|
|||||||
Juan Marsé (Barcelona, 1933). Cursà estudis primaris fins els tretze anys, edat en què entrà a treballar en un taller de joieria. El 1958 començà a escriure a les revistes "Ínsula" i "El Ciervo", i el 1959 obtingué el premi Sésamo per la seva narració Nada para morir; després de la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete (1959), marxà a París, on es guanyà la vida fent diveros oficis i visqué en contacte amb els exiliats espanyols. El 1962 publicà Esta cara de la luna (1962) i, a partir de Últimas tardes con Teresa (1966) -premi Biblioteca Breve- on apareix l'esplèndid personatge Pijoaparte, i La oscura historia de la prima Montse (1970), començà a obtenir un notable èxit. L'estil d'aquestes novel·les, que recull elements de la literatura social, el seu ambient, la Barcelona de postguerra, i la seva temàtica, la interrelació entre elements de diferents capes socials, segueixen a Si te dicen que caí (1973), que aconseguí el premi México i fou prohibida a Espanya per la censura franquista, La muchacha de las bragas de oro, premi Planeta del 1978 i Ronda de Guinardó (1984), premi Ciutat de Barcelona de literatura castellana del 1985. El 1990 obtingué el premi Ateneo de Sevilla per El amante biligüe, una obra sarcàstica sobre els conflictes lingüístics a Catalunya. El 1993 aparegué El embrujo de Shanghai, una autoparòdia de les seves primeres novel·les en què Marsé recupera el món gris de l'Espanya depostguerra, per la qual li foren atorgats els premis de la Crítica i el premi Europa. Bona part de les seves obres han estat portades al cinema. La seva última obra és Rabos de lagartija publicada el 2001. Ronda del Guinardó Ronda del Guinardó narra la història d'un inspector de policia, malalt i a punt de jubilar-se, que va a un orfenat dedicat a recollir nens abandonats, situat en el seu antic barri. Busca una nena de tretze anys que en feia dos anys que havia estat violada. Vol que la noia l'acompanyi a un hospital per tal de reconèixer el cadàver d'un deliqüent de qui es sospita que fou el culpable de la seva violació. La noia treballa fora de l'orfenat -que es manté gràcies al treball dels seus asilats- i ha d'acabar la feina abans de procedir a la dolorosa identificació. És una denúncia social a través d'un episodi gris a manera de testimoni tractat amb cruesa i violència. L'acció ocórre unes hores després de la tarda del 8 de maig. Si te dicen que caí Si te dicen que caí rememora a través de Sarnita -que ara és el celador Nito-, a través de vàries i llargues mirades retrospectives, els anys obscurs de la immediata postguerra al voltant de la mort de Java, el seu amic. Java havia utilitzat mitjans de tot tipus (legals o no) per ascendir socialment. Alguns habitants dels suburbis, tipus molt diferents, i uns quants anarquistes organitzen accions violentes contra els vencedors de la guerra. La rancúnia, la venjança, tot tipus de vexacions, tan brutals com sexualment sinistres, estan permeses. Els personatges pateixen aquest desgast per a fugir essencialment de la fam, però també de la pobresa, del tètric destí de la marginació. El narrador recrea la postguera espanyola a través de confusos i demoledors records que es capbussen en els primers anys quaranta i que s'estenen fins als seixanta. El tíol és un revers de l'himne falangista, el dels vencedors de la guerra, aplicat a la batalla, però traslladast a l'àmbit quotidià. El embrujo de Shanghai El embrujo de Shanghai té com a escenari un barri de la Barcelona de postguerra, on Daniel, un adolescent fill d'un desaparegut en laguerra, passa uns mesos sense haver d'anar a escola a l'espera de poder començar a treballar. La vida quotidiana del barri transcorre gris i monòtona, sota la duresa de les condicions de la la vida i la sensació de derrota de la majoria dels seus habitants. Només el record dels qui van marxar i les aparacions esporàdiques dels maquis que creuen la frontera suposen un parèntesi en la vida del barri. Daniel acompanya cada matí al capità Blay, un vell mig boig que recull signatures contra una xemeneia contaminant i, a les tardes, va a casa de la Susana, una jove tuberculosa, per a fer un dibuix de la malalta que acompanyi les signatures. La noia està obsessionada amb el record de Kim, el seu pare, un maquis mític a qui a penes pogué conèixer. L'arribada d'un company, Nandu Forcat, trastoca la vida de tots. Forcat els explica a la història de Kim, que hauria marxat a Shanghai seguint a un criminal nazi. La narració del nouvingut enlluerna els joves evocant un món exòtic i meravellós, envoltant la figura del Kim amb la llegenda i mantenint oberta la possibilitat que algun dia torni i s'emporti la seva filla amb ell. Encerrados en un solo juguete Encerrados en un solo juguete ens dóna una visíó lírica i crua dels joves de la classe mitjana hereus dels desastres de la guerra, perquè no se senten lligats a ella. Viuen la seva confusió sense ideals i activitat motivadora. Tina Clement, una noia de dinou anys sense cap més ambició que el flirteig amorós i les lectures superficials, és amiga d'Andrés Ferrán, un treballador de joieria que perd la feina, i de Martín, un jove també sense voluntant ni ambicions.Els dos nois es disputen els favors de la jove. El pare d'Andrés va morir durant la guerra a causa de les seve sidees. El pare de Tina emigrà al Brasil, des d'on envia diners a la família. Les mares d'ambdós viuen del passat, alienes a l'acceptació i reconeixement de la realitat del present. A més de debatre's en flirtejos, rebuigs i atraccions, Tina i Andrés, com altre gent de la seva generació, només semblen trobar una possibilitat de fugida: marxar a l'estranger. Ella té esperanaces que la reclami el pare. Andrés s'adona que aquesta no és la solució i es nega a acceptar la idea de marxar. Poc a poc anirà entenent que l'única possiblitat d'orientació és precisament la contrària: quedar-se. El pare de Tina escriu allunyant-se desl seus: ja no enviarà més diners. La mare, exhaurides les seves esperances, mor. Andrés accepta la seva responsabilitat, busca treball i i l'amor dóna plena sartisfacció a lavida, substituint-la per a qualsevol altre raó. Esta cara de la luna Esta cara de la luna narra la història de Miguel, un jove inconformista, fill de director d'un diari influent de Barcelona, amb plantejaments oposats als del seu pare i marcadament revolucionaris. La seva ideologia l'empeny a enfrontar-se al seu pare i a fundar una revista que és clausurada per la censura. Emparat encara en els seus nobles ideals intenta aconseguir mitjans per a fundar una nova publicació en la qual torna a fracassar. Veient la dificultat i els obstacles, bandeja les seve sintencions, es posa al servei d'una premsa acomodatícia i s'integra en la plantilla d'una revista del cor: "Semana Gráfica". Ha destruït els seus ideals i ha acceptat l'ambient de la burgesia, les vides inútils, sense cap interès però aferrades als bens materials. Busca un lloc destacat a costa de tot, utilitzant fins i tot el xantatge; per tant, l'allunyament de les seves inquietuds inicials és complet. Refugiat en l'amor de Lavínia que, casada amb un impotent, s'havia enamorat d'ell. Aquest amor serà la salvació de la seva derrota amb un amor que, malgrat suposi la realització personal, també serà l'element que dissoldrà la seva consciència política. El personatge passa d'una postura revolucionària a una altra de cínica, però els seu esdevenir té molt d'acomodatici i el refugi en el poder i l'amor només és ric en frivolitat. Últimas tardes con Teresa Últimas tardes con Teresa és una paròdia de lo novel·la social en una dura crítica a la inautencitat de la rebel·lia de la joventut burgesa universitària. Aquesta es mostrava inconformista més per moda que no pas per convicció. L'ambient és el món suburbial de Barcelona. Teresa Serrat és una universitària progre d'elevada posició social que coneix un lladre de motos a qui creu militant polític revolucionari, Manolo el Pijoaparte. Aquest és fill d'una vídua que servia a la cada d'un marquès i fruit del propi marquès o tal vegada d'un anglès que el visità en aquella època. Ara és un obrer en atur i desitja fugir de la misèria i la delinqüència, però mentre troba una sortida és dedica a robar motos que després ven al Cardenal, i també es dedica a ficar el nas entre els de la casa acomodada per veure què en pot treure. Les seves armes eren les d'un seducror. Ben vestit, s'introdueix en unafesta en la qual no ha estat convidat, fent-se passar per un d'aquells burgesos. Escull una noia, Maruja, que està al costat d'una altra, Teresa, balla amb ella i l'abraça en un racó. Una nit sedueix Maruja en el xalet on es troba de vacances, però la matí següent descobreix que no està en l'habitació de la criada de la família Serrat. Maruja voldrà formalitzar relacions, però Manolo no veu en ella més que una aventura més, i una activitat que considera complementària al robatori de motos. En la seva relació amb Maruja coneix a la filla dels Serrat, Teresa. Aquesta participà activament i fou detinguda en les manifestacions de la Universitat de Barcelona el 1956. En defensa de la causa dels necessitats s'ha relacionat amb els obrers dels suburbis i ha participat en reunions clandestines. Maruja cau greument malalta i es portada a l'hospital on s'hi passa dos mesos. Teresa i Manolo coincideixen al vistar-la i traven una amistat en què ella veu el revolucionari descrit en l'ideal de la universitat. Manolo, per part seva, només veu algú a qui seduir, i aprofita la confusió de Teresa i la seva tòpica i càndida concepció de la realitat. Però Manolo s'enamora de Teresa i descobreix que tot pot esvanir-se si li explica la realitat de la seva vida. Maruja mor. Teresa ha de tornar al xalet de la platja. Els seus pares ja coneixen la relació amb Manolo i le'n volen allunyar. Els enamorats s'escriuen. Manolo va veure-la com abans anava a veure a Maruja. Roba la seva habitual moto, però ara, quan la inoportunitat no pot ser major, es detingut per la policia. El denuncia una noia dels seu barri, Hortensia la Jeringa, gelosa dels amors del Pijoaparte. En el darrer capítol han passat dos anys i Manolo surt de la presó i busca Teresa en els antics ambients, però aquesta s'ha casat i ja no l'interessa l'activitat política. El amante bilingüe
Un día volveré Rabos de lagartija Rabos de lagartija narra, en principi, una historia molt simple. Amb motiu de la fugida, por raons polítiques, del llibertari Víctor Bartra Lángara, linspector de la brigada político-social Manuel Galván se va a la casa de la dona de Víctor, Rosa, per tal dinterrogar-la. Linspector fa cinc anys que és viudo i acaba de fer-ne quaranta-dos, és per aquest motiu que cau davant els encants de la dona. Per la seva part, la costurera pèl-roja, prenyada, con poca salut, sense diners i amb lúnica companyia del seu fill David, de catorze anys i amb qui no manté massa bones relacions, acaba cedint als atributs de linspector, que comparteix amb el seu atractiu marit, alt i bru, una sorprenent semblança física i una desmesurada afició al conyac. Des del principi, David sent una oberta aversió envers el policia, aversió a la qual safegeix la gelosia. Quan la mare, damagat del seu fill, decideix dentregar a linspector el pobre gos Chispa per que el mati i acabar així amb la seva agonia, el noi decideix venjar la mort del gos, destruint amb veritats i mentides la relació amb la seva mare. El narrador és el germà de David, Víctor. Aquest és testimoni de part dels fets que conta des del ventre de la seva mare. Els altres fets els narrarà molt més tard, escrivint-los en uns quaderns escolars. Entrevista a Juan Marsé publicada a la Solidaridad Nacional per Manuel Vázquez Montalbán Juan Marsé, el novelista encerrado con un solo juguete La Plaza Rovira y sus alrededores, tienen el colorido de esas zonas parisienses, estáticas e inimaginables fuera de la calma de una tarde, de cielo entre limpio y sucio, de aire claro y de pequeño mundo de tranviarios, paseantes, vendedores de periódicos y parejas entre la risa y la tristeza. En una de estas calles, la dedicada a un tal Martí y en el número 104, vive Juan Marsé, de veintisiete años de edad, de profesión joyero-novelista, y de estado soltero. Juan Marsé tiene en las fotografías un aire duro que la realidad desmiente para dejarlo en cierto gesto de reflexiva resignación. El novelista joyero abre la puerta, disculpa un equívoco en la hora de la cita y nos introduce en su laboratorio literario. Una habitación suficiente, de aire monacal, con algunos libros alineados y otros amontonados en una alacena. A un lado se abre la cama plegable y junto a ella, una mesita en cuyo centro está la máquina de escribir y cuartillas en derredor. A la entrevista asiste el poeta Miguel Barceló y una botella de coñac. En la pared, sobre la máquina de escribir, una Edith Piaf, en trance, parece dedicarnos lo mejorcito del "Himno al Amor" o de "My Lord", Juan Marsé se nos enfrenta y llena las copas. Charlamos sobre el anecdotario del día de la presentación de su novela Encerrados con un sólo juguete en la sede de Seix y Barral. Era la culminación de un proceso literario iniciado hace siete años... --Yo escribía ya antes... Pero puede decirse que escribo en serio desde los 20 años. --¿Qué significa para ti escribir en serio? El novelista-joyero piensa las palabras y las va dejando salir a trompicones; de pronto se decide y lanza una frase completa, añadiendo: "Eso es". --Llamo escribir en serio a hacerlo con intención de publicar. --¿Para qué querías publicar? --Fundamentalmente, para influir algo en los demás. No sé como decirte... ¿Entiendes? El "¿Entiendes?", se dirige a Barceló que, al parecer, lo entiende, porque asiente con la cabeza. --¿Crees que se puede influir en los demás mediante la Literatura? --Sí. Por eso escribo. --Hace algo más de cincuenta años un señor llamado Nietzsche dijo que el escritor en la sociedad futura se convertiría en un bufón. ¿Reivindicas el papel de escritor como conciencia moral de una sociedad? --Sin duda. --¿Qué tal se porta la sociedad con esa "conciencia mortal" llamada escritor?... --No sé... De momento le compra libros. --¿Quiere decir esto que el escritor escribe para la sociedad que compra libros? --Sí. De lo contrario no sería escritor en serio, porque no publicaría. Nos tomamos un descansito mientras el coñac va perdiendo posiciones en las copas. Juan Marsé pone cierto empeño en que las recupere. --El mundo que has reflejado en Encerrados con un sólo juguete, ¿es de tu agrado? --No puedo contestar con demasiada claridad... Me limito a reflejarlo para que el lector saque consecuencias... Consecuencias positivas. --Si el mundo que reflejas es negativo, las consecuencias positivas será condenadlo. ¿No? --Casi que sí... Pero el mundo que he reflejado vive inmerso en una realidad que lo condiciona. A esa realidad debe dirigirse el juicio del lector. El mundo que traduce Juan Marsé en su novela es el de la juventud que tiene muy pocas cosas que hacer. Entonces se encierra con un solo juguete, el amor, en el sentido francés de la palabra. Los personajes se justifican y acusan a las circunstancias de su postración. El personaje central es autobiográfico, en la mayor parte de sus vivencias. --¿Te sientes distinto a los seres que pueblan tu novela? --Me siento diferente... Ni mejor ni peor... Sólo diferente. --En definitiva. ¿Crees que esa juventud obsesionada por el disfrute de un solo juguete debe superar esa poblemática y pasar a integrarse activamente en el "juego" de la vida? --Sí. Eso creo y, en parte, para eso he escrito la novela. --Tú trabajas desde las siete de la mañana a las tres de la tarde en una joyería, después haces Literatura hasta las nueve de la noche... ¿También te encierras en la habitación con un solo juguete? --Sí. Me señala con la cabeza la máquina de escribir. --Ese es mi juguete. --¿Qué piensan tus compañeros de trabajo de ese "juguete"? --De momento, quieren comprar la novela... Hablaré con el editor para que se la ceda más barata. A Juan Marsé le hicieron una entrevista días pasados, y una de las preguntas que más le sorprendió fué la de si se sentía representante de una generación. --¿Qué te pareció la pregunta? --Descabellada... Yo no represento nada. Me limito a reflejar, más o menos, lo que veo. --Tu próxima novela, Las muchachas del Neckar, ¿tendrá también a esa juventud como protagonista? --No. La juventud será su protagonista... pero una juventud más intelectual, con más espíritu de lucha, que pugna por ocupar un sitio en la sociedad, un sitio limpio... --¿Lo consigue? --El protagonista de mi novela, no. --¿Por qué? --Lucha solo, y así no se consigue nada. --¿Qué quiere conseguir él? --Una revista de Artes y Letras, seria... --O sea, que se publique. Juan Marsé distrae con frecuencia la mirada como buscando las palabras en algún punto concreto de la habitación. Se apoya con los codos en los brazos de la silla y una de las manos a la altura del pecho. Barceló interviene para señalar las coincidencias entre la obra de Marsé y El octavo día de la semana, de Hasklo. Marsé no está del todo de acuerdo. --¿No temes que se te agote la temática de esa juventud desplazada? --De momento, no creo que se me haya agotado... Una tercera novela que preparo también oscilará sobre el mismo tema. Mira. Me preocupa lo que hace un joven, aquí y ahora. En el fondo, la novela se dedica a traducir unos comportamientos. --¿El lector de dentro de sesenta años leerá tu obra y verá representada una época o unas circunstancias? --No me importa ese lector de dentro de sesenta años. Escribo para el lector de hoy. Hablamos de la moderna novela española, y Marsé me elogia El Jarama, de Sánchez Ferlosio, aunque opina que agota el sistema objetivo hasta el punto de hacerlo irrepetible. Juan Marsé asegura no saber gran cosa de Literatura; simplemente, escribe novelas, y en serio. --¿Tienes ya editor para tus serias novelas? --Eso quiero. Todo sea por la seriedad. Article publicat a “El Periódico el 03/01/03 per Quim Casas Obscures històries per al Cine Roxy Pocs novel.listes actuals han begut amb tanta fruïció de les fonts del cinema (essencialment clàssic) com Juan Marsé, encara que en cap moment s'ha de considerar la seva producció literària l'exorcisme permanent d'un cinèfil apassionat. El Xangai en blanc i negre que va recrear Josef von Sternberg està present a El embrujo de Shanghai, però en cap moment la novel.la és una evocació d'aquelles pel.lícules; simplement flota en el llibre el record d'aquella contemplació àvida de fotogrames en moviment als cinemes de barri barcelonins. Per això, per la cultura cinematogràfica de Marsé, resulta fins a cert punt xocant que no hi hagi realment cap pel.lícula excel.lent inspirada en un dels seus relats. Amb qui ha establert uns llaços més sòlids és amb Vicente Aranda, que l'ha adaptat en tres ocasions: La muchacha de las bragas de oro (1980), Si te dicen que caí (1989) i El amante bilingüe (1992). Aranda ha fet un esforç considerable per recrear en pantalla, amb els trets de Victoria Abril i Imanol Arias, entre altres, aquells personatges tan adherits a la manera de mirar i explicar de Marsé. Altres realitzadors han preferit la recreació d'una època i d'un barri, conscients que aquest és també un dels trets essencials de la seva literatura. Així, el més interessant d'Últimas tardes con Teresa (1983), de Gonzalo Herralde, és l'evocació del Carmel barceloní d'una època pretèrita. Contràriament, els personatges sobre els quals gravita la història flaquegen. Si Maribel Martín compleix com la burgeseta enamorada del Pijoaparte, aquest, interpretat pel debutant Ángel Alcázar, no funciona en pantalla com ho feia en el paper. L'obscura història de la cosina Montse (1977), de Jordi Cadena, va ser la primera versió cinematogràfica d'un text de Marsé, amb Ana Belén com a protagonista. Avui es recorda més el film perquè va ser una de les primeres propostes del baquetejat cinema parlat en català. L'última, El embrujo de Shanghai (2002), arrossegarà sempre l'estigma del que podria haver estat: Víctor Erice va escriure fins a set versions del guió i va treballar durant anys en el projecte, però a causa de les discrepàncies amb el productor Andrés Vicente Gómez va ser substituït per Fernando Trueba, que en va donar una altra visió, més arran de pàgina, sense la recreació que s'intuïa en el treball del director d'El espíritu de la colmena, El sur i El sol del membrillo. Article publicat a “El Periodico” el 03/01/03 per Enrique Turpin El Pijoaparte i els seus col.legues En la seva obra, Juan Marsé ha creat uns arquetips comparables a la nissaga del foraster Julien Sorel d'El roig i el negre de Stendhal i de l'arribista Eugène de Rastignac de La comèdia humana d'Honoré de Balzac. Són aquests, un per un. EL XARNEGO Les noves generacions ja han assumit una figura que durant la transició estava marcada pel menyspreu als que havien arribat de fora, en particular els fruits resultants de l'ajuntament entre gens catalans i gens no catalans, sobretot murcians, l'onada migratòria més important de la postguerra a Barcelona. És possible que xarnego vingui de xamberg, el barret d'ala ampla i alçada a un costat que van portar, seguint la moda del XVII, els oficials castellans de la guerra dels Segadors. O també pot ser que vingui de lucharniego, deformació de nocharniego o nocturn. El menyspreu d'alguns per tot el que és xarnego es converteix en l'obra de Marsé en font primigènia d'inventiva: recrear el xarnego ha estat una de les seves propostes més grans. Encara que la condició xarnega ja havia estat plantejada per Francesc Candel a Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i a ¡Dios, la que se armó! (1961), no va ser fins després de la irrupció de Manolo Reyes, Pijoaparte, a Últimas tardes con Teresa (1966), que es va mostrar en tota la seva esplendor. EL XORIÇO Un subgènere del xarnego que s'ha rebel.lat en comptes de dedicar-se a treballar. Marsé li concedeix veu en forma de macarra llengut que xerra mil i un assumptes al Comi, diminutiu que rep el comissari a qui fa de confident, en una sèrie de proses breus i periòdiques, més tard recollides en el volum Confidencias de un chorizo (1977). L'il.lustrador Kim li va donar una vida gràfica exemplar. EL MASCLE 'CHUSQUERO' (TINENT BRAVO) Paradigma de la simplesa castrense en l'accepció més negativa del terme i de cert esperit presumiblement hispànic. Un cant al famós "¡por mis cojones!" que amaga la fragilitat dels mites oficials de l'era feixista. Va viure més de 20 anys com a personatge oral abans de ser el malparat heroi del conte que pren el seu nom com a títol (1987). L'ESQUIZOCATALÀ L'empenta amb què el personatge de Juan Marés afronta el rebuig a què es veu sotmès fa que pretengui recuperar l'amor de la seva dona fent veure que és un xarnego que es diu Faneca. Aquesta mentida adquireix una dimensió tan gran que, en una sorprenent maniobra de vampirisme, el farsant Faneca s'acaba imposant al burgeset Marés, un pelacanyes, un no ningú, el fill d'un pobre artista de varietés i una excantant lírica alcohòlica, l'home il.lús que als 37 anys es va casar per interès i després no es va saber comportar, i que ara competeix amb Juan Faneca (cognom del pare biològic de Marsé), heroi de fulletó en què es transmuta Marés. En el fons, la dualitat arquetípica exposada no és altra cosa que la nostàlgia de ser un altre portada a les últimes conseqüències. Juanito Marés també és el nom del cap de la banda que protagonitza el conte "Historia de detectives". MR. AVENTIS (JAVALOYES/SARNITA) En la lectura de Si te dicen que caí (1973), el lector aviat descobreix que l'automobilista mort és Marcos Javaloyes, i que aquell zelador borratxo que ara contempla el cadàver amb Sor Paulina és Ñito Marés Sarnita, amic d'aventures del mort quan l'industrial no era més que un drapaire orfe conegut com a Java fart de rondar els desballestats turons de la Barcelona de postguerra, explicant-se entre tots aventis que mitiguessin la dolorosa realitat dels vençuts. En tots dos personatges preval una afició especial per reconèixer i transmetre les infinites històries que amaga la vida. En la realitat, hi va haver un grup musical que es deia Los Javaloyas que versionaven èxits d'ultramar a la Barcelona del 1960. LA NENA (TERESA) Bell exemplar de burgeseta universitària progre, pretext perquè Marsé desplegui una fantasmagoria al voltant del sexe, la política i el prestigi dels diners. També en la bella Teresa s'acull el doble mite de la realitat i el desig: veu en Manolo Pijoaparte l'obrer revolucionari que mai va ser, alhora que ell es proposa pujar a una classe social que no l'acceptarà mai. La model que va servir de portada del llibre va ser Susan Holmqvist, i Oriol Maspons va ser qui la va retratar per a la posteritat, rossa, de faldilla prisada i cuixes tornejades al sol de l'estiu com els del seu correlat novel.lesc. PIJOAPARTE Sembla que el xarnego Pijoaparte habiti moltes novel.les de Marsé, quan només en va protagonitzar dues. Ha passat, recorda Manuel Vázquez Montalbán, el mateix que a Jean Gabin amb Maigret i a Humphrey Bogart amb Marlowe, que tothom creu que els dos actors són com els seus personatges. El sobrenom Pijoaparte va ser una troballa del seu amic Antonio López, que explica que, una vegada, a Ginebra, va veure tres nois obrers que es van posar a ballar i un li va dir a l'altre: "Si quieres que te la meta al estilo Cartagena, pon el culo boca abajo y el vientre contra la arena". Al sentir-ho, López es va posar a riure. Eren de Múrcia. Un d'ells es va presentar: "Aquí Manolo Pijoaparte". LA PUBILLA (COSINA MONTSE) Curiós espècimen amb què Marsé retrata un sector de la societat tradicional catalana, entestat a forjar santes catòliques, amb capelleta a sobre des del mateix bressol. El tràgic final de la cosina Montse no és tan exagerat com podria semblar. Article publicat a “El Periodico” el 03/01/03 per Enrique Turpin Quatre dècades explicant 'aventis' La carrera de Marsé s'ha desenvolupat en més de quatre dècades. En aquest repàs a la seva obra només hi falten el guió de cine Libertad provisional (1977), un altre llibre cinèfil, Un paseo por las estrellas (2001), i els reculls d'articles Confidencias de un chorizo (1977) i Señoras y Señores (1975 i 1988). Encerrados con un solo juguete (1960). Les cartes que va escriure des de Ceuta van ser la base de la primera novel.la. La seva veïna María es va convertir en Tina en el llibre. Va aconseguir un accèssit del Biblioteca Breve, en la presentació del qual va conèixer Jaime Gil de Biedma. Esta cara de la luna (1962). Entre les coses que es va endur a París hi havia el manuscrit de la seva segona novel.la, escrita en tres mesos, l'única que no ha deixat reeditar. Últimas tardes con Teresa (1966). El llibre, que va començar a escriure el 1964, el va fer tornar a Barcelona, al barri, al món que pobla les seves novel.les. Va obtenir l'anhelat premi Biblioteca Breve, i va inaugurar la nissaga dels pijoapartes. La oscura historia de la prima Montse (1970). Segona i última aparició del Pijoaparte. La cosina centra la memòria de dos amants (els cosins Paco Bodegas i Nuria Claramunt) que refereixen la història de Montse en un xalet condemnat a ser enderrocat, com el seu món social. El títol va ser un regal de Carlos Barral. Si te dicen que caí (1973). Culminació literària que recull els versos de l'himne falangista oferts per Gil de Biedma. En aquest premi Novaro apareix el concepte d'aventi (historietes nodrides tant d'elements reals com de tebeos i pel.lícules). El fotograma del qual sorgeix la novel.la explica que l'11 de gener de 1949 van matar en un terreny erm (Can Compte) la prostituta Carmen Broto, la rossa platí que serpenteja pel llibre. Va guanyar el primer Premio Internacional México, va subsistir clandestina tres anys, i el 1976 es va publicar a Espanya. Va ser el seu primer gran èxit de vendes. La muchacha de las bragas de oro (1978). Entre la realitat i la ficció, Marsé compon la figura de Luys Forest, un intel.lectual falangista que escriu la seva autobiografia mentre la seva neboda juga al destape real i figurat amb la consciència de l'oncle madur. La novel.la, que havia estat presentada amb el títol provisional La memoria maldita i amb el pseudònim J. Faneca, va guanyar el Planeta. Un día volveré (1982). Confecció del perfil travat d'heroisme i misèria de Jan Julivert Mon, un militant de la guerrilla urbana en la postguerra, exboxejador i atracador de bancs, que torna a casa, després de complir una llarga condemna, amb una cunyada i un nebot assedegats de revenja contra la maledicència del veïnat. La figura mitològica del perdedor es comença a qüestionar. Ronda del Guinardó (1984). Model del que ha de ser una nouvelle. La tarda que Alemanya capitulava davant els aliats, un inspector de policia i una noia recorren els carrers d'aquest barri per identificar el cadàver del presumpte violador de Rosita, veïna del barri de la Salut. Teniente Bravo (1987). Fins aquest any, únic volum de contes publicat, i paradigma de com Marsé entén el gènere. Conté l'ajustada "Historia de detectives". El amante bilingüe (1991). El pis de José Agustín Goytisolo va servir a Marsé de talaia per il.luminar el territori de Marsé/Faneca. La novel.la va ser premi Ateneo de Sevilla. El embrujo de Shanghai (1993). Revisió dels mites que han alimentat la vida i l'escriptura a Juan Marsé. Originàriament havia de ser un conte ("El pistolero y la zanja"), però Daniel, Forcat, Kim i el Capitán Blay anhelaven extensió per viure. Va rebre el Premio de la Crítica. Rabos de lagartija (2000). El jove Víctor recrea els seus primers anys de vida familiar centrant-se en l'enfrontament entre el seu germà David i un inspector de policia que pretén la seva mare, mentre el pare ha fugit de la justícia. Aquesta última entrega marseana va obtenir, també, el Premio de la Crítica. Article publicat a “El Periodico” el 03/01/03 per Óscar López Per la Ronda de Marsé Aquesta és la història d'un nen amb quatre cognoms --Faneca, Roca, Marsé i Carbó--, però un sol nom, Juan, que dimecres, 8 de gener, farà 70 anys. Tanta abundància patronímica marca sense traumes la infància d'un nen nascut a Sarrià que va perdre la mare al cap de pocs dies del part, i el pare taxista quan aquest el va entregar en adopció a uns clients que acabaven de sortir d'una clínica i ploraven la pèrdua del seu primogènit. ADÉU, FANECA. Aquella mateixa tarda, Faneca Roca es va convertir en Marsé Carbó, encara que passarien nou anys abans que la seva àvia l'hi digués obligada pels comentaris de la gent, i molts més fins que els pogués canviar oficialment. Aquesta transmutació va comportar un canvi de raó social, i el número 104 del carrer de Martí del barri de Gràcia de Barcelona va aparèixer en la geografia del nen, que va créixer amb un pare més roig que la sang i separatista de pro, que fins a finals dels 50 va tenir la presó com a segona residència, i una mare nascuda a l'Arboç que es guanyava la vida com a telefonista. Entre el 1939 i el 1942 va viure amb els avis al camp de Tarragona, fins que va tornar a Barcelona per estudiar al Divino Maestro. Als 13 anys va entrar com a aprenent en una joieria del carrer de Sant Salvador, cosa que li va permetre fer-se Barcelona a peu i aprendre un ofici. "Això és molt més important del que molts es pensen --afirma avui Lluís Izquierdo, catedràtic de Literatura de la Universitat de Barcelona--, ja que aquest ofici minuciós transcendeix la seva obra, on no deixa res a l'atzar. Amb la mateixa precisió que Marsé feia una aliança escriu les seves novel.les, apostant per una estricta economia del llenguatge per no repetir-se". Van ser anys de fer el bandarra, copes al Viader, al Comulada i al Juventud i ballar a la Cibeles i al Saló Venus. I el cine; perquè la vida de Marsé no seria la mateixa sense les pel.lícules. UN MÓN GRIS EN TECHNICOLOR. Tant deu Marsé a les sessions dobles dels mítics Roxy, Rovira i Proyecciones, que van posar technicolor als grisos de la seva ciutat, com a Robert Louis Stevenson, el seu novel.lista intocable, Lev Tolstoi, G. K. Chesterton i Franz Kafka. Aquells cines de barri, on entrava gratis perquè el seu pare treballava per a l'Ajuntament com a desratitzador, van alimentar la seva mitomania. Encara hi ha la cara d'Ava Gardner presidint el seu estudi, o la seva lapidària frase referida al "fred suburbial a les espatlles de Marilyn Monroe". "Quan vaig llegir el conte "El fantasma del cine" Roxy a Teniente Bravo, vaig veure claríssim que allà hi havia una cançó", explica el seu amic Joan Manuel Serrat, que després va firmar la cançó "Los fantasmas del Roxy". Poc es podia imaginar el jove Marsé que la seva cinefília acabaria en un disc. I encara menys suposar que la lectura del primer paràgraf de Les neus del Kilimanjaro, d'Ernest Hemingway, l'arrossegaria a l'escriptura: "El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu, de 5.913 metres d'altura, i diuen que és la més alta de l'Àfrica. El seu nom en massai és Ngaje Ngai, la Casa de Déu. A prop del cim hi ha l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què buscava un lleopard per aquelles altures". Ell va suplir aquella muntanya per la seva, el Carmel ("el monte Carmelo es una colina desnuda y árida situada al noroeste de la ciudad", capítol 1 d'Últimas tardes con Teresa), i aquell paisatge exòtic ple de misteri el portaria a altres lectures i als seus primers escrits en forma de cartes enviades a la seva amiga María, que es van fer reals mentre feia la mili a la Comandància General de Ceuta, i que després es convertirien en la base d'Encerrados con un solo juguete. "Va venir amb la novel.la a Seix Barral i la va presentar al premi Biblioteca Breve", recorda Yvonne Barral, viuda de l'editor. "Carlos va veure de seguida que era un escriptor amb molt de talent, encara que li va aconsellar que hi fes alguns retocs". Era l'any 1960 i, tot i que no va guanyar el premi, que va quedar desert, la seva carrera literària ja s'havia posat en marxa, així com la seva relació amb Jaime Gil de Biedma (el seu millor amic, que anys després va passar algunes temporades a casa de Marsé a Calafell quan ja estava molt malalt), Jaime Salinas, Gabriel UN OBRER ENTRE INTEL.LECTUALS. "Jo el vaig conèixer el 1960", afirma Manuel Vázquez Montalbán, un dels seus millors amics, amb qui va compartir banc dels acusats per escàndol públic al publicar un article a la revista "Por Favor" en què el llop i la Caputxeta se n'anaven al llit a la secció Polvo de estrellas. Resultat final: infracció de l'article 566, paràgraf cinquè, i multa de 3.500 pessetes. Llavors també apareix en escena la seva futura agent literària, Carmen Balcells. "No recordo quin any va ser, però la connexió va ser via Barral", assegura Balcells: "El primer llibre que vaig llegir va ser Encerrados en un solo juguete. Llavors vaig anar a casa seva a conèixe'l, i mentre parlava amb la seva mare ell va arribar del taller de joieria. No m'atreveixo a dir com era llavors, perquè ja em resultava bastant difícil saber qui era jo". El món de la intel.lectualitat es va obrir als ulls de Marsé, més procliu a escoltar que a parlar, i es va enganxar com una paparra a aquests nous amics universitaris i progres amb qui solia quedar al bar Apeadero del carrer de Balmes, a chez Barral ("els dimarts acostumaven a venir tots a casa --recorda Yvonne Barral--, com el poeta Ángel González, que fins que no vam saber que venia de part de Vicente Aleixandre crèiem que era un policia infiltrat"), i a casa de Gil de Biedma, als baixos de Muntaner 518, coneguda com el soterrani negre. "Barral i Josep Maria Castellet es portaven una conya divertida amb això de tenir un escriptor obrer a la seva editorial, perquè si s'analitza el món literari d'aquells anys, els únics que veníem del món proletari érem Marsé i jo", recorda Montalbán. "Però era un comentari fet amb molta tendresa, perquè Barral sempre va tenir una gran confiança en el talent de Marsé". Per Ana María Moix, a qui va conèixer en plena voràgine gauche divine, "era mig broma i mig veritat, perquè a Barral li agradava promocionar la literatura social i l'únic obrer que coneixia era Marsé". Aviat Barral i Castellet van veure que el jove escriptor s'havia de fer a l'estranger. Li van proposar que abandonés la seva professió de joier, que va deixar als 26 anys, i li van aconseguir una beca per viatjar a París, 1.000 francs nous, costejada pel Congrés per a la Llibertat i la Cultura, amb una bossa de diners que no li va durar ni dos mesos. "S'avorria molt i no tenia feina, fins que va entrar a l'institut Pasteur, on netejava els laboratoris", explica Yvonne Barral, que afegeix: "Juan sempre recorda amb molta gràcia l'anècdota del director del centre, el premi Nobel Jacques Monod, que un dia va reunir tots els treballadors i el va exalçar, com si el jove garçon de laboratoire fos la persona més important del centre". Entre el 1961 i el 1963 va viure a l'Hotel Grand Duc de Bourgogne. Va fer classes d'espanyol a persones com la filla del pianista Robert Casadesus, Teresa, que va inspirar el títol de la novel.la. Va traduir guions de cine i va freqüentar la llibreria espanyola d'Antonio Soriano, on es veia amb exiliats i amics com Juan Goytisolo, l'editor i escriptor Antonio Pérez i el cineasta Roberto Bodegas. Com que no volia tornar ni a Espanya ni a la joieria, va escriure un llibre en tres mesos, Esta cara de la luna, que no ha volgut reeditar mai. L'APARICIÓ DEL PIJOAPARTE. El 1964, la gestació d'Últimas tardes con Teresa el va obligar a tornar al barri per impregnar-se'n. L'escriptura d'a quest volum tindria conseqüències: va guanyar el Biblioteca Breve del 1965 i va arrossegar Mario Vargas Llosa, després de llegir-lo, a una obsessiva visita pel barri descrit per comprovar la versemblança de les descripcions. "Aquesta novel.la no existiria sense la seva passió pel cine", assegura Izquierdo. També hi va haver qui va voler veure l'ombra de Gil de Biedma en l'escriptura d'Últimas tardes con Teresa. La resposta del poeta va passar a la història: "Que tonto hauria sigut si hagués escrit un llibre com aquest i no l'hagués firmat". "La novel.la la va escriure Marsé --recorda Yvonne Barral--, una altra cosa és que Jaime la llegís i li donés la seva opinió, com va fer". L'èxit del llibre va empènyer Marsé cap als efervescents finals dels 60 amb la Gauche Divine en plena ebullició. "Es movia en la Gauche Divine, més que formar-ne part", explica l'editora Beatriz de Moura, un puntal d'aquella colla, que assegura que aquell Marsé de trenta anys fets "es relacionava amb el grup no tant perquè li interessessin les seves activitats, sinó perquè en aquell cercle heterogeni hi circulaven noies molt guapes i molt disposades". "A mi mai em va semblar un lligon --puntualitza--, però sí que és veritat que la gent que el coneixia poc el relacionava amb el Pijoaparte, i el Pijoaparte sí que era lligon". Per Montalbán, aquest tipus que es perd per les pèl-roges "era com Marcello Mastroianni, i a les noies universitàries els agradava molt que fos el creador de Pijoaparte". Serrat somriu a l'afirmar que "de jove tenia pinta de boxejador però en guapo i, això sí, mostrava una gran tendresa". "Potser les meves intencions per coneixe'l no eren tan literàries", ironitza Balcells. Com quasi tots ells, Marsé també va ser un habitual de Bocaccio i va treballar en la seva revista. Anava sovint al local amb Gil de Biedma. Encara avui recorda De Moura una conversa entre ells dos, "parlant acaloradament dels genolls de Teresa Serrat, comparant-los amb els de qui tothom deia que havien inspirat el personatge d'Últimas tardes con Teresa: Rosa Regàs". Ni el premi ni el llançament literari, però, van resoldre els problemes econòmics de Marsé, que es va posar a traduir llibres (és seva la traducció de la primera novel.la de Yukio Mishima que va aparèixer a Espanya, El pabellón de oro, a Seix Barral), va treballar en una agència de publicitat, va redactar fitxes per a una llibreria del carrer de Tuset i va formar tàndem amb Juan García Hortelano, amb qui va provar fortuna en el cine reescrivint diàlegs i escenes. Films a part, Marsé no podia suposar que Balcells donaria una empenta a la seva carrera literària mentre encara feia d'agent a Seix Barral i just abans d'instal.lar-se pel seu compte i revolucionar el sector editorial. "Jo era una noia de poble, analfabeta, i la meva única orientació en aquest món era Jaime Salinas. Marsé em va agradar i el vaig començar a representar", recorda Balcells, que assegura que la posterior Si te dicen que caí marca el punt de sortida de la seva carrera, en els anys 70. PER LA PLATJA DE CALAFELL. Va ser a mitjans d'aquesta dècada quan Marsé va conèixer Ricardo Rodrigo, fundador i president del grup editorial RBA, amb qui comparteix amistat i paelles a casa de Lucía Pereña, mestressa del restaurant Costa Dorada de Calafell des de fa 26 anys. "El senyor Marsé és molt educat. El veig sovint que passeja amb Simón, el gos, quan surt a comprar el diari", diu Pereña, i afegeix que Marsé "menja de tot, carn i peix. Li agrada el conill, el rap, i és de beure poc vi". Ho confirma Vázquez Montalbán: "Li agrada menjar bé, però no és un sibarita confés. Es cuida sense renunciar al plaer. Solem fer conya sobre les nostres cardiopaties, però s'ha portat de manera deslleial amb mi perquè em guanya en bypasses, no sé si quatre o cinc a tres". Marsé va tenir un infart el 1984 jugant a ping-pong amb el seu fill, i des d'aleshores ha passat dos cops pel quiròfan. "Ja no juga regularment a ping-pong, i això que li agradava molt", explica Rodrigo, que comenta: "En canvi, sol fer llargues passejades; el metge li va recomanar que caminés almenys un quilòmetre diari. També neda cada dia com a mínim una hora, sobretot a l'estiu, quan és a Calafell, on té una piscina a casa seva". Aquest petit poble costaner és l'altre univers de Marsé, i durant anys va ser el nucli de la intel.lectualitat catalana i llatinoamericana. Hi va arribar de la mà dels Barral, que tenien una casa davant del mar. Yvonne Barral rememora les hores de conversa i copes al bar L'Espineta, que va regentar durant anys al poble, les trobades a casa seva i les arengades amb escalivada que Marsé preparava a casa dels seus pares, a l'Arboç, on el matrimoni Barral s'aturava els divendres a la nit abans d'anar a Calafell. Un día volveré, una de les novel.les preferides de Montalbán per ser la síntesi de moltes coses de Marsé, La oscura historia de la prima Montse, Ronda del Guinardó (que en principi s'havia de titular Rosita y el cadáver), El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija, "una obra mestra" segons De Moura, han fluït sense presses durant aquests últims anys i amb el mateix rigor literari. "Juan no té baixades en la seva literatura, això és el més sorprenent. Teniente Bravo està a la mateixa altura que El coronel no tiene quien le escriba, per esmentar un exemple", compara rotundament Moix. "És un formidable escriptor urbà, capaç d'introduir paraules catalanes sense que grinyolin. Per a Barcelona és una sort tenir-lo", assevera Izquierdo. "La seva trajectòria novel.lesca és una de les més honestes de les que s'han donat en aquest país. No hi ha una sola novel.la que traeixi la seva ferma creença que la novel.la és, per sobre de tot, explicar històries", diu De Moura. FELIÇ ANIVERSARI. El nen que hauria volgut ser pianista i que jugava amb pilotes de drap fetes amb pantalons de pana i recosides amb fil gruixut està a punt de fer 70 anys. Però que ningú es pensi que l'edat li ha fet abaixar la guàrdia davant els seus amics i enemics. Els uns el descriuen com un tipus entregat, sincer, senzill, que com que va al seu aire pot semblar un pèl arrogant i que, com afirma Ricardo Rodrigo, "difícilment diu una cosa per una altra. És gairebé la continuació de la seva honestedat intel.lectual". Però els altres, els enemics, són víctimes dels seus dards demolidors ("Umbral es un prosista de esa prosa de sonajero". "Para plagiar hay que ser inteligente. Racionero no lo es. Es un trepa". "Cela es un plúmbeo, escribe pura cháchara y retórica") i també poden ser víctimes dels seus punys, com li va passar fa molts anys, al portal de la botiga Nautigüedades, a Alfredo Bryce Echenique, que se les va haver amb Marsé sense que vingués a tomb, tot i que després van fer les paus. Aquest voyeur fronterer que encara és capaç de fabricar una aliança segueix escrivint notes sobre els manuscrits seleccionats per al premi La Sonrisa Vertical --del qual és jurat-- i en passaports caducats; renya habitualment Serrat perquè no troben data per sopar plegats a Calafell, i continua suant cada una de les seves novel.les perquè, segons ha dit, a ell li costa molt escriure, i encara més a la premsa. Les seves addictives aventis, però, no corren perill, i seguirà inventant-se-les com quan era petit. Per a això furgarà en les cicatrius de la memòria buscant-hi nous mites i herois que les protagonitzin. I quan els tingui en moviment no el podrà distreure res. Ara bé, Marsé es continuarà embadalint amb les pel.lícules antigues, i segurament tornarà a disfrutar d'El lladre de Bagdad, que ha vist més de cent vegades, i del cine negre nord-americà dels anys 30 i 40, que idolatra, amb el seu gos labrador Simón acariciant-li els peus. Molts són els que ja esperen amb devoció una altra història de Marsé, que fins a l'octubre del 2001 no va veure la seva obra recompensada amb un premi institucional, el Nacional de Narrativa. ¿Quan sortirà, doncs, la seva pròxima novel.la? "Fa poc --respon Serrat--, el vaig invitar a un dels meus concerts i l'hi vaig preguntar, perquè jo els necessito, els seus llibres, però no em va assegurar res". La literatura, és clar, vol el seu temps. Article publicat a “El Mundo el 29/12/2002 per Ricardo Senabre Cuentos completos Ha sido un acierto reunir en un solo volumen toda la producción cuentística de Juan Marsé, en parte desperdigada en revistas y semanarios de no fácil acceso. Pero no se trataba de recopilar sin más el material, reproduciendo un relato tras otro hasta completar todos los textos, porque, en primer lugar, existen varios cuentos de los que hay versiones diferentes y había que plantearse cuál de ellas ofrecer. La tradición filológica concede en estos casos primacía a la última versión editada en vida del autor siempre que no se haya visto sometida a intervenciones ajenas, por entender que refleja su postrera revisión del texto y, por tanto, su voluntad última acerca de él. Así, al reproducir en este volumen los relatos de Teniente Bravo no se sigue la primera edición, de 1987, sino la segunda, diez años posterior, en la que Marsé había introducido numerosas modificaciones, que incluían la eliminación de un cuento el titulado “Noches de Bocaccio”, recuperado aquí en el apartado “Cuentos dispersos”. Por otra parte, media docena de relatos de los trece que se recogen en estos Cuentos completos han sido revisados para esta edición, lo que les otorga un rango especial de textos definitivos al menos por ahora que hacen más valioso el volumen. Y no es éste su único interés. La colección está precedida por un extenso prólogo de Enrique Turpin en el que se revisa toda la obra narrativa de Juan Marsé con abundantes apoyos bibliográficos y que viene a ser, por su excelente información, una síntesis introductoria que podrá servir de gran ayuda a quienes conozcan sólo parcialmente la producción del escritor. Por si esto fuera poco, el editor añade, a manera de apéndice, una rica documentación complementaria, con textos del propio autor, extraídos casi todos de artículos periodísticos, que ayudan a entender mejor la personalidad de Marsé y algunas claves de su mundo novelesco. En conjunto, pues, estos Cuentos completos ofrecen mucho más de lo que su título da a entender, y constituyen un modelo del tipo de edición que hay que llevar a cabo en casos como éste. Claro está que, sin escatimar elogios para el marco, lo importante es el lienzo, esto es, el conjunto de relatos que muestran las dotes de Marsé como narrador de historias breves, voluntariamente reducidas a estampas de trazos mínimos, en un terreno de juego que al narrador parece resultarle menos cómodo que los grandes espacios donde sus personajes se mueven con holgura. Y, de hecho, alguno de estos cuentos, como “El fantasma del cine Roxy”, se acerca a la extensión de lo que suele considerarse una novela corta. Naturalmente, hay textos de distinto valor, e incluso sería fácil señalar cierta evolución en la escritura, puesto que aquí se ofrecen relatos publicados en 1959 junto a alguno que data de 1994. Pero todos encierran, por distintas razones, un gran interés. “Nada para morir”, que es de 1959, plantea ya una historia trágica y llena de elipsis y sobreentendidos, donde lo sugerido es mucho más de lo que se relata en la superficie de la narración. Y algo parecido sucede en “Historia de detectives”, verdadera obra maestra en la descripción ambiental y apunte eficacísimo en torno a unas vidas desdichadas y a una época sórdida. Las “pobres gentes” que desfilan por estas páginas de Marsé no se diferencian apenas de los personajes que pueblan sus novelas extensas. Son creíbles y, con su inseguridad y sus imperfecciones, despiertan el interés del lector, su conmiseración o su piedad. Hasta el fanfarrón teniente Bravo, empeñado en el cuento del mismo título en dar una lección de hombría a los soldados, gana en humanidad a medida que las sucesivas caídas del potro van borrándole su arrogancia inicial y lo dejan reducido a un pelele maltrecho. El suicida de “Historia de detectives” es también uno de esos enigmáticos personajes entrevistos que dejan, sin embargo, por su espléndida caracterización, huella duradera en el lector. Hay cuentos con marcados componentes autobiográficos, como “El fantasma del cine Roxy”, y otros cuyo carácter narrativo disminuye y casi se anula en beneficio de otras modalidades discursivas, como “Noches de Bocaccio”, estampa humorística y satírica de la gauche divine, escrito a la manera de un diario sardónico y jovial. En “La mayor parte del día”, acaso el menos personal de estos cuentos, se acusan todavía ecos de autores como Medardo Fraile y Aldecoa. La prosa alcanza momentos de gran vigor, aunque de vez en cuando se deslice alguna concordancia errónea (“el apoteosis”, pág. 197), algún catalanismo (“encontramos a faltar a Juanito Marés”, pág. 191) y algún desliz sintáctico (“trabajaba en un taller que hacían medallas”, pág. 299).
Trece cuentos y un apéndice Publicados
por Espasa-Calpe en su Colección Austral, estos 13 cuentos, ha
agregado el editor, se completan con un Apéndice, que reúne
una serie de textos que "complementan el bloque principal de relatos,
bien por ser el germen de piezas futuras o por la información adicional
que ofrecen". Cuentos con historia y alusión Como en Chejov,
en los cuentos de Marsé hay a la vez historia y alusión,
y de los escritos de Marsé se puede decir que son "cuentos
en apariencia sencillos, pero que esconden el punzante desvelo de lo sustantivo".
Article publicat a El País el 20/10/02 per Josep Maria de Sagarra ¡Premio! Hace un par
de domingos habíamos dejado a El Pijoaparte, la criatura de Juan
Marsé, a lomos de una moto (robada), camino de la finca que los
padres de Teresa Serrat (Últimas tardes con Teresa) tenían
en la Costa Brava, dispuesto, esta vez sí, a zamparse a la pubilla.
Lo habíamos dejado en el mismo instante en que lo detenía
la policía. A El Pijoaparte le cayeron dos años de cárcel,
y es ahí, en la cárcel, a punto de salir, donde volvemos
a encontrarle en La oscura historia de la prima Montse (1970),
la novela que Marsé publicó cuatro años después
de Últimas tardes con Teresa. Article publicat a El País el 13/10/02 per Joan de Sagarra Señoritos de mierda Sigo con
la celebración del cincuentenario de la llegada de El Pijoaparte
a la ciudad de Barcelona (octubre de 1952). Hoy toca hablar de Teresa
Serrat y de sus amigos, compañeros universitarios. Cuando se publicó
Últimas tardes con Teresa, la novela de Marsé, en
1966 (el año anterior había ganado el Premio Biblioteca
Breve), mis amigotes solían comentar con desagrado, por no decir
indignación, la burla que Marsé hacía en su novela
de Teresa, de Luis Trías de Giralt y de sus compañeros universitarios,
con su 'mala conciencia de señoritos'. Y es que mis amigos habían
sido universitarios en 1956, habían salido a manifestarse a la
calle, frente a los grises, y arrastraban una mala conciencia de señoritos
que a algunos de ellos todavía le dura. Es curioso, pero en 1966
entre el público progre se habló más de la mala leche
de Marsé / El Pijoaparte con los revolucionarios de 1956 que de
la novela en sí, del claro y espléndido homenaje que Marsé
rendía con ella a la novela francesa del XIX (cosa que, por otra
parte, no tiene nada de particular, pues en aquellos años entre
el público progre corría la frase de un crítico literario
que decía así: 'En general, puede decirse que la novela
del XIX fue poco inteligente'. 'Una de esas manifestaciones', dice Marsé
comentando la frasecita, 'que a un autor le pesarán toda la vida,
le perseguirán, le acosarán de noche como una pesadilla'.
La frase, por si lo ignoran, era de Josep Maria Castellet -en su libro
La hora del lector-, y contrariamente a lo que pensaba Marsé,
no parece haber afectado demasiado a su autor: a Castellet me lo encuentro
a menudo por mi barrio, y aunque anda algo encorvado no oculta su rostro
y parece la mar de satisfecho). Article publicat a El País el 06/10/02 per Sergi Pàmies
Si escarbas
en el pasado, corres el riesgo de encontrar lo que buscabas. El Pijoaparte
de Últimas tardes con Teresa fue, en efecto, un joven echao
p'alante en un mundo que sobrevive en los libros de Marsé. Por
suerte, hay cosas que nunca cambian. El martes, para recibir el Premio
de la Crítica de manos de la misma Pilar del Castillo que subvenciona
la Fundación Franco, Marsé no necesitó ponerse corbata
ni sonrisa de cortesano: adoptó su más conspicua cara de
Buster Keaton. Cualquiera que le viera podría describirlo con las
palabras que él mismo utilizó en uno de sus autorretratos:
'He aquí un hombre que espera cualquier autobús en cualquier
parada, rumiando cualquier cosa. Visto de espaldas, mientras se aleja,
es la mismísima imagen del pesimismo y del más celoso anonimato.
Una solapada fatiga dorsal acucia su vieja disposición para la
trola y el chisme y el vamos a contar mentiras tra-la-rá'. A los
de mi quinta no sólo nos encantó leer la novela, sino también
ver la película, para, así, participar en el insufrible
debate de si cine y literatura son compatibles. La dirigió Gonzalo
Herralde en 1983 y yo la vi en el Montecarlo, un cine que actualmente
ocupan una empresa de derribos y hordas de insectos bulímicos. Entrevista publicada la diari ABC
Article publicat a El Periódico el 12/04/02 per Xavier Dilla Juan Marsé i el cine Literatura
a la pantalla gran. Set novel.les de Juan Marsé han estat portades
al cine. La penúltima adaptació es va fer l'any passat a
Nàpols: Domenica, pel.lícula interpretada per Annabella
Sciorra, és un film de Wilma Labate basada en Ronda del Guinardó.
L'última, de Fernando Trueba, adapta El embrujo de Shanghai,
novel.la de l'any 1993 ara recuperada. Marsé, notable cinèfil
i guionista ocasional a la dècada dels 70 amb Juan García
Hortelano, Jaime Camino i Jaime Gil de Biedma, va declarar el 1999, quan
es va fer públic que Víctor Erice no rodaria La promesa
de Shanghai per desavinences amb el productor: "Tenia l'esperança
que al final es fes una bona adaptació al cinema d'una de les meves
novel.les". Ara ha afirmat que la de Trueba és la millor que
s'ha fet fins ara. Però, ¿com hauria estat en pantalla el
guió literari d'Erice? Article publicat a La Vanguardia el 01/04/2002 per Lluís Bonet La Barcelona de El embrujo de Shanghai En mayo del
2001, un mes antes de comenzar el rodaje en Barcelona de El embrujo
de Shanghai, Fernando Trueba acudía a la hemeroteca de "La
Vanguardia" para repasar la cartelera cinematográfica de la
Barcelona de julio de 1948 en la que transcurre la novela homónima
de Juan Marsé. Las películas que podían verse entonces
eran mucho más reconfortantes que la realidad. Como señaló
el cineasta: "No pasaba mucho en España, aparte de la épica
celebración de cada 18 de julio y cosas igual de horripilantes.
Había grandes fotos de Franco y de doña Carmen, y poca cosa
más". Article aparegut a "El Periódico de Catalunya" el 19/04/00, signat per Arturo San Agustin Marsé sap dir 'no' Juan Marsé viu a l'est de l'Edèn,
que ara ja no és allò tan verd de l'època d'Eva,
Adam i la serp, sinó sols pinso pagat, abeurador oficial. Per això
aquest novel.lista continua viu, pletòric i no atipat. Es el carrer
i la cantonada. S'assembla a aquell tango que diu així: "Che
madame, que parlás en francés y tirás ventolín
a dos manos."
Ja fa molts anys que és avi aquest
home que, entre Dickens i Joyce, es queda amb Dickens; aquest home que
es doblega les mànigues curtes de l'estiu com solia fer-ho el barri
després de fixar-se molt en la figura de James Dean. Ja és
avi i, no obstant, encara s'assembla al nen aquell que, armat amb dos
revòlvers de fusta, cavalcava per les praderies dels indis al damunt
d'aquella salamandra que Gaudí va plantar al parc Güell per
demostrar que coneixia els símbols de l'alquímia i la maçoneria.
I perquè Josep Maria Carandell mortifiqui només una mica
el cardenal de Barcelona.
Infància: "Els nens i el seu món també són un escenari recurrent en mi. Però el territori dels somnis trencats no és el de la infància. Els anhels de llibertat, benestar i felicitat que no van arribar, la presó, la fam, l'exili, és el món dels adults. Els nens el percebien, però no era el seu món. Potser hi són, però com a contrast". Dones: "Algun crític ha dit
que descric millor les dones que els homes. Que elles són més
importants en les meves novel.les. No ho sé. Es cert si pensem
en Ultimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse
. A Rabos de lagartija també té un paper important
la mare del noi, que lluita, i està sola. No ho sé".
Pare: "Es una absència omnipresent
a gairebé totes les meves novel.les. Es una figura idealitzada,
la majoria de les vegades. Possiblement és un tema que ve de la
meva biografia personal i familiar. El pare hi és des de la meva
primera novel.la, Encerrados con un solo juguete . Però
ha evolucionat: primer va començar sent una mena d'heroi. A Elembrujo
de Shangai ja hi havia un gran distanciament. Però ara a Rabos
de lagartija aquesta figura del pare hi surt ridiculitzada. Potser
ja no m'acabo de creure segons quines coses. El pas del temps també
afecta l'autor". Salut, la (barri de). "Els meus escenaris
són un còctel de barris, un pastitx al meu aire a partir
dels barris de la Salut, el Guinardó, el Carmel i part de Gràcia,
on vaig viure. Aquesta zona estaria delimitada per la Travessera de Gràcia
i una mica del passeig de Sant Joan; després hi ha el parc Güell;
pel costat d'Horta, tot el Guinardó, i finalment la plaça
de Lesseps. Aquí he tallat i enganxat carrers, cines... Avui ha
canviat molt tot, bàsicament el Guinardó: és irreconeixible.De
noi, agafaves l'avinguda Verge de Montserrat amb el patinet i arribaves
fins a Horta... Però ara m'hi passejo molt poc per allà.
Des de les operacions que he sofert, per caminar enfilo la Diagonal. També
faig alguna expedició al cine Verdi i vaig a fer alguns encàrrecs.
Ja és una escenografia del tot inventada". Veritat: "Les persones, en general,
no són d'una peça. On crec que he tractat més bé
el tema de l'aparença i la realitat és a Ultimas tardes
con Teresa , perquè tot hi està muntat sobre equívocs.
Diria que és el tema central. A Rabos... hi juga també aquest
tema, però tot és més fantasmagòric. Aparença
i realitat és el gran tema de la novel.la moderna. Unpensa que
les coses són d'una manera i quan vas reunint més elements
descobreixes que no són així, sinó d'una altra manera".
Aventis
de veritat
per Josep Maria Huertas Claveria Article aparegut al diari Avui el 25/05/00 sobre lúltima obra de Juan Marsé, Rabos de lagartija, a cura de Lluís Izquierdo El passat i lexperiència: Juan Marsé Rabos de lagartija ha arribat com un retrobament per molts urgent i per daltres enyorat amb lautor. Precedides dinterrogacions a propòsit dun període de gestació sorprenent, si hom fa cas de les presses o terminis que lestatindustrial de ledició demana actualment, les pàgines de Juan Marsé són ja als aparadors. I ho són quan lescriptor, amb una exigència característica i molt dell, ha considerat que el text arribava al seu punt i que limaginari concebut amb calma assolia la intensitat i la versemblança i persuasió suficients. Dues condicions que linventor del món real i conflictiu del Carmel barceloní sap no evitar. El llibre, paral·lelament a la projecció en làmbit domèstic dels molt grisos anys 40, desenvolupa la saga de la família Bartra, formada de tres fills Juan, David i Víctor i dels pares, Víctor i Rosa, la pelirroja que assoleix una dimensió mítica al llarg de les pàgines. El nus argumental pertany doncs a una certa idea de clan, més accentuat aquí que en llibres anteriors. Els personatges, tot i que romanen ben sols en els seus somnis particulars, sentrellacen més compactes que en altres casos, i pateixen per tant radicalment la frustració tan lògica en temps de desfeta civil de les il·lusions perdudes. Lesmicolament de la cohesió i la nostàlgia per aconseguir-ne, tanmateix, la impressió de totalitat, oscil·la així dun àmbit domèstic precari al col·lectiu i públic de lespai somniat de la llibertat. El fil conductor és la veu del petit Víctor (molt petit, com la paradoxa del seu nom indica), sorgit dun part que lha deixat amb dificultats dexpressió i postrat al llit, gairebé un tipus bogeà capgirat això sí a lesquerra. Si la novel·la, com deia el gran crític hongarès, ve a ser una èpica rebaixada aquesta ho és de descampat: una saga diríem de terrain vague, que malgrat això aconsegueix un ressò de memorial col·lectiu, perfectament digne com lanomenava Gabriel Ferrater de sant Luckacs.
Des de linici, lautor introdueix
lalteritat que, dels somnis als fets reals o registrats oficialment,determina
latmosfera en la qual es mouen els personatges. Víctor, per
exemple, declara en començar el text que lhan engendrat de
fa molts anys, tot i que no passa dels quatre mesos de vida. Lautor
apunta així a un part que és doble: el material duna
vida concreta i el mental de la memòria que cal registrar per denunciar
un temps de mentides i delacions. La restitució de lhonor
dels vençuts, dun pare vist com un fantasma tractant
destroncar-se la sang duna ferida al cul, però
també com limperatiu moral i oníric de David, obliga
a una dosificació precisa dhumor i detalls representatius.
La imaginació, amb uns savis moviments mínims de virtuosisme,
expressa el drama sofert i repassa les misèries del franquisme;
i més enllà, o més ençà, projecta la
crítica cap a transicions que encara no semblen acabar del tot,
però això, com diria Marsé, seria una altra història.
Lambigüitat els somnis barrejats amb fets i anècdotes,
els diàlegs entre personatges i figures com la dun aviador
o la duna orella que a més descoltar dóna consells,
i que és el que resta de lotorino assassinat a Badajoz, la
invenció en fi duna vida de pel·lícula en lloc
de la migrada que cal suportar accentua
La imaginació, filtrant tota una experiència, mostra lobrador narratiu de lescriptor, la xarxa de pel·lícules, anècdotes, lectures de leditorial Molino sèrie de Bill Barnes i títols dEdgar Wallace, combinant lentreteniment i superant-lo amb el contrapunt del domini estílistic personal. Al capítol Voces en el barranco, el pare afantasmat li diu a David que el millor a fer amb el gos Chispa és matar-lo; David sofèn perquè el gos el sent seu i se lestima. El pare acaba dient: [...] Deberías sacrifi-carlo.... Ahora los matan sin tener que reventarlos con estrictina... los alemanes han inventado una inyección letal... bencina o qué se yo directamente en e l corazón y la diñan sin sufrir. Mira de enterarte. Ahora vuelve a casa y no te preocupes por mí. Sueño verdaderos horrores, pero me despierto muerto de risa. La darrera frase sembla un homenatge a Juan Rulfo, a part de la terrible broma macabra que implica esmentar injeccions als gossos quins? en uns anys que són els de la Segona Guerra Mundial. Un pare realment mort, daltra banda, diu que somnia horrors, de Guerra Civil i de camps de concentració sens dubte. Només el riure el desperta, però mort. Aquí la frase feta es refà literalment, com un anticlímax que desemmascara com tantes a la novel·la la inanitat de la frase feta. Sobrevivint a somnis i realitats, i lescriptura del text és una mena datestat anorreador tanmateix entre el sarcasme i la poesia de lentestament en idealitzar la memòria, però és també la reinvindicació dels somnis a conservar la vida, a fi que lanomenada realitat, magnètica o virtual, no sels mengi. Tot té vida, al cap i a la fi, gràcies a Víctor; car tot esdevé precisament suscitat des duna vida que, en veures limitada, tanta més intensitat i millor ull clínic aplica a laparent normalitat de tot. Només cal registrar, i el joc de Víctor a David és un encert que sols la lectura, i tornar-hi, pot experimentar. Tot parteix de la vida com desplegament indiscriminat dels fils, objectes i cossos que la formen. Cossos que sabracen, sallunyen, dormen o jeuen, forniquen o somien des dun teatre mental escàpol com la vida. I que sorgeixen, com cues de sargantana, del magatzem duna infància i adolescència eclipsades; però hi ha les reminiscències, les mateixes cues fan moure també la gran memòria que lart restitueix. Els records són els retalls del passat i el col·lectiu humà es mou sobretot entre retalls. La sensació de totalitat aconseguida es deu al poder dun imaginari tan complex i corrosiu com el de Juan Marsé. Lautor barceloní ha garbellat, llegendari o comprovable, declarat o implícit, un món urbà i històric, més enllà dobsessions i de poesia, en la prosa duna intensificació dimatges finalment arribada a aquesta catarsi lenta, visionària i alliberadora. I el lector pot aprendre a saber què passa quan passa alguna cosa perquè havia de passar, però com diu el novel·lista qui sap si va passar?. Aquest endinsament en lexperiència humana, mitjançant la ficció adés enjogassada i ara dramàtica de tot un procés, constitueix i vertebra la recent aventura renovadora dun espai i dun temps inesborrables gràcies a llibres com aquest. Entrevista apareguda
al diari Avui el 05/105/00
sobre lúltima obra de Juan Marsé, Rabos de lagartija,
a cura de Lourdes Domínguez
Entrevista publicada a El Mundo el 22/02/01 per Emma Rodríguez Cercanos los ecos de su última novela, Rabos de lagartija, Juan Marsé se presta a mirar al pasado y recuerda gratamente una de sus primeras obras, La oscura historia de la prima Montse. El escritor deja muy claro en esta entrevista, realizada a través de cuestionario, cuál ha sido su objetivo, título a título: acercarse lo más posible a la vida. ¿Está ya muy lejos
La oscura historia de la prima Montse? Article aparegut alEl País el 10/10/01 per Joan de Sagarra "Aún voy a dar mucha guerra" A Juan Marsé
le han concedido el Premio Nacional de Narrativa. Después del Biblioteca
Breve, del Internacional de Novela México, del Planeta, del Juan
Rulfo, del Unión Latina, del de la Crítica, y seguro que
me olvido algún que otro más, ahora, a sus 68 años
cumplidos, le llega el primer premio oficial, financiado por un ministerio
español. Dos kilos y medio, mientras aguarda a que le den el Cervantes
o el Príncipe de Asturias, aunque eso ya lo ve un poquitín
más peliagudo. Hay demasiados intereses por medio. Crítica apareguda a Qué leer el juny de 2000 a cura de Iván Tubau Rabos de lagartija Vayan por delante dos argumentos de autoridad. Baudelaire: "La crítica debe ser parcial, apasionada, política, es decir hecha desde un punto de vista exclusivo, pero el punto de vista que abra más horizontes." Houellebecq: "A un amigo que me adulase le perdería el respeto". Juan Marsé es un novelista mayor de este (o ese) siglo que termina o terminó. Hacer crítica en una revista mensual tiene la ventaja envenenada de que, leídos tus colegas, quedas obligado a decir algo distinto. Intentémoslo. Del mismo modo que todos escribimos siempre el mismo artículo, Félix de Azúa dixit, Marsé cuenta siempre la misma aventi, que se desarrolla en un mundo real imaginario, Marselandia, más veraz y con mayor poderío lírico que el Yoknapatawpha de Faulkner o la Región de Benet porque está amasado, tallado en la memoria dolorida del narrador, blindada en sarcasmo autodefensivo hasta donde ello es posible. Marselandia, después de dar novelas espléndidas como La oscura historia de la prima Montse, La muchacha de las bragas de oro o El amante bilingüe (nunca logré conectar con Si te dicen que caí), desembocó en la obra maestra absoluta, El embrujo de Shanghai. ¿Se puede seguir pintando como Cézanne después de Cézanne? Houellebecq, Monzó, Espada o el injustamente infravalorado Riera de Leyva renuncian, sin inventar por ello el cubismo ni practicar la prosa sonajero que según Marsé interfiere la narración. Él, por su parte, sigue pintando naturalezas muertas o paisajes, porque este Cézanne es él mismo y no un epígono, pero tengo la sensación de que por ahí ya no se puede ir más allá. A Larra o Manrique no los mató el cine, a Balzac y a Dickens sí. Duda de la credibilidad novelística Eduardo Mendoza, lo había hecho ya Nathalie Sarraute, remacha Christophe Donner. Es seguro que lo sabe el cinéfilo memorioso e infalible que es Marsé, en cuyo universo hay por lo menos tanto cine como literatura, por más que no haya tenido suerte con las ilustraciones mediocres de sus novelas que han llegado a las pantallas. Son reveladoras a este respecto las magníficas once páginas del epílogo, con mucho las mejores del libro: "David estaba en camino de convertirse en un escrupuloso celador de lo veraz, en un artista", leemos en la página 356. David quiere la foto de un tranvía circulando sin pasajeros por la calle durante la huelga de 1951, no una foto retocada o un tranvía en las cocheras. Como Eric Rohmer cuando, en le Rayon vert, quería -y la tuvo- una puesta de sol verdadera con rayo verde, no un trucaje: la verdad, o sea. http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/marse/homemarse/homemarse.htm Juan Marsé a Club Cultura
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|