Biografia
Montserrat Roig (Barcelona,
1946-1991). Narradora i periodista. Filla de lescriptor Tomàs
Roig i Llop. Es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat
de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat
de Bristol. Exercí com a professora a les universitats de Glasgow
i Phoenix. És un dels noms més representatius del conjunt
descriptor que es van iniciar literàriament a finals del
seixanta. Autora dèxit i compromesa amb la cultura catalana
i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i
poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970),
aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar
amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps
de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta
(1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes
(les membres de les tres generacions de les famíles Ventura-Claret
i miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia
de lEixample barceloní des de finals del segle XIX fins als
setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme.
El 1982 publica Lòpera quotidiana, protagonitzada
encara, parcilament , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa
(1987) i el contes dEl cant de la joventut (1989), en què
bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària
assolida per lescriptora, en constituïren les dues úniques
concrecions donada la mort prematura de Roig, qua causà una forta
commoció en el món de les lletres catalanes. Féu
treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes
de televisió. Col·laborà en diverses publicacions
setmanals com Destino, Triumfo, i diàries,
El Periódico i lAvui. També
escriví textos literaris per a Lletra de canvi o Els
Marges, entre daltres. En la revista Serra d'Or
féu llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els
volums de Retrats paral·lels. Paral·lelament a la seva obra
literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem
la biografia, publicant Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució
(1976); el document històric, l'excel·lent Els catalans
als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges
com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig,
amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). D'entre la seva
obra de creació destaquem Digues que m'estimes encara que sigui
mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal,
un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha
estat traduïda, a part de les principals llengües europees,
al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.
Obra
El
temps de les cireres
El
temps de les cireres és una
novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor
del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri
de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger,
amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar,
mentre ha estat absent, exiliada. El temps d'aquest exili és
marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de
Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge alienat
i frustrat, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer
les dones de la família Calvet i Miralpeix. Des de l'inici fins
al final de la novel·la trancorre una setmana, durant la qual
es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família:
el de tres generacions. L'esquema triat, la saga familiar, és
propi de la novel·la realista. L'autora, a l'hora de descriure
els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la
ciutat on es troben. La generació més antiga i la més
mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han
enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella
arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc;
l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic
de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex
al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el
carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part
alta de la ciutat. L'estil assoleix una forta expressivitat i versemblaça,
fruit d'una hàbil combinació entre la descripciói
el diàleg.
Ramona,
adéu
Ramona
adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una
mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix
nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona
que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga,
viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres
Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari
amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia,
quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem,
també, de la inauguració del primer tramvia elèctric,
de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració
del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund
amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà
que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta,
per la universitària que viu en plena època franquista,
Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament
alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com
a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és,
sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta
vol escapar.
L'òpera
quotidiana
L'òpera
quotidiana ens narra la història
del senyor Horaci Duc un carnisser retirat, tímid, decebut i
nacionalista, que s'hostatja a casa de la senyora Patrícia Miralpeix
una velleta que sap escoltar i a la qual explica la història
de la seva vida i, especialment, la relació amb Maria, la seva
dona. L'altra història que corre paral·lela a l'anterior,
és la de la senyora Altafulla, personatge que viu refugiat en
un passat decadent i romàntic; la confident de les seves fantasies
és Mari Cruz, la minyona, una noieta castellana que recerca la
seva identitat. En un moment determinat convergiran les dues històries:
la Mari Cruz va a fer feines un cop per setmana a casa de la senyora
Miralpeix on coneixerà el senyor Duc amb el qual viurà
una història d'amor. L'obra s'estructura com una òpera,
una de les fórmules de moda més utilitzades en la narrativa
europea dels vuitanta. Cal fer esment de l'aparició de personatges
propis del món novel·lístic de l'autora: Natàlia,
Gonçal Rodés o la mateixa senyora Miralpeix. La divisió
de la novel?la és dissenyada com si fos una òpera: "L'obertura
de la senyora Patrícia Miralpeix", "Primera part (duets,
cavatines, recitatius)", "Intermezzo", "Segona part
(duets, àries, cavatines i recitatius)" i "El cor".
L'escenari on transcorre la major part de l'accióés la
ciutat de Barcelona. Pel que fa a la veu narrativa, l'autora ens fa
arribar per boca de cada personatge la seva pròpia història.
Al llarg de tota l'obra l'autora combina l'humor i la ironia.
La
veu melodiosa
La
veu melodiosa relata la història d'Espardenya, un nen nascut durant
la guerra que coneixerà no els seus pares; serà educat
sota la tutela del seu avi, el senyor Malagelada, que no el deixarà
sortir de casa perquè creu que el món exterior no és
l'adient per al seu nét. Així, serà criat per DolorsLetícia
fins als sis anys i, posteriorment, per un reguitzell de personatges
que li ensenyaran les més diverses matèries. El senyor
Malagelada construïrà la vida del nét a partir de
la idea que el món és bell i la humanitat meravellosa.
Quan sortirà a l'exterior coneixerà el món real
i haurà de descobrir tot allò que li amagaren de petit.
Aquesta descoberta tindrà lloc en el marc d'una universitat polititzada,
per l'època en què situa l'acció la narradora.
L'obra s'estructura en quatre parts i un epíleg. El marc de l'acció
torna a ser la ciutat de Barcelona, una de les constants en la narrativa
de Montserrat Roig. La veu narrativa a la primera part és representada
per un narrador omniscient i a la resta de l'obra és endògena
en tercera persona.
L'hora
violeta
Digues
que m'estimes encara que sigui mentida
Documentació
Articles
publicats al diari Avui el 03/03/02 i el 10/03/02 per Joan
Carles Peris
LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L'ESCRIPTORA (I)
La Montserrat
Roig televisiva: 'Personatges' va contribuir al redreçament de
Catalunya
Aquest costum que tenim de marcar-nos l'agenda a cop d'efemèrides
ens ha permès durant aquests mesos recuperar la memòria
de l'obra literària i periodística de Montserrat Roig, deu
anys després de la seva mort.
Però s'ha recordat molt menys la seva trajectòria televisiva.
I això que és segur que hi ha més persones que coneixen
Montserrat Roig per les seves aparicions a la pantalla que per haver llegit
mai una ratlla seva.
Potser aquest oblit és atribuïble a la desconsideració
proverbial que el mitjà televisiu mereix per a bona part dels intel·lectuals,
en un exercici generalitzador impropi de qui se li suposa capacitat d'anàlisi
per discriminar entre uns programes i uns altres, entre unes cadenes i
unes altres.
Superar
prejudicis
Montserrat
Roig també va haver de superar, ella mateixa, els prejudicis que
en ple tardofranquisme l'oposició -i especialment l'esquerra- tenia
respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit
amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va
ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació
i control social del règim.
Amb el programa d'entrevistes Personatges, la Roig va fer sentir la veu,
per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors
n'havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només
què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d'Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià
Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou
personatges van compondre aquell qui és qui televisiu. Uns anys
més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: "Poques
vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió
i amb tant convenciment que participava d'alguna manera en el nostre redreçament
com a poble com dins el programa "Personatges".
Un cara
a cara
Personatges
era, a més d'un programa televisiu, un acte polític. Vist
amb ulls actuals, el programa no resistiria les exigències formals
mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d'una
taula rodona de fòrmica sobre el fons d'una trista cortina grisa,
enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques,
sense el suport d'un telepronter per a la presentadora, amb entrevistats
que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d'un jove
Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense
que ningú l'anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina
prèvia d'estovament del personatge: havia passat hores amb ell,
o amb ella, en escenaris còmodes per a l'entrevistat: a casa seva,
el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich
els retratava... Això facilitava la comunicació a l'hora
de l'enregistrament.
L'entrevista partia d'un apunt introductori, on emergia inequívocament
l'escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i
endinsar-s'hi després des de la vessant humana a la social, política
o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma
la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta.
Manuel Ibáñez Escofet deia: "Més que entrevistes,
Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg".
L'opció
política
Tret d'alguna
excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa
necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de
TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou
convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar.
El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que
va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven
part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya",
en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també
desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta,
que va culminar en un sopar a l'Hotel Manila, amb dos-cents assistents
i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol
acte reivindicatiu de l'època- amb el cant d'Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d'exposició
al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich.
Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig,
convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge
televisiu: "La televisió és un foc d'artifici, la imatge
queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però
aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l'ordinador que no han estat
gravades prèviament" (Digues que m'estimes encara que sigui
mentida).
La Roig,
vetada
A partir
d'aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció
de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l'estiu
del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última
hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie
literària "Encuentros con las letras", que ella havia
gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s'emetria el dedicat a Vicent
Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d'escàndol. Miquel
Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés
i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat
Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una
entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L'arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió
Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de
Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d'entrevistes als líders polítics
parlamentaris catalans, en el programa "Clar i català".
En aquest moment la televisió en color ja s'havia generalitzat,
el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera
càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d'entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar
amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia
un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva
de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l'entrevista i, com
en tants àmbits culturals d'aquell moment, per la dimensió
de recuperació política i cultural com a país.
LA TELEVISIÓ: LA FACETA OBLIDADA DE L'ESCRIPTORA (i II):
Montserrat
Roig, precursora: 'Los padres de nuestros padres' va donar veu a la gent
del carrer
A diferència de la seva primera etapa ("Personatges"
i "Clar i català"), a partir de 1984 Montserrat Roig
es planteja projectes televisius més enllà de l'entrevista
estricta. Coneix més el mitjà i compta amb la confiança
dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l'època
socialista. Això li permet experimentar amb formats més
innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate
la vida, dues sèries en què Montserrat Roig va intentar
donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.
Aquests dos programes encaixaven en certa dimensió de televisió
pública que fa temps que ja no s'estila a Prado del Rey i que es
poden considerar precursors d'altres espais que, anys després,
contribueixen a reivindicar el prestigi social, tan malmès, del
mitjà televisiu.
Personatges
no coneguts
Els personatges
aquesta vegada no eren coneguts, sinó que tenien escassa o nul·la
rellevància social. A Los padres de nuestros padres es tractava
de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L'entrevista
s'acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva
família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols,
Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de
la generació d'espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
"Búscate la vida", emès el 1986 a la segona cadena
de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes
eren ara els joves, els que feien la primària quan va morir Franco.
L'abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva
al fons Montserrat Roig dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya permet
afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l'històric
Personatges- en què la Roig s'implicà més directament.
No l'animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros
padres, sinó una inquietud profunda davant d'una generació
que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior,
la de la mateixa Montserrat Roig.
Joves
poc convencionals
Es van seleccionar
joves de perfil poc convencional: una prostituta d'una barra americana,
un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida,
una jove lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada
a la informàtica, l'alcaldessa més jove d'Espanya... I en
alguns casos no se'n va sortir. La direcció general d'Institucions
Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l'entrevista amb
un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en
deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada
al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. La sorprenia que no
manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió,
i que la seva expressió verbal fos tan pobra: "Em sorprèn
la pobresa lèxica d'unes persones nascudes en la cultura de la
imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula.
Són gent que no saben què és la tertúlia familiar.
Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè
no tenen necessitat d'explicar-la" (entrevista a "Diario 16").
Montserrat s'acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d'ells
establia lligams més sòlids. Per exemple, amb l'intern de
la presó de més tard a la Model, que era l'únic dels
joves que van passar pel programa aficionat a la lectura.
En altres ocasions, el programa tenia seqüeles inesperades, com el
dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya
de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa
local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un
jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir
a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d'aquell noi, que vivia a Barcelona, va escriure a Montserrat
Roig demanant-li ajuda per convèncer les autoritats consulars espanyoles
per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva,
i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat
Roig i el ministeri d'Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès
Búscate la vida. Els crítics l'havien despatxat amb comentaris
poc entusiastes quan va començar a emetre's i després el
van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia "una mica decebuda
pel silenci de la premsa" en una carta que va enviar als crítics
dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava
al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què,
capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s'hi
van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa
una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d'anotacions
personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases
il·luminades en l'últim moment, en el mateix plató.
Es tractava d'arribar al fons del personatge, a qui la Roig escrutava
amb la mirada, fins a l'extrem que un crític la va comparar amb
Mercedes Milà: "La Roig s'ha equivocat amb la seva asfixiadora
proximitat. Si la Milà va inaugurar l'anorreament televisiu a cop
d'estirar les mànigues de la jaqueta als contertulis, la Montserrat
ha anat a la deglució visual". Un altre, més cru, va
assegurar que amb programes com el seu la segona cadena s'hauria de tancar
"en un temps rècord".
L'última
feina
L'any següent,
el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana
el magazín "La tarde". Va ser la seva última feina
televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes
com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és
la vida) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se
espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància,
almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d'un
país o una ciutat a partir d'un escriptor, un cicle que s'havia
de titular "Los niños del mundo", sobre les condicions
de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una
sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, "Propietat horitzonta"l,
datada el juny del 91 (sis mesos abans de la mort de Montserrat Roig),
sobre les aventures i relacions dels habitants d'una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és
precursora d'una figura molt més freqüent avui que en la seva
època: la de l'intel·lectual periodista-escriptor multimèdia,
que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita
tots els que té l'abast. Potser avui la dura lluita per l'audiència
no l'hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva,
les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot,
com un punt de referència en el gènere de l'entrevista,
mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho
en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora,
com a dona i com a militant de tantes causes.
Article
publicat a El País el 01/11/01 per Josep Maria Benet
i Jornet
Montserrat
Roig la veu que perviu: Una ambició salvada
Als setze
anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre
i salvar el món, i qua a més volia ser actriu, volia escriure
teatre, volia escriure novel·les i volia ser molt, molt estimada.
Ja aleshores, o molt poc després, va escriure unes temptatives
narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir
i a viure.
La Montserrat es va llicenciar en lletres. Què fer, a continuació,
de la seva vida? La docència no lacabava de covèncer.
No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en
una taula de despatx, ni que fos el despatx duna editorial. Li agradava
moures. De tota manera va arribar a passar per ladreçador,
per la feina diaria de redactar articles denciclopèdia. Gairebé
tothom, en aquell jove món de la literatura i de la política,
va tastar una o altra de les tres magnes enciclopèdies aleshores
en marxa: la Planeta, la Salvat o la Gran Enciclopèdia Catalana.
Ella en va tastar dues..., Però esquitllant-sen sempre que
podia. A més, el 1969 començava una activitat més
engrescadora i gratificant, el periodisme. I finalment, el 1970, tancada
al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes
que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar
el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull
de creació, Molta roba i poc sabó.... Ja no va parar.
No és que aquell fos el millor conjunt de contes pel món,
però poc abans Terenci Moix havia escandalitzat, havia innovat
i havia triomfat amb unes narracions que reivindicaven la cultura del
cine, la cultura dels còmics i la cultura gai, ella feia seu el
punt de vista dun a joventut universitària que havia renegat
de la corbata i del vestit jaqueta (uniformes gairebé obligats,
amb tot el que significaven i comportaven), que proclamava -un nou estil
de viure, amb més llibertat sexual i coses per lestil, i
que reclamava un canvi polític radical.
Però al mateix temps, i sobetot, emprenia lambiciosa feinada
danalitzar la burgesia barcelonina, des de principis de segle XX
fins a lèpoca duna suposada desintegració que
a ella, a la Montserrat li va tocar dobservar de molt de la vora.
Sí, algun punt desquemàtica i inevitable innocència
a banda, demostrava un coneixent ben directe de la matèria que
havia triat. I, pel fet que fa a les seves ambicions, avui ens adonem
que estava ja traçant un mapa bàsic del poderós projecte
literari que duia al cap. I aconseguiria de dur a terme! Perquè
aquell primer llibre de contes gairebé comença amb un paràgraf
que diu: Així morí la Mundeta, làvia
de la Mona i la mare de la Ramona. Està parlant de tres personatges
que després ens aniria descrivint i enriquint, pel dret revés,
gairebé al llarg de tota la seva carrera de narradora.
Molta roba i poc sabó... era, doncs, lembrió
increïblement complet dun món personal que li donaria
nom i prestigi, el que, segons sha anat repetint, es va estendre
al llarg duna suposada trilogia formada per tres novel·les:
Ramona adéu (1970), El temps de les cireres (1977)
i Lhora violeta (1980). Però que en realitat, encara,
no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó
que també sestén a la quarta novel·la, Lòpera
quotidiana (1982), que per alguna cosa sobre amb Patrícia
Miralpeix, protagonista del segon conte deMolta roba i poc sabó...
!, I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu melodiosa
(1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que
passeja repetidament per les pàgines daquell primer recull!
No, no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt
més. Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic,
unitari, i..., que va tenir temps de culminar. Insisteixo, dalguna
manera lhavia previst des dels inicis mateixos de la seva carrera
descriptora. La mort no va poder impedir que lacabés.
Te nadones i és una mena de consol. La mort la va atrapar,
si de cas, just quan iniciava un altre camí, curiosament prefigurat
també en un llibre de contes, el darrer volum pròpiament
de creació que va publicar, El cant de la joventut (1989).
Algunes persones, prop seu, des del, principi, la van animar en la intenció
descriure una mena de comèdia humana barcelonina, construïda
amb tècniques diferents que aniria descobrint i assimilant pel
camí. Malgrat que ella mateixa havia parlat dun trencament
estilístic i dintencions després de Lhora
violeta (veritat parcial, que per haver sortit de la seva boca ens
pot confondre), la Montse sens dibuixa, avui, sobretot, com la creadora
dun món coherent, magníficament ben lligat, que abraça
pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com
deia, les diferents generacions duna burgesia barceonina escarransida
i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble,
amb perdó, que la que han presentat daltres escriptors al
mateix temps o després della. Però escrit en català!
Ai, quin error, Montserrat!
O potser no, malgrat la mena de buit que es va començar a crear,
ja en vida della, la voltant dels seus llibres. Sí, a partir
dun moment determinat es va tendir a minimitzar, duna manera
o altra, la seva ambició, la seva importància literària
i històrica. Va ser una mena destrany buit, atiat esbiaixadament
per snobs de lescriptura tan exitosa com mediocre. Un
buit subtil que -consti així- la va fer patir i la va fer trontollar
en algun moment (era una noia vulnerable i insegura), però que
es desautoritza, sobretot, només de llegir allò que cal
llegir, els llibres; i a continuació, constatant la repercussió
que aquests van aconseguir, no tan sols en el seu àmbit lingüístic
sinó també, esplendorosament, a tot Espanya. I encara, malgrat
la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants
daltres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua
trobant, quantitat de lectors apassionats.
Indirectament menystinguda, a la vegada, per cercles provincians i per
a cercles fashion -però això passa contínuament
a la literatura catalana-, Montserrat Roig salça avui com
una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar,
a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda
Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir. O potser, encara
millor, un imaginari propi que dalguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i Lagulla daurada són
dos llibres esplèndids, escruixidors moltes estones, duna
volada estranyament esperançada sempre. Però no són
els llibres de la Roig. Són, sí, una de les seves facetes,
i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui
les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho
és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió
més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les
tres Ramones. Un cicle complex, polièdric, apassionat i fascinant,
que fortunadament va rribar fins la seu final, que així va burlar
la mort o la mutilació, que per tant es va salvar íntegre,
que ens salva a nosaltres quan ens endinsem a les seves pàgines...
I que, a la vegada, dalguna manera, la va salvar a ella, a la Montserrat.
Que et va salvar, sí, ho reconec, punyetera, voluble, estimada
criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb lhorror
de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com
a única resposta i consol.
Article
publicat a El País el 01/11/01 per Narcís Comadira
La Roig
La recordo,
i em penso que era la primera vegada que la veia, enfilada dalt dun
banc del pati de Lletres de la Universitat. Amb unes mitges espesses liles
o vermelles o negres -la memòria sol ser confusa en aquestes coses-
damunt les seves llargues, inacables i magnífiques cames que una
minifaldilla mostrava tota la seva esplendidesa, amb un jersei cenyit
i els ulls decidits però sempre velats per un deix dinvoluntària
ironia, arengava les masses destudiants. Eren els temps gloriosos
de lSDEUB, el sindicat perseguit, i la Roig -així li dèiem
els que no teníem la sort de ser admesos en el seu cercle- nera
una capdavantera, una passionària exaltada. Cantàvem que
no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, com no era mogut
el pi plantat en la ribera. També, amb més fe que altra
cosa, hi afegíem que ens emparava el sindicat... Franco, però,
encara ens donaria deu anys de guerra i acabaria morint-se al llit. Nosaltes
corríem i corríem davant dels grisos, alguns de noaltres
anàvem a la presó, altres perdien les pròrrogues
militars i havien de fer la mili de pressa i corrents, altres feien una
vida clandestina. I tots plegats anàvem creixent i provant de fer
una vida normal en una situació anormal. La Roig era la nostra
musa. Una mena de deessa. Inabastable, per tant. Ens la miràvem
de lluny, i la vèiem perfecta en la seva vida alliberada de revolucionària.
Jo vaig tenir la sort per circumtàncies que o vénen al cas-
dentrar, una mica de biaix, en el cercle dels seus amics. Dels amics
quotidians, podríem dir, no pas dels amics polítics. El
seu món de la política -el món del Partit, és
a dir del PSUC- mera vedat, perquè jo era una bestiola estranya,
un esteta, com ens deia la Roig als que no érem engatjats. I a
sobre més gran que no pas ella i amb un passat immediat dubtós:
mentre entrava a la cèl·lula, jo era a la cel·la
i sort encara que aquesta era montserratina, cosa que no em feia tan suspecte.
La Roig em tractava amb una certa condescendència, una mica protectorament
maternal, perquè jo escrivia en català. I potser pensava
que no tot estava perdut, que potser era recuperable. De fet, amb els
anys, ens vam anar acostant. Ella va anar perdent fanatisme monocolor
i jo també, i les llargues discussions -sobre el país, sobre
la novel·la, sobre la injustícia del món- van anar
perdent virior perquè cada vegada coincidíem més.
La Roig va anar deixant de ser la Roig per anar convertint-se en la Montse.
Aquest procés de maduració personal va anar cenyit al seu
procés descriptura. La Roig es va fer gran tot escrivint.
I cada vegada més els seus llibres donaven testimoni daquesta
maduració. La seva narrativa, segurament massa implicada en la
mediocritat del món catalanet tradicional, era, dentrada,
molt inferior als llibres de tema real, per dir ho dalguna manera.
En aquest, la realitat se li imposava amb tota la seva cruesa i li fonia
les boires entimentals. El llibre sobre els catlans als camps de concentració
nazis és esplèndid. I Lagulla daurada, segurament
la seva obra més moderna i potent, simposa encara, sobretot
ara que estan de moda els llibres de narrativa real, mig ficció
mig història, com un llibre duna saviesa enorme en què
els personages històrics de Sant Petesburg Puixkin, sobretot- conviuen
amb els supervivients del setge de Leningrad i -i aquí entra lhabilitat
de la novel·lista- amb els detalls anedòtics de lapròpia
estada a la ciutat, narrat tot amb amor i distància. La Roig havia
après a mirar-se els colors, el roig i tots els colors amb uns
ulls molt més savis. I per adquirir aquesta saviesa no tinc cap
dubte que lhavia ajudada la seva trajectòria de la novel·ladora
de les rancieses de lEixample. La seva última novel·la,
La veu melodiosa, anunciava un canvi radical en la seva obra: la
irrupció del sentit universal en la narració de la menudesa.
La vida com al·legoria.
Però el destí li va ser advers. Va morir just quan quallava
tot lesforç de la seva vida. I aquest destí també
ens va ser advers a nosaltes, als seus amics, i a tot aquest miserable
país que ella estimava tant i tant la feia patir. Ja fa deu anys
que ens falta, una falta enorme.
Article
publicat a El País el 01/11/01 per Àlex Martínez
Roig
Montserrat
Roig la veu que perviu: Bailèn 41
Vaig aparèixer
per Bailèn 41, amb 18 anys. Em volia independitzar (aleshores,
a finals dels 70, aquestes coses es feien aviat) i ma tieta Montserrat
em va avisar que un pis just a damunt del seu havia quedat lliure. Era
un quart sense ascensor (i amb principal). Era enorme, barat i buit. Les
meves úniques possessions eren un llit i un equip de música.
No vaig trepitjar mai la cuina durant molts danys. Però en
aquell pis ho vaig descobrir tot: lamistat, el sexe, lamistat,
la passió, la política, la cultura. La vida.
Els matins treballava a Ràdio Barcelona i les tardes a El
Periódico. Sovint anava a dinar a ca la Montserrat. Sempre
lavisava a última hora. Cap pega. Per mi era la transició
tranquil·la, entre el refugi de la família i el temor al
vol en solitari. Jo menjava, escoltava i quan algú se madreçava
em posava vermell. Com un pigot. Allà vaig aprendre que les persones
importants són tan fràgils com tots nosaltres. Es discutia
amb passió sobre qualsevol tema. Des dun racó (sempre
buscava un racó) daquella taula instal·lada a la cuina
vaig escoltar gairebé en silenci Terenci moix, la Rosa Maria Sardà,
en Benet i Jornet, la Maruja Torres, la Rosa Montero, en Paco Frutos,
la Pilar Aymerich, en Víctor Mora, lOvidi Montllor i molts
més. La Montserrat xalava, discutia, reia, sindignava, renyava
els visitants o explicava una història arreplegada a lútim
passeig. Quan marxava sabia que em perdria el més interessant:
la cerimònia del cafè. Era aleshores que les converses entre
la Montserrat i els seus amics baixaven de to i entraven en lapassionant
territori de la intimitat.
A Bailèn les sorpreses arribaven de nit. Quan ja mhavia acotxat,
de sobte sentia una veu llunyana qua anava creixent dintensitat.
Era la Montserrat, que tornava duna vetllada a lòpera
en plena eufòria verdiana. No hi havia ascensor, i el fatigós
trajecte a peu es convertia en un petit recital, esquitxat de les rialles
dels seus amics, per a tot el veïnat de lescala. Altres vegades,
de matinada, la veu sonava des del carrer. Era ma mare, la Glòria,
recitant a crits La vaca cega. I la Montserrat treia el cap
pel balcó per prendre el elleu, declamant la poesia de Maragall
en un duet demencial i gamberro. Els matins i les tardes a Bailèn
eren molt tranquls. La Montserrat tenia un despatx enorme i treballava
moltes hores. Una altra cosa que vaig aprendre aviat: el talent no serveix
per a res si a darrera no hi ha una feina. Llegia, escrivia, prenia notes.
Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui, li
va dir el diector de La Publicitat a Mercè Rodoreda.
Ho explica amb bon humor Montserrat a Diguem que mestimes
encara que sigui mentida. La Montserrat escrivia per viure i vivia
per escriure. I en la seva escriptura hi ha la seva vida. De vegades teballava
en silenci. Altres, escoltant música clàssica. Poca gent
podia accedir en aquell territori: làvia Albina, la seva
còmplice, i els seus fills. Si jo mhi deixava caure aprofitava
per aprendre a llegir. Sempre sortia amb un llibre recomanat.
Es concentrava tant en la feina que un dia va entrar un lladre a la casa
i no sen va ni adonar. Va continuar escrivint. El seu fill Roger
(que sí lhavia vist) la va haver davisar dues vegades
perquè ella aixequés la vista de la màquina descriure.
Quan li preguntaves pel projecte que tenia entre mans la Montserrat et
mirava de fit a fit i començava a parlar en veu baixa in
crescendo a mesura que es delatava la seva passió i el seu
enrojolament. Però no la vaig veure mai tan apassionada com amb
llibres periodístics: Rafael Vidiella, els resistents de Leningrad
o els catalans a Mathausen. La memòria, lobsessió
que tenia per recuperar de loblit les històries de persones
anònimes, despertaven el millor que tenia. Un dia va aparèixer
per casa seva en Joan Pagès, un dels supervivents de Mathausen.
Parlava molt fluixet, com si no volgués molestar. No semblava donar-li
cap mena dimportància a allò que estava explicant.
La Montserrat sel mirava amb un enorme respecte. Allà vaig
aprendre com és dimportant saber escoltar. Dallà
treia la seva força.
Era a Roma, informant del Mundial de futbol de 1990, quan ma mare em va
dir que a la Montserrat li havien diagnosticat un càncer de pit
molt agressiu. Vaig penjar laparell i em vaig trobar de nassos amb
la Maruja Torres. La vaig posar al corrent amb veu espantada. Els últims
temps van ser difícils, molt difícils. Jo ja vivia a Madrid
i a cada viatge veia com saccelerava el deteriorament físic.
Crec que la Montserrat estava convençuda que el càncer no
sen sortiria, amb ella. Vivia cada dia amb una intensitat tremenda.
Aquell estiu de 1991, a Fornells (Menorca), seguia cada dia els esdeveniments
del cop destat de lURSS amb tanta passió com si fos
russa. Era una màquina de viure que sesllanguia a poc a poc.
El senyal va arribar quan va dir que no es veia amb cor de fer el seu
article diari a lAvui. Amb prou feines va durar vint-i-quatre
hores. Sen va anar quan ja no va poder escriure.
La seva foto macompanya a la taula del despatx, al costat de la
meva família. Com la dedicatòria que em va escriure en un
dels seus llibres. Tot esperant que la rojor no desaparegui amb
els anys. O com lobertura del Tanhauser, que també
vaig descobrir, a tot volum, a Bailèn. A la foto somriu i mira
als ulls. Viva, ben viva. És una mirada directa i honesta. Com
era ella. Una daquelles mirades tan escasses en aquests temps de
prime time. La trobo molt a faltar. Com tothom.
Article
publicat a El País el 01/11/01 per Rosa Mora
Montserrat
Roig la veu que perviu
Consciència
de finitud, atrapar el temps. Heus aquí el plaer i el càstig
de lofici descriure. A la trama de la narració minvento
que el temps no sacaba, quan sé que sacaba. Somnio
que tinc paraules i que, amb elles, posseeixo el món sencer.
És una cita del llibre Digues que mestimes encara que
sigui mentida, que Montserrat Roig va publicar el 1991, lany
que va morir. Va ser el seu testament literari, explica la
seva mare, Francina Fransitorra. És una reflexió sobre el
fet sescriure i també una intensa mirada interior a les seves
inquietuds. Es va dir aleshores que aquest text obria un nou i prometedor
camí literari en lobra de lescriptora. Però
Montserrat Roig va morir el migdia del diumenge 10 de novembre de 1991,
a la clínica del Pilar de Barcelona. Tenia 45 anys. Pel que lestimaven,
els seus fills, la família, els amics, editors i lectors, el món
es va omplir dombres i de tristesa. Per més que gairebé
tothom sabia que la Montserrat estava molt malalta, es va escapar un sentiment
unànime dincredulitat, dinjustícia. Havia mort
massa jove, en la plenitud de la vida i de lobra, i, li quedava
tant per fer. Deu anys després, Roger i Jordi Sempere, els seus
fills, que han estat en silenci molt de temps, refent les seves vides,
fent-se grans, trenquen el silenci amb un missatge que vol canviar aquesta
idea. Sí, va morir molt jove, però quantes coses havia
fet! La seva absència ens va afectar molt més que el que
va deixar descriure. El retrat de Montserrat Roig que surt
ara, deu anys després de morir, és la duna explosió
de vitalitat i alegria de viure, apassionada, coqueta, desquerres,
feminista no radical i, per damunt de tot, molt divertida. La família
Roig té una teoria que sembla força encertada: els que tenen
una cella una mica aixecada són escriptors. Com el pare, Tomàs
Roig i Llop, com el fill Jordi, com ella mateixa. Montserrat Roig havia
nascut a lEixample el 13 de juny de 1946, sisena de set germans.
Vaig començar a escriure, va dir en certa ocasió,
perquè els altres es fixessin en mi, perquè els altres
sabessin que jo existia. Però abans havia volgut ser actriu.
I es va matricular a lEscola dArt Dramàtic Adrià
Gual, amb 16 anys encara no. També shi va apuntar la Pilar
Aymerich que en tenia 17. Ens vam diverir tant, sobretot a les classes
dimprovisació que fèiem amb la Maria Aurèlia
Capmany... La Montserrat tenia una vis còmica impressionant.
La Montserrat volia ser com la seva germana Glòria, una gran actriu.
Un dia làvia li va dir que segundas partes no fueron
buenas. Es va matricular a Filologia. Però la cella aixecada
la marcava. Als 13 anys havia guanyat un premi literari. Als
16 o 17 anys, alhora que estudiava teatre, va començar a escriure,
diu Albina Fransitorra. Deixava els escrits a la taula del seu pare
sense dir res. El pare ho llegia, hi anotava correccions o consells, ho
deixava allà mateix i ella ho recollia. També era
especial la relació entre mare i filla. Totes dues tenien el caràcter
ferm i quan la Montserrat tenia 15 anys i hi havia algun problema, li
escrivia una carta i la mare li contestava. Amb els anys aquestes relacions
es van fer molt estretes. LAlbina li feia de secretària,
lacompanyava en molts viatges. Quan em vaig quedar vídua
li anava a ordenar larxiu, lajudava amb els papers.
Albina Fransitorra, alta i de cames llargues com la seva filla, és
una dona impressionant. Els seus néts ladoren. Es va treure
el carnet de conduir quan ja havia fet els 50 i va estudiar Filologia
als 64. La Montserrat mhi va empènyer. Jo donava classes
de català mig destranquis durant el franquisme, però
quan les coses es van normalitzar necessitava un títol i em va
fer il·lusió estudiar. Albina Fransitorra és
la memòria viva de Montserrat Roig. Als 18 anys ja publicava contes
a Cavall fort i per una narració va guanyar el premi Recull. També
un a Caracas, de joveneta en un jocs florals. No ens havia dit que shi
presentava, però jo era per allà i gairebé per casualitat
ho vaig saber. Mentre la Montserrat Roig estudiava Romàniques,
la seva amiga Pilar Aymerich sen va anar a Londres i es va fer fotògrafa,
després a París. Tres anys sense veures, només
enviant-se alguna postal de tant en tant. Quan vaig tornar a Barcelona
la vaig trucar de seguida. Em va dir que es volia presentar al Premi Serra
dOr per a joves escriptors. Va escriure una història sobre
la gent de la seva generació, i ho va fer a través de tres
persones, lOvidi Montllor, en Benet i Jornet i en Joan-Lluís
Marfany. Jo vaig fer les fotografies. Va guanyar el premi. I a partir
daquí va fer la sèrie dentrevistes a la revista.
Després va col·laborar també a Destino.
Era una entrevistadora boníssima, sabia dedicar-se la gent
a la butxaca, recorda Aymerich. Va ser una època fantàstica.
Ens fèiem un tip de riure. Com quan la montserrat va
entrevistar Josep Pla. El primer que li va dir lescriptor és
que no volia fotografies, el segon que per què es dedicava a escriure
si tenia les cames més boniques. Despés va intentar estirar
la mà més del compte. Lentrevista es va fer i les
fotos també. Crec que és lúnica vegada
que ho he fet, però li vaig robar la foto, diu Aymerich.
En arribar a Llofriu, la majordoma li va dir si era la noia que li portava
els llibres al senyor Pla. Ella va dir que sí, el va covèncer
que sassegués al balancí i li va fer la famosa foto.
I després, París. Cadascuna amb 10.000 peles a la butxaca
per fer periodisme de veritat. Heroic, diria jo.
Reportatges de manifestacions destudiants, entrevistes a Jorge Semrún
o a Flotats... Vam tornar a Barcelona i els vam vendre tots. El tip de
riure de debò sel van fer quan van guanyar, el 1971, el premi
Víctor Català amb Molta roba i poc sabó. Totalment
boges, van preparar una coberta irreverent per la llibre, a casa de Fabià
Puigserver: davant duna calaixera amb un gran mirall van asseure
dos actors nus, un noi i una noia. Algú de leditorial que
lhavia de publicar, Edicions 62, els va dir que si havien begut
lenteniment. La van repetir. Potser la vaig conèixer
abans, però el meu primer record és quan la vaig felicitar
pel Víctor Català. En aquell moment no em va manifestar
cap desig de voler ser escriptora i tampoc en vaig treure la idea que
aquest seria el seu futur. És a partir de Ramona adéu,
el 1972, que en vaig ser conscient, explica Josep Maria Castellet,
el seu pare literari. Hi va haver molt llibres. El més
recordat, Els catalans als camps nazis. Jo patia molt, perquè
esava embarassada del Jordi i cada testimoni que rebia era com una flibada.
La Montserrat sentegava molt als altes, diu Albina Fransitorra.
Per Castellet, va quedar molt impressionada amb el contacte directe
amb els supervivents. Era una personlitat duna gran sensibilitat
històrica, i això va dertminar la seva sensiblitat com a
escriptora, que també li provenia dels seus pares i de la seva
activitat periodística. Va fer moltes coses: entrar i sortir
i tornar a entrar al PSUC, comprometres en la lluita estudiantil,
casar-se dues vegades, tenir dos fills, baixar per les escales del Molino,
guarnida amb plomes... Estava donanat classes a la universitat dArizona
quan es v començar a trobar mlalament. A Barcelona li van diagnosticar
càncer de pit. Va estar mallata un any i mig, però
ella pensava que podria amb el càncer. Li recordo un moment de
dubte, explica Albina. Li van fer quatre radiografies i després
vam anar a berener. Ella molt cansada. Creus que moriré mare?.
Livaig dir: si thaguessis de morir no estaries tan tranquil·la.
Als fills Roger i Jordi la imatge que els ha quedat és la de lúltim
estiu a Menorca. El cotxe ple de gent, cap a la platja, plantant
el para-sol. Vam muntar tota una comèdia com si fóssim una
gran família. Estava molt fumuda i ens donava ànims
als altres. Tot ho feia pels altres. Era mot vital. Ens va ensenyar que
la vida era divertida i que valia la pena viure-la.
Article
aparegut al diari Avui el 17/01/02 a cura de M. Isabel Pijona
i Picas
REEDICIÓ
DE LES OBRES DE LA NARRADORA I PERIODISTA
Les pàtries de Montserrat Roig
Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Amb aquesta frase
que Sterling Hayden (Johnny Guitar) li diu a Joan Crawford -perquè
ella li demana-, ens endinsem en les "pàtries de Montserrat
Roig", referides per l'autora a Digues que m'estimes encara que
sigui mentida (1991), fascinant llibre de proses literàries
esdevingut un autèntic mapa de la seva geografia íntima,
redescoberta ara amb la reedició, per part d'Edicions 62, de diverses
obres seves (El temps de les cireres, 1977; L'hora violeta,
1980; El cant de la joventut, 1989, i la ja esmentada Digues
que m'estimes encara que sigui mentida), amb motiu del desè
aniversari de la seva mort, que coincideix amb el d'una altra gran escriptora,
amb qui la unia una forta amistat, M. Aurèlia Capmany, tal com
es reflecteix a De veu a veu: M. Aurèlia Capmany - Montserrat Roig
(recull d'entrevistes mútues, contes i narracions de totes dues
procedents de diversos llibres, seleccionats per una molt bona narradora,
Carme Riera, i recopilats en una publicació de Cercle de Lectors
per homenatjar-les després d'aquests deu anys d'absència,
sempre tan present).
EL PLAER DEL CÀSTIG
Les agudes notes de Digues que m'estimes encara que
sigui mentida són reflexions esparses sobre la realitat proteica
de l'existència humana com a inspiradora del "plaer solitari
d'escriure", més enllà del "vici compartit de
llegir", que li fa copsar el nom de les coses però també
la fa gaudir de l'encís de la vida diària, oferta en espectacle
de si mateixa i captada per la "mirada bòrnia" de l'autora,
que no pot dissimular el goig que sent per retrobar, amb "els ulls
de la ment", el fil d'Ariadna que l'allunyi del Minotaure, personal
i intransferible, de les seves pors. Ara bé, la literatura també
esdevé, a casa nostra, un càstig -dolç?- per al creador,
obligat, durant anys, a alliberar les paraules de la presó i a
salvar el català, llengua oprimida "d'una pobra, bruta, trista,
dissortada pàtria".
Les tres primeres novel·les de Montserrat Roig,
Ramona adéu (1972), El temps de les cireres i L'hora
violeta, teixeixen una nissaga al voltant de les famílies Claret
i Miralpeix configuradora d'un autèntic microcosmos curull de personatges
-alguns dels quals salten d'una obra a l'altra- que aprenen a viure amb
esforç una existència dura i difícil, molt sovint
sense esperança ni futur, en una època de trist record.
Aquest aprenentatge de la vida es configura míticament, a El
temps de les cireres i a L'hora violeta, com un viatge iniciàtic
per la quotidianitat fins a assolir un esdevenidor, que es projecta, al
llarg de l'obra, com a fita necessària per fruir de la pròpia
identitat personal. En canvi, el recull de contes El cant de la joventut
(1989) ens incita a aferrissar-nos a un etern present, egoista i diabòlic,
per no perdre'ns en un retorn als orígens que ens encararia amb
la mort.
El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976) pinta el retrat, realitzat
amb pinzellades de pulcre estil impressionista, de la família Miralpeix,
entestada a trobar sentit a la seva vida, enmig de la buida foscor d'hivern
del franquisme, i desitjosa d'una guspira de plenitud besllumada en el
paradís futur de la felicitat, evocat com a època d'eclosió
primaveral de les cireres cantades pel poeta de la Commune francesa J.B.
Clément o per Josep Carner com a símbol del paradís
perdut de la infantesa.
El retorn a Barcelona de Natàlia Miralpeix, després
de dotze anys d'haver viscut a França i Anglaterra, pocs dies després
de l'execució de Puig Antich, serveix com a leitmotiv per oferir-nos
una fèrria crònica de la dictadura, caracteritzada per la
repressió i la manca d'un pensament polític i ideològic,
trets que cuegen fins a l'agonia dels seus darrers moments. Així,
en un continu fil narratiu sembrat de flash-backs, que ens situen en un
temps molt reculat respecte al present de la protagonista, com per exemple
els anys previs a la Guerra Civil, l'autora ens va dibuixant l'eix vertebrador
de la trajectòria vital de la nissaga Miralpeix, des de la generació
de l'avi Joan, sorrut i despòtic, fins a la del besnét Màrius
-nom en record del gran poeta Màrius Torres-, bo i passant per
la del pare, Joan, bojament enamorat de la seva dona, Judit Fléchier,
tendra i delicada, obsessivament trasbalsada per la mort de la seva amiga
Kati; la tia Patrícia, casada sense amor amb el poeta Esteve Miràngels
però secretament enamorada de Gonçal Rodés; la tia
Paquita, "que morí com un tomàquet", i acabant
en la dels néts, és a dir, en ells mateixos: Natàlia,
poruga i inestable en el sentiment; Lluís, egoista i triomfador,
i Pere, dissortadament mort als cinc anys.
AL LLARG D'UNA SETMANA
Estructurada en cinc parts i escrita en la tercera persona
de la narradora omniscient, l'acció d'El temps de les cireres
passa en una setmana, la del retorn de Natàlia, i mescla l'actualitat
d'aquest esdeveniment amb el passat de les vides de diversos personatges
que s'arrosseguen, sense esma, per la Barcelona de principis dels anys
setanta, en un món de caòtica desolació provocada
per l'aguda crisi de valors humans de l'època franquista. Només
un clímax altament desesperant permet a la Natàlia, ombra
fugissera d'ella mateixa, empaitada per una por irracional que la consumeix,
a prendre consciència de la seva responsabilitat com a filla i
afrontar el desenllaç final de la novel·la amb tota la lucidesa
i serenitat de dona madura.
L'hora violeta és un dels exponents narratius més
importants de Montserrat Roig i un monument a la creació literària,
mitjançant la trama de la ficció dins la ficció,
la qual genera la novel·la de la novel·la, realitzada amb
el pretext d'un encàrrec de la seva amiga Natàlia Miralpeix.
D'aquesta manera, l'obra penetra en els secrets més ín-tims
de la poètica de la paraula, suggeridora d'una realitat alternativa
a l'exterior, però, alhora, versemblant, amb la qual fixa, immortalitzant-la,
l'experiència global de l'acte d'escriure, bo i combinant, per
exemple, personatges ficticis -o, potser, no tan ficticis!- amb exdeportats
dels camps de concentració alemanys, veritables testimonis d'un
ignominiós martiri, magníficament estudiat en el seu llibre
periodístic, d'esglaiadora memòria històrica, Els
catalans als camps nazis, publicat el 1977.
PERSONATGES FEMENINS
Escrit des del monòleg interior de Natàlia,
que, sigui dit de passada, molt poc té a veure amb la rodorediana
Natàlia-Colometa de La plaça del Diamant, però
combinat amb fragments d'omnisciència quan parla de les altres
dues dones, el llibre està compost de tres parts, que expressen
la veu de tres personatges femenins, gairebé arquetípics,
obligats a assumir totes les vivències contradictòries de
la seva relació amb els homes: Natàlia, en la freda insatisfacció
del seu fracàs afectiu malgrat la corrua d'amants; Agnès,
entre la pols grisa i la serp de l'angúnia per la submissió
convencional a l'home; i Norma, desesperadament vitalista, incapaç
de conciliar fraternitat universal i amor humà, potser alter ego
de Montserrat Roig. Així, L'hora violeta serà l'alba del
seu desvetllament quan, després de L'hora perduda (Part I) en les
angoixes i pors i de L'hora dispersa de la confusió (Part II),
arribarà L'hora oberta (Part III) del futur quan, mestresses de
la seva pròpia condició de dona, començaran a mirar
el món amb els seus ulls, sense el filtre de la mirada de l'al-tre,
encara que sigui amorós. Enmig, però, la història
novel·lesca de Judit i Kati, en un record commovedor de la mare
morta de Natàlia, Judit, devorada, en vida, pel dolor de l'entotsolament
de la malaltia irreversible.
L'eterna espera de Penèlope, consagrada al sacrifici de la solitud,
s'ha transmutat en el goig vital de Circe, sola però sempre amatent,
amb el seu encís, a la possible arribada d'un nou Ulisses que recomenci
la història d'amor.
A El cant de la joventut (1989), Montserrat Roig
copsa la màgia poètica de la daurada esplendor de la vida,
assaborida a cada instant des de l'hedonisme del carpe diem, a través
de vuit narracions, interessants i suggestives, en què una fina
ironia, no exempta de calidesa humana, ens parla de la joventut perduda;
del goig encès del sexe i, en contrast, la feixuga càrrega
de la mort; de la memòria i el seu contrari, l'oblit; de la paraula
salvífica, victòria sobre la finitud humana. Tots aquests
temes se'ns ofrenen en un estil de condensada elegància, susceptible
de desvetllar-nos l'avidesa del desig de viure plenament els jorns de
joventut (com evoca la narració El cant de la joventut,
que dóna títol al llibre), sense voler retornar a les aigües
del passat col·lectiu, que ens enfrontarien amb el dolor inexorable
i la mort, si nedàvem contracorrent, iqual que els salmons del
conte Mare, no entenc els salmons.
La presència de Barcelona, tant la real com la imaginada, urbanitza
la producció literària de Montserrat Roig en crear un espai
íntim, clos, on es desenvolupa tot un univers de personatges cira
barri concret, l'Eixample, emblemàticament representat pel llimoner
del jardí interior, ja desaparegut, de la casa de Patrícia
Miralpeix al llibre El temps de les cireres.
LA CIUTAT AMIGA
No cal dir que, en aquesta ciutat, recorrem els carrers
pregons de l'ànima humana, sotmesa a les vicissituds d'una existència
quallada d'adversitats, però també resseguim els camins
que ens van menar a la recuperació de les llibertats cíviques
en els primers anys de la Transició. Altrament, la petita illa
mediterrània, on s'escolen els darrers moments d'unió de
Natàlia Miralpeix i Jordi Soteres, o la casa de la fondalada, en
la qual escriu, fervorosa, Norma la novel·la de Judit i Kati (L'hora
violeta), són llunyanies alternatives d'un món rural
esdevingut un parèntesi en la vida a la gran urbs, considerada
òptima amiga.
Nautes de l'obra de Montserrat Roig, presentada ara en una acurada edició
dels llibres esmentats, com a tast de les seves Proses completes, hem
navegat pels solitaris viaranys de les seves confessades pàtries
amb el propòsit d'estimar-la, en resposta al seu desig de perdurabilitat.
I ho hem fet amb la devoció adient a la solemnitat d'un homenatge
a una autora que va saber conjugar, extraordinàriament, un sagaç
enginy per aprofundir en l'univers psíquic de l'ésser humà,
condemnat, molt sovint, a una existència tràgica o ridícula,
amb una voluntat de fer sentir la seva veu de dona, inserida en un context
històric concret, per reclamar un dels drets bàsics feministes:
el d'ésser compresa i valorada per la societat. La mort, despietada
i prematura, va truncar una de les veus melodioses més interessants
de la novel·la catalana, psicològica i urbana, dels darrers
anys del segle XX.
Article
publicat a El País el 10/11/01 per Ana María
Moix
Montserrat
Roig por el camino de la vida
'DEJA
UN VACÍO difícil de llenar': ésta fue la frase más
repetida en los comentarios de prensa publicados hace diez años,
a raíz de la muerte de Montserrat Roig, el 10 de noviembre de 1991.
Un lamento unánime que, con el paso del tiempo, se ha confirmado.
No obedecía únicamente, como bien sabíamos entonces,
a la consternación producida por la muerte de una amiga y escritora
a una edad (cuarenta y cinco años) en que le quedaba mucha obra
por hacer, sino a la triste premonición de que aquella desaparición
constituía una baja más en la escasa nómina de personajes
(y personas) públicas a quienes los avatares del mundo y de los
seres humanos importan sincera y empáticamente. Vital, en verdad
solidaria y poseída por una incansable curiosidad por todas aquellas
cuestiones que afectaran la manera de pensar, de vivir y de sentir de
sus contemporáneos, su voz no se limitaba al campo de la novela
y buscó la inmediatez del periodismo, del ensayo, de la investigación
histórica (entre otros, el memorable Els catalans als camps
nazis, Noche y niebla en castellano) y de los programas de
televisión.
Hija del Eixample barcelonés (que tan bien reflejó en su
novelística), heredera de los ideales políticos de los vencidos
por la guerra civil, militante -crítica- de izquierdas y feminista,
articuló su obra narrativa de manera sthendaliana, 'paseando por
el camino de la vida' el espejo capaz de reflejar el mundo que la rodeaba.
De esta elección estética surgió el fresco de la
Barcelona de posguerra que componen los títulos de su primera etapa
narrativa: el libro de relatos titulado Molta roba i poc sabó
(Aprendizaje sentimental), 1970; y las novelas Ramona, adeu
(Ramona, adiós), 1972; El temps de les cireres (Tiempo
de cerezas), 1977, y L'hora Violeta (La hora violeta),
1980. La problemática de la mujer en un mundo dominado por cánones
de creación masculina, el conflicto generacional, la crítica
social, el paso del tiempo, el fracaso y la soledad son -sintetizando
un ciclo novelesco que, a través de los personajes de dos familias,
abarca la evolución moral de la sociedad catalana entre el término
de la guerra civil y la ejecución de Puig Antich- las preocupaciones
temáticas dominantes en los libros citados y en buena parte de
los que los siguieron: L'ópera cotidiana (La ópera
cotidiana), 1982; La veu melodiosa (La voz melodiosa),
1987, y el volumen de relatos El cant de la juventut (El canto
de la juventud), 1988.
Ya desde sus primeros libros, Montserrat Roig conectó de inmediato
con la sensibilidad de un público amplio, que no hizo sino aumentar.
Un público que no sólo seguía fielmente su obra narrativa
sino también sus columnas de opinión. Cuando murió,
Montserrat Roig era una de las autoras más populares no sólo
en el ámbito de la literatura catalana sino en el de la Península.
Como suele suceder en este país, a la desaparición física
de una escritora sigue la desaparición de sus libros. Y así
ha venido sucediendo con Montserrat Roig durante estos últimos
años. Parece que, en esta sociedad culturalmente mediática
en que vivimos, cuando un autor deja de emitir imagen y sonido en los
medios de comunicación hay que darle de baja en las librerías
por decreto del mercado. Por suerte, esta misma sociedad parece ser sensible
a los aniversarios, y, coincidiendo con el décimo aniversario de
nuestra autora, se reeditan algunos de sus títulos. Es más,
Marta Pessarrodona, directora de la colección Mujeres Viajeras
(Plaza y Janés), ha conseguido los derechos de un título
de Montserrat Roig inédito en España. Se trata de Mi
viaje al bloqueo, con prólogo de Rosa Montero; un libro-reportaje
sobre el asedio de Leningrado, que la escritora catalana escribió
por invitación de la editorial Progreso, de Moscú, en 1980,
tres años antes de publicar el espléndido La aguja dorada,
hoy inencontrable.
Article
publicat a El País, el 08/11/01, per Joan de Sagarra
Montserrat
Roig
En Las rumbas de Joan de Sagarra (Editorial Kairós, Barcelona,
1971) encuentro un artículo, 'Anteayer', que termina así:
'Montse Roig ha ganado el Víctor Català. Felicitats, Montserrat!
Sigue lloviendo y el viento parece crecer'.
El artículo, que apareció en Tele Exprés, en mi sección
'El día de siempre', no lleva fecha. Lo más probable es
que se publicase un lunes -por el título: los domingos no salía
el periódico, un periódico de tarde- y que ese 'anteayer'
fuese el sábado en que se concedió el premio Víctor
Català a Montserrat Roig por su libro Molta roba i poc sabó...
En cuanto a la fecha exacta de su publicación, es fácil
dar con ella teniendo en cuenta que la Roig se enteró de la concesión
del premio mientras estaba encerrada en Montserrat -'Felicitats, Montserrat!'-
durante el célebre proceso de Burgos. Esto ocurría en 1970.
Molta roba i poc sabó... se publicó en 1971. Montserrat
me hizo llegar un ejemplar con la siguiente dedicatoria: 'A l'amic Joan:
Encara que no ens coneguem massa he volgut regalar-te el meu primer llibre
perquè, com veuràs, és encapçalat per una
cita del teu pare. Una cita d'una de les millors novel.les que ha donat
el país. Montserrat Roig. 17-IV-71'. (La cita en cuestión
era de Vida privada).
Efectivamente, no nos conocíamos 'massa'. En realidad conocía
más al padre que a la hija. El señor Tomàs Roig i
Llop era presidente de FESTA (¿Federación española
de sociedades de teatro amateur?) y amigo de mi padre. Desde que era un
crío solía encontrármelo en los estrenos teatrales,
y en los años en que Montserrat empezaba a escribir, a presentarse
a certámenes literarios, su padre me escribía recomendándome
tal o cual espectáculo, rogándome que me interesase por
un determinado autor o grupo, vamos, que escribiese cuatro líneas,
a ser posible elogiosas, en el Correo Catalán, donde ejercía
de crítico teatral.
A Montserrat debí de conocerla en la Adrià Gual, la escuela
de teatro que Ricard Salvat y Maria Aurèlia Capmany tenían
en la cúpula del cine Coliseum. La debí de conocer el mismo
año en que conocí a Pilar Aymerich, pero así como
con Pilar me unían un montón de cosas -la devoción
por Jarry (Pilar se montó un Ubu, rey con la sola ayuda de una
vieja bicicleta y el himno de la Falange Española), la música
de los Rolling, las playas de la Barceloneta, el Johnny Walker y el primer
Serrat-, de Montserrat, la filla d'en Roig i Llop, me separaban otras
tantas. Empezando por los muletes, los discípulos de Joaquim Molas
(el Jean Molas de la enciclopedia Universalis), y terminando por los psuqueros.
Aunque, a decir verdad, yo también tenía algún amigo
muleta, como el poeta Josep Elias, o psuquero, como Víctor Mora,
aunque Víctor era un psuquero muy heterodoxo, le encantaban, como
a mí, el anarquista Léo Ferré y Brassens, del que
el comisario Chao, el padre de Manu Chao, escribía pestes en Triunfo
(decía que sus canciones eran pequeñoburguesas).
A Montserrat la traté más cuando empezó a escribir
en Tele Exprés. Era la niña mimada del director, Ibáñez
Escofet, al que siempre le gustaron las chicas guapas. Manuel, Manel Ibáñez,
le hacía de padre y a menudo de padre padrone, como hacía
con Huertas Clavería y conmigo. A mí me encantaba meterme
con la Roig. Me burlaba de ella en un artículo -eran los tiempos
del patufetismo-leninismo- y ella, ofendida, iba a quejarse al pare Manel,
el cual la consolaba y la autorizaba a meterse conmigo. Y al día
siguiente Montserrat publicaba un artículo en el que me tildaba
nada más y nada menos que de 'nazi'. En aquellos años, la
redacción de Tele Exprés, una parte de la redacción,
semejaba un colegio.
Pero no todo eran peleas con Montserrat, también había sus
buenos momentos. Recuerdo que cuando escribí mi artículo
sobre el reloj de Treblinka, el reloj de la estación del campo
de exterminio de Treblinka, una falsa estación de tren en la que
el reloj siempre marcaba la misma hora, Montserrat empezó a preguntarme
sobre los campos nazis -a quién preguntárselo sino a un
nazi-, y yo le dejé un libro, Écrits des condamnés
a mort, de Michel Borwicz, un estudio sociológico sobre los campos
de exterminio, los eufemísticamente llamados 'campos de concentración',
que la llevó a escribir su libro Els catalans als camps nazis,
como me lo dejó escrito cuando me dedicó el libro.
En el "Quadern" del pasado jueves, Pilar Aymerich cuenta cómo
tenían pensado ilustrar la portada de Molta roba i poc sabó...
con una foto de una chica y un chico desnudos. ¡Virgen Santísima!
¡Un chico y una chica desnudos en una publicación de Editorial
Selecta! Imagino la cara que debió de poner la señora Maria
Borràs, viuda del editor Josep Maria Cruzet, cuando la informaron
de semejante proyecto. La misma señora Borràs que había
vetado la publicación, en la Biblioteca Selecta, de Vida privada
por estimarla una obra 'amoral', pese a la opinión favorable de
un padre jesuita al que pidió consejo. La misma Maria Borràs
que había sido la amiga de la actriz Pepita Serrador. Debió
de ponérsele la cara como un tomate, a la buena señora.
Molta roba i poc sabó... se publicó, efectivamente,
en la Biblioteca Selecta -y no en Edicions 62, como insinúa Pilar-,
en el número 441 de dicha biblioteca, y en la portada se ve a un
grupo de chicos conversando, sentados o estirados en unos somieres, rodeados
de botellas y ceniceros repletos de colillas. Una foto de Pilar muy de
aquellos tiempos, aunque más propia de Biblioteca Breve que de
la Biblioteca Selecta.
Se cumplen -esta semana, el día 10- 10 años de la muerte
de Montserrat Roig. T'estimem i és veritat reza el titular
de la serie de actos que los amigos, los innumerables amigos de Montserrat,
han convocado para recordarla y homenajearla. 'Ja fa 10 anys que ens falta,
una falta enorme', escribe Narcís Comadira. Es verdad. Yo he empezado
a releerla estos días. Leo Ramona, adéu, lectura que compagino
con otra novela que le hubiese gustado a Montserrat, y que empieza con
una chica que descubre en la casa de una amiga norteamericana una edición
de la poesía de Lorca. Abre el libro al azar y lee: 'Pero yo ya
no soy yo, / ni mi casa es ya mi casa. / Compadre, quiero morir / decentemente
en mi cama...'. Y la chica lanza un grito. 'Les conversions ne se racontent
pas', dice la chica. 'Je sortis de l'oeuvre de Federico autre, définitivement,
que je n'y étais entrée. Ma vie de sagesse était
derrière moi'. Y la chica se marcha a España, tras el rastro
de Federico. 'Personne, en Espagne, ne se souvenait d'avoir été
franquiste. Il n'y avait non plus de catholiques: rien que de démocrates
obsedés de la performance sexuelle. Le cul remplaçait la
messe', sentencia Clara, la chica. La novela se titula Les étoiles
froides (Stock) y es la última novela de Michel del Castillo.
Sigo leyendo.
Article
aparegut
a La Vanguardia el 26/10/01
El retorno
de Montserrat Roig
Fue la escritora
emblemática de una generación, la mujer apasionada que sedujo
a la Cataluña de la transición con una obra repleta de coraje
que, sin embargo, perdió repercusión a medida que la normalidad
democrática se asentaba en el país. Cuando están
a punto de cumplirse diez años de su muerte, en la mañana
del domingo 10 de noviembre de 1991, las letras y la sociedad recuperan
a la autora de El temps de les cireres con la reedición
de cuatro de sus obras en catalán y dos en castellano. "La
Vanguardia" ofrece en estas páginas un amplio recorrido por
su vida y su literatura a cargo de Antoni Batista, Julià Guillamon
y Robert Saladrigas, junto con un reportaje gráfico de Pilar Aymerich,
la fotógrafa que mejor la conoció.
Article
aparegut a La Vanguardia el 26/10/01 per
Antoni Batista
LA OBRA
DE MONTSERRAT ROIG RETORNA A LOS DIEZ AÑOS DE SU MUERTE
La escritora
que sedujo a una sociedad
La galería
de la casa de Montserrat Roig, en el número 41 de la calle Bailèn,
fue un lugar privilegiado de su vida. La escritora que sedujo a una sociedad
recibió allí a las visitas, concedió entrevistas
y se hizo la mayoría de las fotos que salieron en prensa. Era un
espacio de luz que le hizo especialmente sensible a los colores. La galería
estaba llena de plantas, había un reloj de pared, una mesa, una
mecedora y unos sillones de mimbre, por medio de todo lo cual se paseaba
la gata "Marilyn".
En aquel microclima, Montserrat Roig tomó el té con su editor
y amigo Josep Maria Castellet hasta que se fue a la clínica del
Pilar para no volver; el cáncer se la llevó la mañana
del domingo, 10 de noviembre de 1991, a los 45 años. Había
nacido el 13 de junio de 1946, premonitorio día de los enamorados
para una mujer que no tuvo miedo a enamorarse, dos casas más abajo
de la suya, una casa que daba a las mismas luces de su galería,
con un patio pegado a unos jardines con limonero y adelfas.
Hija del abogado y escritor Tomàs Roig i Llop y de Albina Francitora,
que había hecho
pinitos periodísticos antes de la guerra, del padre aprendió
a amar el país, y de la madre la conciencia feminista, lo mismo
que de su abuela paterna, a la que calificaba de "women lib"
avanzada a su tiempo. Montserrat Roig fue a las monjas, a las del Divino
Pastor, frente a su casa. Una experiencia poco agradable que cambió
a partir de los 13 años por el instituto Montserrat, donde conoció
los versos emancipados de León Felipe y Blas
de Otero. Allí ganó su primer premio literario, con un poema
a la Moreneta.
En 1961 ingresó en la Escola d'Art Dramàtic Adrià
Gual y de ahí data un relanzamiento intelectual, vinculado naturalmente
al teatro y también al pensamiento de izquierdas, binomio que reunían
dos de las almas de aquella institución, Maria Aurèlia Capmany
y Ricard Salvat. El tercer factor indisolublemente ligado a Capmany-Salvat
era Salvador Espriu, y la Roig actriz no se cansó de representarlo.
En 1963 empezó a estudiar Románicas en la Universidad de
Barcelona, donde apreció especialmente las enseñanzas de
Antoni Vilanova, que le hizo descubrir el gusto por la literatura, y Joaquim
Molas, al que reconocía como principal maestro. Y conoció
al que con el tiempo sería uno de sus mejores amigos, Josep Maria
Benet i Jornet, hoy tan popular gracias a sus guiones de series televisivas.
"Papitu", algo mayor que Montserrat, era implacablemente crítico
con sus textos, pero ella le estaba reconocida y acabó por pasarle
sus originales antes de publicar.
En 1966, a los 20 años, se casó con el arquitecto Albert
Puigdomènech. Puigdomènech acabó en la cárcel
y Montserrat ejerciendo el difícil papel de mujer de preso político.
Ese 1966 fue el año del Sindicato Democrático de Estudiantes
y la celebérrima Caputxinada, a la que la incipiente progre no
faltó y acabó en comisaría. El mayo francés
de 1968 la llevó a la militancia en el PSUC y a la licenciatura.
De aquellos años convulsos surge otra de sus amistades importantes,
en lo personal y en lo profesional, Manuel Vázquez Montalbán.
El escritor recuerda con humor aquel primer encuentro en "una fiesta
progre donde, al ir a buscar los abrigos para marcharnos, encontramos
debajo de ellos al marido de alguien". Vázquez Montalbán
le dio trabajo en la revista oficial de la izquierda culta, "Triunfo",
en 1970, pero sus inicios en el periodismo fueron en "Serra d'Or",
que le premió un reportaje sobre las ilusiones de su generación,
fotografiadas por su amiga Pilar Aymerich.
El periodismo, decía, hacía de mecenas a la escritora, aunque
nunca demasiado holgadamente. La faceta periodística de Montserrat
Roig es un capítulo importante de su vida profesional. Su columna
en el "Avui" se publicó hasta poco antes de su muerte.
En 1970 nació su hijo Roger, y se separó. Vivió muchas
historias de amor que quizá algún día sus protagonistas
explicarán en sus memorias. No tenía miedo a enamorarse
ni a apasionarse, lo que reconocía públicamente, llegando
a asegurar rotundamente: "Escribo para que se me quiera".
De esa época nace la leyenda levantada sobre las columnas de sus
hermosas piernas, "las mejores piernas de la literatura catalana",
en expresión muy Monzó de Monzó. Ella contaba que
la leyenda de sus piernas empezó cuando Josep Pla, al que fue a
hacer una entrevista, le metió mano en tales extremidades. La periodista
reaccionó mal, pero luego Pla le mandó una preciosa carta
que la reconcilió con él y con su narrativa. Sea como fuere,
las piernas de la Roig fueron tan célebres que alcanzaron incluso
un titular periodístico y Joaquim Molas no las olvidó en
la necrológica que le escribió en este diario.
Valores progresistas
Aquel año 1970, Montserrat Roig dejó el PSUC muy crítica
con la rigidez de una militancia todavía lastrada por las prolongaciones
del estalinismo, y empezó a crearse una cierta fama de diletante
y frívola por parte de sus ex camaradas de base, no así
por la encantadora generación de los fundadores, como López
Raimundo y Vidiella, por los que ella siempre sintió un gran afecto.
No abdicó, sin embargo, de los valores progresistas, y se encerró
en el monasterio de Montserrat para protestar por la solicitud de penas
de muerte en el proceso de Burgos, lo que le valió una ficha policiaca
"por actividades catalanistas". En pleno encierro, los monjes
le comunicaron que había ganado el premio Víctor Català
de narración.
Vázquez Montalbán asocia el progresismo de Montserrat Roig
al factor humano al que ella tanta importancia daba, a su comprensión
por los perdedores, cuya máxima expresión fue un reportaje
publicado bajo el formato de libro, "Els catalans als camps nazis",
fechado en año democrático de 1977, pero que comenzó
a trabajar en los tiempos en los que estamos. Fue Josep Benet i Morell
quien la embarcó en aquel ambicioso trabajo. "Le dije -explica
el abogado, historiador y político- que aquel libro se había
de hacer y se había de hacer ya, porque al cabo de cuatro días
ya no quedarían testigos y sería una vergüenza que
no se supiera que muchos catalanes murieron en los campos nazis. Hizo
un libro en tono periodístico pero de altura histórica,
imprescindible para entender qué fueron los campos nazis. Venía
cada quince días a casa, comentábamos el desarrollo de la
investigación pero también se quejaba de que no tenía
dinero. Yo la fui ayudando y, finalmente, Josep Andreu Abelló resolvió
el problema económico."
Los problemas económicos a los que alude Benet fueron significativos
en algunos periodos de su vida, de tal manera que llegó a afirmar
en un par de entrevistas que el año en que fichó por TVE
fue el primero en el que no quedó a deber nada. Josep Maria Castellet,
su principal editor, confirma que pedía algunos adelantos. Castellet
no entró en estos temas y fue editor amigo. Dice que pocas cosas
había que comentarle sobre sus originales, si acaso algún
consejo sobre estructura en los ensayos, y asegura que el catalán
autodidacta de la escritora era muy bueno.
En 1972, Montserrat Roig entabla relación sentimental con Joaquim
Sempere. Duró siete años, pero, según diversos amigos
de ambos, fue la relación personal más importante de su
vida. Sempere, alias "Ernest Martí", era entonces director
de "Treball", órgano central del PSUC, por supuesto clandestino.
Montserrat Roig regresó al partido y colaboró en la publicación
bajo el original seudónimo de "Capità Nemo", en
honor a uno de sus personajes predilectos de la ficción.
Así describió Montserrat Roig uno de los párrafos
más sensibles de su relación con Sempere: "Decidimos
tener un hijo en Budapest. Había un soldado húngaro escuchando
a Beethoven en un transistor. Franco acababa de tener la flebitis. Joaquim
era del PSUC y tenía que irse a una reunión a París,
y entonces, con las prisas, con el Danubio cerca de nosotros, con el bosque
de Budapest y Beethoven y todo aquello, pues decidimos tener a Jordi".
En 1975 murió Franco y nació Jordi; en su vida apasionada,
sus dos hijos fueron pasión primera. Y comenzó a trabajar
en el circuito catalán de TVE, con Joan Anton Benach. 1976 fue
un año importante: ganó el premio Sant Jordi con "El
temps de les cireres", y tomó parte activa en las Jornades
Catalanes de la Dona, histórica experiencia feminista que dejaría
rastro en su vida y en su obra, singularmente en el libro "Tiempo
de mujer".
No fue Montserrat Roig una feminista radical, y uno de sus amigos la califica
cariñosamente de seductora, pero desde luego esa sensibilidad feminista
fue uno de los colores de su paleta. Sedujo a hombres, sedujo a mujeres,
sedujo a lectores. Y el impacto de la tele, donde siguió con "Personatges"
y "Encuentros con las letras", le dio una popularidad muy extraña
a los círculos minoritarios de la literatura catalana. Roig fue
una escritora conocidísima a la que le era difícil comprar
en el mercado de la Concepció sin firmar algún autógrafo
o responder a algún comentario.
En las primeras elecciones democráticas del 15 de junio de 1977
fue la número diez en la candidatura del PSUC. Sería su
última prestación militante, porque el peso del aparato
volvió a cansarla; bromeaba criticando que el partido se quisiera
meter hasta en su cama.
A pesar de la democracia, Montserrat Roig tuvo problemas
con TVE. Le vetaron dos entrevistas ya grabadas, concretamente con Castellet
y Estellés. Miquel Roca Junyent, en el Congreso, y Josep Benet,
en el Senado, hicieron por ello sendas interpelaciones al gobierno.
Un hito importante para los últimos diez años de la vida
de la escritora fueron los viajes a la URSS, que dieron como resultado
uno de sus libros más estimados, "L'agulla daurada",
a partir de un reportaje inicial sobre el cruento sitio de Leningrado.
"Es uno de sus mejores libros -explica Vázquez Montalbán-.
En Leningrado me encontré con gente que había estado con
ella, incluso tuve a su misma traductora, y comprobé que había
dejado un gran recuerdo. Montserrat era muy afectiva y sentimental en
su compromiso con los perdedores."
Sus
últimos años
Joan
Rigol, hoy presidente del Parlament y por aquellos años conseller
de Cultura, coincidió con Montserrat Roig en uno de los viajes
a la Unión Soviética, y de allí nació una
gran amistad alimentada por "conversaciones de anocheceres que no
acababan nunca". Recuerda Rigol que Montserrat Roig y Marina Rossell
cambiaron ropa interior por un samovar a unas mujeres a las que habían
prohibido la feminidad.
Cuando, en 1990, se hallaba en Estados Unidos invitada por la Universidad
de Arizona, empezó a sentirse mal. Al regreso, le diagnosticaron
cáncer de mama. La operaron y fue a restablecerse a un balneario
en Caldes de Malavella, mientras tomaba notas para un libro que se iba
a titular "La novelista asesina". Amigos que la visitaron en
Caldes explican que se sentía algo decepcionada por encontrarse
con una enfermedad como aquella de sopetón, a pesar de que se hacía
controles anuales. Pero confirman que si bien era consciente de la gravedad
de la patología y sufría mucho con las terapias más
de choque, no pensaba que fuera a morir; "el trato con ella era sereno,
hablaba tranquilamente", dice Joan Rigol.
Josep Maria Castellet lo corrobora: "Recuerdo que cuando la visité
en la clínica del Pilar, yo era consciente de que era la última
vez que la veía. Tenía respiración asistida, pero
su conversación era absolutamente normal, lo que me hizo creer
que ella no pensaba que se moría. Salí de la clínica
absolutamente fotut". Vázquez Montalbán
evoca que la última vez que la vio fue en una manifestación
contra la guerra del Golfo, donde iba acompañada por una amiga
que la ayudaba a caminar.
Su entierro fue multitudinario, consecuente a su popularidad, y se aplaudió
emotivamente el féretro. Montserrat Roig no volvió a ver
la luz de la galería del Eixample, "aquella galería
detrás de la cual estaban sus antepasados", en palabras de
Joan Rigol. La persona que hoy vive en el que fue su piso se ha preocupado
de mantener su espíritu con la música que a ella le gustaba:
Brahms, Verdi, Shostakovitch... Y una foto enmarcada de Montserrat Roig
cierra los ojos ante la luz del sol que la ilumina todavía hoy
en la galería.
Article
aparegut a La Vanguardia el 26/10/01 per Robert Saladrigas
LA OBRA DE
MONTSERRAT ROIG RETORNA A LOS DIEZ AÑOS DE SU MUERTE
Persuasiva e irónica
En
1970 fui por única vez jurado del premio Víctor Català
de narraciones por haberlo obtenido en la edición anterior. En
aquel mes de diciembre estaba en marcha el infamante proceso de Burgos,
y muchos considerábamos que éticamente no debía celebrarse
con su habitual pompa la fiesta literaria de la Nit de Santa Llúcia
en los salones del Ritz. Suspenderla al fin nos costó horas de
estúpidas discusiones, pero el caso es que el jurado, presidido
por una batalladora Aurora Bertrana, premiamos el libro Molta roba
i poc sabó... i tan neta com la volen, de la jovencísima
Montserrat Roig (tenía veinticuatro años). De ahí
arrancó nuestra amistad, que nunca se truncaría hasta su
muerte en 1991.
Antes la había conocido a distancia como actriz en la Escola d'Art
Dramàtic Adrià Gual. Después compartimos la pasión
sin límites por la literatura y un determinado concepto de la función
creadora. Leo en la dedicatoria que estampó en mi ejemplar de Molta
roba...: "A en Robert Saladrigas que lluita, com jo i tants d'altres,
per a convertir el treball literari en menys mític i més
eficaç". Constituía una declaración de principios
insobornables. Ambos creíamos en el ideal de conseguir la "eficacia"
sin renunciar a la libertad ni al rigor y, por supuesto, expresándonos
en nuestra lengua desamparada y minoritaria. Con todo aspirábamos
a la profesionalización, es decir, a vivir de nuestra escritura
contando con el soporte del periodismo. Recuerdo una tarde en el piso
de Pere Calders, por entonces desalentado respecto a su obra que según
él no interesaba a nadie, intentando convencerle de lo contrario
y de la necesidad de no claudicar ante la indiferencia del país.
Luego, el éxito inesperado de Antaviana demostró
que teníamos razón.
Montse Roig solía ser muy persuasiva tras la imagen de comedimiento
gestual y su hablar suave que no ocultaba el aguijón de la ironía.
Bastaba con fijarse en sus ojos grandes y oscuros para intuir la dimensión
y alcance del obstinado coraje que prevalecía sobre su capacidad
de ternura. La lucha la enervaba. Fui testigo de su tenacidad en la inolvidable
redacción de "Tele/eXprés" o cuando fuimos convocados,
junto con otros compañeros, ante el siniestro Tribunal de Orden
Público por nuestras opiniones recogidas en el libro secuestrado
de Oriol Pi de Cabanyes y Guillem-Jordi Graells, La generació
literària dels 70; en su defensa de la dignidad de la mujer
y de los humillados por el fascismo; en los mítines a favor del
PSUC; en la laboriosa gestación pieza a pieza de su obra literaria
con la que se comprometía sin evitar riesgos, tumba abierta, simultaneando
en algunas etapas el esfuerzo con programas de televisión y siempre
con la prensa escrita, hasta el mismo día de su muerte.
Formidable persona. Me reconfortaba saber que Montse estaba, que de pronto
podía llamarla o recibir su llamada, polemizar con ella acerca
de nuestros aciertos y nuestras derrotas. Incluso cuando ya gravemente
enferma lucía un discreto turbante y su mirada brillaba de fatiga,
a un paso de desmoronarse. Me despedí de ella en silencio una mañana
arisca, imborrable. Mantenía los ojos entreabiertos como en un
postrer intento de resistencia que me impresionó.
Firmeza y aplomo
En estos
diez años mi memoria ha recuperado con frecuencia pormenores de
su firmeza de carácter y su aplomo frente a las adversidades. Así
fue ella y es lo que da fuerza y legitimidad a su literatura, que de nuevo
regresa a las librerías, de donde nunca debió ser desalojada
porque Montse Roig se ganó el derecho al recuerdo y a tener sus
libros a disposición de los lectores.
Article
aparegut a La Vanguardia el 26/10/01 per Julià Guillamon
LA OBRA
DE MONTSERRAT ROIG RETORNA A LOS DIEZ AÑOS DE SU MUERTE
Sus novelas construyen un tiempo que no llegó a vivir completamente,
pero que aspira a comprender
Una progre
en el Eixample
Para qué
vamos a engañarnos. Pocos escritores nacidos en los sesenta han
leído con devoción las novelas de Montserrat Roig. Puedo
recordar lo que sucedió en mi caso. El primer libro de literatura
catalana que leí en BUP fue una novela suya, Ramona, Adéu.
El primero que compré de mi bolsillo, Uf, va dir ell, de
Quim Monzó. Entre estas dos obras mediaba un abismo. Ramona,
Adéu proponía una visión de la pequeña
burguesía desde el antifranquismo y el progresismo. Monzó
era individualista, irónico, escéptico. El fin de las ideologías
exacerbó estas diferencias. Libros como L'hora violeta (con
el debate de fondo sobre el eurocomunismo) o L'òpera quotidiana
(la historia del carnicero Pigmalión que transforma a la charnega
analfabeta en catalana instruida) no parecían para nosotros. ¿Cómo
se ven las cosas veinte años después?
MIRARSE
EN LOS MAYORES
Montserrat
Roig nació en 1946. En 1957 tenía once años. En 1968,
veintidós. En 1975, veintinueve. Sus preocupaciones (el compromiso
político y personal), sus lecturas de poesía (Aragon, Aleixandre,
Ferrater), su interés por las memorias de Simone de Beauvoir, la
hacían parecer mayor. Natàlia Miralpeix, su álter
ego de El temps de les cireres, le lleva ocho años (nació
en 1938). En 1962, tras el asesinato de Julián Grimau, Natàlia
dejó Barcelona para exiliarse en Londres. Cuando regresa, de vuelta
de todo, acaban de matar a Puig Antich...
MEMORIA Y DOCUMENTO
"La
postguerra, noció que he après a través dels altres,
dels llibres d'història", escribe en Digues que m'estimes
encara que sigui mentida. Ante la historia, Montserrat Roig se siente
involucrada y excluida a un tiempo. Sus novelas son una elaborada construcción,
a partir de la memoria oral y el documento, de un tiempo que no llegó
a vivir completamente, pero que aspira a comprender porque percibe sus
efectos por todas partes. La autora propone una lectura del pasado en
clave personal y colectiva. La primera se basa en la emoción y
llega hasta nosotros como la única verdad. La segunda se ha convertido
en canónica, y se transmite hoy, simplificada, en manuales y series
de televisión.
GENTE
DE BARCELONA
El Eixample
es el escenario de la mayor parte de las novelas de Montserrat Roig. Un
edificio de Gran Via/Bruc (de la azotea al cuchitril de la portera pasando
por los pisos altos y las plantas nobles) reproduce un sólido conglomerado
social. El Eixample, réplica de la ciudad ideal, bastarda pero
de buen linaje, que el franquismo desnaturaliza y que en su decadencia
se convierte en algo grotesco. Ahí va la "tieta" Patrícia,
lleva una carrera en las medias, pero las muestra con orgullo porque son
de gasa. Patrícia Miralpeix es el más incombustible de los
personajes de Montserrat Roig. En L'òpera quotidiana sirve
de encaje para narrar -paralelamente a la desaparición del orden
urbano- el fracaso de la Cataluña ideal.
LA ANTIPSIQUIATRÍA
Para Montserrat
Roig el escritor es un cuervo que se alimenta de carroñas. A cada
picotazo saca a la luz la parte oscura, los deseos, las obsesiones, "tot
allò que és tèrbol, complicat, contradictori".
En uno de los episodios de "El temps de les cireres" atribuye
a Lluís Miralpeix una aventura de su propia infancia. ¿Intentó
matar realmente a la hermana empujándola por las escaleras o fue
sólo un deseo? Casi todos los libros de Montserrat Roig juegan
con múltiples desdoblamientos. Las ideas de la antipsiquiatría,
de moda en los setenta, le despiertan simpatía. Cuando Natàlia
visita a su padre en el sanatorio mental al final de El temps
de les cireres, se siente fascinada por la compleja realidad del enfermo,
propone buscar un sentido a su vida y acaba citando a Artaud.
LA HERMANA DE SHAKESPEARE
En L'hora
violeta Montserrat Roig somete el feminismo a una minuciosa deconstrucción.
Natàlia (la chica vital, independiente que pasó doce años
en Londres) se desdobla en Norma, la novelista que debe escribir sobre
la experiencia de Judit y Kati, amigas en la Barcelona republicana. Contra
la construcción de una heroína positiva, del realismo feminista,
programático, Montserrat Roig propone imágenes mentales,
fantasmas, reflejos. "La dona ja no és ni santa, ni prostituta,
ni mare, escapa a tota definició i mirem l'U com el nostre Altre".
La prioridad, en cualquier caso, es recuperar la mirada y la voz de las
mujeres. Judit Fléchier quiso ser pianista, Sílvia Claret
renunció a su carrera de primera bailarina del Liceu. Son como
la hermana de Shakespeare que malgastó su talento. Norma escribe,
pero, a pesar del éxito, no está libre de dudas.
HOMENAJE
CON LECTURA
Los aniversarios
de los grandes nombres de la literatura catalana de los años sesenta
y setenta sirven para reunir a viejos amigos y, en el peor de los casos,
para editar cartas y libretitas. No hay mejor homenaje que la lectura.
Los libros de Roig se han seguido imprimiendo durante todo este tiempo
(dieciocho ediciones de El temps de les cireres, once de L'hora
violeta, nueve de Catalans als camps nazis). Para muchos, este
lanzamiento representará la oportunidad de volver sin prejuicios
a los libros que pasaron por alto en su juventud. Yo ya he empezado. Más
allá de su contingencia generacional, El temps de les cireres
me ha parecido una novela excelente. Montserrat Roig encarnó la
idea de una literatura de calidad pero de amplia lectura, rigurosa, comprometida
con la tradición y con los debates intelectuales de su tiempo.
Otros -Carme Riera, Robert Saladrigas, Víctor Mora- han mantenido
su lugar en la fila. Quizás por eso su ausencia se nota más.
Links
http://partal.com/aelc/autors/roigm/index.html
Pertany a
la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en
el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts:
Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra Premis. Teatre.
Traduccions. E mail.
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=roig
Conté
la biografia i la bibliografia essencial de l'autora.
http://www.xtec.es/recursos/curricul/llengua/roig_tre/
Materials
curriculars de literatura i llengua catalana. El temps de les cireres
de Montserrat Roig.
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/montserratroig.html
Conté
una bibliografia
bàsica,
informació
i articles sobre les obres de l'autor i links
http://vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/3/3_16.html
El problema
del gènere a la història literària: el cas de la
narrativa de Montserrat roig en la Història de la literatura
catalana a cura de Neus Real i Mercadal
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|