Biografia
J. V. Foix
(Sarrià, 1893-1987). Provinent de família de pastissers,
continuà el negoci familiar amb què el seu pare s'establí
a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis
de Dret, carrera que mai no acabà. El1917 s'incorpora a "La
Revista2 i l'any següent el trobem dirigint la revista "Trossos".
Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem
"Terramar", "Monitor", "L'Amic de les Arts"
i "Revista de Poesia". Fou redactor de "Quaderns de Poesia",
director de "Revista de Catalunya" i de la plana literària
diària de "La Publicitat". El 1933 representà
el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia).
Després de la Guerra Civil col·laborà a "Ariel",
"Dau al Set", "Poesia" i "Serra d'Or". L'obra
assagística de Foix comprèn Revolució catalanista
(1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els
reculls d'articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons
o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre
temes d'arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris
i revistes. És autor d'un dietari de memòries personals,
una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de
1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques,
presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí
i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la
pell (1970). L'obra poètica de Foix comprèn, a banda
de títols marginals com Còpia d'una lletra tramesa a
Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò
que no diu "La Vanguardia" (1970) i Els amants (1973),
sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931),
Del "Diari 1918" (1956), L'estrella d'en Perris
(1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972),
que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de
dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les
claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa
aquests llibres al calaix d'abaix (1964) i, el 1985 publica el seu
darrer llibre, Cròniques de l'ultrason. Ha rebut diversos
premis, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou
investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern
espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas
Obra
Getrudis
KRTU
Documentació
Article
publicat al diari Avui el 05/12/02 per Carles Miralles
Setanta-cinc anys de Gertrudis
De fet, la
prosa "Gertrudis" del llibre Gertrudis (1927) va sortir
per primera vegada a la revista "Trossos" el juny del 1918.
De manera que Gertrudis, la noia o la dona de qui parla Foix en aquest
llibre, n'ha fet 84, d'anys. Setanta-cinc, pròpiament, en té
la dona de la prosa "KRTU" del llibre KRTU (1932), perquè
aquesta prosa va ser per primera vegada publicada a la revista "L'Amic
de les Arts" l'agost del 1927.
KRTU és una mena d'anagrama catalèctic de Gertrudis,
o una anamorfosi, per dir-ho com li plaïa a Dalí d'anomenar
aquests jocs fònics: és a dir, el resultat d'escriure amb
majúscules les mateixes consonants, amb ensordiment de la gutural,
que té el nom de Gertrudis, i d'eliminar-ne les vocals.
Gertrudis és un llibre de proses breus, de la mena de les
que solen ser considerades poètiques, dominat pel jo de qui escriu,
que és el poeta, sovint en relació amb un tu, femení,
que és Gertrudis. El que s'hi esdevé té lloc en un
poble, possiblement el mateix que de vegades és anomenat vila,
probablement Sarrià, i amb remissions a les comunicacions amb Barcelona
i a una mar, un moll i unes platges, a més d'altres indrets concrets
com ara Pedralbes, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei. Amb el jo
i el tu coexisteixen tot d'altres personatges: noms de noies, com ara
Ofèlia, Virgínia, Laura i Julieta, que són noms d'heroïnes
literàries, o bé noies que podrien semblar més reals,
com la Pepa la lletera, al costat de personatges impossibles o sorprenents,
com ara "l'home de la carota de gegant" i "el maniquí
de la cotillaire" i el tan corpulent "director de la banda municipal";
i molts noms d'oficis, com ara la lletera mateixa, l'espardenyaire, el
barber, en la no habitual companyia de monstres mitològics i de
gent real, sobretot poetes com ara Folguera i López-Picó,
però també pintors com Miró i arquitectes com Ràfols.
Aquests llocs i aquesta gent semblen configurar un àmbit compost,
fet de realitat i de ficció, d'indrets i de figures constantment
transfigurades, sovint en metamorfosi contínua; un àmbit
en què es produeixen, per virtut de la llengua poètica que
el crea, veïnatges de mots no previsibles, híbrids i paradoxes:
tota llei d'engendres, des del punt de vista del que és real quotidià.
Un món fantàstic, en diríem? Potser sí, però
fet amb mots de cada dia, amb elements de la realitat més propera.
En el desenvolupament d'uns fets ben normals i versemblants -per exemple,
que un director d'orquestra vulgui silenci-, de cop s'hi esdevé
un fet insòlit o que no és conseqüència de l'anterior
-esperaríem que "els algutzirs", llavors, mantinguessin
la gent, els espectadors, en silenci, i, en canvi, "fan callar els
ocells i tanquen les fonts"-. Una mena de lògica de l'absurd,
més aviat en diríem. Més que d'un món fantàstic,
es tractaria d'un àmbit regit per aquesta lògica.
Un espai, doncs, en què coexisteixen diferents espais, en què
és dat de passar del que és real al que és imaginat,
d'un poble tal com és a la significació de l'opressió
o a l'arquitectura del laberint. I, amb aquest espai, un temps no com
el nostre sinó reversible. Els fets hi són puntuals i sense
les conseqüències sòlites: així, el jo mata
Gertrudis i tornem a trobar-la després com si la mort no fos un
fet definitiu, insuperable.
Gertrudis proposa a més una realitat fragmentada, mirall
on el jo es clivella, es fa a trossos, es segmenta i es transforma. El
jo i els altres personatges de l'acció. En els gèneres clàssics
de l'acció, el relat i el drama, la identitat dels personatges
és també un fet definitiu, insuperable, mentre que aquí
l'alteritat forma part de la identitat; des del començament el
lector ha de preveure que el truc, el salt mortal, l'engany als ulls,
la fal·laç aparença, formen part de la realitat que
el poeta ens presenta. Així, d'entrada, l'amant de Gertrudis, ella
l'ha substituït pel tramoista -no per un tramoista: noteu l'anomalia
d'introduir els personatges amb un article definit, com si ja sabéssim
qui són, a qui s'està referint el poeta-, i Gertrudis mateixa
s'ha guanyat la complicitat del perruquer -altra volta com si sabéssim
de què va, la història- que ha aconseguit, diu el jo que
ens parla, "desfigurar-me grotescament la faç". Ningú
no és qui és ni qui sembla ser. O, més ben dit, cadascú
no és només cada u sinó també tots els altres
uns que van apareixent en cadascú.
La realitat fragmentada és també composta, en el sentit
que fragments de representacions de la realitat en formen part. Per exemple,
d'un bell matí sembla formar part, en comptes d'un cel blau i radiant,
un sostre, i, encara, un sostre baixíssim i amb "tants d'ocells
morts" pintats, o bé "els guants enormes que calça
el monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans
de la Ribera" apareixen amb tota naturalitat surant "damunt
la mar": una mar que, perquè quedi clar que forma una unitat
amb els guants, ens és presentada "sense ombra de vaixell
ni de núvol". Una realitat, també, feta de recursos
escènics, teatrals i cinematogràfics, i fins i tot circenses:
les ombres evoquen "paisatges bíblics", hi ha personatges
que assagen "una nova atracció de circ" darrere cortines
que semblen telons o algun altre que aconsegueix emprovar "arrissades
perruques subversives" en "la seva testa", que sosté
"decapitada a la mà". Entre l'escena i el que anomenem
realitat no hi ha separació. L'única unitat és la
de la composició amb paraules d'un text en què el món
real que és reflectit platònicament -o cinematogràficament-
a la caverna i el reflex en si -la representació teatral, la pel·lícula,
l'atracció de circ o el número d'il·lusionista- apareguin
interpenetrats, integrats en una mateixa se-qüència. Tampoc
no seguida, la seqüència -entre altres coses perquè,
prescindint com ho fa del temps i de l'espai habitual, no pot ser narrativa
, sinó presentada en fragments, en aspectes o figuracions que signifiquen
que l'acció no hi és contada sinó evocada en moments
àlgids, tallada i presentada com a peça única, tal
com fa la poesia i no el relat o el drama.
Diu Foix mateix que "un crític il·lustre, per qui sento
profunda afecció", li va preguntar per què escrivia
això. En general, el país, aleshores sortosament lliurat
a la construcció d'una cultura -una cultura normal, que el reflectís
i l'expliqués, fent-lo entrar en el concert de les cultures hegemòniques-,
ni va saber què fer-ne, d'això, cara endins, ni va ser capaç
d'exportar-ho. La cosa més esplèndida de Gertrudis
és fins a quin punt mostra una llengua apta, rica i canviant de
lèxic, flexible i eficaç de sintaxi, que representa un clàssic
de l'avantguarda europea: és una obra original que, com KRTU
-és millor llegir juntes totes dues obres-, aporta un ordre, un
sentit artístic construït amb paraules que no estan només
al servei del relat d'una acció sinó particularment treballades
per constituir una unitat de la dispersió, per mostrar-ne la coherència
a través no de l'ordre usual sinó d'un ordre que és
inventat, poètic.
SENSE
IRRADIACIÓ EXTERIOR
Home de prestigi
tardà, escarnit per molts, en una literatura que es veu que valora
sobretot les coses com són i les paraules com són usades
-el format de l'article de diari més que el de la prosa poètica
(i recordem que va subvertir, i amb quina genialitat, els gèneres
periodístics del comunicat d'agència o la notícia
de corresponsal)-, Foix no va arribar a tenir la suficient comprensió
i acceptació dins del nostre àmbit lingüístic
perquè en fos possible la irradiació exterior, la seva presència
en les literatures europees. Malgrat que, en el moment de ser publicats,
els seus textos ja podien ser identificats com a clàssics, foren
rebuts com a arbitraris i inintel·ligibles. Només quan després
de la guerra va començar a publicar llibres de poesia en vers,
i el crític il·lustre va dedicar-li l'atenció -això
sí, ponderada i intel·ligent- que calia, de mica en mica,
a partir dels anys 50, es va anar consolidant l'opinió que, tot
i que no s'entenia, era un gran poeta, i el seu talent començà
a ser reconegut a Espanya, gràcies a articles apareguts a Ínsula
(Paulina Crusat, 1955) i a "Destino" (Antoni Vilanova, 1956;
Enric Badosa, 1957). Des de la primera a l'última antologia de
Badosa (1963 i 1988), Foix ha tingut excepcionals traductors a l'espanyol,
entre els quals J.R. Masoliver (1986), J. Ferran (1987 i 1988) i J.A.
Goytisolo (1986). No va ser però fins al 1986, quan la seva obra
ja havia estat llegida com calia entre nosaltres (fites en l'explicació
de Foix són els treballs de Romeu, Ferrater i Gimferrer, entre
d'altres), que culminà un procés de divulgació i
irradiació de l'obra de Foix que, de fet, havia començat
el 1973, quan les revistes esclataren en homenatges, li arribaren premis
i distincions acadèmiques. Tot perquè havia fet 80 anys.
En la dècada dels 60, d'altra banda, havien dedicat treballs importants
a Foix estudiosos estrangers com ara Giuseppe Sansone i Arthur Terry.
Tot estava preparat per al tardà, però justificat i sòlid,
Homage to J.V. Foix, que fou el primer número, el 1986,
de la "Catalan Review". David Rosenthal, que ja havia traduït
poemes de Foix en una antologia general (1979), va dedicar-li ara una
antologia específica (1988) i el número de la Catalan Review
era ple d'excel·lents traduccions també de Patricia Boehne
i L.J. Rodriguez. Alhora, l'any 1986 va començar a produir-se,
espontàniament però significativa, una relativa explosió
de Gertrudis i de KRTU. En el número de la "Catalan
Review" ja hi havia un article ben orientat i il·luminador
de C. Brian Morris sobre Gertrudis, a més d'unes molt destacables
traduccions de KRTU, per P. Boehne. Dos anys després sortia
a Frankfurt la traducció de KRTU und andere Prosadichtungen,
per Eberhard Geisler, i l'any anterior, el 1987, havia estat publicada
a París una traducció francesa de tots dos llibres, Gertrudis,
suivi de KRTU, a càrrec d'Anna Domènech i Philippe Lacoue-Labarthe,
amb un pròleg de Sala Sanahuja. L'any 1986 ja havia sortit una
altra traducció francesa, antològica de vers i prosa, obra
de Montserrat Prudon i Pierre Lartigue.
Aquest mes d'octubre ha estat a Barcelona Philippe Lacoue-Labarthe, que
és un notable filòsof i escriptor, professor de la Universitat
d'Estrasburg. Hi ha vingut convidat per l'Aula Carles Riba de la Universitat
de Barcelona, on va dissertar el dijous 24 sobre la recepció de
la Poètica d'Aristòtil a l'Idealisme alemany. L'endemà,
dia 25, va llegir, per als Amics de J.V. Foix -oportunament avisats pels
organitzadors de l'Aula Riba de la seva presència a Barcelona-,
a casa de Jordi Madern, alguns dels poemes en prosa de la seva traducció,
acompanyat per Anna Domènech, que havia estat la seva intèrpret
per a la traducció i que allí llegia abans l'original català.
Lacoue-Labarthe és també poeta, d'una embranzida entre el
poema en vers i el poema en prosa, molt preocupat pel dir, per com els
mots prenen partit i la relació que mantenen amb les coses, una
problemàtica evocada des del títol del seu llibre Phrase,
que és més fàcil d'entendre a partir del sentit del
verb grec phrasai; un llibre interessant, que revela el filòsof
que hi ha en el poeta.
De fet, els textos mostren la qualitat que tenen també i finalment
per la manera com suporten la prova de la traducció. En general,
els textos en vers de Foix tenen en contra això mateix, que són
en vers i tenen rima -i, a més de les aparents, tantes d'internes-.
Les bones traduccions tenen dues característiques: la fidelitat
i un ritme que, sense haver de coincidir accentualment amb l'original,
no n'alteri sinó que en potencïi l'efecte. Les traduccions
dels textos poètics en prosa poden resultar excel·lents,
si tenen aquestes característiques. I la de Philippe Lacoue-Labarthe
les té, tal com va quedar clar en el curs de la seva lectura i
en el debat subsegüent, animat també per la presència
del més extens dels traductors de Foix a altres llengües,
Enric Badosa. D'altra banda, hi havia, en el cas d'aquesta traducció,
l'al·licient de veure -i de sentir- operant en la recepció
de Foix la llengua d'Apollinaire, Eluard, Breton. La poesia en prosa de
Foix no solament s'adapta amb naturalitat a la tradició d'aquesta
llengua sinó que hi contribueix, en el sentit que hi aporta un
ritme compost, de recursos de l'avantguarda i solidesa de la prosa medieval
catalana, nou en la literatura francesa. Quant a la dicció, Gimferrer
ha lloat la manera com Foix llegia els seus versos. Sense contradir -perquè,
per exemple, feia molt bé les pauses, que entenc que són
essencials-, sóc de l'opinió que el seu estil de llegir
els seus poemes era declamatori. Servia per a revelar, a nivell fònic
i de sentit, correspondències dins de cada poema. Crec que els
poemes en prosa agraeixen un dir molt objectiu, una mica opac i no pas
martellejat rítmicament. Vaig sentir aquesta manera de dir en la
lectura que va fer Lacoue-Labarthe de les seves traduccions de Foix, divendres
passat; i hi vaig sentir, enriquida poèticament, la llengua francesa.
No només que els seus escriptors siguin traduïts sinó
que les traduccions a altres llengües que en resultin puguin resultar
en definitiva importants per a la literatura d'acollida, això és
un bon senyal de la vitalitat d'una cultura. En donem gràcies a
Foix, en ocasió d'haver estat llegit en francès per Philippe
Lacoue-Labarthe, l'any que el llibre Gertrudis complia feliçment
els seus primers 75 anys.
Article
publicat al diari Avui el 12/09/02 per Manuel Guerrero
Actualitat
de J.V. Foix
El sistema
literari és una construcció complexa que viu tant de l'actualitat
com del pòsit de la tradició. La tradició literària
comprèn, alhora, el conjunt de les múltiples tradicions
que abasten obres, autors, de les innombrables literatures orals i escrites
que existeixen o han existit al món, i tot el conjunt d'obres de
referència, enciclopèdies, diccionaris, històries,
antologies, estudis que han fixat i que, en tot moment, cartografien el
mapa en moviment constant de la literatura mundial. En aquest sentit,
la literatura catalana ocupa un reduït espai en la literatura universal.
En l'era de la informació cal dir que és en funció
de la mateixa actitud envers la pròpia tradició i respecte
a l'actualitat que s'escriurà el futur de la literatura catalana.
Només l'ambició individual i col·lectiva, intel·lectual
i literària, però també editorial i política,
pot fer possible l'ampliació del camp de batalla de la literatura
catalana en el camp immens de la literatura universal.
La batalla de la literatura catalana, i cal parlar de batalla quan les
regles del mercat són les del capitalisme triomfant, cada vegada
més salvatge en el món editorial, és una batalla
de quantitat, però, sobretot, per damunt de tot, de qualitat literària.
Fins i tot en el cas que el català redueixi el nombre d'obres editades
i de lectors, la literatura catalana subsistirà exclusivament en
l'àmbit internacional per la seva qualitat i pel seu prestigi,
no pas per la quantitat de llibres que s'editin en català...
¿Com augmentar el prestigi dels nostres autors? Sens dubte amb
una política poderosa, intel·ligent i decidida de suport
als creadors actuals, al meu entendre excessivament limitada en el present,
que passa per un conjunt d'actuacions múltiples i complementàries
de propaganda i de promoció cultural. Les campanyes de potenciació
de la lectura, la creació d'una moderna i completa xarxa de biblioteques,
la col·laboració amb les editorials que faci possible l'existència
de col·leccions de referència dedicades als clàssics
antics i moderns, i, alhora, la publicació d'edicions crítiques
i rigoroses, la creació d'ajuts i de beques ben dotades per estimular
la creació, l'intercanvi i l'estudi de la nostra literatura, i
el foment de les traduccions dels nostres autors a les llengües més
importants, i en bones editorials, són algunes de les actuacions
que cal emprendre i que només en part, i massa tímidament,
existeixen en l'actualitat.
Deixant de banda les polèmiques recents entorn de la poesia de
Carner i Ferrater, més aviat estèrils pel que fa al futur
de la nostra literatura, m'agradaria de centrar-me en el cas de J.V. Foix
i constatar el seu prestigi en ara. Sens dubte, les edicions de la seva
obra, la seva traducció a d'altres llengües, les biografies
i els estudis que se li dediquen, juntament amb l'esforç de les
diferents institucions, públiques i privades, que estan dedicades
a la promoció de la seva obra i de la literatura catalana en general,
són la base sobre la qual poder veure objectivament al llarg del
temps com un autor minoritari arriba a ser majoritari; també, per
estudiar i conèixer com pot arribar a assolir un veritable prestigi
internacional un autor local amb visió universal.
Actualment es poden trobar dues edicions exigents de l'obra poètica
de J.V. Foix -una altra cosa és l'obra periodística, en
curs d'edició-. Una és l'edició de l'Obra poètica,
apareguda als Quaderns Crema, a cura de Jaume Vallcorba, iniciada el 1983,
amb la publicació dels volums Gertrudis i KRTU. L'edició
de l'Obra poètica comprèn tretze volums de llibres
individuals i un darrer volum, el catorzè, miscel·lani,
titulat Poemes esparsos, estampat el 1997. La segona és
l'edició més recent del primer volum de les Obres completes
de J.V. Foix, publicat a la col·lecció Clàssics
Catalans, el 2000, per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona,
amb el títol Obra poètica en vers i en prosa. Es
tracta de l'edició de tota la poesia coneguda de Foix, amb text
establert d'acord amb la Fundació J.V. Foix, amb notes explicatives
i complementàries de Jordi Cornudella. Al marge de les virtuts
de cada edició, el que és important per al lector i per
a l'estudiós és que pot disposar de tota la poesia d'un
dels grans autors de la literatura catalana del segle XX i de tots els
temps, en diversos formats i en edicions diferents. Malauradament, no
podem dir el mateix, per exemple, de Carner...
Si l'enyorat David H. Rosenthal no hagués fet una esplèndida
traducció a l'anglès de la poesia de Foix, amb el títol
When I sleep, then I see clearly - Selected poems of J.V. Foix,
publicada a Nova York, per Persea Books, el 1988, amb una bella coberta
de Frederic Amat, ben segur que Harold Bloom no haguera inclòs
el poeta de Sarrià al seu polèmic i famós volum The
Western Canon (1994), traduït al català -ràpidament,
però amb masses errors- per Columna com a El cànon occidental
(1995). El mateix hem de dir, per exemple, de Joan Perucho. El seu llibre
Les històries naturals es va traduir a l'anglès amb el títol
Natural history i va ser publicat a Nova York per Afred A. Knopf,
un dels editors més prestigiosos del món, el 1988. Si no
fos per aquesta traducció a l'anglès difícilment
Bloom hauria tingut accés al plaer de la literatura de Perucho...
En definitiva, les traduccions esdevenen la porta que obre la literatura
catalana al gran mercat de la literatura universal. No hi ha dubte que
avui dia la llengua més influent del planeta és l'anglès,
però cal pensar que el castellà és una altra de les
llengües més parlades al món. Darrerament han aparegut
dues versions de la poesia de J.V. Foix al castellà. La traducció
de Martí Soler Vinyes, publicada a Mèxic, de Les irreals
omegues: Las irreales omegas (Tlalpan: Libros del Umbral, 2000); i
el volum de versions d'Enric Badosa: Antología de J.V. Foix
(Barcelona: El Bardo, Los Libros de la Frontera, 2001), que comentem en
els articles adjunts.
Pel que fa als estudis sobre el poeta, cal remarcar la publicació
de la biografia en castellà J.V. Foix, per Jaume Vallcorba, publicada
enguany en la col·lecció Vidas Literarias d'Ediciones Omega,
que mereix una ressenya a part. Finalment, quant a l'actualitat del poeta
de Sarrià, cal destacar la publicació de dos llibres singulars
amb material del fons sonor de la Fundació J.V. Foix. Es tracta
dels volums En el dia més clar de l'any (Barcelona: Edicions
62, 2000) i Els veïns del meu carrer (Barcelona: Edicions
62, 2002), dos llibres amb un disc compacte que recullen, el primer, poemesd'Onze
Nadals i un Cap d'Any escrits i recitats per Foix, i el segon, proses
pertanyents al mític Diari 1918. Els enregistraments no
són de gran qualitat però el plaer indescriptible de sentir
els poemes recitats pel mateix autor i de poder-los llegir en una bella
edició bilingüe, que augmenta el possible nombre de lectors,
no té preu. Seguint el vell ritual del poeta, la Fundació
J.V. Foix i Edicions 62 ens ofereixen, doncs, abans del Nadal, el testimoni
únic de la veu del poeta recitant els seus textos.
Pierre Bourdieu al seu llibre Les règles de l'art. Genèse
et structure du champ littéraire (París: Seuil, 1992)
[Las reglas del arte (Barcelona: Anagrama, 1995)], tot citant Saint-Amant,
celebrava aquells estudis que ens permeten "alliberar del santuari
de la història i de l'academicisme textos i autors convertits en
fetitxe per posar-los de nou en llibertat". Vet aquí el que
desitgem de l'actualitat de J.V. Foix, vet aquí la llibertat que
ens ofereix la gran literatura.
J.V. Foix per Jaume Vallcorba
No és
gaire habitual que una col·lecció en espanyol de divulgació
de la literatura hispànica inclogui força autors catalans
en el seu catàleg. Cal agrair a les Ediciones Omega i a Núria
Amat, directora de la col·lecció Vidas Literarias, l'esforç
que fan per donar a conèixer alguns dels autors centrals de la
literatura catalana moderna al públic hispànic. Tal com
es pot llegir a la contracoberta de cada volum de la col·lecció:
"En 'Vidas Literarias' los más prestigiosos autores contemporáneos
escriben la biografia de los clásicos de las letras hispánicas.
Cada libro ofrece al lector la vida y obra del escritor narrado en un
estilo creativo, personal y literario. [...] Cada ejemplar incluye una
selección de textos de la obra del clásico hecha por el
propio autor". Al costat del volum dedicat a J.V. Foix, escrit per
Jaume Vallcorba, cal remarcar la publicació de la biografia dedicada
a Gabriel Ferrater obra de M. Ángeles Cabré, no gaire afortunada,
per cert, o el llibre sobre Jacint Verdaguer, tot just acabat d'aparèixer,
escrit per Miquel de Palol. Properament han d'aparèixer els volums
dedicats a Mercè Rodoreda, per Mercè Ibarz; Carles Riba,
per Pere Gimferrer; Josep Pla, per Arcadi Espada; Joan Maragall, per Sam
Abrams; i Josep Carner, per Francesc Parcerisas. És evident que
es tracta d'un dels esforços editorials i intel·lectuals
més importants dels darrers temps per divulgar amb obres originals
la literatura catalana als lectors castellans. Tan de bo l'empresa fos
comercialment reeixida i la col·lecció s'ampliés
a d'altres autors cabdals, medievals o contemporanis, com ara Ramon Llull,
Ausiàs March, Salvador Espriu i Joan Vinyoli, que, ben segur, ajudarien
a anar ampliant la visió del conjunt de la literatura catalana.
Pel que fa a la literatura espanyola o iberoamericana, ja han sortit diversos
volums ben interessants com, per exemple, els dedicats a Julio Cortázar,
per Cristina Peri Rossi, José Lezama Lima, per Ana Nuño,
i Alejandra Pizarnik, per César Aira. Cada volum singular presenta
un tractament diferent i una extensió variable segons la llargada
de l'assaig introductori i la quantitat de material seleccionat de cada
autor. D'altra banda, cal dir que el text introductori ofereix, segons
cada autor, variacions notables i estratègies narratives diverses.
Per exemple, Cristina Peri Rossi narra la seva relació humana i
literària amb Cortázar a partir d'una experiència
amorosa real, mentre que Ana Nuño crea un diàleg imaginari
amb Severo Sarduy per tal d'aproximar-se a la figura i l'obra sinuosa
de Lezama Lima.
Donades les característiques de la col·lecció Vidas
Literarias, Jaume Vallcorba ha escrit una biografia de J.V. Foix (1893-
1987) que ocupa, aproximadament, les 120 primeres pàgines del llibre
i que es complementa amb una selecció de textos del poeta de Sarrià,
en versió castellana i en versió original, que omple la
resta del volum que arriba a les 300 pàgines. És mèrit
de Vallcorba d'haver participat en la difícil tasca d'editar i
de donar a conèixer Foix i, sobretot, d'haver contribuït,
d'una manera important, al prestigi de l'obra del poeta. A més
de l'edició, en catorze llibres, de l'obra poètica de Foix,
iniciada el 1983, Vallcorba ha publicat a la seva editorial, Quaderns
Crema, l'Àlbum Foix (1990), a cura de J. de Déu Domènec
i V. Panyella, la Correspondència Foix-Obiols (1994), a cura d'Agnès
i Anna M. Ponsati, i estudis sobre Foix per G. Ferrater, C. Miralles i
J. Romeu.
Per al lector castellà, la biografia de J.V. Foix per Jaume Vallcorba,
juntament amb l'àmplia selecció de textos del poeta, constitueix,
sens dubte, una excel·lent introducció a la vida i l'obra
de l'autor de Sol, i de dol. Per al lector català que conegui les
obres de referència sobre el poeta, aquest nou llibre aportarà
menys novetats. Vallcorba va tractar amb assiduïtat Foix, durant
els seus últims cinc anys de vida, des del 1982, quan inicia la
nova edició de la seva obra poètica i recupera els llibres
Gertrudis i KRTU, fins a la mort del poeta de Sarrià,
el 1987. A més va tenir el rar privilegi d'assistir, juntament
amb Gimferrer, i d'altres persones properes, quan Foix ja estava cec,
a l'escriptura oral de L'estació, veritable testament poètic
de l'autor, i un dels cims de la literatura catalana de tots els temps.
Fins i tot, després, va arribar a poder editar el poema en prosa,
el 1985, juntament amb les Cròniques de l'ultrason, en la
seva primera edició en llibre. És per això que el
retrat humà que ofereix de Foix és realment ajustat al personatge
que molts encara han tingut l'ocasió de conèixer i de tractar
pel carrer o a les conegudes pastisseries de Sarrià. Vallcorba,
amb un criteri que destaca més el poeta que l'intel·lectual,
sintetitza els aspectes biogràfics de Foix i se centra en divulgar
especialment la seva obra lírica, passant més ràpidament
per la seva obra periodística. Pel que fa a la reflexió
sobre les teories literàries del poeta, Vallcorba recupera les
seves interessants tesis ja exposades a l'assaigNoucentisme, mediterraneisme
i classicisme: apunts per a la història d'una estètica (1994),
que permeten vincular Foix amb les idees polítiques i estètiques
de Maurras. Es tracta d'un filó per aprofundir i estudiar, de caràcter
europeu, poc conegut però ben estimulant, que també es pot
aplicar a figures emblemàtiques com ara Apollinaire, Eliot i Pound,
que Vallcorba, amb l'audàcia intel·lectual que el caracteritza,
podria desenvolupar en propers assaigs.
El llibre, que es llegeix d'una tirada, inclou algunes anècdotes
divertides i, sobretot, té la voluntat manifesta d'expressar l'excel·lència
i la singularitat de l'obra estudiada dins de la literatura catalana i
en el conjunt de la literatura universal. Potser el lector passarà
més ràpid les pàgines en les quals Vallcorba es deté
en detalls filològics sobre l'edició dels poemes, que difícilment
poden interessar més enllà d'un reduït nombre d'erudits.
Sorprèn que Vallcorba, rigorós com és, no esmenti,
ni en la bibliografia, la primera biografia en castellà escrita
sobre Foix per Jaume Ferran, i publicada a Júcar el 1987, o els
estudis biogràfics i literaris de Manent, Domènech, Panyella,
Carbonell, i d'altres, que han contribuït a aprofundir en la vida
i l'obra del poeta.
Pel que fa a la tria dels textos literaris, cal dir que Vallcorba ha fet
una bona selecció centrada, sobretot, en els sonets de Sol,
i de dol. Tal vegada haguera estat interessant, per donar una idea
més completa de la complexitat i de la riquesa de l'obra de Foix,
de reproduir alguns dels articles crítics del poeta sobre l'avantguarda
i alguns testimonis de la seva amistat important amb personatges fonamentals
com són Miró o Dalí. Quant a les traduccions, cal
destacar que Vallcorba ha triat les millors versions castellanes disponibles,
obra d'autors diferents com ara J.R. Masoliver, E. Badosa, M. Longares,
J. Ferran i J.A. Goytisolo.
En definitiva, es tracta d'un bon llibre sobre Foix que hauria de possibilitar
un major coneixement del poeta no solament a la Península Ibèrica
sinó també a l'Amèrica que parla espanyol i a les
universitats que compten amb un departament de literatura hispànica.
Enric Badosa, antòleg i traductor de Foix
Enrique Badosa, o Enric Badosa, sens dubte, és la persona que ha
dedicat més esforços i més anys a traduir l'obra
de Foix al castellà. Val a dir que, malgrat la imatge àmpliament
divulgada de Foix com a poeta hermètic o obscur, el poeta de Sarrià
ha tingut, sobretot a partir dels anys 80, una important fortuna en les
lletres espanyoles. I, això, al meu entendre, es deu al fet que
el poeta mai no transigí a rebaixar la qualitat de la seva literatura,
cosa que, amb els anys, acabà sent la millor garantia per al seu
prestigi. El nom de Foix podia anar aparellat a la dificultat o a l'estranyesa,
però mai a la mediocritat, a la superficialitat o a la comercialitat.
El fet és que va ser Enrique Badosa el primer a publicar un llibre
de traduccions en castellà dedicat a J.V. Foix a la col·lecció
Adonais, de les Ediciones Rialp, el 1963. És a partir d'aquesta
primera incursió que, al llarg dels anys, Badosa va anar augmentant
la seva antologia en successives edicions. El 1969, apareix com a primera
edició bilingüe, revisada i augmentada, el volum Antología
de J.V. Foix, a la col·lecció Selecciones de Poesía
Española que dirigia el mateix Badosa, a Plaza & Janés.
Una segona edició, i encara una tercera edició augmentada,
van estampar-se a Plaza & Janés, el 1975 i el 1988. Ara, doncs,
Los Libros de la Frontera, finalment, recuperen i augmenten aquella edició
en un bell volum de 450 pàgines, que inclou un llarg estudi introductori
a la poesia de Foix, que Badosa ha anat ampliant i revisant al llarg de
les diferents edicions que ha vist el llibre.
Badosa, reconegut poeta en castellà, va ser un habitual de les
tertúlies dominicals de Foix de manera que totes les seves versions
eren metòdicament comentades i discutides amb l'autor de Sol,
i de dol. Moltes vegades, era el mateix Foix qui demanava a Badosa
de traduir un poema en funció de propostes de revistes o d'iniciatives
diverses. No podem extreure d'aquest fet la idea que Badosa fos el traductor
al castellà de Foix, perquè foren molts altres els autors
que també donaren a conèixer el poeta en espanyol, com ara
Jaume Ferran, José Agustín Goytisolo, Joan Ramon Masoliver
i Manuel Longares, entre els més importants, però sí
que és indiscutible que Badosa ha estat qui d'una manera més
constant i sistemàtica ho ha fet.
L'extensa tria de Badosa inclou el sonet que obre el llibre KRTU;
trenta vuit sonets de Sol, i de dol; sis poemes de Les irreals
omegues; sis més del llibre On he deixat les claus;
vint-i-sis proses de Diari 1918; deu de L'estrella d'en Perris;
tres poemes de Desa aquests llibres al calaix de baix; un nombre
significatiu de proses d'Allò que no diu 'La Vanguardia', Darrer
comunicat, Tocant a mà i Cròniques de l'ultrason;
la Lletra a En Joan Salvat Papasseit; els poemes memorables Tota
amor és latent en l'altra amor, Tots hi serem al Port amb la Desconeguda,
i, encara, un poema presentat com a inèdit: la prosa La porta,
estreta, era pintada de verd..., que, a hores d'ara, ja ha deixat
de ser inèdit... Com es pot comprovar, Badosa a penes valora els
dos primers llibres de Foix, més propers a l'estètica de
l'avantguarda, però mostra, en canvi, un interès important
per les proses poètiques posteriors, que ocupen un important espai
del volum. Ara bé, el que més interessa a Badosa és
el poeta religiós i metafísic, el poeta dels sonets de Sol,
i de dol. "Para mi -escriu Badosa al pròleg-, J.V. Foix
es uno de los poetas que con mayor sinceridad y con mayor acierto han
expresado la religación. Una religación vivida con dramatismo,
desde el conocimiento de la pequeñez y de la grandeza del hombre.
Creo que los poemas religiosos de J.V. Foix son la cumbre de su quehacer
lírico".
Certament, traduir Foix no és una empresa fàcil, ben al
contrari, és una operació complexa i difícil. Cal
un veritable poeta que pugui recrear en la llengua escollida la matèria
verbal, el ritme i la rima, i, també, la riquesa lèxica,
semàntica, difícilment traduïbles, que constitueixen
l'art inimitable de Foix. Un exemple concret ens pot permetre de constatar
el que diem. Badosa, per exemple, pel que fa als sonets de Sol, i de
dol, respecta la mètrica, emprant l'hendecasíl·lab
o l'alexandrí castellà per traduir el decasíl·lab
català, però, en canvi, no segueix l'estructura de les rimes
en les versions. Vegem un dels sonets més coneguts de Sol, i
de dol. L'últim tercet del cinquè poema de Sol, i
de dol que comença: "Bru i descofat, i descalç,
d'aventura", fa així: "I m'ho pregunt encara en mil requestes:
/ Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són
els seus camins celestes?". Badosa, ho tradueix de la següent
manera: "Y me pregunto aún si las ficciones / -¡ de
las cuales yo vivo!- esclavizan la mente / o acaso son su celestial camino".
Mentre la versió de Longares, respectant metre i rima, fa: "Mil
veces considero estas propuestas: / Las ficciones que vivo, ¿hacen
esclava / a mi mente o más bien son sus respuestas?". El "celestial
camino" de Badosa té, evidentment, una lectura religiosa ben
diferent que l'original foixià: "camins celestes". Però
és que a la versió de Longares, constrenyida pel metre i
la rima, desapareix totalment aquesta imatge. Per tant, és clar
que la traducció comporta sacrificis i renúncies, paranys
formals i ideològics, subtils però importants, que cal conèixer,
estudiar i traspassar.
Hi ha alguns errors, en l'edició que comentem, fàcilment
esmenables, tipogràfics i d'altra mena, sobretot en la versió
catalana dels poemes, que, en una propera edició, s'haurien de
corregir. Cal agrair a Badosa, ben segur, la seva dedicació per
donar a conèixer al lector espanyol no solament a Foix, sinó
també a d'altres autors com Espriu i Palau i Fabre. Tot esforç,
exigent i rigorós, per traduir la poesia catalana al castellà,
i a les altres grans llengües majoritàries de la cultura occidental,
com l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià i el
portuguès, per no parlar de l'àrab i del xinès, no
solament és important sinó que és ben necessari per
ajudar a situar els nostres autors dins de la literatura universal.
Article
publicat a El País el 18/07/02 per Jordi Busquets
Foix
No és
gens infreqüent, aquí i arreu, lexistència dautors
més coneguts pel seu nom -o fins i tot per la seva biografia, certa
o llegendària- que no pas pels seus llibres. Si això passa
amb prosistes com Pla i Monzó, escriptor àmpliament reconeguts
i amb vende simportants, ¿què no hauria de passar amb autors
com JV Foix, poeta excèntric, estrafolari i incomprensible
i que a sobre no té, en sentit estricte bografia?.
Donc això: que passen els anys i el nom de Foix és més
conegut per les dues pastisseries que tenia a Sarrià, a les quals
mai no va dedicar més que un parell dhores al dia, que per
la seva obra poètica o per la seva tasca dagitador i divulgador
cultural, activitats a les qual es va abocar de valent i en què
va excel·lir amb resultats molt més valuosos que els seus
pastissos, daltíssima qualitat, com és sabut -això
sí- de gairebé tothom.
De tot plegat en parla en un llibre recent -J.V. Foix-, Jaume Vallcorba,
profund coneixedor de la vida i principalment de lobra daquest
gran poeta europeu. Un coneixement que li ve duna relació
personal i professional un dia de 1976 quan va aturar-lo al mig del carrer
per preguntar-li si es deixaria retratar pel fotògraf Humberto
Rivas i que va fe-se amical, intensa, quan el mateix Foix va proposar-li
que edités el qua ha esdevingut la versió definitiva seva
obra. Vallcorba escriu de la vida famiuliar i domèstica del poeta
-fins amb confidències de la seva minyona, Gaudiosa González-,
però dedica el gruix del llibre a lanàlisi de lobra
i daquells espais, lectures i relacions que la van fer possible.
Llegint Vallcorba, queda clar que Foix no li escau el qualificatiu de
surrealista i que en el seu cas, el feixisme va ser circumstancial,
de molt curta durada i de projecció probablement nul·la.
Llegint Vallcorba, Foix es fa més comprensible, com el lector podrà
comprovar a lacurada selecció de textos que tanca el llibre.
Article
publicat a La Vanguardia el 03/05/02 per Jaume Vallcorba.
El catalanismo
facista de J.V. Foix
Recuerdo
que, cuando estaba redactando mi tesis doctoral sobre Junoy, el nombre
de Charles Maurras se me aparecía cada vez con más asiduidad
en el entorno de mi estudio y, al ser para mí entonces un desconocido,
se me hacía imposible entender su papel, al no alcanzar entonces
a calibrarlo, ni como difusor de una estética ni tampoco como político.
No había leído entonces el texto de Folguera, y una tarde
en que hablaba con Foix en su casa sobre Junoy, que había sido
amigo de juventud de Foix y del que buscaba datos para mi tesis, le pregunté
si sabía quién había sido el Charles Maurras que
se me aparecía con tan-ta frecuencia. Se levantó en silencio
del sillón blanco en el que siempre se sentaba; separó la
cortinilla de tela gruesa y de color rojo sanguina que se encontraba detrás
de él y me mostró un ámbito de su biblioteca personal,
acaso el que más había contribuido a su formación.
Allí estaban, al lado de buena parte de los poetas medievales,
provenzales, catalanes e italianos, las obras del político de Martigues
encuadernadas en piel. Le pregunté: "Así, pues, ¿es
usted maurrasiano?" Y me respondió: "Lo fui, en efecto.
Aun-que no siempre. Más tarde me hice fascista". El fascismo
foixiano fue más bien circunstancial, brevísimo en el tiempo
(empezó alrededor de 1920, precisamente cuando la influencia maurrasiana
se hacía sentir con más intensidad en Europa) y de proyección
probablemente nula. Secundó a su amigo Josep Carbonell en la idea
de propagar este ideario a través de una publicación política.
En este empeño, en el que Carbonell fue siempre protagonista, el
amigo contó, sin embargo, con la participación activa de
Foix, tanto en su diseño formal como en su organización
por secciones. La revista se proponía una revolución fascista
de tono iberista, y en ella Carbonell y Foix fueron sus protagonistas
absolutos. Una revista partidista A partir de 1921 apareció "Monitor.
Gaceta nacional de política, arte y literatura", y las propuestas
políticas de los dos amigos tomaron forma de libro bajo el título
de La revolució catalanista, de 1934, firmado conjuntamente
por los dos redactores. Foix quiso más adelante dejar esta obra
en el más completo olvido. Años más tarde, hablando
una tarde con él, me manifestó un profundo disgusto por
el libro, conminándome a olvidarlo y a no hacerlo aparecer más
en nuestras conversaciones. De lo que Foix se proponía en una revista
como "Monitor", "dogmática y antiliberal" -uso
expresiones del poeta-, y de las dimensiones de su catalanismo de corte
fascista, se hace ilustrativo reproducir lo que escribía a su amigo
Obiols entonces en Roma: "Mi interés y toda mi actividad va
orientada a que Monitor sea partidista. Puede que solamente
salga un número, pero puedes estar seguro de que, sin ofender para
nada, dará el tono. En política planteará positivamente
el problema nacionalista catalán. Pedirá que, alejándonos
de nacionalismos y sentimentalismos vagos e imprecisos, se diga a base
de estadísticas y documentos con qué medios cuenta Cataluña
para poder vivir como Estado independiente. Parangonará Cataluña
con Bélgica, Holanda y Dinamarca, geográfica y económicamente.
Pedirá si es posible que Cataluña deba poner toda su intensidad
patriótica para llegar a ser una Suiza sin piel ni sustancia, etcétera,
todo esto para sacar unas consecuencias -provi-sionales- en las cuales
se dirá si un imperio ibérico no sería para la nación
catalana una garantía de independencia superior a la que le puede
venir de una pseudoindependencia absoluta controlada por Francia
por ejemplo... El caso trágico del catalanismo nacionalista es
precisamente que, hoy en día, toda la férvida hueste de
los separatistas revolucionarios está compuesta por gentes que
en el orden religioso son por ventura espiritistas y en el orden social
son anarquistas, siendo su afán separatista consecuencia de su
temperamento anárquico. A medida que me voy depurando del todo
de mi sentimentalidad, me voy dando cuenta de que las secesiones territoriales
son desviaciones románticas del patriotismo y producto de una morbosidad
colectiva. Será cierto seguramente que una nacionalidad sana da
un imperio, y que las pequeñas repúblicas -sobre todo en
esta edad socialista- son aspectos insanos de los nacionalismos desviados.
"Hoy día, por ejemplo, te encuentras con Bélgica -que
tiene rey y un imperio colonial- pero que por boca de algún político
tiene interés en que se sepa que la protección que le ha
dado Inglaterra durante esta guerra (la de 1914-1918) ha sido la que se
da al sereno del barrio que te vigila la hacienda. Bélgica no piensa
salir nunca más en defensa de Inglaterra ya que no quiere
ser una colonia suya. Esto de ser colonia de Inglaterra es precisamente
lo que pasa con Portugal, nación que -según me decía
hace pocos días la mujer de Reparaç- no puede encontrar
su salud más que contribuyendo a robustecer España mediante
la construcción de un imperio peninsular. La sociedad de naciones
en la península ibérica quizás sea la única
solución para mantener los pueblos de esta unidad geográfica
en una libertad defendida conjuntamente -no por sentimiento, sino por
interés positivo." El texto se explica por sí solo:
el propósito de Foix se hace diáfano, y dibuja y perfila
los límites de un imperio ibérico en el que Cataluña
debería implicarse sin reservas. Sea como fuere, éste fue
un periodo breve del que Foix se sintió después alejado
y extranjero, hasta el punto de querer olvidar del todo los artículos
en los que debatió con Josep Pla sobre el fascismo en 1922 y, más
detalladamente, en 1924, al pedir que fueran dejados de lado en la recopilación
de sus artículos periodísticos que preparó Manuel
Carbonell ya casi al final de su carrera literaria. En el primero, Foix
recriminaba a Pla el ser un esteta de alta decadencia por su desprecio
del fascismo, y en los de 1924 defendía ante Pla las bases del
fascismo partiendo de la afirmación siguiente: "Que me sea
permitido confesar previamente mi devoción por la ideología
que motivó la fase fascista del movimiento nacionalista italiano".
No creo, pues, como afirma Gabriel Ferrater, que estos artículos
fueran impuestos al poeta por el director del periódico ante las
protestas del consulado italiano a raíz del artículo del
escritor ampurdanés que el periódico había publicado
denunciando el asesinato de Giacomo Matteotti. Sea como fuere, en 1933
ya manifestó con toda claridad su poca simpatía por el fascismo
en la reseña que dio a "La Publicitat" del libro del
católico alemán Otto Neumann, cuando afirmaba que "el
fascismo está hecho de cobardía", y basta además
leer los artículos que, poco tiempo después, publicó
en el mismo periódico (recogidos hoy en Els lloms transparents)
para darse cuenta de su poco retórica defensa de la primacía
absoluta del hombre ante la "negación del individuo por los
fascistas nacionales y los proletarios de Estado", y del horror por
todos los totalitarismos y las dictaduras de cualquier género.
La influencia estética La influencia de Maurras en el terreno estético
fue, sin embargo, mucho más determinante y duradera (y me gustaría
saber si el pseudónimo "Focius", que el poeta adoptó
durante muchos años al firmar algunos de sus textos periodísticos,
además de ser un diminutivo de su apellido, no recordaba que Maurras
se llamaba Focius de segundo nombre de pila). No se trató, por
descontado, de ninguna política monárquica al estilo de
la propugnada por el provenzal, sino de una estética y una actitud
que recogía de Maurras el respeto y afecto por la tradición
propia y su presencia vivificadora. Más aún: la conexión
que se propuso por la escuela románica con el mundo medieval era,
por decirlo así, la única posible para un poeta catalán
nacido a las letras con el cambio de siglo y alejado, por temperamento
y vocación, de la estética romántica. Sin tener fuera
de su vista ni menospreciar tampoco las posibilidades que la lengua popular
le brindaba -es más: estoy seguro de que el cancionero Vega-Aguiló
fue para él de una utilidad extrema, y no solamente como acerbo
lingüístico: la Tuies, la Gertrudis de su primer libro fue
bautizada así probablemente por uno de los personajes que lo pueblan-,
lo que Foix se proponía era componer una literatura culta, enraizada
en un linaje del que se sabía parte y perfectamente acorde con
el nuevo siglo. Su poesía quiso ser forma literaria de la tierra
en la que nacía, continuación de su espíritu y objetivación
lírica de su modo de ser. Pero, en todo caso, alejada de las aproximaciones
estrictamente sentimentales. Cuando en enero de 1921 aparece "Monitor",
la revista política que impulsó con Josep Carbonell en Sitges,
detalló los cuatro tipos de literato que, a su parecer, contribuían
a perturbar la integración espiritual de Cataluña en la
actividad espiritual europea. El cuarto, después del que ha renunciado
a su raza, aquel vanguardista cosmopolita sin conexión con el espíritu
de su tierra y del floralista localista, era el demagogo. En este punto
afirmaba que "la demagogia literaria propagadora de todos los romanticismos
y sentimentalismos vulgares, se opone a la elevación estilística
de la lengua e impide su eclosión culta".
Links
http://partal.com/aelc/autors/foixjv/index.html
Pertany
a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana),
en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Traduccions.
E mail.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-foix.html
Petita introducció
que conté biografia i obra de JV Foix. Un text teòric sobre
la seva obra i de Còpia d'una lletra a Na Madrona Puignau, de
Palau-saverdera dins "Obres poètiques", Ed. Nauta,
1965.
http://www.intercom.es/folch/poesia/foix.htm
Nota biogràfica,
quinze poemes de l'autor i la possibilitat de veure'ls traduïts a
l'anglès.
http://www.uoc.es/jocs/1/literatura/literatura.html
Pàgina
web de la revista electrònica 'Journal of Catalan Studies' Revista
Internacional de Catalanística, publicació acadèmica
dedicada a la llengua i literatura catalanes. Article sobre la poètica
de JV Foix a cura de J. Pérez i Montaner.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jvfoix.html
Conté
una bibliografia bàsica, informació sobre les obres dels
autors, bots, articles relacionats amb l'autor
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|