Biografia
Joan Rendé (Barcelona, 1943). Periodista,
narrador, novel·lista. Amb estudis inacabats (periodisme, medicina
i filosofia i lletres), es va sentir atret per la literatura i escrivia
una columna diària al diari Avui que signava amb el
pseudònim de Doctor Scòpius, amb la qual va guanyar el premi
Ciutat de Barcelona de periodisme. Posteriorment, va publicar els reculls
Sumari dhomicida (1978), premi Víctor Català
i Llibre de figuracions (1982). Ha treballat com a guionista de
ràdio i de televisió en els programes Bon Nadal, senyora
Mercè (1987) i Consultori sentimental de Cecília
Bibiloni, que va sortir en forma de llibre el 1988. Cal esmentar,
també, La cavalleria impossible (1992), El llegat del
príncep de Larsa (1912), El viatger (1994) i, sobretot,
El barber violador (1997), amb diversos premis, en lescriptor
de la qual es reflecteixi la preocupació que caracteritza la seva
producció per crear un estil clar i concís i alhora expressiu,
marcat, també, per la ironia.
Obra
El
barber violador
El
barber violador ens narra els darrers anys de la dictadura franquista i la transició
amb aquesta història : un barber solter de quaranta i escaig
anys viu entre el seu poble i les escapades aBarcelona. Anomenat el
Baronet, si hi ha res que li fa perdre el cap són les dones,
entre elles una dona casada del poble, una puta o la mantinguda d'un
coronel. Ell mateix es considera un llibertí, vivint corsecat
pels seus desigs reals i el quefer rutinari.
Documentació
Article sobre El barber
violador de Joan Rendé, a cura dIsidre Grau, publicat
al diari Avui el 09/11/00
Ara que la televisió el treu a escena com a representant del desig,
mavanço en la intenció de proposar-lo com a model
de personatge vivent. Es tracta del Baronet, un barber singularíssim
que des de fa tres anys habita mira, sospira, desitja... a
les pàgines de la novel·la El barber violador (Edicions
62, 1997), impecablement escrita per Joan Rendé. Al marge dun
estil mesurat i elegant però amb la lupa incisiva guiada
pel pols del llenguatge i duna trama en espiral que va complicant
les coses una manera de ser en el món que no semblava destinada
a grans tragèdies, la meva proposta de model es basa en una
estratègia narrativa que no abunda gaire a la novel·la actual:
fer que tot giri entorn de ledificació dun personatge,
fins al punt que ens interessa molt més lexistència
que se li va concretant amb cada pàgina que la peripècia
que interpreta. És, en definitva, el personatge que ens dóna
fe de vida a través de qualsevol observació, descripció
o insinuació de lautor, sense que el poder daquest
li rebaixi la versemblança i lautonomia. Les primeres ratlles
ja tenen la virtud de mostrar-lo en lespai i lactitud que
més el caracteritzen: Sanava gronxant sobre les puntes
dels peus i feia petar els talons a terra, amb un ritme de barcarola,
les mans agafades al darrere i la mirada perduda carrer amunt, amb un
mig somriure concu-piscent, no del tot maliciós. És
clar que aquesta és una imatge tòpica que, si fa no fa,
tots tenim associada al genèric barber de poble anys 50, però
en les dues pàgines immediates trobem un tractat danatomia
eròtica femenina que ens el revela amb individualitat dins del
seu col.lectiu, mentre el lector ja li capta les seves pulsions més
íntimes. A continuació, la galeria de personatges que li
passen per davant en la dolça hora morta al portal de la barberia
només serveix de mirall múltiple per saber com es relaciona
lhome amb el seu poble. A partir daquesta primera targeta
didentitat, lautor ja el té a punt per segrestar-lo
una estona del present i passar-lo per lescaneig de la descripció
física, del perfil dels seus gustos i fer una capbussada llarga
en els antecedents familiars, quan descobrirem que lheroi és
fill de mare vídua dominant i de pare difunt amb preocupacions
astronòmiques i vel·leïtats eròtiques. Després
de diverses expansions, el narrador ominiscient ja està en condicions
de tancar el primer capítol, com qui lliga bé el sac amb
tot el blat a dins: I aquí el teníeu ara dàrbitre
de la feminitat i mestre de pàrvuls en aquesta matèria,
perquè la seva barberia era sobretot una escola dexperiència
a la qual els joves més esgarrits del poble acudien a prendre model,
a ensinistrar-se en les arts de la seducció i en les estratègies
de lengany eròtic. Lengany en el doble sentit, perquè
el Baronet considerava, com a regla fonamental del joc, que la dona havia
nascut per enganyar lhome i que lhome havia de defensar-sen
aprenent denganyar-la i de quedar-ne satisfet: una tasca infinita,
plena denvitricolls, de subtileses, de risc, de grandesa.
Amb un clau tan ben reblat, qualsevol personatge queda llest per assumir
la llibertat de moviments i fer pro-gressos per la geografia que té
assignada, i fins i tot per nous escenaris, com el Baronet, que té
com a segona pàtria el Barri Xino de Barcelona i en les estades
de cap de setmana a ciutat se li obriran noves finestres al món
inclosa una doble vida de jardiner, que li aportaran els seus
moments de grandesa i les complicacions dramàtiques que tota novel·la
tard o dhora acaba reclamant. Mentrestant el lector ha tingut la
sensació de passejar-se sense obstacles pels infinits replecs duna
humanitat particular. I la literatura catalana ha incorporat un personatge
de bona raça.
inks
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|