Biografia
Josep
Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). De família de pagesos,
cursa estudis de batxillerat a Girona. El 1913 arriba a Barcelona per
estudiar Medicina, carrera que abandonà per la de Dret. En aquests
anys Pla visqué en una crisi continuada, en què es debatia
permanentment entre l'obligació i la distracció. Entrà
a formar part de la tertúlia del doctor Borralleres a l'Ateneu,
cosa que li falicità l'entrada en el món cultural barceloní.
Alternava les col·laboracions entre la premsa comarcal -"Baix
Empordà", "Diario de Gerona"-, i les revistes de
Barcelona: "La Revista", "Ofrena", "L'Instant",
etc... Acabada la carrera entra en el món del periodisme amb un
doble objectiu: la independència econòmica de la seva família
i integrar vocació i professió. És enviat com a corresponsal
de "La Publicidad" a París el 1920, començant
així un periple desordenat per Europa, producte del qual són
centenars d'articles, cròniques i reportatges; les etapes més
important són Madrid, Itàlia, Berlín, Grècia,
Rússia, Anglaterra i Estocolm. Entremig és elegit diputat
de la Mancomunitat. Es manté a "La Publicitat" després
de la seva venda i catalanització, el 1922. Escriu assaigs polítics
per a la Revista de Catalunya, col·labora a "El Sol",
de Madrid i a "El Día", de Palma de Mallorca. Des de
la proclamació de la República cobrirà per a "La
Veu de Catalunya" la informació política i parlamentària,
bo i fent-se un prestigi com a periodista i adquirint certa anomenada
com a escriptor amb obres deficció com Coses vistes (1925)
i Rússia (1925). Quan esclata la guerra, Pla se sent amenaçat
i en una data indeterminada s'instal·la a Roma, on forma part de
la tertúlia del cafè Greco i escriu algun article pel "Il
Corriere della Sera". Queden en el terreny de la llegenda la relació
de Pla i Cambó, la feina real a Roma i el lligam amb els serveis
d'informació franquistes. Pla torna a Catalunya al gener de 1939,
i inicia l'etapa d'exili empordanès, cultivant la imatge del rústic
solitari. Josep Vergés li proposa col·laborar en el setmanari
"Destino", on tindrà una secció fixa des de 1940
fins 1975 i de manera menys constant en el "El Diario de Barcelona"
i en "El Correo Catalán". En la immediata postguerra
publica alguns llibres en castellà com Costa Brava (1941),
Rusiñol y su tiempo (1942), entre d'altres. El segon intent
de publicar l'Obra Completa, que comprèn una cinquantena
de volums, quallarà gràcies a la relació que manté
amb Josep Vergés de l'editorial Destino. Justament és amb
la publicació del primer volum de l'obra completa, El quadern
gris (1966), quan la seva cotització literària torna
a pujar; l'obra consolida la popularitat i el consum de Pla en un públic
ampli que en valora, sobretot, els aspectes documentals i humorístics.
Obra
Primera
volada
El
meu país
El
quadern gris
El quadern gris és un text
memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l'escriptor
reelaborà profundament per la seva publicació el 1966 com
primer al tom del seu colossal Obra completa, que comprèn més
de 45 volums. Està considerat no sols un dels millors textos de
l'autor sinó un dels més importants de tota la literatura
europea del segle XX. El quadern gris, anomenat així pel color
de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història
de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració
de la seva actitud vital davant la societat que lenvolta. L'escriptor
pren posició contra la literatura de la seva època i contra
el propi fet literari entès com a simple esteticisme o expansió
sentimental d'un subjecte. Per Pla la literatura és un mètode
que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada
a entendre el món i a la seva gent. Se situa programàticament
contra la literatura abstracta o metafísica i reivindica des d'un
pla moral i artístic el valor de la quotidianitat, del grisenc,
fins i tot del vulgar. Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres
obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la
seva visió del món, l'enorme valor del concret, del petit
i insignificant, del modest però indispensable per a l'ésser
humà. Contempla la vida, la seva pròpia, que manipula i
falseja sense rubor a fi de construir la seva pròpia identitat
literària, com una infinita successió d'instants banals,
d'anècdotes recollides de l'observació directa de la realitat,
una rica col·lecció de fets que neguen els apriorismes presumptuosos,
els valors absoluts i permanents amb els que l'ésser humà
pretén ingènuament dominar la realitat. Pla és un
escriptor realista, però el seu realisme no està desproveït
de grans dosis de sensibilitat, de grandesa humana, de qualitat moral.
Aquest text, subtitulat Un dietari, està estructurat
segons les convencions del gènere, organitzant una lliure acumulació
d'entranyable emoció; textos de diversa índole, on el jo
protagonista o el jo observador constitueix el seu únic fil conductor
al costat del referent cronològic. El quadern gris està
estructurat en dues parts gairebé simètriques, dedicades
respectivament i els seus escenaris dominants són Palafrugell en
la primera secció i Barcelona en la segona. La narració
s'inicia el 8 de març de 1918, el dia que Pla fa vint-i-un anys,
i acaba el 15 de novembre de 1919, a París com a corresponsal del
diari barceloní La Publicitat, inici d'una carrera
periodística que el mantindrà allunyat de Catalunya durant
gairebé dues dècades. A l'iniciar-se el dietari, Pla es
troba a la casa dels seus pares de Palafrugell ja que, segons afirma,
la universitat ha tancat les seves portes a causa d'una epidèmia
de grip. Aquest retorn forçat a la vida de poble, al seu paisatge
natal i als seus orígens encapçalarà el dilatadíssim
dietari que escriu en un quadern gris. L'escriptor falseja la data -la
universitat de Barcelona va tancar en realitat les seves portes a causa
de l'epidèmia el 10 d'octubre de 1918- per poder descriure la vida
rural de Palafrugell, un estadi previ a la seva immersió en l'agitada
vida de Barcelona, ciutat on acabarà els seus estudis de dret i
on començarà la seva professionalització com periodista.
La manipulació literària de la seva biografia respon a la
seva concepció del gènere memorialístic i al paper
que confereix a la ficció en sintonia amb els seus escriptors predilectes
com Montaigne, Stendhal o La Bruyère. Pla utlitzarà la descripció,
el diari personal, la reflexió, la narració, el diàleg,
la interpel·lació al lector, l'anàlisi dels costums,
el retrat d'un determiinado tipus humà o la crítica com
a recuros per a confegir el seu monumental dietari; però sens dubte
destaca per la seva importància el diario personal, magistral cultiu
de la descripció, la paisatgística en primer lloc. El paisatge
és reflectit amb lirisme versemblant, proveït de moviment
i humanitzat. El primer paisatge del quadern gris fa la seva aparició
ja en la segona pàgina. L'escriptor descriu amb gran detall i atenció
als sentits. una tarda de pluja. El color del cel, l'aspecte de la terra
banyada per l'aigua, la temperatura de l'ambient, el soroll monòton
i serè de la pluja. Per Pla lelement meteorològic
és de gran importància: el seu efecte sobre els éssers
humans, animals al cap i a la fi, és determinant ja que modela
el seu caràcter i condiciona les seves relacions amb el seu àmbit
vital. La vida i el seus misteris és una de les temàtiques
recurrents en l'obra de Pla. Lelement social, conjunt de relacions
davant les quals l'escriptor manifesta repetidament la seva desconfiança
i estranyament, li desperten, a pesar de tot, un gran interès al
seu afany per comprendre les. En primer lloc la família Pla seguint
les convencions del gènere memorialístic, dedicarà
bona part de les primeres pàgines del seu dietari als seus orígens
familiars, els seus pares i avis, i la idiosincràsia particular
que aquests presenten sota els cognoms Pla i Casadevall, patern i matern
respectivament. El nostre autor parlarà també del seu naixement.Ens
evocarà com de nounat despertava l'admiració d'Enriqueta
Ramon, veïna una vella i solterona dels Pla, que reclamava insistentment
que li confiessin al petit quan la seva mare el portava a prop d'un pou
que compartien les dues finques. Així, el nen era periòdicament
transportat als braços de la vella senyora per sobre del negre
abisme del pou. Aquesta anècdota, que lògicament l'autor
no pot recordar com viscuda, li és molt útil per abordar
un dels seus temes predilectes, l'absurd de bona part de les conductes
humanes. Al costat dels records de la infantesa, protagonitzats per ambients
que l'escriptor, recupera amb una nostàlgia desproveïda de
sentimentalisme, El quadern gris es deté en els seus primers anys
escolars, i ens esmenta les lectures suposadament coetànies a la
redacció del dietari. Lautor consigna el seu interès
pel Glossari d'Eugeni d'Ors, que no obstant això, criticarà
pel seu excessiu esteticisme, i la seva incapacitat, la seva incomprensió
davant dues obres majors de la literatura catalana clàssica, L'Atlàntida
i Canigó de Jacint Verdaguer. Latenció de Pla es projecta
preferentment sobre la vida quotidiana, sobre el curiós del cas
del comportament humà. L'home i la seva naturalesa, complexa mixtura
entre el racional i lanimal, provoca un gran nombre de pàgines
plenes d'observacions, opinions i constatacions empíriques. L'afany
dels homes, els seus interessos vitals, molt menys espirituals i dignes
del que cabria suposar, submergeixen a l'escriptor en un moderat pessimisme
vital, en una actitud desproveïda d'idealisme i de confiança
en el gènere humà, en la seva capacitat intel·lectual
o artística quan aquesta existeix. La intel·ligència
humana, la seva espiritualitat es mostra impotent davant la rotunditat
de la naturalesa, de la vida, de la grandiositat i diversitat del món.
Però a pesar del reconeixement de les limitacions del llenguatge,
Pla s'enfronta una vegada i una altra a la tasca de fixar per escrit les
seves impressions del paisatge, a constatar la seva fascinació
per la comarca de l'Empordà i per la seva ribera. Les descripcions
del mar, de Calella, el Canadell, de les localitats que configuren el
que més tarda vindrà a denominar-se com Costa Brava són
peces mestres del gènere, prova d'una capacitat literària
fora del común. Les grans dots d'observador de Pla no descuiden
en cap moment el factor humà, el protagonisme de la gent incardinades
en el seu paisatge. La segona part dEl quadern gris, datada el 1919,
és dedicada, en gran part, a la vida barcelonina de l'autor i al
gran nombre de relacions que va establir amb el brillant món cultural
de la Catalunya d'entreguerres. El text posseeix a més a més
algunes reflexions personals, conat de confessió sobre la seva
personalitat i sobre les seves limitacions. Lautor es veu a si mateix,
per una falta de caràcter, incapacitat per a l'amistat. Sols les
persones que poden ensenyar-li alguna cosa desperten el seu afecte, les
que lentretenen, en canvi, sols les tolera momentàniament.
Construeix el seu jo literari sobre el seu misantropia i la seva duresa
de caràcter. Amb elles s'enfronta a la gran ciutat durant la seva
etapa d'aprenentatge, un món ric i complex entre la decadent institució
universitària, les tertúlies d'intel·lectuals en
l'Ateneu i la Barcelona canaille. En ell freqüentarà al seu
gran amic Joaquim Borralleres, a Alexandre Plana, Pi i Sunyer, Antoni
Rubió, d'Ors, Pujols, Sagarra, Rahola, Crexells, Estelrich i un
llarg etcètera de personalitats de la cultura catalana. Les descripcions
de la ciutat, la Rambla, el passeig de Gràcia, la Gran Via, el
Paral·lel, disfruten de la mateixa fascinació emocionada
i de la mateix mestratge descriptiu que les seves descripcions del paisatge
empordanès. Pla camina incessantment pels carrers d'una Barcelona
populosa i estimulant, per una ciutat que estima sense confessar-ho. A
la capital catalana debuta com periodista, assisteix a l'agitació
obrera, als assassinats de sindicalistes, com el Noi del Sucre, contemplarà
la crua realitat de l'economia, el dolor i les frustracions dels ciutadans
anònims. Així mateix, prossegueix la seva observació
de la naturalesa humana, el seu incomprensible tendència a lirracional,
la seva vulgaritat, avorriment, inconstància, indiferència,
maldat i fals sentimentalisme. L'autor se sap partícip d'aquesta
naturalesa humana que descriu no a manera de retret sinó de clarificació.
En aquesta assistim a la consolidació de la seva vocació
com escriptor, en certa manera paral·lela i a un temps continuació
de la seva activitat periodística.
Un
senyor de Barcelona
Un senyor de Barcelona té
per protagonista a Rafael Puget, un personatge real de qui Pla ens transcriu
la història, narrada en primera persona, tal com la va escoltar
dels seus propis llavis. Puget, nascut a Manlleu el 1873, va morir a Barcelona,
on es va establir amb la família el 1888, després de la
mort del seu pare, del qui ens narra la curiosa història del segon
matrimoni, del qual Puget nera fill, a principis de la dècada
dels quaranta, poc abans d'aparèixer aquest llibre, perl es pàgines
de qual desfilen múltiples esdeveniments i personatges de l'època.
També conté un ric anecdotari, iniciant-se l'obra amb l'evocació
de l'última guerra carlista, de què ens dóna, entre
altres coses, una versió completament diferent de la correntment
divulgada, de l'ocorregut en el "Hostal de la Corda", enclavat
als voltants d'Olot, entre els generals Martínez Campos i Savalis,
on és creença popular que es va produir el canvi de bàndol
de l'últim al primer, cosa que va tenir com a conseqüència
que la segona guerra carlista acabés definitivament a Catalunya.
Puget diu conèixer la història per boca de Joan Deu, un
senyor d'Olot, que en temps de la Revolució de setembre havia estat
alcalde de la ciutat, i que durant tota la seva vida va ser entranyable
amic de Martínez Campos, amb lideari del qual no simpatitzava,
però a qui li unia la inquina que sentia per Savalls, sent la veritat
que en l'esmentat Hostal únicament es va concertar el permís
perquè els soldats carlistes poguessin anar a Olot per avituallar
se de tabac i espardenyes; cosa a la qual Martínez Campos va accedir
perquè així les seves tropes poguessin comprovar que els
carlistes eren homes com els altres i perdessin la desproporcionada i
fabulosa idea que tenien dels mateixos. No és res més que
un detall, una més de les moltes històries històries
que només podien ocórrer en aquells temps que es narren
en el llibre, que després de recórrer diferents enclavaments
de Catalunya - Vic, Girona..., centra la seva atenció en el seu
capital, la Barcelona de la primera exposició Universal -la de
1888-on Puget va ser un dels més assidus participants de la tertúlia
establerta en el cafè de l'Hotel Colom que fins a la guerra civil
va ocupar la part alta de la plaça de Catalunya. Era una reunió
de solera, i quan shi va incorporar, a l'instaurar-se en el cafè
de la plaça de Catalunya del mateix nom, ja venia del vell Continental
i abans del Petit-Pelayo. La tertúlia es reunia de set a nou de
la tarda i era coneguda com a la penya dels Jocs s'entén
dels Jocs Florals Un dels seus membres més actius, el poeta
Joan María Guasch, era tres vegades mestre en el Gai Saber. La
presidia Francesc Matheu i eren assidus de la mateixa, entre altres, Ferran
Aguiló, que escrivia a La Veu, el diplomàtic
Eduard Toda, restaurador dels monestirs d'Escornalbou i Poblet, l'escriptor
costumista Alexandre Font i Pla, Lluis Via i Pagés, fundador de
la revista Joventut, Narcís Olier, Amadeu Vives, Morera
i Galícia... Una tertúlia en la que es parlava del diví
i de lhumà, i especialment de dones; perquè en aquells
temps, quan no es sabia què fer, cosa que ocorria amb freqüència,
es parlava de dones. Dels seus contertulians ens parla Pla per boca de
Puget, però no només d'ells; per les pàgines del
llibre també desfilen Rius i Taulet, Mariano Cubí, el pintor
Ramón Casas, Raimon Casellas, Emili Junoy, Pompeu Gener, Alcover,
personatges que van desenvolupar un important paper en la història
de Barcelona encara plàcid, els dandis s'exhibien passejant per
un Passeig de Gracia encara a mitjà construir i que circulaven
tirs de cavalls. Una Barcelona de vells carrers i places pren vida a través
d'aquestes pàgines animades per una infinitat de personatges que
els donen vida amb les seves anècdotes; personatges llegendaris
que van abundar molt per aquells temps; de vides que avui seria impossible
repetir, sense tampoc oblidar importants esdeveniments artístics
i polítics; com per exemple els mítics i explosius mítings
del Lerroux de l'època dels joves bàrbars, en
què ja s'apreciava aquesta intolerància que al cap dels
anys desembocaria en la guerra civil. Un llibre que ens parla de la vida
d'un típic senyor de Barcelona, home de molts amics
als que sempre va voler i en què assegura pensar cada dia, segons
li confessa a Pla en les seves acaballes. És obra en què
viu la ciutat en la qual es desenvolupa principalment, entranyable, de
lectura fàcil i gratificant.
Documentació
Article
publicat a El País el 29/05/02 per Xavier Moret
Retorno al Mas Pla
Nunca, hasta
hace unos días, había estado en el Mas Pla y, sin embargo,
tenía la sensación de que ya había estado allí
muchas veces. La lectura de la obra de Josep Pla (1897-1981), con sus
adjetivos exactos, estaba en el origen de este engaño. Sabía
ya, antes de llegar, de la orientación del mas respecto a la estrella
polar, de su aspecto macizo, de la sala rectangular de la primera planta,
de la gran campana de la chimenea, del bello paisaje del Empordà
que se divisa desde sus ventanas... Pocos autores tienen, como Pla, la
capacidad de adaptar su literatura a un paisaje de un modo tan preciso.
Pasa con su obra lo mismo que con aquel gran mapa que Borges imaginó
como el sueño de un cartógrafo, de una fidelidad tan absoluta
que se superponía, punto por punto, con los accidentes del país
que reproducía.
Cuando Frank Kerl, sobrino de Josep Pla, me ofreció la posibilidad
de visitar el mas de la familia, acepté encantado. Llegué
a Llofriu uno de esos soleados días de primavera en los que el
Empordà luce como un paraíso a escala humana. El verde era
más verde que nunca y la tramontana había dejado un aire
absolutamente nítido. El Mas Pla, con su fachada cubierta de hiedra,
su aspecto de caserón contundente y sus múltiples ventanas
en forma de arco, ejercía su dominio en un cruce de carreteras.
Entré por un camino flanqueado de cipreses y no tardé en
encontrarme con la sonrisa de bienvenida de Frank Kerl. 'Aquí,
frente a la entrada principal', me explicó, 'antes estaba la era'.
Era la primera señal del paso del tiempo. Tras 20 años de
la muerte de Pla, la era ha sido sustituida por un aparcamiento y un jardín
tapizado de césped y con unos cuantos olivos centenarios.
'El mas se compone en realidad de dos casas', prosiguió Frank Kerl.
'La antigua es pequeña, del siglo XVII. La parte nueva, sin embargo,
es más espaciosa. La hicieron mis antepasados en el siglo XIX,
cuando la filoxera acabó con las viñas de Francia y los
mercaderes franceses venían aquí a comprar vino. La comarca
se enriqueció y fue entonces cuando hicieron esta casa'.
En el interior, la visión de la inmensa sala principal, con la
chimenea en un extremo, remite inmediatamente a las numerosas fotos que
le hicieron a Josep Pla. 'La sala mide 96 metros', me indica Frank con
precisión de arquitecto. 'No ha cambiado mucho desde los tiempos
de Pla. Sólo las ventanas, que ahora son tres en arco. Pla solía
pasar las horas sentado en esta mesa, escribiendo junto a la chimenea'.
En un estante hay una foto suya que lo certifica. Escribe bajo la gran
campana, apoyado en la mesa, en el mismo sitio donde ahora se sienta su
sobrino Frank. 'Pla vivía solo en esta casa en invierno. Hacía
mucho frío, a veces hasta 8 grados, y él siempre estaba
bajo la campana, escribiendo. También escribía en la cama.
Se ponía una chaqueta de comando que alguien le había regalado
y se cubría con una manta eléctrica. La casa era glacial,
pero si no hubiera llevado esta vida no habría podido escribir
tanto. El concepto de confort no lo tuvo nunca. Era austero. De la casa
no se ocupaba. Cuando instalé la calefacción, en los años
setenta, lo mandé unos días al motel Empordà. Cuando
llegó el invierno, y al ver que la casa estaba caliente, se negaba
a aceptar la realidad. 'Aquest hivern és molt suau', decía'.
Los muebles de la sala son los que había en tiempos de Pla, pero
restaurados. En los estantes hay libros suyos y al abrir los armarios
se produce el milagro de un salto en el tiempo, como si de pronto retrocediéramos
30 o 40 años. En ellos guarda Frank los recuerdos de Pla: una boina,
fotos, condecoraciones, medallas, plumas... y primeras ediciones de sus
libros. 'La casa no está abierta a los visitantes', puntualiza.
'No quiero que esto se convierta en un museo, ya que yo sigo viviendo
aquí con mi familia, pero he querido guardar todo lo que he podido
de Pla, como un homenaje'.
Visita al Mas Pla. Frank Kerl ha conservado muchas cosas de su tío
escritor, pero no quiere convertir la casa en un museo
A mano derecha, al final de la sala, está la habitación
de Pla, con la imagen de un santo presidiéndola y la misma cama
en la que durmieron sus padres y donde murió él. 'Él
dormía al principio al otro lado de la sala, pero salió
una gotera y, en vez de arreglarla, se mudó a la habitación
de sus padres, que ya habían muerto', explica Kerl. 'La verdad
es que no se cuidaba mucho de la casa'.
Pasamos por la otra habitación, repleta de libros, y por la cocina
antes de regresar a la sala. 'Pla no compró nunca ningún
mueble', cuenta Frank, 'pero no tiraba nunca nada. Lo guardaba todo en
las cómodas de la sala. Allí había desde facturas
de hotel hasta cartas de amigos. El trabajo está en buscar las
cartas contrarias para poder leer lo que él les escribía'.
Junto a la chimenea, con una expresión que recuerda a la de Josep
Pla, su sobrino me regala una anécdota de cuando al escritor le
dio, en los años cuarenta, por dedicarse al contrabando. 'Se hizo
construir un barco de 11 o 12 metros en L'Escala', explica. 'Debía
de ser en 1947. En teoría, el barco era para ir a pescar langostas
al cabo de Creus, pero en realidad era para ir a Génova a buscar
piezas de recambio de coches, ya que entonces no había por aquí.
Fue a Génova con un amigo, Llimona, y compraron las piezas, pero
en el viaje de regreso los sorprendió una tramontana y tuvieron
que refugiarse en el puerto de Sète. Allí los gendarmes
les requisaron todo... El barco se quedó en Calella, pero al cabo
de un año se vendió el motor y el barco se hizo astillas
en la playa'.
Cuando llego a casa, busco lo que Pla escribió sobre el mas y encuentro
este párrafo: 'Des de la finestra del mas contemplo els camps de
gra d'aresta, com degué fer, durant els segles, la llarga fila
dels meus obscurs avantpassats. Hi ha un moment que les espigues, d'un
verd àcid, del blat que el ventet fa ondular, maduren i agafen
un lleugeríssim to daurat. La flor vermella de les roselles es
comença d'esblaimar. Els camps de civada es tornen d'un color d'escuma
blanca. És un moment, un dels més extraordinaris de l'any.
Aquest moment el vaig veure, per primera vegada, a les deu del matí
del dia 20 de maig de 1933 després d'una nit d'insomni i de fatiga
pesada'. Han pasado casi 70 años desde aquel mes de mayo, pero
la descripción de Pla sigue siendo insuperable.
Article
publicat al diari Avui el 25/03/02 per Francesc Puigpelat
La manipulació
de Pla
És
bastant trista l'apropiació (n'hauríem de dir indeguda,
en termes financers?) que el PP està perpetrant de la figura de
Josep Pla. I potser encara més trist que a quasi ningú sembli
importar-li aquesta burda manipulació. Fa pocs dies, José
María Aznar en persona va presentar a Madrid la traducció
castellana de les Notes per a Sílvia i les Notes del
capvesprol, va reivindicar l'ideari de Pla, i encara és hora
que algú amb cara i ulls li respongui. On són els intel·lectuals
i/o polítics catalans? No és això una opa hostil
del PP a la cultura catalana? Ningú és capaç de replicar
les bestieses que va dir Aznar durant l'acte de presentació?
A la vista que no ho fa ningú amb més pes, em permeto, modestament,
contestar a Aznar. I ho faré en un punt especialment sensible:
el del bilingüisme. Aznar va reivindicar Josep Pla com a autor bilingüe
i va exalçar el fet que aquesta condició no li causés
cap problema. Li contestaré amb una cita del mateix Pla: "El
bilingüisme pot ser eficaç en la comptabilitat o en un report
administratiu. En la literatura, i concretament en la poesia, és
inconcebible si hom pretén fer alguna cosa que existeixi realment.
El bilingüisme és un fet contrari a la limitació inexorable
de la intel·ligència i de la sensibilitat humanes, la negació
de la unitat fatídica de l'individu". Aquesta frase és
al volum 21 de l'Obra completa de Pla, titulat Homenots,
tercera sèrie. Una Obra completa que, per cert, no inclou res de
res escrit en castellà, cosa que confirma que Josep Pla no es va
considerar un escriptor bilingüe.
A més, li recomano a Aznar que llegeixi (si pot, ja que tothom
sap que ell, defensor del bilingüisme, és un monolingüe
de pedra picada) el text El bilingüisme, a Per passar l'estona,
volum 36 de l'Obra completa. Pla hi explica que ell només
domina de debò el català i que ha escrit llibres en castellà,
només per raons alimentàries, ja que al règim de
Franco (ho recorda, senyor Aznar) cap autor no es podia guanyar la vida
escrivint només en català. Josep Pla afegeix en to irònic
que si els escrits alimentaris s'haguessin de considerar literatura, aleshores
ell no seria un autor bilingüe, sinó quadrilingüe, perquè
també és autor de textos escrits originalment en francès
i en italià. En conclusió: Josep Pla podria ser considerat
un autor monolingüe (per vocació) o quadrilingüe (per
necessitat). Però bilingüe, mai. Mai de la vida, presidente.
Article
publicat a El País el 20/04/02 per Rafael Conte
Todo en
Pla fue dietario
Resulta curioso
comparar estos dos libros -sendos homenajes a la gran figura de Josep
Pla, el fundador de la actual prosa catalana y gran escritor en castellano
también- entre sí, ya que, aunque su origen haya sido diferente,
pues este segundo Dietario es suyo en su integridad, mientras el
Diccionario es una antología de sus opiniones sobre literatura
y escritores espigada de su obra por uno de sus grandes expertos, el autor
mallorquín también bilingüe Valentí Puig, los
resultados son muy similares, pues su relectura casi conjunta (ya los
conocía en catalán) me reafirma en la idea de que toda la
gigantesca obra del escritor ampurdanés no es más que un
oceánico, universal y permanente 'diario' o 'dietari' en catalán
como él mismo decía.
Pienso que ambos términos deben diferenciarse mejor, pese
a que el influjo de Pla haya sido decisivo para extender el término
catalán entre los escritores castellanos, que lo han difundido
de manera abusiva. El 'dietari' se originó entre los cronistas
medievales de la corona de Aragón y de ahí pasó a
los libros contables de los mercaderes y comerciantes hasta pasar al castellano.
Un 'dietario' en castellano como el 'dietari' catalán eran libros
para anotar operaciones día a día, cronológicamente
fechados como hacían en Francia los autores del género journal,
donde descubrió Blanchot esa exigencia de fechas que nuestros di(et)aristas
rechazan-, pero Pla lo utiliza con tal libertad, que entre nosotros ha
desembocado en nuestro actual libertinaje, y que hasta ha merecido los
aplausos de Jordi Gracia que le dedica un capítulo en su parcial,
sabio, optimista y mendaz Hijos de la razón. Signo de estos
tiempos en los que el mercantilismo nos domina y donde ha descubierto
Mainer una deriva hacia la privatización de nuestra literatura.
Bien, no sigamos más por ahí, confundamos diarios con dietarios
para reconvertirlos en conjuntos de opiniones y ocurrencias sin parar,
que es de lo que se trata al final. Lo que sucede es que, para empezar,
Pla calificó como 'dietari' su auténtico dietario de juventud,
el primero, el que, reescrito y titulado como El cuaderno gris
(en bolsillo en Destino), ocupaba sus primeros años de 1919-1920,
con el que inauguró en 1966 su obra completa y que traducido por
Dionisio Ridruejo y su esposa Gloria Ros arrasó entre nosotros
y ya ha sido incluido en el primer volumen de estos Dietarios, presentados
por Arcadi Espada, y que el buen traductor Xavier Pericay nos acaba de
completar. Las otras tres partes (Notas dispersas, Notas para Sílvia
y Notas del crepúsculo) son las novedades absolutas que
en castellano estos dos volúmenes nos aportan, aunque falten algunos
'dietaris' catalanes menores que no figuraban en la 'obra catalana' canónica.
Pero, en fin, aquí está lo esencial de Pla en la materia,
y subrayemos su evidente importancia y la corrección del trabajo
presentado. Lo más disperso son las Notas para Sílvia,
aunque, en fin, reclamando la debida separación entre diarios (para
los castellanos) y dietarios catalanes, y protestando contra las confusiones
cronológicas y la difusión de todo en el océano torrencial
de ideas y ocurrencias que sólo el genio (de Pla) legitimará
siempre, hay que decir que desde el rigor de El cuaderno gris al
desorden de las Notas para Sílvia (con sus magníficas
poesías narrativas y su gran 'un infarto de miocardio') hasta el
arrasador conservadurismo (agnóstico y materialista siempre) de
las Notas del crepúsculo, la lectura de estos dos gruesos tomos
es una totalización del saber y del placer.
Lo del Diccionario Pla de literatura, seleccionado, ordenado y
-bien- presentado por Valentí Puig es otra cosa: en primer lugar,
no es de Pla (aunque se trate de sus textos), sino de Puig, quien le conoce
bien, pero siempre lo orienta según sus gustos y en su propio sentido.
En segundo lugar, sólo es un diccionario por su orden alfabético,
y para terminar y diga lo que diga el seleccionador, Pla no era un crítico
literario propiamente dicho. Opinaba (y de qué gran y excepcional
manera) sobre escritores y libros sin parar, pero era tan antiacadémico,
antiliterario, antirretórico y anticonvencional que exponía
sus gustos sin matizar demasiado. Lo que más amaba era lo italiano,
lo que más admiraba era lo inglés (no lo norteamericano)
y lo que más conocía era lo francés, y dentro de
ello sus moralistas, desde Montaigne a Pascal, de Joubert a Chamfort,
hasta rescatar al final al gran Sainte-Beuve como tal, que ya era hora
que alguien así lo proclamara en sus horas más bajas por
culpa de un Proust que se excedió al defenderse antes de exponer
su obra a un malentendido que nadie le había planteado, sin saber
que hoy el triunfo de este último es total entre la historia y
la crítica actuales. Pues entre Sainte-Beuve y el multiculturalismo
sólo hay la nada. Pero la lectura de las lecturas y de las opiniones
sobre libros, lecturas y escritores de Josep Pla, sin ser una verdadera
crítica, es la historia de la vida de un (gran) hombre, entre palpitaciones,
gustos, errores y aficiones tan vivas y vitales que su lectura es como
la de escuchar a un gran afinador de pianos en pleno trabajo: tan sabroso
como inolvidable, irritable y fascinante.
Article
publicat al diari Avui el 31/03/02 per Jordi Serrat
Pla, un
realista social
Fins ara
la majoria d'investigadors que han estudiat l'autor dels Homenots
s'han centrat en aspectes de la seva biografia o bé han fet una
anàlisi literària dels seus llibres. Però l'escriptor
Josep Pla no interessa només als filòlegs. L'autor empordanès
va escriure milers de pàgines sobre la gent del seu país,
sobre l'Empordà o sobre els pagesos, i, per tant, és lògic
que els antropòlegs també vulguin rastrejar la seva escriptura.
Eliseu Carbonell i Camós, professor del Departament d'Antropologia
Social a la Universitat de Barcelona (UB) porta sis anys i mig fent una
extensa tesi doctoral que ara està ultimant. La seva recerca deixa
clar que Pla construeix en la seva obra un model de cultura empordanesa.
L'objecte del seu estudi és una exploració històrica
i social d'un àmbit com l'Empordà a través de l'obra
planiana.
Aquest jove investigador de 32 anys, que viu al poble de Mosqueroles,
al Montseny, parteix de la base -com ja havien observat Josep Maria Castellet,
Nèstor Luján o Salvador Espriu- que el pas del temps és
un argument estratègic o fil conductor de tota l'obra planiana.
Carbonell dissecciona tot el que escriu Pla sobre els empordanesos i el
pas del temps i n'analitza l'antropologia del temps.
La Guia de lectura de la tesi d'aquest expert és el llibre Les
hores, ja que inicialment el seu objectiu era fer una edició
crítica comentada d'aquest títol. Però a mesura que
avançava la investigació el treball va anar creixent. Carbonell
ha fet un buidatge dels 45 volums de l'obra completa de Pla i ha anat
classificant dins de 1.500 fitxes tots els conceptes, reflexions o referències
que Pla fa sobre el temps.
L'estructura que segueix està dividida en quatre grans capítols:
el temps viscut (la vivència temporal que té cada persona),
el temps ambiental (la meteorologia, que condiciona molt les societats
agràries i pesqueres), el temps social (que dóna consciència
a una col·lectivitat) i les estacions.
Natura destructora
L'estudi permet constatar com el temps "entra molt a fons" en
el caràcter dels empordanesos. "Pla està parlant de
qualsevol tema i de cop i volta apareixen els ametllers florits, o la
Quaresma amb el vent de garbí", recorda Carbonell. "Pla
diu que el vent de garbí produeix un estat d'ànim amb més
discussions i baralles. I si després vas a un altre passatge d'un
altre llibre torna a sortir el garbí precisament quan hi ha una
baralla. Tot encaixa sempre", exemplifica.
Una altra qüestió interessant és veure com Pla estava
en contra de la creença estesa que la natura és sempre sàvia
o ordenada. L'escriptor pensava que la natura és indomable-destructora
i que la manera de corregir la seva força devastadora és
a través de la cultura. Pla -com detalla Carbonell- sempre jutja
de forma negativa les tempestats i els fenòmens meteorològics
excessius. De la mateixa manera que el cinema o la literatura dramàtics
presenten sovint escenaris criminals lligats a dies de pluja, Pla associa
la noció de solstici o equinocci a les desgràcies.
Carbonell creu que és important subratllar com Pla va estar molt
en contacte amb la seva gent, de la seva comarca. "L'anomenat autoexili
interior de la postguerra va ser un allunyament de l'Espanya política
i literària, però va ser un acostament de Pla al poble real".
I, segons Carbonell; a diferència dels folkloristes que indaguen
a l'etnografia per motius patriòtics, Pla s'apropa a la gent aplicant-hi
un realisme social que és econòmic: "Quan Pla descriu
que un pagès està rumiant a la vora del foc, sap que aquell
pagès no pensa en rondalles, sinó que està calculant
com enganyarà l'amo", diu.
Les conclusions de l'estudi tenen a veure amb com Pla recull el testimoni
del seu país. Aquest assagista descobreix com l'obra planiana és
molt útil per al coneixement antropològic de la societat
empordanesa, tot i que cal contrastar-la amb altres estudis d'història
social.
Carbonell ha aprofundit sobre com el temps meteorològic -que condiciona
tota organització social- convergeix amb el temps social en el
cicle estacional. Creu que Pla toca aquest tema en tres àmbits:
l'Empordà rural, les petites poblacions marineres i les localitats
de mercat com Palafrugell o Torroella de Montgrí.
L'autor de la tesi té la certesa, però, que avui ja no queda
gairebé res de l'Empordà agrari de Pla. "L'Empordà
dels nostres dies és un Empordà enjardinat, molt diferent".
Però Carbonell revela que en un futur voldria analitzar com s'ha
transmès oralment la literatura de Pla a Palafrugell. "Si
vas qualsevol dia a dinar a l'Arc, és gairebé impossible
no sentir algú que digui alguna cosa que escriu Pla. S'hauria de
saber si aquests homes estan citant Pla o bé va ser Pla que va
recollir una manera de parlar", conclou. "Ignorem fins a quin
punt Pla va posar de moda el concepte de collonada o el va recollir del
que deia la gent".
Fabulació
i realisme
La idea d'un
Pla realista en certa manera xoca amb altres estudis, com ara el llibre
Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària,
del filòleg gironí Xavier Pla, qui precisament defensa el
contrari. Xavier Pla creu que Pla fabula i s'inventa la seva autobiografia
com una estratègia narrativa per ser més creïble per
al lector. Eliseu Carbonell mastisa, però, que els dos treballs
no són totalment oposats, ja que mentre que Xavier Pla ha fet una
mirada de filòleg, la seva és d'antropòleg.
Per Carbonell, però, el realisme de Pla, de vegades, és
fins i tot superior al de molts historiadors, encara que cometi inexactituds.
"No té importància si una data balla, o si parla d'un
lloc on ha estat, l'important és que Pla s'acostava a les persones"
-creu Carbonell- "Potser Pla no va ser a la reunió que descriu
a Nocturn de Primavera, però va anar a moltes festes com aquelles,
observant i escoltant tot el que s'hi feia. I això és el
que compta".
El que tenen en comú Eliseu Carbonell i Xavier Pla és que
pertanyen ja a les noves generacions d'erudits que llegeixen Pla sense
prejudicis ideològics i prescindint del personatge.
Eliseu Carbonell pensava titular el seu treball Estratègies antropològiques
del narrador, però diu que encara no té el títol
definit, una tesi que acabarà properament.
Article
publicat a ABC per Juan Pedro Quiñonero
Las relaciones de Josep Pla con la escritura quedaron fijadas, para siempre,
muy temprano, cierta Nochebuena descrita en el Cuaderno gris,
cuando el jovencísimo autor, antes siquiera de consagrarse al periodismo,
mucho antes de llegar a pensar en publicar su primer libro, escucha con
infinita melancolía la bulliciosa algarabía familiar, descubriendo
que, en verdad, él está condenado a la diabólica
manía de escribir.
Toda la obra de Pla prolifera y se explica a través de aquella
primera revelación gloriosa y fatal: la literatura, o, más
exactamente, quizá, la escritura, son la semilla y la arquitectura
espiritual de un hombre, un pueblo; a través de la lengua establecemos,
recreamos y prolongamos nuestra relación con la historia, la cultura
y la materia espiritual que también forman parte de todas las cosas
creadas.
A partir de ahí, las relaciones de Pla con la lengua, las lenguas,
su cultura, las culturas, los libros, los autores, la obra toda de la
civilización, son sencillamente indisociables. Cada palabra, cada
obra, cada escritor, forman parte del universo estrellado de la creación.
Y su interés último reposa en la parte que la escritura
ilumina y juega en esa inmensa arquitectura espiritual, concepto que yo
tomo de Juan Ramón Jiménez y utilizo muy libremente en mi
libro sobre España.
Valentí Puig ha hecho realidad un trabajo inmenso e indispensable.
Un diccionario que nos permite seguir el hilo de Ariadna de las relaciones
de Pla con la literatura. Tarea enciclopédica y monacal, que Valentí
cumple con autoridad ejemplar.
Pla dijo en infinidad de ocasiones que buena parte de su obra era una
respuesta puramente laboral a la urgencia y exigencias del periodismo.
De ahí, en ocasiones, su apariencia fragmentaria. Le cabe a Valentí
el inmenso honor de haber compuesto y ordenado los distintos elementos
de ese puzzle, para ofrecer, ordenados, con pulcritud, todos los materiales
esenciales.
Valentí ya fue el primero y quizá el único en advertirnos
de la dimensión política más alta de la obra de Pla,
que, por momentos, posee la envergadura de Burke diseccionando los primeros
meses de la Revolución francesa, o de Tocqueville contemplando
el devenir de la democracia americana. Con varios matices capitales: Pla
no sólo fue un testigo visionario de las consecuencias del putch
bolchevique, la ascensión del fascismo y el nazismo, o la Guerra
Civil española; esas páginas, memorables, sin duda, forman
parte, no lo olvidemos, de un corpus mucho más vasto, como es,
en su caso, la construcción mitológica de Cataluña.
El vulgarismo inocente de un Pla «realista», que se confunde
con la tradición de sus primeros y no siempre más felices
escoliastas, olvida e ignora que Pla, con mucha frecuencia, era capaz
de inventarse, literalmente, por completo, personajes y paisajes, presentados,
con malicia, como «descripciones» de realidades puramente
imaginarias. El monumental Diccionario de Valentí quizá
sea un instrumento indispensable, desde ahora, para intentar explorar
los infinitos caminos y matices de la prosa de Pla, que también
podía confundir al lector con su gusto pronunciado por la ironía,
el humor, la más devastadora socarronería, el pudor de quien
se refugia en la soberbia y la distancia para callar y proseguir su gloriosa,
para nosotros, condena a la escritura.
Al final de ese majestuoso viaje se desemboca en el principio de todo.
Los griegos, los historiadores romanos, Tolstoi, Stendhal, Chateaubriand,
Leopardi, Baroja, Azorín, Cela (que Pla compara con Quevedo), Thomas
Mann, Joyce, Proust, etc. Siendo lo que son los negocios del libro, la
leyenda y la ignorancia han querido que las opiniones de Pla se conviertan
en chismes librescos, de una prodigiosa nadería. Con el inmenso
pudor y respeto que solo tienen quienes son capaces de generosidad y grandeza,
Valentí nos ayuda de manera decisiva a reconstruir una realidad
mucho más vasta y frondosa: en el caso de Pla, cada opinión,
cada revelación, cada arbitrariedad, forman parte de un caudaloso
río llamado a desembocar en el océano sin orillas de las
relaciones entre el hombre, la historia, la memoria y la cultura.
Ante la tarea saturnal del tiempo y la historia, que todo lo devoran y
destruyen, Pla opone la titánica tarea de la escritura, creando,
a través de una prosa limpia, clara y cristalina, la realidad espiritual
de nuevos mundos imaginarios. A través de la lengua, fingiendo
su respeto por la realidad, siempre volátil y cambiante, Pla imagina
y hace realidad el tiempo mesiánico de la resurrección,
que no es sino la capacidad del verbo, el logos, la palabra, de salvar,
crear, construir y reconstruir una arquitectura espiritual sin cesar amenazada
por la historia y el paso del tiempo.
De ahí que Pla sienta verdadero espanto ante los escritores (grandísimos
escritores, en muchos casos) que se abandonan o parecen abandonarse al
cultivo del «yo» amenazado y versátil, perdido en un
mundo y una civilización en crisis. Contra los trabajos y los días
del tiempo saturnal de la naturaleza, Pla avanza la solitaria tarea de
quienes creen en las virtudes morales de la lengua, a través de
la disciplina arquitectónica y espiritual de la memoria y el estilo.
Buena parte de la gran literatura de la segunda mitad del siglo XX nos
habla (¿cómo podía ser de otro modo?) de los inmensos
cataclismos de la conciencia del hombre moderno, describiendo, con distinta
fortuna, su errabundo descarrío. Ante esos insondables abismos
sin fondo, la palabra del escritor titubea, vacila, y llega a precipitarse
sin remedio ni socorro en la descripción atormentada y agonal de
su más íntima confusión mental.
Esa tradición nace, muy groseramente, con el San Antonio de Flaubert,
alcanza su punto álgido con el legendario monólogo final
de Molly Bloom, y tiene infinitas expresiones posteriores. A través
del trabajo sin par de Valentí, es posible confirmar, si alguna
duda cabía, que Pla considera catastrófico el abandono a
ese nihilismo suicida. Él prolonga de manera quizá única,
entre los escritores en lengua romance, su confianza intacta en la palabra
y la escritura. Contra el caos destructor y ciego, Pla opone el trabajo
sin fin del heroico ejercicio solitario de la diabólica manía
de escribir, tramando historias, buscando, encontrando, salvando, construyendo
y reconstruyendo, sin cesar, los cimientos de la arquitectura espiritual
que nos ayuda a descubrir la entereza de un hombre y un pueblo, afirmando
su identidad, en cuarentena, frente a las fuerzas endemoniadas de la historia.
Pla hereda de los griegos su confianza en el cultivo de la tierra, con
dolor e inmenso trabajo, contra la incertidumbre devastadora e imprevisible
de la meteorología. Esa tarea sin fin de roturación de la
lengua requiere el respeto y sometimiento a una disciplina arquitectónica,
que viene, en su caso, de la casa romana, construida con áurea
simplicidad marmórea.
Links
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/viurebcna.html
Primera volada
http://partal.com/aelc/autors/plaj/index.html
Pertany a
la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en
el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre.
Traduccions. E mail.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-pla.html
Presenta
dos textos de Josep Pla. Sobre el teatre català del s.XIX i en
Crexells i en Fabra.
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/indpla.html
Una web molt
completa sobre Josep Pla. Conté una tria de textos, S'acompanya
amb un arxiu de veu del propi Josep Pla, segueix amb comentaris fets pel
propi Pla sobre autors significatius de la literatura catalana. Articles
de diari, etc.
http://www.geocities.com/perpinya/tx-plaam.html
Text de Josep
Pla: Temps de febrer: els ametllers.
http://pie.xtec.es/recursos/socials/anypla/
Any Pla
http://pie.xtec.es/sedec/jpla.htm
Dossier didàctic. El carrer estret
http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/brudes2.html
Article de xavier Bru de Sala sobre Josep
Pla i Salvador Espriu
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/joseppla.html
Conté
una bibliografia bàsica, informaciói links sobre les obres
de l'autor.
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|