Biografia
Nascut a
Barcelona en 1957, Marcos Ordóñez és novel·lista
i crític teatral i imparteix classes en el Institut del Teatre
i en la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat i col·laborat en
diferents diaris i revistes. Com escriptor, és autor de diverses
novel·les i llibres de contes, entre els quals destaquen A cualquiera
puede sucederle, Una vuelta por el Rialto, Rancho aparte y Tarzán
en Acapulco.
Obra
Comedia
con fastasmas
Comedia
con fantasmas són les falses memòries
de Pepín Mendieta, personatge apòcrif que va néixer
en 1925 i que va arribar a convertir-se en el Buster Keaton de Càceres.
Pepín Mendieta narra la seva vida com actor, des de la primera
vegada que queda corprès davant un muntatge de Shakespeare fins
la malenconia dels seus últims anys. Una novel·la plena
de referències a persones conegudes que narra la vida dels còmics
al mateix temps que fa un fris magnífic de la Espanya del
segle XX. Una novel·la de tall clàssic que ofereix una visió
del món del teatre molt fidedigna ja que l'autor s'ha inspirat
clarament en històries veritables i en actors i actrius de carn
i os.
"El
maravilloso mundo de Jackie Gleason" dins Barcelona, un dia
Una
vuelta por el Rialto
Documentació
Article
publicat a El Periódico el 31/05/02 per Elena Hevia
El gran
teatre del món
"Voy
a hablar de un mundo que ya no existe", com qui diu "Era el
millor dels temps" dickensià. Aquesta frase, amb què
es dispara Comedia con fantasmas, l'última novel.la del
crític de teatre i escriptor Marcos Ordóñez (Barcelona,
1957), té regust clàssic i posa en guàrdia: estem
davant d'una obra d'iniciació amb un protagonista que funciona
com una mirada privilegiada davant dels fets que s'han d'explicar. La
referència a Charles Dickens no és gratuïta. Després
d'una peça minimalista amb formes d'iceberg com Tarzán en
Acapulco --perquè era molt més el que amagava que no pas
el que mostrava--, l'autor de Puerto Ángel es capbussa ara
en un tros de novel.la pura i total.
Ordóñez practica com a crític aquella felicitat que
neix de l'entusiasme; és a dir, és feliç veient bon
teatre i ho sap transmetre en una personal barreja d'erudició i
fascinació. Amb les mateixes armes es construeix Comedia con fantasmas,
que segueix una vida per al teatre, la de Pepín Mendieta, un nen
lleonès que un dia va veure El somni d'una nit d'estiu enfilat
dalt d'un arbre i es va enamorar perdudament de l'ofici. El que segueix,
la novel.la en si, és el desenvolupament d'aquest sentiment, a
manera de biografia, amb les seves fases: enamorament, amor i nostàlgic
desencant.
Una història plena de personatges de mida natural --el prodigiós
director visionari Ernesto Pombal, tota una troballa, i Tanito Monroy--,
però també de cameos de renom: moltes d'aquelles cares que
formen part de la incopsable història del teatre espanyol i que
hem pogut veure en velles produccions de Cifesa. I tot això acoblat
amb emoció i naturalitat sense que el conjunt soni a impostura
o s'hi apreciïn les costures. ¿Quan arribarà la pel.lícula?
Article
publicat al diari Avui el 23/05/02 per Jordi Llavina
El rei de la comèdia
Estava temptat
de titular aquest article Molta, molta merda, però he pensat que,
tot i decantant el substantiu amb la cursiva, podia resultar equívoc
per a la gent amb poques taules. Amb poques taules de teatre, vull dir,
que als altres no els cal gaire més explicació: la merda,
per a actors i gent d'escena en general, és una substància
beneïda; una paraula de ressons sagrats (ja sabeu que els de la faràndula
són sovint esperits extrems, tocats d'excés i admiradors
de litúrgies i supersticions). Un mot que s'invoca al començament
de cada estrena per tal que tot rutlli i res no es giri en contra.
Marcos Ordóñez, per la seva banda, que s'ha educat entre
bastidors i que de ben jove ja va començar a embrutar quartilles
per explicar-nos els ressorts amagats d'una posada en escena o l'arruga
moral d'un caràcter, és un dels més eficaços
narradors castellans actuals, i dels que té més coses a
dir. Eficaç perquè té la rara virtut de col·locar
la bala allà on abans l'ull ha disposat que la volia. I, alhora,
un dels novel·listes més promiscus i un dels més
-com diuen aquests crítics ampul·losos que omplen les pàgines
dels diaris amb la seva tinta excrementícia- proteics. He llegit
en algun lloc que aquesta novel·la que presento completa una trilogia
dedicada al món de les arts escèniques (juntament amb les
dues obres anteriors). Potser sí, tot i que és ben diferent
d'aquelles altres. Sigui com sigui, Ordóñez sorprèn
a cada nova entrega del seu talent, amb situacions que no tenen res a
veure amb les viscudes en llibres precedents, amb punts de vista també
ben diversos. Per exemple: si la magnífica Puerto Ángel
es permetia jocs de desplaçament en el temps i introduïa
algun element abductiu en la substància del relat, aquesta d'ara
és una novel·la que sembla ben bé, per estructura,
pel dramatis personae, per l'alè èpic -una èpica
de la derrota, però èpica al capdavall-, una novel·la
del XIX. Ho dic com un elogi: el XIX és el segle de la novel·la.
El segle que la descobreix i en fa el gènere privilegiat per reproduir
la realitat: la de dins dels personatges i la de fora d'ells mateixos.
UNA GRAN
PRODUCCIÓ
Comedia
con fantasmas s'adequa perfectament a aquest guió de gran novel·la.
I enriqueix una de les dues línies de la narrativa d'Ordóñez,
en la que de ben segur deu ser l'única taxonomia vàlida
per parlar de la seva obra: la de les grans produccions, que l'escriptor
va alternant amb altres productes de petit format.
Pepín Mendieta és una mena de lazarillo amb la vida per
dissenyar, que està ingressat en uns lazaristas d'una ciutat mitjana
d'Astúries. És l'Espanya pobra del 1925; i Pepín,
un nano orfe que té la sort d'assistir, amagat dalt d'un arbre,
a una representació d'El somni d'una nit d'estiu. La sort no és
únicament, com dirien els de la tinta excrementícia, l'epifania
orquestrada pel mestre de les passions Shakespeare, sinó potser
tant com això que aquest descobriment hagi estat servit en safata
per la mítica companyia d'Ernesto Pombal (picada d'ullet al còmic
Enrique Rambal). "El cine fotografía la realidad y nosotros
la hacemos", li diu el mestre Pombal al nen Pepín. Aquest
últim s'enrolarà en la companyia, i anirà creixent
al ritme d'un Shakespeare per aquí, un mecano (és a dir,
un muntatge gros) per allà; i creixent, sobretot, amb la convivència
amb el Monroy, l'Anglada, la Lumi, la Santaolalla, el Toregrosa... els
diversos membres de la companyia.
La idea de la peripècia d'un lazarillo es refermarà dins
el mateix col·lectiu, la Companyia Pombal, que és una de
les mostres més justament cèlebres del teatre itinerant
d'abans i després de la guerra.
HISTÒRIA
DEL SEGLE
La història
de Pepín Mendieta és la del segle XX espanyol. En el desembarcament
a Madrid, tenen la sort de trobar l'empresari adequat en el moment escaient.
Pels ulls del lector admirat, va desfilant la història del gros
del segle: la proclamació de la República, la guerra -que
es va congriant i, finalment, esclata, tot i que no afecta gaire (o gens)
el nostre comediant-. Els sindicats, que formiguegen. Els comunistes,
que fustiguen els del POUM. Les pistoles, que flamegen...
Amb no gaires anys més, Pepín es veurà les orelles
i decidirà de tirar pel seu compte (el fet ha coincidit amb el
trencament de les relacions amb el mestre Pombal). El protagonista anirà
fent la viu-viu, sense gaire sort. Entremig dels noms amb què la
ficció dota i enriqueix l'anecdotari teatral del segle, se n'hi
van esquitllant d'altres de ben reals: "Un chaval pelirrojo, muy
serio y con cara de malas pulgas, se convertiría en el actor más
grande que ha habido en España, con permiso de Pombal: Fernando
Fernán-Gómez".
Si tota novel·la aporta una particular imago mundi pròpia
de l'autor, aquesta d'Ordóñez podríem qualificar-la
amb el títol de la cèlebre trilogia de Baroja, la lucha
por la vida. La lluita individual del còmic Mendieta, un caràcter
fet a la seva: des del primer paper realitzat en l'auca talíaca
fins a la cèlebre creació d'un trio cinematogràfic
que coparà les cartelleres del cinema espanyol de patacada dels
anys cinquantes i seixantes. En una novel·la de llarg recorregut
com aquesta, hi ha uns quants episodis d'antologia. Per exemple, a començament
dels setanta els tres integrants del trio còmic (Pancorbo, Pérez
i Mendieta) participen en un muntatge teatral experimental, amb un director
americà que mira de practicar les noves tècniques dramatúrgiques.
L'escena resulta hilarant, amb uns assajos que s'acosten molt al despropòsit.
L'art i assaig que hi ha al cap del director topa de ple amb el currículum
de forja de rialles i disseny de caricatures dels tres còmics.
L'endemà de l'estrena, l'incombustible Eduardo Haro Tecglen parlarà
en una columna de diari del nou tombant d'aquests "cómicos
vanguardistas". Una delícia.
Ordóñez coneix molt bé el món del teatre,
i aquí en reflecteix, més que mai, la passió íntima.
A Comedia con fantasmas hi trobem la descripció pacient
i un punt elegíaca de tota mena d'efectes per crear il·lusions
(el vent desfermat, els núvols que corren, un incendi, sang autèntica
de vedell per tacar les mans de lady Macbeth); hi llegim implacables judicis
morals: els comediants no serveixen per mantenir relacions sentimentals
estables, i, en canvi, prodiguen la camaraderia i fins i tot l'amistat.
Diluïdes en la matèria narrativa, ens aniran sorprenent, encara,
sèries senceres de documentació sociològica de primer
ordre: n'hi ha una d'especialment meritòria sobre la prostitució
abans i després de la Guerra Civil, però també hi
ha esquitxos lingüístics que constitueixen maneres de dir
molt d'època: "las cosas mocosón" i "el hombre
propone y Lewis Stone".
Al darrer capítol ens adonem que Pepín -un home de 80 anys-
ens ha estat proporcionant les seves memòries al llarg de 500 pàgines
que es llegeixen amb un plaer autèntic. Memòries d'un escèptic
de pedra picada, que només s'ha sentit remogut pel món alternatiu
(pel paradís artificial, si voleu) del teatre i rodalies: "Así
somos la gente de teatro: te rompen los huesos y vuelves".
Article
publicat a La Vanguardia el 26/04/2002 per Carles Barba
Dulzuras
y amarguras de la farándula
En general,
si queremos invocar buenos libros sobre los sortilegios del teatro recordamos
libros de memorias: las de Ingmar Bergman, Arthur Miller, Fernán-Gómez,
Marsillach... En su última y voluminosa obra, Marcos Ordóñez
rinde otro tributo de amor a las tablas, y se vale también de la
forma memorialística, pero aquí el protagonista es imaginario
y su testimonio fluye con la libertad de la ficción. En Comedia
con fantasmas su autor ha novelado nostálgicamente cincuenta
años de vida teatral española y ha descrito la azacaneada
y a la vez feliz existencia de los cómicos itinerantes que con
cuatro focos y cuatro trucos de tramoya montaban un Shakespeare o una
comedia de magia en el pueblo más perdido de las Castillas.
Primer acierto de la obra: está escrita y se lee como una novela
de aventuras, y más exactamente como una novela marinera. Del mismo
modo que en muchas novelas de barcos (empezando por Moby Dick)
el hilo del relato es llevado por un grumete, aquí el punto de
vista narrativo recae sobre un chavalote asturiano sin oficio ni beneficio,
Pepín Mendieta, que a los trece años se enrola como meritorio
sin sueldo en una compañía que gira de pueblo en pueblo.
Como todo Ismael, Mendieta tiene su capitán Ahab (un adulto, digamos,
picado por el veneno del teatro, como Ahab está poseído
por el gusano del mar), y esta figura mítica no es otra aquí
que Ernesto Pombal, el director y artífice de la compañía,
en la que Mendieta catará las dulzuras y amarguras del oficio.
Segundo acierto de la novela: Pepín no narra tanto su vida (al
fin y al cabo él tiende a situarse en segundo plano) como la de
toda la "troupe", en la que descuellan, además de Pombal,
por lo menos cinco o seis tipos estupendamente caracterizados: el administrador
Tanito Monroy, mano derecha del patrón; el maquinista Joan Anglada,
un anarquista entrañable; la primera actriz Luisa Santaolalla,
luego sustituida en cartel por otra con más gancho, Rosa Camino;
el galán cómico Esteban Ruscalleda, quien en realidad resulta
más aprovechable como músico; y una pareja de veteranos,
Paco Peñalver y Úrsula López Úbeda, que tiene
a gala decir como nadie el teatro en verso.
Con este grupo ambulante, el narrador descubrirá que la vida de
la farándula -aún con todas sus fatigas: llegan a hacer
tres funciones diarias- depara muchas más emociones que una vida
corriente. Pero -ojo- la novela no se complace en pintar memorables noches
de estreno ni carreras meteóricas hacia la fama. Pepín Mendieta
más bien describe las bambalinas de la profesión, la parte
sufrida y anónima del oficio, el espíritu de grupo que entraña
y la pasión con que un director como Pombal puede entregarse a
la preparación de un montaje, galvanizando de paso a todo su equipo.
La novela relata la dureza de los ensayos, los enredos amorosos entre
colegas, la baqueteada vida de las pensiones de cómicos, las faenas
que se hacen los actores en escena o las tretas que urden tramoyistas
y apuntadores para que el primer galán no pierda la letra o la
segunda actriz no se quede de golpe en blanco.
Sabor de época
Pepín Mendieta conjura este mundo de candilejas (tercera diana
de la novela) retrospectivamente, en tanto que superviviente de un paisaje
y de un pasado borrados, finiquitados. Y hete aquí que, por lo
mismo que los siente irrecuperables, el Paral·lel de la Barcelona
de los años treinta o el Madrid efervescente de los años
cincuenta son reconstruidos por el memorialista con una emocionada plasticidad.
En este sentido, Comedia de fantasmas, como La felicidad
de Baulenas o La sombra del viento de Ruiz Zafón, destila
un inconfundible sabor de época, y muchas escenas parecen escritas
en blanco y negro cuando no en nostálgicos colores sepia. Las peripecias
de Pepín, Pombal, Monroy y "tutti quanti" llegan a fundirse
con las de celebridades reales de aquellas décadas -Alady, Luis
Escobar, Orson Welles...- y, en un estupendo diálogo de frases
cortadas, el narrador se permite incorporar el collage de una imaginaria
entrevista con Pombal firmada por Manuel del Arco.
Aún teniendo 500 páginas y abarcando tantas décadas,
el libro se lee y asimila de corrido, a un ritmo vivísimo. ¡Qué
lejos quedan los tiempos en que Marcos Ordóñez debutó
en la narrativa con El signo de los tiempos! Aquí la prosa
está superengrasada, personajes y episodios aparecen y desaparecen
con felicísima ligereza, y cae el telón de la última
página dejando en el lectorespectador la impresión de haber
vivido muchos lances en un abrir y cerrar de ojos.
Article
publicat a El País 11/05/02 per J. Ernesto Ayala-Dip
El
teatro de los sentimientos
Antes de
acabar el año 2001, Marcos Ordóñez publicaba una
novela corta, Tarzán en Acapulco, una obra de cámara
que resumía su cariño por el cine y a uno de sus mitos,
sin descuidar su hechura artística, resuelta con un eficaz criterio
de concisión y altura metafórica. Toda la contención
sintáctica y compositiva de esa obra contrasta con el despliegue
argumental e imaginativo de Comedia con fantasmas, su última novela.
El proceso de construcción de esta obra es bastante sencillo. Se
imposta unas memorias, las que escribe Pepín Mendieta desde su
vejez en Madrid, y se aprovecha este truco para hacer un paseo por el
teatro español de gran parte del siglo veinte. La función
del narrador en primera persona, como corresponde a todo texto autobiográfico,
es desmenuzar el pasado. Pero además, Pepín Mendieta funciona
perfectamente como una voz novelesca, mezclado con seres reales e imaginarios,
gente de teatro que reconocerá el lector y otros que se irán
consolidando a lo largo del relato con esa entidad verdaderamente contagiosa
de afectos y rechazos que generan los buenos personajes de ficción.
En una novela concebida con estos materiales, materiales de la historia
y la documentación, resulta necesario una apropiada incrustación
de datos intrahistóricos, reconstrucciones existenciales creíbles,
amén de un ritmo narrativo comprometido con el interés humano
que han de acreditar todas sus criaturas. Marcos Ordóñez
no traiciona ninguna de las leyes que hace confluir en su novela, ni las
de la obediencia al tramo histórico y artístico que abarca
ni a las de la organización de las vidas imaginarias que pone en
escena. Sólo el interés en algunas de sus partes languidece,
como si de pronto descubriéramos que gran parte de él se
sostiene sobre determinados personajes. Mientras vemos progresar al narrador
al lado de su maestro Ernesto Pombal, incluso al lado de Tanito Monroy,
dos personajes muy bien construidos, la novela aquilata su interés
psicológico y su capacidad para hacer vislumbrar detrás
de su tejido argumental una parte sustancial de la España de los
años veinte y la posterior a la de la guerra. Comedia con fantasmas
es una buena novela de iniciación. El dibujo que hace Ordóñez
del primer asombro, de la primera experiencia sexual, del lento descubrimiento
de cómo las gasta la vida, siempre es convincente y personalísimo.
En esto coincide, también por su espíritu de lúcida
nostalgia y sentidos homenajes, con El guitarrista, de Landero.
Pero además, para quienes profesen un incondicional amor al teatro
y a sus leyendas y mitos, y, sobre todo, a quienes amen al maestro de
los maestros de la dramaturgia universal, les garantizo que pasarán
un buen rato con la novela de Marcos Ordóñez.
Article
publicat al diarr Avui el 17/04/02 per Marta Monedero
Marcos
Ordóñez transita pels records teatrals d'infantesa
Els crítics
diran el que calgui sobre Comedia con fantasmas, però ningú
li negarà a Marcos Ordóñez que aquesta novel·la
d'amor al teatre i als còmics li ha sortit de l'estómac.
Diu que s'ho ha passat molt bé escrivint la, i es nota. Aquesta
és una crònica sobre la gent dels escenaris evocada a partir
dels records de l'escriptor, perquè "en teatre, els fantasmes
són els records", aclareix l'autor, que remena i aboca sentiments
viscuts en família. Les vivències teatrals lligades al seu
pare i el seu avi són l'origen de Comedia con fantasmas.
El primer, que es cartejava amb Jardiel Poncela, li explicava quan era
petit (sí, l'Ordóñez també va ser petit) les
obres que veia a Madrid fins a inculcar-li el virus de la passió
per l'escena. El seu avi era violinista de cinema mut, però amb
l'entrada del sonor va entrar a formar part d'una banda que actuava al
Paral·lel. Eren aquells anys en què hi havia allò
que en deien sessió vermut, es feien tres funcions diàries
i el nen Ordóñez i la seva àvia anaven "a portar
la carmanyola a l'avi, ja que era l'única manera de poder-lo veure".
Comedia con fantasmas és una novel·la llarga -cinc-centes
pàgines- per on transiten còmics, baguls i pensions amb
què el crític teatral tanca la seva trilogia literària
dedicada al món de l'espectacle. Curiosament, aquesta obra l'ha
escrita després de Puerto Ángel (dedicada a la música)
i Tarzán en Acapulco (ambientada en el cinema clàssic
de Hollywood). Comedia com fantasmas arrenca l'any 1925, quan un nen es
fascina quan veu des de dalt d'un arbre una funció a l'aire lliure
d' El somni d'una nit d'estiu. L'espectacle l'empeny a incorporar-se
a la companyia d'Ernesto Pombal (personatge inspirat en l'oblidat Enrique
Rambal), un "visionari del teatre capaç de crear grans muntatges".
La història s'allarga fins al 1985, quan el protagonista, ja octogenari,
ha arribat a ser el rei de la comèdia del teatre i el cinema espanyol.
Documentació
exhaustiva
El llibre
també funciona com una crònica evocada des de l'imaginari
d'Ordóñez, tot i que profundament amarat de versemblança.
Per fer un símil cinèfil, "ha estat molt més
lenta la producció que el rodatge", ja que recrear amb veracitat
uns anys pretèrits, que l'autor recorda només parcialment,
li ha suposat haver de llegir com un desesperat biografies de còmics
fins a fer-se una idea del mapa on situa els personatges. Ha barrejat
històries reals amb peripècies fictícies, però
la investigació ha arribat fins als extrems de "mirar mapes
per descriure un recorregut real pels carrers de Madrid, ja que no coincideixen
exactament amb els d'ara".
Després de ficar-se a fons en tota aquella època, Ordóñez
pensa que si bé a Catalunya els actors "mantenien sempre una
altra feina per si de cas, aquí el teatre d'aficionats ha estat
un planter importantíssim, a Madrid els escenaris s'han alimentat
més de la bohèmia i per això, quan anaven mal dades,
alguns d'ells van quedar totalment en la misèria". De totes
maneres, una constant de tots els còmics "era que treballaven
amb l'ànima encara que fessin pel·lícules dolentes".
Si aquesta novel·la fos una pel·lícula, seria en
blanc i negre, reconeix l'autor, que, si se li pregunta què en
queda de tota aquella època, respon que ben poca cosa. "En
teatre, només queden els records del que has vist, bé potser
el Paral·lel actualment també és una comèdia
amb fantasmes".
Les
memòries d'Espert
Tot i acabar
amb la trilogia sobre el món de l'espectacle, la ploma d'Ordóñez
no entén què són les vacances. Al setembre surt la
seva pròxima novel·la, Detrás del hielo, que
explica la història d'un amor boig en una ciutat llatinoamericana.
A l'octubre veurà la llum el llibre de memòries de Núria
Espert que Ordóñez ha escrit i, per si no fos prou, està
recopilant una antologia de textos i crítiques teatrals que es
titularà A pie de obra. Per a més endavant queda la magna
missió de redactar juntament amb Josep Maria Pou (que està
lligat a la sèrie Policias fins a l'octubre) la història
de la comèdia musical espanyola a partir de les entrevistes als
seus protagonistes i que es dirà Locos por Broadway.
Article
publicat a El país el 27/03/02
Marcos
Ordóñez novela en Comedia con fantasmas 50 años
de teatro
'Es una novela
de amor, a los cómicos y al teatro, mis dos pasiones', afirmó
el escritor y periodista Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957)
en la presentación de su última obra, Comedia con fantasmas,
celebrada el lunes en el antiguo teatro Beatriz (hoy restaurante Teatriz),
de Madrid. A su lado, testigos y memoria viva del medio siglo que refleja
su novela, los actores Manuel Alexandre y José Sazatornil, que
el autor prefirió llamar sir Saza y sir Alexandre. Profesor de
guión en la Universidad Pompeu Fabra, de teatro contemporáneo
y crítica teatral en el Institut del Teatre y colaborador de Babelia,
Marcos Ordóñez ha publicado una docena de títulos,
entre los que destacan Una vuelta por el Rialto, Rancho aparte,
Puerto Ángel y Tarzán en Acapulco.
En la novela Comedia con fantasmas, el autor quiere rendir homenaje
a la escena y a los cómicos, con historias reales y peripecias
ficticias a partir de la vida y obra de Enrique Rambal, cuyos espectáculos,
admirados por Orson Welles, llenaron los teatros de los años veinte
y treinta, con giras por Hispanoamérica, y que murió en
la miseria.
Marcos Ordóñez sigue la 'magia teatral' de Rambal en sus
personajes, a través de un Madrid que ya no existe y el Paralelo
barcelonés de los años treinta, el paso al cine y la llegada
de la televisión. Los recuerdos familiares del autor, con vinculaciones
a profesiones teatrales, influyen también en la narración,
que alcanza las 489 páginas.
Una afonía impidió al actor José María Pou
presentar el libro, cuyo nombre figura en la dedicatoria, aunque envió
una cinta para decir que Marcos Ordóñez, 'amigo y hermano',
es 'el mejor crítico de teatro'. 'Es la gran novela del teatro
en España, sobre la pasión de los cómicos, sus baúles,
pensiones, fracasos y grandezas'.
Añadió que la novela es la crónica de una época
y unas gentes del teatro, en unos escenarios que han desaparecido o son
inventados, que en el cine tiene los precedentes de Cómicos,
de Bardem, y El viaje a ninguna parte, de Fernán-Gómez.
Article
publicat a La Vanguardia el 27/03/2002 per Juan Carlos Merino
La novela
de los cómicos
Su abuelo
materno trabajó toda la vida en los teatros de revista del Paralelo.
Su padre era un apasionado del teatro que se carteaba con Jardiel y no
se perdía un estreno. Nada extraño, pues, que el crítico
teatral Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) haya escrito una
novela de amor al teatro y a los cómicos. "Es la gran novela
del teatro en España dice el actor Josep Maria Pou-, pocas veces
se ha escrito con tanta pasión de los cómicos, sus baúles
y pensiones. Esta novela es el equivalente en letra impresa a las películas
Cómicos, de Juan Antonio Bardem, y "El viaje a
ninguna parte", de Fernando Fernán-Gómez." Ahí
es nada.
La voluminosa novela -se aproxima a las 500 páginas- se titula
"Comedia con fantasmas" (Plaza & Janés), y con ella
Marcos Ordóñez cierra su parti-cular trilogía literaria
dedicada al mundo del espectáculo: ésta es al teatro lo
que las anteriores "Puerto Ángel" y "Tarzán
en Acapulco" fueron a la música y al cine clásico de
Hollywood, respectivamente.
"He querido hacer una novela de amor. De amor a los cómicos
y al teatro -ahora ya es Ordóñez el que habla-. Pero también
de amor a una ciudad, Madrid, que apenas conozco, la de los años
veinte a cincuenta. He reinventado ese Madrid a partir de las memorias
de muchos cómicos y de los recuerdos de mi padre. Para mí,
decir Madrid era decir Broadway." Y en ese Madrid ya casi irremediablemente
perdido, en lo que fuera el antiguo teatro Beatriz -hoy reconvertido en
restaurante de diseño pero sin perder su fisonomía original-,
fue donde Ordóñez presentó su novela el pasado lunes,
asistido por dos ángeles tutelares, los actores José Sazatornil,
"Saza", y Manuel Alexandre, hoy tan lúcidos y socarrones
como siempre. Por cierto que al gran Saza, con el que el autor se cruzaba
a diario en la plaza Lesseps de Barcelona, fue al primer actor que Ordóñez
vio sobre un escenario a finales de los 60.
Comedia con fantasmas arranca en el año 1925, cuando el
niño Pepín Mendieta queda fascinado al asistir, desde la
copa de un árbol, a una función al aire libre de "El
sueño de una noche de verano", lo que le lleva a incorporarse
a la compañía teatral de Ernesto Pombal. Y la historia se
prolonga hasta 1985, con un Mendieta ya octogenario convertido en rey
de la comedia del teatro y el cine español. "Si esta novela
fuera una película -dice Ordóñez-, sería en
blanco y negro." A lo largo de ese más de medio siglo, la
novela retrata la crónica de toda una época dorada de los
escenarios teatrales. ¿Y qué queda hoy de todo ello en su
ciudad? "Bueno responde-, el Paralelo es hoy también una comedia
con fantasmas."
Marcos Ordóñez cierra así su citada trilogía
novelesca. Pero pronto volveremos a tener noticias suyas. Mientras Locos
por Broadway, la historia de la comedia musical española que
está elaborando junto a Josep Maria Pou, duerme el sueño
de los justos debido a las obligaciones televisivas de la serie "Policías"
de este último, el próximo otoño habrá doble
ración de Ordóñez. Por una parte, las memorias de
la actriz Núria Espert que está redactando (las publicará
El País-Aguilar) y por otra una antología de sus ensayos
y críticas teatrales titulada A pie de obra (que editará
Alba). Mientras tanto, Ordóñez da los últimos retoques
a su ya próxima novela, "Detrás del hielo", que
narra la historia de un amor loco en una ciudad latinoamericana en los
años sesenta.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|