|
||||||||||||||
Josep Carner (Barcelona, 1884 Brussel·les, 1970). Pertanyia a una família petitburgesa. Als dotze anys publicà els seus primers textos en la revista "L'Aureneta", on es revelà com escriptor precoç. El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a "Montserrat" i "L'Atlàntida", entre d'altres revistes. Dirigí de fet "Catalunya2 (1903-1905), "Empori" (1907-1908) i "Catalunya" (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'IEC, i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A principis de segle s'incorporà a "La Veu de Catalunya", i hi escriví fins al 1928. Seguidor de la política de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes en articles i en editorials. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República col·laborà al diari "La Publicitat". El 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure. Entre la seva obra poètica destaquem Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Auques i ventalls (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum Poesia (1957). En teatre destaquem El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l'Altre (1951) i Cop de vent (1966). En prosa escriu L'idil·li dels nyanyos (1903) i La malvestat d'Oriana (1910); els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres. Les planetes del verdum Les planetes del verdum és una tria de trenta articles sortits a La Veu de Catalunya, entre 1909 i 1919. Tenen com a escenari la part vella de la ciutat. Hi descriu la gent que viu en aquests barris, que provoca la tendresa en l'autor. D'altra banda, Carner es mostra com un esteta, i el destorba tot allò que pertorba la bellesa del món descrit, sigui l'ús del castellà a l'ofici de la Seu o el vestit massa llampant d'una dona. Les bonhomies Les bonhomies Carner continua el camí iniciat en Les planetes del verdum, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en la ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge. Article
publicat al diari Avui el 19/09/02 per Carles Hac Mor L'Anticarner Fa anys,
a la presentació, a la llibreria Tocs, d'un número de la
revista "L'Avioneta" que consistia en el cèlebre text
de Francesc Pujols sobre Gaudí i la seva obra, hi va acudir el
fill de Pujols acompanyat de tres o quatre persones. Una d'aquestes era
un vellet, amb barba i bastó, que, molt confidencialment, gairebé
com qui explica un secret, em va assegurar que al llegendari armari immens
de la Torre de les hores, en el qual Francesc Pujols anava amuntegant
tots els seus escrits, hi ha -o hi havia- un opuscle amb una profecia
seva sobre l'adveniment de l'Anticarner. HA ARRIBAT
L'ANTICARNER? Cal saber,
doncs, si l'Anticarner ja ha vingut o encara ha de venir. Aquesta és
la qüestió. I m'inclino per la primera opció: ja ha
vingut, l'Anticarner; ja el tenim aquí, entre nosaltres, perquè
pensar que ja vindrà, en un futur indeterminat, equival a no voler
afrontar la profecia que ens ocupa. I aleshores, qui és l'Anticarner?
És urgent d'esbrinar-ho a fi que cadascú pugui actuar en
conseqüència, d'acord amb els seus plantejaments tocant a
la poesia.
Article
publicat a El Páis el 27/06/02 per Narcís Comadira J.C. La recent
polèmica sobrel el Nabí, el seu poema màxim,
qualificant-lo com un nyap il·legible mha fet
venir ganes descriure sobre Josep Carner. Sempre que el llegeixo,
sem fa viu, sempre que recordo ni que sigui ni un del seus versos,
mensinistra amb la seva saviesa, en sorprèn amb el seu alet,
memociona amb la seva pietat, em fa companyia amb la seva humanitat
enorme. Article
publicat al diari Avui el 18/04/02 per Maria Abellà
Carner,
l'enverinador En un món
revoltat de psicologia i de personatges tèrbols que se suïciden
o viuen en manicomis, o són esquizofrèncis, alcohòlics
o tarats de l'ala, característiques totes que semblen imprescindibles
per tal que el poeta pugui ser considerat poeta, la poesia de Carner parla
amb un anar lent, màgic, irònic, a voltes còmic,
a voltes serenament desencisat, amb una calma estranya, calma de fonts,
de rius, de branques que es tornen de sobte bruixívoles, d'homes
escindits en veus múltiples, ultrapassats en el seu propi jo per
allò que són l'altre natural i els altres, retornats cap
a ells des de fora com en un bumerang metafísic. La profunditat
és tan subtil que gairebé no es nota. La paraula de Carner
no busca el cop de maça, la coltellada violenta, els focs artificials.
És el verí lent. El verí que aquelles esposes de
València donaren als seus marits durant mesos, fins que els enterraren
i ningú s'ho imaginava. Res a veure amb els atacs frontals, amb
el plat que mata tot just menjat. Així, molt lentament, aquest
lirisme dur per la seva tranquil·litat serena i dolguda t'enxampa,
talment un home de camp que parlés de la mort menjant-se una arengada
i fent petits xarrups de vi davant d'un paisatge polsós. ¿Hi
ha manera més terrible de parlar de la mort, sempre vista tan tràgica? Article
publicat al diari Avui el 12/04/02 per Ada Castells El Nabí de Carner surt en anglès en plena polèmica. Anvil
Press Poetry afegeix al seu catàleg el cèlebre poema amb
una traducció de Joan Gili. Mentre tenim
els poetes del país dividits entre carnerians i no carnerians,
els anglesos acaben de presentar la traducció anglesa del Nabí,
feta per Joan Gili, i acompanyada de la versió catalana definitiva.
Curiosament, una traducció anglesa ha estat la primera que ens
ha permès de llegir la versió fixada del poema, després
de la troballa de l'original que el poeta va publicar prèviament
a la premsa. Article publicat al diari Avui el 07/0402 per Ada Castells
Les parets
del bar Original van trontollar dijous al vespre amb la discussió
entre defensors i detractors de Carner. Després del foc creuat
d'articles que ha publicat l'AVUI, els poetes se les van dir a la cara.
A la taula, el crític Jordi Gàlvez, en defensa de Carner,
Sebastià Alzamora, com a anticarnerià, i Jordi Manent, com
a moderador. De públic, gent del gremi de la lletra: una vintena
de poetes publicats, més d'un sense publicar, una autora d'una
carta al director i algun narrador distret pel guirigall. El motiu de
la trobada? El poeta Sebastià Alzamora havia gosat escriure un
article a l'AVUI (18.3.02) on titllava Carner de "mediocre"
i el Nabí de "nyap il·legible". Les respostes
escrites han aparegut durant setmanes i abans-d'ahir al vespre, al bar
Original de davant del Macba, tocava veure's les cares. Article
publicat al diari Avui el 04/04/02 per Albert Manent Què passa amb l'obra de Josep Carner? El 1992 el
professor Jaume Coll, de la Universitat de Barcelona, va publicar una
edició, crítica i revisada, de la Poesia (1957) de Josep
Carner. Amb estudis o altres edicions Coll ha demostrat el seu profund
coneixement de l'obra carneriana, però el seu afany de monopolitzar
el poeta l'ha dut a extrems increïbles. Per exemple, bloquejar edicions
o reedicions de poesia i de prosa. Així, després d'un plet,
dut fèrriament per un bufet d'advocats, Quaderns Crema, editor
de Poesia, i seguint l'orientació del contracte, que havia
publicat tres volums solts, entre ells El cor quiet, va haver de
retirar-los del mercat per decisió judicial i de Jaume Coll. El
professor Rossend Arqués volia editar unes versions carnerianes
de Leopardi i ha trobat el veto de Coll. Jaume Subirana en una bella antologia
de nadales, molt recent, ha hagut de prescindir de Carner perquè
Coll pretenia que hi publiqués una balada en la versió dels
anys vint, no la revisada per Carner. En els tròpics, a
cura de Joan de Déu Domènech, que són textos escrits
des de Costa Rica, ha trobat molts entrebancs perquè Jaume Coll
es negava que hi publiqués cap poema. L'autor els posà al
pròleg. Quan el professor Jaume Aulet publicà els Sonets
de Carner, Coll li discutí l'anotació dels textos. No vull
avorrir el lector amb algun altre exemple similar. COMITÈ
EDITORIAL El 1995 Jaume
Coll i Salvador Oliva, per indicació de Françoise Carner
de Mateo, néta del poeta, que viu a Mèxic, em van convidar
a formar part del comitè editorial de les obres completes. El projecte
que em va ensenyar Jaume Coll era inviable entre altres raons perquè
hi incorporava les traduccions que havia fet el poeta i alguna traducció
d'obra seva al francès, en la qual havia intervingut. Els volums
no s'haurien acabat mai. Després va reduir el projecte però
va fixar un criteri filològic i cronològic que, si es mantingués,
farien dels volums d'obres completes una edició anticomercial i
indigesta. Inicialment el professor Coll, amb bon criteri, vol reproduir
cronològicament les primeres edicions de la poesia i de la prosa
de Carner, però la resta s'ha de publicar, escriu, amb "la
seqüència cronològica de tots els poemes a diaris,
revistes, a certàmens literaris o encapçalaments de llibres
d'altres escriptors i seqüència cronològica de tots
els poemes inèdits". Carner mai no ho hauria fet perquè
en una carta a Cruzet, el seu editor, des de Brussel·les li deia
que, si tornés a Catalunya, intentaria aplegar reculls "diversos
i representatius". Mort Carner, han sortit volums com ara El reialme
de la poesia (de crítica i assaig), Prosa d'exili i
Del Pròxim Orient (sobre l'estada al Líban). Segons
Coll, es podrien mantenir aquests volums en edicions de divulgació,
però quedarien dissolts en el magma caòtic dels més
de dos mil textos en prosa. La meva proposta, que Coll no va acceptar
mai, era que tant de la prosa com de la poesia caldria fer-ne reculls
temàtics o alats, suggestius per al lector, amb títols trets
d'algun article o vers carnerià. L'objecció fou que molts
articles tenen més d'un tema, però això ja passava
en volums que va aplegar Carner en vida i són ben característics.
El Dr. Jordi Rubió diu a Il·lustració i Renaixença
(obres completes, pàg. 225): "La cronologia és un bon
recurs de classificació, però d'ordinari no explica res". EN
PERJUDICI DE CARNER Aquestes
actituds perjudiquen l'obra de Josep Carner. No hi ha edicions a l'abast
per culpa de l'actitud de burot del professor Coll; els investigadors
abandonen o arraconen les edicions i fins els estudis de Carner perquè
no volen trobar-se amb un plet entre cap i coll. Es tracta d'un terreny
vedat i minat. I per tant Carner cada dia és més desconegut. Article sobre Josep Carner a cura
de Montserrat Corretger, aparegut al diari Avui el 29/06/00
amb motiu de la publicació del llibre Jordi Sala Lestètica
de Josep Carner: la poesia de tema amorós.
Cal ressaltar tant lestructura que
articula lassaig com els nuclis danàlisi don
arrenquen les seves hipòtesis. Des de fa uns vint anys, les contribucions
crítiques en el camp dels estudis carnerians han iniciat un creixement
notable i han aprofundit els aspectes interpretatius i valoratius de les
aportacions clàssiques degudes a Carles Riba, Marià Manent,
Osvald Cardona, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Albert Manent,
Miquel Arimany i Gabriel Ferrater, entre daltres escriptors. Han
estat, des de la dècada dels vuitanta, estudiosos com Dolors Oller,
Jaume Aulet, Jaume Coll, Enric Bou, Salvador Oliva, Jordi Castellanos,
Enric Cassany, Enric Sullà, Jaume Subirana, Jordi Malé i
Marcel Ortín per citar alguns dels crítics que han
tractat monogràficament aspectes referits al poeta els qui
han protagonitzat lesforç per restablir a la poesia i la
prosa de Carner des dels clàssics esmentats els valors
de profunditat i complexitat que inveteradament i de manera injusta li
havien estat arrabassats en judicis superficials i simplificadors que
havien acostumat el públic lector a qualificacions errònies
també recollides i rebatudes per Jordi Sala en atribuir
als seus poemes valors merament brillants i superficials. Després
de la polèmica sorgida al diari El País el gener
de 1993 entre el crític Joan Ferraté i Jaume Coll, curador
de la segona edició de Poesia (1992), i de lhigiènic
i necessari debat encetat per Xavier Bru de Sala també a
El País, entre febrer i març de 1996 sobre
els valors intrínsecs del príncep dels poetes més
enllà dels límits imposats pel temps, el gust i les afinitats
personals i la seva situació en el cànon literari,
replicat per la lucidesa irònica de Jordi Llovet i les clares i
fonamentades explicacions reivindicatives de Dolors Oller, i després,
també, de ledició dels quatre magnífics volums
de Curial (1994-1998) dedicats a lEpistolari del poeta i
de la publicació, el 1994, del recull de Joan Ferraté Papers
sobre Carner, sha reiniciat la desinhibida i estimulant allau destudis
moderns sobre lescriptor (si atenem al fet que en devem linici,
després dels estudis clàssics, als llibres miscel.lanis
Lobra de Josep Carner. Volum dhomenatge (1959) i Josep
Carner. Llengua, prosa, poesia (1985). Si fou Carneriana (Actes
del Simposi Josep Carner, vint-i-cinc anys després, del 1995)
el text plural que després de lexcel.lent número
monogràfic de la Catalan Review, dedicat al poeta,
el 1992 plantejà, finalment, un Josep Carner revisitat, en
el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, ha estat també
a partir daquesta data quan alguns dels signants daquests
llibres han anat donant (i donaran) al públic els resultats dels
estudis que allí avançaven parcialment. Un daquells
joves estudiosos de lobra carneriana, Jordi Sala, acaba de publicar
el fruit de les seves investigacions sobre lestètica de Josep
Carner pel que fa a la poesia de tema amorós. El seu llibre, oportú
i necessari, manté un molt bon equilibri entre larrelament
intel·ligent i selectiu en la tradició crítica (Riba,
Ferraté, Molas, Ferrater, Marià Manent, Francesc Parcerisas,
Bou, Aulet, Albert Manent, Oller i Oliva, entre daltres) especialment
en les coordenades descriptives i sistemàtiques de Jaume Coll pel
que fa a la revisió i lestabliment del text i la revisió
i laprofundiment en les interpretacions daquests crítics.
Lassaig de Sala amplia des duna òptica teòrica
centrada en la ficcionalitat del text els punts de vista tradicionals
sobre lescriptor i avança en lanàlisi i lacomprensió
dels textos dOfrenai, doncs, per extensió la
poesia amorosa (p. 47) rebatent de manera sistemàtica
els tòpics usuals i falsos entorn de la concepció poètica
i de la figura femenina en la poesia carneriana. Potser pel fet de deures
a la ploma dun crític de la nova fornada, sense prejudicis
pel que fa a les actituds valoratives tradicionals, aquest llibre teòric
acaba resultant una obra del tot clara, que explica Carner amb justesa
i exigència i obre nous camins al lector amb lexigència
i la naturalitat duna eina bàsica que elimina definitivament
tota mena de judicis a priori sobre la suposada banalitat o anacronisme
dels textos carnerians. Aquesta afirmació no pressuposa, tanmateix,
una facilitat de lectura, atès que per navegar còmodament
i compartint-ne el rigor per tota lextensió de
lestudi de Sala cal, en primer lloc, llegir sempre en presència
del text dOfrena la secció més
llarga i destructuració més complexa de Poesia
(p. 30) (178 poemes) i conèixer també en alguna mesura
els referents crítics i teòrics dels quals parteix. A DISTÀNCIA DE LOBRA Cal ressaltar tant lestructura que articula lassaig com els nuclis danàlisi don arrenquen les seves hipòtesis. Per començar, Sala es distancia notablement de lobra carneriana per tal dabordar-la des dun punt de vista objectiu que posa en primer terme el seu valor com a ficció i com a artefacte, sovint, de metaficció que acaba duent el lector a lemoció estètica. És una argumentació fonamentada en el poema que obre el llibre, Immunitat, on ja es troba una veu que forma part dun món imaginari, de manera que el món dOfrena és [...] un món imaginari de segon grau (p. 51). Ofrena és, doncs, una narració poetitzada que lassagista analitza interpretativament des duna òptica global i seguint en bona mesura els estudis sobre el discurs del relat de Gérard Genette. És justament la combinació entre crítica i poètica que estructura lobra de Genette la que també dóna sentit a lestudi de Sala, que no es conforma a establir només el diàleg del text dOfrena amb la ment o lesperit del seu autor (posició encarnada en les diverses maneres dentendre el llibre de Carner per part dels crítics catalans dalt esmentats), ni tracta lobra exclusivament com un text tancat, a la manera estructuralista, sinó que seguint les passes teòriques de la poètica genetiana estableix relacions entre les diverses interpretacions crítiques i les supera pel camí duna exploració més àmplia, globalitzada i, de retop, més exigent i profunda del discurs carnerià. Un discurs que, finalment, deixa de veures centrat en el tantes vegades invocat pretext del poema per passar a ser analitzat més afinadament a partir del funcionament de la saviesa de Carner (el seu do personal no transferible, segons Ferraté), lelement imprescindible en lobjectivació de lexperiència comuna que és el resultat del trànsit del pretext al poema (p. 220) i que Sala interpreta com a base de la vena humana del poeta. Lautor aconsegueix els objectius traçats dur a terme una anàlisi crítica de la secció Ofrena de Poesia i fer una nova descripció de la poesia de Carner, parant latenció en aquell punts conflictius no resolts completament per la bibliografia crítica, i fent una anàlisi daquells aspectes fins ara deixats a un costat a base duna estructuració rigorosa i en certa mesura reiterativa o cíclica. Sha de posar en relleu lampli treball reflexiu de Jordi Sala a lentorn de la vena irònica del poeta Josep Carner les seves idees; és així com divideix la seva argumentació en dos amplis blocs ideològics que contenen cinc capítols: constitució i estructura dOfrena, amb un minuciós seguiment de les fonts, levolució i els continguts del llibre a la llum de lexègesi descriptiva fornida per Jaume Coll; el plantejament ficcional de base que il·lumina la interpretació global de lobra; la descripció detallada de les formes mètriques i estròfiques del llibre; la revisió a fons dalgunes etiquetes adjudicades al poeta (popular, irònica i clàssica), amb una dilatada i satisfactòria resposta contundent a cada apel·latiu, i, finalment, el dedicat a "Una definició estètica de la poesia de Carner", en què cada epígraf té una gran densitat per ell mateix i on, a partir danàlisis rigoroses de textos molt ben travades, es conclou no només el funcionament intern dels poemes de Josep Carner projectat a liniciar el centrals per a la comprensió del nucli de lassaig. Lordenació conceptual visible en aquesta estructura global al servei de la comprensió das-pectes teòrics sovint abstrusos es transforma en una constant a través del llibre, la qual cosa, al costat del tractament cíclic i recurrent de les qüestions ideològiques fonamentals, dóna a lobra un to didàctic dexpressa diafanitat molt dagrair, atès el complex corpus teòric que la constitueix. En aquest sentit, cal destacar els eixos fonamentals que creuen el llibre de cap a cap, els tòpics que trenca (vegeu, per exemple, les pàgines 57-61 sobre el concepte fals duna idealització de la dona en la poesia carneriana) i els punts conflictius que planteja, bàsicament en la revisió de les etiquetes més usuals aplicades a Carner. Respecte a la revisió de la voluntat popular de Carner, la senzillesa (aparent) amb què aposta per fer els lectors par tícips de lexperiència del poema (p. 155), Sala exposa la reconversió de les formes i maneres de la tradició popular, com a mitjà per a la consecució i lestabliment duna determinada estètica (p. 163), lluny del retoricisme inflat, prop, en canvi, de la quotidianitat, on el poeta troba els elements configuradors de la seva representació del món, un art que incorpori la vida humana comuna (p. 167). Sha de posar en relleu lampli treball reflexiu de Sala a lentorn de la vena irònica del poeta, fonamentat en laparat crític anteriorment citat, que elabora i supera amb leliminació, duna banda, de la relació obligada entre ironia i humor i, de laltra, amb la utilització de tota mena de recursos (inclòs un dels millors comentaris comprensius que he llegit sobre el poema "Venus en vaga") per demostrar la seriositat daquesta modalitat carneriana, de la qual estableix una tipologia respecte a Ofrena arrelada en els estudis de Pere Ballart sobre aquesta figuracióretòrica. Amb tot, la constant ideològica que articula lassaig en la seva part més interessant i original, a la recerca dUna definició estètica de la poesia de Carner, és la idea de la despersonalització del poeta: La capacitat i la decisió de negar-se a un mateix en primera instància per poder representar, de manera aparentment directa, el món extern (pp. 207-208). Aquesta primera operació de la qual arrenca tota lestètica de Carner generarà tot un sistema de mediacions que Sala explicita pas a pas i que garanteix la comprensió dels mitjans des dels quals opera la despersonalització: Lobjectivació figurativa i, és clar, lelecció duns determinats registres i tons lingüístics. Aquesta objectivació figurativa no obre camins a la transcendència via romàntica, sinó que, ben al contrari, és el medi a través del qual es produeix la representació objectivada de la realitat, la seva recreació o modificació correctora, la qual cosa inhibeix tota intenció (equívoca) de voler entendre Carner en clau romàntica o simbolista. El resultat del mètode despersonalitzador i objectivador de Carner és tanmateix viu, humà i com molt bé sapressa a dir lassagista subjectiu, perquè prové de les operacions dun jo poètic. Tot aquest entramat ideològic, per bé que originat en veus crítiques conegudes (Riba, Ferra-ter), va transformant-se en un apartat complexíssim que, arran del teixit que lorganitza, permet assistir al miracle de la recepció comprensiva i rigorosa de la poesia de Josep Carner. Fa de bon entendre lanàlisi de Sala subsegüent a les mediacions que segons Ferraté fan possible lobjectivació en els poemes carnerians. De fet, Sala elimina el terme ferraterià en del dobjectivació figurativa, que recull la mediació més característica atribuïda per aquell crític a la capacitat objectivadora de Carner, la fal·làcia patètica. En aquest punt, lautor del llibre incorpora al seu estudi els elements de la perspectiva o focalització de la poètica genettiana (mode narratiu), permeten lobjectivació, després daquella despersonalització que generaria el subjecte o veu narrativa, indicadora de qui parla en el poema. Les completes disquisicions sobre mode i veu en el text, amb relació al jo poètic, el jo personatge, el jo protagonista i les persones gramaticals que organitzen el discurs poètic arriben a conclusions, fins i tot, sobre les causes de levolució de la poesia de Carner cap a la utilització cada cop més decidida de la primera persona. Lepígraf dedicat a leix primordial del sistema carnerià, lobjectivació figurativa i el seu funcionament, produeix la màxima satisfacció al lector pel fet que és aquesta operació la que genera un doble nivell de sentit: literal i emocional, acció que duu lassagista a demostracions successives, materialitzades en comentaris excel. lents de poemes. Un llibre, doncs, complex però aclaridor, que serveix sens dubte per llegir Carner amb més sentit, si és possible, ateses les limitacions i sovint les convencions amb què encara hom shi acosta. Gaudim, doncs, duna nova eina crítica i teòrica, que caldrà tenir en compte a partir dara a un doble nivell: com a revisió estimulant de les metodologies i els fonaments teòrics utilitzats fins a lactualitat i com a corpus suggerent i original per abastar el valor dun poeta que és molt més que el referent literari més utilitzat del Noucentisme.
Quan lany 1994 apareixia el primer
volum de l Epistolari de Josep Carner, els responsables de ledició,
Albert Manent i Jaume Medina, anunciaven la preparació dun
parell de volums més. Alhora, suggerien la possibilitat que la
col·laboració en les tasques de recompte de lepistolari
carnerià de tots aquells que posseïen cartes del poeta pogués
facilitar laparició dun quart i darrer volum. Finalment,
no només hem vist aparèixer aquesta quarta entrega, sinó
que sens ha anunciat que és previsible la futura edició
dels volums cinquè i sisè. Així, el material que
tenim ja a les nostres mans serigeix en una rica galeria de personatges
que dóna fe de les certeses, ànsies i temors duna
nodrida intel·lectualitat que del Noucentisme més
programàtic a lopció més decidida pel sincretisme
cultural i artístic tracta dassolir el pols del seu
temps. ESFORÇ PER LA LLENGUA I ho fa, en primer lloc, a través
de lesforç per bastir una llengua literària de nivell.
La història del progrés de la normativització fabriana
discorre a través de les pàgines de lepistolari de
Carner. Primer, perquè la pròpia llengua emprada pel poeta
i els seus corresponsals nés un fidel reflex. Per exemple,
la relació epistolar amb Josep Pin i Soler, tutor literari del
jove Carner en el marc de lAteneu Barcelonès, sinicia
el 1902 i no es clou fins el 1921, amb la qual cosa limpacte de
lobra fabriana sobre la llengua de tots dos hi és ben present.
I segon, perquè el poeta pren part en episodis més o menys
significatius daquesta batalla que, tot i sent petita, és
dinte-rès. Destaca, en aquest sentit, una missiva enviada
el novem-bre de 1913 a Pere Corominas, membre fundador de lInstitut
dEstudis Catalans. Lanima a col.laborar en la mercè
patriòtica dassistir a una reunió al si del
Cos dAdjunts dels Jocs Florals en què shan de ratificar
les Normes Ortogràfiques i, daquest manera, donar el
cop darrer a lortografia neolítica que els vells
floralistes sentesten a mantenir. Sigui com sigui, la lectura
de lepistolari carnerià suggereix que lexemple de lextrema
finor lingüística del poeta finor atribuïble a
la totalitat de la seva obra no podia sinó afavorir lextensió,
entre el conjunt dels conreadors de la literatura a Catalunya, de la tasca
normativitzadora engegada per Fabra. I no cal dir que aquest fet té
una rellevància no només literària, sinó fins
i tot política, en el més ple sentit etimològic del
terme. En efecte, una llarga tradició de la filosofia analítica
ve a sostenir que una idea és solvent només si pot ser ex-pressada
amb claredat. Daixò es deriva, sense pedagogia lingüística
carneriana adquireix, sota aquest punt de vista, una importància
cívica nacional, dirien alguns més que evident.
Perquè massa complicacions, que el domini de la llengua potencia
les capacitats cognoscitives de lindividu. Així, la en ensenyar-nos
a parlar, el poeta estimula la nostra capacitat per pensar amb rigor.
I pensar amb rigor constituieix una condició de funcionament essencial
per una vida cívica plena. VOCACIÓ POLÍTICA
RELACIÓ AMB BARTRA En qualsevol cas, el valor historiogràfic
de lepistolari de Carner queda fora de dubte. Per exemple, la relació
epistolar del poeta amb un irònic Bartra que és a mig escriure
el Màrsias mostra la idiosincràsia dels impulsors de lactivitat
de lexili mexicà. El contingut de les cartes que senvien
Carner i Carles Pi i Sunyer durant els anys quaranta posa de manifest
els motius del fracàs de lintent de Pi darticular un
primer govern a lexili, alhora que apunta a les raons que mouen
un i altre a passar a adherir-se al govern dIrla. La correspondència
entre el poeta i Joan Colomines dóna fe de determinades iniciatives
impulsades per certs ambients literaris de la Barcelona de finals dels
anys cinquanta i dels anys seixanta. Iniciatives entre les quals destaca
la campanya per a lobtenció del premi Nobel de Literatura
que fou engegada entre els anys 1961 i 1968 sota limpuls duna
motivació en bona part patriòtica la vostra
obra pertany a Catalunya, i Catalunya la necessita urgentment, li
diu Colomines a Carner, el qual, al seu torn, agraeix tot el que
heu fet per mi i per la gran Llar pairal que a tots ens ultrapassa;
i un llarg etcètera. AMOR A LA TERRA
EMOCIÓ ALLIBERADA
Article aparegut al diari Avui,
el 21/12/00 a cura dEnric Cassasses
http://www.geocities.com/perpinya/tx-nabi.html Fragment del Nabí. http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/carner01.html Poema inclòs dins El tomb de l'any amb comentari de Josep Pla. http://www.intercom.es/folch/poesia/carner.htm Conté una nota biogràfica, una selecció de vint poemes de l'autor i la seva traducció a l'anglès http://www.partal.com/aelc/autors/carnerj/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail http://www.uoc.es/humfil/1939/subirana2.html "L'exili d'un mite: notes biogràfiques sobre Josep Carner a Bèlgica (1945-1970)". Ponència de Jaume Subirana en els actes de "La cultura catalana 19392, organizat per la UOC i la Universitat de Cambridge http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/josepcarner.html Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de lautor, bots, articles relacionats amb lautor.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|