Biografia
Jaume Cabré
(Barcelona 1947) Escriptor. Llicenciat en filologia catalana i
catedràtic de llengua i literatura catalana, la seva obra és
considerada una de les més sòlides dels autors de la seva
generació. Cal esmentar-ne la novel·la Carn d'olla (1978),
a més de la narració Luvobski o la desraó (1983)
i les novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984; premis
Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i de la crítica espanyola)
i La teranyina (1984, premi Sant Jordi), trilogia publicadaconjuntament
el 1996 sota el títol El llibre de Feixes. El recull de
narracions Llibre de preludis (1985) i les novel·les Senyoria
(1991), ambientada al s XIX i guardonada amb els premis Crexells, Crítica
Serra d'Or i Prudenci Bertrana i L'ombra de l'eunuc (1996), ambientades
en el passat recent i que obtingué els premis Ciutat de Barcelona,
Crítica Serra d'Or i la Lletra d'Or són altres obres destacades.
Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Ha conreat
també la literatura infantil i juvenil (Galceran, l'heroi de
la guerra negra , 1979) i és autor de guions de programes i
sèries per a la televisió (Estació d'enllaç,
La granja, etc), activitat per la qual obtingué el 1992
el premi Nacional de literatura de la Generalitat de Catalunya. Col·laborador
habitual dels programes de TV dirigits per Joaquim M. Puyal, ha escrit
els guions de Vostè jutja, La dama blanca (1988)
i La granja (amb A. Colomer i J. Borràs) (1988-1992), Premi
Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 1992 en la modalitat
de guionatge. També és autor dels guions radiofònics
de La teranyina (1987-1988) i Fins que la mort ens separi
(1990). Ha publicat Senyoria (1991), on presenta una història
emmarcada a Barcelona a cavall dels segles XVIII i XIX, novel·la
que ha obtingut els premis Creixells, de la Crítica Serra d'Or,
dels Lectors d'"El Temps" i el Nacional de la Crítica.
La seva novel·la Senyoria també ha obtingut el premi
Prudenci Bertrana. Posteriorment ha publicat El llibre de Feixes
(1996), volum que aplega les novel·les La teranyina, Fra Junoy
o l'agonia dels sons i Luvowski o la desraó, i L'ombra
de l'eunuc (1996, premis Ciutat de Barcelona, de la Crítica
Serra d'Or i la lletra d'Or), la seva novel·la més ambiciosa,
en què fa seu el repte de convertir la història més
recent en matèria narrativa.
Obra
Senyoria
Senyoria té com a marc de
lacció la ciutat de Barcelona, en los mesos finals de lany
1799. Don Rafel Niassó ha estat ascendit a regent civil en lAudiència
Reial de la ciutat i fa tot el possible per exercir les seves influències
en els cercles socials de lèpoca, procurant no posar en perill
el seu lloc ni la seva reputació. Casat amb una dona molt devota
amb qui no arriba a entendres, passa les seves millors hores en
el jardí de la mansió familiar, amb un telescopi amb el
qual observa les galàxies i recrea les històries mitològiques
dels antics grecs, que acabaran sent un reflexo de la seva pròpia
situació personal. El telescopi, per altra banda, li dóna
accés als balcons més interessants del veïnat i a les
seves propietàries, amb qui fa volar la seva fervent imaginació.
A més, gaudeix, dues vegades per setmana, de les visites duna
jove amant que el manté amb pau amb difícil món de
les relacions institucionals.Tanmateix, un extrany assumpte vindrà
a pertorbar la seva fràgil posició: una coneguda cantant
lírica francesa, Marie de l'Aube Desflors, és salvatgement
assassinada en un hotel de la ciutat després dun recital
privat al qual Massó havia assistit. El principal sospitós
és Andreu Perramon, un joveníssim aspirant a poeta, exaltat
i enamoradís, a qu la diva havia ofert els seus favors moments
abans de ser trobada morta. Andreu és jutjat sentenciat en pocs
dies, perquè es tracta dun assumpte particularment comprometedor
per a don Rafel, que es veu en lobligació de donar-li una
ràpida conclusió. Sense poder aconseguir una ajuda eficaç
a temp, Andreu passa directament duna tètrica cel·la
a la forca. Però aquesta injusta mort no quedarà impune.
El esdeveniments començaran a confabular-se en contra de don Rafel.
Els dèbils fils que mantenien la seva estabilitat social i personal
começaran a ressentir-se davant el més petit error de càlcul.
Una sèrie de dibuixos comprometedors, una dama bellíssima
que traïrà la seva confiança i un cadàver enterrat
en el jardí i durant molt de temps oblidat, precipiten la desgràcia
del flamant regent civil en la misma vigília del segle que entra.
Don Rafel seguirà creient fins a lúltim moment que
ha estat un home tractat injustament. La novel·la reflecteix, amb
realisme i humor, la vida de la burgesia catalana de lèpoca,
que es trobava en una incòmoda dependència respecte la monarquia
borbònica, i que mantenia una doble moral pel que fa a la consciència
religiosa i social, per una banda, i a la llibertat dacció
individual per laltra. Es tractava duna societat en crisi,
de de transició cap als valors idealistes i reformadors del nou
esperit romàntio: aquest és representat en la novel·la
a través de la figura de Andreu i del seu gran amic Ferran Sorts,
músic i futur compositor dòperes tràgiques.
En virtut del seu destí fatal, Andreu es converteix en màrtir
de la corrupció i de labús del poder absolutista que
caracterizà tota una època, i constitueix lavançada
de les noves inquietuds socials que sestan gestant a tota Europa.
En la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants
de lèpoca, des del mercantil al militar, passant per la jusícia,
el clergat i laristocràcia. Són uns poders que es
ressisteixen a sometres a control i que monopolitzen les forces
socials de lèpoca. Lobra combina lestil indirecte
amb el punt de vista subjectiu dels personatges incorporant-los a la veu
narrativa, lcosa que fa que tinguem una visió calidoscòpica,
a lensems interior i exterior, de les seves accions i dels processos
mentals dels personatges. A més, el temps cronològic es
basat en flash-back, daquesta manera sanirà revelant
lentramat dels esdeveniments .
Documentació
Opinió de l'escriptor sobre
Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
Alguns impressors que estan preocupats
m'han explicat que s'estan fent experiments perquè les pantalles
dels futurs llibres digitals limitin al màxim el paper, en la seva
textura, color, etcètera. Ens podem trobar d'aquía uns anys
que una biblioteca càpiga en una capsa de sabates. Jo crec, tot
i així, que el paper no desapareixerà mai, si bé
entenc que això capfiqui els impressors. De moment, Internet és
un camp oberta l'experimentació, adobat per a tota mena de projectes
i, evident-ment, l'àmbit de la creació literària
no és cap excepció. Iniciatives comla de l'Stephen King
o l'Andreu Sotorra, que ha fet una novel·la on line, em semblen
la mar de bé, per-què no se sap mai cap on tirarà
en què desembocarà tot aquest món virtual. Tot i
així, ara per ara Internet no forma part del meu paisatge. Hi estic
connectat. Utilitzo gairebé cada dia el correu electrònic,tant
per qüestions de feincom de relació amb altres persones. Però,
per exemple, navego molt poc. En faig un ús molt puntual, per buscar
alguna dada molt concreta. Però prefereixo perdre el temps en altres
coses.
Entrevista feta per Marta Ciércoles a Jaume
Cabré apareguda al diari Avui el 14/10/99.
La meva manera de fer poesia és
fent novel.les
Des de les primeres novel.les, lautor ha regalat
al lector històries i personatges de carn i ossos. Ha escrit, a
més, teatre, assaig i diversos guions per a la televisió.
Fa gairebé un any, leditorial Proa va iniciar la Biblioteca
Jaume Cabré, que, amb el temps, anirà reunint les
millors obres de lescriptor. De moment, ja hi ha quatre títols
al mercat i molt aviat napareixeran dos més. El lector
en abstracte no soluciona res. Escrius sobre el que en aquell moment testà
interessant
M.C. La Biblioteca Jaume Cabré és una alternativa
a les obres completes per a un autor que encara està en actiu?
J.C. Dentrada, ho considero un honor, un tipus de distinció
que mafalaga. Però la Biblioteca també suposa una
sèrie davantatges pràctics, com obligar-me a fixar
els textos, per exemple. Quan una obra ha dentrar dins de la Biblioteca,
procuro fer-ne una revisió final. Daltra banda, ofereix la
possibilitat, encara que sigui mo-desta, dincentivar alguna reflexió
escrita sobre la meva obra. Casdascun dels llibres de la Biblioteca porta
un pròleg fet per gent molt solvent que, duna manera o una
altra, teoritza sobre el que he fet. És a dir, que ho veig ple
de petits avantat-ges, a banda de la il·lusió física
de veure els llibres posats en una biblioteca. Els llibres estan molt
ben editats, sense gens dimprovisació i amb molt dafecte.
No són obres completes, perquè magradaria estar encara
molts anys produint.
M.C. ¿Hi tindrà cabuda tota la seva producció?
J.C. Encara no tinc clar si hi po-den anar totes les obres o només
les que són estrictament narratives. Ho estem valorant.
M.C. ¿No significa una certa pressió per produir?
J.C. Gens ni mica. Si això mhagués suposat alguna
pressió, no ho hauria fet. La relació amb el meu editor
és antipressionant, ja lhem negociada així des de
sempre. Jo vaig fent, vaig treballant al meu ritme... Això vol
dir treballar molt, però no necessàriament produir molt.
Ni leditor ni jo tenim pressa. És un acord mutu que tots
dos respectem i que ens funciona. En aquests moments, hi ha quatre llibres
publicats dintre de la Biblioteca i, cap al gener o febrer, en sortiran
dos més. Aleshores la Biblioteca ja tindrà cara i ulls.
Però mhi vull pensar molt abans de col·locar algun
altre llibre dels antics.
M.C. Acaba de rescatar Carn dolla, una novel.la del 1978.
J.C. Va sortir fa poc, però no sé si trauré algun
altre títol antic. Ara penso més en els nous projectes:
una novel.la que ja he començat, unes narracions a les quals estic
donant voltes...
M.C. No li vénen ganes de fer justícia amb alguna obra
del passat?
J.C. No tinc cap interès a desenterrar morts. Tinc obres que considero
mortes i que ja han fet el seu paper en la meva evolució. Penso,
sobretot, en els dos primers llibres, que eren de narracions i que em
van servir per posar-mhi i treurem de sobre el respecte i
la por descriure. Aquestes obres queden tan allunyades que no tinc
cap interès a recuperar- les. Tot i que tampoc les maleeixo. Però
hi ha un parel o tres de llibres amb els quals tinc algun dubte. A la
Biblioteca ha dentrar tot allò que avui dia encara consideri
que podria signar sense problemes.
M.C. Vostè ha dit que el seu ritme de producció és
cada cop més lent. ¿Això vol dir que ara és
més exigent o que ha diversificat la seva feina?
J.C. Sempre he hagut de fer altres feines per viure, per raons òbvies
i lògiques. Vaig estar molts anys a lensenymanet i ara estic
ficat en el guionatge televisiu. Sempre he fet feine molt absorbents i
he après a negociar el temps amb mi mateix i a buscar racons dhores.
Tenint en compte que sempre hauré destar fent altres feines,
el meu ritme de producció és relativament lent. Amb la feina
televisiva has danar amb el calendari a la mà, però,
en literatura no em plantejo mai una data. A més, em costa moltíssim
saber quan està acabada una novel·la. Les últimes
novel·les van molt espaiades. La teranyina i Fra Junoy
o lagonia dels sons van sortir lany 1984, Senyoria,
el 1991, i lúltima, Lombra de leunuc,
el 1996. I ara estic fent una novel.la que trigaré encara bastant
a acabar. Però entremig he anat fent moltes altres coses: una obra
de teatre, el llibre de reflexió El sentit de la ficció,
narracions... Tot això ho he fet abans de ficar-me del tot en la
novel.la. Sé, per experiència, que, un cop dins, la novel·la
mabsorbeix tant que més molt difícil fer una
altra cosa de creació.
M.C. ¿Alternar les feines millora la salut mental?
J.C. La veritat és que magradaria no haver de fer-ho. Per
salut mental, es poden fer coses molt millors a la vida. A mi magradaria
ficar-me en una novel.la i no dedicar-me a res més.
M.C. Aquest any ha publicat el seu primer assaig, El sentit de la
ficció. ¿Necessitava posar en ordre pensaments dispersos?
J.C. Va començar amb un estímul extern, quan leditor
Oriol Izquierdo em va proposar fer una reflexió sobre la feina
televisiva. Primer li vaig dir que no tenia temps; però, com que
sovint faig xerrades amb gent de tota mena, arran de les preguntes anaven
sortint reflexi-ons sobre el fet descriure, sobre el perquè
de lart, de la literatura... Les preguntes taboquen a reflexionar.
Arriba un moment que et fas una sèrie de preguntes sobre el teu
ofici i te les mig respons. Els estímuls externs tajuden
a racionalitzar una mica tot això. Al final, entre la petició
de leditor i la necessitat de posar en ordre moltes coses, va sorgir
la idea de parlar sobre el sentit dinventar històries i descriure.
Va anar sortint duna manera gairebé seguida i molt racionalitzada.
Normalment, quan escric un llibre, no sé el que vaig fent, però
amb aquest sabia perfectament de què volia parlar.
M.C. En les seves novel·les ha tractat temes, èpoques
i personatges molt variats. Sembla que eviti repetir-se.
J.C. Suposo que he tingut curiositat. Quan em poso a escriure novel·les
mai no sé sobre què escriuré. Existeix un impuls,
unes ganes o una necessitat descriure. Però, a banda dels
estímuls, que poden ser molt eteris, arriba un moment que madono
que, al cap i a la fi, estic treballant sobre una qüestió
mental o moral i que vull parlar de la solitud, del poder, de la generositat...
Lelement argumental i el món en el qual presentaré
la història és molt més anecdòtic i ve donat
per circumstàncies que no puc dominar. Magrada tenir una
novel.la dun jutge del segle XVIII que porta perruca i, al mateix
temps, tenir-ne una altra amb un personatge com el de Lombra
de leunuc, que encara el final del mil·lenni com bonament
pot. Magrada que, al costat dun personatge que és bon
jan, com fra Junoy, nhi hagi un altre diametralment oposat, com
el jutge Massó de Senyoria. Hi ha gent que diu que el novel·lista
sempre està fent la mateixa novel.la i, en certa manera, és
veritat. En el meu cas, parlo sovint de les relacions entre les persones,
de labús de poder...
M.C. ¿Al final, els escriptors sempre parlen dels temes universals?
J.C. Sempre. Perquè, en el fons, escrius sobre tu i per a tu. No
pots pensar en un lector, simplement perquè no el coneixes. El
lector en abstracte soluciona res. Per tant, escrius sobre el que en aquell
moment interessant. Si la teva activitat és escriure, intentes
que sigui una cosa que tagradi i que et motivi per tornar a la feina
cada dia. Si no tens la intenció de plantejar-te interrogants,
aviat has acabat: nescrius una amb un argument una mica intel·ligent
i ja pots començar la se-güent. Si jo fes això, em
semblaria que perdo el temps.
M.C. A les seves novel.les, acostuma a teixir una xarxa de personatges
on els secundaris són tan complexos com els protagonistes...
J.C. La gràcia de crear un personatge, tingui la importància
que tingui dintre de la història, és que sigui creïble.
Ha de tenir el seu propi món, que no és el mateix que el
món del protagonista. No pots dedicar-te a fer personatges clònics.
De vegades, llegeixes una història i reconeixes els mateixos personatges,
però amb noms dife-rents. Personatges que parlen i pensen igual.
Això costa de veure en les pròpies obres, però te
nacabes adonant perquè la novel·la dóna voltes
al mateix i tavorreix. Una novel·la amb mons interiors diversos
manté en guàrdia el lector. I és cap aquí
que jo vull anar, cosa que no vol dir que ho aconsegueixi sempre. La construcció
del personatge protagonista té tanta importància com la
daquell que només hi apareixerà deu vegades. De fet,
les novel·les es fan de personatges, no pas dhistòries.
M.C. ¿I els personatges es fan del llenguatge?
J.C. Per buscar el sentit de la versemblança, els has de trobar
un llenguatge. La creació literària es basa en les paraules.
La reflexió fonamental és estilística. Trobar el
to de la novel·la és el més important, i això
pot portar molts maldecaps durant mesos i, fins i tot, durant anys. Trobar
el to vol dir trobar elritme, la cadència de les frases, com parlen
els personatges, el narrador... Constantment fas reflexions estilístiques
que et fan ser conscient del registre lingüísitc que faràs
servir en cada situació i per a cada personatge. Has de filar molt
prim. Cap paraula és gratuïta i sha de col·locar
en el lloc que interessa en cada moment. Al final, tadones que res
no és gratuït i que tota reflexió parteix del llenguatge.
Crear els personatges és molt important, però has de ser
conscient que es creen a partir de les paraules i que la base de tot és
el llenguatge. Ser conscient del llenguatge vol dir fer moltes proves.
M.C. I decidir constament què es descarta i què es conserva...
J.C. Moltes vegades rellegeixes una cosa que acabes de fer i, no saps
per què, però no tagrada. Hi ha coses que, per raons
intuïtives o dofici, les encares bé, però moltes
altres costen molt de veure en un text propi. Hi has de tornar moltes
vegades. Però quan hi passes per setena vegada ho veus. De vegades,
trobar el to de la novel.la pot voler dir que no serveix res del que has
escrit. Això mha passat moltes vegades. Però no passa
res. Al contrari, estàs content perquè has trobat el to.
Tadones que has fet cent pàgines només per arribar
a aquest punt i que, si no, no hi hauries arribat. Hi poden haver coses
aprofitables, però moltes altres les abandonaràs. A mi no
magrada aprofitar perquè sí. Moltes vegades, val més
llençar les cent pàgines i inventar una nova història
que vagi bé amb el to que has trobat.
M.C. ¿Considera que està a prop de la literatura quan
escriu guions per a la televisió?
J.C. No tot escriptor ha de ser un bon guionista, ni tampoc a la inversa.
En un terreny o en laltre has dadquirir ofici. Però,
si un té la paciència dadquirir ofici en els dos terrenys,
pot
aprofitar-ne moltes armes. En definitiva, comparteixen un denominador
comú: explicar històries i crear mons i personatges amb
el llenguatge. Per mi, el guionista és un escriptor. Està
tan a la vora del novel.lista que, només amb un canvi de mentalitat,
hi pot entrar.
M.C. ¿Mai no té la sensació que el guió
li fa renunciar a la paraula?
J.C. Quan estàs fent un guió, has de saber que les coses
es veuen i que sha de dir el mínim. Si mostres, no cal que
diguis. Però és que a mi també magrada que
a les novel·les passin coses i no pas que sexpliquin. Hi
ha novel·les en què el lector nota una distància
amb la història perquè li estan explicant i no pot entrar-hi.
És molt difícil aconseguir que en una novel.la no sexpliquin
les coses, sinó que passin.
M.C. ¿Sacosta al guió amb la mateixa passió
que a la literatura?
J.C. És una passió molt més professionalitzada. Però
també és passió. Acabar una novel·la depèn
de lhabilitat que hagi tingut per apassionar-me per uns personatges
i per una història. En canvi, en el terreny televisiu, es parteix
molt més de la idea dun encàrrec, sense que això
vagi en detriment de lart. La diferència és que el
productor voldrà el guió daquí a quatre mesos
i no daquí a deu anys. Aquestes circumstàncies tobliguen
a racionalitzar molt més la feina. Quan estic fent un guió
televisiu, he de pensar la història abans, però quan faig
una novel·la, la vaig pensant a mesura que vaig treballant. Hi
entro amb plan-tejaments professionals diferents. En el cas del guionatge
hi poso la professió, i en la literatura, el cor. Sempre amb passió
perquè, si no, no ho faria.
M.C. A Catalunya, molts guionistes han sorgit de la literatura. El
públic sap que Benet i Jornet o Jaume Cabré shi dediquen.
¿És una situació normal?
J.C. És un fenomen curiós. Però, de tota manera,
és bo que en el món del guionatge vagin sortint noves generacions
de guionistes purs. Encara que després, al llarg de la seva vida,
potser decidiran dedicar-se també a fer novel·la, teatre,
poesia... Mimagino que els guionistes com Benet o jo tendim a desaparèixer.
M.C. Ha escrit també una obra de teatre, Pluja seca.
¿Li va costar gaire entrar en el gènere teatral?
J.C. Des de fora, pot semblar que una persona que ha fet molts guions
ha de tenir facilitat per escriure teatre. Però, quan hi entres,
veus que no pots fer-ho a partir de lexperiència dels guions.
Thas de despullar de totes les prevencions de guionista i començar
de zero pensant en un escenari. Això també em va passar
quan vaig fer el guió de cinema de La teranyina, amb Villatoro,
Fuster i Verdaguer. Jo veia que ells estaven molt més lliures que
no pas jo, que estava massa enganxat a la història. Frederic Roda
em va dir una vegada que el teatre no tenia res a veure amb els guions:
Al teatre, hi has dentrar des del teatre.
M.C. Novel.la, assaig, teatre, guions... Jaume Cabé no és
poeta?
J.C. No ho sé. Sóc un gran lector de poesia, en el sentit
de quantitat. La poesia forma part de la meva preparació constant.
Per mi, és el gènere realment important i segurament sóc
novel·lista perquè no sé fer poesia. Potser és
una boutade, però la meva manera de fer poesia és fent novel·les.
M.C. Com entén levolució de la seva obra? Com sho
fa per fer sempre un pas endavant?
J.C. Lobra que estàs fent en cada moment sempre és
un pas més. Un cop has acabat una obra, et poses un llistó
i vols que la següent sigui una mica millor. Però això
és molt subjectiu i anecdòtic i, a més, depèn
de moltes coses. El que sí que intento és no repetir-me,
que no vol dir no tocar el ma-teix tema. Superar-me és intentar
acabar tan bé com pugui cada obra. Sé que amb cada nou llibre
tinc més ofici, per tant, teòricament tinc més armes
i sé que les he de posar al servei dallò que estic
fent.
M.C. Ha fet servir la música a les seves novel·les com
a element estructurador, per crear ambients... Quin paper hi juga?
J.C. No és que minteressi que la música sigui present
en elmeus llibres, sinó que la música és present
en mi. Per això minteressa tant la poesia, perquè
està molt a prop de la música. A les meves novel·les,
la música pot sortir de manera anecdòtica, estructral com
a Lombra de leunuc, o dun manera més íntima.
Sempre em plantejo lescriptura des del punt de vista musical. Ni
les frases ni lordre de les paraules són gratuïts. Tot
ha de dir i al mateix temps ha de sonar. Allò que escric ha de
resistir una lectura en veu alta i ha de tenir un ritme intern que funcioni.
Des daquest punt de vista, intento compondre a lhora descriure.
Links
http://www.escriptors.com/autors/cabrej/index.html
Pertany
a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana),
en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Comentaris Obra. Guies Lectura. Guions.
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|