|
|||||||
Ramon Solsona (Barcelona, 1950). El 1972 es va llicenciar en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona, i va exercir com a professor en algun centre privat i en els instituts Isaac Albéniz i Bernat Metge, fins a l'any 1992, en què va demanar l'excedència per a poder-se dedicar més plenament a l'ofici d'escriure. Tanmateix, sempre s'ha mostrat especialment preocupat pel món educatiu i n'ha reivindicat la dignificació; al cap i a la fi, si l'educació implica fer reflexionar i estimular l'esperit crític, la dedicació a la literatura i al món periodístic no és més que una altra manera de fer plantejaments pedagògics, tanoberts com es vulgui. Fer de professor de literatura el va obligar a fer un aprenentatge a fons d'allò que havia de transmetre a classe. I llegint Galdós, Clarín, Oller, Flaubert, Stendhal... va descobrir les possibilitats que li oferia el gènere novel·lístic. A més dels grans autors del xix, també s'ha sentit atret per Faulkner, Joyce i prosistes catalans com Rodoreda, Bertrana, Ruyra, Pla, Sagarra i altres. En l'època de professor d'institut ja destacava per la seva facilitat de fer versos humorístics entre companys. Tanmateix, va començar la seva carrera literària quan el 1987 el van demanar per a fer poesies satíriques al suplement dominical de l'Avui, les quals signava amb el pseudònim de "Lo Gaite del Besòs" i, poc més tard, per a fer articles al Diari de Barcelona. Al diari Avui ha seguit col·laborant durant molts anys com a articulista i alguns dels seus articles han estat aplegats en els llibres Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995), com abans havien estat recollides les seves poesies satíriques en el llibre Sach de gemecs (1989). El 1992 va guanyar el primer concurs per a sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte d'Agència de viatges. Des de llavors ha estat coguionista de les telesèries Agència de viatges i Estació d'enllaç i del programa d'entreteniment Dos és massa, espais emesos per TV3. Des de 1995 és un dels escriptors que escriuen i llegeixen l'espai Contraportada dins del programa El Matí de Catalunya Ràdio. És també autor de la lletra del "Cant del centenari del FC Barcelona" (1998), al qual ha posat música Antoni Ros Marbà. A part de les seves excel.lents col·laboracions en els diversos mitjans de comunicació social, durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta va començar a escriure prosa de ficció. Des d'aleshores ha publicat quatrellibres de creació, tres novel·les i un llibre de contes. No són gaires, perquè a Ramon Solsona no li interessa laproducció a qualsevol preu, sinó que li agrada pensar béquè vol dir, planejar-ho de manera meticulosa, retocar allò que ha escrit, treballar a fons la part del llenguatge... i això necessita el seu temps.La seva primera novel·la, Figures de calidoscopi, va ser presentada al Premi Prudenci Bertrana de 198, però el jurat d'aquell any, amb poca visió literària, vadeclarar el premi desert. Quan va ser publicada (1989), va sorprendre per la seva maduresa narrativa, per la combinació de registres i per la prosa treballada, coses no gaire habituals en primeres publicacions. L'obra es vatraduir al castellà. Llibreta de vacances (1991), el seu segon llibre, és totalment diferent del primer. Aquí experimenta les possibilitats del conte o de les narracions breus, gènere que exigeix plantejaments molt concrets. A més, és un llibre escrit en clau d'humor, i la ironia es fa present encada un dels onze relats i, encara més, en la guia de lectura. Amb l'aparició de Les hores detingudes (1993), la crítica va saludar la confirmació dels seus dots denarrador a través de plantejaments novel.lístics complexos. L'obra va obtenir els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or, i ha estat traduïda al castellà i al francès. A DG (1998) reprèn en part els seus inicis satírics, però ara amb una obra de gran ambició, que intenta reflectir la societat catalana del moment, on es torna a demostrar que Ramon Solsona no és escriptor d'un sol registre, sinó que és capaç de fer ben fetes les coses més variades. L'abril de 1994 va ser l'Escriptor del Mes, figura promoguda per la Institució de les Lletres Catalanes. Cal remarcar, també, que és coordinador de l'assignatura Tècniques d'Expressió Oral i Escrita a la Universitat Oberta de Catalunya i, per tal de treballar els continguts d'aquesta assignatura, ha publicat unes guies per a l'aprenentatge, conjuntament amb Montserrat Morera. La seva darrera novel·la publicada és No tornarem mai més (1999). Figures de calidoscopi DG DG són les sigles DG, en argot real del llenguatge de l'Administració, volen dir director o directora general. Explica les gestes de Maruja Ruiz, una dona d'un barri obrer que mentre està removent cel i terra per tal que el seu marit, víctima d'una reestructuració de plantilla, tingui una feina, coincideix en un programa de ràdio amb el conseller de Felicitat Social, el qual li proposa sobtadament ser directora general de Felicitats Diverses. A partir d'aquell moment s'entra en una allau de divertidíssimes "bogeries": l'eròtica del poder, la poca feina de la protagonista, els dinars de feina, l'assistència a congressos i, sobretot, l'aprenentatge que ha de fer de com cal comportar-se, parlar i pensar en el seu càrrec. No cal dir que Maruja Ruiz serà una peça que hi sobra dins l'Administració i que haurà de tornar a casa seva, amb la qual cosa recuperarà el seu marit, que havia fugit amb una líder sindicalista. La història no és més que un enginyós muntatge per tal de fer una sàtira de la societat i la maquinària administrativa catalanes. Per això, la veritable gràcia de la novel·la rau en les múltiples i variades situacions que es descriuen. És una sàtira social i política sobre la Catalunya actual i, sobretot, sobre el món de l'Administració catalana. Lautor posa en pràctica en forma de llibre el que hauria de ser el sa costum de riure'ns-en de nosaltres mateixos. No només el que s'ha anomenat "pujolisme", com a ideologia dominant en la Catalunya dels darrers anys, sinó certs clixés finiseculars de catalanitat, l'Espanya dels darrers anys, el món sindical i tot allò que pot ser parodiable és aprofitat per l'autor per a fer un retrat mordaç, proper a l'esperpent, però amb molt bon humor, fins al punt que algunes escenes arriben a provocar la hilaritat del lector. És una novel·la satírica sobre la política i l'Administració catalanes. Hi queden retratats alguns consellers. Aquí ens en riem de Madrid; Solsona, convençut que no hi ha res sagrat, es riu del sistema de govern, les carències i els vicis de Catalunya. Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 6 per Josep Vicent Cabrera i Rovira Una despietada farsa dels nostres dies Com diu el revers, aquesta novel·la es caracteritza per ésser «una despietada farsa dels nostres dies, un disbarat». I realment ho és. Tan disbaratada que el lector es veu soterrat per tanta bogeria i acaba perdut per les més de dues-centes pàgines del llibre. L’obra es basteix sobre idees prou encertades: el tema (que una antropòloga americana escriga la tesi doctoral sobre un llibre de l’any 96 escrit per un tal «Ramon Muntaner»); l’ús d’elements com les notes a peu de pàgina per als comentaris de l’americana...; l’ús també del narrador, el cronista reial Muntaner que decideix fer una crònica dels nostres dies. El llibre s’apunta a la moda del políticament correcte adaptant-la als esquemes de Catalunya: satiritza tot el món polític nacionalista català (les subvencions als llibres en català, els gorrers polítics, el paper de les conselleries), les lluites de partits i sindicats (guanyar- se adeptes, la ineficàcia i el profit electoral), el consumisme eixelebrat (marques de productes, el culte al cos), en definitiva, tot. Tanmateix, la tensió i el joc del narrador es dilueixen al final per la multitud de tocs, referències, complicitats cap al lector, el qual se’n veu saturat i hi esdevé insensible. A més, aquesta contemplació del melic català obliga a una part del públic (el no català) a saber i conéixer tot el que passa al voltant de Catalunya per desxifrar i copsar el cabdal d’informació que hem esmentat abans. No és un retret, sinó un punt fonamental perquè l’obra es comprenga millor. Pel que fa a les sensacions que provoca a mesura que es llig el llibre, en moltes ocasions sembla una història feta per un parell d’estudiants d’institut que s’han reunit per escriure un bon cabàs de poca-soltades. Es basa un un humor força fàcil i que empra elements peribles, amb referències que en pocs anys deixaran de tenir vigència i perdran la connotació. És força divertit el fet que una americana es digne a realitzar una tesi sobre el món català, establint-hi un paral·lelisme amb les cultures indoamericanes, en perill d’extinció. Aquesta estudiosa, a voltes, cau en errors de concepció i culturals, fruit de la desinformació i de la poca coneixença del país i de la cultura catalanes. Però, malgrat que l’antropòloga americana (l’autor) fa bé aquest paper deixant anotats els elements que «han perdut significat» i que «necessiten » d’ésser explicats, se’n deixa uns altres que tal volta són més vitals o que, per continuar la broma fàcil, són sobrers. Ens trobem al davant d’un llibre força punyent amb tothom, que no deixa gairebé viu cap element de la societat catalana. però que es perd al final i deslluïx prou el que s’havia aconseguit; no és una obra literària en si ja que el mateix narrador ho diu: «Em sorprén que el meu nom consti als llibres de literatura (...) al costat de poetes i comediants (...) car jo no sóc un engalipador, ans un esclau fervorós de la veritat». Doncs, això. Entrevista a Ramon Solsona, publicada al diari Avui el 23/12/99 per Lourdes Domínguez L.D. No tornarem mai més recupera
un tema que ja va tractar a Figures de calidoscopi i a Les hores
detingudes': el del pas del temps. És un tema que l'obsessiona? Article publicat al diari Avui el 06/01/00 per Joan Josep Isern
Article publicat al diari Avui el 06/01/00 per Jordi Llavina Sembla gairebé impossible: escriure una història emocionant amb la mili com a teló de fons. El teló dacer, que molt sovint simposa a la caracterització dels números, soldats amb el cap ple de pardals i descopetades gasoses. Doncs Solsona ho aconsegueix. De retop, demostra que no necessàriament qualsevol temps passat va ser millor; i, sobretot, que val la pena cremar etapes i no suggerir revivals de moments de confraternització auspiciats (i generats, sobretot) per la defensa de la pàtria i lensinistrament en les arts de la guerra. O, més aviat, de la vilesa, labjecció i el puterío. Dramatis personae: nou soldats de milícies que han passat tres estius a Castillejos. (Ara, el nom sona a bulevard radiofònic, però no fa pas gaires anys encara feia posar la pell de gallina, sobretot als que hi van haver de matar tantes hores ingrates de la joventut, baquetejats per lestament militar, vilipendiats per la justícia militar, que representa tant a la justícia universal com la música militar a la música. Como puta por rastrojo). Completen la foto de grup un comandant chusquero, el Perles; i un capità amb certes vel·leïtats líriques i aficions humanístiques (estudia història, sha dexaminar de materialisme històric), el qual abandonarà, fastiguejat dels militars, la disciplina castrense per fer-se regidor del PP per la província de Lleó (manda güevos, que diria el seu superior al Congrés: un cas homologable, en molts aspectes, al del nostre capità Társilo Torregonzalo). És lestiu del 1970, amb tantes coses per estrenar, encara. Els soldats es conjuren per trobar-se la nit de Cap dAny del 2000 a làrid, i erm, i eixorc paratge de la Mussara per tal descenificar-hi, plegats, lentrada al nou mil·lenni. Solsona posa en solfa un artefacte formal diabòlic: la novel·la sestructura en dues parts, les peripècies marcials i esperpèntiques del 70 (el passat), duna banda, i la trista resolució de la primera nit, fosca i llòbrega com una comprovació decebedora, del 2000 (el present). La primera és força més llarga, substanciosa i caricaturesca (un retrat naturalista, en definitiva) com totes les bones històries de mili. Gira a lentorn dun fet fortuït: el comandante Álvaro Labuén, el Perles, passa revista a la companyia i fa la broma, a un dels soldats encarcarats en un firmes paralític, de disparar-li a la cara. Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas, a la qual declaració contesta el pollençà Casartells, es Filòsof, amb un carregament admirable dimprudència,: Pues son perlas, mi comandante. La facècia acaba, uns soldats més enllà, amb el Perles esterracat per un fusell que ha tronat i que ha engegat la bala a parir, barranc avall. La culata, però, ha fet de les seves: El retruc li havia percudit fortament lestómac, molt poc per sobre ostres del repòs encalçotat de les perles. Aquest fet és narrat des de tres punts de vista diferents: el dun soldat, el del capità (que exemplifica la cara amable i, fins a un cert punt, impol·luta de lexèrcit; en contraposició a la figura del comandant, patètica per partida doble) i, finalment, el del mateix comandant, el Perles (que il·lustra tots els vicis i desmesures dun estament amb lleis pròpies; home borratxo i despòtic, caracteritzat amb lesplèndid recurs duns peus torturats que li sagnen cada dos per tres: màrtirs duna treballosa marxa contra el comunisme, el separatisme i el judeomasonisme. Mi deber es extirpar el cáncer de cuajo antes de que emponzoñe el aire que respiramos). Si la primera part resol la infructuosa vida de caserna i tenda de campanya a partir de la tècnica del contrapunt, també la segona es valdrà daquest recurs, per bé que duna manera més difusa, més velada, i sempre en relació amb la primera part. Els personatges que han darribar al 2000 no són producte de la contingència, disfressada de camuflatge, dels estius passats a Los Castillejos. Un dels pocs que es presenten a la cita acordada trenta anys abans diu que lany 2000 no li duia el futur sinó que li representava el passat. Era prou clar que la trobada extemporània com la incertesa dun nou mil·lenni que sembla que, finalment, sí que entrarà en vigor havia dacabar per força en fiasco. El tret per la culata. ¿Els jerseiuts i barbuts daleshores, ubi sunt? Ara és la posició (metges, professionals liberals) o la indigència (un dels nou acaba al carrer, embolicat amb cartrons, exercint la vidència). Tothom ha fet la seva, qui més qui menys ha anat fent la viu-viu. Les amistats estantisses contretes a la mili no poden tenir gaire continuïtat, neixen aviciades per lentorn, per lorganisme marcial mancat dentranyes. Ja ho diu el comandant, els ulls del qual per dir-ho a la manera de Shakespeare són perles ara: El cor dun militar és més inútil que el cony duna monja En aquest desenllaç esclatant, de gran narrador, hi ha lautèntica mesura duna novel·la magnífica, que ens torna al Solsona daquelles dues altres perles (disculpin) titulades Figures de calidoscopi i Les hores detingudes. http://www.partal.com/aelc/autors/solsonar/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Traduccions. E-mail
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|