Biografia
Obra
Àlies
Barcelona
Galó
forjat amb seda dins Lembolic del món
Cadena
de fred dins Lembolic del món
Musica
pop dins Lembolic del món
Canòdrom
Meridiana dins Lembolic del món
Dissabte
a la tarda dins Lembolic del món
Se
sentien unes veus dins Lembolic del món
Poliesportiu
dins Lembolic del món
Documentació
Article
publicat a la revista “Caràcters”, núm.16 per Lídia Penelo
Silencis
particulars
«S’ha de ser molt
fort per poder acabar les frases, i llavors intentar que les paraules
no traeixin tot el seu misteri.» La frase pertany a «L’última escena de
seducció», un dels contes d’Àlies Barcelona. Fidel a l’encant
d’una prosa ben travada, l’autor cultiva la precisió dels mots i construeix
uns relats que desperten la curiositat del lector. Els canvis, la recerca,
la soledat i la mort, són el motor de les tretze històries d’aquest volum.
Hi ha personatges que moren sense que la paraula mort surti per enlloc,
interlocutors presents en la ment del protagonista, identitats permutades,
excitacions que apareixen com un pes golut que tiba els testicles, fantasmes
que s’apareixen al cinema, un novel·lista que desapareix abans d’escriure
cap novel·la... Un univers particular. Pere Guixà presenta el ventall
de personatges amb la subtilesa de la carícia d’una ploma. N’explica mirades,
moviments, accions fraccionades, però mai col·loca al servei del lector
el pensament global del personatge. Sabem que han patit una pèrdua, però
no en tenim tots els elements. Manté viu el misteri. Suggereix callant
i narra allò il·legible que la mateixa lectura desprèn. Combina un lirisme
dur, com el d’«El paravent», amb notes d’humor surrealista com les de
«La imantació». Ambients onírics, però tan sols en l’interior del personatge,
com succeeix a «Manifest tard». Ambients de laberint, com les galeries
construïdes per Foix. «El que passi fora de mi m’és indiferent», diu el
protagonista de «La piràmide de vidre», que tracta dels límits de la realitat,
una ratlla prima, translúcida, com de paper vegetal. Les escenes argumentals
són secundàries perquè destaca l’originalitat d’explicar allò que passa
i no es veu, com mostra «Goig-Art» o «L’exèrcit de Dalí». A l’hora de
fer caminar els personatges Guixà bascula entre les frases curtes i unes
subordinades llarguíssimes, tons seriosos com a «Més avall encara» o de
fina ironia. La seva prosa conté un lèxic precís i acurat, cada verb és
exacte. Si bé Guixà no treballa el concepte de conte tancat i la justificació
de cada element de la narració com postulà Txhèjov, concep els relats
en un sentit lineal, fluctuant, sotmès a qualsevol canvi, com la vida
mateixa. Al seu primer llibre de relats, L’examen de l’autodidacte
(Quaderns Crema, 1999), Pere Guixà concentrava la força narrativa també
en allò que no descriu però que sí que anuncia. Aquest estil electritza
i provoca la implicació del lector. Amb Àlies Barcelona Pere
Guixà es revela com un explorador d’espais interiors, com el pintor que
fa de la descomposició el seu mètode de treball. L’autor treballa amb
la dualitat de l’ésser, l’aparença i el pou profund de l’ànima. Es manté
receptiu a les brutícies de l’ànima i narra un petit mosaic de conflictes
particulars. Un cop finalitzada la lectura i amb el llibre tancat damunt
la falda, sorgeixen dues preguntes: per què aquest títol? Per què el dibuix
d’un telèfon a la portada? Barcelona és l’escenari que planeja per sobre
de cada pàgina. Un àlies pot amagar qualsevol identitat, Barcelona amaga
una multiplicitat de mons. Potser el telèfon s’erigeix com la via de comunicació,
com la solució de l’aïllament personal d’aquestes petites vides que acabem
de trobar al llibre, tacades per la soledat i la incomunicació implícita
de la condició humana. Però tan sols un telèfon per respondre totes les
preguntes dels personatges d’Àlies Barcelona.
Article
publicat al diari Avui el 03/10/02 per Joan Josep Isern
Pere Guixà, encisador
Segueixo
Pere Guixà des del seu debut, fa tres anys, amb L'examen de
l'autodidacte. I ara, amb dos llibres més al carrer, puc assegurar
que no me'n penedeixo gens, d'aquest seguiment. Els trenta-quatre contes
que configuren tota l'obra publicada fins ara per aquest barceloní
nascut el 1973 són una mostra suficient per adonar-nos que, amb
Guixà, ens les havem amb un autor dotat amb un univers propi i
una manera de posar lo damunt del paper enormement personal i atractiva.
Encisadora, diria.
El concepte de conte entès com a vehicle per a l'esclat de l'enginy
o com a artefacte narratiu perfecte i rodó com una esfera (per
entendre'ns, les tendències obertes per Calders i Monzó)
té molt poc a veure amb la manera com Pere Guixà afronta
la seva feina. Ell irromp en la vida dels seus personatges en el moment
que li sembla més adequat (un moment que, diguem-ho de passada,
la majoria de les vegades té poc a veure amb el que es podria considerar
un inici convencional). Quan hem entrat en el seu món, als herois
de Guixà ens els trobem ja immersos en els seus conflictes; algunes
vegades sabrem d'on provenen, altres vegades, en canvi, no. Tant és,
però. Els acompanyarem durant unes quantes pàgines i quan
les lleis secretes de l'autor així ho dictaminin els abandonarem
a la seva sort. O dissort. Talment com si anéssim pel món
amb una càmera cinematogràfica i la plantéssim davant
d'algun indret o personatge als quals filmarem fins que ja no ens interessin
les seves peripècies o en trobem uns altres de millors.
Tanmateix no voldria que ningú deduís del que acabo d'escriure
que Pere Guixà funciona a base d'improvisació. Ben al contrari,
pocs autors com ell i sobretot de la seva edat- desprenen, en llegir-los,
una sensació tan gran de control sobre les històries que
tenen entre mans. Una sensació que es consolida quan afrontem la
relectura dels seus contes. Perquè m'apresso a dir que la manera
de fer de Pere Guixà -que pot sorprendre en una primera aproximació-
es percep en tota la seva amplitud quan tornem a llegir els seus contes.
Quan ens adonem que l'anècdota argumental és un ingredient
més -i no el més important- de la recepta. I que hi ha rutes
amagades i arquitectures internes que no sempre detectem a la primera.
Més amunt parlava d'una càmera de cinema. No és una
referència gratuïta, aquesta, creguin-me. Perquè el
que dóna als contes de Pere Guixà una subtil quarta dimensió
que els fa memorables és la manera com l'autor es planteja escriure'ls.
Parlo de la mirada. És a dir, de l'estil.
El món, tal com el veu aquest home, és un indret incomplet
i embolicat, poblat d'individus també incomplets i embolicats amb
poques aspiracions més que anar sobrevivint amb un mínim
de dignitat i prou. Savi dominador del recurs de l'el·lipsi, l'autor
coneix perfectament el que l'interessa i el que no d'aquest món
que domina i que ens vol transmetre. Sap, doncs, quina part és
important per fer-nos-la saber i quina altra ens l'hem d'imaginar els
lectors.
Pere Guixà també és un remarcable dissenyador d'escenes.
Un tanatori, una residència d'avis, el canòdrom Meridiana,
el tram d'un riu entre dos ponts o el pati d'una escola -escenaris on
transcorre la vida d'alguns dels personatges dels seus contes- ens arriben
descrits amb un llenguatge d'extrema precisió que sap destriar
els detalls necessaris perquè tot funcioni a favor del que l'autor
ens vol expressar. Guixà subjuga ja a partir del llenguatge.
Una altra de les virtuts de L'embolic del món d'ara -com
abans L'examen de l'autodidacte (1999) i Àlies Barcelona
(2001)- és la gran llibertat que l'autor posa en pràctica
a l'hora de triar els temes de les seves històries. Qualsevol assumpte
li serveix com a punt de partida: la batuda per un bosc a la recerca d'una
criatura que s'ha perdut, un encàrrec a un periodista perquè
entrevisti el seu oncle escriptor, una empresa discogràfica amb
un alt grau d'autoexigència, les dèries d'un repartidor
de pizzes... I, un cop disparat l'assumpte, entra en acció novament
el talent de Guixà per retorçar la història fins
a capgirar-la i disparar-la cap a tombants insospitats.
UN AUTOR
DE GRUIX
Podríem
estar-nos-hi més estona, parlant de Pere Guixà. Fóra
bo, per exemple, no perdre de vista una certa comicitat -parlar de sentit
de l'humor em semblaria un pèl desmesurat- en les seves històries.
I de molts altres aspectes que cada lector sabrà trobar pel seu
compte, tal com passa amb els autors de gruix. Si haguéssim de
remetre'ns a la terminologia cinematogràfica -l'ombra de David
Lynch no és pas tan llunyana- diríem que Pere Guixà
és un autor que domina de manera summament notable l'argument,
la planificació, l'escenografia i la dramatúrgia de les
seves obres. I d'aquest domini es desprèn precisament la seva absoluta
llibertat d'acció.
Tres llibres en tres anys. Un total de trenta-quatre contes que val la
pena llegir d'una tirada. I rellegir-los, creguin-me. Segur que s'afegiran
sense problemes a la llista dels que pensem que Pere Guixà hauria
de deixar de ser un autor de culte -és a dir mal conegut- ara mateix.
Article
publicat a La Vanguardia el 26/09/2002 per Rosa Maria Piñol
Once
retratos de la confusión
Pere Guixà
(Barcelona, 1973) sorprendió gratamente a la crítica con
su primer libro de relatos, L'examen de l'autodidacte (2000), y,
pese a su juventud, superó con nota alta ese primer examen. Al
año siguiente, con Alias Barcelona, su segunda entrega de
narraciones, confirmó la madurez de su literatura. Ahora llega
su tercer libro, "L'embolic del món" (publicado como
los anteriores por Quaderns Crema), que no hace más que corroborar
el talento hasta ahora demostrado. Una "progresión positiva"
que "dará obras verdaderamente duraderas y valiosas",
ha asegurado el crítico Julià Guillamon.
En la presentación de su última obra, el editor Jaume Vallcorba
subrayaba la "irreductible literariedad" del joven autor, "menos
preocupado por la peripecia en sentido estricto que por la literatura".
El propio Guixà confesó que se esfuerza especialmente en
"trabajar y depurar el estilo, en elaborar cada frase, en crear ritmos
en el texto y en cuidar el léxico catalán, evitando en lo
posible calcos del castellano".
Pero junto a esta preocupación estilística, Guixà
aporta enfoques temáticos originales. Sus cuentos, inspirados en
la realidad cotidiana, se tiñen de repente de situaciones fantásticas.
En L'embolic del món mezcla los de corte realista con otros
más fantasiosos. Son once temas diferentes, porque el autor no
es partidario de buscar una unidad temática, lo que da un resultado,
dice, que "no es cuento ni novela".
Pero sí hay una constante en las historias de Guixà. Y es
la sensación de desconcierto, de confusión, que transpiran
sus personajes. "Es cierto que estos cuentos reflejan la confusión
y la perplejidad cotidianas, aunque busco que sean densos -admite el escritor-.
En el fondo hay un escepticismo, porque es difícil tener hoy certezas
muy grandes y taxativas. La crisis de ideologías y valores, la
falta de modelos, deben de influir en ello."
Éste es uno de los pocos factores que Guixà reconoce compartir
con los otros escritores de su edad, ya que en otros aspectos no se siente
parte de una generación, ni le gusta este modo de clasificar a
los autores, que considera "tiene fines comerciales". De hecho,
en su primer libro se esforzó en evitar que salieran jóvenes
en los relatos. "Pero al ver que el libro tuvo buena acogida, en
el segundo ya no me empeñé en huir de determinados temas.
La mía no quiere ser la literatura de un joven, pero
es evidente que en mis cuentos salen siempre aspectos de la cultura popular
o de la música." En uno de los relatos, el titulado "Música
pop", Guixà hace una sutil crítica al mundo de la música
independiente y a sus excesos esnobs y puristas, a través de la
historia de un sello discográfico que, debido a una exigencia excesiva,
no publica ningún disco en seis años.
El escritor es partidario de los finales abiertos en los relatos, "al
estilo de Chejov, Hemingway o Salinger". Estos autores son algunos
de sus referentes, al igual de Poe, Borges, Cortázar , Rodoreda,
Monzó o Felisberto Hernández. Licenciado en Filología
Románica, leer es su otra gran pasión. "Es triste ponerse
a escribir. Sería maravilloso poder leer solamente. Pero no puedes
resistir la tentación..."
Article
publicat a "El Periódico" el 20/09/02 per Estanislau
Vidal-Folch
Suavitat
que fereix
Amb L'embolic
del món, l'escriptor Pere Guixà (Barcelona, 1973) publica
el seu tercer llibre de contes en l'interval de quatre anys, i amb el
mateix nivell de solvència dels títols anteriors, L'examen
de l'autodidacte (1999) i Àlies Barcelona (2001). A
L'embolic del món hi ha màgia, hi ha poesia i hi
ha un suau dolor davant la contemplació d'una bellesa que queda
congelada en el temps. En els seus relats, Guixà aconsegueix grans
efectes a través de quadres i imatges impactants. No és
que l'autor no recorri a les metàfores, que n'hi ha, però
aquestes són complementàries. El món que retrata
Guixà no s'ha materialitzat encara o bé ja no existeix.
Els seus personatges reviuen paisatges contemporanis que ens són
familiars després d'una batalla, de l'últim acte o de les
primeres temptatives. El protagonista pot ser un jove entrat en la vintena
o un noi tot just arribat a la pubertat. Éssers que es mouen al
marge i veuen una realitat tronada. Éssers que tenen pare i mare
i oncle, però que ells no en són. Si hi figura gent gran,
són uns iaios o unes iaies que s'ajusten a un marc sense límits,
immens, amb un cert punt de devastació, de degradació del
temps, sense arribar en aquest llibre a la catàstrofe. En els seus
relats hi ha un cert to evocatiu, amb una inflexió nostàlgica:
per una infantesa que ben bé no es vol recuperar, sinó en
la qual s'entra i se'n surt contínuament. S'han perdut coses, encara
que continuen molt vives i es miren, fins i tot les que es voldrien abraçar,
amb incertesa, posant-les en dubte. Ja se sap de la felicitat dels infants
en un món que no comprenen. Doncs, si no un model, Guixà
podria ser, per la seva complexitat, un referent sobre com tractar la
infantesa per a alguns escriptors de casa nostra. D'altra banda, una constant
dels contes de l'autor són les feines dels protagonistes més
adults. A la feina no hi ha rutina ni enveges. La tasca a fer es viu des
del nomadisme. L'ocupació és una prova, aventura o experiència
que es pot fer d'esma o per obscurs motius. La tècnica que utilitza
Guixà és depurada. Els seus diàlegs creen ambients;
un conjunt d'observacions de fets que s'apilen formant un decorat que
ja per ell sol parla. Les el.lipsis, per la seva banda, demanen un lector
que vulgui ser intel.ligent. En resum: a L'embolic del món tenim
l'oportunitat de redescobrir Guixà mentre esperem anar-lo seguint
en futurs nous reptes.
Article
publicat al La Vanguardia el 11/09/2002 per Julià Guillamon
Pere Guixà, a los veinticinco años, en 1933
Me imagino
a Pere Guixà con veinticinco años, en 1933. Josep Maria
de Sagarra le hubiera querido conocer enseguida. Josep Janés i
Oliver le habría encargado una traducción del francés
para los Quaderns Literaris. Una tarde, en el Ateneu, Just Cabot le propondría
un artículo sobre los jóvenes universitarios a aparecer
en Mirador: esta colaboración no le abriría
las puertas del célebre semanario, pero años más
tarde todavía recordaría con admiración a Cabot (como
aquel personaje de Incerta Glòria de Joan Sales). Sagarra
le presentaría a Foix, que le invitaría a escribir en La
Publicitat. Frecuentaría redacciones de periódicos,
tertulias, teatros. Y tras un puñado de artículos, dos traducciones
y unos versos adolescentes, muy comentados, en La Revista
de López Picó, quizás publicaría su primer
libro. En sus críticas, los seniors le tratarían
con deferencia y le alentarían a continuar por el buen camino.
Así se construye una cultura.
Nada de eso existe ahora. A los veintinueve años, Pere Guixà
(Barcelona, 1973) ha publicado tres libros de cuentos y pocos se han enterado.
No hay maestros, ni guías, no existen tribunas en las que los jóvenes
puedan foguearse, los lectores se mantienen al margen de la extraordinaria
renovación temática y formal de la literatura catalana.
La mejor generación de escritores catalanes desde la Guerra Civil
crece a salto de mata. Con el balance de media docena de libros muy bien
escritos, reflejo de un mundo personal muy potente, pero que a menudo
resultan opacos e infranqueables. Todos los libros de Pere Guixà
me han provocado esta impresión: estamos ante un autor bien dotado,
que debe acotar sus intereses, calibrar referencias e intensidades, dosificar
su rareza. Entre L'examen de l'autodidacte (2000), Alias Barcelona
(2001) y L'embolic del món hay una progresión positiva.
Un paso más y el talento de Guixà nos dará obras
verdaderamente duraderas y valiosas.
Me explicaré. L'embolic del món es un título muy
sugestivo. Remite a la expresión tradicional el melic del
món. En esta época de feroz individualismo, muchos
consideran que son o están en el ombligo del mundo: los jóvenes
y los adolescentes más que nadie. Guixà nos cuenta que el
centro está descentrado, que un ombligo es un tubo nutricio cortado
de cuajo, rematado con un pliegue. Y ese pliegue forma un vórtice
en el que las cosas giran sin orden. Los paisajes, los objetos y la delicada
materia de los deseos, los sueños, la identidad. Todos los cuentos
del libro remiten a esta idea. Andamos ciento ochenta páginas sin
rumbo, por ese desguace peraltado que es el mundo tal como lo describe
Guixà. El pintor visionario, la atribulada señora, el adolescente
rebotado se consumen en una sensación de extravío, de pérdida
y radical desconcierto. No saben qué hacer, no quieren nada.
Emergencias y esnobismo
En algunos cuentos Guixà introduce una fractura interior. Cambios
de perspectiva o de dimensión a lo Mulholland drive,
pero también simples digresiones y rodeos. La cadena del
fred empieza con una situación de emergencia, se ha perdido
un niño, un hidroavión lanza su líquida carga sobre
el grupo de rescate. La imagen de los bomberos que apaga a
los de protección civil es muy buena, pero es una entre tantas,
el cuento incluye además las andanzas de un guardia jurado con
su novieta (y las de ella con un marimacho), una descripción de
las costumbres de los motards, el recuerdo de un episodio
oscuro en el bosque. El mejor cuento de L'embolic del món
es para mi Música pop, una burla del esnobismo que
rodea la música independiente. Aquí Guixà toma una
sola idea (la historia de un sello que en seis años no publica
ni un disco) y la desarrolla en una única dirección. Todos
los ingredientes (las reflexiones sobre la belleza moderna, el concierto
en Zeleste y el premio de Rock de Lux) están en función
de esa idea central. De los relatos de Guixà, es el más
contenido y el más inteligible, el más intencionado y el
menos misterioso. El mundo puede estar todo lo embrollado que se quiera
pero el cuento es un concentrado cristalino, una trama que nos mantiene
en vilo, un estilete que surca la memoria.
Pere Guixà es uno de nuestros mejores autores. Ya es hora de que
la gente lo sepa. Si yo fuera J. V. Foix o Just Cabot, entre cuento y
cuento le propondría escribir también artículos,
crónicas, reportajes. Para que una parte de esa imaginación
y ese talento se ponga al servicio de la comunicación con los lectores.
¿Por qué no?
Article aparegut a El Periódico
el 10/05/01, a cura de Estanislau Vidal-Folch
"La vida és una sèrie d'ombres mudables de les quals
mai arribem a tenir cap certesa", diu un personatge al primer conte
d'Alies Barcelona. La literatura de Pere Guixà capta aquests moments
de transició entre la llibertat, la pèrdua, l'abandó
i la supeditació a un ordre determinat, per precari que sigui,
que fan possibles tant aquestes sensacions com els comportaments que hi
són correlatius. Ja al seu recull anterior, ara fa dos anys, amb
L'examen de l'autodidacte, celebràvem l'aparició d'un nou
autor que sabia ficar el lector en les zones on es recerca el sentit de
les coses. El que es deia aleshores es podria repetir ara. Si de cas,
ara caldria insistir-hi més fort, per raons circumstancials: entre
tantes novetats, moltes d'elles emparades pel màrqueting dels premis,
notícies remarcables corren el risc de quedar ofegades.Guixà,
amb aquest llibre, es confirma com a autor, amb la solvència dels
10 contes anteriors i dels 13 d'ara, amb la seva capacitat de descobrir
vida allà on altres només hi veurien rutina, gràcies
a la seva capacitat d'observació, les lectures i la reflexió
d'una manera de narrar particular. La capacitat d'observació es
mostra en petits detalls, quan descriu, per exemple, el significat d'un
gest o d'una mirada. Les lectures traspuen en la profunditat, la seguretat
i la densitat de la prosa. La reflexió, enmig de l'artifici, malda
per servir-nos retalls de veritat.
Hi ha en aquest recull assumptes de l'anterior: enmig d'un estrany ambient
turístic, ens torna a fer un còctel amb els mons del que
hi és client i del que hi és operari; els edificis continuen
tenint un poder molt evocador; les feines són experiències
a termini i se'n dedueix una consciència individual personal enmig
del teixit de la relació de grup. Apareixen nous assumptes: un
acostament al món dels catòlics de les comunitats de base,
per exemple, on es torna a reflexionar, com en altres contes, sobre què
suposa pertànyer a una comunitat. I reincidències sobre
la vida de la família, amb la mort de fons o el món de la
minyona fent-hi companyia i, també, dins el marc d'una ciutat,
Barcelona, que es buida a l'estiu omplint el lector d'interrogants.
Article publicat
a La Vanguardia el 29/06/01
Tedio vital, exaltación
romántica
Decía Ethan Canin en una entrevista
reciente que escribir una novela es como conducir un vehículo en
medio de la noche. Uno avanza rodeado de una bruma que le impide ver nada
más allá de la cortísima luz que proyectan los faros.
Aun en esas condiciones es factible encontrar el camino y seguir adelante.
Cuando no hay elipsis y el narrador no se guarda para el final una sorpresa,
la narrativa es cuestión de fe. Pere Guixà (Barcelona, 1973)
crea los personajes y los inscribe en una situación novelesca,
despreciando el artificio. La estructura no está a la vista, el
lector se sumerge en el clima opresivo que crean historias y ambientes,
con pocas luces. Si la extrañeza se apodera de la vida cotidiana,
los jóvenes y adolescentes que protagonizan los cuentos de Guixà
se dejan arrastrar sin objetivo, deambulan por una Barcelona oscura y
muy creíble. Otros se sumergen en imágenes paranoicas en
el que el principio de realidad se agota y dimite. Atención a los
ambientes presurizados. Un hospital, una calle con una fiesta vistos como
en sueños, a distancia, el laboratorio donde un grupo de excéntricos
se prestan a experimentar los efectos del magnetismo sobre su cuerpo.
Àlies Barcelona (el segundo libro de Pere Guixà en poco
más de un año) abre nuevos caminos. Un cuento que utiliza
un pretexto de historia literaria para volver a contar el desapego a la
vida y el romanticismo de sus personajes, una fantasía sobre las
fantasías de Dalí. "Zona d'espera" contrapone
a un arquitecto, el jefe de obras y los mirones que contemplan la construcción
(pero desprecian la obra una vez terminada), para sacar -cosa rara- una
moral. Pere Guixà es una voz consolidada de la literatura en catalán.
Ahora sólo le falta conseguir ese punto de equilibrio entre lo
artístico y lo comercial del que también hablaba Ethan Canin.
Links
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|