|
||||||||||||||
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc. S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premi Miquel de Palol 1981), El passat i la joia (1982), Raquel (1983), i La fosca melangia de Robinson Crusoe (1983). La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència. El 1985 publicà L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i el 1986 Mar d'hivern, premi Carles Riba 1985. Ha guanyat dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985). La seva obra poètica ha continuat a Llum de pluja (1987), La dona del navegant (1987), premi Crítica Serra d'Or, Poema per a un fris (1987), Cantata de Sant Just (1987) i Edat roja (1990). Ha endegat una reestructuració dels Jocs Florals de Barcelona i, com a arquitecte, ha tingut una participació destacada en els projectes de l'anella olímpica. Els seus darrers reculls poètics publicats són Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Ha continuat la seva obra poètica amb el llibre Estació de França (1999). Estació de França Article publicat a El mundo el 17/07/02 per Francisco Díez de Castro Con Joana entrega el poeta catalán Joan Margarit su libro del horror Poesía
descarnada e intensa, es la crónica de ocho meses de enfermedad
terminal de su hija Joana, que soportó a lo largo de sus treinta
años el doloroso síndrome de Rubinstein-Taybe. Article publicat al diari Avui el 28/03/02 per Arnau Cònsul
A Joan Margarit
no li han fet mai por les paraules. Per això és poeta, és
clar. Poeta dels que busquen el mot clar, la descripció exacta,
el gir idoni, lluny de metàfores que insinuen i intensifiquen,
però que serveixen també per amagar la realitat més
autèntica. En els seus versos, les imatges comparatives són
els complements que vesteixen l'essencial. En alguna entrevista li he
sentit explicar que "la necessitat d'escriure sorgeix quan descobreixes
que ningú no ha escrit el que tu necessites dir". Dit d'una
altra manera: el poeta no pot fer concessions. I Margarit no en fa, es
despulla i anomena mort a la mort, i discapacitat a la malaltia de la
seva filla Joana, que s'ha hagut de desplaçar sempre amb crosses
o cadira de rodes, per més freds i prosaics que puguin semblar
aquests mots. Si m'ho permeten, els diré que, en realitat, tenen
un so sincer: qui escriu aquest paper va tenir la sort de conèixer
la Joana i la desgràcia de tractar-la molt poc, però suficient
per intuir la sinceritat d'aquell poema en què el pare observa
els tràfecs de la filla mentre creua el carrer: "Ja estem
acostumats, Joana, / que aquesta lentitud, / quan recolzes les crosses
i vas baixant del cotxe, / desperti les botzines i el seu insult abstracte.
/ Em fa feliç la teva companyia / i el somriure d'un cos que està
molt lluny / del que sempre s'ha dit de la bellesa / la penosa bellesa,
tan distant. [...]" ( "Els ulls del retrovisor", Aiguaforts).
O la serenor que s'amaga darrere afirmacions com "no sabré
mai què saps de mi" o "t'estic veient morir", una
realitat cruel que porta Margarit a descobrir que "morir-se encara
és viure" i a aferrar-se a una Súplica desesperada:
"Per favor no te'n vagis, no te'n vagis". ELS VUIT
DARRERS MESOS Però
Joana és un volum sobre els vuit darrers mesos de vida de la filla
de Joan Margarit i els primers temps sense la seva presència, "un
món que s'assembla al que vam viure junts, però no és
el mateix". Just a la meitat del llibre, al dinovè poema,
el poeta cedeix la veu a la seva filla, que parla en primera persona per
descriure el seu Últim passeig: la mort és caminar sense
crosses, deixar el cansament endarrere, una alliberació tendra.
Fins i tot en aquest moment el poeta és terriblement sincer. El
dolor i el buit poblen els divuit poemes restants, de títols prou
eloqüents: "L'endemà de la mort", "Final",
"Primer estiu sense tu", "Làpida"... Fins que,
a la darrera peça, la normalitat torna a imposar-se, gairebé
com una condemna inevitable: "Que em perdonin / les meves dues filles
mortes / perquè ja gairebé no penso en elles". Despullar-se
comporta el risc d'haver d'admetre certes baixeses, però la recompensa
és clara: el poeta resulta molt més creïble quan retrata
la felicitat que irradiava la seva filla, l'amor que vessava per tots
els porus, que era l'"única eina per a sobreviure", segons
el retrat que en fa el pare al pròleg. No li calia, però
Joan Margarit clou el llibre amb una nota d'agraïments i de disculpa
per no haver deixat la distància de rigor entre els fets i l'escriptura.
Potser llavors hauríem guanyat reflexions més cerebrals;
potser el títol del recull hagués estat Mai més,
en al·lusió metaliterària al corb de Poe; i probablement
aquest llibre no hauria existit mai. Perquè la distància
comença ara i els poemes en fred ompliran els propers llibres (algú
ho dubta?), sumant un tema més al seu particular univers poètic,
que lliga la passió pel jazz amb les petites misèries i
derrotes de cada dia, les destralades sagnants del pas del temps i el
record d'un passat d'il·lusions estroncades i esperances il·lusòries.
El poeta ho posa en boca de l'esposa, en una sentència senzilla
i crua: "Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot". Hi ha qui
hauria optat per un afonament espiritual i místic, Joan Magarit
prefereix no disfressar-ho i posar-hi els noms i els verbs que té
més a l'abast, els que li descriuen el que ningú altre no
ha sabut explicar-li. La vida l'ha ensenyat a no tenir por de les paraules. Article publicat al diari Avui el 28/03/02 per Maria-Pau Cornadó La darrera història d'amor de Joan Margarit Joana
de Joan Margarit és un breu poemari de 37 poemes curts que explica,
com un conte que acaba malament, una història d'amor trista entre
un heroi dramàtic del segle XX -el poeta- i la seva princesa -la
filla agonitzant que finalment no pot ser salvada i mor-. En definitiva,
una història d'amor que forma part de la vida del poeta i de la
vida d'altres homes coetanis a aquest poeta, una mena d'heroi que fracassa
en la més essencial de les batalles que ha sostingut en la vida;
això és, salvar la filla d'un sofriment injust i d'una mort
pròxima i immerescuda. TROBAR UN
NOU ORDRE Des d'aquesta
consciència de l'absència, el poeta es troba en la necessitat
de trobar un nou ordre en la seva vida. I aquest ordre, una vegada més,
li serà dictat per la paraula poètica, amb la qual fundarà
nous sentits i nous camins. Tot el poemari constitueix justament un àmbit
de creació enfront el nihilisme provocat per la presència
d'una mort real i concreta; de manera que cada un dels poemes és
una voluntat de vida, d'activitat, de veu que s'expressa sobre el silenci
de la mort. LA VEU MÉS
SÀVIA Diria que
de totes les veus que li he sentit a Joan Margarit, aquesta d'ara és
la més sàvia de totes, perquè malgrat el naufragi
més gran de tots que suposa el propi fet de viure i la pèrdua
de la filla estimada, troba enmig de tot plegat el maneig de la felicitat,
que consisteix a aprendre a viure amb aquestes absències: "Hem
vingut per estar més junts, més sols. / Els llocs familiars
són tan absents, / tan freds i tan boirosos: ja comença
/ l'oblit, lluny de nosaltres no existim. / Són uns dies feliços". http://www.epdlp.com/margarit.html Joan Margarit. El Poder de la Palabra http://www.geocities.com/Yosemite/Geyser/7981/audio.htm Joan Margarit. Poemes en audio http://www.iec.es/institucio/presidencia/Gabinet/membres/numeraris/joanmargarit.htm Joan Margarit. IEC http://www.mallorcaweb.com/Mag-Teatre/poemes-solts/margarit.html Joan Margarit. Mallorcaweb http://www.udg.es/ilcc/lucero_paralipomenon.htm El Paralipomenon Hispaniae de Joan Margarit i els humanistes italians
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|