|
|||||||
Joan Agut (Barcelona, 1934) és un destacat editor i crític dèxit recent en el món de la narrativa. Autor políticament compromès amb el catalanisme progressista, les seves anteriors obres El dia que es va cremar el Liceu (1995) o Rescatats de l'ombra (1999) tenen una clara preocupació per la història i per sintonitzar amb el gran públic. La seva última obra publicada és La mirada del cec (2000) Pastís de noces Pastís de noces és un gran fresc de la societat catalana de finals del segle XX i una radiografia de la condició humana. Amb el pretext del projecte d’un casament, la novel·la presenta al lector els components de dues famílies catalanes. Les històries dels diversos personatges serveixen a l’autor per posar sobre la taula un ampli ventall de temes, des del món de la política i l’empresa fins al sexe, les drogues, l’art o la religió. La novel·la s'acosta al prototipus de la gran novel·la sobre Barcelona de la qual tant s'ha parlat: una novel·la de personatges, que explora tots els nivells de la societat a través d'una sèrie de situacions clau que mostren en esquema els seus mecanismes: un casament a la desesperada, un xantatge amb fotos porques, una antiga amistat que llisca cap a l'amor, la ceguesa del pintor o la decepció del polític. L'arbre de la memòria Larbre de la memòria és una reflexió sobre l'atzarós destí de les nostres vides a partir d'una anècdota real: el viatge que, a finals de la dècada dels 50, emprenen dos amics barcelonins a Alemanya per escriure una òpera. Quaranta anys després, quan un d'ells torna a Catalunya, aquest es preguntarà què hauria estat de la seva vida si hagués pres una decisió diferent. La mirada del cec
El dia que es va cremar el Liceu La via Làctia Article publicat al diari “Avui” el 15/01/04 per Joan Josep Isern D'aquest temps, d'aquest país Amb gairebé una desena de llibres publicats i uns quants premis importants (competitius i de la crítica) a la butxaca podem dir sense por d'equivocar-nos que Joan Agut és un autor amb pocs secrets ja per descobrir. Home summament prolífic -vuit dels seus llibres han aparegut en els darrers quatre anys- l'obra d'Agut es caracteritza per una enorme facilitat a l'hora d'empescar-se històries i per una més que notable competència a l'hora de contar-nos-les de manera directa i sense més pretensions estilístiques que les necessàries per arribar de seguida a captivar l'atenció del lector. Dit breument, Agut té la virtut de fer llibres dignes, amens i llegidors. Una característica que alguns crítics d'índex enravenat i vara alta solen denigrar per sistema i que, en canvi, aquest comentarista defensa sempre que en té l'oportunitat. L'AGUT MÉS COMPLET Si fins ara els seguidors de Joan Agut podien dividir les seves preferències entre Gombó i míster Belvedere, La Via Làctia, La mirada del cec i L'arbre de la memòria, crec que amb Pastís de noces la controvèrsia s'acabarà perquè sense cap mena de dubte les gairebé cinc-centes pàgines del darrer premi Carlemany recullen l'Agut més genuí, més intens i més complet que fins ara coneixem. Amb el pretext d'explicar-nos els preparatius de casament dels plançons de dues famílies de categoria Pastís de noces s'endinsa pels entreforcs de l'arbre genealògic de les famílies Masdeu-Riba i Font-Barenys i, en el trajecte, ens va dibuixant una amplíssima panòplia de personatges -cadascun amb la seva pròpia història d'il·lusions i secrets, d'èxits i de renúncies- que, vistos en conjunt, configuren un retrat bastant plausible del que ha estat la societat catalana del darrer quart de segle. Hi és tothom, a Pastís de noces: el petit món de la política catalana, el dels negocis (els "de tota la vida" i els dels acabats d'arribar que actuen sense cap escrúpol), la religió, els artistes i els intel·lectuals, els amors prohibits, els amors secrets, la gent abnegada que s'entrega als altres... Tot plegat una quarantena llarga de personatges "amb paper" al servei d'una novel·la en què Agut, més que primar el retrat psicològic aprofundit dels personatges (com havia fet en llibres com ara La mirada del ceci L'arbre de la memòria), ha centrat els seus esforços a fer funcionar de manera convincent l'ampli trenat d'anècdotes que relacionen tota la fauna humana que ha creat. I ho ha fet amb un resultat altament satisfactori ja que el llibre funciona en bloc com a novel·la coral però el lector queda atrapat de seguida en els colors, matisos i petits detalls de cada història particular que Agut li va explicant. ÚLTIMA SORPRESA El pinyol final amb el qual Agut clou el llibre (perquè Pastís de noces amaga una última sorpresa que, lògicament, no desvelaré) demostra els recursos i la picardia de l'autor -gat vell- i culmina una novel·la que, al meu parer, eleva el nivell del palmarès dels últims anys del premi Carlemany i es constitueix, sense cap mena de dubte, en un dels llibres destacats de l'any 2003. Com a valor afegit de Pastís de noces -en aquest cas, no atribuïble a Joan Agut- hi ha el fet que la seva aparició coincideix amb un canvi de signe polític en el govern de Catalunya. Això dóna a aquesta novel·la una dimensió de retrat d'un temps i d'un país molt concrets i fa esperar que d'aquí a uns quants anys algú es vegi amb cor d'emprendre un projecte literari similar. Si Nostre Senyor i el colesterol ens donen salut per veure-ho, comparar tots dos productes serà un exercici d'allò més estimulant. Article publicat a “La Vanguardia” el 04/10/2003 per Rosa Maria Piñol Agut gana el Carlemany con una novela coral de cien personajes Pastís de noces, una ambiciosa y extensa novela coral con un centenar de personajes, le ha valido a Joan Agut (Barcelona, 1934) el décimo premio Carlemany, dotado con 36.000 euros. El fallo del galardón que convocan el Govern de Andorra, la Fundació Enciclopèdia Catalana y las editoriales Proa y Columna se hizo público el jueves por la noche en Perpiñán. Calificada de “novela balzaquiana” por uno de los miembros del jurado, Àlex Broch, porque puede leerse como “una radiografía de la condición humana”, Pastís de noces describe, a partir del pretexto de un proyecto de boda, a los componentes de dos familias catalanas. A través de ellos, Agut novela una gran amplitud de temas, desde el mundo de la política y la empresa hasta el sida, pasando por la religión, el arte o las asociaciones de vecinos. “Mediante una serie de historias que les ocurren a los personajes, intento ofrecer un retrato de la sociedad catalana de finales del siglo XX, pero sin voluntad sociológica ni ensayística”, ha explicado el autor. Debido a esta pluralidad temática y a la abundancia de personajes, el autor acompaña el texto de la novela de los árboles genealógicos de las dos familias protagonistas, así como de un “árbol temático” donde se explicitan los asuntos abordados, todos derivados de cuatro conceptos que el autor considera troncales: amor, ambición, sexo y abnegación. “Ahora a las novelas con muchos personajes se las llama corales; pues bien, ésta es una concentración de todas las corales de Catalunya”, bromeó el crítico Joan Triadú, miembro del jurado, a propósito de Pastís de noces, novela de más de 400 páginas que publicará Proa (que alterna anualmente con Columna la edición de las obras ganadoras). Agut se incorporó tarde a la escritura, tras ejercer durante años como editor. En la última década ha publicado seis novelas, varias premiadas, y dos libros de relatos. En la redacción de Pastís de noces ha invertido sólo nueve meses. “Me dedico sólo a escribir explicó. No tengo televisor, ni ordenador, ni móvil, ni coche, ni segunda residencia. Y soy un amante en paro. ¿Qué puedo hacer si no escribir?” Article publicat al diari “La Vanguardia” el 24/12/03 per Julià Guillamon La novela de corcho Lola i els peixos morts, L'home que va estimar Natàlia Vidal, Pastís de noces: por un lado, la necesidad de conocernos a través de empresas fracasadas, de secretos de alcoba, de la peripecia de un artista o del matrimonio de conveniencias de un impostor. Por el otro, la tentación de dejar de dar explicaciones, vivir al día y olvidarlo todo. ¿Dónde situar el punto medio en el que el empleado de la empresa de muebles catalanista, la actriz del teatro, el diputado de la “comissió de traspàs de transferències”, cuentan su historia y, más allá de lo que supone de terapia para el narrador, el relato trasciende y cobra sentido para la colectividad? Una buena parte de la novela catalana flota entre dos aguas: la historia de vida, que urge ir desembuchando, y la construcción de una nueva norma, de unos referentes comunes, contra la tentación del olvido. En este espacio intermedio entre el reconocimiento y la crítica es donde la novela tiene cosas que decir. Con un lenguaje obscenamente realista, desde la deconstrucción poética, o a través de la recuperación en clave contemporánea de clásicos como Balzac. ¿Seremos capaces de crear un público que sepa comprender el sentido de nuestros mitos? ¿Habrá que pensar más en fábulas de islas desiertas y seres amojamados, y congelar por algún tiempo la novela generacional? Porque desde los parámetros actuales resulta difícil mantener una novelística. La novela se basa en la complicidad y en la aceptación por parte de los lectores de un mundo de referencias compartido. Y esa complicidad no está claro que exista. Los mayores no quieren ni oír hablar de sus claudicaciones, tal vez las aceptan, pero ningún libro ha creado el magnetismo suficiente para que los que vivieron la transición se asomen a contemplar su retrato. Los jóvenes no son como los pintan, los novelistas los meten en sus libros a embuste, y siempre quedan desplazados. No hay continuidad generacional. También falta pegada. Sin fábulas potentes no hay posibilidad de trascender. La cultura catalana ha refinado los mecanismos de diagnóstico pero ¿de qué sirve si nadie acude a retirar las analíticas? Fabricante de “taps” Pastís de noces de Joan Agut (Barcelona, 1934) obedece a un planteamiento ambicioso y panorámico, a partir de una reconstrucción de los últimos veinticinco años de democracia. Es la historia de dos familias unidas por un casorio suspecto. El abuelo, fabricante de “taps”, se vistió el chaqué para recibir a Franco, los hijos se han pasado al negocio inmobiliario y al blanqueo, la nieta es una buena chica pero se ha prendado de un baranda, que a su vez es hijo de una doctora de Sant Pau, ex militante del PSUC y de un parlamentario del PSC-PSOE, que tiene una hermana monja, que se ocupa de los inmigrantes y se entiende con un mosén, que tiene un hermano alcohólico, también capellán, que se suicida. Agut trepa por las ramas genealógicas con una agilidad simiesca, desde el tronco de buen corcho del Empordà hasta las más delgaditas recubiertas del muérdago de las amantes y las queridas. Quiere dar testimonio, y transcribe la minuta de un casorio de lujo o cuenta la anécdota del barbero solidario que se niega a cortar el pelo a los pobres si no se duchan. Detrás de muchas de las situaciones de estancamiento que se viven en la novela asoma la oreja del funcionario, que aquí es mucho más importante que el yuppie rapaz. Detrás de la atracción casi sexual entre padres e hijos, subyace el deseo de un encuentro imposible, pero también la endogamia morbosa de las familias catalanas. Pastís de noces se acerca al prototipo de la gran novela sobre Barcelona de la que tanto se ha hablado: una novela de personajes, que explora todos los niveles de la sociedad a través de una serie de situaciones clave que muestran en esquema sus mecanismos: una boda a la desesperada, un chantaje con fotos guarras, una antigua amistad que se desliza hacia el amor, la ceguera del pintor o la decepción del político. Agut escribe suelto. En toda la novela se nota una tendencia a explicar y resumir en lugar de desarrollar los caracteres mediante situaciones narrativas. Ha renunciado a cualquier ferocidad, para objetivar las vivencias de estos años y “fer tou”. El resultado es un libro con un planteamiento pedagógico, que abarca un gran espacio, y que en contraste con su vocación panorámica, brilla especialmente en la expresión de los sentimientos y de las pequeñas pasiones. Article
publicat a El País el 16/05/02 per Jordi Larios Vides
alternatives La vida dels
homes i de les dones dura poc i és limitada. Sigui quina sigui
la naturalesa de les alternatives de què disposem a cada momnent
concret, lacte de triar sempre ens aboca a una sèrie dexclusions.
Viure una vida significa deixar de viuren daltres. A Imagen
de John Keats, Cortázar afirma que Fanny Brawne, lestimada
del poeta anglès, va constituir el punt de màxima tensió
vital en la biografa daquest, i parla de la por de Keats davant
la perspectiva de lamor: Una mujer es siempre un olvido de
otras cosas. A La verdad de las mentiras, Vargas Llosa explica
que les novel·les són innecessàries perquè
ens sentim insatisfets amb la nostra vida: Los hombres no están
contentos con su suerte y casi todos quisieran una vida distinta de la
que viven. Para aplacar tramposamente- ese apetito nacieron las novelas.
Com que ens resulta impossible viure moltes vides, en capbussem en la
dels éssers de ficció i així almenys les vivim de
manera vicària. Article publicat al diari Avui el 22/04/02 per Jordi Capdevila Joan Agut novel·la el desencís de la generació de la postguerra Joan Agut
(Barcelona, 1934) és un escriptor feliç. Tota la vida editant
llibres d'altres autors i ara els editors se'l rifen per poder publicar
les seves novel·les. L'any 2001 en va treure tres i ara acaba de
publicar L'arbre de la memòria, que va guanyar el premi
Pin i Soler 2001. Per cert, fa només uns dies, Joan Agut també
va ser guardonat amb el premi Creixells, de l'Ateneu barcelonès,
en considerar El mestre de Taüll com la millor novel·la
catalana del 2001. L'èxit com a escriptor "m'ha arribat com
un regal del cel. És la millor situació de la meva vida",
comenta. Homes
impotents Joan Agut
destaca que a la novel·la "hi ha també una crònica
de la impotència física d'un dels protagonistes". Una
novetat en la literatura ja que "és el secret més ben
guardat pels homes. No és motiu de conversa ni apareix en els diaris.
Mai he sentit dir a un home que sigui impotent", ressalta l'escriptor. Crònica
actual Però
tota la veritat del desencís català serà molt més
descriptiu en la novel·la que escriu ara, "una mena de crònica
de la Catalunya d'ara", que passa la nit del 10 de setembre del 2001,
en què sis amics entre 60 i 65 anys "fan revisió de
la seva vida". És la "crònica de l'incerta esperança"
que vol explicar amb ulls catalans com "vèiem el món".
I aquesta visió es fa des de les perspectives catalanista, marxista
i cristiana. Article publicat al diari Avui l'11/04/02 per Joan Josep Isern Sobre
la melangia i el penediment ¿Quantes
vegades no ens hem trobat davant de la necessitat de prendre alguna decisió
sabent que la tria ens menava a camins sense retorn possible? ¿Quantes
vegades no hem pensat que, potser, si per comptes d'optar per la solució
A ens haguéssim decantat per la solució de la nostra vida
ara seria molt diferent? ¿Quantes vegades hem somiat que teníem
el poder de tirar enrere i de revisar alguna decisió important?
I, tanmateix, ¿quina certesa tenim que, triem la via que triem,
al cap i a la fi el resultat final no serà el mateix que ja teníem
predestinat? L'ÒPERA
IMPOSSIBLE Després
de tota una vida viscuda a Alemanya, Isidre Giralt, el protagonista de
L'arbre de la memòria, torna a Barcelona, la ciutat on va
néixer fa 65 anys. Quan en tenia 24, ell i l'Oriol, el seu amic
de l'ànima, se'n van anar a Frankfurt amb una beca de sis mesos
per escriure una òpera. Aquella òpera -de la qual Isidre
era el lletrista i Oriol el músic- no es va arribar a estrenar
mai però, lluny de sentir-se abatuts pel fracàs, els dos
amics van posar arrels al país germànic i van acabar muntant
un negoci d'exportació de flors del Maresme que els va fer rics. PECAT
D'OMISSIÓ Amb la seva
prosa fàcil i el sentit innat per la narrativitat que ja li coneixem
d'anteriors -i celebrades- obres, a L'arbre de la memòria
Joan Agut ens presenta el retrat interior d'un home marcat per la tragèdia
i la solitud. Un home que du el pes de l'aflicció damunt de les
espatlles i que sap que està condemnat a arrossegar-lo fins a la
fi dels seus dies perquè el seu pecat -el pecat d'omissió-
no té absolució possible. Presoner de la seva muda desesperació
l'Isidre s'acusa de no haver sabut interpretar, atrafegat pels negocis,
els subtils senyals d'auxili que el seu fill li anava enviant i se sent
culpable de la seva mort. En conseqüència, l'Isidre Giralt
que Joan Agut ens dibuixa és un home que, simplement, sobreviu
travessat per dos sentiments lacerants: la melangia i el penediment. UN SOPAR
DE CLOENDA L'arbre
de la memòria es clou amb un epíleg en forma de sopar
d'inauguració del nou pis en el qual Isidre Giralt s'instal·la
definitivament a Barcelona. Un sopar en què s'apleguen tots els
personatges clau de la seva biografia que encara són vius més
algun altre d'imaginari en condició fantasmal. És una cloenda
que potser no agradarà a tothom igual però que a mi em sembla
summament útil, ja que aclareix diverses coses. Per començar,
que Joan Agut no pretén jugar a confondre el lector entre què
ha estat real i què inventat del que fins a aquell moment ha llegit,
ja que el llibre no busca pas aquest efecte. Article aparegut a El Periódico el 21/12/01 per Estanislau Vidal-Folch Doble mirada al passat Pocs mesos
després de publicar Gombó i Mr. Belvedere, finalista
de l'últim premi Sant Jordi, Joan Agut treu al carrer dues novel.les
que cronològicament la precedeixen en la redacció. La
Via Làctia té tant de memòria i de document com
de novel.la. S'hi explica una infantesa en un ambient obrer de postguerra
al barri de Sants, a Barcelona. Els capítols, com fidels estampes
del passat, estan relatats amb un llenguatge senzill, sense afectació,
però també sense la gosadia de les dues novel.les anteriors.
Com a document, aquest autor de bona mà per explicar històries
coherents, suggereix coses com les guerres de pedres entre nois, els abusos
pedòfils, la moderació vital d'un pare, el despertar del
sexe davant el creixement dels pits de les germanes, alguns deliris de
postguerra, la tristesa crònica d'un secret que enterboleix la
vida emotiva o la festa major. Tot plegat sota un tel de pena en to menor.
El llenguatge ajustat, però saborós, i les aromes d'una
infantesa sense grans expectatives, ni ben bé un món acabat
de definir, es projecten sobre tota l'obra. Article de Joan Josep Isern, publicat al diari Avui, el 15/06/00 amb motiu de la publicació de La mirada del cec de Joan Agut. No és pas ara la primera vegada que parlo en aquestes pàgines dun llibre de Joan Agut i que, a més a més, ho faig en termes elogiosos. Fa uns quants anys arran de la publicació dels contes dEl dia que es va cremar el Liceu, el seu debut literari explicava com Barcelona el 1934 i, fins fa pocs anys, un dels noms importants de la història editorial del nostre país. Lencert de la decisió dAgut de fer el salt cap a laltra banda de la trinxera es va confirmar lany passat amb la publicació de Rescatats de lombra, una novel.la de trama ben ordida al voltant dun segrest molt similar al de la farmacèutica dOlot però que, sobretot, comptava amb un element de gran potència que la feia especialment notable en un panorama literari com el nostre massa sovint poblat de textos sense suc ni bruc: el personatge principal de la història, un vell pedòfil desenganyat i de tornada de tot que havia passat la major part de la seva vida exiliat a la Unió Soviètica. Rescatats de lombra era, doncs, el llibre que confirmava la traça narrativa de Joan Agut i que configurava una trajectòria ascendent que prometia moltes sorpreses agradables en el futur. I val a dir que ara, amb la publicació de La mirada del cec, els pronòstics es fan realitat. A La mirada del cec ens tornem a trobar amb una trama argumental suggestiva i ben trenada i amb un protagonista singular sota el punt de vista del qual sens explica la quasi totalitat de la novel.la. Com ja he dit més amunt, en aquest llibre em sembla detectar un notable pas endavant en lobra de Joan Agut. Per la banda argumental, primerament, perquè no ha vacil.lat gens a lhora dembrancar-se en un projecte ambiciós: oferir-nos la seva particular visió del segle que ara sacaba a través de les vicissituds duna família de la burgesia catalana. I, segonament, perquè el recurs narratiu que utilitza per fer-nos arribar la història és un personatge gris i anònim en aparença, físicament estrafet cap a mig llibre sabrem que és geperut, però dotat amb unes peculiaritats interiors que només coneixerem els lectors i que, de fet, són la base damunt la qual gravita tot lencant de la novel.la. Com el cec del títol, que quan dirigeix els ulls cap a una persona no en capta laparença externa però sí que en pot percebre sensacions i aspectes ocults, Robi el protagonista i narrador de La mirada del cec està dotat amb poders extrasensorials que li permeten veure allò que hi ha més enllà del mirall de la quotidianitat: fa viatges en el temps, els objectes li parlen i sol tenir visions, generalment premonitòries de la mort. Lacció de la novel.la sinicia lany 1922 quan la mare de Robi sembarca cap a Cuba amb els seus tres fills després de trencar sobtadament amb el marit per motius que descobrirem molt més endavant. Amb Robi, aleshores un nen de nou anys, viatgen Leo, el germà gran de dotze anys destinat a ser concertista de piano, i Anna, donze, personatge clarament inspirat en la figura dAnaïs Nin.
Barcelona, 2000. La lectura daquesta
interessant i fins i tot sorprenent novel.la em feia pensar, men-tre llegia,
en el goig que en trauran aquells lectors de novel. les, inveterats i
cultes, que molt sovint amb el tipus dobres del seu gènere
preferit que els vénen a les mans no saben gaire a quin sant encomanar-
se. Aquesta mateixa impressió o ben semblant la vaig tenir en llegir
Lambició dAleix, dEnric Valor, en la reedició
que naparegué fa cinc anys, per posar un exemple.
El gran escriptor valencià, com recordava Vicent Simbor no fa gaire,
era de formació autodidacte, com Joan Agut, autor de La mirada
del cec. Per a un i per a laltre, fetes totes les reserves
i donades per ben presents totes les diferències que calguin i
més, la novel.la és memòria imaginada, escrita
per poder esdevenir plena, és a dir, compartida per un nombre indeterminat
però previsible de lectors als quals els plau de llegir novel.les.
Són lectors gairebé no cal fer res per descriurels
que sendin-sen en la lectura de la novel.la amb una plàcida
fe en les possibilitats de fer coneixença amb uns tipus humans
que tot i sent de ficció i aquesta és la gràcia
podrien ser de debò, de tan ben novel.lats, de manera que el que
viuen pot ser viscut i el que senten fins i tot, sentit, malgrat que siguin
molt distants o bé oposa els conceptes res- pectius de la vida
i encara més, molt sovint, ho siguin, és clar, les experiències.
No parlo de la no-vel. la daventures, sí que lexcloc
expressament per enfocar la mena de novel·la que és La mirada
del cec, a la qual gosaria aplicar el comentari que al seu dia va fer
Carles Riba (La Publicitat, 10-IV-1931) sobre Laura a la ciutat
dels sants, de Miquel Llor, que situa la novel.la en la línia del
que anomena realisme cerebralment arbitrari, tan davui,
diu. Així apartaria també daquest lector imminent
lantic i noble naturalisme del qual Riba concreta que es redimeix
decisivament la famosa novel.la de Llor. Convidaria de bon grat, doncs,
aquest tipus de lector de tot temps i de novel.les que shi emmirallen,
a expandir lànim que el porta a llegir i a fer-ho amb tota
confiança obrint la novel.la de Joan Agut reposada i segura, amb
profunditats accessibles sense esforç, de pulcra i sentida repassada
històrica; ben escrita per fer-se entendre, amb el deler comunicatiu
descriure. A més, lautor és prou madur per no
haver-se de refiar gaire de les intuïcions o per deixar-shi
anar, benpassats els seixanta anys; però alhora és prou
nou com a escriptor (tot just lany passat va publicar la seva primera
novel.la, Rescatats de lombra) perquè li llueixin els ulls
al tombant dun record que té a la punta dels dits, com un
novell inspirat que assaja la corda greu. La llarga experiència
deditor ha comportat per a ell de saber quin pa hi donen a lhora
de llegir originals, a curs feta, i confrontats amb les seves pròpies
i fortes conviccions, fer-los passar per davant de la tribuna pública.
Escau aquí, tanmateix, com lanell al dit, el mot de Mauriac:
La vida veritable dun escriptor només ens lexpliquen
els seus personatges. DESAMOR FAMILIAR El narrador en primera persona de bona
part de la novel.la fa justament la seva de biografia; potser per rescabalar-
se de la insignificància i del pitjor menyspreu, el desamor familiar.
Tampoc no vol que sembli que res el faci patir gaire, tot i que assistim,
des de principi de segle fins al nostre temps, a una veritable caiguda
de la casa Usher, per dir-ho com el clàssic de Poe; és
a dir, a lesfondrament duna família, de la qual ell,
el rebuig, lestrany rebrot de larbre genealògic és
el cronista, lobservador imparcial i una mica fred que es mira els
esdeveniments com si fos un professional de la mirada. Ho explica amb
aquestes paraules: Un dia algú [...] va dir referint-se a
mi que jo havia vingut al món per ser un simple espectador; sempre,
és clar, que la meva mirada no fos la del cec que mira sense veure-hi
o que hi veu sense mirar (pàg. 79). El narrador, en efecte,
hi veu sen-se mirar; literalment, veu visions, fet que el singularitza
per dins, principalment de criatura i de jove, i que, instal.lat en una
certa marginació confortable dins una família dindustrials,
sestà dexplicar-ho gaire, perquè sap que no
sel creurien. Té més confiança en els lectors,
per al nostre bé, ja que el món esotèric on ell sendinsa
ens el fa compartir i sospesar. Hi veiem les dues cares de lhome
modern, entre la realitat i el somni; com el personatge de Pere Calders,
en qui conviuen lagrimensor i el poeta, en conflicte a lhora
de decidir el què de tot. De moment, però, amb aquesta novel.la
Joan Agut ha trobat el camí, i amb ell els seus diversos i consistents
personatges, afectats dels mals de sempre, dolorosos i destructius, i
dels mals de la història, les seves turbulències i els daltabaixos
de tres quarts de segle llargs. La interpretació dels fets alguns
tan importants com ara la revolta i la guerra del 36 i lopressió
franquista de postguerra són interpretats segons les visions
divergents dels personatges. Però també hi ha, ajustats
i atractius, altres ambients pels quals sescampa lacabalada
família: Cuba postcolonial, París de la generació
perduda, le Prieuré (de Katherine Mansfield?) a Fontainebleau,
Londres en guerra i a tot temps Barcelona i indrets de Ca-talunya. En
la línia, tot plegat, del millor Tasis i de Riera Llorca, però
amb una intenció, reeixida, dincidir en aquesta línia
amb més amplitud i profunditat, superant el tòpic amb més
voluntat de creació i una considerable experiència cultural
i humana. Una novel.la, en fi, a favor de la novel.la. EL SER DEL SEGLE Mentre van transcorrent els fets històrics
més significatius de la primera meitat del segle ascensió
del nazisme, Guerra Civil Espanyola, Holocaust, repressió franquista,
primera resistència cultural... la crònica familiar
que ens explica Joan Agut es va desenvolupant en dos escenaris paral.lels:
per una banda, lilla de Cuba i, posteriorment, París (els
indrets de lexili voluntari de la mare i dels seus tres fills) i,
per laltra, la vida a Barcelona, on shan quedat marit, oncle,
avis i àvies a cura del pròsper negoci familiar. DUALISME Aquest dualisme, però, el trobem
elevat a la màxima potència expressiva quan lautor
el projecta damunt de la figura de Robi, aquest noi quasi invisible que
sap passar desapercebut malgrat, fins i tot, la seva evident tara física
però que, en canvi, amb els seus poders anirà concentrant
tot el dolor que lenvolta quasi com si fos un parallamps humà.
Com passava amb el vell Ivan de Rescatats de lombra, no es pot definir
Robi com a símbol duna determinada psicologia humana. No
lha volgut així el seu autor. No és pas un ésser
torturat per les culpes alienes ni tan sols és un home que, ple
daltruisme, sentesti a eliminar els mals del món. Podríem
dir que es limita a carregar-los al seu gep i a anar pel món procurant
mantenir-se sempre dues passes enrere de lull de lhuracà.
Robi observa en silenci i quasi mai intervé. Es diria que sembla
un viatger del futur instal.lat en la nostra època amb estrictes
instruccions de no tocar res i de deixar-nos fer la nostra. En aquest
sentit linterès per lesoterisme que tenen al-guns personatges
del llibre no fa més que accentuar aquest vessant dual pel qual
transita el llibre amb Robi de protagonista quasi angèlic amb un
peu instal.lat en la història oficial i un altre en el seu vessant
ocult però no menys influent i real. UN ESTIL TRANSPARENT Llibre rere llibre lestil dAgut és cada vegada més fluid i transparent. Més funcional, vull dir. Quan convé sap des-aparèixer o, al contrari, sap imposar-se en primer pla sempre segons les conveniències narratives de cada moment. Això el porta a trencar amb tota llibertat amb el monopoli del punt de vista de Robi de gran força expressiva, com ja he dit en els sis capítols de la segona part en els quals el pes de la narració es traspassa a altres personatges. La mateixa lli-bertat que no el priva de posar- se en primer pla quan li convé amb resultats tan remarcables al meu parer com lexcel.lent descripció de la història de Krishnamurti un exemple deconomia narrativa o el capítol onzè amb una esplèndida descripció de la Barcelona grisa de la immediata postguerra. Sóc del parer que La mirada del cec, sens dubte el millor llibre que fins ara ha publicat Joan Agut, resisteix perfectament la comparació amb qualsevol dels títols guardonats amb els sis o set premis grans de la nostra li-teratura de les darreres temporades. Ja sé que això per a molts no vol dir gaire cosa (ni seré jo qui els porti la contrària). Que serveixi en tot cas això com a il.lustració, un pèl barroera potser, del que en el fons volia dir: que fóra una llàstima que La mirada del cec, un bon llibre que mereix ser llegit, passés desapercebuda entre lallau de novetats sense suc ni bruc que ens envaeix. Si em volen fer cas, no sel perdin. Article aparegut
al diari Avui el 08/0/01 a cura de Joan Josep Isern Joan Agut: la bella
i noble dèria de contar històries Després de La mirada del cec, al meu parer una de les novel.les més remarcables aparegudes a casa nostra lany passat, he de reconèixer que tenia moltíssima curiositat per veure cap a on sencaminaria lobra posterior de Joan Agut, aquest singular barceloní nascut lany 1934 que, després de passar-se tota una vida editant llibres daltri, quan tenia seixanta anys va decidir posarse a escriure pel seu compte. Així, doncs, un bon dia del 1995 va arribar a les llibreries el recull de contes El dia que es va cremar el Liceu, dintre duna col.lecció de lEditorial Columna dedicada a autors debutants. Quatre anys després la novel.la Rescatats de lombra i, ara, fa dotze mesos, la ja esmentada La mirada del cec. Tres llibres que, títol a títol, configuraven un conjunt de qualitat creixent i que ens dibuixaven la figura dun autor dotat amb sentit del gust literari, amb un concepte del rigor molt alt i, sobretot, tocat per la vareta màgica de làngel de la narrativitat. Tocat, vaja, per la vella, bella i noble dèria de contar històries. Per això quan la passada Nit de Santa Llúcia, en adreçarse al públic del Palau Nacional de Montjuïc després de rebre els honors de finalista del premi Sant Jordi, Joan Agut va explicar que Gombó i míster Belvedere era una road movie protagonitzada per dos personatges de circ un gegant de dos metres vint i mentalitat de nou anys i un nan de seixanta anys i vuitanta-cinc centímetres vaig tenir la intuïció que la trajectòria ascendent mantinguda fins a La mirada del cec no només continuaria amb aquest nou llibre sinó que experimentaria un notori salt endavant.
Ja sé que en un treball tan seriós
i reputat com és aquest de comentar en veu alta els llibres que
hom llegeix no sacostuma a admetre el valor de les intuïcions
sense la base empírica que dóna la lectura del llibre. Puc
assegurar, però, que ara, després dun parell de lectures
seguides, els resultats confirmen tot el que ja mhavia imaginat
davançada: Senyores i senyors, Gombó i míster
Belvedere és un gran llibre. Un gran llibre que, a més
a més, evidencia la mà dun gat vell en lofici
dexplicar històries ja que combina sàviament lamenitat
del plantejament les seves pàgines són plenes de personatges
que entren i surten el temps just dexplicar nos les seves respectives
aventures amb el sentit últim de largument, un delicat
cant a la millor aventura que pot emprendre lhome: la recerca de
les respostes a les grans preguntes que ens formulem sobre el sentit de
lexistència. Lacció de Gombó i míster
Belvedere sinicia un dia dabril del 1999 a Sagunt quan
el circ en què treballen els dos protagonistes plega definitivament
les seves lones. Sense lloc concret on anar, míster Belvedere recorda
les cartes del seu oncle Jaume lil.liputenc com ell i conegut en
el món del circ com el Milhomes que un bon dia del 1969,
just en complir cinquanta anys, va decidir abandonar la vida errant i
ingressar en una comunitat sufí de Bolonya. Lúltima
carta que loncle va escriure al seu nebot abans de morir era una
invitació a continuar el seu mateix camí. Una carta que
acabava amb una frase definitiva: Qui té una bona naturalesa
se salva, qui té el cor feble es trenca. Per això
des de Sagunt, lleuger dequipatge i amb la companyia del gegant
Gombó, míster Belvedere es decideix a fer un pelegrinatge
fins a la ciutat de Konya, a lAnatòlia central, a la recerca
de lhome sant lamistat del qual tant buscava loncle
Jaume: el poeta sufí Rumî, mort set-cents anys abans. SOLITUD I DESARRELAMENT Tots els personatges que van creuant-se en el camí dels dos pelegrins són, doncs, versions diverses duna mateixa solitud, dun mateix desarrelament. També duna mateixa set de recerca. En aquest sentit, sota la capa multicolor del seu relat, Joan Agut aprofita per parlarnos daltres sensibilitats i daltres maneres de percebre la realitat que ens envolta i dinterpretar els fenòmens del cos i de lànima. No és aquesta la primera vegada que ho fa, però sí que és ara, en convertir aquesta recerca de la perfecció en leix central del seu llibre, quan assoleix unes cotes més elevades. Llegeixin Gombó i míster Belvedere: es trobaran amb un llibre divertit, intel.ligent i suggestiu. Ple dhistòries interessants i de moments inoblidables. Estic segur que cada lector trobarà els seus episodis preferits; tanmateix si a algú li pot servir dalguna cosa sàpiguen que a mi mhan emocionat especialment lescena amb Isaac el Cec, la història de Lucas, el taverner gitano de Gènova, el capítol dedicat a Daisy Barker, actriu de cinema mut retirada a Venècia, el diàleg amb la Mort en un vaixell camí dAlbània i, sobretot, lexcepcional desenllaç. Dos capítols finals inoblidables que projecten definitivament molt amunt la sageta que Agut havia llançat amb força en el primer paràgraf del primer capítol del llibre. Suposo que si han arribat fins aquí és innecessari que em despengi dient que Gombó i míster Belvedere és la millor obra publicada fins avui per Joan Agut. Entrevista a Joan Agut, realitzada per Lourdes Domínguez, publicada al diari Avui, el 12/04/01 Lourdes Domínguez. Gombó
i Mr. Belvedere és una novel.la farcida de personatges i de
minihistòries secundàries...
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|