|
|||||||
Lo mejor que le pude pasar a un cruasán Pablo Miralles duerme de día y vive de noche. El trabajo le da urticaria, así que dedica sus horas a vaciar botellas de vodka, a liarse canutos, irse de putas y filosofar a través de la omnipresente "güeb". Hasta que al pijo de su hermano, a todo esto presidente de la compañía familiar Miralles & Miralles, se le ocurre contratarlo para vigilar una casa del barrio de Les Corts, en Barcelona. Pocos días después, a su millonario padre lo atropellan con alevosía y el pijo desaparece acompañado por su secretaria. A regañadientes, Pablo abandona el paraíso terrenal de aislamiento en que se había hecho fuerte para convertirse en intrépido detective por encargo de su cuñada. Pero ojo: no se trata de un vulgar caso de fuga amorosa... Article publicat al diari Avui el 25/12/03 per Òscar Montferrer El pitjor que li pot passar a una novel·la L' arrencada d 'El millor queli pot passar a un croissant -a partir d'ara , El millor ...- és bona: amb agilitat i amb desimboltura lingüística, és a dir, sense manies, presenta i caracteritza el protagonista de l'odissea que espera al lector. El retrat que Pablo Tusset fa de Pablo Miralles -el personatge principal- relaciona el protagonista de la novel·la amb el reguitzell de sapastres més o menys afortunats que ha parit la literatura i que han comptat amb el vistiplau del públic perquè la malaptesa, si es produeix en els altres, és un factor que tendeix a afavorir la disculpa i la sensació de proximitat. Pablo Miralles és, segons se'l descriu, una mena de massa humana d'uns cent vint quilos de pes, bona part dels quals responen a la presència excessiva de greix. Forma i fons semblen estar relacionats, en el personatge, i això té a veure amb el desenvolupament de la novel·la de Tusset: Miralles és un antiheroi que ha esdevingut un fatty a consciència en adonar-se que les temptacions i les presses amb què el consumisme estressa el personal són enganyifes antinaturals. Des d'aquesta convicció, i amb la tranquil·litat que ofereix la vida de rendista, el protagonista té més a veure amb un buda panxacontent que menysprea amb displicència allò que creu que no necessita -pot passar de tot tret de les drogues, l'alcohol, Internet i alguna expansió sexual poc sofisticada- que no pas amb l'heroi que ha de cloure victoriós la peripècia que proposa l'obra. Les primeres passes de la novel·la també les fa agradables un ritme narratiu vertiginós que ajuda -molt- a convèncer el lector que el món de despropòsits caricaturescos que se li presenta a la mirada és un món en què val la pena entrar: els personatges que poblen El millor.. . potser no arriben a ser prou estrafolaris per a formar part d'una parada de monstres -perquè, fet i fet, tenen més a veure amb l'exageració quasi grotesca dels arquetipus que sí que serveixen per a la descripció del bestiar humà urbà-, però són prou extravagants per conformar el món propi de la novel·la de Tusset. La desaparició del germà del protagonista -juntament amb la de la secretària del germà-, vinculada al misteri aparent que es cossifica en un immoble barceloní, serveixen de detonador de l'acció. Miralles, que sent la crida de la sang, decideix que ha de fer alguna cosa per resoldre la situació caòtica que ha destorbat el seu dolce far niente : actua. Això fa que El millor.. . entri de ple en un joc d'aparences en què les mentides es fan passar com a veritats i les veritats amb què es compta esdevenen, de manera gradual, mentides: bona part dels personatges, protagonista inclòs, enganyen i són enganyats mentre la trama s'embolica per una banda i es descabdella per l'altra. En aquesta fase de la novel·la, però, injustificadament, es produeix una baixada de ritme que provoca una certa estupefacció a mesura que es comprova que el ralentí abasta cada vegada més pàgines: fa estrany que el protagonista, que ha de resoldre un afer amb tonalitats criminals creixents en què acaba implicada la seva família al complet, s'ho prengui amb una calma que quasi equipara els seus dies com a salvador als seus dies com a autoengreixador: és desconcertant perquè el text s'encomana de la parsimònia relativa de Miralles quan encara queden moltes pàgines per llegir. És en aquest tram, també, quan el registre lingüístic que sembla haver caracteritzat la novel·la perd gas i permet que la narració s'acosti, sense arribar-hi, als camins de la convencionalitat semàntica, cosa que és de lamentar, perquè l'obra ha estat aprofitant, en un to foteta en bona part de les ocasions, els recursos de la llengua poc encartronada. UNA NOVA TOMBARELLA CONCEPTUAL La recta final proposa una nova tombarella conceptual que insereix la narració en els pressupostos dels jocsd 'arcade : més o menys sol davant del perill, Pablo Miralles ha de superar un seguit de proves -que aquí no s'especificaran perquè rebentar un final és de molt mala educació- i això fa que l'acció se surti de mare: sembla que l'autor es deixa anar, oblida el món exterior que ha creat, concentra tot el pes de la narració en pocs personatges i endavant amb les atxes. Llegides senceres les 468 pàgines de què consta la versió catalana d 'El millor.. . -l'original, del qual s'acaba d'estrenar una versió cinematogràfica que té com a protagonista un tercer Pablo, el Carbonell, el més estripador dels reporters del difunt "Caiga quien caiga" , és en castellà-, sembla coherent pensar que, des del respecte que sempre han de merèixer els creadors, l'obra pateix el pitjor que li pot passar a una novel·la: no està malament, es llegeix bé i presenta passatges força divertits, però -en el benentès que és només una opinió particular- li sobren pàgines. Entrevista a Pablo Tusset publicada a La Vanguardia el 31/03/01 per Lili Neuman Me llevó tres años escribir esta comedia Pablo Tusset (Barcelona, 1965)
no es su personaje. Además, Pablo Tusset no es su verdadero nombre,
sino el que ha escogido para firmar esta obra: Tusset porque es catalán
y Pablo "porque pienso en castellano". Y aquí se acaban
las explicaciones. Si Miralles saca de las casillas a unos cuantos, su
creador, sentado en la terraza del "casal" de su barrio de Les
Corts, dice unas cuantas incorrecciones, pero no enoja: "¿Hay
gente que compra libros?", me pregunta, interesado. "Me cansé
de comprar libros, de catar diez páginas y cerrarlos. Ahora se
los pido prestados a los amigos". En su novela, las mujeres, cada
una a su estilo, son tremendas: "A la que te descuidas te dan un
par de hostias. Miralles es tan vulnerable a las mujeres que no puede
acercarse demasiado a ellas, porque se lo tragan". Quizás
por eso se sentó a escribir esta comedia, por las noches: "Me
llevó unos tres años de mi vida en los que he vivido, sobre
todo, por las noches". El título del libro, pregunto, ¿se
trata de una máxima sebosa, trasladable a las personas? Pues no.
Simplemente, el mismo día que se lanzó a escribir la historia
acababa de untarse un cruasán con mantequilla. No se proponía
escribir "algo serio" sino una comedia, "un libro nada
autobiográfico, pero siempre se cuela una idea". Article publicat a La Vanguardia, el 31/03/2001, per Lili Neuman Ignatius Reilly a la catalana Como "un nuevo Mendoza"
lanza la editorial madrileña a este nuevo autor cuyo manuscrito
"es la mejor primera novela que nos ha llegado en cinco años".
La novela de un gordo desaliñado, porreta, noctámbulo y
gandul. Un encantador protagonista, honorable pariente del Ignatius Reilly
de La conjura de los necios de John Kennedy Toole y que, al final
del libro, le da al lector su dirección de Internet: pablomiralles@hotmail.com
Frescor sense conservants L'excentricitat de Pablo Miralles,
un home d'uns 30 anys, converteix la investigació sobre la desaparició
del seu germà en una aventura irreverent. En aquests temps en què
les fleques enfornen fins a hores vespertines per alegrar els golafres
i proporcionar-los queixalades d'última hora, el millor que pot
passar-li a un croissant és que mantingui en tota l'esplendor la
sublim presència que hagi arribat a atorgar-li el pastisser de
torn. En cas contrari podria acabar, no com escriu Pablo Baloo Miralles,
el narrador d'aquesta esbojarrada història, untat amb mantega,
sinó endurit i desaprofitat per l'insolidari oblit del client nocturn,
per qui l'assaboriment d'un croissant no acaba de quadrar en un horari
tan inusual. Un risc semblant correria aquesta primera novel.la, Lo
mejor que le puede pasar a un cruasán, de Pablo Tusset (Barcelona,
1965), si no fos perquè l'oportuna irreverència que despunta
a les pàgines d'aquesta faula sobre la possible redempció
social d'un cràpula, capaç d'unir en un bucle imaginari.
Georgie Dann amb Albert Einstein sense cap sobresalt intel.lectual, aconsegueix
traspassar l'amalgama d'ingredients que donen forma a la ficció.
Una ficció a mitges entre la novel.la negra, la d'aventures i un
diari de cabotatge exposat en un aparador refrigerat. La nòmina
de personatges que assisteixen a la carrera per descobrir on és
el germà de l'esgarriat Miralles no té desperdici; "bollería
fina", que diria Baloo. Eresultat adquireix finalment proporcions
de temerària sàtira social, desmanegada feliçment
fins a l'impossible amb la finalitat de deixar al Crítica apareguda a Qué leer, el maig del 2001, a cura de Celia Cernadas
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|