Biografia
Llort neix el 1966. Des del 1986 treballa
al diari Avui. Actualment és redactor del suplement
literari Cultura. Després duns anys daprenentatge aconsegueix
publicar per primera vegada el 1999. Anteriorment havia publicat alguna
narració curta en revistes literàries. T ardor va
ser la seva. El 2000 publicà Maleït Montjuïc.
També ha publicat contes en reculls especials i dominicals de lAvui.
Obra
T
ardor
T ardor es titula així perquè
transcorre al llarg de la tardor del 1993 i perquè descriu lardor
(física i existencial) que té el protagonista de lobra.
Joan Argulló, líder duna banda de rock català,
decideix abandonar el tren del circ musical, famós, mediàtic
i vivencial just el dia que ha de tenir lloc lactuació més
important de la història del grup, els Vèspron, davant un
palau Sant Jordi gairebé ple. A partir daquí i a través
de la mirada obliqua de Joan Argulló, assistim al seu descens a
linfern de les drogues, lalcohol i, sobretot, lautocompassió
que el condueix per carrers, per fragments de nocturnitat de la ciutat
de Barcelona (Poble Sec, lEixample, el Raval, el Xino, Gràcia...).
Tot el que fa el protagonista està dirigit a poder alliberar se
de lardor que el consumeix per dins, fins que lautodestrucció
o la redempció posin el punt final. És una crònica
visceral (però que pren una certa distància) del desencant,
la radiografia sentimental duna generació sense més
referents que la música (que apareix profussament per tots els
racons de lobra), els instints, lamor i les temptacions de
la nit, crescuda a cavall entre la tendresa i lamenaça constant
de no tenir, literalment, on caure mort. I les morts, que es desgranen
en temps real, marquen les diferents etapes daquest òpera
prima: la de Franco, la de John Lennon, la de Jaco Pastorius, la de Freddy
Mercury i la de Frank Zappa.
Maleït Montjuïc
Maleït Montjuïc narra la història de Rita, la protagonista
d'aquesta novel·la. Ha tingut un tumor i porta un pit postís
i nota que no durarà gaire. És per això que la dona
no pot comportar morir i deixar els seus en la intempèrie econòmica.
Cal enginyar-se'n alguna per assegurar-los un passament prou sòlid.
De fa molts anys que regenta una administració de loteria. Però
mai no se li havia presentat una oportunitat tan planera. La Natàlia
-jove pihippy amb una certa consciència social- s'hi presenta un
dia amb una butlleta guanyadora. Ella no ho sap, però la butlleta
val cent cinquanta milions La noia no ho sap, que és multimilionària,
com tampoc no sap en quin replec de la bossa, ha desat la butlleta distingida
per la sort, poc després de saber la nova. La novel·la acaba
amb una persecució absurda entre els segrestadors i altres individus
que han anat sortint al llarg de la novel·la. La intenció
de lautor és mostrar-nos, a partir d'un aventis d'acudit,
d'una facècia amb actors de barri, l'òpera bufa d'uns barcelonins
desheretats, veritable carn de canó.
Documentació
Opinió de l'escriptor sobre
Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
Laboralment, és una eina cada vegada
més imprescindible, però, pel que fa a l'ús privat,
es pot dir que només utilitzo el correu electrònic; agilitza
brutalment la correspondència amb amics que viuen a l'estranger.
Pel que fa a la navegació per la xarxa, no li he tret prou profit,
de fet gens. Si vull alguna dada concreta, ara per ara em resulta més
fàcil aconseguir-la per altres mitjans. Tot I que sóc molt
primmirat amb els detalls d'ambientació, no acostumo a necessitar
una resposta immediata i això fa que les esperes i recerques davant
la pantalla em resultin pesades, exasperants. Amb tot plegat, però,
no considero que es tracti d'un estrany fenomen que haguem de vigilar
especialment. Estic convençut que no té absolutament res
de perniciós. És un mitjà de comunicació molt
pràctic del qual deixarem de parlar d'aquí a pocs anys:
quan tothom l'utilitzi amb normalitat.
Article sobre
Miquel Llort a cura de Jordi Llavina, aparegut al diari Avui
el 16/03/00, amb motiu de la publicació de Maleït Montjuïc
'À bout de souffle'
Rita, la protagonista d'aquesta novel·la esperpèntica
de Llort, ha tingut un tumor. És per això que du un pit
postís. Sospita que la cosa no pot durar gaire. I llavors, Llort,
el narrador, que té una inclinació natural pels personatges
secundaris de la vida, i per convertir aquests personatgescomparsa en
solistes d'una certa entitat, sent una pietat autèntica per la
Rita i la dota d'uns sentiments que doblen la compassió que sent
el mateix creador. És per això que la dona no pot comportar
morir i deixar els seus en la intempèrie (llegiu-hi la intempèrie
econòmica). Cal enginyar-se'n alguna per assegurar-los un passament
prou sòlid. De fa molts anys que regenta una administració
de loteria. Però mai no se li havia presentat una oportunitat tan
planera.
La Natàlia -jove pihippy amb una certa consciència social-
s'hi presenta un dia amb una butlleta guanyadora. Ella no ho sap, però
aquell rectangle de paper val cent cinquanta quilos. L'escena resulta
força inversemblant, però tant se val. És a dir:
a Llort se li'n fot, la versemblança, perquè la seva intenció
és mostrar-nos, a partir d'un aventis d'acudit, d'una facècia
amb actors de barri, l'òpera bufa d'uns barcelonins desheretats,
veritable carn de canó (en aquest cas, carn de canó de Montjuïc).
La noia no ho sap, que és multimilionària, com tampoc no
sap on redimonis, en quin replec de la bossa, ha desat la butlleta distingida
per la sort, poc després de saber la nova.
CANVI D'ACTITUD
Llort ha escrit un entreteniment novel·lesc força complet,
radicalment diferent de la seva primera història, T ardor. El viatge
al cor de la nit del líder del conjunt de rock Vèspron volia
ser transcendental, però, ves per on, acabava convertint-se en
una crònica una mica amanerada o, millor, amarada pel tòpic:
baixada als inferns en una època en què l'infern, de la
mena que sigui, està de rebaixes (oh Dante, oh Rimbaud, i tots
els que de l'infern parlaren, celestials!). Joan Argulló era una
criatura original de Llort, però un tenia la sensació de
coneixe'n de fa molts anys l'existència, la seva aura d'ésser
maudit. Al cap i a la fi, Argulló no era sinó el producte
reproduït en sèrie del cantant de rock, una figura banal que
Llort es prenia massa seriosament. Heus aquí un dels defectes de
T ardor, a parer meu: el narrador abordava la figura del protagonista
amb una deferència excessiva: Argulló se sentia el cor esgarrapat
pel desencant, com ens l'hi sentim tots els fills orfes d'ideologia, amb
el serrell arrodonit pel perruquer Pujol i les seves inexhauribles almostes
de gomina que ens empedreeixen les celles i els pèls del nas, d'una
banda, i el sorollet amoïnós dels trilites-socialistes encastat
al pavelló de l'orella, de l'altra. El procés, a Maleït
Montjuïc, és gairebé invers: els més de trenta
personatges de la novel·la constitueixen caricatures d'éssers
de carn i ossos, sovint més d'ossos que de carn. Llort els va posant
damunt la taula com si tingués un exèrcit de soldadets de
plom com el del conte que els meus fills senten cada dia en una cinta
de casset: tots són manxols d'un braç, escapçats
per una banda o altra. "Són una colla de ximples", que
diria el President.
GENT DEL BARRI
Comencem pel nucli familiar. L'Alfons, el marit de la Rita, és
una nul·litat d'home, un dropo de cap a peus. A casa, va en calçotets
esparracats, i per una costura desfeta se li escapa un ou. L'hi fa veure
el fill retardat, el Ponç, que sovint es mostra com el més
lúcid de tota la colla ("Tu tranquil, fill, mentre no caigui
a terra"). L'hereu (que es diu Esteve, ves per on) acaba de sortir
del trullo: exemplar modèlic d'hoste de la Model amb les reserves
fetes amb molta antel·lació. La Berta, la filla, fa un número
introductori al Bagdad. De fet, el numeret en qüestió constitueix
el bo i millor del xou, i l'hi acompanya el magnífic introductor
Tutuà Popó, negre, que no sap llengües, trenta centímetres
en estat de flaccidesa.
Això pel que fa a la família. Però la família
s'amplia amb una vintena llarga més de personatges. Tots plegats
-figures caricaturesques de tebeo- es conxorxen per segrestar la Natàlia.
I, un cop raptada, es conxorxen amb la mateixa Natàlia per segrestar
algú altre, per mirar d'ampliar el capital en el moment més
hilarant i delirant de la història. La novel·la acaba amb
una persecució absurda entre els segrestadors i altres individus
que ens han anat acompanyant al llarg d'aquestes pàgines. Entre
els primers, en destacaria el Jonathan, un adolescent skinotxo amb el
xandall enrivetat al camal per la rojigualda. Entre els segons, d'una
banda, l'entranyable Macià del Valle, professor jubilat d'història
de l'art i visitador diari de la Fundació Miró que planeja,
indefallent, el robatori d'una obra del pintor; de l'altra, la seva filla,
la policia Impressió de les Plagues de Sant Francesc d'Assís
del Valle, Impres per als amics i també per als enemics, per una
raó elemental d'economia del llenguatge.
Maleït Montjuïc sembla un retret a la novel·la psicològica
que escriuen molts contemporanis de l'autor. Tot hi passa superant els
límits de velocitat permesos, i l'estil abona la concepció
narrativa que he sintetitzat amb el títol de l'article. Llort,
en aquesta novel·la tan barcelonina, no estalvia crítiques
a qüestions urbanístiques de la ciutat. Tot i això
el seu Montjuïc tampoc no representa l'elegia per cap essència
perduda del barri. Com més àcid el seu humor, millor. Com
més corrosiu, més gran el plaer de la lectura. Encara trobo
que molt sovint la seva ironia és predictible i tova. Massa humor
blanc, com si li requés de fer sang en situacions en què
potser caldria furgar molt endins, per trobar-n'hi una gota adormida i
malenconiosa.
Un thriller. Una comèdia de cap a peus. Una història de
casualitats rocambolesques. Llort hi avia instants d'una gran agudesa:
"El cambrer passa l'espàtula per damunt de la planxa calenta,
per fer alguna cosa, és un gest habitual d'evasió momentània".
Davant del cambrer, l'Esteve "permet que l'hipnotitzi una taca de
suc d'escopinyes que hi ha a la barra". Maleït Montjuïc
té, de vegades, la forma de la paleta del cambrer: va fent arronsar
en rajolins foscos el greixum d'una comunitat enquistada en un barri de
poca pena. Altres vegades, no arriba a hipnotitzar com la taca de suc
d'escopinyes del taulell, però sí que ens fa veure que aquella
taca pot fer que, als antípodes, un nen maori badi amb llavis i
dents una estranya fruita sucosa, amb inflors d'elefantiasi, el nom de
la qual desconec perquè aquí no en gastem ni se n'ha vist
mai al mercat de la Boqueria.
Article publicat
a El País el 06/04/00 per Jordi Puntí
Vodevil
Que un inspector de policia nacional, ni
que sigui de la secreta, sàpiga que és el director de cine
Derek Jarman i, a més, sigui capaç de citar-ne una pel·lícula
com Sebastian, és una inversemblança difícilment
tolerable més enllà dels confins duna novel·la
com aquesta, Maleït Montjuïc. En canvi, en el microcosmos
extravagant i guillat que des de la primera pàgina edifica Llort,
els disbarats inversemblants -situacions, personatges, diàlegs-
es projecten cap al terreny de labsurd i, per insistent acumulació,
es tornen virtut. La millor mostra daquesta qualitat és lescena
final, que no explicarem (i recorda, dalguna manera, els darrers
compassos de la Judita de Francesc Trabal), però també
en pot ser un bon exemple un professor universitari que planeja el robatori
dun quadre de la Fundació Miró i decideix que, per
fugir amb lobra, farà servir lautobús, perquè
per ell "el món del taxi mai no ha existit". Aquest absurd
còsmic és un dels elements que converteix Maleït
Montjuïc en un perfecte vodevil. Hi ha, a més, un espai
físic limitat i laberíntic -la muntanya de Montjuïc-,
una trentena de personatges desbocats i arquetípics que hi deambulen
i són víctimes de les casualitats més formidables,
i un segrest amateur, dignes de Pepe Gotera y Otilio, com a punt de partida.
Per donar consistència a aquests còctel, Llort se serveix
duna estructura ben travada i complexa, i dun ritme de la
narració molt àgil, a estones trepidant, que només
patina quan es deixa enlluernar pel breu esclat dun acudit brillant
(però que fa destrempar lescena) o per la momentània
pèrdua dun dels múltiples fils que remena. Limaginari
daquest vodevil contemporani surt de la cultura popular: la música,
el cinema -amb referències constants, ben conjugades, tant al cine
de culte com al popular-, i els dibuixos animats més que no el
còmic. potser per això la novel·la pateix una excessiva
lleugeresa destil, per no dir descura, un abandó que haurien
dhaver vigilat a parts iguals lautor i leditor, que
per això rep agraïment a lúltima pàgina.
Article publicat
a El Periódico el 17/04/00 per Jordi Gàlvez
La muntanya màgica
Durant la primavera del 1923, abans de
tornar a casa per concloure els darrers capítols de La muntanya
màgica, Thomas Mann va passar per Barcelona. Lalemany, que
mai no havia llegit Verdaguer, de ben segur que va adonar-se, mentre es
pentinava els bigotis, que la nosra ciutat neix i creix a lempara
dels 173 metres de gres de Montjuïc, la nostra muntanya màgica
local. La història de Barcelona, la seva personalitat, sha
construït tradicionalment sobre el paisatge del penyal, i lescriptor
Llort, com Mann, com Monzó a Lilla de Maians, ha volgut fer
una novel·la prenent la part pel tot, retratant-nos a tots plegats
a través duns desgraciats que pul·lulen pel districte
3 del cap i casal. Maleït Montjuïc, amb les quatre mosques colloneres
de les dues dièresis és, primerament, una astracanada. Una
novel·la trepidant, divertida, intel·ligent i de gènere,
que de primer no recorda pas Mann sinó Ferran Torrent o Puta misèria.
Mirada amb més deteniment sassembla més a un Martí
Rosselló o a un Sergi Pàmies, i desvela molta més
profunditat literària que els recents entspringen de Marí
o Puigverd, tan tocats dafectació. Sí, des del punt
de vista de la versemblança històrica i social, som més
Montjuïc que no pas Montserrat. Són bells els turons de Weimar
però vivim al costat duna muntanya urbana abocada al mar.
Marginal (com en els seus orígens: mont juïc, muntanya de
jueus) i fascinant alhora, vital al costat dun reducte de finats
al seu prestatge, culta (Miró i MNAC) i canalla. Fascinant i entranyable.
Sense sanatori, a la nostra muntanya màgica no li calen malalts,
però. Ni més febleses ni grandeses humanes. Ni més
eufòria ni resignació davant tanta vida mediterrània.
EL nom de Llort (que vista la seva predilecció per cert temes sexuals
acabarà pronunciant-se sonoritzant loclusiva dental) queda
ben alt en aquest llibre radiant, tendre i ben escrit. La gran literatura
també pot ser de barri i modesta.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|