|
|||||||
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Deixà d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És afinals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma. "Carnaval" dins Vint-dos-contes La plaça del Diamant La plaça del Diamant narra la història d'un procès de pèrdua i recuperació d'identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d'un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d'identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d'angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d'aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L'acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d'en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l'inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d'Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l'aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l'adroguer que li ven salfumant obre una porta a l'esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d'avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l'adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia. Mirall trencat Mirall trencat és una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d'una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l'escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d'aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l'ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L'evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d'un organisme vivent es tractés. El tema central de l'obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d'un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l'existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n'apareixen a l'obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l'estil directe amb l'indirecte. La veu predominant és en tercera persona Aloma Aloma planteja la història d'un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solterparent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l'autora ens introdueix dins el món trasbalsat d'Aloma. L'acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat. El carrer de les Camèlies El carrer de les Camèlies narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1'han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d'on empesa per la gana, anirà a la Rambla: "a fer senyors". Posteriorment farà d'amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s'adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til-la que prenia de nena. Article publicat al diari “Avui” el 06/11/03 per Eva Piquer L'oblit del geni Mercè Rodoreda explicava que La plaça del Diamant era conseqüència d'una decepció. Havia enviat la novel·la Jardí vora el mar al premi Joanot Martorell i el jurat no l'havia ni tan sols valorada. Lluny de desanimar-se, l'escriptora (que tendia a envalentir-se davant les dificultats) va posar fil a l'agulla d'una nova novel·la. La inspiració, per dir-ho així, li va venir empesa per una onada d'orgull. Aleshores, amb cert esperit de revenja, va presentar La plaça del Diamant al primer premi Sant Jordi, convocat l'any 1960. Tampoc: la ingenuïtat de la Colometa no va seduir ni poc ni gaire els membres del jurat. La que acabaria sent la novel·la catalana més difosa de tots els temps (i, per descomptat, la peça clau de la narrativa rodorediana) va passar desapercebuda. Rodoreda se'n va rescabalar amb escreix, però les coses haurien pogut anar d'una altra manera. La plaça del Diamant podria ser encara ara un manuscrit inèdit, o una novel·la més d'entre les moltes que surten publicades amb la data de caducitat estampada a la coberta, amb una esperança de vida tan limitada que castra qualsevol possibilitat de ser descoberta i recomanada a través del millor sistema de propaganda: el boca a orella. I com que ni tu ni jo no l'hauríem llegit, tampoc sabríem el que ens hauríem perdut. Vés a saber quantes obres mestres han passat per alt no només al jurat d'un premi, sinó al món sencer. Algunes s'han rellegit i magnificat anys després de la data en què van ser escrites, fins i tot anys després de la mort dels seus autors (és ben conegut el cas de La conxorxa dels ximples , de John Kennedy Toole), però això no és garantia de res. Segurament són majoria les joies literàries (i artístiques en general) que han tastat més pena que glòria, quan mereixien de totes totes un destí millor. La meritocràcia no sempre té les de guanyar. "Escrius per a la posteritat un cop tots els editors han desestimat la teva obra", va dir el dramaturg nord-americà George Ade (1866-1944). Potser sí que els escriptors ignorats, o no prou reconeguts, s'aferren a la idea de la posteritat com a consol. Confien en el futur perquè el present els menysprea, tot i que en realitat preferirien rebre l'aplaudiment dels seus contemporanis. MÉS QUE JUSTÍCIA, ATZAR Tendim a pensar que el temps farà justícia, i el temps és tan injust com un jutge subornat. ¿Què ens fa suposar que un llibre que passa desapercebut serà redescobert d'aquí a ics anys, i col·locat llavors al podi d'honor que realment li pertoca? El més probable és que el llibre en qüestió continuï inadvertit pels segles dels segles. Només de tant en tant el pas del temps serveix per posar les coses al seu lloc. Tan de tant en tant, de fet, que no té sentit parlar de justícia sinó d'atzar. És el que diu, molt més ben dit que jo, Miquel de Palol en una de les notes del llibre Els Proverbis . Segons ell, una gran fal·làcia del criticisme és "donar per fet que la Història farà justícia, i al final, gràcies a un mecanisme que no se sap gaire bé de quins ressorts darwinistes està dotat, els dolents i mediocres seran oblidats, i els genis ocuparan el lloc que els correspon". L'operació comporta, afegeix, un exercici de supèrbia paternalista que no diu gaire a favor de la solvència intel·lectual: que la cultura actual està més capacitada per jutjar les obres anteriors que les cultures de l'època que les va generar. I també una ingenuïtat perillosa: que en el futur les coses milloraran. Palol ens treu la bena dels ulls: "El triomf del mediocre i l'oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats". Entre les motivacions que porten a escriure, hi ha la de ser admirats i, per tant, estimats. "Escric perquè m'estimin", va afirmar Federico García Lorca. En el mateix sentit, Silvina Ocampo va dir: "Escric perquè els altres estimin allò que cal estimar; a vegades, el que jo estimo. Així doncs, estimo per ser estimada". Gabriel García Márquez va restringir l'ambició: "Escric perquè m'estimin més els meus amics". Fins i tot quan no escriuen per ser estimats, tots els autors escriuen per ser llegits. Si pot ser avui, que no sigui demà. Article publicat al diari “Avui” el 12/04/03 per Carme Arnau Mercè Rodoreda, Vint anys després Als 20 anys de la seva mort, esdevinguda el 13 d'abril del 1983, la figura de Mercè Rodoreda ha esdevingut molt més polièdrica, molt més complexa. En aquest sentit, resulta gairebé premonitòria una frase de Malraux, que li agradava citar: "La mort canvia la vida en destí". Reconeguda i valorada, arran de la seva mort, com una novel·lista i una contista excel·lent, aquesta excel·lència no ha fet més que confirmar-se i, sobretot, universalitzar-se, com ho demostra la traducció de la seva obra a les llengües més diverses i, també, l'adaptació teatral i fins i tot musical de la seva producció. Així, per exemple, es reuní en un cuidat i únic volum tota l'obra contística, traduïda al castellà, Cuentos completos , amb un retrat inicial de Joaquim Molas. Però, sobretot, la mort de l'autora ha permès descobrir que la seva obra era molt més variada del que es creia, del que ella deixava entendre: poeta, pintora, autora teatral. Totes aquestes facetes enriqueixen una autora que és indiscutiblement la més important de les lletres catalanes contemporànies. De fet, Rodoreda conreà gairebé totes les disciplines artístiques. Només escadusserament, en canvi, s'havia referit a aquestes dedicacions i, per tant, resultava difícil de creure que hagués escrit un gruix tan notable de poemes, per citar només un exemple. Definida de manera molt encertada per Josep Maria Castellet com una persona secretive , aquests secrets -tan valorats d'altra banda en la seva producció-, no feien únicament referència a la vida, com es tendia a pensar, sinó també a l'obra, el que queda d'un autor, el llegat a la posteritat. INFLUÈNCIA DEL TEATRE En efecte, atreta d'ençà de la seva infantesa pel teatre, aquesta infantesa que demostra un cop més la seva importància, va escriure obres teatrals i una primera versió de Mirall trencat adoptà aquesta forma de creació , Un dia (1959), mentre que la protagonista d'un conte molt popular i tragicòmic , Zerafina , esdevé un personatge important de la comèdia La senyora Florentina i el seu amor Homer ; totes dues obres foren descobertes després de la seva mort i representades, com a homenatge, als 10 anys del seu traspàs. Probablement, si Rodoreda domina amb tanta perícia, i de vegades gràcia, els diàlegs i la construcció d'escenes a contes i novel·les, l'atracció, el conreu del teatre n'és probablement la causa. També, poc després de la seva mort, una exposició dels seus collages i aquarel·les va fer realitat un somni de quan vivia a París, en plena postguerra de misèria negra, com ella mateixa l'ha qualificada: exposar la seva obra en una galeria; de fet, a París, Rodoreda es relacionà amb Miró i es creuà amb Picasso, que comprava les teles i els papers a la mateixa botiga que ella, un pintor que admirava i en el qual es va inspirar com a creadora. No deu ser pas una casualitat que els coloms, gràfic i universal símbol de la pau, senyoregin a La plaça del Diamant , la novel·la de la guerra, uns coloms que Picasso pintà en diverses obres, amb aquest sentit. I aquesta exposició de l'obra de Rodoreda va demostrar, sobretot, que es tractava d'una creadora atreta de manera decidida per la modernitat, seguint una sèrie de models que també la van atreure, deixant de banda els dos compatriotes esmentats: Klee, Dubuffet, Artaud..., és a dir, una línia expressionista, en la qual es podria també incloure a Munch, un del seus representants més emblemàtics. Deixava de costat la línia figurativa, més tradicional, i els retrats que pintà són ben característics del segle XX, un segle de fractures, de despersonalització. Rodoreda tampoc havia insistit gaire en la seva dedicació a la poesia i, tanmateix, va guanyar diversos premis i va escriure un gruix notable de poemes, sota el guiatge de Josep Carner, que admirat seguia el seu progressiu domini mètric. Un primer tast d'aquest domini es troba a Agonia de llum , una edició d'Abraham Mohino d'Angle Editorial (2002), amb l'oportuna inclusió de cartes de Carner i obres gràfiques de Rodoreda. Autora profundament ancorada en l'època contemporània, Rodoreda sentí una gran atracció pel cinema, sobretot per aquell menys convencional, per aquell d'autor -Méliès, Fellini, Passolini...-, i s'inspirà, també, en aquest art a l'hora d'escriure; així, a contes i novel·les és possible seguir travellings , càmeres subjectives, trobar-nos amb primers plans... Conèixer totes aquestes activitats de Rodoreda, unes activitats que practicà amb esforç i interès, fa sorgir la figura d'una artista, d'una creadora autèntica, curiosa i atenta a tot que s'esdevenia en el terreny de la creació. Polièdrica. EL FRUIT DE L'EXILI Exiliada una bona part de la seva vida -de finals dels anys 30 a meitat dels 70-, un exili llarg i difícil, aquest exili tingué la contrapartida positiva de portar-la a viure a París i a Ginebra, ciutats on pogué estar en contacte estret amb llibres, exposicions, cinemes... I aquesta fou la gran escola d'una autodidacta dotada d'una gran intuïció i intel·ligència. D'una forta personalitat. L'altra gran escola fou la pròpia existència, aquesta existència que la va fer sortir de la seva torreta de Sant Gervasi i d'un món petit i endogàmic, per acarar-la amb dues guerres, com totes, de gran duresa i crueltat, unes guerres, uns exilis que seran el centre de la seva producció: Quanta, quanta guerra.. . es titula significativament la darrera novel·la que publicà, l'any 1980. Defugí la vida familiar, aquella més convencional, i aquesta circumstància li permeté endinsar-se cada cop més en un univers propi i de viure'l de manera intensa, sense limitacions de cap tipus. Però, evidentment, això s'esdevingué només per reflectir la vida de manera més intensa i, sobretot, singular; així ho demostra, per exemple, una novel·la inacabada , La mort i la primavera , publicada pòstumament, de l'existència de la qual no havia parlat mai públicament i en la redacció laboriosa de la qual esmerçà anys de treball. La pròpia existència i totes aquestes variades i intenses dedicacions -teatre, pintura, poesia, cinema...- enriquiran de manera notable l'obra de la novel·lista, i la dotaran d'una extraordinària profunditat, que fa que les seves obres es puguin llegir i, sobretot, rellegir. I ella que, en iniciar el seu exili l'any 1940, sense voluntat de dedicar-se llavors a la literatura, pel que acabava de viure, va escriure a Carles Pi-Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat, que si "un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida", haurà acomplert amb escreix l'aspiració, la justificació d'una vida d'autèntica creadora. Article publicat al diari “Avui” el 12/04/03 per Carles Miralles La poesia de Mercè Rodoreda Angle Editorial ha publicat un llibre que conté la producció poètica de Mercè Rodoreda, amb el títol Agonia de llum , que li ha posat el curador d'aquest volum, Abraham Mohino, el qual l'ha extret del poema XXXVIII dels que hi ha publicat . Agonia de llum presenta un total de cent cinc poemes -procedents de l'Arxiu Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans, tant els que havien estat publicats en revistes com els que eren del tot inèdits-, que Mohino ha ordenat, numerat amb xifres romanes i dividit en cinc llibres o seqüències que són Món d'Ulisses (I-XXXII) , Albes i nits (XXXIII-XL) , D'amor i de mort (XLI-LXVIII) , Illa dels lliris vermells (LXIX-LXXXVIII) i Bestioles (LXXXIX-CIV); al final hi figura un poema , "Llum de boira" , escrit el 1965 . Món d'Ulisses, Albes i nits i D'amor i de mort pertanyen a un període entre el 1947 (data de publicació de les primeres mostres) i el 1956, i Mohino data Illa dels lliris vermells el 1950 i Bestioles el 1960, contemporàniament a la redacció de Flors de debò -un llibre de poemes en prosa que van ser publicats com a narracions , juntament amb Viatges a altres pobles , per primera vegada el juny del 1980. Mohino ha mirat de resoldre els problemes d'ordenació amb recurs a un índex, confegit per Rodoreda, incomplet, que es conserva a l'Arxiu; a les dates de publicació d'alguns poemes solts en revistes de l'exili (amb algun d'ells Rodoreda concorregué amb èxit als Jocs Florals de l'època) i a la correspondència entre Carner i Rodoreda (cartes de la 2 a la 39, també publicades en aquest volum -la 1 és una lletra anterior, del 1939, de Rodoreda a Carner-, que van de desembre del 1946 a desembre del 1953); algun cop també a partir de la confrontació de les imatges i el lèxic d'algun poema amb altres d'Armand Obiols, la correspondència del qual amb Carner i amb Noulet també ha tingut en compte. Tot plegat, aquest llibre té l'aspecte que té i és com és -conté encara unes pàgines amb aquarel·les, aiguades i collages de Rodoreda: de la 201 a la 231- per obra del curador, gràcies a la feina que ell ha fet. Que és tant com dir que algú l'havia de fer, vist que l'autora no l'havia fet -i, la que hagués fet, calia interpretar-la i completar-la-, perquè els lectors arribéssim a tenir el llibre. Aquesta feina, però -i especialment revisar, completar, triar, ordenar-, l'hauria hagut de fer l'autora, i sempre ens quedarà la recança que el llibre en què són finalment publicats, gràcies a Mohino, els seus poemes és un llibre pòstum, construït amb l'ofici de qui n'ha tingut cura. Aquesta circumstància suscita una sèrie de qüestions d'ordre filològic que no és ara el moment de plantejar però algunes de les quals -sobretot les d'ordenació, on es barregen criteris de datació indirecta amb altres de contingut i relació dels poemes entre ells- no són irrellevants amb vista a la interpretació, a la lectura d'aquest centenar llarg de poemes. Es tracta d'una poesia retòricament suplementada. Així, no hi manquen al·literacions (per exemple, en el sintagma "marinada amarga" dues síl·labes mar anticipen el substantiu mar als versos 2-3 del poema II; trobem bardissa, braç, nard en dos versos seguits del poema XLII), hi ha sovint rimes internes (per exemple , nit a la síl·laba tercera del vers 1 i mosquit a la mateixa síl·laba del vers 3 del poema C; en els decasíl·labs, alternant entre les síl·labes 4 i 6: per exemple , crucificat a la síl·laba 6, tallat a la 4 i soledat a la 6 dels versos 4, 11 i 13 del poema XXXVI) i són freqüents les repeticions intensives d'un mateix mot fins en el mateix vers (per exemple "Agonia de llum! Tèbia agonia" és el cinquè decasíl·lab del poema XXXVIII i "Dolça, dolça. Aigua dolça" el novè heptasíl·lab del XCVI). La forma predominant és el sonet (Mohino n'ha publicat algun d'inacabat, com el XXII) i el vers més freqüentment usat el decasíl·lab, però també hi ha alexandrins. I alguns heptasíl·labs, tant en sèries de sonets (així la que forma Bestioles ) com en les cançons que el curador ha intercalat entre els sonets en Món d'Ulisses . Els versos editats són sempre isosil·làbics en cada poema. Els decasíl·labs i els alexandrins solen ser de ritme iàmbic. De vegades algun decasíl·lab té rima interna, com el vers 3 del poema XVIII ("Mireu aquesta mà de palmell pla") i de vegades rimen entre ells els hexasíl·labs inicials de dos alexandrins seguits (així "Pantera de la nit!" i "la copa dins del pit" en els versos 1 i 2 del poema LIX). També els heptasíl·labs solen ser de ritme iàmbic, tot i que no hi manquen coriambes inicials, com "l'herba negreja" al vers 2 del poema LXIX. Normalment no hi ha encavallaments, de manera que el vers s'hi sent molt clarament. S'hi observen poquíssimes irregularitats mètriques (una, per exemple, que pacient és comptat com a bisíl·lab al vers 12 del poema VIII i com a trisíl·lab al vers 13 del poema X i al 9 del poema LXXI). La dicció és a voltes un pèl emfàtica, també com a conseqüència dels signes d'interjecció, àdhuc precedits de la marca explícita ( oh , per exemple, dues vegades al poema XXXVI); i també són abundoses les oracions interrogatives, algun cop força llargues (tant que, en ocasions, com en el poema XLVIII, en falta el signe gràfic). Algun cop l'acumulació d'exclamació i interrogació en un mateix vers (per exemple, en el 9 del poema XI: "Viure? Per què? Oh corba de periples!") pot contribuir a fer-lo feixuc. Quant a la rima, és rica. Poques vegades, per exemple, un participi rima amb un participi (una, per confirmar la regla: despintades amb esventrades al poema LXX). De la mateixa manera com, no sent freqüents els encavallaments, quan n'hi ha un sol ser contundent i fer un cert efecte (per exemple, entre els versos 3 i 4 del poema XCI: "i les flors menyspreo, car / vull la nit que tot ho enllaça"), així mateix algunes rimes artificioses resulten plenes d'efecte (així, la conjunció irima amb existir al poema LXXII). Pel que fa al lèxic, també és ric (un exemple: hi ha formes dels verbs esbarrellar, enllarar-se, desembridar, agemolir i esbalair en un sol poema, el XXXVIII. Pot observar-se que els substantius van sovint acompanyats d'un adjectiu, usualment postposat, o d'un complement del nom, més d'un cop fins a formar un vers, en els heptasíl·labs (per exemple "la llet blanca de la lluna" en el poema LXXXVIII); o bé tenen una oració de relatiu a continuació fins a constituir un decasíl·lab (per exemple "estranger que t'entornes cap a la teva mort" al poema III). En general els límits del vers solen ser límits sintàctics. POEMES SORPRENENTS Els poemes no són senzills. Però les dificultats que presenten no provenen només de l'ús extremat de metàfores -o de l'ús de metàfores extremades- ni tampoc d'estructures sintàctiques complexes (a tot estirar, hi ha força comparacions, que solen ser amplificades mitjançant complements circumstancials, aposicions i coordinades). És la manera com se succeeixen i es relacionen les imatges en el poema -i tot al llarg dels poemes- allò que els fa sorprenents, inesperats. Es pot veure llegint-ne un, que proposo que sigui el XVII. En ell una "noia morta" és, d'entrada, com un riu ("Com una cinta d'aigua que travessa / l'obaga verda") i, després, el riu és com si sospirés ("sospirant tot just"), com si s'acomiadés, veloç, d'alguns llocs per on passa ("i és tota adéus en el penyal adust") i es precipités, encara, en altres llocs ("i en el pendís enganyadora pressa"). Dos gerundis afegeixen, sense marca de contradicció, els dos atributs de l'aigua del riu que, des dels grecs, l'equiparen a la vida ("sempre passant i sempre romanent") per introduir encara una altra comparació que lliga el moviment, el pas, amb el vol ("com si fos ala" i la permanència amb la fixesa i l'arbre "i fos arrel alhora"). Posats a seguir el curs de l'aigua, no és estranya ni l'evocació de la branca a tocar d'aquest curs ni la de l'ocell que acaba d'envolar-se'n -de fet la branca fa part de l'arbre, que per l'arrel roman, i l'ocell ja era metonímicament contingut en l'ala d'abans- però aporta una suggestió particular que la relació del curs d'aigua amb l'ocell i amb l'arbre sigui de fidelitat ("fidel al branc que es groxa al seu devora / i a l'ocell que el deixà ploma-batent"). En aquest punt, introduït per una ide coordinació i prou -però comencen els tercets- arriba de cop sobte l'hivern ("i ve l'hivern"), el qual, mitjançant una simple aposició, esdevé "el magre rapissaire / d'allò que es mou, amb argelagues d'aire, / tort de fumeres agres cap al cel". A més de l'element nou, no preludiat, que representa l'arribada de l'hivern, sorprèn que li sigui atribuït en aposició el substantiu rapissaire (trobo un testimoni de l'ús d'aquest terme com a adjectiu; cap més com a substantiu) però, al capdavall, ja s'entén que el que vol dir és que el fred s'enduu la vida, el que es mou: el fred significant l'hivern és "les argelagues d'aire" -les agulles del fred que punxen- i el fum -contrapunt del curs de l'aigua- que, resultant dels focs que l'estació fa encendre, munta tort per l'aire i agre per la llenya cremada -potser les argelagues mateixes- cap al cel. Fins aquí tot era en tercera persona -i la "noia morta" del títol era viva. Però en una seqüència introduïda per una comparació. Ara, al final del primer tercet, trobem dos punts i en el tercet que tanca el poema -sense deixar de ser en tercera persona, però amb la introducció d'un nou subjecte, "la mort"- qui parla és la noia morta: "a llunyanies meves decantada, / la mort va deturar-me amb una unglada, / ai l'adormida soledat del gel!". L'últim vers recupera així el curs d'aigua i l'hivern, que l'ha convertit en gel; o sigui, la noia i la mort. D'altra banda, aquest mateix poema pot il·lustrar els problemes de l'ordenació. Mohino l'ha inclòs dins Món d'Ulisses , i ha fet bé, perquè en la mena d'índex d'aquest llibre, escrit per Rodoreda, que ja he dit que hi ha a l'Arxiu, figura aquest poema. Tanmateix, ara que l'hem llegit, si el lector atent llegeix pel seu compte els poemes XL i XLI (l'últim d 'Albes i nits i el primer de D'amor i de mort ) constatarà tot de coincidències lèxiques, fraseològiques, d'imatgeria, entre aquests dos poemes i el XVII. CRITERI D'ORDENACIÓ Món d'Ulisses és un llibre segur, quant als poemes que el componen, i Mohino ha pogut comptar amb un criteri objectiu d'ordenació -l'ordre dels fets narrats en l 'Odissea homèrica, que no és l'ordre cronològic de composició de Rodoreda, que coneixem perquè en l'Arxiu n'hi ha 23, si no els he comptat malament, de datats (i quatre més d 'Albes i nits ). Tornant a Món d'Ulisses , altres esborranys i poemes de l'Arxiu tenen tema odisseic, com la cançó que comença "Terrissaires, mercaders", en boca de Melanti, que hauria d'anar després de l'actual poemaXXXI; també es reconeix en un altre poema de l'Arxiu el tema de les vaques del sol, i altres encara en alguns esbossos. Els poemes ordenats a Illa dels lliris vermells són sonets, acabats o a mig escriure (els tres últims), en heptasíl·labs, els quals es distingeixen dels de Bestioles perquè no semblen formar part d'un bestiari (llevat potser del fragment LXXXVI). Els dos llibres Albes i nits i D'amor i de mort són els que han demanat més intuició de Mohino: aquells en què tenia menys dades objectives; i, de més a més, en algunes carpetes de l'arxiu poemes de Món d'Ulisses , es troben entre altres de D'amor i de mort , com ara el XXX entre el LIX i el XXXIX. Tanmateix, Mohino té en compte si els sonets són de decasíl·labs o d'alexandrins i el seu ordre es basa sempre en una lectura atenta i enamorada de la poesia de Rodoreda. I és gràcies a ell que ara podem llegir-la, com he començat dient, i és per la feina que ha fet que ara és més fàcil acostar-se a l'Arxiu i anar precisant i plantejant problemes. No voldria acabar aquest article un pèl afectat de tecnicismes sense referir-me al valor de la poesia de Rodoreda. Cal dir d'entrada que, atesa la formació del llibre, hi ha poemes sensiblement inferiors a la majoria, però que en conjunt són excel·lents -tal com he mirat de mostrar amb la lectura del XVII-. D'un extrem a l'altre, els cent cinc poemes són recorreguts per la mort, la crueltat i la ironia. És veritat que és dat de veure-hi també la voluntat de Rodoreda de parlar d'amor, i ella mateix es queixa en una carta a Carner (la 31) que, malgrat l'evocació dels morts, "el tema de la mort no serà pas el tema preponderant de Món d'Ulisses "; se'n queixa en el sentit que es veu que no voldria que els lectors trobessin que l'és, però en reconeix a continuació l'evidència: "Però aquests dies és per a mi la línia de menor resistència". Jo trobo que ho era i ho va continuar sent. De fet, d'altra banda, moltes imatges de l'amor són equiparades a les de la mort, tal com basten a demostrar els dos versos en què Agamèmnon moribund constata, en el poema XIV, que "mon panteix amb el d'ella es barrejava, / igual que abans damunt el llit de flors". O també el que conclou davant Eva Adam tot just expulsat del paradís en el poema XLIX: en definitiva el paral·lel, la vella companyia que es fan, en la nostra tradició, Eros i Tànatos. Aquesta mena de trobada dels contraris és una clau de lectura d'aquesta poesia. Poden confirmar-ho els poemes LI, sobre Jesús quan és engendrat en Maria (la pluja d'or prové d'un altre mite, ara grec, el de Zeus i Dànae), i LII, sobre Maria al peu de la creu on agonitza o ja és mort el seu fill. La mica d'ironia que hi ha en el primer és vençuda per la tristesa de la donzella, la que culminarà en el lúcid, desolat dolor del següent. En aquest sentit el poema I , Barrejadors de ciutats , que és diguem-ne sobre la Ilíada , pot resultar simptomàtic, perquè Troia és la mort i el darrer tercet explica que els mortals la portem dins des de la panxa de la mare. És a dir, aquests poemes del que més parlen, del que més imatges proporcionen és de la vida com a camí cap a la mort; de la mort com a destí inel·ludible. De vegades l'amaniment d'aquesta evidència és la desolació fins a la mala bava, com s'esdevé en les cançons de les molineres, o senzillament la ironia entre tendra i tallant (així les serventes castigades per Ulisses i els seus entren "de puntetes... a l'altra vida / amb els caps una mica decantats" en el poema XXXI). Aquesta ironia punyent -de vegades fa pensar en Espriu-, que suaument inquieta o talla suaument, abrupta i aparentment plàcida, es realitza amb gran originalitat en el bestiari. Bestioles , tot i que no pertany a l'època de la correspondència amb Carner, la situa d'alguna manera més a prop d'Apollinaire o de Pere Quart que no pas de Carner. I el fet és que, tot i la correspondència amb Carner, que mostra que el poeta la considerava i l'animava amb els seus consells -i amb les seves propostes de correcció, algunes extraordinàries-, la veritat és que trobo que no és fàcil trobar en el conjunt un to carnerià ni dominant ni tampoc gaire perceptible. Em sembla possible recordar Baudelaire, per mitjà dels sonets rodoredians, que no són lluny de les Elegies de Bierville ni pel tema -a més d'Ulisses, també hi ha Orfeu o orfisme: per exemple al poema XLIII- ni per la fulguració d'algunes imatges -sí pel fet que Riba escriu per mirar de construir-se un espai contra la desolació i Rodoreda s'hi va enfonsant-. Les Elegies havien sortit, les cinc primeres, a la Revista de Catalunya el desembre del 1939, i, les altres, Riba les havia enviat a Armand Obiols el 26 de març del 1943, segons documenta una carta d'aquell dia recollida per Guardiola en la seva meritòria edició de la correspondència de Riba. La tensió dels sonets de la Rodoreda és més a prop de Riba. Ara, el vocabulari, la mena de les imatges, remeten a una percepció més sensorial, menys cerebral -o cerebral d'una altra manera- de la vida. La ironia tampoc no té res a veure amb Riba -però tampoc amb Carner-. En una carta editada per Mohino que abans he citat, la 31, Rodoreda escriu a Carner que "tot aquest sonet deriva, com veureu, de l'acabament del primer cant de Nabí". Es tracta d'un dels "morts desconeguts", del poema XV, que havia acabat el 22 de febrer del 1950 i que enviava a Carner el dia següent. No sé si Carner va arribar a veure-ho, però a mi no em sembla d'entrada gaire evident. Ara, si ens ho preníem seriosament, és ben clar que la transformació de sentit operada per Rodoreda és enorme: Jonàs no és mort quan Iahvè el torna a cridar en el cant primer de Nabí i en el poema de Rodoreda no és sinó Ulisses que desperta inútilment un mort que "tanta de veritat que ja sabia", l'ha perdut, "desapresa, dins l'abís". Potser per a ella aquest mort era una aproximació a Tirèsias, sobre el qual volia escriure un sonet (vegeu la carta 30), i li semblava que el do profètic aproximava aquest mort a Jonàs. Són, al capdavall, poemes amb una veu pròpia. Demanen lectures aprofundides, però es presten, en el llibre que n'han construït Mohino i els editors -és bell, com a llibre-, al plaer de la lectura, al plaer de retrobar, molt intensa i tancada en ella mateixa, la veu de les novel·les, de les admirables proses més breus de Mercè Rodoreda. Article publicat a La Vanguardia l11/12/2002 per Rosa Maria Piñol
Article publicat a El Periódico l11/12/02 per Maria Eugenia Ibáñez Un llibre rescata la poesia oblidada de Mercè Rodoreda Un centenar de sonets de Mercè Rodoreda, gairebé tots inèdits, s'han publicat en un acurat volum que demostra que la qualitat de l'obra poètica de l'autora catalana és similar a la de la narrativa. El material, oblidat durant gairebé 20 anys, s'ha recopilat a Agonia de llum, llibre que va ser presentat ahir a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), entitat a la qual Rodoreda (Barcelona, 1909 - Girona, 1983) va llegar tota la seva obra. El volum conté 101 sonets dividits en cinc parts, quatre cançons i les reproduccions a tot color de 31 pintures, una altra faceta desconeguda de l'escriptora. El contingut d'Agonia de la llum (Angle Editorial) es completa amb el pròleg de Joaquim Molas, un ampli estudi d'Abraham Mohino, filòleg, autor del rescat de l'obra poètica, i l'epistolari que van mantenir Mercè Rodoreda i Josep Carner. Explica Mohino que va ser Carner qui li va suggerir provar de fer poesia i qui durant anys es va convertir en el seu mestre en aquest gènere i, ocasionalment, en el seu corrector. El resultat va ser que entre el 1947 i el 1969 Rodoreda va escriure a París un centenar de sonets i que en tres edicions consecutives --1947, 1948 i 1949--, va guanyar els Jocs Florals convocats a l'exili. Els únics poemes publicats són aquests sonets premiats i els que, el 1984, va recopilar la revista literària Els Marges. Mohino ressalta que el treball d'aquesta publicació va passar del tot desapercebut entre crítics i especialistes catalans i que només una antologia femenina en va seleccionar un sonet. L'única persona que va saber valorar els poemes de l'autora de La plaça del Diamant va ser una anglesa, Nancy L. Bundy, que va traduir a l'anglès la recopilació d'Els Marges i la va publicar el 1999 en una revista universitària de Londres. Mohino, que ha comptat amb ajudes de la Fundació Mercè Rodoreda per dur a terme el seu treball, diu sense embuts que els sonets de Rodoreda --"densos, hermètics, amb un alt sentit tràgic i molt bells"-- resisteixen la comparació amb l'obra de Shakespeare, Baudelaire o Rilke. Davant aquesta afirmació tan contundent sembla estrany que aquesta qualitat no hagi estat reconeguda abans i, molt especialment, per què l'autora no es va mostrar mai interessada a publicar els sonets. Per trobar una explicació a aquest fet Mohino recorre al caràcter de Mercè Rodoreda: "una dona de caràcter abrupte que durant èpoques de la seva vida va trencar dràsticament amb persones i costums sense tornar-hi mai més". Aquest cop, l'escriptora va canviar París per Ginebra, on va dedicar tots els seus esforços a la novel.la. I va oblidar la poesia per sempre. Article publicat al diari Avui l11/12/02 per Ada Castells
Hi ha prodigis.
Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París,
vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos.
Al cap d'un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges
de l'Odissea: estic més content d'aquella intuïció
que de cap dels meus poemes". Qui va escriure aquesta confessió
a Josep Miracle és ni més ni menys que Josep Carner. El
Príncep dels Poetes va esperonar i guiar Mercè Rodoreda
en l'elaboració d'uns versos que va admirar fins al punt d'escriure:
"Esteu a un dit de fer els millors hendecasíl·labs
que mai s'hagin escrit en català". El mestratge de Carner
i l'afirmació de la pròpia veu de Rodoreda es poden resseguir
ara en la correspondència que van mantenir tots dos escriptors.
Ara podem llegir aquestes, diguéssim, cartes a una jove poeta de
la mà d'Angle editorial. Agonia de llum també aplega
la poesia de Rodoreda, en gran mesura inèdita fins ara, i part
de les seves pintures. Article publicat a Qué leer labril del 2002 per Montse Casals Mercè Rodoreda. Espendor y misterios Ni estuvo en el sorteo de una cafetera blanca con una naranja dibujada como la Colometa de La Plaza del Diamante, ni fue abandonada ante la reja de un jardín como la Cecilia deLa calle de las Camelias. Y, con todo, su obra es el pespunte de su vida; puede reseguirse a lo largo de sus novelas y cuentos una biografia que durante muchos años ha quedado oculta tras una leyenda que la quería situar siempre entre bondades y flores. Mercè Rodoreda arrastraba un mito que ha costado desacralizar: pertenecía a aquella generación de escritores que se formaron durante la República y la Guerra Civil, que vivieron en el exilio y que para una parte de los univesitarios constituyeron las únicas letras válidas del antifrasquismo. Para que así fuera, para que funcionara ese binomio simplista que dividia a los autores entre los que se prestaron a sus juegos censores, se tuvo que modificar y esconder la realidad. Una boda en família Según indica la partida de nacimiento, Mercè Rodoreda nació el 10 de octubre de 1908, aunque su último carné de identidad la rejuvenece en siete días y la biocronología oficial, en un año. Nació en Barcelona en el seno de una familia peculiar y extravagante cuyo paterfamilias, Pere Gurguí, fue un auténtico personaje con una amplia huella en la obra de la escritora. Gurguí era alto, fuerte, amante de los disfraces y ferviente partidario de convertir en fiesta culaquier mínimo acontecimiento familiar. Decían las malas lenguas que enviudó a causa de los incontables proyectos que se propuso y nunca realizó pero que le costaron el ánimo y la vida a Angeleta, de quién tuvos dos hijos, Montserrat i Joan. Montserrat se casó con Andreu Rodoreda, buena gente y sin otra ambición que la que conformarse a los dictados festivos de los Gurguí: por alguna razón le gustó siempre el teatro. Tuvieron una única hija, Mercè. Joan era más joven que su hermana. A los 14 años, cuando lo que deseaba era inscribirse en una escuela de artes y oficios, lo madaron a Argentina: le juraron que haría fortuna y que resolvería los eternos problemas financieros de la familia. Cuando volvió, con una fortuna más que relativa pero con el aure de viajero, se enamoró y enamoró a su sobrina. Se casaron el mismo día que Mercè cumplía 20 años. En contra de la leyenda que asegura que el matrimonio con su tío le fué impuesto, Mercè incluso guardó un recurdo feliz de la fiesta de la boda: Y cuando todo terminó, me hubiera gustado volver la día anterior para empezar de nuevo... Son las palabras que la escritora pone en boca de la, en este caso su alias, Colometa en La plaza del Diamante. Y al cabo de nueve meses y unos pocos días, como marcan las leyes de la naturaleza, nacía su primer y único hijo, Jordi. Pero es cierto que la felicidad completa no existe. Durante el viaje de novios, a París, ya se dieron los primeros desencuentros entre los esposos. Ella había mitificado a ese tío americano, joven y viajero, que había sido capaz de resolver con su retorno los problemas de la familia. Pero, en su interior, Mercè se debatía entre los razonables propósitos de austeridad del marido y la nostalgia de la vida familiar anterior, utópica y desordenada, pero insólita i feliz. Una República literaria En su bagaje cultural no había otra cosa que lo ofrecido por el limitado en torno familiar. Casi no conoció la escuela, puesto que el abuelo había decretado que la niña era muy lista y para enseñarle a leer y a escribir él mismo se bastaba. No, para Mercè la familia soñaba mayores destinos: estudiaría música y haría teatro, todo entre las paredes del destartalada cosa Gurguí, donde Mercè fue totalmente feliz hasta los 12 años, según confesaría después. La proclamación de la República marca una brecha en la muy cerrada vida familiar y supone una puerta abierta para las ambiciones literarias de la joven. En la muy espumeante Barcelona de los primeros años 30, no le fue difícil a la veinteañera Mercè incorporarse a los equipos formados por muchachas que, autodidactas como ella, se comprometieron con la construcción de un mundo nuevo. No eran militantes de partidos ni sindicatos, eran ciudadanas que bebían de las influencias intelectuales procedentes, sobre todo, de Francia y de Inglaterra, que más que un programa de élite, de la que no podían formar parte porque en realidad no existía, defendían el derecho a la provocación. Explicaba una de sus entonces colegas de andanzas, Sussina Amat, que entre sus especialidades figuraba ir al cine para reventar el globo moralista de los films propagandísticos habituales del momento. En un instante álgido de la cinta, cuando el público crédulo de historias inventadas entraba en trance y se convertía en protagonista del melodrama, las chicas estallaban en risas grotescas con el objeto de retrotraerlo a la realidad barcelonesa. Carles Riba, Joan Oliver o Ferran Soldevila recordaron siempre la risa ruidosa y sarcástica de Rodoreda en los momentos más inoportunos. Ese humor en apareiencia gratuito la puso en contacto con el denominado club de Santa Rita o colla de Sabadell. Fue un vuelco en su vida. Formado y dirigido por Francesc Trabal, Joan Oliver y Joan Prats, el grupo de Sabadell existía con voz propia desde 1927, cuando publicaron Lany que ve, un libro-manifiesto, entre surrealista y simpemte provocador, que les ha merecido el epíteto de escritores civilizados por parte del muy exigente Gabriel Ferrater. Con el aval del poeta Josep Carner, Trabal y sus compañeros se convirtieron en la crema intelectual sobre la que la Generalitat republicana depositó la responsabilidad de sacar adelante las letras catalanas y sus instituciones literarias. Y fue de la mano de estos intelectuales que Mercè Rodoreda se convirtió en escritora. Una autora honrada Su primera obra, Sóc una dona honrada? es -lo reconoció ella misma- una mala novela. Junto con otras tres (Crim, Un dia qualsevol en la vida dun home y Del què hom no pot fugir), forma parte de aquella producción que nunca quiso reeditar. En ellas, como advierte en el primer prólogo, dice lo que no piensa y piensa lo que no dice. Son el resultado de una primeriza fiebre literaria que pone de manifiesto que ella no es una mujer perezosa, como curiosamente afirma en el mismo prefacio. En definitiva, lo que nos queda de su obra escrita en los años 30 son sus cuentos y artículos periodísticos que levantaron escándalo, y Aloma, que ganó el prestigioso Premi Crexells en 1937. Entre el primer título y el último de esta etapa rododeriana habrán pasado cinco años durante los cuales la autora aprende a sortear las dificultades domésticas y familiares. Su creciente actividad, sus legendarios enamoramientos -entre ellos, de Andreu Nin- y la ruptura con su marido determinarán que el 21 de enero de 1939 emprenda el exilio. Lo hizo en el autobús que la Generalitat había dispuesto a disposición de los escritores catalanes decididos a emigrar a Francia. Hacía mucho frío aquel día. La guerra había servido para camuflar desacuerdos matrimoniales y el exilio servía para aplazar sine die la separación inevitable. Rodoreda dejaba a cargo de su esposo en Barcelona a su madre y a su hijo, Jordi, con 10 años. No volvería a verlos hasta junio de 1949. Amor en el exilio La evacuación
de los escritores catalanes había sido preparada con antelación
por la Conselleria de Cultura de la Generalitat; con pocas y relativas
dificultades, se consiguió que pasaran la frontera i fueran y fueran
recibidos y acogidos en centros puestos a su disposición por sus
colegas franceses.. Como los demás, Rodoreda siguió rumbo
provisional hasta que en abril de 1939, con un grupo de otros veinte exilados
privilegiados, se instaló en Roissy-en Brie, a unos cuarenta kilómetros
de París. Fue en esa prisión de idilio en donde se enamoró
de Joan Prat, el home que determinó su vida. Roissy ha sido
la resurrección de la juventud sin juventud, escribiría
después recordando aquellos días felices. Joan Prat, más
conocido por el pseudónimo de Armand Obiols, había nacido
en Sabadell en 1904. Era el cerebro pensante de la colla de santa
Rita, un hombre que lo leía todo, escribía mucho y
no publicaba nada. Una suerte de Monseiur Teste, como diría Paul
Valéry, que la ayudó a convertirse en la gran escritora
que ha sido, pero la hizo sufrir hasta el último momento. Prat
estaba casado y tenia una hija. Y, aunque hoy parezca increíble,
sus relaciones con Rodoreda fueron condenadas por sus íntimos compañeros
sabadellenses también en el exilio. Y es esa condena la que explica
que, cuando la mayor arte de los escritores catalanes optaron por seguir
el exilio en América Latina una vez estallada la Segunda Guerra
Mundial, Rodoreda y Obiols, siguieron en la vieja y decrépita
Europa, según los decires de los que partieron. Letras del naufragio europeo Mientras
esto sucedía, Mercè residía en Limoges, primero,
y en Burdeos, a partir del verano de 1943. Disponemos de una intensa correspondencia
de este periodo, que nos permite descubrir los sufrimientos amorosos y
al mismo tiempo la inmersión total en la literatura que vive la
escritora. Era como si, de nuevo, con las letras intentara salvarse del
naugragio personal. El resultado de este procesos no se verá hasta
mucho más tarde, pero el trabajo está ahí, tanto
en cuentos como Carnaval, Orleans, 3 quilómetres,
Divendres, 8 de juny, Mort de Lisa Sperling
o Nocturn, como en el núcleo de lo que serán
sus grandes novelas a partir de los años 60. En 1946, entre los
dos han constituido una biblioteca de 1200 volúmenes, un hecho
enormemente singular si se piensa que han sido adquiridos en su mayor
parte en tiempos de guerra, cuando la censura y la escasez de papel ha
encarecido los libros en Francia. Son, para ambos, tiempos de intensa
lectura y, para ella en especial, de grandes descubrimientos: Faulkner,
Steinbeck, Katherine Mansfield... Cuando, en 1946, tras un drama emocional
(ha aprecido en Burdeos la esposa de Obiols y Mercè teme la infidelidad),
se instalan en París, en dos pequeñas habitaciones-buhardillas
de la calle Cherche-midi, la intensidad estudiosa se muta en creación
poética. En 1949 se convertirá en mestra en Gai Saber,
ganadora en tres años consecutivos de tres respectivas Flors Naturals
de los Jocs Florals en el exilio. La academia, los historiadores oficiales
de la literatura catalana, no han considerado nunca oportuno recuperar
ni su Món dUlisses ni sus poemas dispersos. Incompresiblemente,
han escondido incluso esta veriente de su obra creadora. Ausencia de sí misma En realidad, Rodoreda no se encontraba a sí misma en ningún lugar: tanto en París como en Barcelona eran sus tierras de nadie. Con el tiempo, Obiols tuvo que trasladarse a Ginebra donde obtuvo un trabajo bien renumerado como traductor. Ella lo siguió, aunque conservaron ja buhardilla en Paris. Estamos a mediados de los años 50 y Rodoreda vive la más intensa de sus etapas creativas. No le basta con escribir La plaça del diamant, sino que enhebra Espejo roto o La muerte y la primavera. Casi no come, casi no duerme. Pasa de la euforia a la depresión, de la soledad infinita a la necesidad de una compañia cualquiera. Dibuja, pega, cose. Lee y escribe. Escribe y rasga papeles. Escribe y guarda y esconde. Vive frenéticamente unos años que intuye com definitivos. Y sí: a pesar de que en 1960 vuelven a negarle el Premio Sant Joirdi, su Colometa no ha pasado desapercibida para algunos miembros del célebre jurado. Joan Triadú y Joan Fuster han descubierto el valor extaordinario de la novela y se lo comunican al editor y escritor Joan Sales. La edición de La plaça del Diamant está en camino y la seguirán muy pronto las demás: Rodoreda se convierte en un mito. Y, sin embargo, fue entonces cuando empezó para ella un rosario de dramas. Primero la muerte de su madre. Luego, la de su esposo, y la disputa sin reconciliación posible con su hijo. Más tarde, el descubrimiento de que en los últimos años de la vida de Obiols había otra mujer. Con más de medio siglo a cuestas, Mercè obtenía la independencia: sus libros se vendían y se traducían a todos los idiomas. Con la muerte de su marido y la de Armand Obiols, además, conseguía una pequeña fortuna con la que pudo comprarse un piso en Barcelona -justo delante de donde nació- y construirse una casa en Romanyà de la Selva. Su vida material quedaba definitivamente resuelta, pero había perdido todo lo demás. Murió a los 75 años en el hospital de Girona. Dejaba tras de ella un nuevo esplendor de las letra catalanas y muchos misterios. Article publicat al diari Avui el 23/04/02 per Marga Casado
Article publicat a La Vanguardia el 21/04/2002 per Juan Carlos Merino García
Márquez: "La vida privada de Rodoreda es uno de los misterios
mejor guardados de la muy misteriosa Barcelona" "La
vida privada de Mercè Rodoreda es uno de los misterios mejor guardados
de la muy misteriosa ciudad de Barcelona." La frase, escrita por
Gabriel García Márquez en mayo de 1983, un mes después
del fallecimiento de la autora de "La plaça del Diamant",
sigue teniendo plena vigencia. A los casi veinte años de su desaparición,
el mundo íntimo y literario de Mercè Rodoreda (Barcelona,
1908-Girona, 1983) sigue despertando especial interés, y es objeto
de nuevas aportaciones. http://partal.com/aelc/autors/rodoredam/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre. Traduccions. E mail. http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=rodoreda Conté la biografia i la bibliografia essencial de l'autora. http://pie.xtec.es/sedec/mrod.htm Dossier didàctic. Conte http://www.uoc.edu/lletra/noms/mrodoreda/index.html Conté bibliografia bàsica, informació sobre les obres de l'autor, bots, articles relacionats amb l'autor http://www.iec.es/fundacions/mercerodoreda/ Fundació Mercè Rodoreda
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|