer molta
gent.
L.J. ¿Tampoc coneixia Maria-Mercè Marçal, que
era membre del jurat?
F.F. No, però a partir del llibre publicat Maria-Mercè em
va adoptar i sempre ens vam relacionar molt íntimament. Lamistat
va ser molt forta. Ens escrivíem sovint i quan ella era a París
investigant per la seva novel.la sestava a casa meva. Quan jo venia
a Barcelona, no deixava de veure-la o trucar-li. Em va saber molt de greu
la malaltia que patia i vaig tenir un gran disgust per la seva mort. Més
que dinfluència, que crec que no nhi ha, em va encoratjar
molt a seguir escrivint.
L.J. Com realitza la seva obra, és metòdica?
F.F. Sí, quan estava bé dedicava
el matí a escriure i la tarda a pintar. Sempre començo per
una idea, la poso sobre el paper i hi vaig treballant. Versió
original el vaig escriure sota limpacte de la guerra de lex-Ioguslàvia.
N.A. Recordo que té una obra que du una tela metàl.lica
que tanca, perquè tota la seva obra és molt oberta, fent
referència a limmaterial, al misteriós, en canvi la
tela...
F.F. La tela metàl.lica indica que no ens podem considerar lliures
de debò. Sempre hi ha alguna cosa que ens priva. La tela indica
aquest fre. El mateix amb la poesia. El títol Una cançó
per a ningú i trenta diàlegs inútils remarca les
converses que tenim amb les persones i que no serveixen de res perquè
tenim visions diferents de les coses.
L.J. Es considera pessimista?
F.F. Per una banda, sí. Però sempre, en els meus llibres,
hi ha una embranzida positiva, cap endavant.
N.A. Tinc la impressió que amb la poesia és més
vital que amb la pintura. La seva pintura la veig més melancòlica,
mai hi ha uns colors vius o violents.
F.F. Sí. És diferent. La poesia em permet expressarme més
fàcilment que la pintura. Per altra banda els colors vius no em
satisfan.
L.J. ¿Podem dir que des del moment en què va publicar
va establir un diàleg entre el seu món poètic i el
seu món pictòric?
F.F. Segurament. Són dues vies paral.leles que evolucionen conjuntament.
Sobretot quan a partir del 1985 em vaig apassionar per la cultura i la
poesia japonesa. La poesia és inseparable de la pintura en la tradició
japonesa.
N.A. La seva pintura també té influència de Turner
i Rothko, són pintors que cita a la plaqueta Passarel.les/Mosaïques;
perquè normalment fa moltes referències a la pintura en
la seva obra poètica.
F.F. Així és. Després la meva poesia busca formes
visuals, com és el cas del recull Sorra de temps absent. El poema
De massa, per exemple, representa un gra de sorra, el gra de sorra que
som, de massa?
N.A. Hi ha alguna cosa per la qual voldria que es recordés la
seva obra?
F.F. Ja nheu dit moltes, de coses, però sí, efectivament,
magradaria que es recordés la meva obra pel missatge de llibertat
que dóna i de superació de la solitud.
N.A. El de la llibertat és ben clar, sempre trenca límits
amb la seva manera destructurar tant la pintura com la poesia.
L.J. ¿Aquest trencament i potser la superació de la solitud
té a veure amb la seva fascinació per lOrient?
F.F. Sempre mha seduït, lOrient, per com arriba a ser
de diferent la seva civilització de la nostra. I pel despullament
de les coses. Vaig anar al Japó i més tard a la Xina. El
primer viatge el vaig fer sola, amb el contacte de Naoyuki Sawada, que
va fer les primeres versions al català dels poemes que vam publicar
en lantologia Poesia japonesa contemporània, el 1988. No
es fan aquests viatges sense una conseqüència personal. Encara
vaig buscar més la meva llibertat personal. La solitud que deies
és una mena de llibertat. Quan se sap aprofitar es té un
gran avantatge.
L.J. I el viatge a la Xina?
F.F. El vaig fer lany 1995 amb un grup de dones que anava a la conferència
de Pequín. No és que participés assíduament
a les reunions, va ser més per loportunitat de viatjar, que
mhi vaig afegir. De totes maneres, considero que les dones tenen
raó dintentar fer alguna cosa i que se sàpiga, perquè
sempre han estat poc considerades.
L.J. Vostè, com es definiria?
F.F. Jo em considero una cosa molt petita i a part.
L.J. Parlins del silenci que és tan important en el seu
darrer poemari, Postals no escrites.
N.A. Sí, perquè encara que les seves pintures siguin
aparentment molt mogudes, molt informalistes, jo crec que de fet contenen
un gran silenci. El moviment crec que expressa el seu desig de comunicar,
però en si mateixes les obres són molt silencioses, molt
contingudes.
F.F. Sí, són més discretes, més apagades.
L.J. La seva obra demostra que accepta riscos. Diguin-sen
algun que hagi pres en la seva vida.
F.F. Mira, el de no saber de què menjar a lendemà.
A París, durant els primers temps, quan no tenia referències
de res i ho vaig haver de fer tot del començament al final.
L.J. Quina edat tenia?
F.F. Trenta anys. Vivia de rellogada a casa duna francesa.
L.J. Algun altre? Perquè deia abans que en el títol del
seu segon recull, Aquelles cordes del vent, el vent és un
element de llibertat que et fueteja, que et posa en moviment...
F.F. Sí, mira, el de casar-me, va ser un risc molt fort. Em vaig
casar a París amb un francès i mhi vaig divorciar
al cap de set anys. Jo era una mica més gran que ell i es va enamorar
duna noia molt més jove que jo. Després vaig haver
de tornar a començar perquè el fet destar casada mhavia
destruït la meva composició. Vaig tornar a impartir classes
despanyol, ara particulars.
L.J. ¿Això, no la va fer tornar a Barcelona?
F.F. La vida artística de París és molt rica, si
saps aprofitar-la tenriqueix molt. Daltra banda, havia estudiat
economia i vaig crear la meva pròpia empresa. Avui encara hi tinc
interessos.
L.J. I com és la seva relació amb Barcelona?
F.F. Jo anava venint de tant en tant. Havia conservat el pis dels pares
a la carretera de Sant Cugat, al Guinardó, tocant a la Vall dHebron.
Hi tinc molts amics. Més tard, a començaments dels noranta,
em vaig traslladar a un pis del passeig Marítim amb una vista sobre
el Port de Barcelona i el mar, la meva Barcelona... Ara la ciutat ha canviat
molt en certs aspectes, ha perdut intimitat.
L.J. Quins projectes té, ara?
F.F. El més immediat és fer una fundació que ajudi
els estudiants dart i de literatura, que els permeti viatjar. La
portarà la meva amiga Enrica Mates i daltres amics relacionats
amb les arts plàstiques i la literatura.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|