Biografia
Barcelona,
1963.
Escriptor
i llicenciat en Filologia Anglesa. És l'únic membre estranger
del grup d'escriptors italians Oplepo (Opificio de Letteratura Potenziale).
Ha publicat novel·les com
Mon oncle (Proa, 1996, premi Fundació Enciclopèdia
Catalana) i AblanatanalbA (Edicions 62, 1999), llibres de
relats com La vida normal (Proa, 1998), guardonat
amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana 1998 i assaigs
com el recent Verbàlia. Jocs de paraules i esforços
de l'enginy literari (Empúries, 2000), guardonat amb els premis
Serra d'Or de la Crítica i Lletra d'Or 2000. Ha traduït
de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe,
Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans
Marx (Groucho i Chico, advocats, 1989), emesos
per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà
al Jove Teatre Regina (1996). Manté una secció setmanal
d'enigmística jocs de paraules al diari Avui des de
l'any 1989 i des del 1990 és el responsable de la secció
diària de mots encreuats de "La Vanguardia". La seva
darrera obra és Verbàlia.
Obra
Ablanatanalba
La vida normal
Mon
oncle
Mon oncle
el protagonista ajuda al seu oncle, monjo de clausura a Montealegre, a
fugir de la Cartoixa. Senreden en una disputa teològica mentre
recorren la Ronda de Dalt amb un Ford Escort. Lautopista: el moviment
quebuida de qualsevol contingut el paisatge que el pren com objecte. El
nebot va cantant un darrera laltre el nom de les sortides. A loncle,
el recorregut li agrda tant que quan ja han acabat demana una altra volta.
Una hora sencera circulnt per la Ronda de Dalt, el nus de la Trinitat
i a la Ronda Litoral a 40 km/h.
Documentació
Article
publicat a la revista “Caràcters” núm. 9 per Joan Manuel Matoses
Cataractes
La palindròmica AblanatanalbA,
autodeclarada «novel·la verbíbora», tot i tenir bona gana, presenta problemes
de visió. Al número 6 de Caràcters comentàvem com, amb el recull de contes
La vida normal, Màrius Serra feia de nosaltres, desvalguts lectors,
uns confidents de les seues dèries escrites en veu alta. Encara algú es
preguntarà si aquell acte narratiu cabia al calaix del que anomenem ficció,
o si es tractava tan sols d’una realitat maquillada. El llibre, tanmateix,
seduïa. AblanatanalbA és, o pretén ser, una novel·la, una narració
d’extensió suficient per dur aquest apel·latiu, amb univers de ficció,
personatges ficticis i situacions irreals. Entenem així que l’autor es
distancia de la narració intimista, per confegir un experiment narratiu
que usa la intertextualitat i prova de crear dos centres d’atenció: d’una
banda, un fragment vital d’un personatge, i d’una altra, la passió per
la llengua. És una llàstima, però, que cap de les dues propostes funcione
plenament. La trama gira entorn al món de la ludolingüística, el tema
preferit de Serra, i a ningú que conega mínimament aquest escriptor se
li pot escapar l’estreta relació que aquesta matèria té amb la seua vida
d’autor empíric. Així doncs, aquella pretesa ficció perd bona part d’efecte,
i més encara si tenim en compte la trajectòria literària, marcadament
personalista, de Serra des de La vida normal. En el moment que
un personatge fa d’alter ego de l’autor d’una manera tan clara la novel·la
ja no és tan novel·la. Serra crea un personatge doble, dos bessons, estereotipats,
urbans, barcelonins, en continu conflicte interpersonal i amb noms massa
pareguts. Sovint resulta difícil seguir les vivències d’un i de l’altre
sense confondre-les, al voltant de la figura del pare, un vell filòleg
venerat i bohemi. La primera qüestió que caldria discutir és si un filòleg
és un personatge interessant (i no parlem ja en la vida normal): ho és
si, des del principi, el lector troba en ell un ésser intrigant, però
segurament no resultarà resultarà atractiu si, com ocorre a la novel·la,
el ganxo caracterològic arriba massa tard. Anàlogament, la resta de personatges
secundaris tampoc no aconsegueixen aquest objectiu, fins a acabar perdent-se
entre la multitud de referències literàries i històriques, les quals són,
malgrat tot, un complement que es pot agrair. L’avanç de l’argument s’hi
veu freqüentment interromput per la intercalació de texts periodístics,
semblants als publicats per l’autor a la secció d’enigmística del diari
"Avui" (de lectura recomanable, per cert), amb un notable interés
per als amants de les curiositats lingüístiques, però sense cap influència
en el flux narratiu. El misteri que planteja el títol de la novel·la —el
qual, si sabem qui és Màrius Serra, ens pot donar una pista sobre l’argument
— es veu dissolt a mitjan obra, perquè és fàcil perdre la curiositat quan
el relat es torna lent i complex: mentre que el contingut ha deixat de
conquistar-nos, la redacció, i en especial les modalitats narratives,
esdevenen confuses progressivament. Si ens posem les ulleres de prop,
descobrirem en AblanatanalbA alguns detalls engrescadors, com
ara un inacabable món de paraules, de lletres, de combinatòria i de ganes
d’esprémer el cervell. Si, per contra, ens posem les ulleres de lluny,
toparem amb una novel·la sense cohesió, mancada de visió de conjunt i,
sobretot, necessitada d’un argument atractiu: l’Scrabble és un joc entretingudíssim
i didàctic, però per fer d’ell l’element conclusiu d’una trama cal que
el lector senta l’aventura del desconegut, l’atracció de l’obscuritat.
A tots, però, ens falla la vista de tant en tant.
Article
publicat a la revista “Caràcters”, núm.6 per Joan Manuel Matoses
Confidències. Transparències
La vida normal —aquella
que tots tenim però sovint odiem— és la causa, l’origen i l’objecte d’anàlisi
de la darrera obra de Màrius Serra, un obsés de les lletres que compagina
la seua tasca de columnista a l’"Avui" amb els mots encreuats
setmanals a "La Vanguardia", "El Temps" o els programes
matinals de TV3, i que tant pot fer d’especialista en enigmística com
de perspicaç orador o d’agosarat narrador. Temps després de la publicació
d’un recull de dinou contes, Contagi, i d’una novel·la ben sòlida,
Mon oncle, entre altres incursions literàries, l’erudit enigmista
ens sorprén amb un nou joc narratiu, en el qual set relats ens perfilen
una ficció d’un realisme desconcertant. Tots estan inspirats en l’estricta
vida normal de l’autor, és a dir, en alguns pensaments, vivències, o situacions
que contenen moments especials, no per al narrador, sinó per al mateix
autor dels textos —o almenys així ens ho fa creure. És en aquesta mena
d’escriptura autobiogràfica imitada on rau l’atractiu de l’obra: com ja
adverteix el revers del llibre, i també l’autor en diversos fragments,
els contes estan escrits «sense persona narrativa interposada », de manera
que aquesta figura imprescindible i l’autor real són una mateixa entitat.
Les al·lusions a persones concretes són contínues: la seua dona, Quim
Monzó (qui se li apareix en un somni), altres escriptors, amics i coneguts
de tota classe, es passegen per aquestes pàgines com si es tractés de
personatges inventats. El manifest format de relat breu accentua encara
més la sensació, enigmàtica, de la inestabilitat entre realitat i ficció.
Malgrat això, és l’autor qui, des del principi, ens confessa tots els
seus mètodes de treball, amb pèls i senyals, a l’hora de redactar els
textos, amb la qual cosa compartim alguna cosa més que el simple argument
de cada conte: vivim amb ell les vacil·lacions, els esforços, les obsessions
que el menen a plasmar, negre sobre blanc, allò que li acaba de passar
pel cap o que li ha ocorregut en algun punt de la seua vida normal. Precisament,
i com a clar exemple de tot açò, un dels contes, «Constricció », parla
de la costosa creació d’un text limitat per unes dures regles sil·làbiques,
imposades pel mateix autor; d’altra banda, una «Postil·la» final ens endinsa
en el relliscós terreny de les relacions entre les persones de la vida
real i els personatges de ficció amb què s’identifiquen, i de l’amarga
situació que travessa l’escriptor enfront del judici moral als éssers
imaginaris, en una mena de terrible recreació de la coneguda anècdota
flaubertiana. No és una prosa fàcil, la de Màrius Serra: utilitza una
sintaxi complexa, molt elaborada i ben proveïda de cultismes. És, d’altra
banda, una constant a tots els seus escrits (gràcies, sense dubte, a la
seua incessant tasca ludolingüística), tot i que en aquest tracta d’evitar,
diu, el mot «enigma» (una «paraula gastada»), i sembla tenir una particular
aversió a les comes enumeratives, 21,5 x 13,5 cm. del tipus «barret arracades
vestit jaqueta brusa bossa de mà guants sabates» (pàg. 84). No renuncia
mai a l’humor i a la ironia, ni tampoc a la recerca de totes les possibilitats
narratives que té a la mà, encara que prescindeix completament dels diàlegs
amb guionet —això sí, mantenint l’estil directe sempre que cal. Ens trobem
davant una obra que causa impacte, probablement perquè conté una inusual
força emotiva, provinent de la violenta proximitat amb què la veu narrativa
aborda el lector. Una focalització tan personalitzada ofereix, per força,
el pensament de l’autor a cor obert, com si ens volgués fer una sentida
confidència, a través d’un vidre en forma de pàgines que ens separa de
la seua veu natural.
Opinió
de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
Vaig connectar el meu Mac a la BBS de Compuserve
quan encara no existia la World Wide Web per culpa dun valencià
eixelebrat que es deia i es diu Vicent Partal. Tret de mirar el temps
que feia en ciutats exòtiques i de fer interminables consultes
a la biblioteca del Museu Britànic, lúnic ús
interessant que hi vaig descobrir en aquells temps re-cent-mots va ser
el correu electrònic. Des daleshores dec haver escrit i rebut
desenes de milers daquestes e-cartes que es fan i es desfan (¿emilis,
ismaels, mels?). Ara busco informacions puntuals amb una versió
obsoleta del Netscape, compro llibres com un boig amb una Visa sempre
al límit del crèdit, coordino amb Carles Capdevila un canal
desbarjo a Vilaweb anomenat Capde7mana i fins i tot aquest Sant
Jordi he escrit un relat personalitzable per a La Vanguardia Digital que
no podré veure des del meu ordinador fins que no nactualitzi
el navegador. Però la veritat és que vagarejo poc per la
xarxa, em desesperosovint, fumo massa i sóc del tot insensible
a les meravellosesofertes amb què ens aclapara el florent sector
internàutic (i així em va, tabacòsic perdut i mig
arruïnat per culpa dels compuserbis). Això sí, em connecto
cada dia de cada dia, lameva bústia és promíscua
i escric més e-cartes que la marquesa de Sévigné.
Però si demà em quedés sense electricitat i sense
línia telefònica tampoc no en faria cap drama. Sortiria
a passejar per Horta comcada matí i llençaria lordinador,
el mòdem, la impressora, la copiadora de cedés, el telèfon
fix, el mòbil i uns quants metres de cable al primer contenidor
descombraries que trobés. Potser així deixaria de
fumar duna puta vegada.
adreça electrònica: mariusserra@compuserve.com
Entrevista a Màrius Serra publicada
al diari Avui a cura de Montserrat Corretger, el 18/02/99.
Montserrat Corretger. En el seu cas,
es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules.
No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és
la seva relació amb els mots?
Màrius Serra. Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció
i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre
tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa
dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he
anat notant un decantament molt acusat cap a l'ús literari d'uns
recursos que sempre m'havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits
ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he
anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació
i creació d'un món. Cada cop em sento molt més escriptor
en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge
o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només
m'interessa si em condueix una mica més enllà, sense que,
per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.
M.C. A la novel·la Ablanatanalba són molt importants
els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?
M.S. L'enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons
jocs i en les bones construccions, l'enginy és el component més
important, però alhora és una mica com l'escuma de les onades.
Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans.
La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de
les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre
té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables.
La gran lluita és saber com moure't dins d'aquesta gratuïtat
sense que el llampec t'encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb
la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com
a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M'interessa
una literatura que tingui fondària. No m'interessa que sigui enginyosa
però plana.
M.C. ¿El punt d'equilibri es situaria entre els dos germans
protagonistes d'Ablanatanalba?
M.S. Exacte. El plantejament d'Ablanatanalba és aquest plebiscit.
Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips.
Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que
arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica
i pragmàtica. Té una visió del món prudent
i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure
amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils,
en definitiva. L'altre germà, en canvi, comet tots els excessos.
Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància
i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.
M.C. Un dels germans li diu a l'altre que el que cal en aquest món
són enginyers i no pas enginyosos.
M.S. Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación
del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar,
que explica la història etimològica de les paraules genio
i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del
diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals
del segle XIX, es produeix una mena d'esquerda i sorgeixen els ingenieros,
mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el
que convé és el progrés, l'home cofoi que mira cap
al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt
i que l'economia va bé. No sóc pessimista, però penso
que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els
enginyers hi ha molts acrítics que diuen: "Fem carreteres
perquè les sabem fer millor que ningú". Però
no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten
si calen.
M.C. Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre
que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d'Horta, l'escola...
Li queda molt de nen?
M.S. Suposo que sí. I m'agradaria que l'infant que se suposa que
porto dins no morís mai. L'exercici de l'escriptura permet recuperar
veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt
important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva
àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d'aleshores,
intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat.
Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil
tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un
món en què l'única manera de sobreviure és
ser molt escèptic i no creure's res, és molt difícil
intentar recuperar els moments durant els quals creies en força
coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l'exercici
d'intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa,
permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta.
El fet de no quedar-se en la cosa plana de l'ara i l'aquí dóna
fondària als textos.
M.C. A La vida normal para una trampa al lector fent-li creure que
no hi ha narrador i que és una mena de confessió de l'autor.
M.S. El llibre neix d'un primer relat que és l'intent de reconstruir
un somni. L'episodi és del tot autobiogràfic. Jo estava
tenint un somni en el moment que una lampareta em va caure al cap. Allò
em va provocar una sensació estranya. Tenia molt clara la imatge
i la volia retenir. Així va començar el procés d'escriptura
de La vida normal. Però em vaig adonar que no només m'agradava
explicar el somni, sinó també la manera com l'estava explicant.
Llavors vaig trobar una veu que era un jo narrador. Per tant, era i és
un personatge. És una construcció molt propera a mi, biogràficament
i també com a autor. Jugo a embolicar la troca en una mena de santíssima
trinitat estranya. Hi ha un Màrius Serra amic dels seus amics,
un altre que decideix escriure, i una tercera identitat que és
el narrador del llibre. Tal com dic al llibre, "la millor manera
de ser hermètic és ser transparent".
M.C. ¿Ho fa molt això de llevar-se després d'un
somni per intentar traduir-lo en paraules?
M.S. Va ser la primera vegada. Mai no m'havia atrevit a entrar en aquest
món. Intentar fer una literatura màgica i surreal des de
la impostura seria patètic. Sempre he tingut força respecte
pel món oníric. Però em vaig descobrir a mi mateix
amoïnat per allò que m'havia passat i no volia que em fugís
de les mans. El món oníric és com el món de
l'enginy. És impossible sistematitzar-lo. A La interpretació
dels somnis, de Freud, hi ha un intent d'empresonar el somni en un
sistema lògic que és el llenguatge. Però, com en
la literatura, mai s'aconsegueix fer un retrat d'allò que pretenies
quan et vas posar a escriure la primera paraula.
M.C. ¿La vida normal d'un escriptor com vostè és
com la de qualsevol persona amb la diferència que vostè
s'hi fixa més?
M.S. La normalitat la definim cadascú de nosaltres. Hi ha un fals
concepte de normalitat imposat pels moralistes de sempre i pels nous moralistes,
que són els estadístics. La normalitat ha acabat sent la
de la sociologia militant que fan servir els empresaris per saber què
necessita el mercat. Però, en realitat, el terme normalitat és
una construcció personal i subjectiva. Reivindico la figura de
l'escriptor com la d'una persona tan normal com una taquillera del metro
o un treballador d'una fàbrica. És veritat que una de les
nostres activitats principals és l'observació. Jo, almenys,
em fixo en detalls superflus que no em serviran mai per triomfar a la
vida, però en aquest procés hi ha un treball de fer-ne relat.
Veus i descobreixes històries a partir d'un retall de conversa
a la taula del costat d'un restaurant.
M.C. Al llibre diu: "Visc i escric entre parèntesis".
M.S. Vaig fent acotacions. Em vaig alimentant fins que estableixo una
estratègia de treball per veure què sortirà de tot
allò que he anat interioritzant. En el cas d'Ablatanalba,
tenia mil històries que em bullien al cap des de feia quinze anys,
quan vaig començar a omplir arxius de jocs de paraules. Sabia que
algun dia en faria literatura, de tot això. No volia fer cap llibre
de divulgació. Volia que allò donés fondària
a una història. Però primer havia de trobar-la. Al final,
vaig trobar la història dels dos bessons i del pare absent i enfollit
per qüestions de la llengua. Això m'ha permès injectar
moltes d'aquestes històries documentades en el marc de la ficció.
M.C. I crear la novel·la verbívora.
M.S. Aquest és un neologisme, com els que s'inventava Lewis Carroll,
que em va fer gràcia. Com que al principi fou el verb, els verbívors
som els que mengem paraules constantment.
M.C. Si l'escriptor és una rata que circula per un laberint
que ell mateix ha construït, ¿cada cop se'n crea un de més
complicat o cada cop li costa menys trobar-ne la sortida?
M.S. Hi ha molts cops que no en surto. Un dels relats de La vida normal,
que es diu "Documentació", és un fetus d'una novel·la
que havia de ser i de la qual mai no vaig arribar a sortir. Cada laberint
té un disseny diferent. Depèn de l'estratègia que
es triï. Ablanatanalba és un laberint més transitable
i menys intricat que el de La vida normal. Parteix d'unes convencions
més consolidades, com el pas lineal del temps. És un laberint
amb avingudes molt amples i rectes. A La vida normal, el tractament del
temps és més tortuós.
M.C. ¿A Ablanatanalba aprofita els articles que publica
un dels personatges per donar a conèixer materials propis sobre
amants dels jocs de paraules?
M.S. La secció dels Homemots que s'inventa en Tomàs recupera
personatges desconeguts i també d'altres de tan coneguts com Lewis
Carroll. Però ho he passat tot pel filtre clàssic del col·leccionista.
Els col·leccionistes fan servir un criteri anecdòtic que
és molt típic de l'enginyós. En un dels seus articles,
Tomàs tria Lewis Carroll, que és un autor amb una obra literària
d'importància cabdal, però a ell l'interessen els jocs de
paraules i les quatre endevinalles que va fer Carroll quan era jove. El
col·leccionista fixa els seus interessos en un àmbit molt
reduït i els treu de context. Aquest fenomen, que jo he viscut en
les meves pròpies carns, m'interessa molt. Crec que aquí
hi ha la clau de l'accés a un tipus de coneixement anecdòtic
que té molt a veure amb l'atzar. Jo vaig començar a fer
col·lecció de jocs de paraules perquè em vaig quedar
fulminat amb un palíndrom d'un conte de Cortázar: "átale
demoniaco Caín o me delata". I no vaig seguir llegint el conte
fins que no vaig saber què era allò i si n'hi havia més.
Em va entrar com una paranoia. Amb el temps, he pres una distància
i he traslladat tota aquella experiència a un personatge de ficció.
Però el cert és que la gent s'apassiona amb les coses més
increïbles.
M.C. ¿Amb el perill de caure en obsessions perilloses com li
passa al pare dels bessons?
M.S. Absolutament. Aquest senyor és un foll, un ultracorrector.
És un personatge que manllevo d'un conte de Modest Prats que sempre
m'ha fascinat i que es diu Rigorosament literal. Quan el vaig llegir per
primer cop, vaig pensar que allò era com Andy Warhol en el món
de les paraules. El personatge del pare no és ben bé un
col·leccionista. És un home que queda atrapat per una patologia
del corrector. Comença a tenir una ceguesa verbal que fa que vagi
sentint paraules i que al final s'hagi de tapar les orelles. Acaba tenint
una relació amb la llengua que és una exageració
respecte al que els passa a molts correctors: corregeixen una novel·la
de dalt a baix i fan molt bé la seva feina, però després
no te'n saben dir ni l'argument, perquè han estat obsedits per
les paraules.
M.C. Acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona un any després
de publicar La vida normal. L'ha rebut amb normalitat?
M.S. Encara no tinc prou distància. Però em plau moltíssim
pel fet que és un dels pocs premis que es donen a obra publicada.
Per tant, és un reconeixement des de l'òptica dels lectors.
No té les connotacions d'operació de màrqueting editorial
que estan agafant els premis més ben dotats i als quals et presentes
voluntàriament. D'altra banda, també m'espanta perquè
em fan por la solemnitat i la institucionalització. Em fa por que
la cultura quedi museïtzada i tancada en vitrines quan se li fan
massa honors. Agraeixo i valoro molt aquest premi i me ne'n recordaré.
Però estic segur que no crearà un abans i un després,
perquè tots els moments de la meva vida tenen un abans i espero
que tinguin un després.
M.C. Influirà en la rebuda de la seva nova novel·la,
Ablanatanalba?
M.S. Ha estat una coincidència afortunada. Estic a l'expectativa.
Sempre que treus una novetat tens una mena de pànic escènic,
però, en aquest cas, s'hi afegeix el fet del premi. De tota manera,
tinc curiositat per veure quina incidència pot tenir un premi a
obra publicada en la recepció i circulació d'un text nou.
Per a mi és una novetat absoluta. Ja fa uns dotze anys que no em
presento a premis. Considero que potser en tenim massa, però sovint
ens omplim la boca dient que hi hauria d'haver més premis a obra
publicada i ara tindré la possibilitat de comprovar si realment
té alguna incidència o no.
Entrevista a Màrius Serra a cura de Joan Josep
Isern, publicada al diari Avui el 23/11/00, amb motiu de la
publicació de Verbàlia, última obra de lautor.
Joan Josep Isern. A part dun espai
de nou anys, què separa el Manual denigmística
de 1991 daquesta Verbàlia dara?
Màrius Serra. Bàsicament dues coses: moltes més lectures
i un treball teòric més acurat. Al Manual hi havia
una acumulació dinformacions amb una estructura de diccionari.
És a dir, molt simple i sense cap discurs que el relligués.
Verbàlia, en canvi, va molt més enllà. En
primer lloc perquèlenigmística nés només
una part. Un enigma és un enginy verbal que oculta una informació.
Però aquí no sacaba tot. Hi ha molts altres artificis
en els quals no hi ha misteri. Penso, per exemple, en la riquíssima
tradició de poesia monosil·làbica en català,
en què no samaga cap informació perquè el seu
motor és merament lúdic i, fins i tot, nacionalista per
allò de voler demostrar que el català és una llengua
més sintètica que daltres. Per això a Verbàlia,
un llibre que ocupa un territori molt més ampli que el Manual
denigmística, li escau més lexpressió
ludolingüística que, tot i la seva punta dampul·lositat,
compendia molt millor els conceptes de joc i de llengua.
J.J.I. Verbàlia depassa les cinc-centes pàgines.
Com ha estructurat una obra tan extensa?
M.S. De la manera més racional de què he estat capaç.
Hi ha un estudi introductori que descriu les cinc tradicions lingüístiques
en les quals he centrat el treball catalana, espanyola, anglesa,
italiana i francesa i en què analitzo les aportacions sobre
la teoria del joc en general que han fet gent com ara Huizinga i Callois,
entre daltres, tot reconduint els seus arguments cap a làmbit
del joc lingüístic per veure com funcionen. Això mha
permès establir un marc referencial i una classificació
en cinc categories que, desenvolupades, generen un inventari de cinquanta
artificis ludolingüístics diferents. Aquest inventari detallat,
més dues bibliografies i un am-plíssim índex onomàstic
con-figuren la resta del llibre.
J.J.I. Una classificació de cinc categories amb algun element
innovador, per cert.
M.S. El lector que estigui familiaritzat amb els recursos de la retòrica
clàssica detectarà que utilitzo quatre categories conegudes:
els artificis daddició, de subtracció, de substitució
i de combinació. En aquesta classificació canònica
jo mhe permès dincorporar-hi una cinquena categoria:
la de multiplicació o de repetició. Aquí és
on situo artificis com el doble sentit, lhomofonia i el calembour.
És a dir, els que es basen en la repetició duna mateixa
expressió, o molt similar, però amb significats totalment
diferents i, per tant, en multipliquen lefectivitat. És el
cas de les piquiponades i de paraules com, per exemple, suposa que, a
nivell fònic, tant poden remetrens a una suposició,
a una oposició o a algú que es posa una cosa.
J.J.I. En certa manera, doncs, això li permet trencar les barreres
entre els mers jocs de paraules i els jocs de significats.
M.S. Exacte. Minteressa molt anar més enllà de la
simple combinatòria del jugador de Scrabble que especula amb set
lletres per confegir una paraula de la qual possiblement ignora el significat.
En el fons, fixat-hi, en posar en lloc preeminent el sentit abans
que el mer joc estic parlant del salt cap a lescriptura, cap al
discurs. Sóc dels que opinen que cal eliminar en lenseny-ment
les separacions entre els departaments de llengua i de literatura. De
la mateixa manera, és clar, que cal fugir dels extremismes. Per
mi tan deplorable és aquell que es queda penjat només en
el joc, eixorc, com el que sapunta a la ludofòbia i no admet
cap parcel·la per a la imaginació.
J.J.I. A Verbàlia mha semblat percebre un gran
esforç per la sistematització. Cada un dels cinquanta artificis
que inventaria es desenvolupa a partir dun esquema fix que va repetint.
M.S. Minteressa molt aquesta formalitat per donar coherència
al conjunt i potenciar la seva dimensió dobra de referència.
Verbàlia té una lectura lineal que, a més a més,
he procurat fer al més amena possible, sobretot en lassaig
introductori que permet al lector situar-se sense dificultats en el context.
I, a partir daquest punt, el llibre es desenvolupa per temes concrets:
què és un anagrama, o un palíndrom, o un mot banana,
per exemple, als quals no és necessari accedir-hi ni pel mateix
ordre ni a tot el conjunt en una mateixa lectura. Exactament igual que
fem amb una enciclopèdia. Lestructura sempre és la
mateixa: definició i origen de cada artifici, la seva història,
una valoració des de la meva experiència dusuari,
amant i fabricant de jocs de paraules, i una part final, generalment la
més extensa, dexemples.
J.J.I. Aquesta part, lògicament, deu ser diferent en la versió
catalana i en la castellana que ara surten al carrer.
M.S. Evidentment. I en les altres tres llengües pendents ara com
ara dedició. Un vuitanta per cent, aproximadament, del contingut
és el mateix en els cinc llibres, però traduït, i el
vint per cent restant és de nova creació adaptada a les
característiques de cada llengua. En la versió catalana,
daltra banda, hi ha una aportació addicional riquíssima
que no vull deixar desmentar: les col·laboracions dels lectors
de la meva columna denigmística en el Suplement Cultura de
lAvui al llarg dels quasi dotze anys de vida de la secció.
Un conjunt realment aclaparador i irrepetible que he procurat reproduir
citant sempre lorigen, és clar amb aquells exemples
més notables i que, a més a més, demostra que el
català, a diferència del que ara fa cent anys opinava el
senyor Josep Pin i Soler a La família dels Garrigas, no
és pas una llengua eixuta per fer jocs de paraules sinó
que, com qualsevol altra llengua, admet qualsevol utilització dels
seus parlants. Tot això, vull repetir-ho, sense els lectors daquest
diari no hauria estat possible.
J.J.I. Aquesta deu ser, doncs, la raó de les diferències
de gruix entre líndex onomàstic de la versió
catalana i la castellana.
M.S. Sens dubte. Una altra de les meves obsessions ha estat la de documentar
al màxim tot el que escrivia. Per això al final he posat
una bibliografia ludolingüística, una bibliografia literària
i un índex onomàstic que en la versió catalana depassa
els mil cinc-cents noms i en la castellana, tot i tractar-se en bona part
del mateix llibre, no arriba als mil dos-cents. No cal dir que els lectors
de la secció Enigmística hi tenen molt a veure,
amb això.
J.J.I. Quants anys de la seva vida hi ha darrere de Verbàlia?
M.S. Podríem parlar de dues velocitats dexecució.
La redacció de lassaig introductori la vaig començar
lany 1997 i daleshores fins ara mateix la dedicació
ha estat constant i, a èpoques, de moltes hores cada dia. Ara bé,
hi ha tota una feina prèvia de recerca, documentació i buidatge
que ve de molt més enrere i que jo dataria sens dubte en linici
de la secció Enigmística en el suplement Cultura de lAvui,
lagost del 1989. No és inexacte,doncs, dir que fa més
donze anys que estic escrivint Verbàlia.
J.J.I. Hi ha cap precedent en català dun treball com aquest?
M.S. Tot i que he investigat molt, lúnic referent que he
trobat és una sèrie de quinze articles sobre Els jocs desperit
publicats el 1916 per Rossend Serra i Pagès a La Veu Comarcal,
setmanari catalanista de Ripoll i sa comarca. Es tracta duna adaptació
molt digna al català dels elements bàsics de lenigmística
italiana, ja aleshores molt potent. No he trobat res més.
J.J.I. En un moment del llibre diu que el català és una
llengua minoritària amb poca tradició ludolingüística.
Això ha estat un obstacle per al seu treball?
M.S. Més aviat al contrari. De fet, quan analitzes els enigmistes
francesos bàsicament lOulipo, els italians i
els anglosaxons tadones que són gent que, en el fons, es
tanquen en la pròpia llengua tot practicant una espècie
de cofoisme romàntic que defuig les possibilitats dintercomunicació.
La meva posició de perifèric mha permès ponderar,
comparar i valorar les diverses tradicions amb les seves veritables magnituds.
J.J.I. Situant-nos en la ludolingüística com a porta oberta
cap a la creació literària, fins a quin punt no hi ha el
perill que el difícil substitueixi el bell?
M.S. Aquí hi ha la clau de la qüestió perquè
la dificultat és objectivable, és mesurable. Molt més
que la bellesa, que és subjectiva i, per tant, molt més
complexa davaluar. El gran perill, però, és quan la
dificultat, que és sinònim destímul, acaba
convertint-se en simple exhibicionisme com passava, per exemple, amb una
certa poesia que es feia aquí durant el Barroc. Una poesia que,
en el fons, era plena dacròstics i sopes de lletres que el
que buscaven era impressionar el lector però sense apel·lar
en cap moment a la seva sensibilitat. Era lencara més difícil
del circ. La dificultat que comporta el joc i el peu forçat fa
avançar i, de fet, a Verbàlia ho reconec des del
començament, ja que el subtítol del llibre és Jocs
de paraules i esforços de lenginy literari, però
mai ha de substituir la bellesa. Valorar lesforç i entendre
lescriptura com un treball evita, dentrada, les actituds genialoides
i això és bo. Ara bé, aquest no pot ser lúnic
criteri. Hi ha dhaver artistes, no només artesans. Lart
no és una artesania superior. Hi ha un punt en el qual entra en
joc quelcom més eteri. Lànima, potser. Un punt en
el qual es produeix el xoc que fa passar del joc al foc, en terminologia
ribiana.
J.J.I. Això em recorda aquella imatge de lOulipo que definia
lescriptor com un personatge atrapat en el laberint que ell mateix
ha construït.
M.S. És una imatge perfecta perquè il·lustra exactament
el que ara parlem. Els escriptors ens fixem unes regles a lhora
de construir lobra literària, unes regles que podem transgredir
o complicar tant com vulguem però, desenganyem-nos, el que en realitat
compta és el resultat final. Podem construir laberints magnífics,
tant que ens hi trobem molt bé en el seu interior i no en vulguem
sortir. O laberints complicadíssims, dels quals no sapiguem sortir.
Tant en un cas com en laltre, però, haurem fracassat per-què
no hi haurà el que realment importa: lobra.
J.J.I. Lenginy, però, també ha passat per etapes
de descrèdit.
M.S. I tant. A Verbàlia hi dedico un apartat específic
molt inspirat per un assaig imprescindible de José Antonio Marina
que es diu, precisament, Elogio y refutación del ingenio. Lenginy
pertany al territori de lirracional i, per això, provoca
grans amors als quals segueixen grans odis sense causa aparent. Victor
Hugo, Marcial i Joseph Addison, el pare del periodisme, escriuen grans
diatribes contra els jocs de paraules i després no tenen cap escrúpol
a lhora de fer-los servir en les seves obres. Lenginy, doncs,
sapropa molt al sagrat per aquesta dimensió irracional que
et deia fa un moment. I, per tant, la seva acceptació social depèn
de múltiples variables que no sempre pots controlar. Et posaré
un exemple: quan un cantant deixa anar els dos primers compassos dun
tema clàssic del seu repertori el públic ho reconeix de
seguida i li falta temps per aplaudir. En canvi, quan un humorista surt
davant daquest mateix públic i comença a explicar
un acudit que la gent ja coneix, la reacció és diametralment
oposada. És perillós, lenginy. Perquè apassiona
però també pot enfarfegar.
J.J.I. La criatura Verbàlia neix amb una pota més
de les habituals en els llibres: una pàgina web.
M.S. Quan vaig publicar el Manual denigmística sem
va acudir de posar-hi un apartat de correus a la portadella interior del
llibre. Això va comportar larribada en poc temps de tres-centes
cartes amb aportacions noves, punesmenes, crítiques... Vaja, el
mateix que amb la secció del Suplement de Cultura.
Lògicament, ara, a les portes del segle XXI, el producte Verbàlia
llibre havia de nèixer associat a una pàgina a la xarxa
Internet http://www.verbalia.com en què, a més
a més dactualitzar i ampliar la informació que shi
ha penjat, es potenciï aquest feed-back amb els lectors que sha
demostrat tan enriquidor.
J.J.I. En la seva trajectòria com a escriptor, hi haurà
un abans i un després de Verbàlia?
M.S. Sens dubte. Amb Verbàlia mhe tret un pes de sobre.
Volia deixar fixada una sèrie dinformacions que he anat aplegant
des de fa molts anys. Un intent daixò va ser Ablanatanalba
però, evidentment, la novel·la no és el vehicle idoni,
tot i que, de moment, em va ser de gran utilitat. Jo ara em plantejo continuar
escrivint, amb les mateixes ulleres posades però sense hipoteques.
És molt possible que les properes coses que faci no tinguin gaire
a veure amb els jocs de paraules. Potser em trobo en aquell cicle delogi
i de refutació a què abans he fet referència. De
fet, el projecte Verbàlia continua, ja que hi ha encara
tres versions pendents de publicar, una de les quals la italiana
ja ha suscitat linterès de leditorial Zanichelli, la
més important dItàlia en diccionaris i obres de referència.
J.J.I. Té trenta-set anys, és a punt destrenar
segle i mil·lenni, acaba de treure la seva obra magna... És
la maduresa, això?
M.S. No ho sé, francament. Però sí que darrere de
tot això hi ha un esperit que assumeixo plenament i que, en canvi,
a principis dels noranta em tenia angoixat quan marribaven missatges
en què se minstava a triar entre la literatura i els jocs
de paraules. Ara, per a mi, les coses estan més clares: el que
minteressa és el terreny de joc literari, tingui o no jocs
de paraules. Ara bé, mantinc ferma la meva voluntat de treure transcendència,
de no sacralitzar res. I aquesta actitud sortirà sempre, tant si
escric sobre enigmística com si faig un tractat sobre les formigues.
No minteressen ni les grans certeses, ni els postulats into-cables,
ni els principis fonamentals perquè sempre acaben desembocant en
el fana-tisme. Qui, per una causa, està disposat a morir també
està disposat a matar. I jo, creu-me, no estic disposat a morir.
Ni per un joc de paraules.
Links
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/mariusserra.html
Conté
una bibliografia
bàsica,
informació
i articles sobre les obres de l'autor i links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|