Biografia
Francesc
Candel (Casas Altas. País Valencià, 1925). De molt petit
la seva família es traslladà a Barcelona per buscar feina.
Quan arribaren a Barcelona anaren a viure a les barraques de Montjuïc.
Estudià al grup escolar Sant Ramon de Penyafort fins els catorze
anys, i començà a treballar en diveros oficis. Sempre ha
viscut en el que avui dia anomenem Zona Franca, cosa que li ha permès
estar prop dels problemes dels immigrants dels quals ha fet matèria
literària. És autor de llibres com Hay una juventud que
aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han
matado un hombre, han roto el paisaje (1959). Ha escrit llibres d'assaig
i reportatge. En destaquem el més important, Els altres catalans
(1964), i llibres com Parlem-ne (1967), i Encara més
sobre els altres catalans (1973). L'any 1977 fou elegit senador per
Barcelona dins la coalició Entesa dels Catalans, fruit d'aquesta
experiència publicà Un charnego en el senado (1979),
al qual segueix Candel contra Candel (1981). Ha col·laborat
en la premsa: "Tele/Expréss", "Serra d'Or",
"Avui" ... Entre els darrers llibres publicats destaquen Els
altres catalans vint anys després (1985) i la La nova pobresa
(1988).
Obra
Dónde
la ciudad pierde su nombre
Documentació
Article aparegut a "El Periódico
de Catalunya", el 20/04/00, per Arturo San Agustin
Candel, sempre Paco
Va créixer a la Zona Franca
escoltant el crit guerrer: "Cases barates, xinxes i rates".
Ara el crit és un altre: "Ea, ea, ea, Zona Franca se cabrea".
Francisco Candel, solidari, expert en immigrants i pròxim, els
escolta a tots i a totes: el jubilat, la viuda i aquell noi amb una certa
disminució que li va dir: "He après a perdre'm".
D'Emiliano Zapata va aprendre que cal llegir els ulls al poder
Així, amb la corbata i la cartera que mostra la fotografia, s'armaven
als anys 50 els escriptors conscienciats quan anaven a les barraques de
Riera Comtal, habitades per gitanos hongaresos.
Francisco Candel es considera un escriptor tardà, que abans va
voler ser pintor, com el seu cosí comunista. Després va
començar a escriure un conte que va acabar sent una novel.la ambientada
al sanatori Flor de Mayo: Brisa del cerro. Aquell conte que va
acabar sent novel.la el va començar a escriure en una agenda per
a farmacèutics. Als fulls es ponderaven productes com ara el Lacteol,
que era, si no recorda malament, un fàrmac idoni per combatre
feliçment el restrenyiment. Que Francisco Candel sempre ha estat
bo, és a dir, Paco, ho demostra el fet que expliqui que aquella
Brisa del cerro la va enviar al premi Nadal i que no va obtenir
ni un sol vot perquè gairebé tots se'ls va emportar Dolores
Medio amb la novel.la Nosotros los Rivero. Però, com que
Paco sempre ha estat Paco, el primer que va fer al conèixer personalment
la guanyadora va ser dir-li que la seva novel.la, la d'ella, era més
bona que la d'ell i que el perdonés per haver pensat que, si s'havia
emportat el Nadal, era per ser dona i potser mig nòvia de l'editor.
A Dolores Medio li va fer gràcia tanta sinceritat i el va perdonar.
Quan Francisco Candel entrevistava gitanos hongaresos, quan volia ser
escriptor, els seus millors amics eren Francisco Imbernón, el
Paquirri, gran lluitador i operari del torn de nit a la fàbrica
del tub Bergman; Enrique Martínez, corredor de cabells, és
a dir, que obtenia la seva mercaderia en barberies i perruqueries, i Paquito
el Bien Hecho, triomfador amb les noies perquè s'assemblava
molt a John Wayne.
Quan Francisco Candel volia ser escriptor i encara treballava de comptable
en un garatge, el seu favorit era Pío Baroja. Llavors pensava que
ser escriptor significava una certa seguretat econòmica. Tenia
en aquell temps 30 anys. Ara pensa que la vida no l'ha tractat malament
perquè té una biblioteca que porta el seu nom; una sala
de lectures que porta el seu nom; una escola per a adults a Santa Perpètua
de Mogoda que encara no té edifici, però que porta el seu
nom, i un certamen literari que també porta el seu nom. A més
a més, aquest mes li entregaran el Premi d'Honor Ciutat d'Hospitalet.
Paco és tan bo que fins i tot celebra aquest Xirinacs, expert en
màrqueting, que ha tornat al patriotisme després d'intentar
triomfar en el negoci dels segells. Paco escriu des de fa anys una novel.la
que no acaba mai i que, quan l'acabi, potser es titularà Piquete
de ejecución. Aquesta setmana firmarà exemplars d'un llibre
de relats titulat El sant de la mare Margarida. No ha escrit o dit
mai això: "Van demanar mà d'obra i els van arribar
éssers humans". Però, com que és una frase rodona,
no ha desmentit mai que no fos seva.
Links
Més
informació
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|