Biografia
Obra
"Persianas
cerradas" dins Barcelona, un dia
Documentació
Article
publicat a El Mundo el 07/09/02 per José Luis García
Martín
La
memoria sin tregua
La
memoria sin tregua,
título que podría servir para su obra completa, es un capítulo
más del único libro de Masoliver Ródenas. A veces
intenta el epigrama, de raigambre clásica: "No le aflige tanto
la decadencia/de sus senos/como la gloria efímera/de los versos
que los ensalzaron". Otras, con poca fortuna, la canción popular,
como en el poema final: "Noche de jarcha y rocío,/la última
a recordar./El último escalofrío/antes de volverte a amar".
Tampoco falta una aproximación al lirismo narrativo del romance
(aunque no utilice la rima del romance, sino asonancias y consonancias
caprichosas) en ciertos textos: "Rumores de la caleta/en el agua
del recuerdo./Barcos que salen de Cuba/para no volver jamás".
Pero no son esos poemas los más característicos de La memoria
sin tregua. Los textos más representativos constituyen una especie
de monólogo interior, de asociación inconsciente, de memoria
alucinada; son fragmentos que parecen escritos de un tirón, variaciones
indefinidas sobre unas pocas obsesiones.
La más llamativa de esas obsesiones tiene que ver con alguna de
las fases del desarrollo erótico infantil según fueron analizadas
por Freud. En los poemas de Masoliver Ródenas siempre hay una niña
que orina "sin cesar en el recuerdo": "Clara se está
bajando las bragas./ Salpica el orín" (p. 61), "en cuclillas
ríen, orinan" (p. 67), "niñas, avispas, /veleros
en los jardines/del cielo, orín/en los pezones" (p. 100).
Pero la obsesión excrementicia de Masoliver Ródenas va más
lejos: "Palacios que el deseo/edifica: estancias de botones/de nácar
como ombligos/o esfínteres, damas con las nalgas/empolvadas defecando
joyas/en la celebración del excremento" (p. 62), "Ah,
delicada mujer/con la rubia cabellera/ ocultán- dome la desnuda/espalda/defecando
en cuclillas/en este rincón de luz" (p. 72), "La anciana
que defeca un excremento/negro como el tiempo/podrido en su cuerpo"
(p. 116). La memoria de Masoliver Ródenas no idealiza el pasado,
no lo fija en convencionales y melancólicas estampas líricas,
y en eso radica su mayor virtud. Pero da la impresión de que abusa
del feísmo y del desahogo. Sus poemas en más de un caso
parecen borradores de poemas, desahogo privado, materiales para un estudio
psicoanalítico de fijaciones infantiles.
Algún poema disuena del conjunto. La memoria personal se hace a
veces memoria histórica, como en la evocación de la dictadura
argentina: "Buenos Aires. Calles en fiesta/cotidianamente. En la
Casa/Rosada los generales se turnan/en el reparto del país:/los
muertos, los niños/secuestrados, las medallas/las derrotas./Celebran/los
porteños victorias/fantasmales. Viven, sin pasado/ni futuro, en
un puente/bajo aguas de sangre, barcas/que aúllan, madres/que han
naufragado/en el cemento..." La dicción se aproxima entonces
al simplismo de la más tópica poesía social.
Rara vez Masoliver Ródenas, poeta por extensión, por acumulación
de fragmentos, redondea sus poemas. El que comienza "Suena el piano
en el balcón" (p. 27) puede servir de ejemplo. Comienza con
una evocación, deliberadamente, de recuerdos cubanos: "Suena
el piano en el balcón/de Carmen Masoliver./Recrea tardes de Cuba/
en la casa de Masnou./Habaneras. Versos de Dulce/María Loynaz.
Tazas/de miel. Camafeos/de Sarduy en la piel./La luz no me deja ver/ tanta
dicha. Calma chicha/en el Malecón. Días/guardados en alcanfor".
El poema cambia de tono varias veces hasta terminar de disonante manera:
"Geometría en vilo. Senderos/ del laberinto. Final/del cielo.
Regresamos/para volver a morir".
A quienes gustan de las personales novelas de Masoliver Ródenas,
memoria y libelo, lirismo exasperado y ajuste de cuentas, no le defraudarán
sus poemas, casi nunca convencionales, ásperamente eróticos,
poemas que parecen querer ser no tanto literatura como supuraciones de
las llagas de la memoria.
Article
publicat al diari Avui el 27/06/02 per Jordi Llavina
Llum color de cendra
La literatura
és, sobretot des del segle XIX, una taula d'experimentació
de la memòria. La literatura forneix, com si diguéssim,
la taula, i al damunt s'hi especeja molta vida, com en el piló
de fusta ratllada d'un carnisser. Memòria selectiva, memòria
indirecta, memòria induïda... mil maneres diferents d'exercir
aquesta facultat de girar el cap enrere per entendre el passat (o per
planye'ns que s'hagi esvaït, o per riure'ns-en perquè no necessàriament
qualsevol temps pretèrit va ser millor) tenen, en l'activitat literària,
un suport privilegiat. El millor de tots.
LA MEMÒRIA,
EL TEMA
La memòria
és el gran tema de la literatura moderna i contemporània.
El tema global, perquè inclou tots els altres, o gairebé.
Juan Antonio Masoliver Ródenas escriu per una pulsió vital
i intel·lectual irrefrenable, i mai no fa servir una paraula que
no estigui connotada, en el seu record, per una situació, per un
fet determinats. (Cada paraula, com un codi genètic de la persona.
Allò del lèxic familiar de la Ginzburg.) En aquest seu nou
lliurament -que la premsa del país ens ha informat que era el més
amarg i desesperançat de tots: com si els anteriors no ho fossin
prou, ja-, el fenomen de la memòria és abordat des d'un
punt de vista original: el llibre la invoca no tan sols com a registre
de tot allò que s'ha viscut, sinó també de tot allò
que s'ha oblidat o que s'ha deixat de viure ("Me lo han quitado todo
/ menos lo que he olvidado"). I la invoca sense treva com a necessitat
de reinvenció constant de la vida de cadascú.
L'absència dóna sentit a tot allò que va existir,
i per això una representació plausible de la vida seria
una cistella plena d'aigua. A La memoria sin tregua hi ha moltes
portes que s'obren i es tanquen, i hi ha la descripció del trànsit
d'estats, perquè res no queda, res no resta, en aquesta vida. Jo
diria que en l'actitud del poeta Masoliver hi ha un élan romàntic
lluminós de cantar el cos, d'exalçar la vida, de referir
la passió, però un altre de romàntic atrabiliari
(i que conté el primer) que sap que tot això és cendra.
Que tot et serà pres, que deia l'amic sinerenc de Harold Bloom.
Llum i cendra: en el trànsit de l'una a l'altre podem localitzar
els versos de Masoliver, que parteixen de la llum però tenen sempre
present l'ombra; que s'escalden amb el foc però que acaben pressentint
o revelant la matèria cremada, la cendra freda (Masoliver amida
la flama, però acaba sempre constatant l'extensió del llit
de cendres). No fa una lírica bonica, ni confessional, ni (petit)burgesa,
sinó una poesia punyent, que recolza damunt una tria de paraules
que ens remetrien a allò que deia més amunt del codi (gen)ètic:
pozo, vello, lodo, orín, nalgas, pechos, putrefacción, muerte.
(En arts plàstiques es diria que fa una pintura matèrica.)
Una poesia de l'experiència del dolor i del plaer, de l'experiència
del cos i de la febre de l'ànima (el poeta no crec que hagi fet
servir gaire aquesta paraula: una poesia de la consciència, en
la terminologia de Juan Ferraté), més propera a Celan o
Bachmann que no pas a Gil de Biedma o Cernuda, presidida per una actitud
que pot recordar Jorge Manrique (i dic recordar també en el sentit
que tenia el verb al segle XV) i Ausiàs March dos poetes moderníssims
de fa cinc segles i mig.
DUES PROPOSTES
ORIGINALS
Per acabar,
fixeu-vos en l'originalitat d'aquestes dues propostes. En una parla del
pas del temps i de la seva imbricació en el present que recorda;
en l'altra, de l'amor ("la mezquina esterilidad / de todos los amores");
de l'amor com a pèrdua i com a realitat insustentable: "El
tiempo que se fue / no es pasado / sino presente en ruinas". "Tú
ya no eres tú sino la pérdida / de todo lo que el amor no
pudo ser. / No la inexistencia del amor / sino su plenitud en el vacío".
La memòria té una gran tirada, segons Masoliver, a crear
miratges. Però del "chapoteo en estas cenizas hediondas /
que llamamos recuerdos / y que son testimonios de más muerte"
en resulta molta vida. Vida escrita, vida que no vol ser literària
ni poètica: el nen inspecciona els seus excrements; el poeta indaga
en la vida i n'extreu una proposta moral, tan escèptica com es
vulgui, enlluernada per la pirotècnia del plaer però sàvia
d'haver recollit tots els cartutxos cremats i arrebossats de cendra. Poesia
intel·ligent, al cap i l'últim. Necessària, irreductible:
"Y ahora sacio mi hambre / ante un cuenco de mierda".
Article
publicat a La Vanguardia el 27/05/2002 per Xavi Ayén
Masoliver Ródenas publica su poemario más
desesperanzado
"Uno
se eleva hacia el placer y el goce pero en realidad se encuentra que está
cayendo hacia el vacío." Si los libros de poemas se pudieran
resumir, esa sería la esencia de La memoria sin tregua,
el poemario que acaba de publicar J. A. Masoliver Ródenas, y que
recoge la visión "más unitaria, lacónica y desesperanzada"
de este implacable crítico literario de "La Vanguardia",
que aquí intenta "ofrecer un autoanálisis de mi vida
-coincidente con la del lector-, utilizando el paisaje y el cuerpo femenino".
"El libro -explica Masoliver- está dividido en seis secciones.
La primera es una reflexión sobre la palabra. En la segunda, aparecen
experiencias con mujeres. En la tercera, esas experiencias aparentemente
luminosas se convierten en algo amargo, se revelan desoladoras. La cuarta
parte está dedicada a mi casa de Altea, y es rejuvenecedora. La
quinta sección es mucho más variada e incluye temas políticos,
sobre Argentina, algo que nunca había tratado. La sexta es un epílogo
que concluye con un verso que será el primero de mi próximo
poemario."
¿De dónde proviene su obsesión por nalgas, esfínteres
y pechos femeninos?, le preguntamos. "No soy nada original en mis
pensamientos; si todo el mundo se desnudase como yo hago, le saldrían
estas cosas." ¿La escatología también? "¡Claro!
El mismo Joyce buscaba los esfínteres en las esculturas de Dublín.
La pasión escatológica es algo que se da en la infancia
y en la demencia senil. Los adultos hemos reprimido ferozmente esta atracción,
con la excepción tal vez de los mexicanos, que viven en una sociedad
muy fecal. Hurgar en la mierda no es más que hurgar en lo humano.
Por eso tanta gente escribe mientras defeca. Matizo que, a diferencia
de Gimferrer, yo no me baso en experiencias reales."
Masoliver se preocupa por "la lectura del pasado, por el momento
en que escribí sobre él, y por cómo lo veo ahora,
lo cruel que fue entonces todo y lo cruel que vuelve a ser revisitarlo.
La memoria es siempre imaginación. Uno quisiera encontrar esa tregua
que titula el libro, pero no es posible" porque, como dice el libro,
"el corazón / regresa al dolor / como buscan la oscuridad
/ los peces ciegos (...) / Y yo sucumbo al pozo / y a su lodo".
Entre sus influencias, además de Montale, Ungaretti, Rilke, Manrique
o Dante, admite que "el Ulises de Joyce, que releo continuamente,
contiene las claves de mi filosofía de la percepción. Joyce
vivía a través de percibir. Y, a pesar del pesimismo, el
descubrimiento de imágenes siempre maravilla, como en las pesadillas:
descubrimos imágenes fascinantes en sueños terribles. De
hecho, es la primera vez que he creado poemas a partir de imágenes
que veía, como una barca abandonada o un espectáculo de
Sara Baras".
"Lo que hago como poeta -continúa- es independiente de mi
persona, porque soy conocido oficialmente como el crítico.
Eso es muy positivo. El poeta Carlos Barral era también el
editor. Sé que es una herejía decirlo, pero Barral
va a ser mucho más reconocido que Gil de Biedma u otros compañeros
de generación."
Masoliver prepara ahora un libro de prosa, Memorial de decepciones,
que será "un cúmulo de historias de decepciones mías,
desde que era pequeño".
Article de Jordi Llavina sobre
J.A. Masoliver Ródenas aparegut al diari Avui el 13/01/00,
amb motiu de la publicació de la seva poesia reunida en un sol
volum, Poesia reunida. El miratge de l'eternitat
Traductor, crític literari de reconegut
prestigi (aquí i més enllà), catedràtic de
literatura espanyola i llatinoamericana de la Universitat de Westminster
(Londres), Juan Antonio Masoliver Ródenas (Barcelona, 1939) és
un poeta important. Ho vull dir d'entrada. Un poeta tardà: El
jardín aciago -segon dels llibres continguts aquí, però
primer a publicar-se com a volum independent- veu la llum l'any 1986,
quan Masoliver ja ha franquejat l'equador de la quarantena. Però,
encara més, va començar a ser un autor reconegut molt més
tard: de fet, quan Vallcorba li edita, ara fa set anys, La casa de la
maleza. Un poeta d'arrel expressionista, de dicció esqueixada,
gens autocomplaent, aspra. Ni clàssic ni romàntic, per bé
que la seva estètica resulta una exacerbació d'aquesta última
actitud. Els seus versos no provenen de vaporoses circumstàncies,
sinó d'una memòria angoixant, concreta com una espina entravessada
a la gola; neixen d'una necessitat de contestar la supremacia de la mort.
No tenen res d'al·lucinats -com els versos de Leopoldo María
Panero-; potser Masoliver Ródenas no posseeix l'olfacte de saurí
per detectar metàfores desconcertants sota la sorra dels erms (el
mar ardent dessota les llambordes), com el seu admirat Pere Gimferrer.
Però els seus textos es nodreixen d'un neguit i transmeten una
febre per als quals els poemes de Gimferrer semblen perennement immunitzats;
i resulten d'una bellesa transcendent i angulosa que l'ofegós món
interior de Panero, al meu entendre, exagera fins a l'esperpent (sempre
m'ha fet l'efecte que en la poesia del segon dels Panero el pathos es
resolia, líricament, d'una manera massa a la Pazos, l'artista plàstic).
Vull dir que en Masoliver la màscara s'està quieta, arrapada
a la cara com una segona faç de cera bullent, i no ens mareja amb
una constant deformació grotesca que converteixi el rostre en un
escarni dels rellotges tous de l'altre...
TOTA LA POESIA
Masoliver Ródenas ha aplegat, en
aquest volum, tota la seva producció poètica fins avui.
Es compon dels següents llibres i reculls: Vertedero de Otaca
(1977-1982); El jardín aciago (1986); La casa de la maleza
(1992); Poemas dispersos (1980-1993); En las rejas del tiempo
(1991-1994); En el bosque de Celia (1995); Los espejos del mar
(1998) i Poesía reciente (1995 1998). S'ha estalviat
el terme "poesia completa" perquè li feia una amoïnosa
sensació de taüt editorial a punt d'ingressar en un dels nínxols
de la biblioteca. Llegida en el magnífic conjunt que ens acaba
de servir l'editor Vallcorba, la poesia de Masoliver Ródenas resulta
d'una coherència granítica (avantatges de fer cas a Eliot
i no deixar-se vèncer per la frivolitat de donar a conèixer
versos abans de superar els quaranta anys. Més amunt apuntava el
terme expressionista: els versos de Masoliver a mi em recorden els de
certs autors germànics de fosca consciència (Trakl, Celan,
Benn), però ell mateix m'ho va desmentir: se sent molt més
proper a un poeta com Pavese. De fet, en un poema de Vertedero de Otaca
-un nom propi que resulta de la diferent combinació de síl·labes,
de la corrupció de dret, del nom d'un barri del Masnou, Ocata,
on el poeta va passar bona part de la infantesa-, afirma que "todo
lo he visto desde el esqueleto de esta bicicleta". Travessar un carrer
per escapar de casa ens pot dur molt lluny. La poesia de Masoliver pren
apunts sobre l'ofici de viure: ens en mostra l'entranya que supura, el
clavegueram bromós, l'ossada malalta. Però, també,
o sobretot, constitueix un exercici implacable de la mirada: i en surten
uns poemes discursius, molt enumeratius, puntejats per imatges obsessives
que posen a un mateix nivell la fisiologia més descordada amb un
erotisme desfermat i agònic. El lector apreciarà que un
dels verbs més freqüents és "lamer": tot
passa per la llengua. La llengua del sentit del gust, la del sentit intel·lectual
que modula el discurs.
IMATGE DE LA PUTREFACCIÓ
Poesia d'olors. El lector rebrà codificat en l'estampa negra, un
seguit de sensacions olfactives punyents. Una àmplia gamma d'olors:
des d'aquelles que vertebren una imatge metafòrica que aplega,
al seu torn, un pessic de sal surrealista ("huele a hormiga el lecho
de mi amada "; "huelen a gasolina los geranios"); fins
a les tan característiques de la poesia de l'autor que defineixen
el precari equilibri orgànic dels cossos en morir. Això
darrer, l'al·lusió a la corrupció dels organismes
vius (ja sigui la mimosa marcida o el cos d'un gos destrossat), l'al·lusió
a la putrefacció de l'embolcall dels nostres dies i treballs -que
s'associa, com no podia ser d'una altra manera, a la degeneració
d'estats de l'ànima i a la desintegració de situacions morals:
a las "heces del corazón", en definitiva-, té
una força de suggestió extraordinària. Les imatges,
i símbols, de la infantesa dels primers poemes, de signe indefectiblement
negatiu, tràgic i tot- van cedint protagonisme a les metàfores
sobre el desconcert eròtic i l'esparverament davant de la realitat
febril de la mort. Que diferent que és la imatge de l'estiueig
ple d'ombres de Masoliver respecte als dies lluminosos, de "la pérgola
y el tenis", dels estius del poema de Gil de Biedma! A Masoliver
-que acaba de reunir tota la seva poesia- sembla que li costi reunir el
mercuri esmicolat de l'experiència dins del termòmetre moral
del poema. La consciència del món s'expandeix i costa Déu
i ajut d'aquietar-la en l'aigua del text. Els altres formen part del Big
Bang, i el jo roman, marmori, sofrent, al mig d'un astorament irresoluble.
Ni la fusió amorosa ("lluvia de los añicos del orgasmo")
resol el conflicte. Entremig de la consternació i el desig, el
poeta es desviu per concretar en el paper alguna imatge primigènia
i pura que el guiï en l'ombra. Que li permeti treure el cap, de tant
en tant, per sobre de la fosca espessa, dels arbres d'ombra molsuda. Que
el redimeixi del jardí atziac de la memòria més tendra,
que li eixugui la pell amarada d'una pluja àcida de molts anys
de soledat, que diria Vinyoli. Són els "pinzells del silenci"
que miren de fixar, damunt la tela o el full, el "miratge de l'eternitat",
aquesta fal·làcia de l'art. "Los recuerdos, / la vida
que tejemos como se teje un poema: / el espejismo de la eternidad".
Pel que fa a les imatges primigènies, ben poques: la poesia de
Masoliver Ródenas clava la pala en un àmbit eixorc però
d'una terrositat ben concreta, d'on extreu la seva música mineral
i fosca. "Los pinceles del silencio, las / raíces del agua,
los pechos / sin pezones, los arbustos / del paraíso bajo la lluvia,
¿hay / imágenes anteriores a las imágenes?".
La imatge dels "pits sense mugró" no és ocasional.
El mugró de la mare és el punt del cos que procura la vida
al nadó. Per Masoliver, el botó primigeni que nodreix aquest
paquet de mort que és el cos humà. Els llavis de la consciència
s'hi adhereixen enfebrosits, assedegats de la seva condició contingent:
"¿Despertamos para ver / si nos está mirando, si existe,
nuestra madre? / Y ya al nacer es una anciana torpe / y le saben a muerte
los pezones".
PRÒLEG DEMOLIDOR
Encapçala el volum una presentació clarivident, programàtica
(malgrat que la intenció del prologuista s'allunyi dels programes
com gat escaldat de l'aigua tèbia), firmada pel poeta Andrés
Sánchez Robayna. Sánchez Robayna desfà diversos "malentesos"
i "equívocs" crítics que han afectat, de retruc,
l'obra lírica de Masoliver Ródenas. El del realisme ("la
temporalización de la lírica fue, en realidad, una renuncia
estética": llegeixin hi poesia social, la compromesa dels
anys magres) i el de les generacions poètiques es compten entre
els més importants. Acabaré transcrivint unes ratlles vigoroses
i sorprenents en què el prologuista carrega contra dos il·lustres
crítics, ideòlegs del moviment (¿fantasma?) conegut
com el dels novísimos: "Con destino a la antología
Nueve novísimos poetas españoles (1970) -lo ha hecho
saber uno de los autores representados en ese libro-, Jaime Gil de Biedma
y José María Castellet encargaron ciertos poemas (que debían
abordar ciertos temas) para ejemplificar y demostrar determinadas características
de la nueva poesía española. Las características
eran anteriores a los poemas mismos". Qui sigui frare, que en prengui
candela, que diuen al meu poble. Masoliver Ródenas no agrairà
mai prou que li estalviessin el tràngol d'escriure un poema sobre
tal o tal altre pretext. Així, els seus pretextos han pogut anar-se
distribuint harmoniosament pels seus versos com una taca homogènia:
un àcid que revela instantànies de gran valor.
Entrevista a Juan Antonio Masoliver
Ródenas publicat al diari Avui, el 08/0/01, per Eva
Piquer
El crític literari, poeta, narrador,
traductor i professor Juan Antonio Masoliver Ródenas presenta La
puerta del inglés el tercer volum de les seves memòries
de ficció, per on circulen caricatures de personatges reals del
món de la cultura que protagonitzen situacions inventades. El volum
tanca una trilogia encetada amb Retiro lo escrito i Beatriz Miami.
E.P. Aquestes memòries de ficció
no sassemblen gens al que entenem per novel.les. Per què
les qualifica com a tals?
J.A.M.R. Perquè això que escric no té cap definició.
La teva idea de novel.la es correspon amb la novel.la del segle XIX, però
hi ha molts altres textos de ficció que no encaixen en aquest model.
La paraula novel.la no hauria dexistir. En dic novel.la per distingir-ho
dels contes o de les nouvelles.
E.P. A la primera pàgina, diu que lamenta i celebra
haver estat incapaç de distingir entre realitat i ficció.
No em dirà que vostè ignora què hi ha de veritat
en el que explica...
J.A.M.R. Parteixo de la meva realitat vital, però tot el que dic
de la gent que surt al llibre és pura ficció. Per fer ficció
necessito un punt de referència. A vegades en tinc prou amb un
nom real per començar a construir un personatge inventat.
E.P. Què té La puerta del inglés que no
tinguessin els dos primers volums de la trilogia?
J.A.M.R. En aquest està més ben feta la confusió
entre realitat i ficció. És un llibre més dramàtic,
no hi ha tanta anècdota. Presenta un món més corrosiu,
més pessimista. Sort que lhumor rescata el llibre del pessimisme.
E.P. En un moment del llibre, escriu: Crec que Vil Amat [per
Vila Matas] té una concepció de la literatura molt semblant
a la meva, però sap integrar-la en un argument. ¿Vostè
no en sap, de fer literatura amb argument, o no li interessa?
J.A.M.R. Els meus llibres de contes tenen argument, però la veritat
és que no minteressa gaire. Si tothom fa literatura amb argument,
per què nhaig de fer jo? Ja està feta, aquesta literatura.
E.P. ¿La novel.la ha mort, com va dir Mendoza?
J.A.M.R. No ho crec. Cada cop que surt un bon escriptor, la novel.la deixa
destar morta. Avui en dia sescriuen bones novel.les. Potser
Mendoza ja no té la passió per la novel.la, però
això no vol dir que sigui un gènere acabat.
E.P. ¿Ha provat mai descriure una novel.la convencional?
J.A.M.R. Acabo de donar a Jaume Vallcorba una novel.la curta, que és
més convencional. Té una història, unes tensions
i un final. Sassembla molt més a una novel.la típica,
en part perquè tinc por de repetir-me si em dedico només
a fer llibres com aquest. La puerta del inglés marca un final:
em sembla que amb tres llibres del mateix estil ja nhi ha prou.
E.P. Els seus llibres són inclassificables. I vostè?
¿Quina etiqueta el defineix millor?
J.A.M.R. De cara al món, jo sóc un crític. Faci el
que faci, sóc un crític. Això és un piropo,
la crítica és també una mena de creació. En
el fons, tot el que faig surt de la mateixa barreja de crítica
i poesia. La puerta del inglés té una irracionalitat poètica.
E.P. ¿Aquest llibre lhauria pogut escriure igualment si
visqués aquí en lloc de viure a Londres?
J.A.M.R. Possiblement, no. La meva història interior hauria estat
molt diferent.
E.P. Vull dir que potser li resulta més fàcil publicar-lo
des de la distància, tenint en compte que hi ha atacs personals.
J.A.M.R. Hi ha gent que té por dofendre els altres, però
a mi més igual. Viure lluny em dóna més comoditat,
però això ho noto més com a crític que com
a escriptor. Com a crític sí que estic protegit, perquè
no marriben les reaccions immediates. Però, com a novel.lista,
si visqués aquí encara seria més dur. La distància
fa que senti afecte per gent que potser no sho mereix.
E.P. Té ganes de crear-se enemics.
J.A.M.R. No, al contrari, mestimo molt els meus amics. Però
no espero que tothom sigui amic meu. El món és ple de gent.
Accepto que hi hagi opinions diferents sobre mi. No voldria ofendre mai
un amic, però la gent que no em mereix cap respecte, més
igual tenir-la denemiga. Els meus enemics no es mereixerien ni sortir
al llibre, els dono una importància que no tenen. Són gent
mediocre que jo rescato de la mediocritat. Més ben dit, si jo fos
un gran escriptor, els rescataria de la mediocritat.
E.P. Per què shi refereix amb noms i cognoms, a vegades lleugerament
tergiversats però sempre identificables?
J.A.M.R. A La puerta del inglés mesplaio amb un personatge
[el crític Miguel García Posada] que és un senyor
indesitjable, i vull que quedi clar, però normalment agafo models
de persones, més que no persones concretes. A vegades no els tinc
pas mania, però es presten a una caricatura.
E.P. Per què latac tan concret contra Miguel García-Posada,
un company de gremi?
J.A.M.R. Per la mateixa raó que puc atacar la gent consagrada quan
faig de crític. Em sembla injust carregarme la primera novel.la
dun escriptor jove. Però si hi ha un senyor que és
un escriptor molt famós i jo crec que no es mereix aquesta fama,
ho haig de dir. Com Lucía Etxebarría: només una societat
frívola pot pensar que aquesta senyora és una escriptora.
La meva obligació és deixar ben clar que això és
una falta de moral literària increïble. Com a escriptor, la
meva llibertat és fonamental. Lescriptor que escriu novelles
sha de posar uns límits, i no sap si els pot traspassar molt
o poc. Jo plantejo un món molt obert don en puc entrar i
sortir amb una llibertat infinita.
E.P. ¿Segueix cap criteri a lhora de manipular o no el
nom dels escriptors que cita?
J.A.M.R. Nhi ha que apareixen amb moltes possibilitats, com García
Posada, perquè totes les variants funcionen: Gracia Posada, Gracia
Pesada i Gracia Pisada. Ha tingut la sort de néixer amb aquests
cognoms. Quan conservo el nom de veritat, és perquè magrada.
També jugo amb noms de persones de la meva infància, i els
col.loco en situacions que si ho llegissin es moririen. Ho faig per desconcertar
el lector o a mi mateix.
E.P. Li agrada provocar...
J.A.M.R. No vull provocar per provocar; quan escric no penso que estic
provocant. En tot cas, és una provocació que em faig a mi.
No minteressa armar cap escàndol. Els enemics ja mels
guanyo amb les crítiques. A vegades he fet sis crítiques
parlant bé dun autor, nhe fet una setena dient que
aquell setè llibre no estava tan bé i he rebut una carta
on lautor macusava dinfidel. És part de la meva
feina. Si hagués de procurar que tothom estigués content,
no escriuria.
E.P. Afirma que la majoria de crítics són escriptors
frustrats. ¿Vostè també?
J.A.M.R. No, jo sóc un escriptor de veritat. Quan parlo descriptor
frustrat, em refereixo al crític que no escriu. Jo puc ser un escriptor
dolent o bo, però almenys escric. Hi ha crítics que es dediquen
a jutjar els altres perquè volien ser escriptors i no se nhan
sortit. Una persona que no ha escrit mai una novel.la no pot jutjar una
novel.la. Alguns dels problemes que planteja escriure una novel.la només
els pots conèixer si has provat descriuren una.
E.P. Quins autors actuals seran els clàssics del segle que ve?
J.A.M.R. La familia de Pascual Duarte, de Cela, ja és un clàssic
i ho serà sempre. També han escrit coses bones MartínSantos
i Juan Goytisolo. Ara no ens lestimem perquè el moralisme
de Goytisolo no interessa. Magrada Álvaro Pombo, i crec que
hi ha coses de Javier Marías que passaran a la història.
E.P. ¿Javier Marías o Javier Manías?
J.A.M.R. Ha, ha. Jo puc fer broma dun autor com a persona, però
això no vol pas dir que no el respecti com a escriptor. Javier
Marías és un bon escriptor, i la gent li té mania
com a persona. Una cosa i laltra no shan de barrejar mai.
E.P. Escriuen novel.les llargues perquè no saben escriure
novel.les curtes. De qui parla?
J.A.M.R. De tots els que escriuen novel.les llargues. Hi ha escriptors
que afronten el projecte descriure una novel.la llarga quan ja han
demostrat que saben fer coses curtes, perquè abans han escrit contes.
Però nhi ha daltres, com Muñoz Molina, que no
saben aturar la novel.la a temps. Pérez Reverte té el seu
mèrit, però magradaria veurel fent una novel.la
curta. Com que es tendeix a pensar que com més llarga sigui una
novel.la, millor... La gent que llegeix poc compra novel.les llargues
perquè els durin molt. John Le Carré escriu novel.les molt
llargues perquè els seus lectors volen passarse tres mesos amb
la mateixa novel.la.
E.P. Els seus llibres tenen vocació de minoritaris. ¿Està
orgullós de ser el que vostè anomena un worst seller?
J.A.M.R. No, en absolut. Sóc un escriptor minoritari perquè,
per desgràcia, només hi ha una minoria de gent que es veu
prou preparada per llegir aquesta mena de llibres. Magradaria arribar
a molta més gent. La puerta del inglés és un llibre
amb humor, no és només per a lletraferits. Però la
gent sespanta: des del moment que veu una escriptura intel.ligent,
pensa que no ho entendrà. El lector no està educat.
E.P. Diu que ha aconseguit curarse de la passió per la lectura.
Per què se nhavia de curar?
J.A.M.R. Llegint, com escrivint, es pateix molt. Però continuo
llegint amb passió. Potser amb més passió i tot que
abans. Veig coses als llibres que abans no veia. Gràcies a la meva
àmplia experiència com a lector, els llibres em diuen moltes
coses.
E.P. Quan fa de crític, ¿pensa més en el lector
de la crítica o en lautor del llibre?
J.A.M.R. El crític sadreça al lector i ha descriure
amb molta claredat. El crític que fa molta exhibició destil,
malament: senyal que escriu per a ell mateix, per als seus amics, per
a lautor... El crític ideal hauria de dirigir-se a un lector
que no existeix. Has de trobar un punt dequilibri, si fas una crítica
per a tothom pots arribar a ser molt banal.
E.P. És indubtable que latreuen els jocs de paraules.
¿Són una diversió o una obsessió?
J.A.M.R. Si fos un gran escriptor, els jocs de paraules tindrien un sentit.
Però potser no sóc el gran escriptor que em penso i només
em surten tonteries. El joc de paraules té el perill de ser merament
anecdòtic. Això ho he discutit molt amb Monterroso. Per
mi el joc de paraules només té sentit si és una subversió
duna paraula o expressió. El bon joc de paraules fa que una
paraula normal, posada en un llibre, es torni provocativa. Els que fan
jocs de paraules per demostrar que són ocurrents són tan
detestables com els que es posen a explicar un acudit rere laltre.
E.P. Què opina Augusto Monterroso de la manipulació que
fa del seu conte més curt i més famós, el del dinosaure?
J.A.M.R. Tinc molt bona relació amb ell i espero que sho
prengui bé. Em feia gràcia demostrar que una coma pot canviar
el sentit de tot plegat. Però no nhem parlat, perquè
amb Monterroso no parlem dels nostres textos respectius. Parlem de literatura,
però no de nosaltres.
E.P. Em fa lefecte que vostè està una mica al marge
de tot i de tothom.
J.A.M.R. Això ho vaig aprendre del meu oncle, Juan Ramón
Masoliver, un senyor que hauria pogut ser molt famós i no ho va
voler ser. Dell vaig aprendre una actitud danar per la vida:
jo sóc jo i que no memprenyin.
E.P. Diu que, per bé o per mal, va heretar del seu
oncle la passió per la literatura. ¿Ja sap si va ser per
bé o per mal?
J.A.M.R. A vegades penso que ser ignorant deu ser fantàstic. No
tinc molt clar cap a on porta això de llegir tant.
E.P. Llegir no ha de portar enlloc, és una finalitat en si mateixa.
J.A.M.R. La finalitat en si mateixa ja és una finalitat. Llegim
per moltes raons: per buscar una resposta, per divertir-nos, per reflexionar,
per acumular coneixements, per buscar afinitats...
E.P. ¿Vol dir que no llegim per plaer?
J.A.M.R. Moltes vegades llegir no produeix plaer. Amb Relato de un
náufrago, de García Márquez, experimentes el
plaer de llegir un text ben escrit, però no tho passes gaire
bé. És una contradicció. La novel.la clàssica
té el problema que expressa un món molt monolític,
mentre que la novel.la oberta sacosta més al que som nosaltres
mateixos, a les nostres contradiccions de cada dia.
E.P. ¿Encara creu que escriure és un trauma?
J.A.M.R. No sé si tu has escrit res. Si has escrit, deus saber
que, escrivint, a estones tho passes bé i a estones tho
passes malament. I moltes vegades no estàs segur del resultat i
has de decidir si val la pena continuar o no.
E.P. Vostè ho té fàcil per mirar-se la pròpia
obra amb ulls crítics...
J.A.M.R. Durant el procés descriure, no és veritat
que el crític jugui amb avantatge. Si escrius com a crític
no et sortirà mai una bona novel.la. Durant el procés de
revisió, en canvi, és evident que el fet de ser crític
ajuda.
E.P. ¿Compagina lescriptura de prosa amb la de poesia?
J.A.M.R. No, tinc etapes poètiques i etapes narratives. Les poètiques
són curtes i molt intenses.
E.P. Què té entre mans ara?
J.A.M.R. Vallcorba té pendent de publicar un llibre de poemes inèdit,
una novel.la curta i un llibre de contes, a més dun llibre
de crítica.
E.P. Així, doncs, el salt dAnagrama a El Acantilado sembla
definitiu.
J.A.M.R. No vull renegar dAnagrama perquè és una editorial
que respecto. Però estic molt content amb Jaume Vallcorba. Si ets
un escriptor que ven 300.000 llibres, sospito que tés igual
com sigui el llibre. Però si no, tenir un llibre bonic fa molta
il.lusió. I els llibres dEl Acantilado són preciosos.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|