|
||||||||||||||
El segrest del rei Les seduccions de Júlia Els seduccions de Júlia es creuen dues trames, ambdues relacionades amb dues investigacions de distint signe. Està ambientada en la Barcelona de mitjans de la dècada de 1990 i està protagonizada per una dona de 45 anys que torna a la ciutat després de 20 anys d'absència. Júlia torna a Barcelona amb l'encàrrec de preparar un documental sobre el pintor de Portlligat, treball que fa amb la ajua d'un personatge real, Isidoro Bea, que acabarà prenent bona part del protagonisme, com una espècie de anti Dalí. Bea va pintar durant molt temps els fons de les obres de Dalí. En la ciutat, la protagonista entra en contacte amb un ex-nuvi, un periodista que està investigant la mort d'un espia. Article publicat al diari “Avui” el 03/03/03 per Teresa Pous Mans tacades de sang catalana "No podem restar quiets i deixar que mans tacades de sang catalana remenin les despulles dels reis que portaven la senyera avui prohibida". Aquesta exhortació la formula Pere Figuera a El segrest del rei i la dirigeix als seus companys universitaris, catalanistes i lluitadors per la llibertat durant la dictadura de Franco. L'any 1952 Figuera vol segrestar el cadàver del rei Jaume I per evitar que els funcionaris del dictador profanin el sepulcre reial i remenin els ossos del monarca per traslladar-los des de la catedral de Tarragona fins al monestir de Poblet. El rei havia manifestat la seva darrera voluntat de reposar definitivament al cenobi cistercenc però no es podia permetre que el trasllat resultés una ofensa més a Catalunya. La mort de Jaume I el Conqueridor es relatada a la Crònica de Ramon Muntaner i s'hi expressa el desig del monarca amb aquests mots: "L'ànima se partí del seu cos, e se n'anà en Paraís a sis dies a l'eixida de juliol de l'any mil dos-cents setanta-sis [...]. E lleixà que el seu cos fos portat a l'orde de Pobles, qui és enmig de Catalunya, de monges blancs". L'autor d'El segrest del rei, Màrius Carol, és director de comunicació del grup Godó, columnista de "La Vanguardia", comentarista a Catalunya Ràdio, RAC i a Onda Cero, i ha presentat programes a TV3 com ara Classificació ACR, sobre els arxius del franquisme, i Nexes, sobre la història de Catalunya. Contra periodistas, Barcelona, de bat a bat, Catalans o 'polacos', Dalí, el final oculto de un exhibicionista són alguns títols dels seus llibres. La conjura contra el gourmet i Les seduccions de Júlia, que va obtenir el premi Ramon Llull 2002, són les dues novel·les anteriors a El segrest del rei. En una entrevista de Rosa Maria Piñol del febrer del 2002, Carol, referint-se a Les seduccions de Júlia, deia: "La meva novel·la és, bàsicament, el resultat de molts records i vivències personals, tot i que també he construït una trama". A El segrest del rei també construeix l'argument amb una combinació de records i de ficció. Però en aquest cas els records provenen de José Antonio Linati, Joan Reventós, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Miquel Nadal, Agustí Altisent, Fèlix Millet i Miguel Lorente. La primera part de l'obra tracta de l'intent de segrest de la mòmia del rei Jaume I, del seu trasllat a Poblet i de l'organització del desplegament d'una senyera gegantina que haurà d'embolcallar la muntanya de Sant Pere Màrtir el dia de la cloenda del Congrés Eucarístic Internacional -anomenat irreverentment L'Olimpíada de l'Hòstia- per tal que pugui ser vista per totes les autoritats franquistes, periodistes i assistents a l'acte. La segona part exposa els treballs i peripècies d'uns forenses per identificar, entre d'altres, les despulles del rei Jaume I, les de Blanca de Navarra i les del seu fill, el Príncep de Viana. Un forense català viatjarà a Poblet on conversarà amb el pare Altisent i quedarà lligat a la història de l'intent del segrest de les restes mortals del rei català. El principi de la segona part és desconcertant perquè el narrador omniscient de la primera és canviat per la veu del forense que narra les seves experiències ocorregudes 50 anys després dels fets explicats a la primera part de la novel·la. HISTÒRIA DE CATALUNYA El segrest del rei ens acosta episodis de la lluita antifranquista i determinats moments significatius de la història del nostre país, com és ara la vaga dels tramvies del 1951. També inclou evocacions i recomanacions gastronòmiques, records de les vivències del periodista Jaume Arias, de la visita de Frank Sinatra a Barcelona, etcètera. Al llarg de tota l'obra l'autor no empra circumlocucions ni crea metàfores. Utilitza unes expressions concises i directes. Si el disseny de la sobrecoberta que mostra un fragment de la pintura Época extraña, d'Eduardo Úrculo, és una delícia que convida a obrir el llibre, les primeres pàgines d'aquest relat que entreté inviten a continuar llegint. L'última frase de la novel·la de Màrius Carol, "Res no és el que sembla", és una sentència que el lector pot extreure de les actituds i dels fets narrats a El segrest del rei. Article publicat a “EL PAÍS” el 01/03/03 Màrius Carol recrea el frustrado robo de los restos de Jaume I El periodista y escritor Màrius Carol reconstruye en El segrest del rei la aventura de unos estudiantes catalanes que en 1952 planearon robar (aunque al fin no lo hicieron) la momia del rey Jaime I. Esta acción era como protesta porque el general Franco iba a presidir el traslado de los restos del Conquistador desde la catedral de Tarragona hasta el monasterio de Poblet. Entre la historia, la política y la intriga, Carol enlaza los hechos ocurridos hace 51 años con la actualidad. En la primera parte de la novela, recrea lo sucedido en 1952, poco después de la celebración del Congreso Eucarístico, cuando el joven Pere Figuera pide a sus amigos que le ayuden en el proyecto. Mezclando datos históricos con ficción, Carol describe el panorama sombrío de la dictadura, el entusiasmo de los jóvenes catalanistas, la huelga de tranvías de 1951 y el viaje a España de Frank Sinatra. La segunda parte de la novela, protagonizada por Ferran, un médico forense que ya aparecía en Les seduccions de Júlia, nos traslada a 2002. El forense recibe el encargo de investigar unos restos aparecidos en un monasterio de Segovia que podrían pertenecer a Blanca de Navarra, la madre del príncipe de Viana. Para contrastar las pruebas de ADN, Ferran viaja a Poblet, donde queda atrapado por la antigua historia del intento de secuestro de los restos del rey Jaume. Las dos tramas confluyen a partir de este momento en la investigación hasta un final sorprendente en el que nada es lo que parece. Carol, que mezcla también personajes reales con otros de ficción, le ha dado a la novela un enfoque muy periodístico, con un lenguaje claro y directo. Article publicat al diari “Avui” el 01/03/03 per Ramon Palomeras L'escriptor barceloní reviu les activitats clandestines de Pere Figuera i Joan Reventós El segrest del rei de Màrius Carol (1953), reviu el fallit segrest de les despulles del rei Jaume I de la catedral de Tarragona el 1952 a mans d'una colla d'universitaris catalans encapçalats per Pere Figuera. En un país sotmès a l'implacable fuet de Franco i en què la gent havia après a mesurar les paraules i, el que era important, a no preguntar gaire, el generalísimo havia decidit presenciar l'any 1952 el trasllat de les despulles de Jaume I de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet. Una ofensa de tal magnitud necessitava resposta. Pere Figuera va iniciar clandestinament amb uns amics universitaris, entre els quals hi havia en Joan Reventós i els germans Ainaud de Lasarte, unes converses per dur a terme el que havia de ser, com s'escriu al llibre, "el cop d'efecte més important contra el règim del general Franco des del final de la Guerra Civil": segrestar les despulles de Jaume I i traslladar-les al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Finalment, després de disputes i divergències sobre la comesa a realitzar, la proposta es va diluir en el no-res. "Era millor deixar els morts tranquils i no intranquil·litzar els vius", resa una de les frases del llibre, tot i que, per Figuera, "la pàtria bé valia un sacrilegi". "No oblidem que el catalanisme tenia un pòsit catòlic prou important", recorda Carol. No obstant, l'escriptor barceloní va reivindicar que "caldria rescatar figures de la clandestinitat com Figuera. El seu mestratge ha estat cabdal per a la història catalana". Frustrats i enrabiats, aquells joves van decidir actuar en el Congrés Eucarístic que properament s'havia de celebrar a Barcelona amb la presència de Franco. I es van poder desfogar desplegant a Sant Pere Màrtir una gegantina senyera davant dels nassos de ministres i cardenals franquistes. A la segona part del llibre, i mig segle després del segrest frustrat, amb l'excusa d'autentificar les despulles de Blanca de Navarra i les del príncep de Viana, un forense barceloní -de fet, el mateix escriptor- s'encarrega de forjar una trama d'investigació per recuperar les activitats clandestines de Figuera i companyia. Carol utilitza un monjo, un forense de Granada i el periodista Jaume Arias per encaixar les peces d'un puzle originat al 1952. "He volgut homenatjar Arias, que als anys 40 feia un periodisme modern. Se la jugava sempre. A més, va ser testimoni del Congrés Eucarístic del 1952 i em va servir d'ajuda a l'hora de descriure aquella època", manifesta Carol, que també s'ha documentat amb diaris de l'època per descriure els fets passats. Així mateix, l'escriptor ho aprofita per fer un toc d'atenció sobre la deixadesa existent als sepulcres dels monarques catalans del monestir de Poblet. Sepulcres "Al sepulcre de Jaume I hi apareixen dos caps, mentre que al del príncep de Viana hi ha ossos provinents de quatre cossos", denuncia Carol. "Les institucions de les respectives comunitats haurien de posar ordre en el garbuix d'ossos de Poblet. Els esquelets haurien de formar part de la història dels catalans. Que se sàpiga de qui és cada os", reivindica. Així mateix, aprofita aquest ball d'ossos continu per encabir la teoria mallorquina que el príncep de Viana podria ser el pare de Cristòfor Colom. "El problema és que hi ha dos Coloms, un a Sevilla i un altre a Santo Domingo", puntualitza Carol, tot afirmant que "part de la història s'hauria de reescriure, perquè ha estat falsejada". Carol confessa ser molt "poruc" per dur a terme una empresa com la de la cèl·lula clandestina de 1952. Potser Figuera tenia raó quan afirma en el llibre que "aquest és una país de gent sense iniciativa i sense pebrots". Article publicat a “La Vanguardia” el 28/02/03 per Rosa Maria Piñol Carol novela el frustrado secuestro de la momia de Jaume I en 1952 En El segrest del rei el autor construye una intriga a partir del intento fallido de un grupo de estudiantes catalanistas entre los que figuraban Joan Reventós, los hermanos Ainaud de Lasarte y Albert Manent En 1952, en vísperas de la celebración del Congreso Eucarístico Internacional en Barcelona, un grupo de estudiantes catalanistas planearon una acción que habría de resultar un contundente golpe de efecto contra el régimen de Franco: el robo de la momia del rey Jaume I de la catedral de Tarragona, con el fin de impedir que el general se apuntara el tanto de presidir bajo palio el traslado de los restos del monarca al monasterio de Poblet. Este episodio, finalmente frustrado, está en la base de la novela histórica “El segrest del rei”, del periodista y escritor Màrius Carol, recién editada por Planeta. “Esta anécdota me la contó un día, durante la transición, José Antonio Linati, entonces líder de un partido liberal explica Carol. Posteriormente, tuve ocasión de entrevistar a Joan Reventós, que en su libro ‘Amb un altre nom’ aludía al hecho, pero si dar nombres. Ambos me explicaron después la reunión fundacional del grupo que proyectó la acción. Josep M. Ainaud fue un colaborador imprescindible. Pero también estaban su hermano Joan, Raimon Galí y el activista Pere Figuera, que la planificó.” Màrius Carol, director de Comunicación del Grupo Godó, hace esta incursión en la novela histórica tras el éxito de su anterior relato, Les seduccions de Júlia (premio Ramon Llull, 30.000 ejemplares vendidos, entre las versiones catalana y castellana). Para escribir El segrest del rei ha realizado una investigación periodística que le ha permitido reconstruir el ambiente de la Catalunya de los cincuenta con episodios como la huelga de tranvías de 1951, que evoca a través de unas declaraciones de Jaime Arias y el combate catalanista clandestino. El segrest del rei combina materiales históricos y de ficción, que se despliegan en dos tramas que al final confluyen. “La primera parte explica Carol trata de la preparación de esta acción subversiva para desmantelar el acto publicitario de Franco. Acción que finalmente no se realizó porque un sector de la célula consideró que era un sacrilegio que no sería bien entendido. En cambio, sí realizaron un acto simbólico, que consistió en la colocación de una enorme bandera catalana en Sant Pere Màrtir, que pudieron ver todas las autoridades franquistas que asistían a la clausura del Congreso Eucarístico.” La segunda rama se sitúa en el 2002 y se centra en la figura de un forense, a quien encargan la identificación, mediante el ADN, de los restos hallados en el monasterio de Santa María de Nieva, de Segovia, atribuidos a Blanca de Navarra, madre del príncipe de Viana. “Este forense ya aparecía en Les seduccions de Júlia. Aquí, para contrastar sus pruebas, viajará a Poblet y, a través del padre Altisent, investigará la historia del frustrado secuestro del cadáver del Conqueridor”. Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Francesc Guerrero La Barcelona dels 90 Màrius
Carol (Barcelona,1953) és el flamant guanyador de l'última
convocatòria del premi Ramon Llull. Amb Les seduccions de Júlia,
Carol escriu una novel·la sobre la ciutat de Barcelona i, a més,
com ja va fer a Dalí, el final oculto de un exhibicionista, continua
indagant en la figura del pintor empordanès. ÚLTIMA
ETAPA DE DALÍ Pel que fa
al geni empordanès, Carol en vol destacar la seva última
etapa vital, amb l'episodi de l'incendi del castell de Púbol com
a centre d'un món presidit pel secretisme. En una de les seves
imatges més conegudes (l'escultura Venus de Milo amb calaixos,
1936), Dalí representa el ventre de Venus ple de calaixos oberts,
espais inquietants que es revelen com a metàfora dels secrets del
pintor, és a dir, l'objecte últim del documental en què
treballa la Júlia. Aquesta recerca d'allò amagat darrere
la vida del geni provoca en la Júlia un viatge interior cap al
seu passat que és ni més ni menys que la voluntat de l'individu
per vèncer el temps, per dominar lo. En aquesta lluita ferotge
la Júlia s'haurà d'enfrontar, primer, a una ciutat que no
és la mateixa que ella va abandonar tot just mort el dictador;
un cop hagi admès la transformació de la ciutat, admetrà
la seva maduresa amb una sexualitat sublimada en mans d'un nou amic arquitecte,
el Xavier, que li farà entendre que ella no és la mateixa
dona d'aleshores, i que la vida, com diu la cita d'Heràclit que
encapçala el volum, "és un nen que juga i mou les fitxes
sobre el tauler". Article publicat a “El periódico” el 29/03/02 per Estanislau Vidal-Folch Informació no és literatura La mirada a la ciutat de Barcelona de Les seduccions de Júlia, que ha donat a Màrius Carol el premi Ramon Llull 2002, és contemplativa, de turista encantat amb el que veu, cofoi a més del privilegi de reco- nèixer tant els famosos com els locals de moda. En això té un paper cabdal la figura d'un arquitecte que la protagonista es lliga en un bar i que està disposat a fer-li de guia autosatisfet de l'evolució urbana i arquitectònica. La sensació de fer el turista també la pot tenir el lector en les visites que Júlia fa al trian-gle Dalí (Teatre Museu Castell de Púbol Portlligat), i encara més si prèviament ha visitat els mausoleus i pot reconèixer les passes d'ella. Aquesta ruta, tan repetitiva, s'intenta pal.liar amb informació abundant sobre el geni i recurrència a l'anecdotari. Són recursos molt de periodista que poden donar relleu a un reportatge, color a una conversa, però difícilment profunditat o horitzó a una novel.la. I és que no sempre periodista vol dir escriptor. L'ofici de periodista, el de l'autor, té un gran paper en l'obra. Si la recerca de Júlia sobre Dalí no deixa de ser la crònica de la preparació d'un reportatge sobre l'artista, l'altra línia argumental, la investigació del periodista amant de la Júlia sobre un assassinat, mostra extractes de la vida de la redacció d'un diari, retrata caràcters curiosos i revela algun petit secret. L'autor sap com ordenar la informació (tot i les repeticions), però informació no és necessàriament sinònim de literatura. Per la banda emocional, les descripcions barrilegen de tant en tant: la recreació en "les sutures de l'ànima" o "les arrugues de l'ànima". De Joan Barril, ja en tenim un. I les emocions, els personatges les expressen amb filtre i control: en el sexe no hi ha dubte ni fracàs. La nostàlgia també és un ornament. El resultat és que la novel.la projecta un món de cotó fluix. Article publicat a “El País” el 07/03/02 per Ponç Puigdevall Interiors de mel Els lectors
de Les seduccions de Júia no podran recordar un article
on Vargas Llosa indaga sobre els límits de la “huachafería”,
un peruanisme que serveix per descriure una estètica, una manera
de sentir, i una forma de jutjar el món que es caracteritza per
ser intuïtiva, melòdica i sensiblera, i que contempla el territori
de les idees com un destorb decoratiu. Per una raó de tradició,
aquí no hi pot haver “huachafos”, però sí
que es pot trobar una línia de conducta que s’hi acosta prou:
és la distorsió del gust que es coneix anb el nom de cursileria,
aquella actitud que sol aparèixer quan algú pretén
imitar un refinament i una elegància que no pot assolir, i que
acaba esdevenint una rebaixa i una caricatura dels models estètics.
Màrius Carol (Barcelona, 1953) ha triat dos protagonistes que són
la rèplica a una manera d’estar en el món, i no tant
perquè els agradi freqüentar bons restaurants, ni perquè
siguin experts en l’art de beure bé, sinó perquè
es té la certesa que l’autor ignora que el personatge més
important de qualsevol text novel·lesc és sempre la veu
narradora, que l’actitud del narrador, determina la coherència
interna de l’argument i esdevé un factor essencial per assolir
el necessari poder persuasiu de la ficció. Deixant de banda que
es fa difícil detectar alguna raó narrativa que justifiqui
els canvis aleatoris, de la tercera persona a la primera, que es produeixen
quan es tracta de seguir les aventures de la protagonista, la veu narradora
de “Les seduccions de Júlia sembla que habiti en ple segle
XIX, quan la megalomania dels autors era impossible d’eliminar i
se sentien amb suficient empenta per pontificar sobre qualsevol aspecte
cívic o espiritual. Però no tots els escriptors decimonònics
posseïen el talent de Víctor Hugo o Alexandre Dumas, i no
és habitual que en molts de casos les intromissions de l’autor
i les incongruències narratives que ocasionava trenquessin el sistema
i matessin el crèdit i la il·lusió de la versemblança.
És el que passa amb la novel·la de Màrius Carol:
Les seduccions de Júlia vol deixar constància de
la realitat immediat i cosmopolita de Barcelona, els batecs de la vida
urbana, però és inevitable pensar que Màrius Carol
no ha sabut seleccionar amb aptitud els materials narratius. Qualsevol
excusa és vàlida per derivar cap a la confecció d’una
guia turística estereotipada, i cada peripècia significa
una ocasió aprofitada per qualificar als personatges segons les
botigues que freqüenten i la marca de roba que vesteixen. Sense saber
concedir narrativament als protagonistes del “savoir vivre”
que vol que tingui, l’autor es decanta per convertir-los en un mena
de personatges-anunci. I potser és millor, perquè el lector
s’estalvia així la molèstia d’experimetar la dosi
de vergonya aliena que provoca llegir fragments com els següent:
“Ell, amb mans expertes, li va treure els sostenidors, que van caure
a terra just sobre la seva camisa. Els mugrons d’ella van fregar
suaument els seus, abans que la Júlia introduís, amb la
mà dreta, l’estaca impetuosa en el seu interior de mel, mentre
amb l’índex de l’esquerra apartava les minúscules
i exquisides calces de puntes, per deixar camí al sexe amatent”. Article publicat a “El País” el 096/03/02 per Isabel Obiols
Literatura y periodismo Todo ello
narrado con 'ritmo cinematográfico', a juicio de Carol, quien está
convencido de que hoy 'parte de la mejor literatura se hace en los diarios'.
El periodismo, por cierto, aparece también homenajeado, puesto
que tanto Júlia como algunos de los antiguos amigos, y amantes,
que se encuentra en la ciudad ejercen esta profesión: 'Si me dijeran
que la novela es periodística me sentiría orgulloso', afirmó:
'La literatura como mero ejercicio estilístico me interesa poco'. Article publicat a “La Vanguardia” el 27/02/2002 per Rosa Maria Piñol Carol, entre la mujer madura y el anti-Dalí Un elogio
de la mujer madura, la reivindicación de un colaborador de Dalí
que fue su contrafigura y una guía íntima de Barcelona son
los tres elementos que Màrius Carol pone en juego en la novela
Les seduccions de Júlia, último premio Ramon Llull.
El periodista presentó ayer su libro, que Planeta acaba de publicar
con una tirada de 20.000 ejemplares. Dentro de quince días aparecerá
la versión castellana, realizada por el propio autor. Article publicat a “La Vanguardia” el 22/02/2002 per Julià Guillamon La Barcelona de la gente guapa Del antropólogo
Manuel Delgado a José Luis Guerin, desde los Còmplices
de ciutat de Robert Saladrigas al último Monzó, y de
Ulisses a alta mar de Porcel a la novela de David Castillo que
se reseña en estas mismas páginas, los intelectuales han
expresado un difuso malestar por la transformación que ha sufrido
en los últimos años la ciudad de Barcelona. ¿Y no
habrá una cohorte de poetas y novelistas que hablen bien de la
reforma del Raval y de la Vila Olímpica?, se preguntarán,
junto a muchos lectores, los responsables del urbanismo municipal. Los
hay. Marta Pesarrodona, con L'amor a Barcelona -que incluye un
poema dedicado a las rondas-, Joan Margarit con Estació de França,
Lluís Permanyer con Un amor a l'ombra de la pedra blava,
ofrecen otra visión de la ciudad lejos de la crítica implacable
de los "malcontents". Una ciudad que ha cambiado, con sacrificio,
pero no siempre para mal, que se ha reformado y se ha hecho cosmopolita
sin renunciar al espíritu del 75. En esta línea, Les
seduccions de Júlia de Màrius Carol será a partir
de ahora un referente. Article publicat a “La Vanguardia” el 31/01/02 per Rosa Maria Pinyol Dalí, Barcelona y periodismo Tres ámbitos
que Màrius Carol (Barcelona, 1953) conoce muy bien se mezclan en
la novela Les seduccions de Júlia, la obra con la que este
escritor y periodista se alzó ayer con el premio Ramon Llull. Carol,
que derrotó a otros 67 concursantes, se adjudica la primera dotación
en euros (60.100, unos 10 millones de pesetas) de este galardón
catalán que convoca Planeta. El autor, que actualmente desempeña
el cargo de director de comunicación del Grupo Godó, se
presentó con el seudónimo "Domènec Badia".
"Es un homenaje a Alí Bey, que es un mito personal."
Entrevista publicada a “La Vanguardia” el 01/02/02 per Rosa Maria Pinyol
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|