|
|||||||
"La platja del Bogatell" dins Barcelona, un dia El jardí dels set crepuscles El jardí dels set crepuscles pren com a punt de partida el fracàs de les utopies dels seixanta per anunciar la creació dun nou ordre social. El text es presenta com un manuscrit trobat, lanomenat Manuscrit del Palau de la Muntanya. En un pròleg erdit, escrit amb evident intenció paòdica, un investigador del futur parla de lerror de predicció que fa menystenir la possibilitat duna guerra atòmica, de la creació dassociacions secretes amb lobjectiu de garantir la supervivència de le selits, i documenta lexistència de refugis nuclears. Un refugi nuclear situat als Pirineus o a lHimàlia, va acollir les elits culturals i polítiques que governarien el país després de la guerra. El relat sinicia amb una descripció de la ciutat de Barcelona sota lalarma atòmica. La situació intenracional és caòtica, la ciutat està desbordada per lallau de refugiats i pel seu propi desgovern. Tots els serveis han deixat de funcionar. El caos és indescriptible. Per acció de les armes convencionals, de la mala planificació o dun accident nuclear, la metròpoli estava condemnada a una destrucció certa. Els més privilegiats abandonarien la ciutat i es recolliren en indrets segurs. Refugis com el Palau de Muntanya, un edifici imponent, en un roquissar. A linterior, lambient és molt refinat i luxós. És una reserva cultural on sapleguen obres dart i tecnologies del passat. Una gran sala amb una cúpula i un immens telescopi ocupa el centre de ledifici. Cada tarda els hostes es reuneixen en aquesta sala -lAvalon- per evocar el passat i interrogar el futur. Al llag de sis jornades, set narradors (Rodin, Gertrudis, Ficinus, Carter, Kolinski, Casanova i Súarez) reconstrueixen la història de la banca Mir, la successió del banquer, el casament de Lluïsa Cros i la pèrdua de la misteriosa joia que es troba en lorigen de la crisi econòmica, política i cultural que ha desencadenat la guerra. La setena jornada servirà per recapitular el que sha anat exposant els dies anteriors i donar les claus que permetin interpretar la història. El relat arrenca el 1970 quan el banquer Mir decideix retirar-se i dividir el seu imperi entre els tres vicepresidents (Cros, Colom i Flint). Els convoca per separat i els planteja una pregunta ¿què reprensenten per a ells els diners?. Cros respon que els diner són un signe dexpulsió del paradís, la forma més refinada de canibalisme; al punt que ha arribat al món, no hi ha més remei que acceptar-los com a mal menor. A causa daquesta resposta, Clos queda exclòs del repartiment i sinicia un crisi de jerarquia que desembocarà amb la nacionalització de la Banca i en la desparició de la joia. Bona part de lacció del primer llibre se situa en els anys de la transició. A la Història de Patrici Ficinus, hi ha una evocació de les Rambles i la zona portuària: els bars (les terrasses de la plaça Reia, lAmerican Soda, els Enfants Terribles), els cabarets i les barres americanes (el Villa Rosa i el Texas). Ficinius segueix la seva carrera professional a Milà, Roma, París i més endavant als EUA. Quan torna a Barcelona sis anys més tard, recorre els indrets de la seva joventut. És lany 1982. El procés de degradació sha accelerat. Alexis Cros viurà una experiència paral·lela a la de Ficinius. Exclòs del repartiment de la Banca Mir, passa alguns anys als EUA. Quan torna, troba el país venut, el turisme pràcticament ha desaparegut i els paratges més atractius han estat convertits en suburbis abominables. Hi ha una crisi galopant. El pretendent de la seva filla, Robert Colom, és un representant de la nova onada: ha comprès que les batalles polítiques sentaulen en el món dels negocis i que pot utlitzar el poder de lEstat per obtenir beneficis en negocis privats. Ficinius, Carter, Emília, formen part dun clan secret articulat entorn la misterioda joia. Quan la crisi va destruir la idea del desenvolupament i lesperança en el progrés de la humanitat, es va imposar la solució jeràrquica. La classe dirigent va formar lobbies i grups de poder amb lobjectiu de mantenir els seus privilegis i defensar-se en el cas dun conflicte nuclear. Una elit formada per caps dempresa i als funcionaris va assumir la responsibilitat tècnica i econòmica, va secularitzar la seva imatge, i va crear falses refrències per emmascarar els seus veritables interessos. Palol situa el 1979 la creació de lInstitut Interdepartamental, una institució executiva, semiprivada, que té com a missió coordinar les relacions entre la CIA i elsprincipals agents econòmics, per fer que les persones, els béns i les idees circulin de manera més fluida. El director és Omega, posseeix una influència il·limitada que exerceix des de lombra. El segon llibre està format per un conjunt dhistòries encadenades que constitueixen una mena de relat diniciació, a través del qual els joves assisteixen a la reunió i sintegren en el clan. La majoria daquestes històries planetgen la situació de lindividu en el marc que resulta dels processos de concentració de poder i del naixement de la societat programada. Moltes daquestes històries tenen com a escenari el Googol, un vaixell amb laparença exterior dun gran iot de luxe, equipat amb armament nuclear i tecnologia punta que actua sense bandera. El Googol està equipat amb un cybor, capaç de sintetitzar les reaccions dels homes i desenvolupar conductes eotives individualitzades. Lordinador savança a la decisió dels dirigents de lInstitut que sha tornat perillós pel sistema. El tercer llibre La joia retrobada, planteja obertament el tema de la joia. La joia sha perdut. La reunió té com a objectiu el retorn a un sistema universal de referències. La joia ha generat un aparell econòmic al marge del valor monetari. És el símvol de la raó de ser daquest poder secret. Lestada al Palau de la Muntanya té com a objectiu seleccionar i entrenar la minoria que ha accedit al poder corporatiu quan els vells es retirin. La nova generació viu una època de decisions coordinades, en què les lits econòmica, política i militar tendeixen a intercanviar els seus rols i se superen els antagonismes entre clans. Els llinatges rivals perden polaritat i suneixen seguint interessos comuns. Larmsitici que està a punt de posar fi a la guerra, establirà limperi mundial. El jardí del crepuscle que corona el Palau de la Muntanya és un temple astronòmic que conté un missatge en clau sobre la humanitat futura. El narrador descobreix les correspondències entre estels i els arbres del jardí, i entre aquests i els narradors. Els complexos simbolismes de la novel·la sestenen els menjars, la decoració de les cambres i fins i tot al color dels vestits de les dones en els diferents moments de la reunió. El diagnòstic final no és molt diferent del que es proposava al començament. Simposarà una lògica purament econòmica de la dominació, independent de lexercici del poder polític i de la manipulació ideològica. Les ciutats desapareixeran víctimes duna malaltia mortal. El mercat es convertirà en lúnica forma de justícia. Es propagarà una onada de desercions i renúncies. Però malgrat la gravetat dels canvis aquests no comportaran riscos importants per a le slegimitacions bàsiques de lelit. Ígur Neblí Ígur Neblí aborda el paper de lindividu en la nova societat des de la perspectiva de la utopia social. El vell ideal panhumanista de lImperi Mundial ha acabat col·lapsat. LEmperador ha abandonat la ciutat, la lluita pel poder és oberta i enfronta faccions rivals. Sha format una burocràcia perfectament jerarquitzada que dsiposa duns mitjans desconeguts per al control de la població. Malgrat els llarguíssims protocols, la vida quotidiana produeix una sensació de desgovern. Les reglamentacions socials són estrictes i sexpressen per mitjà de símbols i emblemes, però el caos domina pertot. El joc domnina leconomia i el sistema de seguretat social. Molts ciutadans, fins i tot dirigents, experimenten el vertigen del perill i sexposen inútilment en concursos on se sesacrifica la vida. En auest escenari se situa la peripècia del jove Ígur Neblí que arriba a la ciutat des dun indret perdut a la muntanya. Malgrat el seu ràpid ascens, el seus èxits en la guerra i en lamor, sempre resta la sospita que es tracta dun pla programat, que Neblí és només una peça dun joc encobert que exclou qualsevol possibilitat dheroisme. Ígur Neblí aconsegueix vèncer lültim Laberint, però un cop superada la prova, un seguit de tràmits burocràtics li impedeixen reintegrar-se en la vida social. Passen uns quants mesos i en tot lImperi ha desaparegut de la memòria dels ciutadans. Podríem arribar a pensar que es tract dun record favicat a la presó, un muntatge per soscavar la personalitat del cavaller i fer-lo passar per boig. Derrotat, abandonar de tothom, Neblí ontinua sentint-se un gran home, fins i tot quan ja no és més que una despulla. Làngel dhora en hora Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Sam Abrams Vine a morir-te amb mi: Palol, poeta Una faixa negra, amb la llegenda en lletres blanques ben llampants Palol, poeta , creuava horitzonalment la portada del penúltim poemari de l'autor , Gralles al Galliner . L'editorial, Proa, havia gastat l'equivalent de cinc pessetes per revestir cada exemplar del llibre amb la faixeta com a part d'una campanya publicitària per recordar-nos que l'extraordinari narrador Miquel de Palol també era poeta. Hem d'agrair el recordatori de Proa, però la veritat és una altra. Palol és un poeta que ha sentit la profunda necessitat artística de passar-se a la prosa narrativa (concretament, a partir del seu vuitè recull: El Porxo de les mirades, 1983) sense abandonar mai la seva carrera com a poeta. Només es pot observar que el ritme de publicació dels seus successius reculls de poesia s'alenteix a partir de l'any 1985 quan s'estrena com a narrador, però mai deixa de conrear la lírica. De fet, podem filar més prim encara i afirmar que el Palol narrador surt directament del Palol poeta, i el Palol poeta és present a cada nova obra del Palol narrador. I aquí remeto els lectors als poemes incrustats a les novel·les de l'autor, a la seva manera d'estructurar els materials narratius i a la seva preocupació estilística per la llengua. Per dir les coses pel seu nom, hem de començar amb la constatació del fet que Miquel de Palol, el Palol, poeta de l'eslògan publicitari, va encetar la seva carrera ara fa exactament 30 anys, amb la publicació de Delta (Llibres del Mall, 1973), i el mes de desembre passat ens va oferir el seu poemari número 14 (!) , Nocturns , si exceptuem les sis plaquettes o edicions breus, com els anomena l'autor, que han anat apareixent entre Lotus (1972) i Versos (2002). Nocturns , que aplega poemes escrits entre el 1995 i el 2002, ha aparegut per coincidir amb els 50 anys de l'autor, i el recull carrega airosament amb tot el pes de la responsabilitat de l'ocasió perquè és un llibre que impressiona per la seva maduresa i la seva riquesa i complexitat, tant pel que fa al substrat de pensament que vertebra el conjunt com pel que fa a l'articulació formal del discurs poètic. Els quaranta-un poemes (alguns són, de fet, petites suites o sèries) de Nocturns tenen una doble procedència, és a dir, uns són extrets de les seves novel·les més recents ( El Troiacord, El legislador i El Quincorn ) mentre que els altres són rigorosament inèdits. PROCÉS DE DESCONTEXTUALITZACIÓ Els poemes que procedeixen de les obres narratives no són simplement poemes reciclats sinó que han estat sotmesos a un procés de descontextualització i recontextualització que afecta l'autoria dels textos. Això vol dir que en el seu emplaçament original els poemes en qüestió pertanyen al món de la ficció pel fet que són dits per personatges de les diferents novel·les, però en anar a caure al seu nou destí són assumits intransferiblement per l'autor. En El Quincorn , per exemple, el personatge Sodano, en obrir una revista, ensopega amb un poema "extret d'una col·lecció universitària", que després trobem a Nocturns sota el títol La incerta derrota del jo , escrit, evidentment, pel poeta en primera persona. De fet, aquest joc d'identitats entre el jo, el no-jo i el jo divers, constitueix un dels temes més destacats de Nocturns . Els poemes recontextualitzats i els poemes inèdits se sintetitzen harmoniosament en el llibre, formant-ne un tot orgànic, sobretot gràcies a l'element estructurador del conjunt, que és precisament l'element que prové del títol Nocturns i s'estén per tot el recull. Segurament seria millor dir que el tema nocturn o dels nocturns paradoxalment dóna unitat al conjunt alhora que hi confereix varietat i riquesa. Evidentment, el títol , Nocturns , ens remet, per una banda, a les composicions musicals de caràcter romàntic de John Field i Frederic Chopin, i a obres literàries preromàntiques com les arxifamoses Night thoughts , d'Edward Young. En definitiva, el llibre Nocturns respira un aire o clima nocturn, valgui la redundància, i aquest ambient nocturn serveix de suport o rerefons per a l'extraordinari ventall d'eixos temàtics del llibre com ara la introspecció sense reserves, la solitud, el pas del temps, la mort, la felicitat, les relacions humanes, l'amor (en tots els seus sentits), l'art, etc. El llibre està ordenat d'una manera ben intricada, que imita clarament les melodies ornamentades dels nocturns per a piano. Un poema prologal i un poema epilogal , El contrallum iI quan, de nou, de nit, respectivament, emmarquen el conjunt i dibuixen un descens problemàtic però acatat des de "l'últim sol de la tarda" amb les seves espurnes de futur fins a "la foscor del fons que s'imposa" amb les estrelles que retrobem fidelment cada vespre. Després, tenim les cinc seccions (amb tota la seva càrrega numericosimbòlica) centrals del llibre, separades entre si per una sèrie o suite de poemes breus (haikú, tannkes, epigrames). Cada secció està subdividida en tres temes principals i quatre variacions sobre aquests temes principals. I les seccions estan entrellaçades per la recurrència d'elements temàtics i formals, i la presència de l'esplèndida sèrie progressiva de Bodegons , distribuïda a raó d'un per part. En l'aspecte formal , Nocturns és una mena de mostrari de les possibilitats de la poesia catalana, un mostrari que dibuixa un arc que va des de formes tancades breus com ara l'haikú i el sonet fins a formes obertes polimètriques, isosil·làbiques i anisosil·làbiques, amb o sense divisions estròfiques pautades segons el cas. I aquest desplegament formal exigeix, és obvi, un ampli ventall de registres expressius que, en el cas de la llengua, van del col·loquialisme a la sofisticació i, en el terreny de la sintaxi, de l'estil telegràfic fins a l'efecte cascada de l'hipotaxi. I tots aquests recursos no són efectes buits o banals o arbitraris sinó que són exigències del guió , del text. En aquest sentit, hem de recordar que Miquel de Palol és l'escriptor que sempre ha insistit que "tota elecció estètica és moral". ELS QUATRE ESPLÈNDIDS 'BODEGONS' Fins i tot en llibres ben rodons com Nocturns sempre hi ha uns poemes que destaquen sobre els altres. Aquest és el cas dels quatre esplèndids "Bodegons" , un experiment portentós en ekphrasis a la inversa. Si l'objectiu de l 'ekphrasis és traduir una imatge visual, normalment una pintura, en paraules, als "Bodegons" de Nocturns Palol intenta conferir corporeïtat i plasticitat als mots i presentar-nos una natura morta feta de paraules. Per una altra banda, sobresurten poemes individuals que clarament estan destinats a esdevenir canònics, com ara El rellotge de sorra de Jünger , una meditació de primera magnitud sobre les paradoxes generades pel pas del temps, o el delicat i estremidor poema d'amor "Una petita música nocturna" , dedicat a la seva dona Gun-Hee Kim, amb el seu sensacional refrany: "Vine a morir-te amb mi", que se't grava a la memòria. Sense cap mena de dubte , Nocturns és una obra major d'un poeta madur i justament hauríem d'aprofitar l'avinentesa de la seva lectura com a punt de partida d'un procés de reivindicació d'un poeta imprescindible, que ha estat bandejat amb el pas dels anys. Entrevista publicada al dia”Avui” el 26/01/03 per Ada Castells Miquel de Palol: "Tothom té dret a posar bigotis a la Gioconda" A.C. La primera frase del pròleg indica bons propòsits: "M'ha arribat l'hora de recuperar la vella requesta dels surrealistes: un dels màxims plaers de l'escriptura és comprometre's", escriu. M.P. Quan jo era jove, el compromís es va demonitzar. Semblava que tot art estava mal vist si es declarava deutor d'un compromís social o polític. Defenso la llibertat del creador, però crec que dintre d'aquesta llibertat també hi ha la possibilitat d'adquirir un compromís de l'ordre que sigui i defensar-lo. Quan dic compromís, ho entenc d'una manera molt àmplia, no tan sols polític o ideològic sinó també, per exemple, d'amistat. A.C. Dins d'aquesta responsabilitat del poeta també hi ha la de criticar tot allò que no va a l'hora. Pel que fa a la situació de la llengua, és ben contundent: "L'idioma literari català és un instrument desafinat (...), amb unes normes gramaticals incoherents i vacil·lants -i tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari-, amb una ortografia obsoleta i arbitrària (...), producte avortiu d'un salt en el buit de l'idioma rural, sense disciplina filosòfica (...) postureja entre la frivolitat dels robatoris mediavelitzants i els préstecs d'alt interès d'una modernitat tan insubstancial com efímera". Déu n'hi do. M.P. Hi ha una sèrie d'indecisions normatives que fa que ningú pugui dominar la llengua sense recórrer al diccionari. Ni tan sols els correctors de proves se'n surten, perquè contínuament s'estan canviant les normes. És una peculiaritat que condemna el ciutadà mitjà a fer faltes com un illetrat. Hi ha un salt massa gran entre els filòlegs i el carrer, i els escriptors fem el campi qui pugui. Jo sóc contrari al model francès i espanyol de l'acadèmia. Estic per una llengua més liberalitzada però amb textos canònics i filòlegs que donin raons, no autoritats que emetin lleis. L'anglès funciona bé amb aquest model. A.C. Això de tenir textos canònics, però, no és tan fàcil. No tothom està d'acord en quins han de ser els canonitzats. M.P. Un cànon no és res més que un pacte sobre el que normalment tothom està d'acord però sense oblidar que tot ha de ser discutible. Si en la literatura francesa algú diu que Montherlant li sembla un fantasma; si un italià diu que Dante carrega, no passa res. Tothom té dret a posar-li bigotis a la Gioconda. En el cas de Carner no tinc cap pretensió d'esborrar-lo del mapa però ningú ha d'obligar-me que m'agradi. El que empetiteix la literatura catalana és que surti gent a dir que si no t'agrada tal, tu no tens dret a existir. A.C. En el seu pròleg critica la manera de llegir Rodoreda. M.P. Rodoreda em sembla un dels grans prosistes de tota la història de la literatura catalana. Em serveix com a exemple de literatura irònica i de la mala lectura col·lectiva que s'ha fet d'un autor. Se l'ha agafat com una costumista quan és una escriptora a cavall de l'existencialisme i la sàtira. A.C. ¿I encara existeix el lector que capta la ironia, el que, com diu en el pròleg, pot riure amb Kafka? M.P. Sí que existeix, si no em dedicaria a una altra cosa. El que passa és que el lector amb amplitud de mires en cada és més escàs. Les causes no les sé. Són molt complexes. En castellà passa el mateix però no es nota tant. De tota manera, més que amb el lector, sóc pessimista amb les institucions i amb les empreses editorials, els veig molt perduts. Més que la cultura, els interessa guanyar diners. De tota manera, també hi ha una retòrica tendent a veure el passat com una cosa mítica i el present com una porqueria. A.C. Sembla que en el present, però, puja gent "imparable". Narradors i poetes que, si més no, reivindiquen l'ambició literària. M.P. Hi ha una llei del pèndol i això que està passant és el pas lògic. Aquesta fantàstica generació que està al voltant dels trenta es poden mirar d'una altra manera els de quaranta perquè el que poden arribar a fer ja s'ha vist, per bé i per mal. La pilota la tenen els de trenta, els anomenats imparables , que tenen la sensació de ser els últims, però aquesta sensació la té tothom. Jo el que els demano és que no cometin els errors sectaris d'altra gent. A.C. Parlant d'ambició literària, escriu que "els principis de la democràcia no tenen projecció en l'art (...). El gust de la majoria de la població és una porqueria". ¿És un aristòcrata de l'esperit? M.P. Jo crec en els valors de l'esquerra tradicional encara que no en les solucions marxistes, però crec que els mecanismes de la democràcia s'han d'aplicar a les qüestions socials, polítiques i econòmiques. El gust de la majoria no és el millor gust. Entenc que des de determinades posicions dir això no et faci gaire popular, però a mi em sembla una veritat com un cove. Crec que s'ha d'intentar que l'educació del poble permeti un accés cada vegada més majoritari a les grans obres d'art, però aquest és un terreny molt adobat per fer demagògia. A.C. Entrant en els poemes: en quina nit ens endinsa amb aquests Nocturns? M.P. La idea tradicional del nocturn prové paradoxalment del Segle de les Llums. Són peces musicals delicades i introvertides. No és la nit del xivarri i les patacades, encara que això està, en síntesi, al primer poema. A.C. ¿I de quines coses li han permès parlar aquestes nits introspectives? M.P. De la solitud, del pas del temps, de la idea de la mort... Aquest llibre es distingeix dels altres perquè abans hi havia referents literaris o de pensament o del món de la música, i aquí els referents són visuals i pictòrics. A.C. Aporta, de fet, una idea romàntica de la nit. M.P. Exacte, en l'autèntica accepció de la paraula romàntica, cap al final del Romanticisme. Per això hi ha un poema que es titula amb el nom del pintor danès Hammershoi. He intentat construir aquest món, visitar-lo. A.C. També hi ha una opció moral en aquesta nit solitària en oposició a la nit més frívola... M.P. Sí, de fet tota elecció estètica és moral. El que és un principi també pot ser un resultat. A.C. Les seves últimes novetats que han arribat a les llibreries han estat, a banda d'una biografia de Verdaguer en castellà, per a Omega, una novel·la total com el Troiacord, i ara altre cop poesia. Què determina que faci un gènere o un altre? M.P. És una força intuïtiva i tota la parafernàlia objectiva ve després. En la poesia ets més lliure perquè, precisament, n'ets menys: el lligam formal et dóna més llibertat perquè et dóna més seguretat. A més, no hi ha cap servitud de mercat. A.C. El títol del pròleg de Nocturns sembla tota una declaració de principis o, més aviat, de finals: "Sempre som a temps de plegar". M.P. És un adéu per si de cas. Vivim en una societat on l'adéu és molt present. Contínuament estem dient adéu i estem fent l'última plana del que ens hem proposat fer. Fins i tot, gairebé hi ha una iconografia pròpia. Pensem en Tot esperant Godot , de Beckett, en què els personatges es passen tota l'obra dient que se'n van i no es mouen. A.C. Però Miquel de Palol no diu adéu. De fet, tornarà el mes vinent amb una 'novetat', la reedició del seu llibre més celebrat: El jardí dels set crepuscles, a Columna. M.P. Em fa molta il·lusió i confio que ara pugui sortir sense errates. No sé si és el meu millor llibre però sí que és el que m'ha donat més satisfaccions. Article publicat a El País el 31/01/02 per Ponç de Puigdevall Una èpica intel·lectual No és un dels fils conductors més notoris dEl Troiacord, i que pot ser que passi desapercebut al lector cohibit pel devessall despeculacions intel·lectuals que travessen i sustenten la novel·la, però Miquel de Palol no ignora que una de les característiques de la línia literària on sinsereix és la de proporcionar informació sobre lexercici de la seva pròpia escriptura. Pot semblar que no tingui cap punt de contacte amb els diversos nuclis argumentals que es desenrotllen, però no és gens gratuït que un dels personatges pronuniciï les següents paraules: Els temps de la literatura autèntica shan acabat. El que pretengui fer-se escoltar ha de fer un producte ben acabat, endolcit i mesurat dacord amb les lleis del mercat, polit, professional, amb una intriga portada sense excessos i una història passional de les de tota la vida. Posar-hi el llacet, o ser graciós, res que obligui a pensar. Que sembli iconoclasta i que respecti els valors de sempre. Des del primer llibre narratiu, El jardí dels set crepuscles, Palol ha triat la dificultositat aventura a ser un dels custodis de la literatura en majúscula, la literatura de veritat que, més enllà de commoure, trasbalsar o seduir a través del ritme de la prosa, vol buscar què sés i en què consisteix la feina de ser Literatura essencial a laltra banda de les exigències rutinàries dictades pel gust popular, les pàgines dEl Troiacord són una resposta pràctica a una altra de les pistes sobre el mateix procés creatiu que hi ha escampades al text: Us heu criat amb pel·lícules americanes, i quan hi ha soroll us en sortiu molt bé, però quan entem en la geometria o la simbologia... El Troiacord és un laberint bastit racionalment sobre una base on el paper més vigorós el protagonitza un cabal darrel esotèrica. Però a pesar que lenginy i la capacitat fabuladora per reconvertir i dotar de contingut moral anecdoari costumista (el fil conductor dEl jardí dels set crepuscles) passa a segon terme, el cert és que lespai immens que encercla la novel·la, lembranzida ambiciosa que hi batega arreu, crea ocasions suficients per oferir un ampli repertori de possiblitats narratives a la manera de rerefons persuasius on col·locar les reflexions al voltant de les disciplines més variades. Hi ha descripcions dobjectes tan detallades com les que figuren a les pàgines del noveau roman, hi ha passatges on sembla imposar-se un balbuceig verbal que oscil·la entre el desodre i la coherència, hi ha seqüències regides per labúlia de les converses trivials, com si els personatges fossin hereus dels aristòcrates russos que es reunien al voltant del te d les cinc, i hi ha seqüències on el domini pertany al cosmopolitisme més indolent. Hi ha episodis de comicitat grotesca, nhi ha de dolor i de malenconia, i nhi ha on el que dirigeix els fets és un acusat sentit del ridícul -no tots els personatges dEl Troiacord posseeixen el pedigrí dels ambients exquisits de les altes finances i del cor del poder-; però el que figura des del principi fins la final és la voluntat delevar el diàleg i la discussió a la categoria duna èpica intel·lectual: la violència física deixa lepai llire per la combat dialèctic. Les proporcions de lobra, la seva estructura complexa, fan aconsellable aquí un mínim resum de les línies de força. El ritme narratiu ortodox despareix sota el vendaval de la novel·la didees que organitza Palol, però entre les indagacions filosòfiques, religioses i científiques, entre els debats sobre la immortalitat, la memòria i la identitat, entre els referents clàssics i hermètics que puntegen les novel·les -amb una densitat tal que a vegades deriven cap a alguna espècie de suspens matafísic-, es detecten sense dificultat dues trames elementals que sentrecreuen i salimenten mútuament: duna banda, hi ha la substitució per un doble dun directiu de lunivers dinabastables empreses econòmiques amb les conseqüents conspiracions, actes despionatge i projectes i reunions enigmàtiques; i, duna altra, hi ha els avatars històrics fins la present duna societat secreta que el lector va seguint tan bé com pot a través de les investigacions que realitza un dels protagonistes. Al final, la figura dodecaèdrica del troiacord -el centre geomètoic sobre el qual bascula la novel·la-, salça davant del lector amb tanta ambigüitat i misteri com el monòlit de 2001. Una odissea de lespai, però no seria estrany que hi hagués algú que el vinculés amb el món oceànic on es materialitzen els records i els somnis que apareix a Solaris, una pel·lícula on Tarkovski també trascendia memorablement els límits de la ciència-ficció. Amb aquest material es podria haver ingressat en un territori que contactés amb la maquinària comunicativa, es podria haver fet una daquelles novel·les que permeten suposar al lector que accedeix a les interioritats més secretes dels cercles elitistes on es consolida el rumb del planeta. Però Palol va més enllà i, en lloc daturar-se en la naturalitat de lacció -tot sovint observada com una part dun ritual sense justificació dramàtica ni cap funció explicativa respecte els fets precedents-, prefereix insistir en lestranyesa del pensament i priviligiar amb valentia la superioritat del llenguatge literari sobre el que semparenta amb els costums audiovisulas. El resultat és un llibre on els partidaris de les pautes narratives clàssiques maleiran límpetu abstracte i gèlid dun univers mental que samaga rera les sombres orgulloses dun racocini complexament altiu. I si cada lectura es pot entendre com un combat imaginari entre el llibre i el lector, en aquest cas no és difícil anunciar amb claredat el nom del triomfador: El Troiacord venç nítidament i sense discussió, però el lector derrotat i abatut té la íntima satisfacció de saber-se rendit enfront dun contrincant dun altre pes i una altra categoria. Ara bé, queda la revenja duna lectura més pausada. Article publicat al diari Avui el 24/01/02 de cura de Manel Ollé Un megàlit dreçat al futur Miquel de
Palol ha escrit El Troiacord sense fer concessions a la galeria.
No s'hi detecta cap voluntat de flagel·lar el lector però
sí una escriptura que es produeix al marge dels hàbits del
comú: d'entrada hi ha molt més diàleg filosòfic
que acció narrativa i una mida lul·liana, que exigeix una
inversió i un compromís temporal amb el llibre superiors
als habituals; el protagonisme dispers en una xarxa de vint personatges
que discuteixen, especulen, indaguen, conspiren i s'aparellen no dóna
al lector gaires agafadors emocionals; els materials no s'organitzen en
una estructura lineal sinó geomètrica, en un relat que gira
sobre si mateix i amb ramificacions hipertextuals cap a la resta de ficcions
de Palol.
El Troiacord amalgama gèneres i materials de procedència diversa. S'entrecreuen dues trames principals: la suplantació d'un home públic i del món de les altes finances i les ressonàncies i evolucions d'una societat secreta. En el llibre sempre queden zones d'ombra, conspiracions, grups empresarials enfrontats, invents, sectes i projectes. El ritme alterna clímax de sexe encès amb valls reflexives. Hi ha elements que semblen propis d'un best seller però el tractament és ben diferent. La successió de raonaments sobre el poder, la identitat, la memòria o la immortalitat; la infinitat de disciplines i de referents científics i clàssics al·ludits s'articulen en una xarxa que no condueix al galimaties sinó a la complexitat. No hi ha ni gota de pedanteria, tampoc hi ha ni un bri de didactisme: tot surt del més pur apassionament, de la fascinació gairebé morbosa per sabers ocults, per sabers bells i rars, vetes neoplatòniques, neopitagòriques, gnosticismes i esoterismes de pelatge divers, ramificacions orientals i arriscades teories científiques que aporten el veritable argument i el veritable protagonisme de la novel·la.
Es fa difícil pronosticar la fortuna d'un llibre com aquest. La nostra literatura ha tendit a considerar com a valors preferents la capacitat de recrear referents i de reflectir (o de substituir) el país, la capacitat de fer lectors, la contribució a la llengua literària o el treball amb diccions singulars. En aquests territoris El Troiacord no aporta res de fonamental, però en el territori de la literatura entesa com a forma insubstituïble i individual de plaer i de coneixement, amb un discurs amb capacitat d'interpel·lació intel·lectual i espiritual -una de les vessants més feblement representades i menys valorades en la nostra tradició recent-, El Troiacord constitueix una fita inagualable. Un megàlit dreçat al futur que potser mai acabarem del tot de desxifrar.
Miquel de Palol Poeta i narrador M.O.
¿El procés d'escriptura d'El Troiacord ha estat simultani
al d'altres llibres que ha anat publicant en els últims anys? Article aparegut a El País, el 05/11/01 a cura de Xavier Moret Los 1.300
folios de Miquel de Palol Miquel de Palol acaba de entregar a su editor
el manuscrito de una novela de 1.300 páginas que, si todo va según
lo previsto, Columna publicará a finales de este mes. La novela,
titulada El Troiacord, enlaza con una elogiada y premiada obra anterior
de De Palol, El jardí dels set crepuscles, y dada su inusual longitud,
se publicará en una caja de cinco volúmenes que no podrán
comprarse por separado. Será, sin duda, uno de los libros estrella
de esta Navidad y una de las novelas más largas de la literatura
catalana.
Un bello sacrificio Cinco
volúmenes, 1.350 páginas. ¿Es El troiacord
un libro para el lector de hoy? Les contaré mis impresiones a lo
largo de dos semanas. Al final del primer volumen (una historia de suplantación
de personalidad, con un prisionero de Zenda del mundo de las finanzas)
me sentía como si acabara de escalar una cima. Entre el segundo
y el tercer tomo (la trama se complica con revelaciones sobre la secta
de los Pelegrinos de Moeris) la lectura me provocó un extraño
desasosiego. Me desperté sobresaltado y tuve que levantarme a leer:
el día me sorprendió con las aventuras de Jaume Camus y
sus formidables coitos. Para perder el hilo después (tras la historia
del secuestro del enano al que todos llaman el Tonto-Dios) y dejarme caer
en una cierta indiferencia ante una trama que no avanza significativamente.
Seguí disciplinado hasta el final del cuarto volumen (números
áuricos, derivaciones hacia el misterismo egipcio). Article
publicat a La Vanguardia 21/12/01 Julià Guillamón Palol sin medida Cinco volúmenes,
un total de 1.350 páginas, dan forma desde El troiacord,
la última novela de Miquel de Palol, al universo de uno de los
escritores más audaces en lengua catalana, autor de obras como
El jardí dels Set Crepuscles, Grafomàquia o Igur
Nebli. El troiacord, que recupera personajes de El jardí,
combina intriga, ciencia ficción, astrología, arte e incluso
cine con una erudición muy personal. Concebida por su autor como
un "juego", una veintena de personajes transitan por las páginas
de la novela en diferentes direcciones. Todo un reto para el lector. http://www.partal.com/aelc/autors/palolm/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail . [index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|