|
||||||||||||||
Felanitx, 1940. Poeta i narrador. L'any 1961 guanyà el premi Joan Salvat Papasseit de poesia amb el recull Poemes d'un fugitiu, publicat amb el títol Una bella història (1962). Altres llibres són: El noble joc (1972), recull de poemes epigramàtics escrits en octosíl·labs; Poemes (1973); Notes i comentaris (1975), premi Vicent Andrés Estellés, 1974; Cants jubilosos (1978), amarats de sensualisme; Les Mirsines: colònia de vacances (1983). La seva obra poètica ha estat aplegada, el 1987, al volum Obra poètica (1959-1983). En general la seva poesia es caracteritza per una gran riquesa de registres fònics, musicals i lingüístics. La seva primera novel·la fou Carrer Marsala (1985) amb la qual guanyà el premi Ciutat de Barcelona i Cavall Verd de la crítica. Altres títols com a narrador són L'estuari (1990), premi Sant Joan i Crítica Serra d'Or i El vellard. L'escarcellera (1992), dos textos en un sol volum que ens ofereixen un món tancat en ell mateix, personal i intransferible, amb un lèxic i estil acuradíssims. En els darrers anys ha tornat a la poesia amb El crepuscle encén estels (1992). El Canvi (1998), una obra que s'estructura a mode de diccionari mitjançant aforismes, assaigs, proses poètiques i petits relats que recullen els aspectes més intangibles de la condició humana (la felicitat, l'esperança, la solitud, etc.) i alhora els aspectes més quotidians de la vida actual (els diners, la tecnologia, etc.). Els estats de connivència (2001) és el seu darrer llibre. L'estuari Carrer Marsala Carrer Marsala proposa una gran tensió entre la vivència interior i lespai lexterior. Lentorn immediat, que procura mantenir en un ordre estricte: lobsessió per la higiene de les dents o per le sungles. A lexterior, la ciutat es percep com una amenaça. La sensació de pànic arriba al paroxisme a la part final. La idea de pecat, de profanació, és inseparable de la intimitat de la cambra on el protagonista se situa fora de la llei. Conté alguns elements que fan pensar en una picaresca moderna: els projectes per negocis inviables, la preocupació pels diners, la violència amb arma blanca, les presències femenines i el clima dobsessió sexual. El paisatge és al mateix temps molt concret i molt abstracte. La Sagrera, el Carrer Gran, la Rambla, lEstació de França. I més enllà, la Guineueta, Santa Coloma, Mollet, Montcada i Reixach, Mas-Rampinyo, Molins de Rei. Article
publicat per Ignasi Aragay el 25/09/01 Miquel
Bauçà (Felanitx, 1940) torna a l'escena literària
erigit en contracronista del tombant de segle amb una personalíssima
visió versificada del món. El llibre Els estats de connivència (Empúries) segueix un ordre alfabètic i té una intenció aforística. El formen milers de versos a través dels quals el lector transitarà per un paisatge humà net de convencionalismes. És una excursió poètica on els somnis i la realitat van de bracet, i en què sovint surt a la superfície "la imbecil·litat" dels éssers racionals. Considerat el Salinger català, desinteressat de tothom, Bauçà fa anys que esquiva tota aparició pública i que, tal com queda palès al llibre, considera la poesia i els somnis com a única via de sortida. Una sortida que ja no pot tenir res a veure amb velles revolucions ni elaborades idees: Bauçà ja només sembla creure en la tècnica i el coneixement del propi cervell com a generadors de grans canvis. Per l'autor, la solució per als homes consisteix a furgar en el seu cervell, però com que no ho fan, els blasma i se'n riu. Davant aquest panorama poc encoratjador, arriba a proposar que es normalitzi el suïcidi. No és estrany, doncs, que insisteixi en el seu gust per la soledat, que vagi sempre a la contra però amb laxitud i que senti a prop la presència de la mort. Sent, a més, una especial fòbia pels escriptors, erudits i acadèmics, i reivindica una "follia necessària". El sexe, les dones -destil·la misogínia-, la religió i un cert neguit pel desgraciat cas dels catalans són algunes altres de les constants d'una obra amb moltes fílies i fòbies. Un llibre que és com un diccionari d'opinions, com un assaig en vers. Per uns serà una pocasoltada i per altres una genialitat. Article
publicat a La Vanguardia el 12/10/01 Poeta visionario, narrador inabarcable
Article publicat a La Vanguardia el 12/10/01 a cura de Julià Guillamón Miquel Bauçà
no es un escritor cualquiera. Su mundo hecha raíces en lo rural
y lo sagrado (el mundo de la infancia en Felanitx), para proyectarse en
la levedad de los sueños y las imágenes mentales que la
tecnología aspira a reproducir frigorizadas. Gracias a una lengua
poética de alto voltaje, de un discurso oscilante y circular abierto
a todos los desórdenes psicológicos, se eleva sobre la vulgaridad
del entorno y nos sumerge en el misterio. Uno de los pareados de Els
estats de connivència habla del placer de perderse por los
caminos de desembosque que cruzan las montañas. Cuando los demás
se han llevado la leña, aparece Bauçà con una bolsa
de Montreal 76 y, en su interior, una botella con algún licor fuerte.
La literatura catalana se vanagloria de pentarcas y príncipes de
los poetas. Pero junto a ellos ha producido muchos escritores pobres,
desharrapados y poetas "freaks". Bauçà lleva esta
figura hasta un límite desesperado. Potencia imaginaria Lo que primero
llama la atención de la literatura de Bauçà es su
aliento, su potencia imaginaria. En su afán de mortificación,
de mutilación, de "endurança", Bauçà
conecta con Kafka y Robert Walser. Como Gombrowicz y Dubuffet toma distancia
de la cultura, entendida como algo secundario al hombre, que le aparta
de la libertad y contribuye a su alienación. Bauçà
proclama la grandeza del alma humana que se expresa en los sueños.
¿Qué hay de comunicable en esta literatura y qué
de irremediablemente opaco? Els estats de connivència conecta
con el lector cuando habla de la impotencia colectiva, del gregarismo
que provocan el turismo, los medios de comunicación y los espectáculos
de masas. Resulta particularmente incisivo cuando retrata a esos viejos
del Eixample, incapaces, impotentes y abandonados. Ofrece versos punzantes
y brillantes aforismos, junto a zonas de ofuscación y fragmentos
descriptivos, tomas de realidad que recuerdan aquellos poemas prosaicos,
provocones, de Joan Brossa. Los textos más programáticos
se sitúan al principio: largas peroratas que desgranan como un
rosario las obsesiones del autor: la pérdida del sentido de permanencia,
el olvido del pasado y de sí mismo, la visibilidad del mundo, el
lenguaje y el alma. Uno de los temas que llega a componer un corpus propio
son las renuncias de los catalanes. Dice Bauçà que al prescindir
de la complejidad (la idea de Cataluña se ha simplificado hasta
la receta), no se puede hablar en justicia de "problema" catalán.
Los catalanes parecen, como tribu, resignados al suicidio. "El missatge
ha estat ben clar: podem perdre l'idioma i de fet no perdrem res: un record
de la família." ¿Es esto locura? Devocionario Decía Bauçà en una antigua entrevista que incubaba pensamientos e ideas hasta que se pudrían en su interior. Los recogía y los arrojaba fuera de sí. En Carrer Marsala y, más tarde, El vellard/L'escarcellera esos detritos se organizaban en estructuras narrativas, muy porosas, pero trabadas. Los últimos libros renuncian a la narración ("Els estats de connivència" exorciza el relato: "les novel.les són perverses", "fer novel.les, els qui en fan, o bé són molt pobres d'ànima o els agrada viure esclaus de llurs míseres lligades"). Por eso sus últimos libros se estructuran como un diccionario o como un devocionario, la prosa se rompe y se retranquea para dar paso a un conglomerado de fragmentos y versos flotantes. El crepuscle encén estels, El canvi, Els estats de connivència no son para leer seguido. Lleva razón Bauçà cuando se sitúa entre los animales por clasificar. Pasada la sorpresa de su descubrimiento, tras la expectación que se creó con El canvi, corre el peligro de que el público le arrincone y le descarte como un caso perdido. Haría falta algo más que una edición como ésta, de tapa dura, para arrancarle de la marginalidad y legitimarle definitivamente. La literatura de Bauçà exige debate y lectura. Article publicat al diari Avui el 25/10/01 per Carles Hac Mor A favor del mite Bauçà
PATRIMONI
DE LA HUMANITAT Per si no ha quedat clar, recapitulem: cal diferenciar el mite Bauçà dels llibres de Bauçà; el mite és més enriquidor -en aquest cas i en tots (i no només en Arthur Cravan i en Antonin Artaud)- que no pas la realitat de què parteix; si algú vol anar contra el mite Bauçà (com va fer en una ocasió Jordi Coca), l'únic que aconseguirà és enfortir-lo; el mite Bauçà hauria de ser considerat patrimoni de la humanitat. La imaginació col·lectiva hauria de contribuir a l'engrandiment del mite Bauçà. Amb la realitat ningú no en tindrà mai prou, en res de res; la ficció també és una realitat; la manca d'incoherència empobreix el món i la vida. Article
publicat al diari Avui el 28/10/99 per Dolors Miquel Em va passar que llegia Baudelaire i lanava traduint, tot aturant-me alguna vegada a consultar el diccionari, quan de sobte em va caure a les mans (és un dir: de fet el vaig agafar jo mateixa de la prestatgeria) el llibre de Miquel Bauçà El crepuscle encén estels. I bé. Allò que em va passar va ser inenarrable: em vaig veure abocada a una penosa recerca de diccionari, perquè gairebé cada poema den Bauçà, mhi obligava. Fins al punt que les paraules que ja conec, usades per en Bauçà, esdevenien desconegudes, en una sensació molt estranya cap a la pròpia llengua, que en semblava ja una altra, com si fos un altre català... Vull dir que em costava més entendre en Bauçà que en Baudelaire. I això no podia ser! ¿Com algú gosava fer-me desconeguda la meva pròpia llengua? Què es creia aquest Bauçà? Anava més o menys per la meitat del llibre i començava a estar empipada i molt empipada amb el tal Bauçà, quan vaig trobar els versets: Quan arribi el parafrast que sassegui a la cadira. I aleshores vaig riure. Perquè jo era la descodificadora, la parafrasta, i estava ben asseguda a la cadira. I tot plegat em va semblar delirant. Talment que parlava de mi, allí, penosament abocada a les multitudinàries entrades del diccionari de la llengua. Doncs bé, aquesta poesia den Bauçà, amb lescull que ell mateix hi posa, em va semblar una de les coses més originals que havia llegit en aquesta vida i més encara quan, passat el primer llarg desconcert, anava descobrint aquest món dell, que és el món de lara. Poesies on el segle XX feia aquest moviment que tot ell ja té denlairar- nos per deixar-nos caure en un estat de desconcert i anodínia absolut. Una cosa així com haver vist una gran cosa que no ens ha deixat més certesa que el plat de sopes etern, i el paisatge de davant de casa. En la seva poesia també hi havia moments de lirisme, altres dun humor sec i directe... Però per damunt de tot hi planava aquest nihilisme danar per casa, nihilisme en espardenyes o en bata de boatiné, nihilisme que es passejava confiat en la seva petitesa mentre algú que tenia un nebot escafandrista li netejava els vidres i ell sospesava si havia de sortir o quedar-se, i resolia que tant li fotia una cosa com laltra... No era per a res una poesia còmoda que semparava en el llenguatge per a amagar la seva falta de contingut. Més aviat usava el recurs contrari. ¿I per què no usar el recurs contrari i amagar un contingut profundíssim en un discurs que sha de desxifrar? En definitiva, que vaig acabar ben repapada a la cadira, sabent-me una mica de greu que una poesia tan absolutament actual tingui aquest escull per al gran públic poètic (és a dir, el petit sector de públic poètic). És clar que ja se sap que el públic.... I bli i bla. http://www.mallorcaweb.com/magteatre/bauca/ Mallorcaweb: Mag, Teatre, Poesia http://www.uoc.es/lletra/noms/mbauca/index.html Lletra: Noms propis http://www.escriptors.com/autors/baucam/index.html Pàgina de l'AELC
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|