corpus
literari
|
|
Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950). Fou el tercer d'una família de set germans. Féu estudis primaris als escolapis de Sant Antoni. Es dedicà a la fabricació de joguines en el negoci d'ebenisteria del seu pare. Abans dels vint anys col·laborava en "La Renaixensa". A conseqüència de les campanyes que sostingué en el setmanari nacionalista "La Tralla", s'hagué d'exiliar a França des de 1905 a 1908 per no ésser processat. És en aquests primers anys quan escriu la part més important de la seva obra; entre d'altres, destaquem Lària (1904), Aigua avall (1907), Joan Endal (1909), L'ànima en camí (1910), El lluminós horitzó (1910) i Una vida (1910). Quan tornà de l'exili s'abocà de ple en el conreu de la literatura per a infants i adolescents. Publicà Les extraordinàries aventures de Massagran i col·laborà en En Patufet, revista de la qual fou director fins a la seva desaparició. Enaquesta mateixa revista, a partir de 1915 es publicaren les "Pàgines viscudes", que constitueixen un veritable document de la vida de l'època. La seva producció en aquest camp és vastíssima; en destaquem Bolavà detectiu (1911), El gegant dels aires (1911) i La vida i els fets d'en Justí-Tant-se-val (1929). Creà la "Biblioteca Gentil" per a la qual va escriure durant quatre anys una novel·la al mes. Paral·lelament és autor d'una importantíssima producció teatral de la qual cal destacar Els pastorets (1916), La Ventafocs (1920) i La xinel·la preciosa (1917). Tota aquesta activitat s'interromp l'any 1939: la Guerra Civil se li endugué la dona i un fill; també quedà afectat econòmicament ja que vivia de la seva obra d'escriptor. Es guanyà la vida en els últims anys venent els quadres que pintava. Folch i Torres havia estat capaç de captar per a la lectura un públic nombrosíssim i de totes les classes del país.
Joan Endal
Joan Endal és l'obra més coneguda de l'autor i representa una aportació original i decisiva a la narrativa modernista. La novel·la, estructurada en deu capítols, narra la història de Joan Endal, un paleta que es casa amb Francisca, de la qual té un fill, Tomàs, anomenat familiarment Tomaset; de primer el matrimoni va a viure a Gràcia i després al carrer Parlament, on Francisca comença a queixar- se de les dificultats econòmiques; sota aquesta pressió Joan fa d'esquirol en una vaga de l'obra en què treballava, però, tot i això, es queda sense feina, cosa que obliga a Francisca a tornar a cosir a casa de la família Gurt; Joan se suïcida quan intueix que el pis nou de Gràcia, la bona feina que li oferien i l'atenció recuperada de la seva dona eren conseqüència de les relacions de Francisca amb el fill de la senyora Gurt, la muller del qual intentava d'encolomar-li un fill. Pel que fa als personatges, cal dir que Joan Endal representa la virtut i la resignació amb la seva situació social de precarietat econòmica, mentre que Francisca no s'acontenta amb el seu estat i el vol millorar a qualsevol preu; d'aquesta manera provoca la infelicitat de Joan; en el personatge de Tomaset, on els pares aboquen totes les seves contradiccions, hi conflueixen dos dels temes principals de la novel·la: la incomunicació i la inadaptabilitat junt amb la idea que de l'educació cal esperar-ne un canvi social. L'acció s'emmarca dins una classe social determinada i negligida narrativament: el proletariat; així l'obra reflecteix problemàtiques i reivindicacions de l'època. La novel·las'escenifica en una Barcelona en expansió però també, amb una forta tensió social. L'estil és àgil, expressiu i flexible, sense retoricismes. La veu narrativa és en tercera persona
Aigua avall
Aigua avall resegueix els itineraris vitals de dos protagonistes d’extracció obrera, l’Agustí i la roseta, paral·lels però oposats que, en conjunt, ofereixen una visió global de la vida humana, concebuda segons les teories de la voluntat. Així, la Roseta, mancada de força, perdrà progressivament aquells elements que la defineixen com a ésser humà fins a dissoldre’s en la inèrcia i el fatalisme del destí. Per contra, Agustí, per la via de l’amor i de l’odi, aconseguirà imposar la seva voluntat sobre el determinisme de l’entorn i, tot el dolor i la solitud, assolir la seva individualitat. Amb el referent constant del riu com a motiu i sentit de l’existència, la novel·la remet a un pla simbòlic el realisme aparent de la història i conclou que el destí dels individus consisteix, inevitablement, a remuntar el corrent. La concreció de l’individualisme modernista en ideologia de progrés situà la novel·la dins la modernitat: : remet l’enfrontament home-medi al conflicte entre entre l’individualisme i solidaritat, en el context de la lluita de classes i de la construcció de la ciutat futura.
Article de Sempronio publicat a la “La
Vanguardia” el 06/01/2001
Folch i Torres, olvidado
De existir un premio Nobel de Resignación,
tocaría indudablemente a los hoy matusalénicos ex lectores
de Josep M. Folch i Torres. O, una vez más, no se les tendría
en cuenta y seguirían resignados, sin premio... Historiadores,
críticos, sociólogos y filósofos seguirían
teniéndolos por un saldo negativo, por una generación de
ilusos, por una legión de bobos...
Medio siglo se ha cumplido de la muerte del escritor cuya alma y pluma
alumbraron En Patufet y lo convirtieron en un auténtico
fenómeno de la prensa española. ¿No es algo para
ser recordado y comentado? Pues que yo sepa, ni una sola tribuna universitaria,
ningún sabio particular u oficial han dedicado un minuto a la que
llamaríamos época patufista.
Clasificar En Patufet como periódico infantil es una total
vacuidad. Leíanlo no solamente los párvulos, sino también
los mayores. "Patufistes", lectores de En Patufet, lo
era Cataluña en masa. En las masías donde no entraba ningún
otro papel impreso, los menores reían las peripecias del mítico
Massagran y los abuelos devoraban las sentimentales Pàgines
viscudes. ¡Incluso pastores de alta montaña no analfabetos!
Otro error es tildar En Patufet de azucarado, opinar que los "patufistes",
mayores o menores, eran seres de extracción y sensibilidad burguesas.
Llorenç Sant Marc, que ha evocado los antiguos bajos fondos barceloneses,
afirma que los viernes producíase en ellos un a modo de colapso
de actividades vituperables, que una especie de soplo de buenos sentimientos
limpiábalo todo. Escuchábase por doquier: "Ha salido
el Patufet". Y carteristas y timadores suspendían el trabajo,
las rameras hacían huelga de piernas cruzadas, nadie reanudaba
su habitual ocupación sin, antes, haber vertido lágrimas
o bien esbozado sonrisas al unísono de los héroes y heroínas
de "En Patufet".
El crítico y biógrafo Josep Miracle escribió que
Folch no fue escritor, sino y principalmente un factor social de primera.
Creó un imperio: periódicos, novelas, espectáculos
para niños, Pomells de Joventut... En 1920, a propuesta de una
"Pàgina viscuda", el autor sugirió la creación
de un movimiento juvenil con finalidades morales y patrióticas
pensando en la redención de Cataluña. Se los llamaría,
puntualizó, Pomells de Joventut. La palabra "pomell"
desató la ironía de los adversarios del Patufet,
pero entre los lectores cayó cual agua del cielo, provocando una
fertilísima cosecha. Fundáronse cien, quinientos, un millar...
Uno de los primeros, constituido en Molins de Rei, ostentaba el nombre
Corona de Roses y se estrenó celebrando una misa por el independentista
alcalde de Cork (Irlanda), muerto al final de una larguísima huelga
de hambre...
A las muchachas de un "pomell" de buena familia -los Tuset,
Maragall, Prat de la Riba- se les ocurrió ir a misa encasquetadas
con caperuza blanca sustituyendo los velos y céfiros entonces de
rigor. En septiembre de 1923, mandando ya la dictadura militar y prohibidos
los "pomells", la caperucita convirtióse en pieza nefanda
y el gobernador civil general Losada publicó una orden diciendo:
"Teniendo noticia de que concurren a las iglesias grupos de niños
vistiendo las ‘capuchas’ (?) y ostentando emblemas que constituyen
el distintivo de dicha agrupación (los Pomells), cesará
por lo sucesivo la tolerancia que se ha venido teniendo para dicha falta".
Una caperucita blanca, claro, habría contado entre el material
reunido para una posible exposición de En Patufet, evento
que no hemos sabido ni imaginar. Y es lástima, pues hablando de
Folch i Torres y de su semanario, ensalzando sus Pàgines viscudes
o bien tratándolas a baqueta, quizás resultasen aclarados
algunos y desconcertantes puntos de la idiosincrasia catalana.
http://www.partal.com/aelc/autors/folchitorresjm/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/pla-sag.html
Josep Maria de Sagarra i la seva prosa. Conté referències a l'obra de Josep Maria Folch i Torres
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/apatufet.html
Article de Sempronio sobre el Patufet de Josep Maria Folch i Torres
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jmfolchitorres/
Conté una bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l'autor, bots, articles relacionats amb l'autor
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]