Biografia
Jacint
Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902).
De família de pagesos pobra i de profundes conviccions religioses,
anà a l'escola del seu poble i als deu anys ingressà al
seminari de Vic. S'interessà des de molt jove pels costums i tradicions
de la Plana de Vic. Es manifestà ben aviat com una persona ingènua,
tenaç i tossuda. Els seus primers textos daten de quan tenia quinze
anys. Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu
amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics
universals. A conseqüència d'això va concebre un poema
èpic sobre la gesta de Colom, que amb el temps es transformà
en L'Atlàntida. L'any 1865 obté dos accèssits
als Jocs Florals de Barcelona i fa amistat amb els prohoms de la Renaixença.
El 1870 és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d'Orís com
a vicari. Cau malalt i els metges li recomanen l'aire de mar. S'embarca
com a capellà en el vaixell "Guipúzcoa", que feia
la ruta Cadis-l'Havana, propietat del primer marquès de Comillas.
Un cop refet, treballà intensament en L'Atlàntida,
que enllestí el 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà
a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa. El 1877
L'Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu
prestigi augmenta amb la publicació d'Idil·lis i cants
místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda
a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges
(1887) i Pàtria (1888), entre d'altres. El 1886 fa un viatge
a Terra Santa, del qual és fruit el Dietari d'un pelegrí
a Terra santa (1899). A partir d'aquest viatge, Verdaguer sent la
necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i es lluira a la
caritat, a la confessió i a la pràctica d'exorcismes. A
causa d'això la situació del poeta es féu difícil
al palau de Comillas i l'any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a
la seva diòcesi. Residí al santuari de la Gleva, on escriví
Roser de tot l'any (1894) i Sant Francesc (1895). L'intent
de recloure'l en un asil de capellans vells, invàlids i bojos motivà
la desobediència de Verdaguer, que fugí a Barcelona, a casa
d'una família que havia conegut en les sessions d'exorcismes. Se
sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero
Universal una sèrie d'articles que després aplegarà
sota el títol En defensa pròpia; així neix
el "cas Verdaguer", que dividí l'opinió pública.
El bisbe de Vic el suspèn a divinis. D'aquest períodetràgic
de la seva vida és el llibre Flors del Calvari (1896). Dos
anys després, gràcies a les gestions de l'arquebisbe de
Madrid i als agustins d'El Escorial, se li aixeca la suspensió
i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims
anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa
Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). La seva
mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte
multitudinari.
Obra
Oda a Barcelona
L'Oda
a Barcelona és converteix en un text paradigmàtic que la ciutat
assumeix amb una edició de cent mil exemplars que van repartir-se
gratuïtament. Es tracta d'un poema en alexandrins, que basteix les
bases de la simbologia de la ciutat: els orígens mítics,
el marc geogràfic, la història heroica i, sobretot, un present
industrial i geogràfic que s'obre al futur; tor, construït
amb una concepció providencialista que imposa uns fonaments religiosos
a la ciutat futura. Perquè justament allò que destaca de
l'oda verdagueriana és l'exaltació de la indústria
i el comerç en el mateix sentit que ofereix la Renaixença,
base d'una ciutat ordenada, aquella que, en enderrocar les muralles que
l'empetitien, s'adapta a un medi natural: les muralles que la natura,
és a dir, la creació divina, li ha proporcionat. El poema
consta de cent vuitanta-quatre versos alexandrins i va ser premiat en
1883 en els Jocs Florals de la Ciutat Comdtal. Aquell mateix any els catalans
i aragonesos de Manila van obsequiar a Verdaguer amb una edició
de l'oda a la qual van afegir una traducció castellana de Mas i
Olzet. El poema va ser després incorporat al volum Pàtria
(1888). Existeix una traducció francesa de 1883, deguda a Jean
Vilarrasa, i altra rumana de 1887 per Jaon Danin. El poema irromp amb
la llegenda de Alcides, que en l'oda és representat per Montjuïc
vetllant, com aquell, per la seva filla que aquí simbolitza Barcelona.
El poeta canta el mar, fidel servidor de la ciutat, i enalteix els pujols
que la cenyeixen i es donen les mans. El Tibidabo es compara a l'Acròpoli
i el poeta veu Montcada com una gegantesca llança clavada per un
heroi antic. Enumera amba amorositat poètica els noms de Valldaura,
Hebrón, Prat, Agudells, Pedralbes. I les esglésies del Pi,
de Santa Maria, de Sant Pere de les Puelles. I els rius, i els barons
il·lustres que es van formar a Barcelona o van partir d'ella per
a les seves grans gestes guerreres o espirituals: Roger de Llúria,
Campeny, Balmes, Colón, Fortuny. Evoca la memòria dels colons
de Provenza i d'Atenes, d'estirp barcelonina, i recorda que la bandera
espanyola procedeix dels pals catalano aragonesos. Encomia el creixement
tenaç i esplendorós de la ciutat que l'ha obligat a saltar
ja les muralles. Canta «tos casals que creixen com arbres amb saó»
i elogia el sentit espiritual de la ciutat perquè «entre
tallers i fábriques té campanars i agulles com dits».
Maragall va parlar amb raó de la constant «antropomorfizació
de la naturalesa» en la poesia verdagueriana d'arrel geològica.
Al conjur dominant del poeta, els boscos, els pujols, els rius i els déus
oblidats es mouen i parlen amb la normalitat dels humans, i les grans
masses, sense perdre la seva grandesa, es rebaixen a l'altura de les nostres
pobres mesures. Així succeeix en l'oda, escrita entre L'Atlantida
i el Canigó i que representa una certa transició
de l'èpica a la lírica.
Documentació
Article
publicat al diari "Avui" el 12/12/02 per Jordi Castellanos
L'Atlàntida,
reflotada
No sé quantes coses restaran, posem que dintre de vint anys, de
les celebracions d'aquest Any Verdaguer. Moltes hauran estat efímeres
(i efímeres no vol dir innecessàries) o simplement hauran
servit aquest joc continu d'actualització dels coneixements i de
relectura que forma part del funcionament literari normal (o, si es vol,
d'allò que de normal té el nostre funcionament literari).
Dintre d'uns quants anys hauran passat a formar part del pòsit
cultural del país. Però si alguna cosa sembla que ha de
convertir aquest any 2002 en una fita una mica més permanent, si
alguna cosa és capaç de desafiar l'inexorable pas del temps,
són les edicions de les obres de Verdaguer i, d'entre aquestes,
les edicions crítiques, sempre que es converteixin en un punt de
referència en el procés de coneixement de l'obra verdagueriana.
Aquest és el cas de la de L'Atlàntida, publicada
dins la col·lecció Jacint Verdaguer. Obra completa, que,
lentament i amb un rigor modèlic, està portant a terme la
Societat Verdaguer en col·laboració amb Eumo Editorial.
Coincideix, a més, amb el 125è aniversari de la primera
edició de l'obra. El responsable n'és Pere Farrés,
un estudiós que, sense estridències de cap mena, fa molts
anys que treballa sobre i a l'entorn del poema. Cal fer constar, a més,
que en aquest cas, a l'edició s'hi ha sumat la col·laboració
de l'Ajuntament de Folgueroles, conscient que aquesta era una fita important,
si no la més important, de les que podien fer-se amb motiu de l'efemèride.
Voldria assenyalar, en primer lloc, quin és el sentit d'una edició
crítica perquè, tot i que no té gaires secrets, tinc
la impressió que de vegades s'oblida: es tracta d'establir, de
fixar, des de la perspectiva d'avui, el text original, tal com va deixar-lo
l'autor. Cal, doncs, netejar-lo d'errors, d'intervencions alienes i acostar-lo
a l'actualitzat. Això, que sembla fàcil, resulta de vegades
complicadíssim, tant, que en aquest camp els erudits, del nostre
país, del veí i d'altres més allunyats, no sempre
es posen d'acord. Quin ha de ser el text de referència? S'acostuma
a dir que ha de ser el darrer que va poder veure l'autor, però
això no sempre és senzill perquè en una edició
hi intervenen moltes mans i moltes circumstàncies. A més,
quan trobem correccions manuscrites, de vegades errades, s'han d'introduir?
Fins on ha d'arribar l'actualització ortogràfica? Què
cal fer quan l'ortografia pot afectar la prosòdia? I la puntuació?
Normalment s'apliquen els criteris actuals, però quan l'autor puntua
amb uns criteris propis, és just retocar-los? És a dir,
es facilita la comprensió actual del text en retocar la puntuació?
Tot això forma part d'una de les branques més cèntriques
dels estudis filològics i són aspectes que han estat debatuts
una i mil vegades, però mai no tenen una solució mecànica,
fixa, perquè cada text, cada autor, apareix envoltat de circumstàncies
diferents.
A més, per edició crítica acostumem a entendre, també,
aquelles que ens expliquen la gènesi del text, és a dir,
que incorporen allò que anomenem variants, les diferents solucions
textuals, sobretot lèxiques, que han anat apareixent en el procés
creatiu. L'apartat de variants és el que espanta el lector normal,
perquè li sembla un autèntic jeroglífic. Però
és una peça imprescindible per a l'estudiós o l'interessat
perquè li proporciona de forma sintètica i sistemàtica
una ingent quantitat d'informació. En l'edició que ens ocupa,
les variants provenen de la sèrie de manuscrits coneguts de l'obra
d'ençà que aquesta es dóna per acabada (el manuscrit
374-I de la Biblioteca de Catalunya) fins a les edicions fetes en vida
del poeta. Això permet descobrir les vacil·lacions i les
solucions verdaguerianes, uns aspectes bàsics per al seu estudi.
Un estudi que es desplega en una altra sèrie paral·lela
de notes explicatives i, òbviament, en l'extens pròleg,
en el qual, tal com és habitual a la sèrie, s'analitza la
gènesi, les fonts i la recepció de l'obra; s'apunten elements
per a l'anàlisi literària i lingüística i s'estableixen
els criteris de l'edició, de manera que cada solució particular
als problemes que presenta el text siguin sempre ben clares i obeeixin
a criteris generals. Si la feina és ben feta en tot aquest procés,
el resultat és útil i fiable. De fet, l'edició crítica
ha de proporcionar a l'estudiós tota la informació que es
desprèn dels manuscrits. Li ha d'evitar, doncs, d'haver de recórrer,
ell personalment, a les versions primitives, perquè ja ho té
tot a peu de pàgina i presentat per un especialista. Per tant,
les principals virtuts d'una edició d'aquesta mena han de ser la
claredat i la fiabilitat. De manera que, posem per cas, sigui possible
discrepar de les solucions adoptades per l'editor a partir de la mateixa
informació que aquest proporciona. Feina humil i abnegada, doncs,
aquella que, quan és ben feta, s'ofereix públicament fins
i tot per a la discrepància! Però també, per al lector,
per al lector normal que el que vol és llegir un text net i clar,
l'edició crítica li ha de facilitar el camí. Amb
l'ajuda, si la vol prendre, de les notes explicatives.
Doncs bé: a parer meu, l'edició de Pere Farrés és,
en tots aquests aspectes, modèlica. Les vuitanta-vuit pàgines
de l'estudi preliminar ens situen davant de L'Atlàntida
a partir dels nombrosos estudis que s'han dedicat a l'obra en aquests
darrers anys; s'hi analitza el procés d'escriptura, les fonts,
la significació de l'obra. I s'apunta tota una sèrie d'elements
per a una anàlisi literària, un aspecte tot just insinuat
(la magnífica anàlisi del personatge d'Hesperis) i que ens
hauria agradat que fos encara més extens. L'editor ha tingut, en
aquests darrers anys, un paper importantíssim en l'anàlisi
d'aquests materials: es va doctorar amb l'estudi i edició del Colom,
el poema prosificat que és a l'origen de L'Atlàntida, i
ha publicat diversos estudis sobre el poema a l'Anuari Verdaguer. No ha
acabat la feina, perquè l'edició que comentem, tal com ha
estat concebuda, n'exigeix una altra, la del manuscrit de Vic del 1868,
el que contindria la primitiva versió de l'obra, avui reconeguda
com un poema acabat, Espanya naixent. Ens cal això, justament,
per entendre tot el cicle literari que envolta el poema i, amb ell, l'especificitat
d'aquesta edició.
No és aquesta la primera vegada que es porta a terme una edició
crítica de L'Atlàntida. Fins ara, l'edició de referència
era la que Eduard Junyent i Martí de Riquer van fer el 1946, publicada
per l'Ajuntament de Barcelona. Va ser una edició importantíssima
per molts motius: sortia de les instàncies oficials, quan pesaven
totes les restriccions en l'edició de llibres catalans, però
els editors Junyent i Riquer van saber reconvertir l'intent de manipulació,
d'apropiació oficial de l'autor amb motiu del centenari del seu
naixement, en una reivindicació de la seva importància literària,
en tractar-lo com un clàssic i elevar-lo a referent cultural ineludible.
L'edició reproduïa, sense actualitzar-ne l'ortografia (¿s'hi
van veure obligats?), la primera edició en llibre de l'obra (1878)
i establia les variants a partir del manuscrit de Vic del 1868 (l'anomenat
manuscrit de can Tona), del que presumptament va ser presentat als Jocs
Florals el 1877 i de l'edició dins l'Anuari corresponent. Aquest
mateix 2002 ha aparegut una altra edició crítica preparada
per Narcís Garolera, que es presenta com a complementària
de la de Junyent-Riquer perquè, partint del text de l'edició
del 1886, amb la regularització de l'ortografia i de la puntuació
(amb algunes particularitats), incorpora les variants de l'esmentada edició
crítica i de les dues aparegudes encara en vida del poeta, la del
1897 i el 1902, sobre les quals pesen alguns dubtes (que el mateix editor
reconeix) a l'entorn de la intervenció de Verdaguer.
Pere Farrés replanteja de cap i de nou les bases sobre les què
s'ha de fonamentar una edició crítica de L'Atlàntida.
Els estudis de Josep Maria de Casacuberta, de Maria Condeminas i els del
mateix Farrés sobre el procés de redacció de l'obra
obligaven a tornar als manuscrits, però ara amb el camp molt més
desbrossat. No es tractava de revolucionar res, sinó, simplement,
de tornar a fonamentar un edifici que cada vegada puja més amunt.
Amb la decisió de prescindir del material manuscrit anterior al
1877 s'evita el problema de l'edició de Junyent-Riquer: que pràcticament
tot el manuscrit de can Tona anés en nota com a variant. Tan variant
que és preferible considerar-la una altra cosa, un poema autònom
que serà editat com a tal. Aclarit això, el punt de partida
són els dos manuscrits de la Biblioteca de Catalunya que contenen
l'obra acabada, amb altres manuscrits parcials (del pròleg, de
les notes i, entre d'altres, el del Cor d'illes gregues) i algun fragment
editat amb anterioritat. El text bàsic és el de l'edició
del 1886, l'últim que sabem positivament que Verdaguer va revisar,
tot i que Farrés accepta alguna solució de les edicions
posteriors. Tot això ens és minuciosament explicat al pròleg
i cada solució adoptada és perfectament raonada, amb la
qual cosa l'obra compleix amb allò que ha de tenir tota edició
crítica perquè sigui útil: la claredat i la fiabilitat.
Farrés, per exemple, decideix regularitzar del tot (a parer meu,
és el que calia fer) l'ortografia, "sense modificar la fonètica,
la morfologia ni la sintaxi", tot i reconèixer les habituals
i inevitables vacil·lacions de l'autor. I, pel que fa a la puntuació,
respecta l'opció de Verdaguer d'utilitzar-la amb una funció
prosòdica (comes al final de vers o a mitja estrofa); pel que fa
a la resta, adopta les solucions actuals i, quan hi ha motius clars, refà
la lliçó verdagueriana (IX, 180). Introdueix alguns canvis
morfològics, com ara coronar-la per coronar-lo (VI, v. 205) i la
lleva per lo lleva (IX, v. 31). Tinc, però, els meus dubtes en
algun d'aquests canvis: en el primer dels esmentats, per exemple, l'antecedent
(potser una mica forçat) podria ser paret i, en aquest cas, el
femení estaria justificat; tampoc el ses per sos (IX, v. 221) no
és clar, atès que l'edició del 1886 opta pel masculí.
Són dubtes, però, que puc exposar perquè la mateixa
edició em permet de formular-los. I això demostra que és
una edició ben feta. Els follets, però, de la impremta i/o
dels ordinadors sempre han de treure el nas per alguna banda (sortosament,
encara treballen per anar donant feina als filòlegs) i, en aquest
cas, s'obliden de consignar una petita variant (contar-ho/contar-t'ho,
IX, v. 151) i la crida d'una nota (la primera del X, al v. 79). Són
coses tan petites que no treuen mèrit a un llibre que s'ha ofert
generosament amb tot el rigor.
L'Atlàntida és, potser, la referència més
important de tota la literatura catalana de tots els temps. Encarar-s'hi
per fer-ne l'edició crítica tal com ho ha fet Pere Farrés
és tot un repte. Haver-ho fet amb respecte i admiració,
és tot un mèrit. I donar-nos un text net, clar, per al lector
d'avui, un motiu per estar-li agraïts. També per al lector
no especialitzat, que hi troba a peu de pàgina unes notes que li
van aclarint conceptes. Ningú no hauria de tenir por de llegir
una edició crítica quan és ben feta. Convido els
lectors a comprovar-ho.
Article
publicat al diari Avui el 24/10/02 per Gerard Horta
Jacint
Verdaguer: en defensa de la llibertat
REEDICIONS
DE L'ANY VERDAGUER
Diferents
crítics ofereixen valoracions d'algunes de les principals reedicions
de Verdaguer, i també n'analitzen aspectes controvertits. L'Any
Verdaguer ha reobert el debat sobre la figura del poeta i també
ha dinamitzat la polèmica entre filòlegs i exegetes.
Que l'assumpció, a la dècada dels anys noranta del segle
XIX, per part de les classes subalternes catalanes de la figura de Verdaguer
respon a la qualitat que encarna com a símbol és evident.
I que els continguts que vehicula aquest símbol són els
del conflicte dels poderosos contra els pobres, i de la jerarquia eclesiàstica
contra la vivència lliure i autònoma de Déu per part
de les persones, això és igualment evident. El sentit de
les lletres següents té dues finalitats: en primer lloc, celebrar
l'aportació de Narcís Garolera dels articles inèdits
inclosos en la nova edició d'En defensa pròpia de
què ha tingut cura; i, en segon terme, reflexionar sobre les implicacions
del plantejament de Garolera mateix dins la Presentació a l'hora
de convertir una part de la vida i l'obra del poeta i capellà en
objecte d'una anàlisi psicopatologitzadora.
El text de Garolera remarca les virtuts literàries d'En defensa
pròpia mitjançant un elogi de la instrumentalització
verdagueriana dels recursos lingüístics. S'hi apologitza l'aspecte
formal del text, el qual és buidat de significació per partida
doble. Primerament, remetent-ne els continguts als usos beneficiosos de
la retòrica verdagueriana: Verdaguer escriuria això així
per atreure la simpatia del lector (de manera que els continguts del text,
dins l'entorn de la societat catalana de la fi del XIX, resten fora de
l'abast de l'anàlisi). A continuació, justificant els continguts
implícits en l'escriptura de Verdaguer pels trastorns mentals que
li atribueix, a partir de l'obra de Delfí Abella Anàlisi
psico-patològica dels articles 'En defensa pròpia'. Mossèn
Cinto vist pel psiquiatre (Barcino, 1958).
Del text de presentació se'n desprèn, doncs, que (dins el
context de l'afer López-Morgades-Callís-Collell) Verdaguer
no actua d'acord amb la seva pròpia voluntat racional, i que la
denúncia desesperada que efectua de la persecució a què
el sotmeten el marquès empresari, el bisbe, el secretari del Fomento
del Trabajo Nacional (en castellà, si us plau) i l'altre eclesiàstic
i escriptor conservador, la motiva el desequilibri psíquic que
pateix. Simplement brutal.
ALGUNES
REFLEXIONS
Atesa la
immensa distància que hi ha, segons el meu parer, entre el text
de presentació de Garolera i els textos presentats de Verdaguer
m'agradaria plantejar algunes reflexions. Dins el camp de l'antropologia
és ben sabut que estigmatitzar persones, moviments socials o societats
senceres com a mancats de sentit és un recurs utilitzat habitualment
al llarg de la història d'Occident a fi de robar-los i despullar-los
de legitimitat, coherència i racionalitat com a representació
autònoma del món des de posicions subalternes. En l'esfera
del periodisme, i també en la historiografia més classista,
quan es vol desvirtuar el sentit d'una acció social determinada
a fi de criminalitzar-la, es titlla el protagonista de l'acció
de boig, irracional, fanàtic, il·lògic, etcètera.
Així s'aconsegueix aïllar el fet, i presentar-lo socialment
despullat del marc referencial que l'explica, o sigui, s'impedeix que
puguem entendre que una acció social només cobra sentit
a través de l'univers de categoritzacions culturals que l'expliquen
i que el motiven. D'exemples en disposem a cabassos cada dia. D'instrumentalitzar
la confrontació entre nivells narratius de la realitat presentats
com a oposats -allà on n'hi ha un de buidat de racionalitat- se'n
diu psicopatologitzar quan es converteix una persona en malalta mental,
o bé sociopatologitzar quan es tracta d'una societat.
Pels antropòlegs, a més, els termes de malaltia i salut
concerneixen construccions culturals que afecten exclusivament el context
representatiu en què han estat creades. A Occident, el procés
que s'ha donat en el curs del segle XX al terreny de la salut pública
ha anat derivant cap a una individualització de la culpabilització
de què és objecte l'individu respecte a la malaltia: així
s'eximeix de qualsevol responsabilitat el model social en què la
persona viu. El que deriva d'aquell enfocament, característic del
liberalisme capitalista, és que som nosaltres, personalment, amb
els nostres estils de vida nocius, els culpables d'emmalaltir. Els antropòlegs
afirmen, replicant-hi, que no hi ha malalties individuals, sinó
malalties socials. Miren d'establir els sistemes de representacions simbòliques
de les malalties a escala social, i fins a quin grau el tipus de vincle
que mantenen individu i societat és el causant del conflicte.
Tot això ve a tomb perquè l'enfocament dominant dins la
Presentació de Garolera està encaminat a executar una operació
punyent: psicopatologitzar l'obra i la vida del Verdaguer rebel, estigmatitzar
la insubmissió. El primer cop que vaig fullejar-ho no en vaig ser
conscient, semblava una broma citar un psiquiatre que havia efectuat una
anàlisi psicopatològica d'En defensa pròpia. De broma
cap ni una. Quan cap al 1980 Joaquim Molas escrivia que, en certs aspectes,
la imatge de Verdaguer a vint anys vestit de pagès, guanyador del
primer premi dels Jocs Florals, coincidia amb la del bon salvatge rousseaunià,
de segur que no preveia que el 2002 el bon salvatge seria desproveït
del bon per tornar a encarnar la figura de rebel malalt, irracional primitiu.
Un dels capítols importants de la persecució a què
se sotmeté Verdaguer (expulsat del Palau Moja com a almoiner pel
fill d'un mecenes esclavista amb monument inclòs als carrers de
Barcelona, encara, per a vergonya de tots els polítics- vingut
d'Espanya que necessitava adquirir un cert prestigi i que per això
protegí el nostre mossèn i poeta; privat d'exercir a la
missa, i de menjar d'aquesta retribució: o sigui, condemnat a passar
gana material i, en teoria, espiritual; perseguit per guàrdies
civils i mossos; empaitat als carrers per esbirros; enclaustrat a Gleva;
induït a anar a viure a un asil que n'havia de comportar la mort
física i espiritual, com ell mateix digué; etcètera)
va ser l'acusació que estava boig. D'acord amb aquesta acusació,
els seu desacatament de les ordres de la jerarquia catòlica, i
els escrits radicalmement crítics respecte a les relacions dels
rics amb els pobres i a la distinció entorn del que predicava i
del que feia l'església, eren el fruit de trastorns mentals.
PERSONA
MENTALMENT SANA
Dins la magnífica
La presència ignorada (Edicions 62, 1989), l'historiador
Ricard Vinyes relata, al capítol dedicat a Verdaguer, l'expulsió
del catedràtic Odón de Buen de la Facultat de Medicina el
1896 per raó de les idees darwinistes que professa. El catedràtic
rebé la solidaritat dels metges Giné i Partagàs i
d'Ignasi Valentí i Vivó, els quals "havien participat
en el dictamen mèdic pericial que qualificava Verdaguer de persona
mentalment sana, sortint al pas dels seus detractors". En aquest
apartat (pàg. 32-59) Vinyes analitza el procés d'apropiació
que les classes treballadores fan de la figura de Verdaguer com a representant
del feble que, tot i ser perseguit pels poderosos, els planta cara. Vinyes
acudeix no pas a l'alta poesia de Verdaguer (L'Atlàntida
i Canigó), sinó a la poesia més popular i
als escrits de caràcter religiós, llegits sovint per algú
que en sap a un entorn familiar o de companys que no en saben, de manera
que el seu coneixement s'anà estenent pel país alhora que
s'anava creant la configuració simbòlica de Verdaguer en
qualitat exemplificadora de contestació social i religiosa. Es
tracta d'una recerca que ens permet comprendre racionalment i empíricament
el procés.
Que Garolera utilitzi J.M. de Sagarra per citar-ne una sola frase ("Davant
de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres"),
o que Gaziel referint-se a Verdaguer no hi surti i en canvi sí
que hi aparegui Balmes a fi d'il·lustrar un debat periodístic,
això és respectable (per cert: el 1878 i el 1879 hi hagué
un debat fantàstic disputat en la premsa pública barcelonina
i en publicacions catòliques i espiritistes -les que no estaven
suspeses governativament-, entre el capellà Vicente de Manterola
i l'espiritista Amalia Domingo Soler; en sortiren dues obres de 1.000
i de 500 pàgines, respectivament: El Satanismo, ó sea, la
cátedra de Satanás combatida por el Espíritu Santo.
Refutación de los errores de la escuela espiritista i la resposta,
El Espiritismo refutando los errores del catolicismo romano). Que persones
que han estudiat l'obra de Verdaguer i la seva significació com
Joaquim Molas, Ricard Torrents, el mateix Ricard Vinyes i Isidor Cònsul
(curador de la nova edició del Sant Francesc verdaguerià,
del 1895) i tants altres no hi surtin, això és un acte de
llibertat que Garolera exerceix i que s'ha de respectar. Ara bé:
el que resulta inadjectivable és conduir Verdaguer de nou al divan
psiquiàtric -després d'haver-li practicat uns quants electroxocs
el 1958-, just al cap d'un segle del traspàs, amb la intenció
de desvirtuar el sentit dels articles aplegats. Adjectiveu-ho vosaltres,
lectors.
La narració de Garolera és prou expressiva entre les pàgines
12 i 14, en què Verdaguer és mostrat com algú que
no és capaç de conduir-se sobre la base de la seva pròpia
voluntat racional: "se li accentua el zel caritatiu"; "entra
en contacte amb visionaris i exorcistes, que el suggestionen"; "endut
pel mateix zel sacerdotal"; "preocupat sobretot de passar per
boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant";
"Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació
del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l'intent
d'internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics";
"el capellà díscol [...] se sent perseguit"; "el
capellà [...] se sent calumniat i víctima d'una conspiració"...
No és que Verdaguer sigui perseguit, calumniat, acusat de boig,
empaitat, enclaustrat, expulsat, etcètera. L'única cosa
que succeeix és que Verdaguer se sent perseguit, calumniat, etcètera.
No és que no mengi, és que deu sentir que no menja: per
això escriu que passa gana! Els anys que Verdaguer sobrevisqué
sota la pressió angoixant a què fou sotmès foren
terribles.
La intensitat de l'atac es redobla (pàg. 19): de cop i volta Garolera
ha resolt que el capellà "és víctima d'una tensió
psicològica que li fa deformar els fets i les situacions".
El presentador de Verdaguer ha conclòs, si us plau per força,
que Verdaguer deforma fets i situacions. A continuació, lloa l'assaig
de Delfí Abella. Verdaguer ha begut oli definitivament: és
sabut que on hi ha un psiquiatre significa que ha d'haver-hi un malalt
(dit col·loquialment: estàvem jugant fins que va venir el
psiquiatre i ens va tancar per bojos). Garolera raona d'acudir a Delfí
Abella perquè creu que la seva aportació pot resultar il·luminadora.
Malgrat això, no argumenta enlloc el perquè d'aquesta creença.
En mitja pàgina saltem de Verdaguer deformant fets i situacions,
a una creença sobre la lluminositat, la qual culmina en un diagnòstic.
Sembla humor negre, però l'argumentació psicopatologitzadora
de conductes de persones i de societats senceres ha justificat massacres
col·lectives i individuals a munts, fins avui dia: legitima bombardejos,
ocupacions militars i reclusions en psiquiàtrics. Verdaguer és
presentat com un trastornat, i per exemple s'hi explica la seva "aliança
amb persones d'idees progressistes abans rebutjades i criticades pel capellà
poeta" com l'efecte d'un "trastorn paranoide". El diagnòstic
que Verdaguer està malalt comprèn els punts següents
(pàg. 20): "hipertròfia del jo"; "sobrevaloració
emotiva dels seus actes"; "l'actitud rebel i l'obstinació
en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot modèlic
i en un escriptor de fama internacional"; "l'entossudiment a
viure amb la família Duran", "la incomprensió
de què fou víctima per part de tothom"; i "la
possibilitat que el conflicte de Verdaguer amb el seu bisbe i el marquès
de Comillas es convertís en bandera de llibertat davant la injustícia
i l'opressió dels poderosos".
RESPONSABILITAT
MINORADA
I llavors,
la guinda: Verdaguer "té una responsabilitat minorada en les
seves accions i en les seves argumentacions periodístiques".
Verdaguer no és responsable de canalitzar accions i textos que
qüestionen l'ordre social dominant i pràctiques que percep
com a obscenes ("Maleït el vedell d'or", repeteix als articles
inèdits), el que passa és que Verdaguer és un malalt
mental, transitòriament o no -d'aquí prové la responsabilitat
minorada-, i per tant no el podem acusar ni tan sols de rebel·lia.
Fins aquí Garolera va reproduint d'una manera del tot acrítica
el relat de Delfí Abella, com si hi estigués d'acord per
complet i, a partir d'un moment donat, ja sense posar-hi cometes de citació.
Així, s'hi diu: "La reacció desproporcionada de Verdaguer
en relació amb els esdeveniments que la desencadenaren fou deguda
a la predisposició al desenfocament i a la desmesura en tot allò
que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de
vista emotiu, i autoreferent en la interpretació racional dels
indicis persecutoris". A la pàg. 21 Abella i Garolera s'han
confós en una sola veu, la qual proclama la gravetat del procés
en què Verdaguer està sumit: "El seu trastorn paranoide
no feia sinó augmentar de forma creixent".
Reivindicar la caritat com una eina de transformació social i la
vivència lliure i autònoma de Déu, criticar la injustícia
del tracte dels rics envers els miseribilitzats i la fal·làcia
d'una jerarquia catòlica que predica el que no practica, concebre
altres marcs per a les relacions socials: heus ací el pecat que
Verdaguer comet (tastar un mos de llibertat, de justícia social,
de divinitat). El 1936, l'únic monument d'un religiós que
es respectà, com recorda Vinyes, fou el de Verdaguer (sobre l'univers
simbòlic que indueix el poble català a destrossar-ne la
resta, vegeu Luces iconoclastas, últim llibre de la tan brillant
com silenciada trilogia de Manuel Delgado sobre la qüestió).
Cal llegir En defensa pròpia, els meravellosos sis articles inèdits
de l'edició (no són periodístics en el sentit pejoratiu
que se'ls dóna), la Presentació de Garolera i els llibres
dels autors que hem citat... Llavors entendrem que entre els segles XIX
i el XXI continua havent-hi una mateixa societat alienada. Necessitem
Jacint Verdaguer.
REEDICIONS
DE L'ANY VERDAGUER
Jacint
Verdaguer, Canigó. A cura de Llorenç Soldevila. Proa.
Barcelona, 2002.
Si volguésseu volar, tindríeu ales
TERESA
POUS
"Si us plagués navegar, veles tindríeu; / si volguésseu
volar, tindríeu ales". Aquests versos, enigmàtics i
transgressors, pertanyen al cant segon de Canigó, l'obra més
representativa de la poesia patriòtica de Jacint Verdaguer. Segons
Carles Riba, la poesia verdagueriana està feta de somni i enyor,
d'afectes i no de conceptes. La primera edició de Canigó
es publicà l'any 1886. L'abril i el maig d'aquest mateix any Verdaguer
viatjà a Terra Santa i sembla que allà començà
la seva crisi espiritual. En el Dietari d'un pelegrí a Terra
Santa, llibre inspirat i a estones sensual, també hi plana
l'enyor: "Lo murmuri de les aigües, lo fresseig de les fulles,
lo concert dels aucells, en què sols enyoro la veu del rossinyol,
la dolça soletat...". Mossèn Cinto, el sacerdot bondadós
i innocent, protegit pels sectors més conservadors, era un home
valent, capaç de rebel·lar se. Per la seva actitud crítica,
pel foment de la caritat, per la pràctica dels exorcismes, va ser
reduït a la misèria. El 1893 el poeta fou expulsat de la Casa
Comillas, del bisbat de Barcelona i confinat al santuari de la Gleva.
A Canigó, un poema èpic sorgit de la passió
per Catalunya i per la llengua, Verdaguer fusiona la història i
la llegenda. I als cants hi trobem la presència de l'Edat Mitjana
i la mitologia, elements fantàstics i místics, el vigor
i la suavitat del món vegetal i del món animal. La trama
del poema, que consta de dotze cants i un epíleg, se situa al segle
XI als Pirineus Orientals. Gentil és armat cavaller i s'enamora
de Griselda, una pastora que amaga, sota el seu físic, Flordeneu,
la regina de les fades del Canigó. Gentil, encisat pel que ha sentit
explicar de les fades, abandona la guàrdia del castell de Rià,
s'uneix amb Flordeneu i viatgen amb una carrossa alada per les muntanyes
pirinenques. La deserció de Gentil causa la derrota de l'exèrcit
cristià i Guifré, el seu oncle, el llança pels penya-segats.
El comte Tallaferro, pare de Gentil, finalment perdona el crim de Guifré
que, penedit, es fa monjo i funda el monestir de Sant Martí del
Canigó. Quan l'abat Oliva i les hosts cristianes pugen al cim del
Canigó, les fades fugen de la muntanya: "Quan lo novembre
esfulladís s'acosta, / s'apleguen en la costa / les aurenetes per
passar la mar; / aixís de tu, ma dolça Catalunya, / lo nostre
vol s'allunya, / girant-se sols per veure't i plorar".
L'habilitat poètica de Verdaguer es demostra en la musicalitat
del poema, en la sàvia recreació dels mots, en una mena
de genial i cíclica sonoritat: els sons esfereïdors dels fets
de guerra s'alternen amb les delicades melodies de la vida a "l'Olimp
de les fades". Si bé Verdaguer evoca amb un intens lirisme
el món de les nimfes i les goges, finalment el desterra com a símbol
pagà i el condemna, podríem dir, a romandre en un "sepulcre
de records". Al poema hi trobem diferents metres i ritmes. Com escriu
Marià Manent al pròleg de les Obres completes de
Verdaguer publicades per Selecta, "d'una primitiva rudesa èpica
es passa al romanç líric i a la cançó alada,
que es barreja amb fragments d'autèntica poesia popular".
I tal com deia Joan Fuster és com si, amb Verdaguer, la llengua
es vengés del llarg silenci que havia patit.
La present edició de Canigó, a cura de Llorenç
Soldevila, parteix de l'edició de 1901, "l'última edició
de Canigó controlada per Verdaguer". L'any 1889 s'edità
a París la traducció francesa del poema i no va ser fins
al 1899 que n'aparegué la traducció castellana. Aquesta
edició, dirigida a un públic escolar i general, està
enriquida amb una útil introducció de Soldevila i amb annexos:
notes de Verdaguer, glossaris, gravats, mapes, il·lustracions d'algunes
edicions de Canigó, propostes de treball, una ruta literària,
plànol d'excursions...
D'acord amb Marià Manent, la lectura de l'obra de Verdaguer provoca
avui dia "la contradictòria impressió d'impaciència
i meravella". D'impaciència a causa, per exemple, dels tòpics
d'època i de meravella per ser el creador de versos "melodiosos
i purs, com sorgits de les deus profundes de la poesia". Maria-Antònia
Salvà, que també es referí al poder de les paraules
de Verdaguer va escriure: "De vegades, un sol vers, una sola paraula
dels seus llibres, m'embaumaven l'ànima inefablement".
REEDICIONS
DE L'ANY VERDAGUER
Jacint
Verdaguer, Pàtria. Edició crítica, estudi i notes
de Ramon Pinyol. Eumo Editorial. Vic, 2002.
Pàtries, debat i problemes d'edició
ISIDOR
CÒNSUL
Fa unes setmanes,
el text que feia de davantal per a l'exercici crític que ara torno
a començar se'm va convertir en un paper autònom, publicat
a les pàgines d'opinió d'aquest diari (A propòsit
de 'Pàtria', de Jacint Verdaguer, 24-9-02), que apuntava la possibilitat
d'una lectura nova, més actual, dels poemes patriòtics de
Verdaguer. Si goso dir que la mirada era nova, és en el sentit
que suggeria una estratègia que fins ara no s'havia vist, o, si
més no, ningú no havia escrit. Incidia en una lectura que
fa més compromesa l'actitud de Verdaguer envers Catalunya i dibuixava
el perfil d'un escriptor astut que va saber aprofitar el ple de l'avinentesa
històrica de l'Exposició Universal de Barcelona. No és
cap casualitat que Pàtria sortís el setembre del 1888 en
el marc d'una ciutat que vivia el fort de l'eufòria universalista:
l'escenari més oportú per fer conèixer aquella faceta
d'escriptor que l'afonava en les arrels d'una llengua, una història
i una terra. I si el concepte romàntic de pàtria surava
per la suma d'aquests tres elements, en el cas de la tribu de mossèn
Cinto (el filó de Vic i La Veu del Montserrat), encara s'hi afegia
un toc de gràcia definitiu basat en la certesa que la pàtria
és la possessió d'una terra per voluntat divina.
La bondat de la jugada li va permetre anar de costat amb els sectors més
guerrers del catalanisme del XIX, que també van aprofitar l'Exposició
Universal i la visita de la reina regent per demanar la llibertat per
a Catalunya. Del XIX ençà, a remolc dels diferents esdeveniments
amb projecció mundial que ha viscut Catalunya, tant se val que
es diguin Exposició Universal, Jocs Olímpics o Fòrum
2004, el catalanisme sempre s'ha afanyat a esmolar la seva cara més
reivindicativa. En aquest sentit, doncs, els poemes de Pàtria,
salvant la distància del temps i la conjuntura de cada moment històric,
són equivalents a les consignes que, el 1992, van omplir Catalunya
amb les pintades de Som una nació i els cartells que reclamaven
Freedom for Catalonia.
CONSIDERACIONS
Aquest era
el sentit de l'article publicat, i el fil que m'hi va conduir va ser el
seguiment de la recepció, per part de la premsa de l'època,
de l'esmentat poemari de Verdaguer. Una recepció massa cautelosa
i reticent, senyal clara que el volum picava, i que el lector pot seguir
en l'estudi preliminar del professor Ramon Pinyol, en una edició
crítica de Pàtria que considero modèlica, i així
ho vaig escriure en el paper autònom esmentat. L'endemà
de la seva publicació, amb una celeritat que honora aquest diari,
es va publicar una carta (Les Pàtries d'Isidor Cònsul, 25-9
02), signada pel també professor Narcís Garolera, que es
queixava, després de ponderar-me l'article, que no hagués
fet esment de la seva edició del mateix volum verdaguerià
publicat a Edicions de 1984. Garolera, com ja ens té acostumats,
feia l'elogi de la seva edició parlant de rigor i de fidelitat
al text original, i hi afegia el detall d'un èxit comercial fàcil
de mesurar per les dues edicions del llibre en pocs mesos. La carta deixava
el meu oblit a la consideració del lector i rematava la jugada
recordant que aquesta edició de Pàtria, la seva, "menystinguda
pel crític" i publicada per Edicions de 1984, es trobava a
totes les llibreries.
M'agradaria obrir la porta d'un debat tranquil i sense crispació
per reflexionar en veu alta sobre allò que amaguen les cartes del
professor Garolera, atès el fet que no perd mai pistonada per puntualitzar
qualsevol comentari que es relacioni amb la seva feina. D'entrada, es
tracta de dir-li que la seva edició de Pàtria, per a la
intenció de l'article del 24 de setembre, no m'era d'utilitat.
El seu pròleg és massa tòpic i obvi, a l'inrevés
de l'estudi preliminar de Ramon Pinyol, que és on vaig olorar la
pista per formular la hipòtesi que hi plantejava. Dit d'una altra
manera, per a aquell text en qüestió, el farcit era més
important que el pollastre. Amb la qual cosa puc garantir que no hi havia
menysteniment i alhora dedueixo que, o bé Garolera no el va acabar
d'entendre, o potser viu massa encegat en actituds d'una constant afirmació
que el converteixen en el millor propagandista d'ell mateix.
Crec, d'altra banda, que Narcís Garolera ha fet molta feina per
la divulgació de Verdaguer, però també vull pensar
que, en el seu dedins, sap que ho ha fet amb un excés d'oportunisme
que alguns dubtem que sigui prou correcte. Si més no, així
ho penso des d'una perspectiva diguem-ne ètica. I que consti que
sóc el primer a celebrar la bona acollida de la seva edició
d'En defensa pròpia, i que també em fa feliç
que hagi rodat bé l'edició de Pàtria. Tot
sigui a benefici de l'obra de mossèn Cinto, que és, en darrer
terme, el que compta. El meu però a la seva feina va per un altre
camí, directe a la consideració que em mereix el treball
dels altres i el fet de saber que, darrere de cadascuna de les obres que
Garolera ha editat hi havia un altre estudiós de Verdaguer treballant-hi,
d'anys enrere, per a fixar el text definitiu de cadascun dels títols
del poeta de Folgueroles. Val a dir, en defensa seva, que el ritme de
publicació de les Obres completes de Verdaguer per part
d'Eumo Editorial i la Societat Verdaguer és lent i dificultós,
i això mateix podria justificar alguna de les edicions que ha dut
a terme. Per bé que, per la mateixa raó, no trobo vàlid,
enguany, l'argument que l'ha dut a editar L'Atlàntida i
Pàtria, obres previstes per a aquest 2002 dins l'esmentat
projected'Obres completes. De tota manera, el mercat és
lliure, Verdaguer no paga drets i, per tant, campi qui pugui.
QUÈ
PASSA, EN REALITAT?
El lector
que hagi arribat fins aquí s'haurà adonat que l'entorn del
pobre mossèn Cinto encara crema i, com a Can Barça, hi ha
marro en tot allò que s'hi relaciona. La premsa no s'ha estat de
comentar que hi ha dos sectors més o menys enfrontats: la Societat
Verdaguer, d'una banda, i Narcís Garolera, de l'altra. Tal com
ho he viscut, puc dir que, un bon dia, el professor Garolera va decidir
trencar les regles del joc de la Societat Verdaguer, a la qual encara
pertany, i, de llavors ençà, ha anat fent camí pel
seu compte. Una opció vàlida com qualsevol altra. Val a
dir, a més, que ha estat llest i oportú, i que la seva feina
ha aconseguit un notable ressò en els mitjans de comunicació.
Aquest és el seu mèrit i el felicito per l'agilitat i l'eficàcia
amb què demostra que sap moure's.
En sentit contrari, però, hi ha el demèrit important de
l'escassa cura i el poc rigor de les seves edicions. Suposo que tot plegat
respon al fet de tenir molts fronts oberts i d'haver-se de barallar amb
massa textos a la vegada. Per això no és estrany que, llegint-los,
surtin barrabassades com la gosadia de rectificar Verdaguer afegint un
vers a Canigó, o bé escriure, en el pròleg
d'En defensa pròpia, que la família Duran era composta
per una mare i dues filles, quan qualsevol biografia informa que els germans
Duran eren tres, i que també hi havia un noi que va fer anar de
corcoll el pobre Verdaguer.
Ara bé, si tot plegat es limités a un esforçat afany
de publicar i fer coses, potser no hi hauria altres problemes que els
derivats dels alts i baixos del seu treball. El cas esdevé més
gruixut quan, al mateix temps, desacredita sempre que ve a tomb la feina
d'altres estudiosos de Verdaguer amb la mateixa manca d'humilitat amb
què anuncia la fiabilitat i el rigor que diu que presideixen les
seves edicions. En el cas de Pàtria, ja que hi som, ho torna
a esmentar afirmant que reprodueix amb "tota fidelitat el text de
la primera edició" i que hi normalitza l'ortografia. La carta
que va publicar l'endemà del meu article m'ha dut a una lectura
atenta de la seva edició, contrastant-la amb la del 1888, i el
resultat és just el que em temia: una cadena d'alteracions, males
lectures i transcripcions deficients que, d'una banda, em fan posar seriosament
en dubte la bondat d'aquesta edició i em donen arguments, de l'altra,
per contestar les preguntes que em feia a la seva carta al diari.
Transcric, en forma d'interrogants, algunes d'aquestes deficiències
que poso, com ell, a la consideració del lector: ¿Per què,
en l'oda A Barcelona, els noms de Sant Just i Sant Pastor i Santa
Clara, que són esglésies i convents de la ciutat, els escriu
en minúscula donant a entendre que confon el topònim amb
la citació del sant? ¿Per què oblida el lema Cantemus
Domino a La batalla de Lepant? ¿Per què altera l'ordre dels
mots d'un vers de La puntaire ("com la malalta és ja vella",
que se li converteix en "com la malalta ja és vella")?
¿Per què el possessiu son mantell (vers 157 de l'oda A Barcelona),
es converteix en l'article un mantell, i la forma verbal són allí
en el possessiu àton son allí ? ¿Per què l'acció
de present demana a Déu (L'apòstol dels negres, vers 40)
es transforma en un sorprenent pretèrit perfet, demanà a
Deu, si la situació vol el present en què va ser escrit?
"Per què ell (referit a El Carrasclet: vers 37 de Los mossos
de l'esquadra) surt amb el plural impossible ells que canvia el sentit
d'una estrofa que, a més, no s'entén? ¿Per què
corregeix ignocència per innocència a dos dels poemes (En
la mort d'en Francisco Casas i Amigó i a L'arpa), però deixa
ignocència a La puntaire? ¿Per què encorralats es
transforma en acorralats (vers 54 de La batalla de Lepant)? ¿Per
què... etcètera, etcètera?
Són una dotzena d'exemples, si no m'he descomptat, però
en tinc un cabasset més a la seva disposició. Per la qual
cosa crec que he de concloure, i em sap greu de dir-ho, que l'edició
de Pàtria, del professor Garolera, no és ni rigorosa ni
fiable. Tot té solució, però. El meu consell és
que, quan hagi de fer la tercera edició, miri vers per vers les
solucions que ha donat en la seva tesi el professor Ramon Pinyol, que
crec que ha fixat, definitivament, el text de Pàtria.
REEDICIONS
DE L'ANY VERDAGUER
L'Atlàntida,
a cura de Narcís Garolera. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.
JOAN-ANTONI
PALOMA
Sort que s'ha pogut celebrar l'any Verdaguer i es parla d'aquest autor
fonamental a la literatura catalana moderna! És que si no fos per
l'Any Verdaguer, molta gent que té, fins i tot, responsabilitats
culturals i polítiques en el nostre país, no pas tothom,
continuaria perpetuant una de les injustícies més doloroses
del nostre país sobre el nostre poeta modern de més categoria,
que no és molt important només per això, sinó
també pel gir que fa donar a la nostra llengua literària,
ja que aquest és un dels punts que més s'hauria de precisar.
Albert Rossich ja fa temps que va alertar contra alguns tòpics
que es deien sobre la situació de la llengua al temps anomenat
de la Decadència. Convindria ressaltar que la llengua catalana
abans de Verdaguer no estava decandida com es digué en un acte
dedicat a Verdaguer celebrat al maig. En temps de Verdaguer, des del punt
de vista oral, el català era ric, bell i d'un ús continu.
Força gent ni tan sols sabia parlar castellà. Això
és tan fàcil de demostrar com que jo mateix ho he viscut
a la meva família.
En un altre aspecte, afirma Martí de Riquer que fins al segle XIX
era normal que un senyor català escrivís a un de castellà
en català i aquest li respongués en castellà. El
que sí que és veritat és que no hi havia confiança
en les seves possibilitats literàries. Un segle abans de Verdaguer,
Antoni de Capmany deia que el català havia tingut esplendor, però
en aquell moment (segle XVIII) era "lengua muerta para la república
de las letras". I aquest senyor no era cap anticatalanista.
Cal dir que el fet que es reprenguessin els Jocs Florals fou perquè
una part de la intel·lectualitat tingué l'esperança
que es podia subvertir la situació, i és bàsic en
aquest sentit el paper de Rubió i Ors, que, en el pròleg
del seu llibre de poemes, parlà amb gran entusiasme de la nostra
llengua i es dolia que no hi hagués més escriptors que la
conreessin. Ara, per saber com estava la qüestió, és
fonamental de saber que a la primera edició dels Jocs Florals s'imposà
la voluntat de Milà i Fontanals que només s'admetessin els
poemes en català. Però això pot dur a una lectura
molt equivocada, ja que si feia això Milà era per pessimisme.
Pensava que si es feien uns jocs bilingües poca gent presentaria
poemes en català, i si el que volia era recuperar literàriament
el català s'hauria perdut el temps. No cal dir que afortunadament
les coses anaren per un altre cantó i el mateix Milà, al
cap de 25 anys, comentà a Menéndez Pelayo que la seva decisió
havia anat més lluny del que es pensava.
Enmig del que hem exposat, ¿què significà que sortís
un poeta com Verdaguer i en concret quin paper hi tingué L'Atlàntida?
Doncs simplement que el que Rubió i altres havien somiat se'ls
acabava de fer realitat. En català s'escrivia amb una ambició
comparable a la dels més grans escriptors (es tocaven els temes
que havien tocat els més grans poetes èpics, i en un altre
article vaig assenyalar que això no era cap anacronisme al segle
XIX, i si a algú li queden dubtes, que es llegeixi les actes del
col·loqui que el 1886 es féu a Vic) amb un domini de la
versificació total, amb una impressionant demostració de
cultura per part de l'autor (no ens hem de cansar de dir que Verdaguer
es documentava moltíssim per escriure les seves obres) i un lèxic
molt ric i excel·lent, i no gens encarcarat. Verdaguer fou molt
autoexigent amb el lèxic (Narcís Garolera, editor d'aquesta
edició de L'Atlàntida també té un estudi
molt interessant sobre un vademècum lexicogràfic verdaguerià
en què diu: "Verdaguer, en efecte, no inventava paraules catalanes
sinó que es documentava oralment i per escrit atenent usos dialectals
i llegint autors catalans de totes les èpoques".
Verdaguer trencà amb el català i la temàtica literària
de regust neoclàssic que conreaven altres capellans vigatans. Era
gairebé obligat que en aquest any es donés una edició
crítica de L'Atlàntida. Certament n'hi ha una de
molt ben feta a càrrec de Martí de Riquer i Eduard Junyent,
però avui dia és introbable a les llibreries. L'edició
que comentem és molt rigorosa, amb els criteris molt ben explicats,
de lectura còmoda i presentació molt agradable. En aquesta
edició l'editor vol establir el text basant-se en l'edició
del 1886, tenint en compte l'edició príceps i també
tenint en compte, a l'aparat crític, les esmenes manuscrites fetes
per Verdaguer en un exemplar de l'edició prínceps que solen
coincidir amb les de l'edició del 1886 que, òbviament, fou
revisada per mossèn Cinto.
No em vull allargar, però L'Atlàntida no es pot llegir
amb rapidesa, d'una tirada, sinó amb temps, per poder-la assaborir.
Així hi anirem trobant més els grans mèrits que té.
Pensem en els elogis que en fa Mistral (pel que fa als temes tractats,
col·loca Verdaguer directament després de Milton i Lamartine).
Pot ser un bon exemple del que dic la perla que és El cor d'illes
gregues. Aquest cant li fou suggerit per Collell, però el geni
de Verdaguer reeixí categòricament en un tema molt estimat
pels romàntics (recordem la passió per Grècia dels
romàntics alemanys i de Lord Byron). Vegem només com un
tast els versos: "Mare dels déus, oh Grècia, tu dormies,
/ com Venus per les ones bressolada, / aquella nit terrible i res senties
/ del tro i eixordadores harmonies / amb què fóra l'Atlàntida
enfonsada".
Acabem una mica com començàvem. Llegint aquests versos podem
dir, com féu Segimon Serrallonga a partir d'Al Cel, que ningú
no pot seguir parlant d'un poeta rústic. Verdaguer és un
poeta cultíssim i d'altíssima volada i ens hem de felicitar
d'aquesta nova edició crítica.
Article
publicat a La Vanguardia el 16/09/2002 per Oriol Pi de Cabanyes
Loco de
Dios
Que Verdaguer
es un gran poeta religioso nadie lo duda. Pero también hay mucho
"paganismo" en su obra. Cosa que, siendo desconsiderada como
tal, ha inducido a no entenderle en su profunda complejidad. Los trabajos
sobre la interpretación de su obra, no sobre su historia externa,
han sufrido las limitaciones del reduccionismo con que ha sido etiquetado,
tanto por los verdaguerianos tradicionales como por quienes -como en algún
momento Joan Fuster- subrayaban jocosamente su parte más ñoña.
Pero si queremos entenderle bien -para lo que aconsejo visitar la exposición
que ahora se le dedica en "su" Palau Moja-, no debemos olvidar
que el sacerdote-poeta que publicó en vida decenas de poemas religiosos,
en muchos casos meramente ocasionales, era al mismo tiempo el autor de
un poema "pagano" -aunque con un trasfondo salvífico
y misionero- como L'Atlàntida. "Por algo -dijo él
mismo- había cantado mi primera misa entre un dolmen y un altar."
Dualista siempre, tensionado entre el bien y el mal, el conflicto de Verdaguer
fue un conflicto, en esencia, consigo mismo. Escindido entre lo espiritual
y lo terrenal, todas sus equivocaciones provienen así como de su
aversión por la impureza terrenal y sus miserias también
de una tal vez desmesurada confianza en la providencia del bien. Léase
-por ejemplo, en la antología de Isidor Cònsul- su estremecedora
narración "Lo cornamusaire", en la que el poeta se identifica
con un artista gaitero perseguido al grito de "¡fuera, fuera!".
Mosén Cinto se identificó también con Jacopone da
Todi, el abogado que, en el siglo XIII, lo dejó todo para seguir
a san Francisco de Asís. Hasta mortificarse públicamente.
"Escarnis cerca i afronts/com los mundans or i plata./Anomena béns
als mals,/a la fortuna desgràcia." El siempre sagaz Baltasar
Porcel ya lo puso de relieve el pasado jueves en TV3 en el curso de su
entrevista imaginaria con el poeta. Verdaguer -que "el abogado del
diablo" Porcel pareció considerar también como "un
loco de Dios" (figura arquetípica común en diversas
tradiciones religiosas)- concebía la poesía como una forma
de revelación (¿no es esto lo que significa la palabra griega
"apocalipsis"?). Si no hay forma de conocer por la razón,
ni por los sentidos, la auténtica realidad se puede intuir solamente
en momentos fulgurantes de inspiración; así que sólo
los "videntes" (poetas o místicos) pueden contemplar,
entre admirados y asustados, lo que, revelado por un ángel o tal
vez por un médium, creen saber que pronto va a ocurrir: el final
de la historia, con el triunfo definitivo del bien y de los escogidos
para la salvación.
Los sueños o visiones son caminos que Dios dispone para comunicar
a videntes y profetas su revelación. Muchas páginas de L'Atlàntida
y Canigó deberían adscribirse al género apocalíptico,
que expresa la realidad última del mundo por medio de imágenes
fantásticas, fenómenos sorprendentes y catástrofes
cósmicas.
Para los poetas, como para los niños, no hay nada casual, nada
sin intención. Todo es mágico y todo tiene un sentido, una
causa y una finalidad. El mal, o el bien, siempre hay alguien -o algo-
que lo administra a consciencia. Sea el Dios o el diablo. No hay nada
fortuito. Y siempre hay algún responsable último, a quien
agradecérselo o pedirle cuentas. Porque toda consciencia es siempre
responsable, y no así toda insconciencia.
Article
publicat a La Vanguardia el 28/08/2002 per Manuel Ollé
Una biografía
en busca de autor
La discusión
biográfica alrededor de Verdaguer ha avanzado a golpe de aniversario.
En 1945 se cumplía el centenario de su nacimiento y en 1952 el
cincuentenario de su muerte. Ambas fechas suscitaron la aparición
de numerosos libros de carácter biográfico entre los que
destacan algunos de los que hoy se reeditan, obedeciendo también
a los caprichos del calendario.
La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, de Sebastià
Juan Arbó, se publicó en 1952 y toma como modelo a Stefan
Zweig, André Maurois y Emil Ludwig. Arbó concibe la vida
de Verdaguer como la consecuencia de un carácter de artista sensible
y desbordante de vitalidad, que se sentía estrecho en los límites
de autonegación y obediencia del sacerdocio. Cree ver en Verdaguer
algo del albatros baudelairiano. Lo sitúa en la estirpe de los
genios inadaptados, en conflicto con sus protectores, como Schiller, Dante
o Tasso. La virtud de esta biografía es que, habiendo podido ser
una solemne tontería, no lo es: desciende al detalle y lo recrea
con vivacidad, tiene una tesis de fondo pero no es esquemática.
El vigor narrativo de Arbó convierte la lectura en una experiencia
apasionante. En algún pasaje completa lo que no sabe recurriendo
a la imaginación e interpreta datos de forma algo mecánica,
pero el conjunto es magnífico. Inexplicablemente, el verdaguerismo
oficial ha tendido a ningunear esta biografía que tras su publicación
en 1952 se recibió con una agria polémica.
Jesús Pabón, historiador sevillano, publicaba en 1954 El
drama de mosén Jacinto, un ensayo centrado en los problemas
de Verdaguer con el marqués y el obispo. El libro es riguroso y
documentado, aunque de interés limitado. Está especialmente
indicado para verdagueristas irredentos u obsesos en el personaje. Pabón
escribe más como abogado que como historiador: es reactivo, sinuoso
y prolijo, prueba y refuta, dialoga con interlocutores ausentes. Uno llega
al final exhausto y desconcertado, teniendo más claro lo que se
considera erróneo que lo que se afirma.
Miquel de Palol ha antologado a Verdaguer en la colección Vidas
literarias de la editorial Omega para el lector hispánico,
que no tiene en este momento en el mercado ningún otro medio de
saber qué escribió Verdaguer que esta antología bilingüe,
útil, amplia y razonada. En las cerca de noventa páginas
del prólogo, Palol hace un honesto y personal itinerario por la
vida y la obra del poeta. El ensayo es tan interesante por lo que dice
de Verdaguer (del que le queda un regusto agridulce) como por sus reflexiones
sobre la forma que tiene el país de relacionarse con sus clásicos.
Probablemente se han escrito más páginas sobre la vida de
Verdaguer que sobre su obra. Este hecho tiene que ver tanto con la pasión
que suscita su azarosa vida como con las dificultades de la tradición
literaria catalana para leerse a sí misma. Hemos tendido a ocuparnos
más de movimientos, generaciones, autores, epistolarios y cosas
por el estilo que de los textos literarios propiamente dichos. A pesar
de ello todavía está por escribir la biografía que
Verdaguer se merece: amplia, veraz, detallada y vigorosa, capaz de capturar
en toda su complejidad el gesto trágico del personaje y de su tiempo.
Article
publicat a La Vanguardia el 28/08/2002 per Julià Guillamon
Presencia,
símbolo e icono
Uno de los
Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda, titulado Carnaval,
tiene como protagonista a un joven que quiere ser poeta. En una noche
loca, mientras bajan de la avenida del Tibidabo por la calle Balmes, se
lo cuenta a una chica. Será un poeta intrépido, irá
de allí para allá para conocer mundo, no como los poetas
de aquí que solen morir al llit amb tota la família
al voltant i després els diaris comenten el darrer mot i la força
del darrer sospir. La inmediatez del comentario es inequívoca,
esa es la idea que muchos han tenido de lo que es ser poeta catalán:
un tipo familiar, apocado, que escribe desde la convención aceptada,
al margen del mundo. ¿Responde esta imagen a la realidad?
El poeta catalán es una presencia visible Una condición
indispensable para entender cómo se ha llevado a cabo la transmisión
de la literatura catalana desde la Renaixença son sus condiciones
de accesibilidad, su espacio. Poetas y autores dramáticos han sido
personajes públicos, que uno conoce de vista y que se cruza por
la calle. En El meu Verdaguer, reeditado recientemente por La Campana,
Josep Maria de Sagarra sitúa el inicio de su vocación literaria
en un encuentro con Mossèn Cinto a la salida de la parroquia de
Sant Francesc de Paula un domingo por la mañana. La Rambla barcelonesa
es un espacio donde los ciudadanos pueden ver a Guimerà, a Verdaguer,
a Maragall. La mayor parte de la tragedia verdagueriana se desarrolla
en el corazón de la Barcelona antigua. Asediado por todos, Jacint
Verdaguer recala junto a la familia de Desidèria Martínez
en un piso de la calle Portaferrissa. Desde allí escribe al canónigo
Collell para decirle que no volverá a la Gleva: Si aqueixa
idea se tira endavant, estic disposat a anar pels carrers de Barcelona
entre gents d'ar-
mes, com Jesucrist pels carrers de l'Amargura.
Detrás de todo gran poeta hay siempre un caso En contraste con
esta presencia asequible y cotidiana, el poeta esconde un misterio, que
se condensa para dar lugar a un caso: traición a la causa, exilio
voluntario, ambigüedad sexual, desafecto, locura. Más allá
de su verdadera significación histórica, el caso Verdaguer,
su enfrentamiento a los poderes terrenales y las jerarquías eclesiásticas,
es un punto de referencia de las guerras culturales que sacuden la literatura
catalana del siglo XX, desde la apropiación de la figura de mossèn
Cinto por los sectores radicales y anticlericales hasta su rehabilitación
piadosa bajo el franquismo. En su breve biografía publicada por
Omega, Miquel de Palol extrapola el caso Verdaguer como un ejemplo del
malestar de la cultura y lo convierte en un símbolo de las maltrechas
relaciones de los intelectuales con el poder. Verdaguer vive.
Algunos poetas
catalanes se convierten en iconos
La obra de
Verdaguer llega a sus lectores a través de ediciones populares,
de amplísima difusión (la celebérrima, de tapas amarillas,
de Francesc Matheu que se anunció con grandes carteles por toda
Cataluña), pero también de adaptaciones musicales y lecturas
fuera de contexto, en homilías, excursiones, reuniones catalanistas,
hojas parroquiales y recordatorios de entierros. Antes de que Serra
d'Or convierta a Espriu y Pere Quart en caras de póster,
el retrato de Verdaguer triunfador en los Jocs Florals de 1868 era un
icono de la poesía catalana y, por extensión, del catalanismo.
Esa imagen de Verdaguer con barretina es nuestra Marilyn Monroe, nuestro
Humphrey Bogart, nuestro Che Guevara. El niño Sagarra la clava
con chinchetas en la mesa de la casa pairal de Santa Coloma,
donde empieza a leer sus versos, los comerciantes la utilizan en sus reclamos,
el Banco de España la reproduce en los billetes de quinientas pesetas.
Verdaguer representa la quintaesencia de un modelo de poeta catalán,
que no es desde luego el que tenía en la cabeza aquel mozo del
cuento de Mercè Rodoreda. Todos los grandes han pasado por esas
estaciones, relegando a otros, más discretos Guerau de Liost,
López Picó o Marià Manent a un segundo plano.
Esta imagen del poeta catalán está estrechamente vinculada
a la difusión del catalanismo como proyecto e ideología,
con el paso de un modelo de cultura y ciudadanía que se desarrolla
en un espacio público, acotado y ritual, a otro que se rige por
las leyes de la cultura de masas, que tiende a convertir a los poetas
en figuras mediáticas, mucho antes de la llegada de la televisión.
Curiosamente, la aparición de TV3 se encargará de barrer
el star system del catalanismo cultural para imponer sus propias
categorías y símbolos, encarnados en presentadores, actores,
concursantes y hombres del tiempo.
Article
publicat aLa Vanguardia el 28/08/2002 per Baltasar Porcel
Porcel
entrevista a Jacint Verdaguer
Partiendo
de documentación real, el escritor mallorquín Baltasar Porcel
ha escrito una larga entrevista imaginaria a Verdaguer que se publicará
en forma de libro a principios de septiembre ("El drama i la mar",
Proa) y que ha dado pie a un documental que se grabó el pasado
10 de junio en Vil·la Joana y emitirá TV3 el 12 de septiembre,
con Lluís Homar encarnando al poeta. Publicamos a continuación
un extracto del textoDins l'habitació on havia treballat en els
seus temps darrers, Mossèn Cinto s'ho quedà mirant tot sense
obrir boca: la taula, la prestatgeria, el tinter...
¿Rememoreu ara el que sentíeu, el que pensàveu,
en aquelles hores que assegut aquí vau continuar fent el que poc
abans pareixia que ja mai més no tornaríeu a fer: poesia?
¿Poesia? I sofriment...
Havia obert un calaix, havia agafat unes fotografies esvaïdes, en
blanc i negre, i les mirava sota l'espessa claredat taronja del quinquer.
M'hi vaig acostar: representaven estàncies luxoses.
¿Què és, això?
A penes el vaig poder entendre de fluix que parlava:
El palau del marquès de Comillas, Antonio López, a
la Rambla... Un altre canvi brusc el va alterar, animat feu uns
passos endavant i enrera. Disset anys vaig residir-hi, del 1877
al 1893, els millors de la meva vida. Hi era admirat i respectat, deia
missa diària pels fills morts dels marquesos, repartia l'almoina
que la casa destinava als pobres...
Vaig afegir, sorneguer:
I anàveu vestit molt elegant, menjàveu a taula
amb els senyors...
Però ell ni m'escoltava:
Sobretot després de la mort de don Antonio, vaig establir
una relació de germanor amb el seu fill don Claudio i la seva graciosa
esposa, donya María Gayón. Vaig viatjar amb ells i amb don
Eusebi Güell, aquell altre gran senyor, per Europa i la Mediterrània,
a Roma el Papa Lleó XIII em va rebre, em van premiar L'Atlàntida
als Jocs Florals... I per això, en publicar el llibre el vaig
voler dedicar, agraït, a Antonio López, que encara vivia,
dient-li que es tractava de fulles de l'arbre del fruit d'or
que jo havia collit muntat de tos navilis en l'ala beneïda,
el vapor Guipúzcoa, els altres vaixells seus de la
Transatlàntica.
La felicitat.
Ni jo abandonava la ironia ni ell se n'adonava:
Sí. O gairebé. Don Antonio fou el meu salvador. Estant
jo de vicari al poblet de Vinyoles d'Orís i treballant ja en el
poema, enlluernat pel mite dels Atlants, que conta Plató, i per
la figura de Colom, que havia descobert Amèrica i sembrat allí
el Cristianisme, vaig emmalaltir de tuberculosi, de la qual em vaig curar
navegant dos anys com sacerdot en aquells vaixells de la Companyia Transatlàntica
que feien la carrera d'Amèrica, on també vaig encertar la
forma definitiva del poema. I després va ésser quan el marquès
em portà a casa seva.
¿I tots aquells poemes a la Verge celestial, a les ermites
camperoles, a les valls encantades, que havíeu anat redactant?
Va arrugar les celles, deixà damunt la taula les fotografíes
del palau, mirà el buit:
¿Què voleu donar a entendre?
Jo suava, el feriria, però no m'havia d'aturar:
Doncs que aleshores també us diagnosticaren anèmia
cerebral. A Vinyoles d'Orís el vostre rector va agafar el
trabuc i se n'anà amb els carlins, vós vau fugir al Rosselló
per por de la guerra civil, després vau malviure a Barcelona gairebé
de caritat...
S'impacientà, picà amb un peu a terra:
¿I què?
Això: que vós, enfebrit amb la poesia, havent olorat
i engolit la glòria literària, continuàveu parlant
de les floretes del camp, del Bon Jesuset i de les tempestes mítiques,
però ja no suportàveu la pobresa d'aquella rústega
existència de capellà de poble.
Va rebentar:
Les circumstàncies adverses són una cosa i la plenitud
del cor n'és una altra!
¿Sí? Doncs a Vinyoles ni escriure podíeu,
vençut per una depressió de cavall. I us mortificàveu
no bevent vi, no mirant les dones, mentre portàveu cilicis i dormíeu
damunt la palla.
Arrufà les celles, semblava que també es tapava les orelles:
L'ascètica que practica tot bon cristià.
¿L'anava descloscant? No podia fer res més que continuar
implacable:
El cristià que vol vèncer les temptacions: ¿quina
mena de temptacions volíeu vèncer vós, quines? I
en donar-vos la plaça als vaixells, de tant que vau córrer
ni temps vau tenir per acomiadar-vos de la vostra en teoria estimada família.
Va rebufar, mogué el cap com si es volgués desfer d'una
xarxa invisible:
Tots tenim problemes i hauré patit les contradiccions amb
les que us rebegeu. ¡Però no aconseguireu embrutar-me aquell
període de la meva vida! Sota la protecció del marquès
vaig publicar L'Atlàntida, Canigó i un munt més
de llibres d'una envergadura que ningú en català no havia
assolit des de Ramon Llull. Mentre, els anarquistes, els socialistes,
els ateus, esvalotaven els obrers, blasmaven l'Església, denigraven
la Monarquia restaurada, assenyalaven els piadosos senyors com els seus
enemics. Us ho exigeixo, contesteu-me: ¿hauria d'haver estat amb
aquests, hauria d'haver sofert la fam, no hauria d'haver volat amb les
muses?
També era veritat, ¿hi ha res que no sigui cert? El vaig
observar amb tendresa:
Almenys quant a la poesia, teniu raó. La vostra obra serà
irregular, però l'aixequeu amunt, amunt del tot, quan l'engrapeu
com un murmuri íntim o com una allau de glòria. Reciteu-me'n
un parell d'estrofes de L'Atlàntida, si us plau, us ho agrairé.
El poema és de tothom va dir amb senzillesa, i recità
la mirada perduda:
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? / en altre
temps d'alegres Hespèrides fou hort; / encara el Teide gita bocins
de sa desferra, / tot braolant, com monstre, que vetlla un camp de mort.
/ Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien; / pertot
càntics de verges i músiques d'aucells; / ara en palaus
de marbre les foques s'hi congrien / i d'algues es vesteixen les prades
dels anys.
Article
publicat a La Vanguardia el 28/08/2002 per Antoni Marí
El vigor
utópico del poeta Verdaguer
La obra literaria
de Jacint Verdaguer se realiza en el último cuarto del siglo XIX,
por tanto es coetánea de la renovación poética y
artística más radical que se dio en la cultura occidental
desde el siglo XVII y participa de muchos de los presupuestos programáticos
que, de un modo casi sistemático, sustentaron las audaces reflexiones
teóricas e ideológicas de esta transformación, fundamento
de la literatura contemporánea. Esta transformación, que
podríamos reconocer en el nombre genérico de simbolismo,
es, a su vez, la actualización de las tendencias comunes del idealismo
alemán, de la poesía romántica y del pensamiento
político utópico, y Verdaguer participó de todos
ellos, con todas sus consecuencias.
Lo que estos tres movimientos proponían era la necesidad de volver
a nombrar, a describir y a reescribir el mundo con un nuevo léxico,
independientemente de si este léxico era adecuado o inadecuado
con el mundo y con el yo: se tenía conciencia de que las viejas
metáforas estaban desvaneciéndose en la pura literalidad
y que era necesaria su absoluta renovación, puesto que la metáfora,
como afirma Rorty, está compuesta por nuevas formas de vida que
constantemente eliminan a las formas antiguas. Eran las nuevas formas
de vida, las metáforas que suscitaban y las realidades que creaban
éstas, las que debían imponerse a las formas de vida anacrónicas
y a sus gastadas metáforas. Los simbolistas recogían las
propuestas de sus antecedentes idealistas y utópicos y afirmaban
que el principal instrumento de cambio cultural era el talento de enunciar
y de escribir de forma diferente; es decir, haciendo un uso inhabitual
de expresiones habituales, lo cual no suponía que este uso debiera
tener un significado, pero sí ejercer un efecto.
Si para los positivistas el lenguaje representa una realidad oculta que
se halla fuera de nosotros, para los idealistas, románticos y utópicos
el lenguaje expresa una realidad oculta que se encuentra dentro de nosotros
y que es fruto de la imaginación, facultad que se encuentra en
el núcleo más profundo del yo. Es la imaginación
la que construye las metáforas, la que establece nexos entre los
objetos y las realidades más opuestas; sin embargo, a las metáforas
no se les asocia ningún contenido que el autor pretenda comunicar,
ni que deba comprender el lector. La imposibilidad de parafrasear la metáfora
supone la inadecuación de ésta a todo significado habitual.
La modificación del lenguaje que supone el uso de la metáfora
es la modificación de nuestra idea de la realidad y una modificación
de lo que pensamos que somos y de nuestra relación con el mundo.
El lenguaje según los idealistas, los románticos y los utópicos,
no es un medio de representación del mundo, ni un medio de expresión
del yo: es la creación de uno mismo o la asunción de la
autoconsciencia. Lo afirmó Wittgenstein al decir que los límites
de nuestro mundo son los límites de nuestro lenguaje. Y así
como las revoluciones científicas son redescripciones metafóricas
de la naturaleza, es decir, realidades nuevas creadas por el científico,
las transformaciones artísticas son creaciones de una mente que
crea a su vez el lenguaje que le es propio, un lenguaje capaz de describirse
a sí mismo. Parafraseando a Nietzsche, Rorty afirma: Crear
la mente de uno es crear el lenguaje de uno, antes de dejar que la extensión
de la mente de uno sea ocupada por el lenguaje que otros seres han legado.
El poeta es aquel que no solamente se describe a sí mismo, sino
que reconstruye las causas que le permitieron acceder a sí mismo
por la construcción de un lenguaje que es expresión de esta
vida nueva que se enfrenta a la antigua, en la cual ni se identifica ni
se reconoce. El esfuerzo y la necesidad de emplear palabras habituales
en formas no habituales permite al poeta conocer las contingencias que
han favorecido, obstaculizado y suscitado la creación de sí
y la creación del lenguaje propio.
Los poetas vigorosos (en la feliz acepción de Harold Bloom) son,
como todos los hombres, productos causales de fuerzas naturales. Se distinguen,
sin embargo, en que son capaces de exponer la historia de su creación
con nuevos términos, puesto que a pesar de servirse de un lenguaje
familiar y universal, éste ha sido usado de un modo inhabitual
y excéntrico. Por la disciplina artística el poeta renuncia
a las descripciones heredadas y accede a la posibilidad de nuevas descripciones
y, lo que es definitivo, crea nuevas metáforas y ofrece vida nueva
a un mundo anacrónico y periclitado. Y a pesar de que desconcierta
a sus coetáneos, este nuevo lenguaje se considerará inevitable
para sus sucesores.
Verdaguer realizó desde su ineludible contingencia y de una manera
paradigmática cada uno de los presupuestos enunciados. Su lengua
literaria dotó a la tradición de una autoridad áulica
que le permitió sobreponerse al lenguaje literal que había
reducido la imaginación de sus usuarios. Las metáforas muertas,
que apenas podían resucitar un retórico sentimiento de nostalgia,
cedieron frente a la vitalidad de una lengua capaz de redescubrir un universo
incólume. Extendió hasta el infinito las posibilidades del
pensar y las de construir nuevos mundos, implícitos en la capacidad
de la metáfora de hacer reales las ideas. Ofreció a sus
precursores una lengua arraigada en la tierra y, paradójicamente,
capaz de elevarse más allá de las nubes, sobre un horizonte
infinito de posibilidades. Y el poeta, por la disciplina de la práctica
de la poesía, accedió a una consciencia de sí que
le permitió transcender las contingencias de su existencia y acceder
a la realidad nueva y a las nuevas formas de vida que la metáfora
haría propicias. Su idealismo utópico, sin embargo, le impidió
considerar las contingencias de su nuevo estado que, con sus determinaciones,
se impondrían a su autoconciencia, adquirida por la capacidad transformadora
de la metáfora. Contingencias, sin embargo, que no impidieron la
resolución del poeta, pero que le obligaron a repensar su ser en
el mundo y la frágil incidencia de la poesía en una comunidad
que únicamente reconoce el lenguaje literal.
Desde los estrictos límites de su lengua y de su cultura, Verdaguer
es considerado como el constructor de la lengua literaria catalana moderna.
Según la crítica, nadie, antes de él, fue capaz de
ofrecer a esta lengua la capacidad expresiva, descriptiva, enunciativa
y combinatoria que el poeta reconoció en ella. Según los
mismos críticos, la lengua literaria de Verdaguer es de una sutil
delicadeza, de una grandeza ciclópea. Sin embargo, y paradójicamente,
para los mismos críticos la poesía de Verdaguer es anacrónica,
inadecuada a la sensibilidad moderna, ingenua y sentimental, vacía
de cualquier exigencia intelectual, sometida a las determinaciones existenciales
del poeta: a su reducido mundo rural, a su piedad religiosa, a su ingenuo
panteísmo y a una pobreza de espíritu digna de la mayor
bienaventuranza.
La suerte crítica de su obra, desde los estrictos límites
de la cultura de Cataluña, es, hasta hace poco, insuficiente y
malévola; en pocas ocasiones se ha propuesto una revisión
crítica adecuada a los nuevos tiempos, ni se favoreció su
revalorización, ni se suscitó la necesidad de considerarlo
en el contexto europeo en el que se realizó su obra y, a pesar
de que la crítica le reconoció un mesurado aprecio, el contenido
de su poesía supuso un rechazo más o menos explícito,
y siempre reticente. Le responsabilizaron de un exceso de ripios populares,
de manifestar una religiosidad ingenua y de favorecer una poesía
que deslucía la áulica tradición poética catalana
que desde Ausiàs March, Llull y Jordi de Sant Jordi había
dado muestras de una alta exigencia intelectual y formal.
Razones del
ninguneo
No creo que
los presupuestos estéticos del noucentisme fueran los responsables
de este ninguneo, que sigue manteniéndose hasta hoy. Hay algo más
que una controversia estética en esa voluntad de querer reducir
la poesía de Verdaguer y su persona a un accidente de la historia
literaria que el tiempo se encargará de cubrir de olvido. Pocos
poetas y críticos posteriores a él fueron capaces de dar
una imagen cabal y respetuosa de una obra que se atrevió a nombrar
y a decir lo que nadie había dicho nunca. Tal vez fuera ésa
la razón de ese menosprecio: que era a él, a Jacint Verdaguer,
a quien debían la posibilidad de servirse de un habla y de una
lengua literaria que no existía antes y de la cual todos eran deudores.
Pero los reiterativos silencios sobre Verdaguer se resarcen con los elocuentes
reconocimientos de Josep Maria de Sagarra, Josep Pla y Joan Coromines.
Fue muy mala la suerte crítica de Verdaguer y creo que el primer
responsable de este complot fue el eximio y olímpico poeta Carles
Riba, que, desde las más diversas tribunas públicas hasta
los ensayos críticos que repetían incesantemente la
parquedad del poeta, menospreció y redujo a Verdaguer a la
simple categoría de hombre de pocas luces, incapaz de pergeñar
dos ideas con un mínimo de sentido común. La mala suerte
crítica estaba echada, puesto que el admirable Riba había
abierto el camino para que las nuevas generaciones de críticos
y profesores admitieran, sin el menor espíritu crítico,
los juicios demoledores del helenista. Tal vez esa animadversión
fuera consecuencia de la disparidad de ambas estéticas y de la
exigencia noucentista de Riba, de claridad mediterránea, contraria
la de Verdaguer, de niebla septentrional.
Desde una perspectiva europea, la figura y la obra de Verdaguer toman
un perfil insólito que, desde tierras catalanas, se confunde por
la proximidad y la inmediatez del contexto cultural en el cual se movió
el poeta. Desde las últimas décadas del XIX surgió
en Europa una actitud, en algunas ocasiones violenta, que se enfrentaba
con decisión a una sociedad positivista que consideraba la ciencia
y la tecnología como las responsables de la pérdida de los
valores humanistas. Contra el realismo científico, poetas, novelistas,
músicos, pintores y dramaturgos, desde sus obras y sus teorías,
iniciaron una reacción contra el materialismo que impedía
la asunción de unos valores, trascendentales, que no tenían
lugar en el nuevo mundo tecnificado. Frente al pragmatismo se opuso el
idealismo; frente al materialismo, una religiosidad antidogmática
inspirada en un cristianismo primitivo; frente a la vulgaridad de la existencia,
la búsqueda de la belleza ideal; frente a la multitud y el anonimato,
el individualismo; frente a la objetividad, el subjetivismo; frente a
la evidencia del mundo visible, la afirmación de lo invisible;
frente al realismo, la idealidad; frente a la prosa del mundo, la poesía.
Frente a la vida pública y social, la experiencia mística
privada. Frente a la razón instrumental, el mito.
Después de los primeros poemas que ensalzan el mundo como réplica
del cielo, el poeta glorifica la presencia de Dios como vida universal
inmanente. La parquedad del poeta Verdaguer se transforma aquí
en el perfil del poverello franciscano, reivindicado por Francis
Jammes, Tolstoi y Dostoievsky en las figuras de Aliosha y el idiota del
príncipe Mhiskin. La religión ortodoxa del poeta es ahora
una actitud ascética de renuncia que encuentra en Francis Jammes,
en Manley Hopkins, en e.e. cummings, la hermandad religiosa que reconoce
en la poesía el medio eficaz para expresar la solidaridad del cosmos.
Por la facultad de la videncia, adquirida por el amor, el sufrimiento
y la locura, que le permitió acceder a lo desconocido, puede reconocerse
el perfil maudit de Arthur Rimbaud. En las epifanías
visionarias de Verdaguer, que nunca dejan de ocuparse del mundo sensible,
reconocemos la divagación voluptuosa y la visión épica
de las civilizaciones antiguas de Stephan George. Y el interés
por el mundo suprasensible manifestándose a través de las
formas sensibles permite establecer una noble analogía con el mundo
arcano de W. B. Yeats.
Si es cierto que se ha escrito más sobre su vida que sobre su obra
es, tal vez, una manera de suplir el desconocimiento de ésta y
de solidarizarse con la figura de un posible mártir. Ese interés
por su existencia y por su tragedia, quizá, pueda iluminar algunos
aspectos de su poesía, pero no permite acceder a las nuevas formas
de vida que, implícitas en sus metáforas, únicamente
pueden hacerse reales desde la lectura de su obra.
Como gran poeta que es, su poesía muestra las transformaciones
y las condiciones de su existencia, la idiosincrasia de su naturaleza,
sus perplejidades, sus deseos, sus voluntades y sus temores. Su compromiso
con los hombres y con la unidad del mundo. La obra de Verdaguer es la
historia del espíritu en la busca del espacio ideal, la utopía,
que parece que únicamente pueda realizarse en la poesía,
el lugar de la metáfora, el horizonte de la vida nueva.
Article
publicat a La Vanguardia el 15/08/2002 per Anton Maria Espadaler
Canigó
En este año
de celebraciones verdaguerianas continúa a muy buen ritmo la publicación
puesta al día de muchas de sus obras, entre las que destaca por
su singularidad la edición comentada e ilustrada de las libretas
que contienen las anotaciones que Verdaguer efectuó en sus excursiones
al Pirineo en 1882 y 1883, a cargo de estudiosos tan solventes como Curt
Wittlin -un filólogo de hierro, que aquí nos descubre una
vena poética y andariega quizá no tan sorprendente en un
suizo que ha profesado en Canadá- y Narcís Garolera, gracias
a cuya labor filológica podemos leer a Verdaguer con absoluta fiabilidad.
El libro, titulado Del Canigó a l'Aneto, estupendo en su
realización, con dibujos de Mossèn Cinto y notas aclaratorias
que ayudan al lector y al excursionista que quiera seguir los pasos del
poeta, lo acaba de publicar Pagès Editors.
No puede dudarse de que si el Canigó es todavía hoy una
montaña que conserva una innegable capacidad de impresionar al
que lo contempla es debido al poema que le dedicó Jacint Verdaguer,
quien además lo confirmó en la imaginación popular
como la cumbre que domina el Pirineo, y que es capaz de contener antiguos
misterios. En un libro impagable de reciente aparición, "¿Per
què Catalunya és com és?" (Edicions 62), el
geógrafo Joan Tort rinde homenaje a Verdaguer como el "poeta
geógrafo" -así le denominó Josep M. de Casacuberta-
que ayudó a descubrir científicamente la cadena toda y el
Canigó en particular, del que recuerda que pudiera significar "gigante
blanco" (Joan Corominas, que también era un gran caminante,
le atribuye una etimología bastante más modesta). Según
Tort, la condición de gigante vendría justificada por su
visión desde la llanura ampurdanesa, por donde transcurría
la vía Augusta, desde donde aparece ciertamente como una mole impresionante.
Tanto que, aun sabiendo desde el siglo XVIII, cuando se efectuó
la primera medición científica del Pirineo, que no era la
montaña más elevada, Verdaguer no dejó de tratarla
como un coloso solitario y sin rival.
Esta fascinación por el Canigó, sin embargo, no es propia
de los tiempos modernos, sino que viene de muy antiguo, y siempre ha ido
acompañada de toques legendarios. Si Petrarca subió al Mont
Ventoux -una montaña que hoy es básicamente un hito en el
ciclismo mundial gracias al Tour de Francia- para meditar sobre la frágil
condición del hombre, el rey Pedro el Grande de Aragón,
cincuenta años antes, emprendió como una aventura de riesgo
ilimitado la subida al Canigó. Estaban los monjes en Sant Martí,
donde está la fuente que según Corominas dio nombre a la
montaña, pero más arriba, en la cima, el rey que al decir
de Dante "d'ogni valor portò cinta la corda", fue al
encuentro del mal. Lo cuenta el cronista Salimbene da Parma, que hizo
la crónica del mundo en tiempos de otro gran personaje, Federico
II. Fue en 1276, y el rey, nuevo san Jorge, esperaba encontrar en la cima
a un terrible dragón, que se escondía en pavorosas cavernas.
¿Fueron los monjes al Canigó a contrarrestar la fuerza del
maligno? Hacia 1210 el clérigo inglés Gervasio de Tilbury
dedicó al emperador Odón IV de Brunswick sus Ocios imperiales,
donde expuso, entre muchas cosas placenteras, la situación oculta
del paraíso terrestre y la diversa localización de las puertas
del infierno. Segun él, una de esas entradas se hallaba en una
montaña de Cataluña que no me extrañaría nada
que se tratase del Canigó. El rey no halló al dragón,
pero el exorcismo final lo ejecutó Verdaguer con su poema.
Article
publicat al diari Avui el 04/07/02 per Joan Solà
La llengua
de Verdaguer
Quan s'acabi l'any Verdaguer i Vinyet Panyella, des de la Biblioteca de
Catalunya, ens doni el repertori dels manuscrits i de les edicions de
Verdaguer (com a complement de l'exposició que ara és a
Vic i després serà a Barcelona i a Madrid), aleshores ja
potser serà possible d'emprendre l'estudi de la llengua de Verdaguer.
Fins ara no era possible de fer-ho, simplement perquè abans calia
disposar de bones edicions de la seva llarga, admirable i prolixa obra.
Ens falta aquesta baula important en la història de la llengua
si volem entendre alguna cosa més d'aquests segles encara foscos.
Han parlat ja amb autoritat de la llengua de Verdaguer, amb referència
a alguna obra concreta o a aspectes generals, Albert Rossich (revista
Ausa de Vic, XVII.136, de 1996) i Narcís Garolera (Serra d'Or,
febrer d'enguany i diverses vegades abans). Per tant, ja tenim una mica
de camí fet, però encara és molt poca cosa. Faig
tot seguit uns brevíssims comentaris informals sobre aquest aspecte,
servint-me només de l'edició crítica de L'Atlàntida
feta pel segon dels autors esmentats (Quaderns Crema, 2002), el qual fa
veure les dificultats d'una tasca com aquesta. La primera edició
crítica, d'Eduard Junyent i Martí de Riquer (1946), reproduïa
la de 1878. Garolera reprodueix la de 1886 (desconeguda de Junyent-Riquer),
com a última edició controlada per l'autor; però,
a més a més, ha pogut consultar les esmenes que Verdaguer
va fer en un seu exemplar de l'edició de 1878, també desconegudes
l'any 1946.
Garolera, que coneix bé el fons manuscrit de Verdaguer i les vicissituds
de les edicions, demostra, per exemple, que el nostre excels poeta no
escrivia màrgens, vèrgens, etc., sinó marges, verges;
ni per a + infinitiu, sinó per; ni somniar, murtra, abim, capbussar,
pus, etc., sinó somiar, murta, abís, cabussar, puix, etc.
Les primeres formes (i una llarga rècula més) són
vel·leïtats dels editors, i les segones són les que
trobem el 1886. És cert que també apareixen aquí
un parell o tres de pus, però figuren ratllats en l'exemplar de
1878, i per tant no calia atenir-se a l'escrúpol de reproduir fidelment
1886: tothom que hagi escrit més de dos o tres llibres sap que
ve un moment que no dóna l'abast a controlar-ne tots els detalls
en edicions successives.
Un cas molt interessant. Verdaguer escriu (VII.1-2): "A les creixentes
ones sa immensa portalada / va obrint de pinta en ampla de Gibraltar lo
freu" ('de bat a bat'). Coromines diu que es tracta d'una locució
mallorquina "que entén malament tothom" (l'Alcover-Moll
escriu de pinte en ample; etc.), i fa veure que el que tenim aquí
és de pinten ample (ell hi posa un guionet que no veig necessari:
pinten-ample). Pinte era l'estri del teler de teixidor, i podia ser estret
o ample; antigament tenia una -n (com la de hòmens, etc.) que es
va conservar en certs casos, exactament igual que en les primeres paraules
de man dreta, vin blanc, pan caritat, cosín germà, a mitjan
camí, ben alt, bon dia, etc. Garolera aquí fa bé
d'adoptar la grafia de Coromines (i podia indicar-ho en nota). Un altre
dels molts casos interessants és aquest pu (II.204): "És
somni, mes ses timbes i platja cruixen pu!". Es tracta d'un reforç
d'afirmació o negació, si fa no fa equivalent a 'tanmateix',
que era viu en molts indrets (inclòs Vic) i que l'Alcover-Moll
i el Coromines documenten amb detall però que molts lectors no
hem sentit ni vist mai. Anit indica la nit proppassada o la propvinent,
però també la present (Oidà!, que anit vos sobra,
taurons i aufranys, carnatge: IX.1), ús menys conegut. No tinc
espai per a la sintaxi ni per a d'altres aspectes. Era només això:
un comentari sense pretensions.
Article
publicat a El Periódico el 14/06/02 per Miquel de Palol
¿Un
centenari d'expedient?
Si un autor
mereix l'epítet de clàssic, en la literatura catalana moderna,
aquest és Jacint Verdaguer. Poeta de més d'un registre,
prosista de notes de viatges, de textos combatius a la premsa diària,
folklorista i traductor, Verdaguer és incomprensible al marge de
la realitat de la religió catòlica, de la qual es considera
portaestendard, i alhora és un valor literari i humanístic
més enllà de les conviccions del lector. Clàssic
és aquell que serveix de model un cop superades les seves circumstàncies
personals, un cop se'l pot desideologitzar --a ell, o la nostra mirada--,
és allò que queda passades contingència temporal
i implicacions personals - que, en Verdaguer, són moltes i complicades--.
Verdaguer va més lluny que qualsevol del seus coetanis catalans,
i tant des del punt de vista tècnic com des del social, la seva
aportació a l'establiment del català literari modern és
essencial.
A qui faci un cop d'ull al que s'ha escrit sobre Verdaguer, li serà
fàcil distingir entre els exegetes entregats de manera més
o menys incondicional a la causa del poeta de Folgueroles, i una part
d'estudiosos que voldrien un altre Verdaguer, amb menys marededéus
i menys floretes, amb una personalitat més madura i més
forta, amb menys fluctuacions emocionals i alhora més flexible
davant de les adversitats, amb un projecte intel.lectual més definit,
racional i modern --d'acord amb el que avui entenem per modernitat--,
passant per sobre de la realitat que fa que les coses són com són,
i no com nosaltres voldríem que fossin. El personatge de Verdaguer,
com a ens cultural, està perfectament acabat, i li encaixen malament
els retocs a gust de consumidor. Verdaguer es pren tal com és,
o no es pren, cosa que no vol dir que no es pugui ser crític amb
la seva obra, o que no es puguin preferir unes obres, disciplines o aspectes
a uns altres.
Aleshores, cent anys després de la seva mort, quina societat literària
--i cultural en un sentit més ampli-- acull l'herència de
Verdaguer, tant pel que fa als camins per ell inaugurats com, de la manera
més material i concreta possible, a la realitat de la seva obra?
Mirem com està estructurada la història de la literatura
catalana contemporània. Sóc el pitjor defensor possible
de la causa acadèmica; prou ridícul resulta ordenar en parterres,
en feixes, en tanques d'avet esquilades, en testos, una literatura petita
i anèmica per a ús de mestretites i bibliotecaris arronsats,
però si l'alternativa és la total absència de criteri
objectiu, la submissió a modes arbitràries, patents de fílies
i fòbies personals, estem perduts. Vull creure que entre una cosa
i l'altra hi ha un terme mitjà raonable, capaç de posar
d'acord una mínima majoria pensant, si més no sobre les
dimensions del teatre i les regles del joc.
MOLTS ACTES,
POCS LLIBRES
I un cop
vist l'entorn, quina és la situació actual de la figura
del nostre poeta? Sobre l'Any Verdaguer pròpiament dit, el calendari
d'activitats de què de manera lloable té cura el meu amic
Víctor Batallé em sembla fantàstic: concerts, conferències,
vetllades poètiques, exposicions, homenatges, cantates, muntatges
teatrals, espectacles de tota mena, concursos, caminades, saraus, pregons,
misses, danses i sermons, trobades de colles castelleres, l'ascensió
al Canigó, l'ascensió a la Pica d'Estats, l'hòstia
consagrada, tot això està realment molt bé. Però,
què passa amb l'obra? L'any del centenari del primer clàssic
modern de Catalunya, el lector català no disposa a les llibreries
ni d'una trista edició de la seva obra completa, i el lector castellà
no disposa ni d'un sol llibre seu traduït a la nostra llengua franca.
I el mal és que no hi ha a qui fer-ne responsable. Els polítics
es deuen a les disciplines de partit i a les enquestes electorals, els
editors a les xifres de vendes; a qualsevol d'ells que li anem a fer retret
de la vergonyosa situació, ens podrà respondre, de manera
més o menys legítima --que ho jutgi cadascú--, "i
a mi què m'expliques?". D'altra banda, la Societat Verdaguer
i la Biblioteca Verdagueriana fan el que poden amb els seus pressupostos,
sense que a ningú sembli que se li hagi acudit que potser els cal
ajuda amb els recursos. I així queda tot.
Encara som a temps de decidir quina mena de centenari volem dedicar al
nostre poeta més gran. Si un seguit d'efímeres sessions
de pandereta, o bé una revitalització seriosa --i tan crítica
com es vulgui-- de la presència dels seus escrits entre la cada
cop més dubtosa clientela de la literatura catalana. Però,
en aquest cas, també caldrà revisar a fons, en els temps
brutals de l'orgia mediàtica que ens ha tocat viure, a quin mar
enviarem una nau tan fràgil a navegar. ¿És massa
desitjar l'acord d'un camp de joc exegètic on càpiguen els
clàssics a recer de les vanes fluctuacions de les modes, on tinguin
fornícula els prohoms de la Renaixença al costat dels modernistes
i els noucentistes, els realistes socials, els postromàntics, els
neoformalistes, els postmoderns, els eclèctics, els experimentalistes,
els textualistes, els poetes de l'experiència i qualssevol altres
istes amb què estiguem disposats a obsequiar-nos?
Quan surtin aquestes línies haurà aparegut, o estarà
a punt d'aparèixer, la petita biografia que he fet sobre el poeta.
Quan vaig posar-m'hi, pensava que acabaria dient que Verdaguer no té
sentit en el món actual; després d'haver passat uns quants
cops per l'obra i la vida del personatge, al final ho he fet, però
no denotant un defecte del poeta, sinó dels interessos de la nostra
societat.
Article
aparegut a El Periódico el 14/06/02 per Narcís
Garolera
Un cànon
coix
Harold Bloom
ha beneït un santoral literari català format per Ramon Llull,
Salvador Espriu, Joan Perucho, J. V. Foix i Mercè Rodoreda. Garolera
en discrepa: "Si hi ha d'haver un cànon català, no
és aquest. Sense Verdaguer i Pla no s'entén la literatura
catalana moderna. I Espriu i Perucho són bons però no fonamentals".
Un suís
als Pirineus.
Aquesta setmana
Garolera ha presentat Del Canigó a l'Aneto, llibre que inclou
les notes que Verdaguer va prendre al Pirineu el 1882 i el 1883 mentre
es documentava per a Canigó. Aquestes notes, acompanyades d'il.lustracions,
s'acaren amb els passatges de Canigó o altres obres que les aprofiten
i amb les impressions de Curt Wittlin, lingüista i alpinista suís
resident al Canadà que ha seguit avui els mateixos itineraris que
Verdaguer aleshores. El poeta geològic. Garolera explica que "Verdaguer
es documentava molt sobre els temes que tractava". El filòleg,
pare d'una edició crítica de L'Atlàntida,
la defineix com "un poema desmesurat, geològic, excessiu,
un esforç titànic per tornar al català la condició
de llengua culta". I afirma: "A Canigó es poden rastrejar
ressons d'obres de divulgació geològica, sobretot franceses,
que Verdaguer manejava. El mateix Verdaguer que va abandonar el projecte
d'un poema èpic sobre Colom, abans de L'Atlàntida,
perquè no disposava de documentació sobre flora i fauna
americanes". Un home del seu temps. El poeta Narcís Comadira
ha dit que Verdaguer ha molestat "sempre, per capellà i per
incòmode". Potser pensava en Joan Fuster, que el considerava
desfasat per ser contemporani de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud i no compartir
la seva estètica moderna. Garolera ho qüestiona: "Verdaguer
té una prosa magnífica, com "Lo cornamusaire",
on parla de l'spleen urbà com Baudelaire; i l'article "L'alzina
del passeig de Gràcia", veritable poema en prosa. L'estereotip
de Verdaguer com a poeta capellà no deixa veure la profunditat
del seu treball literari".
El debat ideològic. Verdaguer va ser una figura pública
important. "Va participar en els projectes de la burgesia catalanista
i en el Memorial de greuges presentat a Alfons XII el 1885",
explica Garolera. Escriptor d'èxit literari i molt popular entre
la població, va contribuir a formar, amb poemes èpics com
Canigó i Pàtria, "un catalanisme regionalista dins
una Espanya catòlica, diferent de la França laica de la
Tercera República, de l'Alemanya protestant de Bismarck i de l'Anglaterra
victoriana i anglicana". Segons Garolera, "la simbologia nacional
del "Pi de les Tres Branques" és deutora, en part, del
poema homònim de Pàtria. Abans era un símbol
de la Trinitat. I la muntanya del Canigó pren un paper com a simbolisme
catalanista després de Canigó".
El gran prosista. ¿Per què incomoda tant Verdaguer? Els
articles polèmics titulats En defensa pròpia, que
va publicar el 1895 en diaris progressistes de Barcelona, van provocar
un escàndol. L'escriptor hi aireja el seu conflicte amb Antonio
López, marquès de Comillas i antic protector seu, i Josep
Morgades, bisbe de Vic. Aquest llibre, a cura també de Garolera,
ha arribat a la quarta edició en cinc mesos. ¿Per què?
Garolera en destaca "l'ús d'una llengua viva, natural, culta
i popular a la vegada, amb un registre quasi col.loquial i alguns castellanismes
del català parlat. Els autors posteriors, sobretot els noucentistes
com Carner, Bofill i Riba, seran arbitraris en la sintaxi i el lèxic.
Només Sagarra i Pla escriuran una prosa fresca i natural comparable
a la de Verdaguer". Poeta maleït. El personatge del capellà
enfrontat a un dels homes més poderosos d'Espanya i a la màxima
autoritat eclesiàstica catalana és una altra basa de l'èxit
d'En defensa pròpia: "Verdaguer se sent molt fort en aquests
articles. Parla com algú que, tot i perseguit, se sent segur, victoriós".
No és estrany que s'hagi dit que va ser el poeta maleït del
segle XIX català. Durant aquest període que acabarà
amb la seva mort per tuberculosi als 57 anys, crea una obra intensa, dura,
pròpia d'un home dolgut i abandonat. "Hi ha el poeta nacional
i col.lectiu de Pàtria i els poemes èpics --diu Garolera--
però també un de subjectiu, esplèndid, als últims
llibres, Sant Francesc, Flors del Calvari, Aires del Montseny, Perles
del 'Llibre d'Amic i Amat' i Al cel".
Article
publicat al diari Avui" el 13/06702 per Joan Solà
L'Atlàntida
de Verdaguer
En aquest
any Verdaguer algú va llançar la consigna de"L'Atlàntida
a l'escola". Diu el senyor Josep M. Solà i Camps, un gran
coneixedor del nostre excels poeta, que això seria un error i que,
posats a jugar fort amb els nens, si de cas podríem triar el Canigó,
un poema impressionant i molt madur de llenguatge, de poesia, de lirisme,
de mitologia; però que, a més a més, s'entén;
cosa que no passa amb L'Atlàntida. Per fer veure que aquest
altre no s'entén sense un gran esforç impropi de l'edat
escolar, el nostre verdaguerià en comenta l'estrofa 19 del cant
segon, que no l'ha entesa ni tan sols un gran i prestigiós poeta
català. L'estrofa esdevé menys críptica amb la puntuació
de l'excel.lent edició crítica de Narcís Garolera,
que comentaré un altre dia; concretament, posant cofada entre comes(cofada
vol dir 'arrepapada, escarxofada, cofoia, ufanosa'): "Vestida, emmirallant-s'hi,
de pòrfir i de marbres, / entre els dos rius, com feta de borrallons
de neu, / mig recolzada a l'Atlas i a l'ombra de sos arbres, / de l'Occident,
cofada, la Babilònia seu". O sigui: "La Babilònia
d'Occident (això és, la capital de l'Atlàntida) seu
cofoia entre els dos rius, emmirallant-s'hi, vestida de pòrfir
i de marbres", etc.Aquí veiem dues de les característiques
del gran poema i del poeta. Verdaguer es va preocupar des de ben jovenet
d'investigar la llengua: consultava el diccionari Labèrnia (d'on
devia treure cofada) i els homes que més en podien saber (Milà,
Aguiló, Balari), recorria el territori a l'encalç dels noms
de les plantes, preguntava als pagesos; i es feia el seu diccionari particular.
Un bon exemple, per cert, de cara als nens i nenes; desenganyem-nos: cal
acostumar els noiets a llegir amb paciència, a prendre notes, a
fer-se llistes de barbarismes; que és el que hem fet tots; no s'hi
val a dir que tal o tal obra és difícil: les grans obres
són difícils perquè són treballades, artístiques.
Però, a canvi, proporcionen un plaer immens. L'altra característica
és l'hipèrbaton, que Verdaguer havia après als llibres
de retòrica de l'època. L'Atlàntida és
un hipèrbaton de punta a punta, pràcticament a cada vers:
"L'interrompé un tità, de la natura esguerro",
"per eixa nit reveure l'Atlàntida que ofegues, / deixa'm muntar
tes ales, de ton flagell al llum", "De Pompeia, a l'estendre-hi
son mantell lo Vesuvi, / de Troia i de Pentàpolis ressona el fort
gemec", "la voliaina és última que fuig davant
sa escombra" ('és l'última voliaina'), "Fins l'ànima,
en ses ires, arrabassat s'haurien", "Missatger de l'Altíssim,
vés, de l'ona, / qui, per traure't a port, un pal te dóna
/ per traure-hi un món bé et donarà un vaixell"
('qui et dóna un pal per salvar-te de l'ona, bé et donarà
un vaixell per...'). El lector es queda atuït de veure que una llengua
familiar, foragitada de tota vel.leïtat de vida pública, té
aquesta força immensa a les mans miraculoses de Verdaguer. Perquè
Verdaguer pretenia això, lector: donar a la seva llengua un poema
comparable als de les grans literatures.També prenia de la retòrica
el recurs a les anomenades "figures de dicció", que consisteixen
a fer parlar doblement les paraules, pel que diuen i per la manera com
ho diuen. Observin el joc de esses i erres, i de eles, enes i vocals i
i u, per reflectir la crepitació i la xiscladissa de l'incendi
dels Pirineus i la suavitat del vol de les aus: "Tot cabdellant arbredes,
penyals del cim rodolen, / rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
/ i la fumera i flames amunt se caragolen / amb quera i pols dels rònecs
albergs enderrocats", "Ni a l'àliga li valen les d'or
potentes ales; / prop del cel, on s'enlaira com a penjar-hi niu, / l'eixalen
roges flames, i cau, i amb les cucales / i cisnes de les aigües les
cou l'incendi viu". Una literatura que pot oferir aquesta meravella,
amics, demana una adhesió incondicional del poble que n'és
protagonista i destinatari.
Article
publicat a La Vanguardia el 10/06/02
Seis autores trazan un retrato colectivo del gran poeta
de la Renaixença
Hoy se cumple
un siglo de la muerte de Jacint Verdaguer, el gran poeta de la Renaixença,
en la Vil·la Joana de Vallvidrera. La capilla ardiente en el Saló
de Cent y su entierro en Montjuïc despertaron la manifestación
de duelo más multitudinaria que jamás haya vivido Cataluña,
al congregar a unas 300.000 personas, casi la mitad de la Barcelona de
entonces. Una popularidad que no se ha apagado, tal como demuestra la
veintena de volúmenes del autor o sobre su obra que han aparecido
este año, algunos de los cuales, como "En defensa pròpia",
se han situado en la lista de los más vendidos. Sin embargo, no
se ha reeditado Al cel ni Flors del calvari, que muchos
entendidos consideran como lo mejor y más moderno de su producción.
Con motivo de la efeméride, seis poetas y expertos han sido invitados
a iluminar un aspecto concreto de la obra de Verdaguer. Sus aportaciones
forman, en mosaico, un retrato del autor.
EL SÍMBOLO
DE LA RENAIXENÇA
Joan-Lluís Marfany, ensayista
"Verdaguer
pertenece a la generación de la auténtica Renaixença,
profesionales liberales que querían devolver al catalán
todas sus funciones. Verdaguer se identificó plenamente con los
ideales del movimiento y además fue un productor importantísimo
de material apologético para la recristianización de las
clases bajas, a fin de poner freno al liberalismo. Asumió el papel
de gran poeta nacional hasta que entró en crisis a la vuelta de
Tierra Santa, al percibirse a sí mismo como un sacerdote áulico
de sotana de seda. En sus anotaciones refleja incluso cómo las
voces de las exorcizadas lo acusan del pecado de vanidad por escribir
versos. Sin embargo, será la poesía la que lo rescate de
la crisis, en sus últimos años. Su primera epopeya, L'Atlàntida,
prolonga el nacionalismo español de la burguesía catalana
del XIX, y es a la vez un monumento literario de la lengua catalana y
un documento del imperialismo español. En cambio, en Canigó,
el mito ya es el nacional catalán. Pese a ello, Verdaguer no ha
sido particularmente explotado por el nacionalismo catalán, lo
cual provoca extrañeza. Es más, su monumento tardó
muchos años en levantarse, por falta de dinero. Su funeral fue
multitudinario a causa del contexto de lucha por el control del Ayuntamiento
entre la Lliga Regionalista y los republicanos. Estos se aprovecharon
de su perfil de víctima en los sectores más reaccionarios,
pero no había una conciencia colectiva de que fuera una gloria
nacional."
LA LENGUA
REDESCUBIERTA
Pere Gimferrer, poeta y académico
"Verdaguer
realiza el primer intento extenso de escribir una lengua literaria catalana
moderna. Se basa en su experiencia personal y en su formación humanística,
y no tanto en una continuación de la lengua catalana medieval,
como haría J. V. Foix. Tampoco intenta crear una nueva lengua literaria,
como harían Josep Carner y Carles Riba. Pero no es cierto que se
basara sólo en la lengua hablada, ya que disponía del diccionario
Labèrnia de 1839 -que es muy serio y yo todavía utilizo-,
tenía alguna formación clásica y el latín
del seminario, además del romancero popular. Tampoco estaba tan
desfasado al escribir poemas épicos, porque es casi coetáneo
de El drama universal de Campoamor, y de Mireya, de Mistral.
Victor Hugo aún estaba vivo, y nadie leía todavía
a Baudelaire".
POETA DE
LA DEVOCIÓN
Narcís Comadira, poeta
"La
poesía religiosa de Verdaguer es tan buena como la otra, e incluso
diría que lo más moderno de su obra es, precisamente, su
última poesía religiosa. Verdaguer pagó dos peajes,
el patriótico y el religioso, y sólo al final, gracias a
su drama o crisis, habló de él mismo. A partir de entonces
la fe se le depura y su poesía religiosa deja de ser servicial
y pasa a ser personal, en Flors del calvari y Al cel, el
momento más alto de su lírica. Este último es un
libro perfecto, preciso, mientras que en Flors del calvari
hay dos grandes poemas, Sum vermis y Vora la mar.
Él presentaba estos dos libros como la tierra y el cielo y recomendaba
que se publicaran juntos. En ellos deja de ser romántico y conecta
ya con el simbolismo y lo que vendrá después.
Al margen de estos libros, en su poesía hay más devoción
que mística, porque no se mueve en el ámbito de la teología
sino en el del sentimiento. Pero incluso en los poemas de encargo, para
alguna festividad religiosa, siempre hay algún momento de poesía
auténtica, de lengua e imágenes espléndidas. Muchos
de estos poemas religiosos siguen gozando de una enorme popularidad, como
El virolai, El noi de la mare, La mort de
l'escolà o su rosario, por no hablar de L'emigrant."
LA INSPIRACIÓN
QUE NO CESA
Enric Casasses, poeta
"Verdaguer
es un poeta payés más que un poeta sacerdote. Su poesía
religiosa se puede leer como la poesía mesopotámica, teniendo
en cuenta que la Iglesia católica es un fósil, en el sentido
que nadie sabe ya quién era Moisés o un santo determinado.
Al cel es el vértigo del universo y en algún momento puede
hacer una exaltación erótica de una santa. ¿Estaba
desfasadoo por delante de su época? No se puede decir, porque L'Atlàntida
más que antigua es neolítica, y décadas después
los futuristas rusos volvieron a utilizar el poema épico. Cuando
en un recital mezclo poemas del Verdaguer de la última época,
de Nietzsche y de Artaud, es difícil saber quién es quién,
y a los que no lo conocen les sorprende. Sigue teniendo un gran interés
En defensa pròpia, el hombre que se defiende de las acusaciones
sobre su salud mental y moral con un modelo de prosa, unos periodos y
un lenguaje de una precisión extraordinaria, que podría
estar en cualquier escuela de oratoria o periodismo. Si necesitas muchas
explicaciones históricas para entender una obra, ya no es arte,
y con la poesía de Verdaguer pasa como con Homero, que escriba
de lo que escriba cada vez está más claro que se trata de
arte. Las prevenciones quepodía tener un Carles Riba se han ido
esfumando."
GRAN ÉPICO
Albert roig, poeta y ensayista
"Verdaguer
representa el don de la palabra y el poeta total, con un poema épico
y simbólico sobre el mar, que es L'Atlàntida, y otro
sobre la montaña, que es Canigó. Las imágenes
de Canigó son únicas, expresionistas, exacerbadas.
Ahí ves el relieve, las gentes, la complejidad del Pirineo, porque
se lo recorrió todo, y aprendes el nombre de toda su vegetación,
su fauna, como en un documental de Guerín. No importa saber si
L'Atlàntida o Canigó estaban desfasados o
no. La cuestión es que necesitaba escribirlos y se consumió
mientras lo hacía. Canigó es una obra repleta de
sentimientos humanos, casi shakespeariana, con momentos trágicos,
de sensualidad y de ternura. Pocas obras acaban con alguien que cava su
tumba en la roca. Un final así sólo podía escribirlo
el hijo de un picapedrero. En Canigó hay un conocimiento
más profundo del ser humano, mientras que L'Atlàntida
es un canto, con grandes descripciones de batallas y una evocación
de las islas griegas que le bastarían para ser el poeta nacional
griego. Canigó contiene un romanticismo más a flor
de piel y habla de Cataluña y de la lengua catalana, mientras que
L'Atlàntida es como una ópera de Wagner, megalómana
pero con momentos brillantes. Aun así, Verdaguer es el Francisco
de Asís de la literatura catalana y en general transmite sinceridad
y sencillez".
EL PEREGRINO
INFATIGABLE
Perejaume, artista
"En
Verdaguer hay un doble paisaje. Uno que abarcaría la primera parte
de su vida hasta el viaje a Tierra Santa, con el afán de ofrecer
una descripción clara del territorio, casi geográfica. Hasta
entonces no se tenía una imagen global de Cataluña y la
cartografía era escasa. Verdaguer ofrece la visión de todo
desde un sólo hombre que sube a cada colina hasta lograr, a partir
de múltiples ascensiones, un relieve continuo, una visión
de aeroplano imposible en la época. Una vez tiene el mapa en la
cabeza lo utiliza para desarrollar un discurso figurativo en el que el
relieve es la pasta para su mitología. Es una operación
parecida a la que realiza con la lengua. En una segunda parte, la geografía
está más cercana a la espiritualidad. Es la escenificación
de una gran ascensión, en la que la montaña es física
e intelectual. No en vano, las figuras centrales de su pensamiento son
la montaña y la cruz, como en Gaudí. Hasta que muere, hay
una ascensión continua en la que el cielo es una especie de territorio.
Por otro lado, está emparentado con los pintores paisajistas, ya
que recogía las palabras in situ para revertirlas en la descripción
y conseguir así una mayor certeza".
Article
publicat a El Mundo el 06/06/02 per Andrés Ruiz Tarazona
Jacint
Verdaguer: Mística y música
Al atardecer
del 10 de junio de l902, en la finca Vitta Joana, de Vallvidrera (Barcelona),
fallecía Jacint Verdaguer, la voz más potente y clara de
la Renaixença catalana, excelso poeta y hombre de controvertido
fanatismo religioso. Desde que se perdonó su rebeldía, Verdaguer
gozó de su bien ganada popularidad. Barcelona le tributó
un homenaje especial con un concierto, pues su obra poética había
contribuido al auge del movimiento coral en Cataluña. El Orfeo
Catalá interpretó La mort de l escolá de
Nicolau y el breve cuadro escénico L adoració
dels pastors, con música de Enric Morera. Además de
a estos dos compositores, Verdaguer ha inspirado a otros grandes artistas
y músicos. Casals se vio motivado por Canigó, que había
impresionado a Menéndez Pelayo. Amadeo Vives compuso su célebre
canción para coro L emigrant (1894) sobre el célebre
poema Patria. También puso Vives música a Jesus i Sant Joan
para coro mixto. Numerosos compositores catalanes contemporáneos
del poeta de Folgueroles escribieron sobre sus textos. Desde Felipe Pedrell
(recordemos su Lamento para tenor, y quinteto con piano Jesus als
pecadors), pasando por Lluis Millet (Goigs de Nostra Senyora de la
Mercé, La filla de Maria, La fada de Lanos, Sospirs...) , Josep
Anselm Clavè, Lamote de Grignon, hasta el citado Enric Morera,
que compuso un poema sinfónico sobre L Atlantida.
Victoria de los Ángeles estrenó en l946 el llamado Tríptico
de Mossén Cinto, de Joaquín Rodrigo, tres espléndidas
canciones sobre otros tantos poemas de Verdaguer: L harpa sagrada,
de Idil.lis i cants mistics y Lo violi de Sant Francesc. Son canciones
con orquesta y si la primera es muy mística y emotiva, la última
ofrece un sorprendente clima mahleriano. Pero la gran obra musical sobre
textos de Verdaguer es, obviamente Atlántida, obra póstuma
de Manuel de Falla retocada y, en cierto modo, acabada por su discípulo
Ernesto Halffter. Para componer esta colosal cantata escénica,
Falla extrajo la casi totalidad del texto (con algún añadido
y pequeñas modificaciones) del gran poema épico de Verdaguer
L Atlantida, estructurado en una introducción, diez cantos
y una conclusión. Falla se valió sobre todo de los dos primeros
cantos y de la conclusión de L Atlántida que,
para el gran poeta Joan Maragall es, antes que nada, el monumento del
verbo catalán moderno: El poeta bajó de la montaña
a la ciudad cantando su poema y nuestra lengua volvió a existir
viva y completa, popular y literaria a la vez. Llegó en el momento
preciso en que había de venir.
Article
publicat a El Mundo el 06/06/02 per Joaquín Marco
El
doble mito de Verdaguer
El 10 de
junio se cumplen cien años del fallecimiento de Jacint Verdaguer
(1845-1902), uno de los nombres fundamentales de la literatura catalana
y, según muchos, el padre de la lengua catalana moderna. Autor
del colosal poema LAtlàntida y de los corrosivos artículos
de En defensa pròpia, viajero y exorcista, romántico
y moderno, su obra sigue hoy tan viva como hace cien años. El Cultural
celebra hoy su centenario. Joaquín Marco recuerda su vida y su
obra y Andrés Ruiz Tarazona repasa las obras musicales que inspiró.
En Cataluña, 2002 es año verdagueriano. Ya en vida Verdaguer
se convirtió en un mito ambivalente y popular. Su entierro constituyó
una de las manifestaciones masivas más considerables que se han
dado en Barcelona. Nadie puede poner en duda su importancia como poeta,
creador de la moderna lengua literaria catalana (Maragall lo comparaba,
en este sentido, a Dante), aunque anterior a la normalización ortográfica
de Pompeu Fabra. Extrajo su riquísimo vocabulario de las fuentes
populares más vivas, las rurales. Fruto tardío del Romanticismo,
fue celebrado por autores tan distintos como Menéndez y Pelayo
y Juan Ramón Jiménez. Pero su condición de sacerdote,
su labor como limosnero cercano a la miseria del proletariado urbano,
sus problemas económicos, sus actividades exorcistas y sus visiones
le enfrentaron a su obispo Morgades i Gili, que le retiró las licencias
sacerdotales e intentó recluirle. En 1893 el marqués de
Comillas había decidido también prescindir de sus servicios
como capellán familiar. En 1898, tras una carta pública
de retractación, le fueron devueltas y fue adscrito a la iglesia
barcelonesa de Belén, aunque sus últimos días transcurireron
en Vallvidrera. La primera de las publicaciones verdaguerianas ha sido
la reedición, incrementada con unos pocos textos inéditos,
de En defensa pròpia, editada por Narcís Garolera.
Está formada por la serie de artículos que fueron publicados
entre los años 1895 y 1897 en La Publicidad y que, según
su actual editor, constituyen un hito en el periodismo catalán
y, en consecuencia, en la prosa catalana contemporánea. Josep
Maria Casasús los puso en relación con los que, a fines
de 1897, Zola inciaría sobre el caso Dreyfus. La calidad
de Verdaguer como prosista había sido ya sobradamente probada con
la edición de su Dietari dun pelegrí a Terra Santa,
superior al nada desdeñable Excursions i viatges (1887).
En el Dietari ya advertía que son notas de viaje,
desnudas de estilo y poesía, escritas a toda prisa, de cualquier
modo. No carecen de interés ni de actualidad estas prosas
verdaguerianas tan características del personaje que había
viajado ya a América, Rusia, Estambul, Alemania, París.
Sin embargo, cabe advertir que su polémica y autobiográfica
En defensa pròpia, con la que Tusquets inaugura una colección
en catalán, anda ya por su tercera edición. Ello quiere
decir que Verdaguer no deja insensibles a los lectores de hoy. Verdaguer
fue, ante todo, un poeta. Llegó a plantearse una posible oposición
entre su misión sacerdotal y la poesía; pero su prestigio
le llevó a ser considerado pieza fundamental de la Renaixença.
Sus obras capitales fueron LAtlàntida (1877) y Canigó
(1886). Pese a que la arquitectura del primero es superior, Canigó,
dirigido a los catalanes de Francia, constituye una cima. El lector moderno
preferirá Flors del calvari (1896), canciones de inspiración
popular que reflejan el alma atormentada del sacerdote mediante evocaciones
religiosas, más dolorosas e íntimas que su anterior Roser
de tot lany (1894). La obra de Verdaguer nace en su primera
juventud, tras la aparición de Los Trobadors Nous (1858),
reunidos por Bofarull, apegado a Vic, al seminario donde transcurre su
adolescencia. Si inicialmente se decantó por la poesía satírica,
siguiendo el eco del barroco Vicenç García, muy pronto la
poesía popular y los poemas de gran multitud Milton como
modelo le conferirán el poder del creador de mitos. La lengua
se torna musical y el verso se enriquece cuando el poeta ensaya metros
y formas. Canigó está forjado sobre leyendas guerreras medievales,
monjes y hadas. Se apropiará de los grandes temas catalanes: el
simbolismo de Montserrat o del Montseny sin renunciar a la capitalidad
de Barcelona. Este personaje con cara de payés y cuerpo robusto,
que gozó del éxito, cayó en desgracia, polémico
y creador enlazará con Joan Maragall (el día 30 de mayo
se inauguró en Barcelona la exposición Verdaguer i Maragall.
Paraules i silencis) y con ellos la continuidad de una poesía que,
sin Verdaguer, resultaría inconcebible.
Article
publicat al diari Avui el 06/06/02 per Joan Solà
Cent
anys de Verdaguer
Dilluns farà
cent anys que Verdaguer era acomboiat a l'últim repòs per
una gernació de tres-centes mil persones. Feia vint anys que una
altra multitud de cent mil lectors s'embadalia amb l'oda "A Barcelona",
on el poeta embellia tots els indrets de la ciutat ("Amb Montalegre
encaixa Noupins; amb Finestrelles, / Olorda; amb Collcerola, Carmel i
Guinardons; / los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
/ Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons"). Enguany, milers
de ciutadans han omplert conferències, concursos, lectures poètiques
de cap a cap del territori. He vist escoles amb les parets folrades amb
els seus versos i amb il.lustracions dels seus paisatges. Revistes, diaris,
ràdios i televisions han convidat a parlar-ne dotzenes d'especialistes.
Trobo molt convenient i encertat que tot el poble s'hagi bolcat a homenatjar-lo,
i m'hi sumo. Es tracta d'un dels poetes i escriptors més grans
i més universals de la nostra història: ell s'autodefinia
com "un petit tany de la tribu del gran Ausiàs", i d'altres
l'han col.locat entre les primeríssimes figures de la poesia mística
occidental (Llull, sant Joan de la Creu, santa Teresa): "De ton llavi
amb la mística besada / regalada, / besa'm, Espòs Diví,
/ puix són millors / los teus amors / que el vi", "Lo
cor de l'home és una mar, / tot l'univers no l'ompliria",
"¿Per què, per què, enganyosa poesia, / m'ensenyes
de fer mons?"Els entesos han fet veure com, partint de la formació
retòrica i barroca del seminari de Vic, on només devia estudiar
els escriptors castellans, Verdaguer sabé recollir el bo i millor
de la tradició poètica catalana ("¡Si em donasses
tes ales, / bon rossinyol! / ¡Rossinyolet, si em desses / tes ales
d'or!") i ràpidament la va superar i va fer del català
una robusta llengua literària, capaç de contenir deliciosos
versos piadosos o profans ("De matí se'n baixa a l'hort /
Na Rosalia, / a collir los clavellets / i satalies; / n'ensopega un ros
Infant / que ja en collia", "Muntanyes regalades / són
les de Canigó; / elles tot l'any floreixen, / primavera i tardor")
a la vora d'insuperables alexandrins èpics ("Titans, quelcom
de témer espera amb por la terra / que no podrem tal volta contar
a nostres fills; / apar que avui la torre del nostre orgull s'aterra,
/ i sota els peus trontolla lo món d'on som pubills"), o de
servir-li per defensar-se amb prosa ferrenya, des de les pàgines
dels diaris, contra els seus perseguidors: "Se m'ha acusat de malagraït
als beneficis del marquès i del senyor bisbe. ¿Què
seran los maleficis si califiquen de benefici lo que volien fer-me, i
això que plovia sobre el mullat de dos anys de desterro? Si són
aqueixos sos beneficis, no vull pas ser beneficiat; que guarden son bé
i sa caritat per un altre".Jo em puc imaginar l'impacte que devia
produir aquest miracle de llengua en aquell ambient en què el català
era una eina insegura i bandejada de la vida pública, jo que als
quinze anys em trobava, novament, com ell, com ells, havent estudiat només
els clàssics castellans i la seva retòrica, ignorant-ho
absolutament tot de la meva llengua, de la meva literatura, de la meva
història, i de sobte caient-me a les mans aquest prodigi d'imaginació
i de fortalesa verbal. Llegia embadalit el Canigó i L'Atlàntida,
sense entendre-hi gran cosa, però aquells versos rotunds, plens
de sibilants i de erres ("i roda com un carro el tro de guerra",
"rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats"), em sotraguejaven
i em deixaven una petja inesborrable. De versos tan perfectes en trobareu
a cada pàgina: "Cada gota de rosada / té son arc de
sant Martí, / cada aucell sa refilada, / cada palau son jardí:
/ té sa llum cada capella, / cada bosc sa fontanella; / lo dia
clou sa parpella, / mes tingué son dematí". Mirin quina
meravella: "Que bonica n'és la mar, / que bonica en nit serena!;
/ de tant mirar lo cel blau / los ulls li blavegen".
Article
publicat a La Vanguardia el 31/05/02 per Marta Forn
Los silencios
de Verdaguer
"Verdaguer
llamaba poeta a Maragall. Maragall le llamaba maestro." La mirada
del crítico y poeta Sam Abrams, comisario, con Dolça Tormo,
de la exposición "Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis"
(Arxiu Joan Maragall), sobre la relación que mantuvieron ambos
escritores, se distancia de la habitual. Para Abrams, es mucho más
compleja que una simple relación de admiración del discípulo
hacia el maestro. "Hay que entender la relación desde la distancia.
Verdaguer era el mayor, el más conocido, el maestro. Maragall el
joven aprendiz. Maragall admiraba sobre todo al Verdaguer sencillo y místico,
no al que escribió L'Atlàntida. Sin embargo, siempre
estaba dispuesto a celebrar al poeta épic La muestra reconstruye
la relación "a dos tiempos": en vida y tras la muerte
del autor de Canigó, e incluye medio centenar de cartas,
artículos que Maragall publicaba sobre Verdaguer, noticias de prensa,
fotografías, libros dedicados... El hilo argumental tiene tres
fechas clave: arranca en 1895, año en que se conocieron, prosigue
en 1902, con la muerte de Verdaguer, y finaliza en 1911 con la de Maragall.
"Verdaguer -dice Abrams- no levantó la pluma para escribir
nada sobre Maragall. Sin embargo éste, poeta de obra escasa y reducida,
le dedicó cuatro poemas y numerosos artículos, uno de ellos
muy lírico: Pensando en mosén Cinto". Abrams
considera que Verdaguer era un gigante solitario, "con todo lo que
lleva de compañía y soledad. Uno de los silencios fue el
silencio creativo de Verdaguer respecto a Maragall. Al revés, el
silencio no existió, fue una presencia constante que ayudó
a construir el mito y el canon Verdaguer". Pese a ese silencio, Verdaguer
enviaba sistemáticamente sus libros dedicados de puño y
letra a Maragall y lo hacía porque éste empezaba a ser conocido
y porque escribía en el "Diario de Barcelona" y buscaba
la legitimación de la burguesía ilustrada. Cualquier estudio
sobre Mossèn Cinto pasa por la visión de Maragall. La "Oda
a Barcelona" de Verdaguer suscita la "Oda nueva a Barcelona"
de Maragall. Cuando muere Verdaguer, Maragall es clave en la perpetuación
de su memoria. En 1903 asistió al traslado de los restos mortales
y escribió un poema al respecto. En 1904 pidió que se le
construyese un monumento en el Tibidabo. Fue uno de los ingenieros del
mito Verdaguer.
Article
publicat al diari Avui" el 27/05/02 per J. Sunyer
Surt
l'edició crítica de Pàtria, l'obra més
política de Verdaguer
L' any 1888
Jacint Verdaguer va publicar Pàtria, una antologia de la
poesia civil que havia publicat des del 1865 a la qual hi va afegir alguns
poemes inèdits. Ara, una bona colla d'anys després, Ramon
Pinyol s'ha encarregat de publicar la primera edició crítica
de Pàtria amb la intenció de posar a l'abast del lector
una obra cabdal "tan per entendre Verdaguer com tot el segle XIX",
remarca Pinyol.
El volum, a part de reproduir els poemes de Verdaguer, es complementa
amb un estudi preliminar i tot un seguit de documents relatius a l'obra,
a més d'unes detallades introduccions per a cadascun dels 46 poemes
que formen el llibre. Aquest fet, "que diferencia una edició
crítica d'una de convencional", facilita la comprensió
dels textos i fa molt més accessible un Verdaguer que en ple segle
XIX ja parlava de temes tan actuals com ara els transvasaments d'aigua:
"A Barcelona en braços li porto el riu Noguera", escriu
el poeta a Lo Farell. Per treure l'entrellat d'aquest vers, Pinyol explica
que l'autorva remoure cel i terra fins que casualment va topar amb un
llibre on es parlava d'un estudi per dur aigua des de la Noguera a Barcelona.
"Verdaguer feia literatura de tot i tenia una curiositat terrible",
assegura Pinyol, que, a part d'aclariments d'aquest tipus, ha farcit l'edició
crítica de multitud de dades que ajuden a entendre el perquè,
el com i el quan de cada poema. Els lligams entre Pinyol i Pàtria
ja vénen de lluny. "La meva vida està lligada a aquest
llibre des de fa molt de temps", comenta el curador, que va conèixer
el volum el 1986 i posteriorment es va convertir en el tema de la seva
tesi doctoral.
Pel que fa al concepte de pàtria, Pinyol aclareix que la paraula
"no tenia el mateix valor que ara" i que aleshores, almenys
per Verdaguer, "englobava tot allò lligat a la terra",
començant per la història i acabant per la fe religiosa.
Segons Pinyol, a més, per Verdaguer "no hi ha una pàtria
espanyola sinó que la pàtria és Catalunya".
L'Estat, però, "sí que és Espanya i allà
hi estem lligats per un cert destí comú i, sobretot, per
la religió".
Pàtria, a part de ser un recull molt representatiu de l'obra
verdagueriana gràcies a la seva amplitud cronològica, és
també el llibre que conté alguns dels poemes més
emblemàtics de l'autor amb èxits com l'oda "A Barcelona",
l'elegia "La barretina" o "L'emigrant".
L'edició crítica de Pàtria, el quart volum
que l'Editorial Eumo i la Societat Verdaguer publiquen en el marc de la
col·lecció Jacint Verdaguer. Obra Completa, es va presentar
ahir al migdia a la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles. L'acte va comptar
amb la presència de Ramon Pinyol i del professor Pere Farrés,
encarregat de fer la revisió del volum i curador de L'Atlàntida,
que s'editarà la tardor vinent.
Article
publicat a El País el 08/05/02 per Jordi Busquets
¿Qué
hay de lo mío, Jacint?
Puesta del
marqués sobre mi asunto y crees que puedes recordárselo,
te agradecería mucho que lo hicieras, recomendándole con
verdadero interés que me haga colocar en la cátedra de Retórica
de Palma o en la de Zaragoza, que ha quedado vacante hace pocos días'.
Magí Verdaguer, primo de Jacint Verdaguer, no fue el único
que buscó la mediación del poeta para lograr el favor del
marqués de Comillas. También el poeta y filólogo
mallorquín Tomàs Forteza escribió al entonces poderosísimo
capellán particular y limosnero de la noble casa para interceder
en favor de 'un joven apreciable que [desde] hace un par de años
es maquinista de un vapor de aquí y [ahora] querría serlo
de uno de los vapores de la Compañía Trasatlántica'.
Propietario de la citada compañía, al marqués, si
quiso hacerlo, le costó muy poco atender la demanda de Forteza;
tampoco debió de resultarle difícil complacer al profesor
Verdaguer, como éste ya intuía en la misiva remitida a su
augusto primo: 'Me dice Menéndez Pelayo que me ha recomendado al
ministro, pero él pesa poco políticamente. Si el marqués
quiere, lo logrará, como logró esa dirección de instituto
para Novellas'.
Las dos cartas citadas pertenecen a una colección de 676 que podrán
ser consultadas libremente una vez digitalizadas y editadas en un disco
compacto que mañana será presentado en el Archivo Nacional
de Cataluña (ANC). Son cartas en las que hasta 150 corresponsales
aluden a asuntos que van desde lo estrictamente íntimo y familiar
a lo relacionado con las funciones propias de Verdaguer como empleado
del marqués, pasando, naturalmente, por las de contenido literario,
firmadas mayoritariamente por otras personalidades de las letras o por
amantes, críticos y traductores de la obra verdagueriana. Tal es
el caso, por ejemplo, de Luigi Suñer, confeso admirador de L'Atlàntida,
que en noviembre de 1885 le escribe desde Roma: 'V. I. toca las cuerdas
del sentimiento con las alas cándidas de una mariposa: leyéndole
me parecía oír la voz de la vejez que sabe, en la boca de
la niñez que ignora'.
Josep Maria Solà y Ricard Torrents, expertos en la obra verdagueriana
que han podido examinar las cartas, han escrito: 'Conocíamos la
dedicación diaria del poeta a la correspondencia epistolar, pero
ignorábamos su alcance. El periodo cronológico de las cartas
es el de la plenitud de Verdaguer, un periodo que se caracteriza por la
fecundidad literaria, fundamentada en una buena salud y en una buena situación
económica. Las cartas documentan cómo Verdaguer hacía
compatible el trabajo de capellán doméstico, limosnero e
inspector religioso de los vapores de la Compañía Trasatlántica
con la dedicación a las letras y a las relaciones intelectuales'.
Este sensacional y todavía inexplorado fondo epistolar ha sido
conservado y pertenece en la actualidad a Josep Verdaguer Panadès,
nieto de un primo hermano del poeta, Josep Verdaguer i Callís,
hermano a su vez de aquel Magí aspirante a la cátedra de
Retórica y de Narcís, abogado, fundador y director de La
Veu de Catalunya y cofundador de la Lliga Regionalista.
Fue precisamente este Narcís Verdaguer i Callís quien quedó
en posesión de las cartas cuando, años después, el
poeta, acosado por el marqués y el obispo de Vic, tuvo que abandonar
Barcelona. Cuando, de vuelta a la ciudad, Verdaguer intentó recuperarlas
y mandó a un apoderado a por ellas, Narcís se negó
a entregárselas: 'Si las quieres ven tú mismo a buscarlas',
vino a decirle en una carta, en la que añadía -y ahora la
cita es textual-: 'Si le mortifica que yo esté, dígame cuándo
vendrá y yo saldré'. Nunca fue Jacint a buscar las cartas
a casa de Narcís, al que consideraba el auténtico responsable
del calvario que le llevó a escribir los ahora tan comentados artículos
de En defensa pròpia. Tampoco recibiría Verdaguer otra carta
como la que en sus días de gloria le mandó la marquesa,
María Gayón, en la que tras hacerle varias sugerencias sobre
las ilustraciones del libro Jesús Infant, en las que trabajaba
Alexandre de Riquer, se despide: 'No sé qué proyectos de
verano tiene V., pero me alegraré que uno de ellos sea Comillas'.
Article
publicat al diari Avui el 02/05/02 per Joan Triadú
Verdaguer
o el sentiment de pàtria
Altra vegada
i com sempre, Verdaguer actua com a signe de contradicció. D'un
temps ençà, per exemple, hi ha una tendència bastant
accentuada i sovint recalcada amb arguments diversos, a evitar de parlar
de pàtria. Però Verdaguer, que no patia d'aquests escrúpols,
va decidir titular senzillament Pàtria, expressament, un
dels seus millors llibres, una mena d'antologia pròpia de la seva
poesia dedicada a tot allò que per a ell era la pàtria.
El seu concepte de pàtria era molt ampli, però podríem
dir que era, posats a la terra com a homes i ell com a poeta, allò
que ell, com a sacerdot, esperava per al cel. Ell mateix ho diu en una
carta a Collell, des de Comillas, on havia anat a parar un estiu, a contracor:
"A mi sols m'inspiren lo cel i els aires de la pàtria".
Aquest essencial abrandat i sòlid arrelament del poeta a la seva
llengua i a la seva cultura, que són exactament les nostres i que
avui com ahir ens dignifiquen hauria de ser la raó primera d'homenatjar-lo
en aquest centenari de la seva mort.
UN ACTE DE
JUSTÍCIA
És
molt oportuna, per tant, i un acte de justícia, la publicació
ara de Pàtria, a cura d'un expert i fervent verdaguerià
com és Narcís Garolera, en una edició de caràcter
divulgatiu (cosa que convenia) però fidel reproducció de
la primera edició (1888), l'única que aparegué en
vida de Verdaguer. A part la presentació o breu estudi preliminar
de Narcís Garolera, precedeix el recull el pròleg de Jaume
Collell que fou suprimit en tot d'altres edicions durant el franquisme,
per causes de tipus taxatiu o per motius cautelars. També pot ser
que, al capdavall hagués fet una mica de mandra de publicar-lo
o no s'hi hagués volgut donar importància, que de tot hi
ha a la nostra particular vinya del Senyor -en contradicció, en
aquest cas, amb el fet que fou Verdaguer mateix qui demanà el pròleg
al canonge, tot i saber molt bé que tractava amb un personatge
a qui ell mateix en una carta havia dit: "Ací uns diuen que
et desterren i altres que et fan bisbe; no sé què seria
pitjor per tu"-. Fins i tot, Mistral, tot felicitant Verdaguer per
Pàtria, no es va estar de referir-se al pròleg de Collell,
a qui qualifica de "très vaillant" i al pròleg
de "très sage" i d'excel·lent. Com assenyalà
Josep Junyent i Rafart en el seu llibre sobre Collell, aquest escrit és
datat deu dies després dels Jocs Florals de 1888, els de l'Exposició
Universal de Barcelona. Junyent dedicà cinc pàgines amb
notes a l'anàlisi i a la dissecció rigorosa d'aquest pròleg,
que ara torna a la llum gràcies a aquesta edició de Pàtria.
Verdaguer havia demanat al seu amic que posés al llibre "quatre
mots calentonets de pàtria". Aquí els tenim, des d'aleshores.
Que el lector actual, si pot ser desacomplexat, en destriï ell mateix
el gra de la palla i n'extregui les conclusions pertinents, tant del que
diu Jaume Collell com, també, del que Collell escriu sobre el conjunt
de les accions del catalanisme d'aquells anys i de les de Verdaguer mateix,
resumit amb aquestes paraules: "Veus aquí el que nosaltres
entenem per fer pàtria". Ens podem preguntar per què
ho feien, posats en pla especulatiu. És bo que ho preguntin els
joves i, encara més, que ho preguntin en relació amb el
que, en el mateix sentit i amb alguns altres procediments, fem ara. La
resposta més recent és al llibre del professor Ulises Moulines
Manifest nacionalista. Hi llegim, per exemple, que les situacions
de "predomini d'una nació per damunt de les altres, tan freqüents
en els Estats multinacionals, són situacions d'injustícia",
i això és el que havien descobert Collell i Verdaguer i
tota una generació amb ells. És la raó de fer pàtria.
LA SIGNIFICACIÓ
Cal remarcar
que quan Verdaguer decideix aplegar poemes seus de diverses èpoques
de la seva vida, des de quan tot just tenia vint anys fins als temps més
immediats, en l'òrbita de Canigó, com diu Ricard
Torrents, publicats i inèdits, tots ells sota el títol de
Pàtria, és ben conscient del pas que fa i de la seva
significació, malgrat que ho faci, com diu Ramon Pinyol, esperonat
per Collell. Verdaguer havia participat en la presentació a Madrid
(1885) de l'anomenat "Memorial de greuges" i amb la categoria
formal de poeta nacional -fet que aleshores tenia tot el seu sentit-,
atorgada a Ripoll, tot el que ell feia adquiria una transcendència
que el poeta no podia ignorar. Sense arribar a l'esquematisme de dir que
pàtria és a Canigó, allò que un romancer
popular és a un poema culte, sí que és força
comuna la idea, entre els estudiosos, que la miscel·lània
fa de complement actual del sentiment de pàtria antiga que impregna
el gran poema. Totes dues reivindicacions són, en el fons, la mateixa.
Això no es pot silenciar ni, encara menys, tergiversar; com es
fa quan algú tracta amb displicència o rebuig les anomenades
actituds resistencialistes, les quals, justament, són per naturalesa
reivindicatives. Igualment, el geni del poeta i la virtut de la poesia
fan de les ruïnes -Cuixà, Canigó, Ripoll- un patrimoni
vivent per al futur de la pàtria. Aquest és el destí
exemplar dels poemes elegíacs que són la saba ascendent
d'un poble, des d'Els dos campanars a les Elegies de Bierville.
Rellegint ara, doncs, els prodigis en poesia que el sentiment de pàtria
procurà a Verdaguer, potser vindrà l'hora de reconèixer
que allò que, d'ell, desmanegà el timó de la crítica
literària coetània i posterior fou (no ho és encara?)
l'entranyable gep de mossèn Cinto, una imatge d'escàs perfil
real, com la de l'estàtua que li erigí Barcelona. Però
era i és obligat que l'estudiós i fins i tot el superb col·lega
vagin un bon tros més endins, cap a aquell clima de lectura on
no hi valen tòpics ni es fa pastura, a costa del poeta, del sofriment
del sacerdot; un drama del qual no s'hi val llepar se'n els dits i lloar-ne
la magnífica prosa. Val més, em sembla, acostar-s'hi com
Carles Riba, que, davant la commovedora despulla del poeta, el veu com
"un que havia estat com nosaltres, inextricable nus de somnis, però
genial en la seva qualitat humana".
SOMNI TEMPESTUÓS
Verdaguer,
en efecte, anomenava Canigó, mentre el projectava, el seu "somni
nou". Només així es pot abordar amb solvència,
des del marge on se situa el lector, l'èpica de Verdaguer: el somni
tempestuós de L'Atlàntida i el protagonisme de la
força, i el seu somni, més seu de Canigó, a la recerca
i cap al retrobament de la pàtria perduda, un somni més
foll que l'altre. Així ho certifica Collell, emparant-se amb Sant
Pau sobre Abraham quan proposa per als catalanistes i el catalanisme militant
la divisa del que "espera contra tota esperança", i tot
seguit qualifica de folla l'empresa de voler restaurar una literatura
ben morta. Potser no caldria recordar que Carles Riba se serví
dels mateixos mots (folla i empresa) al cap de gairebé setanta
anys després i no cal dir que referint-se a la lluita per retornar
el català a la seva "antiga categoria d'idioma de cultura".
No dubto que en el sentiment de pàtria de Verdaguer (ben escatit
per Cascuberta, Junyent, Torrents, Ferrés, Pinyol, etc.) hi ha,
com una perla, la seva voluntat de perfecció, com a poeta i escriptor.
Aquí rau la seva glòria.
Article
publicat al diari Avui el 02/05/02 per Josep Palau i Fabre
Els poders
de mossèn Cinto
Em sembla
que, per tal de comprendre bé la figura de Verdaguer, cal partir
de la base que ell, innocent i, en un cert sentit, primitiu, va descobrint,
en etapes successives, els seus poders.
Potser el primer de tots és el de la virilitat. En la seva adolescència
i durant la seva primera joventut, l'home, el mascle, se li fa del tot
present. Però aviat desvia o anul·la en ell mateix aquest
poder a causa de la seva fe. Potser a causa de la seva doble fe. Fe en
l'Església i els seus preceptes i, per tant, en la castedat, i
fe en la seva vocació de poeta. En imposar-se aquesta mena d'autocastració,
com ho és, en tot home normal, l'abstinència sexual, el
seu excés o sobrant d'energies es dirigeix vers la santedat -on
resta invisible-, però també vers la poesia, on esdevé
patent del tot. És manifest l'esforç físic que transllueixen
alguns dels seus poemes. En això, com ja he assenyalat alguna vegada,
hi veig una transposició involuntària de l'ofici del seu
pare, picapedrer o constructor. Gràcies a aquest mimetisme heretat,
Verdaguer colpeix, cisella, poleix una llengua dura i l'obliga a encaixar
amb ella mateixa, fent que els escaires de les paraules es corresponguin,
fent que la primitiva tosquedat desaparegui, obligant els mots a conviure.
Seguint la seva doble via -la religiosa i la poètica-, per a ell
gairebé indestriables inicialment, Verdaguer s'ordena sacerdot
i, segur de la seva vocació de poeta, que considera del tot innata
i, per tant, indefugible, però que accepta amb joia i humilitat
a la vegada com un do davallat del cel, escriu amb ímpetu i força
els seus poemes. És un poeta predestinat. Però potser és
a causa de la mateixa humilitat amb la qual accepta el seu do que la seva
veu es bifurca: altisonant, altívola, èpica per una banda,
puix que encarna el verb d'un poble que, encara que sotmès, no
renuncia a la seva identitat ni a la seva supervivència, i humil
i femenina per l'altra banda, com cap més n'ha existit ni n'existirà
en la poesia catalana.
En haver subjugat el mascle que hi havia inicialment en ell, el mascle
apareix, abassegador, en la seva veu, però també hi apareix
la verge o la donzella que ell ha respectat, fins que el seu accent esdevé,
a voltes, de verge o de donzella.
Potser el desplegament d'aquesta dualitat assenyala el moment àlgid
de la seva personalitat; assenyala, en tot cas, la seva fe cristiana triomfant
i la seva fe, també triomfant, en ell mateix. La fe en els poders
que li confereix l'Església no pot ser mai orgullosa, fóra
pecat. Però la fe que inspiren les seves paraules de poeta, a causa
de l'eco que provoquen en el poble, en la gent, és gairebé
impossible que no l'embriagués en un moment o altre, que no li
conferís un sentiment interior de puixança. Puixança
no és orgull, però pot semblar-ho.
Ni una fe ni l'altra no podran ser mai abatudes, però en ser ell
combatut, perseguit, vilipendiat, haurà d'esmerçar una gran
part de la seva energia, de la seva puixança, a consolidar les
muralles interiors. Per a obtenir-ho li cal una fe redoblada en ell mateix,
i aquesta fe l'obliga a adonar-se que ell sempre ha tingut poders, encara
que alguns no els hagi exercit. Ell sap que té poders: el de la
paraula i el de l'eucaristia que, al cap i a la fi, per a un autèntic
creient és un poder immens: el de fer davallar Déu a les
seves mans amb la seva paraula. El poder de l'exorcisme, el d'aconseguir
el dimoni dels cossos posseïts, no n'és sinó una conseqüència
lògica, un corol·lari. Aquest poder l'Església l'havia
reconegut i administrat des de l'Edat Mitjana, i ell és un poeta
ancestral, amb forces ancestrals. És aquí on crec que l'esforç
sobrehumà que li cal per resistir els embats exteriors fa que el
seu do poètic sofreixi una metamorfosi inesperada. La seva poesia,
la seva gran poesia, passarà a la prosa -En defensa pròpia-
i els seus últims versos quedaran desposseïts, es banalitzaran.
L'Església li retira els poders atorgats. Només li queda
el poder de creure en ell mateix, interiorment. Acaba del tot desposseït,
sol. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa i la servitud del
gran Verdaguer, víctima nostra.
L'ètica ha pres la davantera a l'estètica, s'hi sobreposa.
I em pregunto, des de fa temps, sense trobar-hi la resposta adequada,
si aquesta banalització final de la seva poesia és voluntària
o és involuntària, si és consentida o provocada.
Si, per acomplir un acte d'humilitat total, no renuncia també als
seus poders de poeta, com si s'haguessin originat en el mal. Recordem
aquella invocació que trobem en L'Atlàntida: "Senyor
de les venjances, doneu alè a mon càntic".
Ell acaba assumint el franciscanisme més radical i, per tant, el
Déu de la caritat i del perdó.
Però hi ha un altre punt que tampoc no sabrem mai: allò
que se li pogué dir o donar a entendre a través del secret
de la confessió o, fins i tot, fora de la confessió, però
dit per un superior jeràrquic. N'hi hauria prou, per a un home
que posa l'ètica per damunt de l'estètica, que li haguessin
insinuat que la satisfacció que li produïa l'èxit de
la seva poesia era un possible pecat de vanitat perquè mossèn
Cinto s'autoanalitzés i es castrés per aquesta banda...
Hi ha dos punts, en el meu esquema, que he donat per bons però
que requereixen una breu explicació. El de la castedat és
el primer. Avui, l'Església mateixa ha anat a parar tan lluny d'on
era a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, que pot
semblar exagerat parlar en els termes que ho faig. La meva convicció
és, en aquest punt, que Verdaguer arribà a una autodisciplina
tan estricta que s'autoimmunitzà a partir d'un cert moment.
M'he preguntat, a vegades, si en les seves sessions d'exorcisme, per treure
el dimoni dels cossos dels posseïts -i de les posseïdes-, no
s'hi podia haver infiltrat -per voluntat del pacient o comandat des de
fora-, alguna persona amb l'ànim de fer-lo caure en la temptació.
És evident que les contorsions d'una dona posseïda poden esdevenir
molt provocatives. La meva convicció és que, si provocació
(voluntària o involuntària) hi hagué, mossèn
Cinto en sortí indemne, intocat. Un cas així és excepcional
i acostuma a ser vist com una anomalia per la societat. S'acostuma a considerar
que si, en lloc de la seva integritat, Verdaguer hagués obrat com
haurien obrat la majoria dels homes en el seu cas, ell potser hauria estat
més normal i no hauria caigut en altres excessos puritans. Per
exemple, la seva exigència envers el marquès de Comillas,
instant-lo a fer més i més caritat, i encara més.
"És més fàcil que una corda (un camell, segons
l'antiga versió) passi pel forat d'una agulla que no pas que un
ric entri en el regne del cel". Aquesta sentència evangèlica,
que mossèn Cinto sembla haver pres al peu de la lletra, pot engendrar
un malestar intolerable en la societat, com probablement s'esdevingué.
L'altre punt que també he donat per consensuat és que, si
bé mossèn Cinto representa l'acompliment i la maduresa de
la Renaixença, ell parteix d'alguns postulats i d'algunes vivències
més pròpies encara de la Decadència. I durant aquesta,
i durant els primers temps de la Renaixença, el principal valor
humà era el sentiment. Les seqüeles del Romanticisme havien
exacerbat aquest valor. No es pensava en termes crítics, es pensava
en termes de sentiment. La gent volia ser fustigada o complaguda en alguna
dimensió del seu cor. És imposcomprendre Verdaguer sense
acceptar aquesta premissa.
"Lo cant de les absoltes
comencen a entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar,
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va,
les fonts ja són rieres
i les rieres mar".
Per a Verdaguer, el cor té la primacia. I, en això, sintonitza
amb el poble i el poble sintonitza amb ell. Totes les raons esdevenen
secundàries al costat de la raó del cor.
També ens hem allunyat d'aquesta concepció, fins el punt
que podem considerar-la decadent. Però alerta! Ramon Llull, que
fa funcionar la seva raó per camins molt estrictes quan li convé
-en les seves Arts- també és un home que coneix el plor
i no el repudia, al contrari, el considera una pluja interior benefactora
i necessària. Som nosaltres qui ens hem allunyat d'aquesta humanitat
que, ves per on, uneix Llull i Verdaguer a través dels segles.
"Mon cor está casa d'amors / e mos ulls fontanes de plors".
De fet, hi ha en mossèn Cinto una fam d'absolut que, si bé
intel·lectivament se satisfà a través de la seva
fe (Déu, Jesucrist, la Immaculada Concepció, l'Eucaristia),
en el pla sensible es tradueix per l'obediència absoluta al vot
de castedat i per l'adscripció absoluta a la dita evangèlica
sobre la pobresa. Aquesta fam d'absolut, maridada a un valor que sembla
ser-ne el més antagònic, que és el de la humilitat,
va donar un resultat calamitós, catastròfic. Era massa.
La societat no tolera aquests extrems.
La seva fam d'absolut, sempre latent, la veig reflectida com enlloc en
el poema Pobresa. És una síntesi colpidora. Verdaguer no
ens hi amaga res, ni tan sols que ha estat un poeta molt ambiciós:
"Tot ho he perdut. Lo nom i la riquesa, / les corones de llor que
he somniat, / me diu germà la rònega pobresa, / s'avergonyeix
de mi la vanitat. // Tirí per la finestra ma fortuna / veient millor
fortuna esdevenir; / quan llençava les coses d'una a una, / les
ales me sentia alleugerir. // Me vinguí amb la pobresa la bonança;
/ perdent los béns, també en perdia el jou; / si de res
jo sentia la recança / me deia Déu: "De mi no en tindràs
prou?"
Tràgica fam d'absolut. I és que en les tragèdies
teatrals -Romeu i Julieta, Otel·lo, entre d'altres exemples-, sempre
hi veiem dues parts confrontades, una descàrrega elèctrica
produïda per dos pols oposats, i a Verdaguer el veiem sol, no veiem
la força antagònica perquè és invisible. Els
seus enemics en la terra són comparses. La part invisible és
Déu, l'absolut encarnat en la seva fe, i ell defuig la teatralitat,
l'amaga tant com pot dintre seu, fa la tragèdia aparentment invisible.
Però és tragèdia.
Per al poble, Verdaguer sempre fou mossèn Cinto, un nom pròxim,
quotidià, com si fos un membre de la família. I, de fet,
ell agermanava la gran família catalana de l'època.
Hauríem de retrobar aquest Verdaguer i restituir-lo en el seu lloc.
Potser així ens retrobaríem nosaltres una mica més
units.
Article
publicat al diari Avui el 14/04/02 per Jordi Capdevila
Narcís
Garolera publica una edició crítica de L'Atlàntida
Es tracta
d'una edició molt necessària i que encaixa perfectament
en l'Any Verdaguer, ja que, tot i ser l'obra cabdal del poeta de Folgueroles,
no es troba actualment en els circuits normals de les llibreries. L'edició
de Selecta dels anys 50 només es pot trobar a llibreries de vell
i la de la MOLC, d'Edicions 62, tampoc no és a l'abast, ja que
la majoria d'exemplars es distribueixen per subscripció. A més,
l'edició de Garolera és "crítica", però
a un nivell suficient per poder interessar a la vegada els estudiosos
de Verdaguer i els lectors del carrer.
Garolera afegeix que L'Atlàntida representa per a Verdaguer
l'obra "de la seva vida". Entre altres raons, perquè
la va començar a escriure de ben jove, tal com ho testimonia una
primera versió en què surt la idea de l'obra titulada L'Atlàntida
enfonsada o l'Espanya naixent de ses ruïnes (1868). Aquesta obra
la va escriure definitivament al tornar d'un dels seus viatges a Cuba
(1875-76). La va acabar travessant l'Atlàntic i, en arribar a Barcelona,
va haver de ser tractat mèdicament de maldecaps i anèmia,
atribuïts a l'esforç per acabar el llibre. Un llibre que "és
el fonament del que vindrà després", fet "amb
molt esforç, amb versos alexandrins". Segons Garolera, amb
L'Atlàntida, Verdaguer pretén fer un gran poema èpic
i ho aconsegueix, ja que "és el gran poema en català
que estava per fer".
Aquesta edició de L'Atlàntida, que publica Quaderns
Crema, s'inicia amb una introducció filològica en què
Garolera ressalta la "modèlica edició crítica
de l'obra a cura d'Eduard Junyent i Martí de Riquer", publicada
el 1946. Tant és així, que el mateix Garolera destaca que
la present edició "és simplement una edició
complementària de la de Junyent-Riquer". A més, agraeix
l'aportació del lingüista Joan Solà.
A l'hora d'establir el text, Garolera es basa "en totes les edicions
fetes en vida de Verdaguer". És a dir, les que va poder revisar
ell mateix, encara que predominen les edicions del 1886, 1897 i 1902.
És important per Garolera un exemplar únic de l'edició
del 1878, en què hi ha correccions manuscrites que eren les esmenes
fetes pel mateix Verdaguer. També considera interessants les variants
establertes en l'edició del 1886.
El resultat final, segons Garolera, és una versió de l'obra
a l'abast de tothom, que és el que s'ha de pretendre si es vol
universalitzar la figura de Verdaguer. Una figura que ha arribat a tot
Europa gràcies precisament a L'Atlàntida, que ha
estat traduïda a totes les llengües cultes, menys l'anglès.
Tanmateix, Garolera explica que ha trobat una introducció i una
conclusió de L'Atlàntida en anglès per a una
edició que no es va acabar de fer mai.
Narcís Garolera treballa ara en els últims retocs del llibre
Del Canigó a l'Aneto, que recull els Quaderns de Verdaguer
en les seves excursions pels Pirineus de Catalunya i Andorra i les impressions
que el professor suís Curt Wittlin treu d'aquestes mateixes excursions.
El llibre, que editarà Pagès, està il·lustrat
amb dibuixos del mateix Verdaguer.
Un vigatà
contra l'Escola de Vic
La sala d'actes
del Palau Moja, al costat de la capella del marquès de Comillas
on Verdaguer celebrava missa diària, va ser escenari de la presentació
dels divuit llibres previstos de moment per commemorar l'Any Verdaguer.
En l'acte hi havia de participar el vigatà Narcís Garolera,
l'autor que ha preparat quatre d'aquests llibres, dos dels quals són
èxits editorials. Garolera, però, no hi va ser perquè,
casualment, aquell mateix dia presentava els seus llibres sobre Verdaguer
a l'Ateneu Barcelonès.
El comissari de l'Any Verdaguer, Víctor Batallé, confessava
que havia fet el que havia pogut per reunir tothom que feia aportacions
sobre Verdaguer, però que, lògicament, "Garolera no
hi seria present". I és que altres autors que presentaven
llibres en el mateix acte formen part del que es coneix com l'Escola de
Vic, que oficialment rep el nom de Societat Verdaguer i Eumo Editorial
(OCESV) i que des de fa anys prepara l'Obra Completa de Verdaguer,
amb més de quaranta volums previstos.
"L'Escola de Vic em va excloure", confessa a l'AVUI un dolgut
Narcís Garolera, que no entén els pals a les rodes que li
han posat per pretendre divulgar l'obra de Verdaguer, especialment amb
crítiques despectives a algunes de les aportacions que ha fet.
"Jo considero que han encarrilat bé l'edició de l'Obra
completa", que és molt erudita. "La idea és
plausible, però jo crec que és més efectiu fer edicions
de les obres de Verdaguer per a tothom, amb garantia, que no pas posar
a l'abast del públic tesis doctorals molt erudites".
Des que el van excloure de l'Escola, Narcís Garolera investiga
de valent: "He publicat aquest any edicions crítiques d'obres
clau com En defensa pròpia, Pàtria i L'Atlàntida.
I ells només saben dir que els faig la punyeta. Em sento exclòs
i he decidit treballar pel meu compte".
De moment Garolera duu avantatge, avalat per l'èxit de vendes d'En
defensa pròpia i Pàtria. L'Escola de Vic, amb
uns quants anys de funcionament, ha tret només tres llibres. I
els que surten aquest any, les edicions crítiques de L'Atlàntida,
de Pere Farrés, que es publicarà a l'octubre, i de Pàtria,
de Ramon Pinyol, que sortirà el mes que ve, ja van a remolc de
les edicions de Garolera.
Article
publicat al diari Avui el 14/04/02 per Jordi Capdevila
Verdaguer,
de moda
Verdaguer
ven molt. Aquesta afirmació la va fer Isidor Cònsul
en l'acte de presentació de totes les novetats de l'Any Verdaguer:
de moment, divuit nous volums que o bé són una reedició
crítica dels seus llibres o bé parlen de la seva obra i
figura. L'afirmació de Cònsul té valor doble ja que
és especialista en Verdaguer i ha preparat tres dels llibres que
surten a la venda. A més, és editor de Proa, una de les
editorials que treu més llibres verdaguerians aquest any.
Però ha estat l'editorial Tusquets la primera que ha començat
a assaborir la moda de l'Any Verdaguer. Aquest segell va decidir al gener
obrir una col·lecció en català amb En defensa
pròpia, que incloïa sis articles inèdits del poeta.
En només tres mesos s'han venut 7.000 exemplars del volum i està
en les llistes de llibres d'assaig més venuts. Tusquets treu una
quarta edició aquesta setmana perquè es pugui trobar per
Sant Jordi.
Ara també acaba de sortir la tercera edició de Totes
les rondalles (Proa), preparada per Andreu Bosch i Rodoreda, un llibre
que aplega les rondalles, llegendes, anècdotes i exemples morals,
alguns d'ells inèdits. I també s'ha fet la segona edició
de Pàtria (Edicions del 1984), preparada per Narcís
Garolera.
El bon ritme de venda dels llibres del poeta fa que Víctor Batallé,
comissari de l'Any Verdaguer, cregui que ja s'ha acomplert un dels objectius
de l'efemèride, el de "separar la persona de l'obra".
Batallé també creu que l'edició i èxit de
les seves obres augmentarà en haver-hi més oferta al mercat,
i destaca també la inclusió de Verdaguer en els programes
d'activitats escolars.
Una rèmora de l'Any Verdaguer és l'ombra gegantina que li
està fent l'Any Gaudí. Però tampoc això no
sembla preocupar ja que la commemoració gaudiniana està
superant amb escreix totes les previsions.
18 NOVETATS
EN MIG ANY
A
LA VENDA
En defensa
pròpia (Tusquets), en versió de Narcís Garolera.
Document periodístic cabdal en què Verdaguer es defensa
d'unes acusacions desproporcionades. Va sortir el gener passat i va per
la quarta edició.
Pàtria (Edicions del 1984). Edició crítica
de Narcís Garolera. Reproducció del text de la primera edició
del llibre, única publicada en vida de Verdaguer. Va sortir a la
venda el febrer passat i se n'ha fet la segona edició.
Petita història de Jacint Verdaguer (Editorial Mediterrània),
de M. Carme Rosés, amb il·lustracions de Pilarín
Bayés. Recorregut per la vida de Verdaguer adreçat a nens
i nenes. Tercera edició el febrer passat.
Canigó (Proa). Adaptació d'Artur Martorell amb il·lustracions
de Carme Peris per a infants. N'ha sortit la quarta reimpressió
al març.
Els bordons de l'arpa (Proa). Antologia de Verdaguer a cura d'Isidor
Cònsul amb objectiu divulgador. La tercera edició es farà
després del Dia del Llibre.
Verdaguer. Vida, passió i mort, de Joan Castellar-Gassol
(Edicions de 1984). Biografia divulgativa del poeta a l'abast del gran
públic. Va sortir el febrer d'aquest any.
L'Atlàntida (Quaderns Crema). Versió crítica
de Narcís Garolera a partir de les edicions en vida de Verdaguer.
Acaba de sortir.
Verdaguerianes (Dínsic Publicacions Musicals). Música
de Francesc Vila. Quadern de textos amb lectura musical de tres composicions
del poeta: Sobre el pit, Entre lliris i Cançó de rossinyol.
Publicat el febrer passat.
A PUNT
DE SORTIR
Sant Francesc
(Eumo Editorial). Edició crítica a cura d'Isidor Cònsul.
Acull Sant Francesc s'hi moria (1869-1874), els romancets de Salteri franciscà
(1882) i els Poemes (1895), on Verdaguer va interioritzar les essències
del franciscanisme. Sortirà al maig.
Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls. (Enciclopèdia
Catalana / Diputació de Barcelona). Selecció de textos poètics
feta per Isidor Cònsul on els dos autors tenen visions paral·leles.
A la venda al maig.
Jacint Verdaguer, l'home que creava noms (Eumo editorial), de M.
Carme Bernal i Carme Rubio. Biografia il·lustrada adreçada
a infants de 8 a 12 anys. Sortirà el mes vinent.
De Canigó a l'Aneto (Pagès Editors), amb acotacions
de Curt Wittlin, gravats de Gustave Doré i revisió de Narcís
Garolera. Recull dels Quaderns de Verdaguer en les seves excursions pels
Pirineus.
El meu Verdaguer (La Campana), de Josep Maria de Sagarra. Reecidió
de l'obra que Sagarra va escriure sobre Verdaguer. Sortirà al voltant
de l'estiu.
Antologia (Barcanova), a cura de Joan Vilamala. Tria de 43 poemes
dirigits al públic jove. Sortirà al setembre.
L'Atlàntida (Eumo Editorial). Edició crítica
de Pere Farrés. Es basa en dos manuscrits acabats de l'obra i de
totes les edicions publicades en vida del poeta. Sortirà a l'octubre.
Pàtria (Eumo Editorial). Versió crítica feta
per Ramon Pinyol que conforma un repertori complet de la poesia civil
de Verdaguer. Sortirà el mes vinent dins de l'Obra Completa.
Canigó (Proa). Edició de Llorenç Soldevila.
Un llibre pensat per facilitar la lectura als escolars i al públic
en general. Apareixerà al juny.
Totes les rondalles (Proa). Edició divulgativa dels textos
rondallístics de Verdaguer a cura d'Andreu Bosch i Rodoreda. Sortirà
aquest mes.
Article
publicat a La Vanguardia el 11/04/2002 per Rosa Maria Piñol
Verdaguer
para todos los gustos
"Verdaguer
vende mucho", confirmaba ayer el crítico y editor Isidor Cònsul
durante la presentación, en el marco del año Verdaguer,
de una veintena de novedades editoriales sobre el poeta. Cònsul,
autor de algunas de estas nuevas aportaciones, subrayó el éxito
de Totes les rondalles, cuya tercera edición está
a punto de aparecer, mientras Proa ya prepara una cuarta. Otro ejemplo:
la edición de los artículos En defensa pròpia,
realizada por Narcís Garolera para Tusquets, que lleva dos meses
en la lista de libros más vendidos. El aniversario de la muerte
del poeta ha propiciado ensayos, antologías, biografías.
He aquí una muestra de lo publicado desde el 2001 y de los libros
más inminentes.
POESÍA PATRIÓTICA. En el volumen Pàtria Verdaguer
hizo una autoantología de su mejor poesía civil. En mayo
aparecerá la edición crítica de esta obra realizada
por Ramon Pinyol e incluida en la Obra completa que edita Eumo.
Por su parte, Narcís Garolera publicó en febrero otra edición
de Pàtria incorporando el prólogo que Jaume Collell
escribió para la primera edición del libro.
POEMA ÉPICO. L'Atlàntida, el majestuoso poema épico
de Verdaguer, llega en dos versiones simultáneas y críticas,
ambas basadas en la edición de 1886. Narcís Garolera acaba
de publicar la suya en Quaderns Crema, sello para el cual ya editó
Canigó (1995). El próximo octubre Pere Farrés
verá publicada su edición crítica dentro de la Obra
completa de Eumo. Este autor promete para el 2003 la edición
crítica del poema L'Atlàntida enfonsada, texto que
dio origen a la memorable obra verdagueriana.
FRANCISCANISMO. Los poemas reunidos en el libro Sant Francesc fueron
escritos a lo largo de más de media vida del poeta. "Por eso
permiten seguirlo a través de tres etapas de su producción
estética", dice Isidor Cònsul, autor de la edición
crítica publicada hace un año dentro de la Obra completa
de Eumo. Los poemas iniciales, de 1869, son románticos,
los romancillos de 1882 muestran una militancia apologética al
servicio de la Iglesia, y los más tardíos, de 1895, reflejan
ya las angustias de su tragedia."
ACUSADO Y AMONESTADO. Los artículos periodísticos que escribió
Verdaguer en la prensa progresista para defenderse de quienes le acusaban
de malversar fondos y realizar exorcismos se titularon genéricamente
En defensa pròpia. Tusquets los ha publicado en edición
de Narcís Garolera, que ha incorporado seis textos inéditos.
RONDALLES. Andreu Bosch realizó en 1996 una edición divulgativa
de Totes les rondalles de Verdaguer. Ahora Proa publica la tercera
edición de esta obra, que clasifica los textos en cuatro apartados:
"rondalles"; leyendas; chistes, anécdotas y ejemplos
morales; tradiciones.
JUEGO DE ESPEJOS. Por encargo de la Diputación de Barcelona, Isidor
Cònsul ha realizado una antología en paralelo, Jacint
Verdaguer/ Joan Maragall. Joc de miralls, que evidencia las afinidades
de dos poetas que durante una década coxistieron en la escena literaria.
Un ejemplo de las coincidencias de dos autores por otra parte de estéticas
diversas: la "Oda a Barcelona de Verdaguer se corresponde
con la Oda nova a Barcelona de Maragall. Cònsul se ha encargado
de preparar la antología verdagueriana Els bordons de l'arpa
, ideada como obra divulgativa.
EL VERDAGUER DE SAGARRA. Edicions de La Campana proyecta publicar antes
del verano la reedición de El meu Verdaguer, la obra que
Josep Maria de Sagarra escribió sobre el poeta de Folgueroles.
Joan de Sagarra, hijo del autor, participa en la preparación de
este volumen. Por otra parte, Joan Castellar-Gassol ha publicado una biografía
divulgativa de Verdaguer, que se completa con un conjunto de cuentos poco
conocidos del poeta.
PARA NIÑOS. Para demostrar que Verdaguer sí puede ser
leído por los niños, Carme Bernal y Carme Rubio han
preparado la biografía L'home que creava mons , que saldrá
en mayo. Editorial Mediterrània ha reeditado Petita història
de Jacint Verdaguer, cuaderno infantil con texto de Carme Rosés
y dibujos de Pilarín Bayés. Llorenç Soldevila edita
un Canigó para escolares y Joan Vilamala prepara una antología
para jóvenes que editará Barcanova en septiembre.
Article
publicat al diari Avui el 28/03/02 per Gerard Horta
Verdaguer
i els espiritistes
L'arribada
del 2002 ha acollit l'edició de Sant Francesc, la qual abraça
una part de l'àmplia recerca d'Isidor Cònsul sobre Jacint
Verdaguer, i l'edició d'En defensa pròpia a cura
de Narcís Garolera, que n'ha fet la presentació. D'aquest
aplec se'n coneixia l'edició de Lluïsa Plans i, òbviament,
diverses reedicions, entre d'altres, que en féu Ilustració
Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930,
les quals seguiren l'edició inicial de L'Avenç del 1895.
Verdaguer fou reprovat per practicar exorcismes i de mantenir contactes
amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d'una altra manera,
de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem
esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s'efectuaren
(què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d'aquest
moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països
Catalans a l'últim terç del segle XIX i els primers 39 anys
del segle XX (i que comprengué també la presència
d'algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes
financers la traducció, escriptura, edició i distribució
dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l'Enric Casasses,
qui ens ha facilitat els textos aplegats dins l'Epistolari de Jacint
Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i
J. Torrent, 1986) en què hom llegeix la correspondència
mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista
de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández.
Abans de continuar, i en vista de l'absolut silenciament mediàtic
i historiogràfic d'un moviment social de l'abast de l'espiritisme
català, vinculat indissolublement amb l'anarquisme, val la pena
situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport
a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l'establishment
són els mateixos que el 1888, en el marc del Primer Congrés
Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, amb delegacions d'una
bona part d'Europa i l'Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions
finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat
entre gèneres i l'alliberament de la dona; l'ensenyament laic per
transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia
i el dret; l'assumpció de l'espiritisme com a ciència positiva,
psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode
empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar
la pertinència d'integrar la raó i la fe, seguint la tradició
quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del
cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària de cara
a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria
militar; "una revolució social, política i cultural
que ha de partir de l'interior de l'individu, pel cooperativisme com a
manera d'organitzar la producció econòmica i l'associacionisme
i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius";
l'abolició completa de l'esclavatge al conjunt del planeta; la
supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament
gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització
de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d'ara,
és clar); la secularització dels cementiris; l'establiment
d'un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni
civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues;
el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la
comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la
interpretació de l'espiritisme en qualitat de "religió
laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l'ideal
superior de bé col·lectiu"... Fins i tot s'hi aprova
el projecte d'estatuts per crear l'Associació Internacional per
l'Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els
pobles. Cal continuar?
Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les acusacions
sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que
la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos
epigrafiats sota el terme d'heterodòxies són estigmatitzats
a causa del seu rebuig frontal del catolicisme i de la imposició
de la propietat privada. Hi trobem l'energia motriu pròpia de corrents
racionalitzadors i modernitzadors des d'una avantguarda que, si tenim
en compte l'assumpció espiritista del 1888 i l'estat de les coses
al cap de més d'un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten
públicament com els representants de la ciutadania.
Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un
escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda
el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale,
publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré,
1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia
del seu temps) i filòleg que s'estableix a París com a editor.
El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar
Les mystères de Peuple, d'Eugène Sué; l'any
següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar
el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre
eludeix l'acció de la llei i fuig a Barcelona, on s'estableix com
a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l'aixecament de
La Comuna, i s'hi queda definitivament en ser amnistiat).
A Barcelona, Lachâtre hi coneix José María de Fernández
Colavida (Tortosa, 1819- Barcelona, 1888), pioner de l'espiritisme a la
península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari,
si bé no n'exerceix; forma part en qualitat de membre honorari
de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad
Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mutuos. Igual que el sistematitzador
de la pràctica espiritista contemporània, el vertiginós
Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec
(filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa
i teoria d'aritmètica refrendats per l'acadèmia com a material
obligatori per a escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746
1827], que fou al seu torn un pedagog reconegut internacionalment com
a creador de l'escola activa o escola moderna influït per les idees
de Rousseau -arran d'això fou empresonat el 1766-, i que refusà
d'ocupar càrrecs públics a fi de treballar en la docència
i continuar investigant des de la pràctica pedagògica -pedagogs
com ara Fichte, Herbert, Fröbel i Cappeni n'esdevingueren deixebles-),
igual que Kardec, doncs, Fernández estudia el magnetisme i esdevé
un dels primers investigadors moderns a experimentar sobre les pràctiques
de regressió de la memòria, en companyia de la seva dona,
Ana Campos, que més endavant practica la mediumnitat. Fernández
coneix l'obra de Kardec el 1857, a continuació hi entaula correspondència,
el tradueix al castellà (fins als anys 1863 o 1864 no apareix la
traducció castellana del Livre des Esprits de Kardec, obra cabdal
de l'espiritisme, elaborada per Fernández mateix, molt i molt probablement
una edició clandestina de la Imprenta Espiritista de Barcelona,
la primera espiritista a l'Estat espanyol), comença a escriure
i, amb el pas dels anys, va publicant diversos llibres espiritistes d'autors
catalans, francesos i belgues.
La coincidència entre Fernández i Lachâtre a la fi
dels anys cinquanta els du a fer diverses comandes de publicacions espiritistes
franceses fins que el 1861, amb la intenció de regularitzar-ne
la distribució atès el gran creixement de la demanda, encarreguen
una partida de 300 llibres, fullets i periòdics a la Revue Spirite
parisenca. La partida és intervinguda a la duana de la frontera
administrativa franco-espanyola, els funcionaris de la qual, complint
les severes disposicions imperants, n'adverteixen la diòcesi. La
magnitud de la comanda desferma la ira del bisbe de Barcelona, Antoni
Palau i Térmens (Valls, 1806-Barcelona, 1862), el qual, amb el
suport del poder polític i militar (el capità general de
l'exèrcit espanyol amb jurisdicció a Catalunya, l'intendent
civil de la província de Barcelona, el director de l'administració
pública i un ministre del regne), organitza la incineració
dels llibres, l'últim acte de fe de l'església catòlica
a l'Estat espanyol, que té lloc el 9 de setembre del 1861 a la
Ciutadella de Barcelona. El bisbe Palau afirma llavors que "la Iglesia
católica es universal, y siendo estos libros contrarios a la fe
católica, el go-bierno no puede consentir que vayan a pervertir
la moral y la religión de otros países".
Ja fa uns quants anys, però, que els textos d'Allan Kardec arriben
al port barceloní amagats dins les bodegues d'un vaixell anomenat
Le Monarch, capitanejat pel valencià Ramon Lagier Pomares (nascut
a Alacant i mort a Elx), el qual, junt amb Fernández Colavida i
Lachâtre, n'organitza la distribució primerenca per Catalunya,
el País Valencià i més endavant per les Illes. Al
seu vaixell Lagier oculta i divulga la bibliografia espiritista, i hi
amaga un bon nombre de fugitius del règim. En abandonar la marina
es casa amb una pagesa valenciana i compra una granja que transforma en
escola popular, on s'imparteixen classes d'aritmètica, geografia,
astronomia i espiritisme. A Elx, hi funda el Centro de Estudios Psicológicos,
i escriu en diverses revistes espiritistes.
És al juny del 1869 que es funda, sota la direcció de José
María de Fernández Colavida, la Revista Espiritista. Diario
de Estudios Psicológicos a Barcelona, òrgan de la Sociedad
Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. A partir del 1888 la dirigeix
Antoni de Torres Solanot, i, després de la direcció de Josep
C. Fernández, a partir del 1897 se n'ocupa Manuel Navarro Murillo.
La redacció era al carrer de la Palma de Sant Just, núm.
9, i junt amb La Luz del Porvenir, és la revista espiritista catalana
més coneguda arreu del món, ja que al llarg d'una pila de
dècades aquesta fou la publicació de referència de
l'espiritisme català i l'espanyol. A mitjan dècada dels
setanta, el seu nom esdevé Revista de Estudios Psicológicos.
Relacions
epistolars
El context
és veritablement apassionant i els referents espiritistes, sens
dubte, no responen precisament a l'acció d'uns desequilibrats (de
la dèria psicopatologitzadora de Delfí Abella respecte a
Verdaguer en tractarem en un proper article, si hi ha ocasió):
els continguts que hi estan implícits van molt més enllà
del mer qüestionament del monopoli eclesiàstic del camp de
la mística. El que hi ha en joc és un model radicalment
distint de relacionar-se amb el sagrat, és a dir, un model altre
d'organitzar les relacions socials.
Així doncs, ens plantem al novembre del 1895, en què el
director de la Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández,
hi publica un text titulat El asunto Verdaguer: "El dictamen médico,
firmado por alienistas de tanto valer como los doctores Giné, Rodríguez
Méndez y Galcerán y por el catedrático de Medicina
legal doctor Valentí, ha venido á dar al traste con las
maquinaciones de los que pretenden arrojar la nota de loco sobre la genial
cabeza del poeta catalán [Verdaguer]. Inmensa ha sido nuestra sorpresa
cuando hemos leído que uno de los cargos que se hacen á
Mosén Verdaguer es haber 'practicado el espiritismo'... Declaramos
categóricamente que jamás Mosén Jacinto Verdaguer
ha tomado parte en nuestras reuniones, ni manifestado directa ni indirectamente
su simpatía a nuestras doctrinas, ni hay un solo espiritista en
Barcelona que le conozca como correligionario nuestro. Y en cuanto a los
periódicos que han hablado del asunto, suponiendo que es una prueba
de locura el admitir la realidad de los fenómenos espiritistas,
tómense la molestia de leer El espiritismo, por el padre
Franco; El satanismo, por Manterola; los folletos de Salvá
y Sardany [...]".
COMUNICACIÓ
AMB EL MÉS ENLLÀ
Segons els textos d'aquests personatges catòlics, la viabilitat
de la comunicació amb els esperits dels difunts és completament
real, hi addueixen, però, que la comunicació s'estableix
amb forces demoníaques (els espiritistes, al seu torn, els repliquen
que en tot cas es pot tractar, en determinades ocasions, d'esperits de
"baix grau evolutiu", lligats al "baix astral"). Entorn
de la polèmica sobre si als nostres dies el Vaticà manté
o no en plantilla uns quants exorcistes, bé, d'això ens
n'haurien d'informar!
Verdaguer respon immediatament a Josep C. Fernández, el 30 de novembre
del 1895: "Molt respectable Sr.: Gracies mil per la correspondencia
y valenta defensa que fa V. de mi, en la Revista de Estudios Psicológicos,
vindicantme del carrech que m fan d haver practicat l'espiritisme.
"Mon estimadíssim Jesus á qui enmanlleva V. L preciós
lema «Benaventurats los que patexen persecució perqué
d ells es lo regne del cel», li pague á V. Ab aquexa eterna
paga que desitjo per tothom, fins per mos perseguidors.
"Disposi V. D aquest inutil sacerdot, agrahit s. S.".
Al cap de nou dies, el 9 de desembre, Josep C. Fernández envia
una altra missiva a Verdaguer: "Muy Sr. Mio y Rdo. Capellán:
Me complazco en acusarle recibo de su grata carta de fecha 30 del próximo
pasado mes, la que me ha servido de inmensa satisfacción, si bien
creo que no valia la pena de que V. Se molestase en darnos las gracias,
primero, porque el cumplimiento de un deber no merece gratitud, y segundo,
porque la 'Revista' que dirijo y administro es muy débil eco para
poder por sí sola restituir las cosas al lugar que les corresponde.
"Sin embargo, impertérritos siempre en el propósito
de «dar al César lo que es del César y á Dios
lo que es de Dios» al publicar el periodico de propaganda 'Rayo
de Luz', del que me complazco en acompañarle un ejemplar [que el
1986 no es trobava entre els papers de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya,
i desconeixem si s'hi troba avui], hemos querido reproducir el articulito
de la 'Revista', para que las 6.000 personas a cuyas manos vaya á
parar, en Barcelona, el susodicho periódico, y las 14.000 que lo
reciban en provincias y en el extranjero, sepan que nosotros, amantes
de la verdad y de la justicia sobre todas las cosas, rehusamos con nobleza
considerarle como correligionario nuestro, no porque con ello no nos considerásemos
honrados, sino porque vemos la perfidia que ha guiado la intención
de los que le aplican el epíteto de espiritista.
"Con esto, respectabilísimo Sr., cumplimos con un deber que
nos impone la conciencia; si V. Lo aprecia así, se verán
colmados los deseos de s. s. s. q. b. s. m.".
REDEFINIR
DINÀMIQUES SOCIALS
Tant de bo
l'esperit de Verdaguer obtingui més reconeixement que el càstig
que han merescut els nostres avantpassats espiritistes, culpables de plantejar
amb agosarament la necessitat de redefinir les dinàmiques socials
en un context de miserabilització del poble com el de la fi del
XIX. D'aquestes dinàmiques, les relacions entre la terra i el cel
en són una expressió. Fins i tot ara, encara ara, la utopia
social espiritista continua sent massa avançada per als qui ens
l'haurien de recuperar públicament. Ja se sap, però, que
l'exercici de la memòria i la dignificació de certes esferes
del nostre passat col·lectiu no estan gens en voga: no debades
sobrevivim sota l'imperi de la frivolització i el manteniment de
l'estat de les coses, del qual Verdaguer esdevingué una víctima
més.
Article
publicat a El País el 20/03/02 Oriol Bohigas
Mossèn
Jacinto
El Año
Gaudí (150¼ aniversario de su nacimiento) amenaza con oscurecer
el Año Verdaguer (centenario de su muerte). La popularidad internacional
del arquitecto es superior a la del poeta, pero la trascendencia de ambos
en la cultura catalana tiene un calibre parecido. Los dos actúan
en una misma contradicción: viven sin reparos a sueldo de la aristocracia
más conservadora y culturalmente más reaccionaria, pero
en sus respectivos campos abren las vías de la modernidad. El subvencionador
de Verdaguer fue el segundo marqués de Comillas (en proceso de
beatificación) y su cuñado, el conde de Güell, fue
el cliente de Gaudí (proceso de beatificación anunciado).
No es de extrañar que esta contradicción, en el caso de
Verdaguer, provocara al final una ruptura y un escándalo que conmovió
a la opinión pública de Cataluña.
El Museo de Historia de la Ciudad ha tenido el acierto de dedicar una
exposición a ambos artistas que, a pesar de las incomodidades y
de ciertas incongruencias, intenta explicar el ambiente de la época
y, quizá sin proponérselo, el común tono de religiosidad
pedante de esos beatos alienados. Hasta ahora el homenaje verdagueriano
más consistente ha sido la reedición de los artículos
periodísticos En defensa propia (L'Ull de Vidre. Tusquets)
publicados en 1895 para denunciar las agresiones del marqués, la
persecución de las autoridades eclesiásticas y reclamar
la permanencia sacerdotal y la subsistencia económica. Estos artículos,
publicados en la prensa progresista de la época, fueron el punto
álgido de aquella explosión pública. Hace pocos días
la interpretaba Maria del Mar Arnús en el periódico Avui,
casi en términos de recuerdos familiares. Hay suficientes textos
-incluso novelas como El mossèn (1987), de Isabel Clara Simó-
que permiten evitar ahora una referencia descriptiva. Lo que sobresale
es la sordidez de unas clases sociales sumergidas en un paternalismo que
disimula pasiones inconfesables y orgullos insatisfechos, la falta de
entereza espiritual de la Iglesia representada por el obispo Morgades
y sus satélites oficiales y oficiosos, el funambulismo de los políticos
y los intelectuales, los equívocos seudoespiriturales de los pobres
marginados que había que apartar de la revolución con caridad
y con aparatosos exorcismos, pero también sobresale el carácter
agresivo del mosén, en los límites del desequilibrio psicológico.
Pero lo más importante de este texto es su carácter y su
calidad literaria. Seguramente es uno de los primeros textos modernos
de la literatura catalana y, sobre todo, un insólito modelo periodístico
y político, casi no superado en la evolución de estos géneros.
Narcís Garolera, en el prólogo de esta edición, analiza
el estilo periodístico, propagandístico y hasta mitinesco
de los artículos, anticipadores de la prensa moderna más
agresiva. Uno de los instrumentos más persuasivos -y a la vez más
provocadores por el mismo desconcierto que provoca- es la mezcla de dos
tonos contrapuestos. Después de la advocación a 'Jesús,
Maria i Josep' y de presumir de 'pobre sacerdot', puede pasar directamente
a insultar al 'Senyor Marquès' y reclamarle que pague urgentemente
las deudas contraídas con espiritualizadas compras inmobiliarias.
Después de compararse con Cristo en la subida al Calvario, no duda
en insultar al obispo Morgades, al canónigo Collell, a su primo
Verdaguer i Callis protector y promotor del joven Cambó- y defender
su desobediencia eclesiástica como una obediencia revolucionaria
a Dios. Después de exagerar su santa humildad, reclama la adhesión
de todo el pueblo a su causa y el reconocimiento de su alta jerarquía
pública. No duda en utilizar instrumentos demagógicos contra
la autoridad del marqués y del obispo para sublevar al pueblo,
un pueblo humillado por la autoridad del dinero y de la Iglesia, pero
al que había que salvar del desorden del anarquismo y de la violencia
de las bombas con abrazos paternalistas y con exorcismos. Nunca se había
utilizado el catalán en términos tan violentos y con estructuras
literarias tan convincentes, tan anticipadoras del debate político
como manifiesto revolucionario.
Como suele suceder en Cataluña, el conflicto terminó en
Madrid. Los padres agustinos de El Escorial convencieron a Verdaguer para
que se retractase y volviese a la obediencia del obispo de Vic que le
había suspendido a divinis. Morgades le devolvió las licencias
y se acabaron los discursos acusadores, plañideros y reivindicativos
del poeta. A los cuatro años, su entierro había de ser una
nueva manifestación popular que exteriorizaba otra vez -como dijo
Josep Maria de Sagarra- que 'davant de mossèn Cinto hi havia un
plet de dretes i esquerres'.
Después de muerto, Verdaguer seguirá siendo un punto de
contradicción. En 1913 se convoca un concurso para erigir un monumento
en el cruce de la Diagonal y el paseo de Gràcia que ganan el arquitecto
J. M. Pericas y el escultor Borrell Nicolau. Se coloca la primera piedra
en 1914, pero el monumento no se termina hasta 1924. Es inaugurado por
Alfonso XIII y el dictador Primo de Rivera, que aprovechan demagógicamente
el homenaje para absorber el prestigio popular de Verdaguer en su escaparate
de falsedades políticas. La izquierda y el catalanismo se desentienden
o protestan. En la columna del monumento, con letras y guirnalda de estilo
muniqués, se lee la inscripción: 'A Mossèn Jacinto
Verdaguer'. Lo de 'Jacinto' es el último testimonio del doble juego
de Primo de Rivera. O 'Jacint' o 'Cinto', pero nunca 'Jacinto'. En ocasión
de las conmemoraciones de este año, el Ayuntamiento podría
hacer un gesto elegante y conciliador: suprimir la 'o' final de Jacinto
y devolver al poeta el signo de su catalanidad incontrovertida, superadas
las batallas, las demagogias y los equívocos entre paternalismo
y revolución.
Article
aparegut al diari Avui el 17/03/02
Surt Pàtria,
el poemari verdaguerià més popular
Es tracta
d'una "restauració" del llibre de Verdaguer que va editar
el mateix autor, amb el seu emblema a la portada, l'any 1888, segons explica
Narcís Garolera. En aquests moments, el poemari no es troba en
el mercat, ja que l'última edició data del 1970, en un volum
que també incloïa el llibre Amb aires del Montseny.
Narcís Garolera explica que a diferència d'aquesta edició
de Pàtria i de les que s'inclouen dins de les Obres Completes
de Verdaguer que es van fer posteriorment, amb moltes modificacions, ell
ha optat "amb tota fidelitat" per l'edició del 1888,
"l'única publicada en vida de Verdaguer". "He fet
només una restauració de l'ortografia", explica Garolera,
per afegir: "En els poemes, a més, he conservat la distribució
estròfica de la primera edició, modificada en algunes de
les posteriors, totes pòstumes".
Segons Garolera, Pàtria "és la culminació
d'una llarga i triomfal carrera literària al servei de la tradició
catalana i cristiana -la pàtria i la fe-, d'acord amb els principis
que guiaven el moviment catalanista conservador...". El sentiment
patriòtic de Verdaguer "es movia entorn de tres eixos: comarcal,
català i espanyol, si bé el sentiment de catalanitat s'expresava
amb més claredat i amb més entusiasme". D'alguna manera,
segons Garolera, es tracta d'un patriotisme de gran contingut religiós,
com el d'Irlanda o Polònia, "països que van aconseguir
separar-se d'entitats estatals importants".
Parlar de la pàtria és per un romàntic com Verdaguer
"recordar la història del propi país, relatar-ne les
gestes i les llegendes, valorar la llengua que en cohesiona els habitants
i, arribat el moment, formular un desig de llibertat política,
dins o fora d'un estat constituït", segons Garolera.
La importància de Pàtria també es deu al fet
que es tracta de l'últim llibre de Verdaguer "que ell recapitula".
Representa "un final d'etapa del poeta". I tot perquè
a partir de la publicació de Pàtria, Verdaguer va
passar a escriure "poemes personals" que reflectien la situació
de persecució que patia l'autor, com Flors del Calvari i
Aires del Montseny, a més dels articles periodístics
En defensa pròpia.
Una altra aportació important del llibre és la recuperació
del pròleg de Jaume Collell, que va sortir en l'edició de
Verdaguer, però que va ser suspès per la censura franquista
en les edicions posteriors al 1939. En aquest pròleg, "Collell
fa el seu programa polític", diu Garolera. Es tracta "d'un
manifest autonomista que podria firmar Jordi Pujol i qualsevol militant
de CiU".
Entre els poemes de Pàtria hi ha els coneguts A Barcelona,
Lo pi de les tres branques, Los mossos de l'esquadra, L'Empordà,
Cançó del raier, Los vigatans, La batalla de Lepant, L'emigrant,
Nit de sang, Les barres de sang, Don Jaume de Sant Jeroni i La barretina.
Article
publicat a El País el 24/01/02 a cura dAntoni
Puigverd
Lany
del mossèn: Tu baixaràs a reposar amb mi
Cent anys
després de la seva mort patètica i multitudinària:
¿què en queda de Mossèn Cinto? Ha desaparegut pel
forat de la claveguera domèstica. Ha desaparegut el capellà
innocent que va encendre una inesperada flama literària als ullets
de diverses generacions de catalans que sabien poesies seves de memòria.
Ha desaparegut el primer escriptor català de projecció popular
(potser el segon: si és que Llull ho vaser). Un forat negre ha
engolit fins i tot el record de les anècdotes més reveladores
que va protagonitzar: el moment, per exemple, en què el noi galtavermell
va enamorar amb barretina i vestit de pana els venerables acadèmics
per als quals la llengua catalana literària no era més que
un homenatge -polit i dominical- a una idea del passat. També ha
engolit la claveguera el Verdaguer protagonista del primer enfrontament
entre burgès català aparentment il·lustrat i lescriptor
de talent (un plet que sha repetit a cada generació des daleshores:
el mateix plet que van sofrir i teorizar els modernistes, que va provocar
la fugida de Carner, dOrs, que Riba -silent, però irritat-
va aguantar, que Sagarra va conjurar, que lindestructible Pla va
trampejar, que Ferrate va blasmar i que ha perviscut fins avui, gràcies
a aquest nacionalisme que protegeix només els escriptors que savenen
a ser-ne funcionaris, als quals imposa un domni gairebé tan despòtic,
garrepa i reticent com el que va imposar el limfàtic Marquès
de Comillas).
Pel forat de la claveguera domèstica sha escolat, sense deixar
marques visibles en limaginari català present, aquell fantasiós
sacerdot de formació vigatana que, armat dun talent lingüístic
fenomenal, va protagonitzar, gairebé sense adonar-sen, el
pas, ciclopi, però subtil, que va de la poesia romàntica
funeral a la literatura romàntica fundacional.
No és que se nhagi perdut memòria, de la formidable
operació Verdaguer: és que no interessa a ningú.
Verdaguer va saber sumar molt per construir el seu model. Partia duna
llengua rural, sòlida, consistent, que va enriquir amb una orella
molt fina i atenta, a tot arreu on anava. Coneixia una mica, en segon
lloc la tradició medieval. Va saber extreure petroli del llatí
capellanesc que va aprendre. Dominava, encara, la música i lexpressivitat
de la poesia tradiconal i va saber trenar-la amb la músic dels
versos francesos cultes. Tenia un do exquisit per destil·lar lefecte
expressiu de la topografia i la geografia. I una indiscutible dèria
pels efectes grandiloqüents, típics del romaticisme més
decordat. Amb aquest bagatge va construir un model que cosia populisme
i subtilitat, volada dàliga i de colom. Amb una sorprenet
barreja dinstint i de càlcul, Verdaguer va suggerir el més
important: que en català es podia escriure com en francès.
Verdaguer no podia ser de cap altra manera Baudelaire, però es
va acostar prou a Victor Hugo. Després dell, si més
no la versemblança de la comparació era possible. Abans
dell era més que impossible: era impensable. No cal recordar
que, a la llengua catalana, reduïda als usos familiars o socialment
desprestigiats, li faltava de tot, quan Verdaguer va aparèixer.
Li faltava el pòsit duna cultura que, com la francesa, tenia
al darrera monstres de lalçada de Ronsard, dun Racine
o (ja que parlem dun catòlic) dun Pascal, ente desenes
dautors decisius i consistents. A diferència de la llengua
francesa, a la catalana li faltava, per altra banda, el bull de les grans
biblioteques, de les legions de lectors, dels llibreters i periodistes
literaris, dels milers daplicats escolars que aprenien des de ben
petits a degustar el ritme destil·lat del vers alexandrí.
Li faltava, encara, a la llengua que Verdaguer va tobar, el complement
dels estudis acadèmics, les imponents biblioteques, la severa i
ordenadora tradició filològica. Li faltava de tot, a aquella
llengua que, per un rar accident, encara respirava, artificialment assistida,
quan Verdaguer va començar. Li faltava de tot, però mossèn
Cinto, sense més formació que la que es podia obtenir al
seminari, amb lajut, això sí, dun parell de
filòlegs (Milà, sobretot), va demostrar que la llengua que
els poetes floralescos enllustraven per conduir-la més dignament
els funerals podia ser una llengua com la francesa. De lempenta
daquell inexplicable conjunció dinstint i talent, la
cultura catalana escrita nha viscut fins a dos dies.
Fins i tot els avantguardistes admiraven lobra de Verdaguer. Tota
la tradició literària que arrenca dell, el contempla
amb agraïment, respecte o veneració. Joan Maragall nelogia
el doll colossal, però també materialista, sensual, colonització
del paisatge. Carner i Foix, per camins diferents, li deuen la possiblitat
de construir sobre el seu fonament els jocs dartifici més
brillant. Pla, que passa amb respecte, però a gran veocitat, per
damunt de la fumèrria mística, entén, a distància,
el gran desplegament retòric de la,poesia verdagueriana. Però
sobretot sinteressa per la prosa del mossèn: insuperada,
magnífica (i el nas de Pla, una vegada més, no falla).
I fins Gabriel Ferrater, malgrat el corrossiu salfumant que gastava, i
després de recordar que no hi ha mística, en Verdaguer,
sinó tot just catolicisme convencionalment conservador, i després,
encara, dexplicar que potser no és possible llegir-sel
sinó només espigolar-lo, sentreté a glossar
el misteriós lirisme i les estranyes il·luminacions líriques
que lingenu poeta es treia del barret de capellà.
Lo que un segle bastí, laltre ho aterra. Fa anys
que el campanar de Verdaguer ha caigut. Una de les característiques
de la cultura catalana és que arriba sempre tard. Ara tenim tota
mena dacadèmies, hi ha milers daprenents a filòlegs,
hi ha biblioteques, llibreters, i molts escolars amb possiblitat daprendre
a degustar els alexandrins. Pero, a la fragilitat congènita de
la llengua i a la feblesa constitucional de la cultura catalana, sha
de sumar el desgavell cultural contemporani. El descrèdit del cànon,
la pressió uniformadora del mercat, la dictadura de les audiències,
la crisi de la lectura no estrictament suggestiva, el cltiu de la indiferència,
la pressió de la imatge, el registre pràcticament únic
de lhumor consolador i, en fi, un llarga llista de constants vitals
contemporànies que situen la tradició literària molt
a prop de labocador decombraries. No és Verdaguer,
tot sol, el que sha perdut pel forat de la clavaguera. Hugo, Ronsard
o Racine no trigaran pas gaire a seguir-lo.
Article
publicat a La Vanguardia el 23/02/2002 per Anton Maria Espadaler
Nadie debería licenciarse en Periodismo sin conocer
"En defensa pròpia"
Parece que
el año Verdaguer empieza con fuerza y sería deseable que
mantuviera el nervio una vez transcurridos los doce meses que han de conmemorar
el centenario de su muerte. Después de la lectura de En defensa
pròpia (Tusquets Editors), fruto de una estupenda edición
de Narcís Garolera, que además de un prólogo excelente
incorpora seis inéditos, uno se convence de que esta celebración
debería tener una presencia especial en los periódicos.
Yo no sé qué lecturas se recomiendan a los alumnos de periodismo
antes de abandonar las aulas, pero tengo la firme convicción de
que nadie debería acceder a la licenciatura sin conocer al dedillo
las Apuntaciones sueltas de Inglaterra, de Leandro Fernández
de Moratín, y En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer.
Cuando se asegura que Verdaguer es el padre del moderno catalán
literario, se subraya con excesiva timidez el hecho incontestable de que
buena parte de esa modernidad se debe justamente a la naturaleza periodística
de su prosa. Si Josep Pla elogia el esfuerzo de Verdaguer por lograr una
prosa de calidad a partir de una lengua que malvive en la dimensión
familiar, y lo sitúa en el primer lugar entre los escritores modernos,
es porque la prosa de quien fue antes que nada poeta celebérrimo
tiene todas las cualidades del buen periodismo: estilo directo y sin concesiones
a la galería, brevedad, nula afectación en la lengua, inmediatez
en la presentación de la materia. Si algun exceso puede indicarse
se deriva de las apariciones apabullantes de un yo que a pesar de todo
aún se nos escapa.
Hay que tener en cuenta que al periodismo de Verdaguer suele acompañarle
un adjetivo fatídico: polémico. En defensa pròpia
surge, como todo el mundo sabe, como denuncia de una situación
personal de extrema dificultad causada por la pérdida de confianza
de su protector, el marqués de Comillas, y el subsiguiente cambio
en el trato por parte del obispo de Vic, doctor Morgades, de su amigo
y compañe-ro de fatigas literarias Jaume Collell, y de su pariente
el jurista Narcís Verdaguer i Callís. Si lo presento así
y no tomo decidido partido por Verdaguer es porque leyéndolo -y
eso no tiene nada que ver con la literatura ni significa ningún
impedimento para la santidad- uno se convence fácilmente de que
las apreciaciones de los psiquiatras son de una exactitud rotunda, lo
que no excluye, sino todo lo contrario, una sorprendente falta de tacto
en hombres tan sutiles en sus respectivos menesteres.
Verdaguer se consideró víctima de una conjura turbia y poderosa
y no dudó en recurrir a la prensa progresista de la época
para exponer su caso. Desde un punto de vista retórico, que no
deja de tener una llamativa vertiente clínica, lo más llamativo
quizá sea la constancia en los desplazamientos de su personalidad.
Hacia los pájaros, al principio, invocando libertad en pleno confinamiento
y derecho a la libre expresión, bajo un manto indisimulado de franciscanismo
y con la figura de su fundador.
Luego habrá desplazamientos hacia figuras incluso de ficción,
como el Nazarín de Pérez Galdós, en cuya peripecia
verá un claro paralelismo, para culminar el ascenso identificativo
con el mismo Calvario, para interpretar su caída en desgracia como
una persecución y ver reproducida en sus carnes la pasión
de Jesucristo.
Bien, pues aún en tan inopinada tesitura, Verdaguer conmueve e
incita a ser leído, mientras se hace más frecuente la palabra
locura y el lector experimenta un sentimiento muy profundo de piedad.
Article
publicat a El País el 24/01/02 a cura de Pau Vidal
Lany
del mossèn
Sota lombra
dels fastos guadinians acaba de començar laltra gran efemèride
de lany, el centenari de la mort de Verdaguer. En realitat, laniversari
sescau el mes de juny, però leditorial Tusquets ja
ha deixat anar, més que el tret de sortida, tota una canonada:
la nova col·lecció de la casa, que dirigeix Toni Marí,
ha presentat aquesta mateixa setmana En defensa pròpia,
el recull darticles que mossèn Cinto va publicar a la premsa
barcelonina entre 1895 i 1897 per defensar-se de les greus acusacions
de robatori i bogeria que li van amargar els últims anys de vida.
Editats i presentats pel professor Narcís Garolera, els escrits
dEn defensa pròpia (que ninclou sis dinèdits)
són sens mensa de dubte un dels apartats més interessants
de tota lobra verdagueriana, una fita cabdal pel periodisme
català, en paraules de Garolera
A partir daquest llibre (i amb el recent precedent de lantologia
Els bordons de larpa, a càrrec dIsidor
Cònsul per a leditorial Proa) i amb la ciutat de Vic com
a epicentre, els pròxims mesos saniran fent públiques
altres aportacions per conèixer millor lobra dun poeta
de llegat controvertit, ja sigui la continuació de lObra
completa que va engegar leditorial Eumo de Vic ara fa sis anys com
les noves edicions de Garolera (en prepara mitja dotzena). Entremig, el
10 de junt, data de la mort, sinaugurarà també a Vic
la gran exposició que la Biblioteca de Catalunya prepara com a
acte central de lanomenat Any Verdaguer, que es traslladarà
a Barcelona passat lestiu.
Completen el programa, a més de múltiples recitals de poesia
a Osona, Barcelona, Banyoles i Ripoll, el muntatge teatral SumVERmis
Verdaguer o fals, la cantata Oda a Verdaguer de Salvador Brotons
i lespectacle de música tradicional de Jaume Arnella, La
Nova Euterpe i Els Tranquils sobe textos de Verdaguer, tots tres a Vic.
Explicaré, fil per randa, les tentatives dagafar-me,
les traicions de persones estimades, ma passió, en què,
com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobetot dels qui
tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes
i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me;
amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caïm.
Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los
mòbils vils i baixos, lenveja, lodi, linterès,
la mala llengua i el mal cor duns i altres; i, en fi, les passions
que juguen en ordit de la negra trama de mon desterro i persecució..
Així dexplícita és la intenció, i així
de decidit el to, que impulsa el gran poeta de la Renaixença, el
creador de la poesia catalana moderna, el venerat guanyador dels Jocs
Florals, a protagonitzar un dels episodis més morbosos i desagradables
de la història del periodisme català, a finals del segle
XIX (i no és sis anys abans de moror-se), recollit ara per primera
vegada íntegrament per Narcís Garolera al volum En defensa
pròpia.
El conflicte va esclatar el 17 de juny de 1895 en forma de comunicat adreçat
a Verdaguer a El Noticiero Universal, on anunciava una sèrie
descrits per reclamar justícia davant la iniquitat
de què era víctima. Els Pilats, Judes i Caïms a què
al·ludeix el celebrat autor del Canigó no són
sinó Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas,
Josep Morgades, bisbe de Vic, Narcís Verdaguer, polític
de la Lliga Regionalista i cosí germà del poeta, i Jaume
Collell, eclesiàstic i periodista i fins aleshores també
amic íntim de Verdaguer. Les acusacions que van irritar lautor
de lAtlàntida fins al punt de provocar un escàndol
majúscul a la societat catalanes referien als deutes contrets pel
sacerdot durant 17 anys que va fer dalmoiner del marquès
(culminats amb la ruïnosa compra de Vallcarca) i a la participació
en nombrosos exorcismes contra el parer de la cúpula eclesial.
De fet, linici dallò que la cúria va considerar
actituds sospitoses del capellà es troba de viatge a Terra Santa
de 1886, a conseqüència del qual Verdaguer va extemar la seva
dedicació sacerdotal, incrementant les hores de confessionari i
sobretot augmentant els ajuts econòmics a persones necessitades.
La corrua daprofitats que van començar a envoltar lalmoiner
van acabar per preocupar sobremanera el marquès de Comillas, amoïnat
per lestat dun palau del qual era absent la major part de
lany. Tot plegat va donar peu a diversos intents de Morgades i Collell
darraconar a Verdaguer de la vida pública, des de retirar-lo
temporalment al santuari de la Gleva fins a enviar-li la policia
a casa, inclosa la retirada del permís per dir missa (única
font dingressos per un capellà) o la invitació a recloures
en un sanatori mental per sacedots. Però mossèn Cinto no
tan sols va desafiar els seus superiors sinó que va donar dimensió
pública a lenfrontament enviant al diari La Publicidad
dues sèries darticles (Un sacerdot calumniat
i Un sacerdot perseguit) en què, segons Garolera, lescriptor
desplega una sèrie impressionant de recursos literaris, el punt
clau dels quals és lús duna llengua viva,
natural, culta i popular a la vegada, desusada fins aleshores en un mitjà
de comunicació català (no oblidem que La Publicidad
es publicava en castellà). En total, doncs, el volum aplega els
11 i els 26 articles de cada sèrie, més uns altres sis que
no van arribar a sortir perquè les parts en conflicte van fer les
paus després que el bisbe Morgades li retornés a Verdaguer
les llicències eclesiàstiques. En defensa pròpia
també inclou la bre Retractació que va posar
punt i final a lenfrontament. Mossèn Cinto va morir quatre
anys i mig més tard.
La majoria destudiosos del drama verdaguerià,
explica Garolera la pròleg del llibre, han menystingut, més
enllà de linterès biogràfic o polèmic,
la vàlua periodística dels articles de lescriptor,
i tot seguit enumera les raons per les quals cal posar aquest libel de
gran violència verbal al costat dobres de reconeguda qualitat
literària com Excursions i viatges o Dietari dun
pelegrí a Terra Santa: Les imatges i metàfores
com a mostra de la seva perícia literària, el recurs reiterat
a la interrogació per implicar el lector, la comparació
hiperbòlica exagerant aspectes de la seva situació personal
o la invocació divina. El resultat de la posta en joc de
totes aquestes estratègies poden arribar a ser passatges com aquest,
quan mossèn Cinto es presenta com a víctima dun conspiració.
Quin zel per cercar tares, tobar defectes i desenerrar dites i fetes
de sos germans tenen certes persones! Quina habilitat en ridiculisar
al pròxim, endevinar sos pensaments i tòrcels a son
voler, en donar cos a suposicions i cos i ànima als somnis de ses
febroses fantasies per tirar-lo a terra! ¡Quin art té per
fer lo mal certa gent posada per fer i practicar i ensenyar lo bé!
¡Quin odi tan verinós brolla de certes ànimes que,
havent sigut consagrades a Jesucrist, deixen perdre la caritat que és
la seva marca i la senyal de sa consagració!; o aquest altre,
on al·ludeix a la cobdícia dels seus adversaris com a causa
de la baralla: De bona gana faria holocauste de ma inútil
persona en laltar de Jesucrist, que morí per tots nosaltes,
mes no en laltre de vedell dor. Sacrificar-se per posar aprovació
i lo segell a una obra dinfàmia seria una infàmia
més grossa encara; seria coronar una altra iniquitat. Fóra
sacrificar la justícia en ares de la injustícia: la veritat
als peus de la mentida, la ignocència als peus de la calumnia vil.
La intensitat i la durada de la persecució a què va ser
sotmès lantic almoiner del Comillas, és a dir, lacusació
continuada de bogeria, que, segons Narcís Garolera, lafecta
en el més pregon de la seva personalitat, com a sacerdot i com
a escriptor, converteix les pàgines dEn defensa
pròpia en una lectura sorprenent, comparada amb poemes com
ara Canigó o les Flors del calvari, i alhora angoixant,
on fins i tot hi tenen cabuda diagnòstics mèdics sobre lestat
de la salut mental de linteressat. De fet, és la qüestió
per a tots els implicats en lafer que anys més tard el cantant
i psicòleg Delfí Abella es va pendre la molèstia
de fer-li una anàlisis psicopatològica a Verdaguer a partir
daquells escrits, per concloure que mossèn Cinto sofrí
un trastorn paranoide reactiu [...], que no representa cap detriment per
al seu prestigi immarcescible i que, en canvi, limita la seva responsabilitat.(Mossèn
Cinto vist pel psiquiatra). De la lectura de les peces recopilades
per Tusquets, Abella nextreu les següents característiques
del litigant: sobrevaloració emotiva dels seus actes; extraordinària
agressivitat en els atacs i les acusacions, en contrast amb la mansuetud
i la timidesa habituals; actitud rebel i obstinació en una posició
escandalosa, inconcebibles en un sacerdot molèdic i en un escriptor
de fama internacional; aliança amb persones didees preogressistes,
abans rebutjades i criticades per ell mateix; la incompresnsió
de què fou víctima per part de tothom; i possibilitat que
el conflicte es convertís en bandera de la llibertat, davant la
injustícia i lopressió dels poderosos. En resum,
conclou lanalista, la reacció desproporcionada de Verdaguer
en relació amb els esdeveniments que la desencadenen fou degut
a la predisposició al desenfocament i la desmesura en tot allò
que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de
vista emotiu. Només així sexplica que algú
que ha escrit versos tan lírics com els dels Idil·lis
i cants místics es despengi amb planys tan terrenals com aquest:
Lo marquès un dia es llevà de mal humor i se girà
contra lo superior també; lun se girà contra lo superior
també; lun mensenyà la porta, laltre la
crossa; lun amb mon salari me prengué el pa del cos; laltre
amb llicències me prengué el pa de lànima;
lun me privà del benifici, laltre de lofici ¿Serà
que el marquès participa de la jurisdicció episcopal? Ja
sabia que qui té diners fa sos afers, però creia que això
era aplicable solament a les coses del món, no a les coses sagrades
de la Iglésia.
A pesar del dramatisme i la virulència del to, Garolera, professor
de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, subratlla que Verdaguer era
per damunt de tot un escriptor i que les dues sèries en què
aparegueren els articles a la premsa fan pensar en una estructura prèviament
decidida per lautor. No crec pas que fos casual, aquesta narració
continuada dels fets. Verdaguer degué preveure aquesta continuïtat
abans denviar al diari la primera de les col·laboracions.
A diferència dels de la primera sèrie, continua
Garolera, que no duen cap títol aclaridor del contingut,
els de la segona van tots encapçalats amb un títol, en algun
cas seguit dun epígraf al·lusiu. A la primera sèrie
els articles formen una mena de relat únic; a la segona constitueixen
unitats més independents, són més ideològics
i tenen un to més dur. No es pot negar que lAny Verdaguer
comença fort.
Article
publicat a La Vanguardia el 22/02/02 per Rosa Maria Piñol
En el año
1888, Jacint Verdaguer publicó el volumen Pàtria,
en el que agrupó sus poemas más marcadamente catalanistas.
Realizaba así un proyecto que había concebido siete años
antes y que había dejado aparcado para trabajar en su obra cumbre,
Canigó. La recopilación de poesía patriótica
no había sido reeditada desde los años setenta y ahora,
con motivo del centenario de la muerte del escritor de Folgueroles, Edicions
de 1984 publica una nueva edición de Pàtria, que
estará en las librerías el próximo día 4 de
marzo. Este mismo día, la editorial pondrá a la venta una
biografía divulgativa del poeta, escrita por Joan Castellar Gassol.
Dos aspectos aumentan el interés de esta nueva publicación
del poemario, de la que se ha encargado el catedrático Narcís
Garolera. Por una parte, la recuperación del prólogo que
escribió Jaume Collell, canónigo de Vic y amigo de Verdaguer,
para la edición original de 1888. Por otra, la restitución
del texto con total fidelidad a la forma en que el sacerdote escritor
lo dio a la imprenta.
Respecto al prólogo, se trata de una pieza marcadamente patriótica
y autonomista que el canónigo Collell escribió a petición
de Verdaguer. Aunque este texto se conservó en las ediciones de
Pàtria que se hicieron antes de la Guerra Civil, desapareció
en cambio en las que se publicaron a partir de 1939, concretamente las
Obres completes de Verdaguer que fue reeditando Selecta. En un
texto inflamado de espíritu patriótico, Collell "propone,
frente al fantasma del separatismo -invocado incesantemente por el centralismo
español-, un verdadero patriotismo superador de la
política, burocrática y uniformista, de la España
de la Restauración", escribe Narcís Garolera en un
estudio introductorio.
Collell consideraba una "locura" el hecho de "querer oponerse
a la doble corriente del cosmopolitismo nivelador y del uniformismo absorbente
de la política centralizadora", y pedía "una prudente
autonomía para que pueda nuestro pueblo desplegar más libremente
su proverbial actividad". El volumen Pàtria es, según
afirmaba el canónigo, el libro que "mejor que ningún
otro, refleja fielmente la fisonomía del poeta,".
Respecto a la edición de los poemas verdaguerianos reunidos en
Pàtria, Narcís Garolera reproduce fielmente el texto
de la primera edición, la única publicada en vida de Verdaguer,
normalizando la ortografía pero respetando las características
morfológicas. El estudioso no ha considerado las ediciones aparecidas
después de la muerte del poeta, que considera -a excepción
de la de 1904- "poco fiables desde el punto de vista filológico".
Culminación de una carrera
Verdaguer reunió en Pàtria 46 poemas escritos entre
1866 y 1888, algunos de juventud, otros de madurez y catorce inéditos
hasta entonces. Según el editor del texto, la obra es "la
culminación de una larga y triunfal carrera literaria, al servicio
de la tradición catalana y cristiana -la patria y la fe-, de acuerdo
con los principios que guiaban al movimiento catalanista conservador liderado,
en Vic, por Morgades y Collell".
El libro se inicia con la oda "A Barcelona" (véase fragmento
en el recuadro adjunto), "canto al derecho de la ciudad -capital
de la patria-, al progreso y al autogobierno", en palabras de Narcís
Garolera. Los anhelos patrióticos de aquel momento no sólo
están presentes en esta extensa composición en homenaje
a Barcelona, sino a lo largo de los distintos poemas, que Garolera clasifica
en tres tipos de manifestaciones: vigatanismo (en textos como "Lo
temple d'Ausa", "La Plana de Vic" o "La mort de Balmes"),
catalanismo ("Les barres de sang", "Lo Pi de les Tres Branques",
"Los fills del Canigó") y españolismo ("La
batalla de Lepant").
Garolera sugiere en este estudio que el volumen verdagueriano podría
ser deudor de un opúsculo titulado Patrie, publicado en
1877 por el poeta católico belga Benoît Quinet, en el que
se trataban temas patrióticos parecidos a los del libro de Verdaguer.
La contribución de Edicions de 1984 al año Verdaguer se
completa con una biografía del escritor realizada por Joan Castellar-Gassol,
que se pondrá a la venta el próximo día 4. Con el
título Verdaguer. Vida, passió i mort, este escritor
y periodista igualadino ha reconstruido la peripecia vital del autor de
Canigó con voluntad divulgativa, al igual que hizo con una
anterior biografía del arquitecto Antoni Gaudí, "Gaudí,
la vida d'un visionari" (1999), que ha sido traducida a seis idiomas
y que ya va por la cuarta edición.
Castellar-Gener distribuye los capítulos de su biografía
en cuatro epígrafes, coincidentes con las estaciones del año.
A la "Primavera" corresponde la etapa de infancia y primera
juventud de Verdaguer, hasta que, a sus 18 años, concibe la creación
de un extenso poema épico inspirado en la mítica Atlántida.
El periodo bautizado "Estiu" arranca cuando Antonio López,
el marqués de Comillas, encarga al sacerdote poeta que diga misa
diariamente en su casa y concluye en el momento en que se desencadena
el caso Verdaguer. Desarrolla después la etapa de plenitud literaria
del escritor y, finalmente, el proceso de intensificación mística
del poeta, que desembocará en su conflicto con las autorida-des
eclesiásticas y su suspensión "a divinis" debido
a las prácticas exorcistas que realizaba, para ser rehabilitado
tiempo después.
Antología de relatos
La biografía, ilustrada con fotografías, incluye una detallada
cronología y se completa con una breve antología de prosas
de mosén Cinto Verdaguer realizada por el mismo Castellar-Gassol.
En ella se reúnen los relatos "Pel pont", "El mariner
de Sant Pau", "Al cel", "L'estany dels engolasters"
y "Lo camí fangós". A excepción del segundo
cuento, los otros fueron recogidos ya en el volumen Contes extraordinaris
que publicó en 1979 la desaparecida editorial Laia, en edición
del poeta Miquel Desclot.
Article
aparegut al diari Avui el 14/02/02 a cura de Joan Triadú
De l'Any
Garcés a l'Any Verdaguer
Encara no
s'ha acabat un any, literari, el del centenari del naixement de Tomàs
Garcés, i ja en comencem un altre, dedicat a commemorar el centenari
de la mort de Verdaguer. Tots dos poetes convisqueren menys d'un any en
aquest món. Però Verdaguer, diríem en termes d'avui,
va morir jove. Quinze o fins o tot vint anys més de la vida haurien
estat normals, com Guimerà, Oller i Ruyra, i aleshores el poeta
de Folgueroles hauria pogut llegir encara Vint cançons,
el primer llibre de Tomàs Garcés, publicat a les darreries
del 1922. M'ha plagut, un moment, de lliurar-me a un exercici de ficció
crítica. Què hauria dit l'autor de Sant Francesc de la poesia
idíl·lica, tan musical i musicable del jove poeta barceloní?
M'adono que és del mateix any 1922 la reivindicació crítica
de Verdaguer per Riba, i em fixo en un passatge del pròleg a la
seva antologia verdagueriana. Diu Riba que Verdaguer "en les seves
obres idíl·liques havia creat en català una cosa
que no té preu: l'estil literari tendre fet de les locucions i
les imatges de màxima irradiació afectiva, que duien una
vida intensa i arraconada dins la casa i dins el folklore". A continuació
vénen els primers versos de L'hostal millor, el poema que exemplaritza
aquella afirmació i tot el comentari. Gosaria conjecturar, doncs,
que a Verdaguer les cançons idíl·liques de Garcés,
salvant-ne el caràcter profà, li haurien plagut. Perquè,
a més, el poema adduït per Riba és el darrer Verdaguer
(datat menys de cinc anys abans de la mort del peota) encara mal conegut,
segons digué Ricard Torrents, a propòsit de l'aparició
d'un inèdit tan notable com Brins d'espígol. Aquest
Verdaguer tardà que Riba ja no pogué veure corrobora la
seva tesi. Més seriosament: no he vist prou remarcada en l'Any
Garcés la relació que pogués tenir la joia viva,
però continguda i acabada, de la seva poesia juvenil, amb el vessant
idíl·lic de Verdaguer. Al llibre d'Albert Manent Tomàs
Garcés, entre l'avantguarda i el noucentisme, l'aportació
més definitiva, fins ara, d'una celebració estimable, potser
una mica tímida, del centenari del poeta d' El somni trobem
(pàg. 49) que Rossend Llates en les seves memòries Trenta
anys de vida catalana (1969) tot l'encant del Garcés periodista
de quan tots dos escrivien a "La Publicitat" deia el següent:
"Tomàs Garcés, en el seu Carnet de lletres, definia
l'horitzó de la nostra literatura en marxa, restablia el culte
a Mossèn Cinto i, finalment, lliurava una batalla contra la inflor
i l'embús". En aquest comentari del nom popular de Verdaguer,
tot accentuant l'efecte de contrast entre dues èpoques, d'estil
i fins i tot d'estètica, allò que de fet assenyala, em sembla,
és una afinitat de fons entre dos poetes tan llunyans. Aparentment,
Josep Sebastià Pons, amic i com un germà gran de Garcés,
se les havia també amb les aparences. La seva declaració
que Canigó "era una obra aparentment eixida de la nostra terra"
(es referia a les comarques catalanes que ara anomenem Catalunya Nord)
i la constatació que "els rossellonesos es desentenien d'aquella
obra monumental", així com la seva creença que "tret
de la cançó popular, no existia llavors, ni s'hi pensava,
una prou segura unitat en la lírica de les dues vessants pirinenques"
exposen l'enunciat del que fou per a Pons, escriptor migpartit, un greu
problema. És aquest: que del sud ("de Barcelona", deia
ell) li venia una lírica ben agençada, culta fins a l'arbitrari,
o sigui pròpia de les literatures nacionals contemporànies.
Però ell es delia per la cançó popular, amb el seu
llenguatge "que respira i camina", i tota la dignitat d'una
literatura regional. Fins que, evitant haver d'obrir camí "entre
dues cultures diferents" -dit amb paraules seves- l'arribada, un
dia de finals del 1922, a Montpeller, de l'aplec de Vint cançons.
Li portà la solució natural del problema.
Crec que això és important. A partir de Vint cançons,
el gran poeta rossellonès ja podia llegir Verdaguer amb més
tranquil·litat i els "registres menors i mitjans" que
admirava de Canigó. Tomàs Garcés ofereix un espectacle
del paisatge i un sentiment de l'amor provinents d'un nom de ciutat que
compartia l'ambient de premeditació de la penya del Continental
i l'airejada intuïció de Salvat-Papasseit. Quan Pons s'expressava
en els termes esmentats en prologar-li, amb prou deteniment, el volum
Obra poètica, Tomàs Garcés ja havia publicat
(1961) nou llibres de poesia, el darrer dels quals era aleshores Viatge
d'octubre. Clou el llibre un apèndix format per quatre pròlegs
a obres seves que el poeta volgué reproduir: de Carles Riba, Maurici
Serrahima, Joan Triadú i Jaume Bofill i Ferro. El meu pròleg
és el de la tercera edició (1949) de Paradís,
llibre, d'una joventut madura, que Garcés publicà l'any
1931. Reconec ara que aquell pròleg s'inicia amb una argumentació
una mica arriscada. Hi ha, d'una banda, un planteig històric de
la poesia catalana el qual podia potser desplaure el poeta i, a més,
hi ha alguna referència que no devia agradar la censura. Situo
Tomàs Garcés en un punt mitjà de la cursa feta per
la poesia catalana entre la mort de Verdaguer i la mort de Rosselló-Pòrcel.
Entre dos extrems, doncs, però relacionat amb tots dos, sobretot,
és clar, amb el precedent verdaguerià. Evoco el fet de la
immensa devoció popular que es manifestà a l'enterrament
de Verdaguer i, en contrast, la vetlla íntima, trenta-sis anys
després, de les despulles del jove poeta mallorquí. Assenyalo,
finalment, que la poesia de poetes com Tomàs Garcés (Marià
Manent, Joan Llacuna), poetes més del murmuri que del cant, "vénen
pel mateix camí que alguns dels prodigis verdaguerians, que moltes
de les gràcies carnerianes i que un fil finíssim de poesia
popular [...]". Així ho veia jo, a vint-i-set anys i des d'Anglaterra,
l'any 1948.
Al cap d'uns mesos, el 8 de maig del 1949, Garcés m'escrivia una
carta en la qual em donava una notícia que, per a mi, havia de
portar cua. "Vaig suggerir el nom de vostè al senyor Cruzet
per a un volum de la Selecta: una antologia poètica dels primers
cinquanta anys del segle. Podria encarregar-se'n vostè i ho faria
admirablement". No em consta que Garcés es penedís
mai d'haver fet aquest pas. Ni ell ni l'editor no van intervenir en l'elaboració
de l'obra. Els problemes amb la censura, greus, i amb la crítica
no els van portar tampoc a fer-me cap retret. Era l'aire del temps. No
em puc estar de revelar un altre fet esmentat a la mateixa carta, malgrat
que no vingui prou a tomb. Garcés escrivia a continuació:
"Per altra banda, el Sr. Cruzet ha vist una carta de Josep Pla dirigida
al senyor Nogués [el poeta Cèsar Nogués] en la qual
es parla d'una antologia de contes que vostè prepara" (cosa
que jo feia pel meu compte) i afegia que també podria anar a la
Selecta. Al cap de poc m'arribaven, via Cèsar Nogués, unes
galerades de Coses vistes que Pla havia encarregat a cuita corrents,
que m'enviessin. Viure i veure, per dir-ho com Tísner.
Sí que vaig comentar amb Garcés, però, que la meva
antologia començava amb Verdaguer. M'aprofitava del fet que el
llibre Aires del Montseny, magnífic, havia aparegut l'any
1901. El primer capítol es titula "Verdaguer", encara
i comprèn, a més de la introducció crítica
i biogràfica, tres poemes, un d'ells, cabdal, "Records i somnis".
Garcés hi va estar d'acord, tot i que la Selecta ja havia publicat
l'antologia de Rafael Tasis, de Llull a Verdaguer. Tots dos poetes, Verdaguer
i Garcés són prosistes eminents. Tots dos, d'altra banda,
han tingut per a la seva obra poètica una excel·lent relació
amb la música. Relacionar-los en aquest doble centenari no em sembla
cap quimera. Garcés, com registra Albert Manent, havia après
de petit versos de Verdaguer de memòria. Al Quadern de la Selva
(1948-1949) centra el seu Record de Colip en uns versos, els darrers,
de L'emigrant: un pes el primer vers, diu Garcés, un sospir el
segon. El poeta tenyia la felicitat de melangia i la melangia de felicitat,
com el pes de la mort i el sospir de la vida.
Article
aparegut al diari Avui el 14/02/02 a cura de Susanna Rafart
Verdaguer
als joves
L'inici de
l'Any Verdaguer s'inaugurà amb una gran nevada que donava un sentit
immediat al vers del poeta: "Lo Canigó és una magnòlia
immensa". I la flor va davallar fins a la plana com un homenatge
natural. Qualsevol persona que contempli aquest massís dels Pirineus
en recorda les paraules, Marià Manent les evocava en el seu dietari.
Josep Pla, més interessat pel Verdaguer prosista, reconeixia el
valor del poema escrit al llarg de cinc anys i la fascinació que
exercí ben aviat entre els rossellonesos, pels quals aquell paisatge
només havia despertat una certa curiositat científica. Tal
com ha succeït amb el Mont Ventoux després de l'ascensió
de Petrarca, el Canigó va lligat ja per sempre a la llegenda cantada
pel poeta de Folgueroles.
Amb tot, si revisem la recepció del nostre clàssic, comprovem
que la seva imatge controvertida ha fet minvar l'objectivitat vers l'obra.
El mossèn que complia amb el seu ministeri escrivint dotzenes de
poemes religiosos era l'artífex també d'un poema pagà
i excessiu com L'Atlàntida. I d'aquest conflicte ell mateix
en buscava les causes: "Per alguna cosa havia cantat ma primera missa
entre un dolmen i un altar". Però en el mateix riu de contradiccions,
incorporava el talent per la llengua, l'efectivitat d'un lèxic
amplíssim que prenia volada en el seu millor poema èpic,
Canigó, per convertir-se finalment en el més important representant
de la Renaixença. Pere Gimferrer es preguntava si Verdaguer havia
de ser el nostre Whitman: és cert que hi descobrim un semblant
impuls oceànic; al seu torn, tanmateix, el prosista empordanès
parlava de l'esforç perdut del geni de la llengua des d'un punt
de vista modern; i Riba li discutia la penetració intel·lectual
que cal a la poesia. El mite i l'obra s'han superposat i, a pesar del
valor innegable, ha costat de llegir-la des del rigor crític. Això
ja ho denunciava el mateix Carles Riba en la celebració del centenari
de la naixença: "Entorn d'un nom i d'una obra, no hi podria
haver més d'un ingenu orgull col·lectiu fent de cobertura
i defensa contra el temps; estic per dir contra l'examen".
REINTERPRETACIÓ
Ara, en el
centenari de la seva mort, cal pensar que s'ha fet alguna cosa més
per modificar aquella perspectiva. Verdaguer roman: no podem oblidar la
reinterpretació que n'han fet un Casasses, un Perejaume i una Júlia
Zabala. Tot i que, tal com afirmava Isidor Cònsul en les pàgines
d'aquest diari dies enrere, els homenatges al poeta potser no arribaran
a ser suficients per recuperar-lo adequadament, el cert és que
els estudis actuals van en aquesta línia. I els grans poemes, l'ambició
dels quals ha representat un regal per a la nostra literatura, comencen
a ser accessibles en edicions exigents i a l'abast. Només així
pot apreciar-se el treball que representa bastir una llengua del no-res.
L'única manera d'accedir als clàssics és llegint-los.
I si vénen ben acompanyats millor. L'antologia presentada per Isidor
Cònsul permet un acostament clar a la figura i l'obra del poeta.
Amb la voluntat de constituir una eina d'estudi, aplega textos en prosa
i en vers, que acompanya d'explicacions i notes. El llibre és un
model d'aquesta voluntat: ¿per què cal llegir Verdaguer?,
pregunta Cònsul; i en dóna tres raons: perquè és
el pare del català modern, perquè és l'escriptor
més important de la Renaixença, i per ser considerat el
poeta més important de la literatura catalana contemporània.
Als justos motius exposats, s'hi afegeix una tasca compiladora que és
aclaridora i progressiva de l'evolució vital i literària
del poeta. Així, sense ofegar els joves lectors, l'antologia es
divideix en set capítols que contenen una breu introducció
teòrica i proposen els textos per al treball escolar. A més,
els joves i les joves agrairan les especificacions lèxiques que
les notes ofereixen. Cònsul, a banda de ser un expert en l'obra
de Verdaguer, coneix bé les necessitats del públic no especialitzat
i fa una tria encertada: els fragments que millor poden explicar les diverses
facetes del seu autor, capellà polèmic, viatger infatigable,
descriptor finíssim de topografies pròpies i llunyanes,
i traductor de Mistral. Segurament no els resultarà fàcil
d'entendre la poesia mística. Per això l'antòleg
la situa, en justifica l'excés i, a vegades, el desequilibri, i
n'aporta les mostres més rellevants, que sempre valen una lectura
detallada. És possible que els joves no s'endinsin més per
aquests viaranys, però els servirà l'esforç per gaudir
després del tast de Canigó, i ser de cop els nois que abandonen
la guàrdia amb Gentil per descobrir la bellesa d'una toponímia
riquíssima i propera. Que aquesta mena d'antologies comenci a ser
normal és un bon símptoma. És segur que Víctor
Hugo tindrà més actes rememoratius que Verdaguer, però
l'homenatge de veritat passa per acostar la poesia als seus primers lectors.
Article
aparegut al diari Avui el 14/02/02 a cura dIsidor Cònsul
Un vigor
excepcional
La tardor
de 1895, Jacint Verdaguer va publicar els tres llibres que, d'una manera
més clara, reflecteixen l'abast enorme de la seva tragèdia
personal. Amb pocs dies de diferència i publicats per l'"Avenç",
sortiren el poema "Sant Francesc" i l'opuscle Mosén
Jacinto Verdaguer en defensa pròpia. Aquest fulletó
recollia, en versió original i traducció castellana, els
articles Un sacerdot calumniat, primera sèrie d'En defensa pròpia,
que havia publicat aquell estiu, a La Publicidad, entre el 6 d'agost i
l'1 de setembre, després del comunicat que sortí el 17 de
juny a "El Noticiero Universal". Dos mesos més tard,
durant la primera quinzena de desembre, però amb data editorial
de 1896, Verdaguer publicà Flors del Calvari. La sortida
dels tres llibres en un període tan curt demostrava, d'una banda,
el bon moment creatiu pel qual passava Verdaguer i, de l'altra, fins a
quin punt les circumstàncies biogràfiques havien incidit
en l'evolució de l'obra: un vigorós gir endins que accentuava
el lirisme d'una literatura del jo que ja havia apuntat en el dietari
espiritual Roser de tot l'any, publicat el 1894.
EL MARC BIOGRÀFIC
Els biògrafs
de Verdaguer acostumen a acceptar que qualsevol explicació del
tram més virulent, complex i dramàtic de la vida de Verdaguer
té el seu punt d'origen l'any 1886, en la crisi espiritual del
sacerdot en retornar del viatge a Terra Santa. Tot d'una començà
a jutjar amb severitat la pròpia trajectòria vital i els
neguits de perfecció el van dur a lliurar-se al confessionari i
a sovintejar sessions exorcistes. La pràctica de la confessió
el féu topar amb la misèria que planava sobre Barcelona
i a convèncer-se, segons la seva perspectiva, que el remei més
eficaç era la caritat. Passà a ocupar-se del càrrec
d'almoiner a Casa López amb un zel que no havia manifestat abans
i els exorcismes, de torna, li van resoldre, d'una manera molt ingènua
però eficaç, els problemes que l'angoixaven: tot es reduïa
a la presència del maligne a la terra i a la lluita de sempre entre
el bé i el mal. Endut pel mateix esperit i fiant-se en excés
de la providència divina, Verdaguer s'arriscà en una aventura
econòmica molt imprudent com fou la compra d'una capella i una
finca a Vallcarca que havien sortit a subhasta el 1892. Fins llavors,
Mossèn Cinto era un capellà sense fortuna personal però
amb una situació folgada a qui la quixotada pietosa carregà
de deutes.
OBLIGAT A
DESCANSAR
Tots aquests
enrenous no passaven pas de puntetes per Casa López i el poeta
va deixar aviat de ser el sacerdot discret i llorejat que prestigiava
la família, fins al punt que decidiren treure-se'l de sobre. La
roda es posà en moviment, la jerarquia episcopal trobà l'alternativa
d'obligar-lo a descansar i el pobre sacerdot trià el santuari de
la Gleva, on, d'entrada, el temps li passà volant fins que no arribaren
els primers problemes amb els creditors. Ni Morgades ni Claudi López
van mostrar gaire interès a pagar els deutes, tot i que Verdaguer
oferí la finca al marquès perquè la hi comprès.
En realitat, sembla que ho volien resoldre a la seva manera i optaren
per l'estratègia d'anar pagant amb comptagotes per aturar les accions
judicials. Els arguments del bisbe, a més, raonaven que Verdaguer
continuava endeutant-se per culpa del parasitisme de la família
Duran.
L'abril de 1895, amb motiu d'una carta de Simona Aparicio, antiga serventa
de les Duran, on demanava perdó a Mossèn Cinto per una calúmnia
de mesos enrere, el poeta va pensar que s'obria una porta de solució
per al seu cas i viatjà a Madrid a veure Claudi López, però
només va rebre cares llargues i ambigüitat. Retornat a Barcelona,
va prendre la decisió de no moure's de la ciutat i els fets s'acabaren
de complicar: Morgades li manà de tornar a Vic però Verdaguer
s'hi negà adduint que, per pagar els deutes, només li quedava
el conreu de les lletres, i era a Barcelona on tenia els editors. Són
els dies que Verdaguer s'adona que és seguit pel carrer i quan
la policia es presenta dues vegades a la dispesa on viu per detenir-lo.
El procés s'accelera: el 17 de juny, escriu el comunicat al director
d'"El Noticiero Universal" i, en una fluida correspondència
amb Morgades, deixa clara la seva voluntat de resistir, de cremar les
naus per evitar qualsevol retorn i una evident disposició a moure
l'escàndol que calgui fent públic el setge a què
se'l sotmet. El 10 de juliol escriu una lletra ferotge a Jaume Collell
acusant-lo de fals, hipòcrita i traïdor, i el 23 rep els quatre
representants del tribunal eclesiàstic de Vic que li fan saber
que ha estat suspès de llicències in divinis. El 6 d'agost,
a "La Publicidad", Verdaguer posa a l'abast dels lectors els
termes del seu problema i fa esclatar l'escàndol amb els articles
de la primera tongada d'En defensa pròpia: una magistral
lliçó de llenguatge periodístic que deixatava a la
menuda els contorns d'una història intensament dramàtica.
DUES TONGADES
D'ARTICLES
La primera
sèrie d'articles va sorprendre tothom i va mostrar la serenitat
també l'íntima indignació- d'un caràcter ferreny
que es rebel·lava. No semblava pas aquell sacerdot humil, generós
i crèdul que tothom coneixia. El conjunt dels textos que conformen
En defensa pròpia es publicaren en dues tongades perquè
el poeta n'aturà la primera tramesa així que se li va prometre
que li serien retornades les llicències de dir missa. Però
dos anys més tard la suspensió continuava i, el 5 d'agost
del 1897, endegà els de la segona tanda, Un sacerdot perseguit,
que va anar sortint fins al 21 de novembre. Aquesta segona sèrie
era més estructurada i contundent que la primera, i hi explicava
el setge de fam i misèria a què era sotmès. Finalment,
la intervenció dels agustins de l'Escorial i del nunci Cretoni,
així com la mort de la vídua Duran, facilitaren la solució
del conflicte i Verdaguer fou rehabilitat el febrer del 1898.
NOTA SOBRE
L'EDICIÓ
L'edició
que presenta Narcís Garolera s'enriqueix amb l'oportunitat de tres
apèndixs, el primer dels quals, que és sens dubte el més
important, el conformen sis textos en un estadi desigual de redacció
que Verdaguer preparava per a una eventual continuació de la segona
sèrie d'En defensa pròpia. No foren mai publicats
perquè, en el procés de negociació que va solucionar
el problema, la condició sine quan non era posar fi a la publicació
dels escrits. Cal fer notar, com avisa Garolera, que un d'aquests textos,
"Pecat original / Una concausa", que és el més
elaborat de tots, no ho és, d'inèdit, perquè Ricard
Torrents el va donar a conèixer fa més de deu anys. M'ha
sobtat, però, que Garolera apunti que Ricard Torrents en va fer
una "transcripció poc acurada" [sic]. Les he llegides
totes dues en paral·lel (la versió de Torrents aparegué
a Anuari Verdaguer, 1991) i hi he observat, és cert, algunes
diferències que afecten lliçons de la transcripció
i de la puntuació. Se'm fa difícil, de tota manera, poder
avaluar els mèrits d'una i altra edició perquè la
transcripció de Torrents manté el text en l'ortografia de
Verdaguer, mentre el de Garolera la normalitza. La comparació tampoc
no m'ha resolt els dubtes de qui té raó, atès que
he comptat diversos errors ortogràfics en l'edició de l'article
per part de Garolera: circunstàncies [sic] fins a tres vegades
i un que relatiu tònic sense l'accent. Pel que fa a la resta, tot
i algunes imprecisions i errades en el pròleg, voldria assenyalar
que aquesta edició d'En defensa pròpia m'ha semblat prou
correcta, en termes generals. I, sobretot, un motiu excel·lent
per començar a festivar amb dignitat el centenari de Verdaguer.
Una edició oportuna, d'altra banda, per la possibilitat de transitar,
qui no la conegui, una de les proses més vigoroses de la literatura
catalana. Com assenyalava Joan Maragall, parlant d'un dels llibres que
publicà Verdaguer la tardor del 1895, és la mostra d'una
literatura de vigor excepcional.
Links
http://members.fortunecity.com/antifatxa/ew/lit/barcelonaoda.html
Oda a Barcelona
Especial
Verdaguer. Diari Avui. (Document en format PDF)
http://www.badosa.com/ebooks/p093/
Badosa.com.
IBook. L'Atlàntida
http://www.badosa.com/bin/obra.pl?id=p093-14
Badosa.om.
Itinierari fotogràfic. L'Atlàntida
http://www.geocities.com/perpinya/txcanigo.html
Fragment
del Canigó. Va acompanyat d'arxius de veu.
http://www.geocities.com/perpinya/indexf0.html
L'Atlàntida de JacinVerdaguer. Text
complert
http://www.xtec.es/~evicioso/index.html
Un viatge
literari per les comarques de Catalunya és un material educatiu
basat en la recerca, la selecció i l'estructuració d'un
corpus, en aquest moment, de 546 textos literaris d'autors catalans el
tema central dels quals és la terra i els homes de Catalunya.
http://www.partal.com/aelc/autors/verdaguerj/index.html
Pertany
a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana),
en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre.
Traduccions. E-mail
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jacintverdaguer.html
Lletra.
Autors
http://cultura.gencat.es/verdaguer/index.htm
2002. Centenari
de la mort de Verdaguer
http://www.anyverdaguer.com/AV/cat/
Any Verdaguer
http://www.gencat.es/bc/expo_verdaguer/
Exposició
Verdaguer
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|