Biografia
Rosa
Regàs (Barcelona, 1933). Ben aviat es va haver d'exiliar a França.
La primera llengua que va aprendre a parlar va ser, doncs, el francès,
mentre que el coneixement del castellà i el català no el
va tenir fins als sis anys. Després de llicenciar-se en filosofia
i lletres a la Universitat de Barcelona, va treballar a l'editorial Seix
Barral durant sis anys. El 1970, però, funda les seves pròpies
editorials: La Gaya Ciencia, des d'on publicava tant novetats literàries
com ara llibres de política, economia, filosofia i arquitectura,
i Ediciones Bausán, dedicada a la literatura infantil. Va ser traductora
free lance a les NacionsUnides, i va treballar a Ginebra, Nova
York, Nairobi, Washington, París... Després, va ocupar el
càrrec de directora de l'Ateneo Americano de la Casa de América
de Madrid fins que va dimitir l'any 1998. El seu primer recull de contes,
Ginebra (1989) el va publicar relativament tard, als 55 anys, un
cop tenia els fills crescuts i havia abandonat la seva activitat editorial.
Va debutar en el món de la novel·la amb Memoria de Almator
(1991), un recorregut pel record d'una dona que torna a la masia dels
seus avis mig abandonada. El 1994, aconseguia el premi Nadal amb Azul
i, a partir d'aquest moment, Rosa Regàs treu com a mínim
un llibre per any: Canciones de amor y batalla (1995), Viaje
a la luz del Cham (1995), Pobre corazón (1996), Desde
el mar (1997), Más canciones (1997), Sangre de mi
sangre (1998), Sombras nada más (1999) i, final-ment,
Luna lunera (1999). La seva obra abraça, doncs, un camp
molt ampli: des de reculls de narracions a obres biogràfiques,
novel·les, llibres de viatges, reculls d'articles periodístics...
A més a més, ha publicat en diverses antologies de contes
i col·labora en diaris, programes de ràdio i revistes de
viatges i d'opinió.
Obra
"Un
cuento de Navidad" dins Barcelona, un dia
Luna,
lunera
Luna
lunera narra la infància d'Elías,
Pía, Anna i Alexis, quatre germans fills de pares republicans exiliats
acausa de la Guerra Civil. Reclamats pel seu avi franquista, els quatre
néts es veuran obligats a conviure amb l'autoritarisme del seu
avi, un burgès català que descarrega a sobre d'ells la fúria
que sent perquè s'ha hagut de fer feixista, traint les seves creences.
El llibre comença quan els néts ja adults coincideixen de
nou a la casa de l'avi moribund. A partir d'aquest moment, Luna lunera
rememora la dura infància dels quatre nens, que viuen ambel
temor constant de ser les víctimes d'un dels atacs colèrics
del seu avi. Aquest darrer fa pagar als seus néts el dolor que
li han provocat els seus fills republicans, i per això els priva
de la il·lusió del Nadal, els castiga enviant-los al correcional,
només els permet veure la seva pròpia mare un cop al mes,
no mostra mai ni un bri de tendresa envers ells... Però més
enllà de les experiències d'Elías, Pía, Anna
i Alexis, Luna lunera esdevé un fresc de la Catalunyadels
anys 40, un país dividit entre vencedors que imposen el seu fanatisme
i vençuts que pateixen la seva actitud autoritària i dictatorial.
La novel·la reflecteix l'aliança entre la burgesia catalana
franquista i l'Església (una aliança opressora, classista
i asfixiant que vol imposar el fonamentalisme religiós i patriòtic)
i denuncia el passat feixista de part de la burgesia catalana que, reconvertida
al nacionalisme, va voler negar la seva adhesió al règim.
Plena d'elements que s'endevinen autobiogràfics, Luna lunera
combina l'intimisme amb el document social al voltant d'una història
familiar terrible, que anem coneixent de forma progressiva a través
de les converses dels nens amb el cor de dones del servei de la casa,
del safareig que fan aquestes dones escoltat d'amagat, o dels records
dels quatre germans
Documentació
Entrevista
publicada al diari "Avui" el 07/11/02 per David Castillo
Rosa Regàs: "M'agrada deixar testimoni i donar veu als que
no en tenen"
No ens sobta
als que seguim la seva trajectòria el caràcter insubmís
i contestatari de Rosa Regàs (Barcelona, 1933). Tampoc no sobta
que sempre toqui de peus a terra i que digui les coses com les veu dins
d'un comportament estètic i ètic ben lluny de la hipocresia
i la diplomàcia que caracteritzen aquest país. A través
de l'èxit de la seva obra narrativa a partir d'Azul (premi
Nadal 1994), Luna lunera (premi Ciutat de Barcelona 1999) i de
La cançó de Dorotea (premi Planeta 2001), Regàs
ha traçat una mena d'història quotidiana que expliquen les
inquietuds, les preocupacions i, també, les alegries d'una generació,
que no és només el clixé de la gauche divine, el
glamur de la burgesia il·lustrada barcelonina que lluitava contra
la caspa franquista. Regàs ha estat un personatge en ella mateixa,
polifacètica, editora en els temps de la Gaia Ciencia d'autors
fonamenals com ara García Calvo, Juan Benet i Félix de Azúa.
Ara, en les seves intervencions radiofòniques denuncia les desigualtats,
els desgavells ecològics, la cobdícia, l'abús del
poder i les relacions ben perilloses entre el poder polític, l'econòmic
i el religiós. Incita i provoca. No diu el que diuen la majoria.
D.C. Per un món millor sorgeix dels programes amb Josep
Cuní a Ona Catalana i a la COM. En els seus articles reflexiona
sobre la vida quotidiana sempre a partir de l'òptica dels més
necessitats, dels que no tenen veu, una mica el que hauria de ser l'obsessió
de l'esquerra que s'ha diluït...
R.R. Jo crec que són coses que s'han de dir i, si no ho diu l'esquerra,
els que tenim oportunitat d'accedir als mitjans de comunicació
ho hem de fer. Un cas escandalós seria el de Palestina, en què
els socialistes han callat perquè tenien a Shimon Peres, un dels
covards més grans de la història, que ha estat capaç
de mantenir-se assegut al costat d'un assassí com Ariel Sharon.
Això el que provoca és la decepció de la gent davant
els partits i busca formes alternatives de participació ciutadana.
Abans hi havia les associacions de veïns i ara els moviments antiglobalització
uneixen tots aquests descontents.
D.C. No té la sensació que tornen els franquistes?
R.R. Ho trobo normal perquè la gent del poder actual tots són
fills o néts dels ministres i de les autoritats franquistes. És
normal que no hagin condemnat mai el franquisme perquè l'han viscut
a casa.
D.C. El PP és una mena de coalició entre gent descendent
del règim i excomunistes reciclats ansiosos de poder.
R.R. Un cas clar és el de la metamorfosi de Josep Piqué.
A més de la seva evolució de comunista a popular passant
per Convergència té una biografia empresarial mai no aclarida
perquè les autoritats judicials van desautoritzar i arxivar les
investigacions. Ara resulta que és el candidat a president de la
Generalitat. Mentre no es demostri el contrari serà el senyor del
pelotazo, l'únic que pot aclarir on van anar els milions que van
desparèixer i el que va signar davant notari la venda d'Ercros.
Em costa entendre que un personatge així pugui ser presentat com
a candidat, que tingui una impunitat total en la seva vida política
i empresarial. Crec que la gent del PP a Catalunya el mínim que
podrien demanar és tenir al capdavant una persona menys tèrbola.
D.C. Als seus articles també denuncia l'endogàmia entre
el poder polític i les empreses multinacionals.
R.R. El que afirmo és que totes les brutalitats que s'estan fent
no es podrien fer sense la connivència dels partits polítics.
Tot l'escàndol de les subvencions que ha afectat diferents comunitats
autònomes, partits i organitzacions empresarials i sindicals ha
passat perquè s'ha fet els ulls grossos. Jo he parlat amb organismes
que reben subvencions que m'han explicat que el control és rigorós.
Per tant, que el senyor Duran i Lleida digui que no sabia res em sembla
increïble. Si ell no sabia res hauria de dimitir per com està
de poc informat sobre el que passa al seu voltant. És segur que
ho sabia, ho sabien tots, ho sap tothom. El que ha passat amb l'enverinament
de les aigües pels purins hauria d'afectar el govern. Tots els pous
de l'Empordà i d'Osona estan enverinats. No ho sabia el govern
de la Generalitat? No ho sabia? Esclar que ho sabia. Després diuen:
"Fem país" mentre ells van desfent el país, la
terra, els rius, el mar... L'única cosa que els importa es posar-se
la bandera catalana als calçotets i cridar "Visca Catalunya!,
visca Catalunya!".
D.C. També parla de l'Eix Transversal o del transvasament de
l'Ebre.
R.R. Tu has vist una cosa més horrorosa que l'Eix Transversal,
una punyalada a la naturalesa? Sabem que representarà el trasvassament
de l'Ebre? D'aquí a cinc anys, que Jordi Pujol ja no hi serà,
el Delta de l'Ebre haurà desaparegut. Només amb els embassaments,
l'efecte que ha produït en el riu és que l'aigua salada ja
hagi arribat a Tortosa. Amb el poc cabal que té el riu, amb l'aigua
que es portin ens quedarem definitivament sense Delta. Això no
importa, el que importa és tenir cotxes i autopistes. La gent hauria
de reflexionar sobre quin país ens estan fent els que manen. I
els partits polítics no es mullen. Molts ciutadans dubten perquè
saben que votaran un senyor que quan arribi al poder provocarà
els mateixos desastres.
D.C. Sembla que per beneficiar un sector determinat, com pot ser l'agricultura
del sud, es perjudiqui l'interès general.
R.R. No només per l'agricultura sinó també per instal·lar
camps de golf a Alacant. Seria més factible crear plantes dessalinitzadores
o promoure l'estalvi d'aigua que no aquestes obres faraòniques.
Les obres, però, donaran uns beneficis a les empreses i, com tothom
sap, les empreses atorguen les seves comissions. L'interès general
només interessa als polítics quan s'acosten èpoques
d'eleccions. Amb el Pla Hidrològic Nacional ni tan sols ha quedat
clara la posició del Partit Socialista, a excepció del president
de l'Aragó, que té una opinió en contra ben clara.
D.C. Per fer una nova pista de l'aeroport del Prat no dubten a destruir
el delta del Llobregat i els aqüífers, amb la benedicció
de l'alcalde, que és comunista i que es defineix com a ecosocialista.
R.R. A tots ells se'ls en refot. És comunista però li importa
més el que representarà això econòmicament.
Vés a saber el que haurà pactat. El que provoquen és
una brutal desesperança. Després diuen que estem en un país
adormit, però hi ha molta gent que s'adorm perquè veuen
que no hi ha res a fer.
D.C. Un altre dels seus camps de batalla és l'Església,
el suport econòmic que rep de l'Estat o el paper de l'Opus.
R.R. Per què dimonis nosaltres hem de pagar a l'Església
catòlica si el nostre país és laic segons la Constitució?
A més, l'Església catòlica es permet influir en la
manera de fer de gran part d'un país que s'ha allunyat d'ella.
Un altre dels camps de batalla és l'actuació decididament
contrària a la meva manera d'entendre l'Evangeli. L'Església
realment no ha fet autocrítica, no ha valorat la seva relació
estretíssima amb la pitjor època del franquisme, a la postguerra,
en què hi va haver més de cinquanta mil morts afusellats,
la majoria van ser denunciats des de les parròquies. Ni han fet
autocrítica, ni la faran. S'han dedicat a beatificar els que havien
mort del seu bàndol i a oblidar tots els que havien denunciat.
A més, ara canonitzen un personatge com Escrivá de Balaguer,
que era un franquista convençut i un admirador de Pinochet. Vull
pensar que els pobres catòlics ho deuen estar passant fatal.
D.C. Per què el catolicisme que té una presència
testimonial dins la societat té una influència tan directa
en el poder polític?
R.R. Perquè són molt rics i perquè sempre intenten
controlar el poder. Si t'hi fixes, tota la gent del poder són catòlics
aferrissats, tots defensen l'Església catòlica.
D.C. També es mostra especialment sensible al feminisme.
R.R. Quan una dona és assassinada per un home sembla que sigui
una cosa de les dones, com la regla o anar-se'n a comprar roba interior.
Només els homes compromesos són els que surten al carrer
per defensar el paper de la dona o per deixar testimoni de les desigualtats.
Un atac domèstic sempre queda com un incident més de violència,
gairebé ja no és ni notícia. És com si es
descobrís que aquí hi ha bosses d'esclavitud. No s'interpretaria
com un problema dels esclaus sinó del conjunt de la societat. Per
aquest motiu no em cansaré de denunciar aquest estat de coses.
Si hi ha un injustícia la societat l'ha d'assumir sense distincions
de sexe. El cas arriba fins a l'extrem de les denúncies a la policia.
Quantes dones han estat assassinades pels seus marits després d'infinitat
de denúncies? Els jutges són massa sovint benevolents amb
els que ataquen. El govern que tenim en vuit anys ha estat incapaç
de fer una llei efectiva contra la violència domèstica i
quan els socialistes han presentat un projecte se l'han carregat. Si comparem
les morts provocades pel terrorisme d'ETA amb les de violència
domèstica, el resultat demostra que el problema és molt
greu. La nostra societat és masclista, però és masclista
per culpa dels homes i de les dones, que transmeten aquesta escala de
valors en l'educació.
D.C. No és aquesta una societat que sempre penalitza el més
feble?
R.R. En el cas del racisme es veu clarament. La gent és racista
amb els àrabs que són pobres. Amb els rics no passa. Les
normes de la societat són les que afavoreixen les desigualtats,
des de la religió a l'educació. Pensem que l'Església
catòlica no reconeix que les dones tenen ànima fins al Concili
de Trento, que és del 1543. En cap de les tres grans religions,
cristiana, jueva i musulmana, les dones podem ser ministres de l'Església.
No és que a mi m'importi, però sí que dóna
una idea de la cultura que patim i de les normes de comportament. I encara
hem de suportar les declaracions del bisbe de València dient que
les dones ens hauríem de quedar a casa cuidant la família.
La dona no té dret a la llibertat econòmica, sexual ni social.
Segons el Papa, els maltractaments no són motiu d'anul·lació
matrimonial. A la majoria dels llocs de treball, les dones cobren menys
que els homes; i hi ha tantes dones que han de suportar que els toquin
el cul si no volen tenir problemes laborals...
D.C. Sempre es mostra contestatària, no perd la capacitat d'indignar-se?
R.R. Potser hi ha dies que estic més indignada que d'altres, però
crec en les solucions alternatives, sobretot si la via política
continua tan anodina i enganyadora com fins ara. Encara penso, però,
que hi ha fórmules que passen per la utilització de la política.
D.C. Ara fa un any guanyava el Planeta amb La cançó
de Dorotea, per què continua a la barricada periodística
quan ha tingut tant èxit amb les seves novel·les?
R.R. Una persona té molts aspectes. Sóc l'escriptora, la
mare de família o una aficionada a l'arquitectura i a la naturalesa.
M'agrada deixar testimoni i donar veu als que no en tenen. És el
que crec que és la meva obligació. Durant anys he estat
protestant, ara que tinc l'oportunitat de fer-ho públicament, no
hi vull renunciar. Qualsevol article que em demanin els mitjans de comunicació,
siguin de la tendència que siguin, el tindran. Mai he dit no a
cap diari. Si puc dir el que vull dir sempre dic que sí als mitjans.
D.C. Vostè va ser editora, no ha tingut temptacions de tornar-hi?
R.R. No. No hi tornaria per res del món. Ser editora és
una cosa molt complicada, que ja vaig fer. A més, actualment hi
ha molta més competència. Continuo tenint debilitat per
les petites editorials. Per aquest motiu, quan l'Ernest Folch em va demanar
el llibre li vaig dir de seguida que sí, perquè em fa molta
il·lusió publicar en un petit segell enmig d'aquest bosc
immens d'editors poderosos.
Article
publicat al diari ABC el 02/07/02 per Antonio Astorga
Regás: «En ficción lo importante no es repetir la
realidad, sino crear mundos»
La literatura
nos ha legado maravillosos ejemplos de paraísos literarios nunca
perdidos. Por ahí resopla la Yoknapatawpha, de William Faulkner;
respira la Comala, de Juan Rulfo; se erige la Vetusta de Leopoldo Alas
Clarín; resplandece en la imaginación la sierra Mágina
de Antonio Muñoz Molina; emerge el mítico Macondo de Gabriel
García Márquez y transita la Celama de Luis Mateo Díez.
Son espejos en el camino, geografías de la realidad, paisajes «almados»,
tránsitos interiores. Rosa Regás, apasionada lectora de
Joseph Conrad y conspicua relectora de Marcel Proust, rindió homenaje
ayer a los paraísos literarios en la conferencia inaugural. Antes
hablamos con ella:
La misión del escritor
-¿Qué son los paraísos literarios para un escritor?
-La misión de todo creador: crear un mundo propio. Porque en el
universo de la ficción, en la literatura, lo importante no es repetir
la realidad sino crear mundos propios, interiores, personales. Y una vez
ahí no importa que el escritor se salte todas las leyes de la naturaleza
habidas y por haber.
-¿Qué busca un escritor desde y en sus paraísos
literarios?
-Narrar una historia, olvidar el paso del tiempo, recuperar la memoria,
desde el paraíso de la infancia hasta los mundos más cercanos
que todo autor desea.
-¿Cree usted que la literatura es un paraíso recuperado?
-Sin duda. La literatura es un gran paraíso recuperado.
-¿Cómo es su paraíso o su mundo interior?
-Poco a poco voy describiendo mi paraíso porque uno tiene dentro
de sí un mundo que lleva dentro. Es un mundo de deseos, de apetencias,
de adioses... Y también de amores, de desamores, de todo lo que
hemos olvidado, de todo lo que seguimos reconstruyendo, de todo lo que
permanentemente estamos buscando.
Los «desconocidos»,
los otros
-¿Todo
escritor debe buscar paraísos literarios, perdidos, hallados, desencontrados
o tallados en el olvido, o tal vez en «los otros» que habitan
el interior de cada uno de nosotros?
-El escritor siempre está buscando esos paraísos. La literatura
es la creación de un mundo propio; si no, no hay ficción.
Algunos autores lo experimentan más que otros. Y le voy a dar algunos
nombres de escritores que a mí entusiasman, que para algunos serán
«desconocidos» y que han ido forjando una voz y un mundo propios.
Le cito, por poner sólo unos ejemplos, a Olga Guirau, Pedro Molina
Temboury, Alexis Díaz Pimienta, Jorge Franco... Todos ellos son
capaces de crear un mundo propio, basado en un mundo real que trascienden.
Article
publicat a Qué leer el desembre de 2001 a cura de Samuel
Picot
Regàs
de color rosa
R
De Rosa: Nació en 1933 en Barcelona, y allí
se licenció en Filosofía y Letras. Entre 1964 y 1970 fue
primero sercretaria y luego editora de Seix Barral , al enterarse por
medio de Luis y María Antonia Goytisolo de que en el sello necesitaban
a alguien. Tras una breve etapa en Edhasa, fundó la editorial Gaya
Ciencia, bajo cuya dirección publicó las primerizas obras
de Oriol Bohigas, Juan Benet, Javier Marías, Álvaro Pombo,
Eugenio Trías i Félix de Azúa, así com la
colección divulgativa Los Cuadernos de la Gaya Ciencia.
Entre 1973 y 1983 compaginó esta labor con la dirección
de la editorial infantil Basuán, también creada por ella.
Junta a Bohigas y Enric Satué, ideó la revista "Artquitectura
bis" en 1974. Después de un paréntesis como ayudante
de dirección cinematográfica, estuvo trabajando de traductora
para la Organización Mundial de la Salud de 1983 a 1994, lo que
la llevó a residir temporalmente en Ginebra, Nueva York, Washintong,
París y Nairobi, entre otras ciudades. Además de escribir
libros, colabaroa en publcaciones asdcritas al Grupo Correo y en El
Mundo, así coo en la Cadena Ser y en Ona Catalana. Des de
1994 ha formado parte de los jurados Príncipie de Asturias de las
Letras y de las Artes, Café Gijón de Novela, Nadal, Ciudad
de Novela y Cuentos Ciudad de Tudela. Ha declarado que disfruta d este
cometido porque estos comités constituyen el último reducto
donde se discute sobre literatura en vez de hacerlo sobre anticipos. Asismismo,
es secretaria del Premio Alfaguara de Novela des de su creación
en 1998 y estuvo frente del Ateneo Americano de la casa de América
entre 1944 y 1998.
O
De oro: Una cuestión monetaria ha hecho a Regàs
pasar a la historia de las letras españolas, porque se ha convertido
en la escritora de este país mejor retribuida por un solo premio
literario concedido a una sola obra (solo Cela se ha llevado con el Nobel
una bolsa más suculenta, aunque recordemos que este se concede
a toda una carrera y no a un título concreto). Y es que si dividimos
las 258 páginas de su última novela. La canción
de Dorotea, por los cien millones de pesetas que le ha reportado el
Planeta, nos sale aproximadamente a 3.875.000 pessetas el folio. Si cogemos
al azar una página cualquiera -la 140 que cuenta con 385 palabras-,
sacamos una substanciosa media de 10.640 peseas por vocablo. Además
la escritora se ha convertido en la primera y última depositaria
de tan mágica cifra, pues el año que viene los euros cambiarán
el panorama. Sin embargo la escritora no era nada ajena a los galardones,
ya que antes de haberse hecho con el Gordo sus tres novelas anteriores
habían conseguido un 66 por ciento de efectividad: la segunda,
Azul, le mereció el Nadal en 1994 y la tercera, Luna
lunera, el Ciutat de Barcelona en 1999. Como periodista también
ha sido reconocida con el Premio de Periodismo de Cadaqués a Víctor
Rahola en 1998 y con el Pica dEstats de Prensa de la Diputación
de Lérida en el 2000. Jura que jamás la han presionado para
que se presentara a un galardón.
S
De sangre: Regàs es madre de cinco hijos, fruto
de su matrimonio a los 19 años con Eduardo Omedes, de quien se
divorció cuando los dos mas pequeños (gemelos) alcanzaron
la mayoría de edad, pero con quién asegura mantener una
relación de amistad y admiración mútua. Amén
de bendecirla con once nietos, su extensa prole ha heredado su vena creativa,
si bien a través de una coincidente pasión por la fotografía.
Uno de sus hijos, Loris, ha ganado dos premios Goya como productor de
cortos. Residir en Madrid no le permite pasar mucho tiempo con los suyos,
pero cada verano intenta reunirlos en su casa de Llofriu (Baix Empordà).
En Sangre de mi sangre (Temas de Hoy), fusión de ensayo y testimonio
personl, hizo una encendida defensa de todos los modelos familiares posibles
a partir de sus propias experiencias con la maternidad.
A
De aficiones: El pasaporte de la escritora está
acribillado de estampaciones dada su proverbial pasión por coger
todos los aviones possibles. Hubo un tiempo en que incluso lo llevaba
siempre en el bolso por si las moscas. Regàs ha declarado que fue
Juan Benet quien le enseñó a viajar, práctica que
considera la única vía fiable hacia el autoconocimiento.
Guarda un especial recuerdo de su estancia en Siria, que le sirvió
de base para escribir Viaje a la luz del Cham. Llegó a participar
en campeonatos de gimnasia y optó más tarde por el esquí,
la navegación y el montañismo. Tampoco desdeña ninguna
oferta de montar a caballo y bañarse en ríos. En un artículo
de prensa cometó que su escapada de ensueño sería
una vuelta al mundo en globo.
R
De radiogafía: La autora de Azul es una mujer
de carácter, exigente, tozuda, apasionada e inquieta. Valora mucho
la soledad y defiende a ultranza su independencia. Se considera una persona
muy curiosa, lo que la ha conducido a exarcerbar su capacidad de observación.
Feminista y pacifista, es votante del PSOE y nunca ha ocultado sus simpatias
por Felipe González. Confiesa llorar con facilidad. Una lectura
reciente que le llegó a las entrañas fue El último
encuentro de Sándor Márái. Es muy crítica
con la televisión por su nulidad para ofrecer contenidos didácticos.
Por superstición, nunca habla de sus obras en curso y está
muy orgulloa de la abundancia de amantes que ha cosechado. La principal
queja que tiene contra su ritmo de vida actual es que le roba tiempo para
sí misma, dada su incorregible tendencia a pauntarse a todo lo
que le ofrecen.
E
De escribir: Aunque no se inicira en la escritura hasta
los 55 años respondiendo a un encargo de Carlos Trías, editor
de Destino, para ue hiciera un retrato de la ciudad de Ginebra, donde
residió un tiempo como trductora-, sostiene que desde perqueña
tenia claro que la pluma era lo suyo, pero que la vida la llevó
por otros derroteros. Su obsesión por escribir es tan intensa que
no se explica cómo poeden existir personas sin un mundo de ficción
hirviendo en su interior. Ella solo requiere concentración absoluta
y una mente despejada para ponerse manos a la obra, una necesidad vital
que define como fabular lo que uno ha vivido, imaginado o experimentado.
A los 22 años acabó una novela jamás publicada que
califica de horrorosa. Hubieron de pasar tres décadas
y media para que viera la luz su primera obra de ficción, Memorias
de Almator, por la que apostó Rafael Borràs antes incluso
de que estuviera terminada. Desde entonces, sin abandonar la novela (Azul,
Luna luera, La canción de Dorotea) se ha abierto a los más
variados géneros: relatos (Pobre corazón, Hi havia una vegada,
de Madrid... al cielo, estos dos últimos como editora), artículos
(Canciones de amor y de batalla, Más canciones), memorias
(Desde el mar, Sangre de mi sangre), viajes (Viaje a la luz
del Cham), sin olvidar dos curiosidades, el gastronómico La
cuina de lAmpurdanet y el fotográfico España: Una
nueva mirada.
G
De gauche divine: En la Barcelona de
1959 era la única mujer casada (y con dos hijos) que se atrevió
a pasar por la universidad, abriendo un camino por el que luego pasaron
muchas. Para rosa Regàs la institución familiar nunca
fue un obstáculo para hacer lo que le placiera. Al acabar la carrera
de Filosofía i Letras, tenía cinco retoños a su cargo,
y cuando los benjamines cumplieron 6 meses, ya se encontraba trabajando
fuera de casa. Si la noche barcelonesa guarda archivos históricos
de sus más revoltosos pobladores, Regàs debe tener unos
cuantos expedientes abiertos en el período comprendido entre mediados
de los 60 y principios de los 70. Junto a Oriol Bohigas, Carlos Barral,
Jaime Gil de Biedma, José María Valverde, los hermanos Goytisolo
y Gabriel Ferrater, entre muchos otros, intentó rasgar el grisáceo
manto de franquismo a base de largas conversaciones espoleadas por generosas
dosis de alcohol y nicotina. Consciente de poseer unas piernas espléndidad,
potenciaba sus encantos con minifaldas que quitaban el hipo a sus compañeros
de correrías, que solían cantarle jocosos Rosa Regàs,
que buena que estás. Su hermano Oriol Regàs fue además
el fundador de la mítica boîte barcelonesa Boccaccio, puto
de encuentro obligado de la gauche divine, conformada por artistas, escritores
y gente guapa, convencidos de su capacidad para modernizar el país.
Aunque la escritora ha reconocido que eran niños que eran niños
bien jugando a ser de izquierdas y cambiar el mundo desde la comodidad
de sofás tapizados de rojo, considera que se los debe excusar,
dado que albergaban propósitos nobles que estaban seguros de poder
cumplir.
A
De anécdotas: a) entre los 3 y los 6 años
de edad fue educada en un colegio nudista del sur de Francia, experiencia
que le dejó de por vida una afición por practicar en nudismo
siempre que la ocasión lo permite; b) el Consejo de Administración
de Edhasa la vetó a principis de los años 70 por llevar
pantalones; c) Clama a los quatro vientos que está en la lista
negra de El País desde que decidieron no publicarle
un artículo sobre el espinoso tema de los abusos sexuales en el
monsterio de Montserrat; d) pertenecer a una familia catalana de toda
la vida no ha inculcado en la escritora sentimientos nacionalistas,
pues ha llegado a tildar de fascistas algunas actuaciones del Gobierno
de la Generalitat. A este respecto es significativa su adscripción
a la asociación Foro Babel, que hizo de la defensa a ultrnaza de
los derechos de los castellano-hablantes residentes en Cataluña
una de sus más controvertidas puntas de lanza -por otro lado, asegura
que prefiere vivir en madrid que en Barcelona, porque en la primera le
salen ofertas, mientras que en la segunda se la ningunea-; e) aunque suele
comer con mucha frecuencia fuera de casa y no le gusa especilamente cocinar,
tiene tres especialidades muy particulares: el pollo con salsa de soja,
el cerdo con mermelada de cerezas y las verduras al champán; f)
si bien su dimisión como directora del Ateneo Americano de la Casa
de América la achacó al agotamiento y a que sus demandas
de refuerzos caían en saco roto, también contribuyó
en buena medida a que acabara harta por el entrometimiento de que era
objeto por parte de políticos del Partido Popular.
S
De sufrimiento: Por mucho que la lectura del presente reportaje
pueda dar la impresión de que la vida siempre le ha sonreído
a Rosa Regàs, la escritora padeció una infancia que ni Oliver
Twist hubise querido intercambiar. Hija de republicanos pudientes, pasó
unos años exiliada en suelo francès. Sus padres perdieron
la custodia de sus retoños al divorciarse, por lo que Rosa, junto
a sus hermanos Georgina, Xavier i Oriol, pasaron a estar debajo l tutela
de su abuelo paterno en Barcelona. Este, un miembro de la burguesía
catalana que decidió pactar con Franco, se reveló como un
tirano ultracatóloco que los encerró en un internado, donde
tuvieron que cargar con el estigma de tenr unos progenitores pecadores.
En casa fueron objeto de malos tratos y de una severísima educación
religiosa, y se le sprohibía acudir a fiestas y jugar con otros
niños. Esta pesadilla quedó refeljada en la novela Luna
lunera, que su autora considera la obra más importante de su
carrera, ya que la dramática historia que recoge la había
llevado muy dento suyo a lo largo de tosa sus existencia.
Entrevista
apareguda al El País, el 07/0/11/01, per José
Andrés Rojo
Desde ayer,
las novelas ganadoras del último Premio Planeta están en
los escaparates de las librerías. De la que obtuvo el galardón,
La canción de Dorotea, de Rosa Regàs, se han tirado 210.000
ejemplares. De la finalista, Lo que está en mi corazón,
de Marcela Serrano, 85.000. El pasado 18 de octubre se hicieron públicos
en Barcelona los nombres de las vencedoras de la 50» edición del
premio con mayor proyección comercial de España. Hoy, a
las 20 horas, en el Círculo de Bellas Artes de Madrid, Concha García
Campoy conversará con las ganadoras, y se volverá a celebrar
un premio que cumple medio siglo de vida, que reparte muchos millones
y dispara el número de lectores del escritor que lo gana.
Rosa Regàs (Barcelona, 1933) ganó los cien millones del
premio (antes de Hacienda) con una historia que narra los vericuetos de
un 'amor oscuro', en palabras de la escritora. Una profesora de Biología
que da clases en una universidad madrileña contrata a una mujer
para que cuide de su padre enfermo en una casa de campo de Cataluña.
El padre muere, la mujer se queda como guardesa. Y entonces las cosas
cambian. Desaparece una sortija, el teléfono insiste en preguntar
en la finca por una tal Dorotea que nadie conoce, se suceden mentiras
y complicaciones con la policía y diferentes abogados. Pero lo
más relevante son los cambios de la narradora, la plácida
profesora que descubre su mundo amenazado por la pasión.
Pregunta.
Cuenta de dos mujeres de procedencias radicalmente distintas, ¿qué
ocurre cuando se encuentran?
Respuesta. La profesora, que vive tranquila con todo organizado, descubre
a través de la guardesa un mundo que no había imaginado
y que la seduce.
P. Y se dice a sí misma que acaso ha renunciado a muchas cosas
por falta de pasión o de coraje...
R. Un personaje decisivo es ese hombre del sombrero que no termina nunca
de aparecer, y que tiene totalmente rendida a Adelita, la menuda y regordeta
guardesa, hasta el punto de transformarla y llenarla de vida. Un sinvergüenza
total. Es jugador, ladrón, obliga a las mujeres a prostituirse.
Pero, poco a poco, también Aurelia, la profesora, va sucumbiendo
a ese amor oscuro.
P. La mentira desempeña un papel relevante en la novela.
R. Son las mentiras de Adelita las que le permiten inventarse a sí
misma. Cuenta que habla francés, escribe libros, hace fotografías.
Está dispuesta a cualquier cosa, a cualquier corrupción,
con tal de agradar.
P. Frente a ella, la profesora. ¿Una mujer típica de
una cierta burguesía?
R. No fue mi intención retratar a un determinado prototipo de burguesía
sin raíces burguesas. Pero es posible que finalmente lo hiciera.
Gente conformista, sin coraje, que se deja llevar por la vida.
P. Y de usted, ¿qué me dice? Cuatro novelas publicadas,
tres premiadas. No está mal.
R. He tenido suerte. Pero hay que pelear para conseguir lo que quieres.
Ponerse unas metas, luchar por alcanzarlas. Y eso dura hasta el último
de tus días.
P. ¿Empezó tarde a escribir?
R. Hace diez años.
P. ¿Y cree haber encontrado ya una voz propia, esa 'canción
que cada cual tiene que cantar' que dice el padre de la profesora?
R. La estoy encontrando. Cuando empecé me gustaban mucho las minuciosas
explicaciones de Proust y los historias y personajes de Chéjov.
Con los escritores latinoamericanos descubrí, sin embargo, algo
fundamental: que hay que tener el suficiente coraje para ir al fondo de
las cosas, para ir descarnando cada historia al máximo, sin miedo.
Un momento decisivo, en ese sentido, fue la lectura de las novelas del
primer Premio Alfaguara, las de Sergio Ramírez y Eliseo Alberto.
P. El Planeta lo han ganado esta vez dos mujeres. ¿Qué
cree que significa que hoy lean mucho más las mujeres que los hombres?
R. Supongo que significa que tienen más tiempo libre porque no
lo dedican al fútbol. La cultura, hoy, sigue estando en manos de
los hombres. Y siguen viéndonos con condescendencia: 'Vaya, esta
chica parece que no lo hace mal'.
P. ¿Y qué me dice de eso que está pasando?
R. Estoy absolutamente en contra de los bombardeos. Se sabe que hay terroristas
escondidos en el sur de Francia, pero cualquier bombardeo sobre esa zona
sería considerada una ignominia. ¿Por qué se acepta
entonces que mueran tantos afganos en esta horrible venganza contra Bin
Laden?
Entrevista feta Rosa Regàs
per Lourdes Domínguez apareguda al diari Avui el 13/01/00.
L.D. ¿'Luna lunera' té
més d'autobiografia o d'imaginació?
R.R. La història està basada en aspectes autobiogràfics,
però amb la novel·la he creat una obra autònoma,
amb una estructura pròpia, que l'allunya del que seria la meva
pròpia vida. A més, que sigui o no sigui part de la meva
biografia, que ho és, em sembla que té poca importància.
L.D. El llibre disecciona part de la burgesia i el clergat catalans
que, amb la Guerra Civil, es van fer franquistes. Al final de l'obra sembla
com si aquestes mateixes persones es volguesssin apuntar al nacionalisme
català per redimir-se...
R.R. Jo no he pretès fer cap estudi sociològic, ni molt
menys. El personatge central del món que he creat és un
home de dretes, conservador, però culte, que, al fer-se franquista,
s'apunta al feixisme. I això li fa viure un infern interior, perquè
ell sap que no és feixista, sap que ha traït les seves pròpies
creences. La manera que troba de tornar a les idees catalanistes de Prat
de la Riba que tenia anteriorment és apuntar-se anys més
tard al nacionalisme català. El pitjor és que, al fer-ho,
nega que hagi tingut un passat feixista. Jo m'horroritzo quan sento a
dir que Catalunya va lluitar contra el feixisme espanyol. A Catalunya,
hi va haver molta gent que es va fer feixista.
L.D. Què en pensa, doncs, dels nacionalismes actuals?
R.R. Amb els nacionalismes s'ha d'anar molt amb compte, perquè
tenen un perill: convertir-se en una idea. El nacionalisme és una
creença, és una mena de religió, de moral, però
quan es transforma en una idea universal es converteix en fonamentalisme,
perquè implica exclusió. La pàtria és una
creença, una opció individual (s'hi creu o no), però
mai s'ha d'imposar a la resta.
L.D. ¿Creu que el seu llibre ajuda a veure la Guerra Civil i
les seves conseqüències tal com realment van ser?
R.R. No he escrit la novel·la amb cap intenció pedagògica
ni antropològica. Simplement he creat un món de ficció
que es basa en certes situacions que he conegut i que he viscut. No sé
si ajudarà o no a conèixer millor aquells anys, però
m'és igual. Quan un nord-americà fa una pel·lícula
sobre la guerra del Vietnam, no ho fa perquè la gent conegui la
realitat d'aquella lluita, sinó perquè té la necessitat
d'explicar la seva pròpia mirada especial sobre aquells fets. A
mi em passa el mateix.
L.D. Ha criticat en diverses ocasions que no se n'ha parlat prou, de
la Guerra Civil i dels anys de la postguerra...
R.R. No critico que se n'hagi parlat poc o massa, critico el fet que hi
ha molta gent interessada que no es parli d'aquesta època. Aquestes
persones diuen que no cal parlar-ne, perquè és un període
ja superat, però això és absurd: és com si
diguéssim que no cal parlar de l'Imperi Romà perquè
és una epoca ja superada. Crec que aquests anys formen part de
la nostra història i que, per tant, ens els hem de mirar de cara,
haguem comès errors o no. Si no tenim història, ens convertim
en esclaus de qualsevol persona que ens vulgui imposar la seva pròpia
versió. A més, penso que com més versions hi hagi
de la nostra història, més a la vora estarem del seu coneixement
veritable.
L.D. El nombre que ahora digo d'Antonio Soler (Premi Primavera
de Novela), Paso a dos de Ramon Pernas (Premi Ateneo de Sevilla),
Señoritas de Juan Eslava Galán, la mateixa Luna
lunera... Darrerament hi ha com una mena de tornada a la fabulació
dels anys de la Guerra Civil i la postguerra...
R.R. Ja era hora. Em sembla fantàstic, perquè sobre aquest
període s'havien fet moltes obres d'assaig, però poca ficció.
No obstant, encara ens queda molt. Hem de parlar més del final
del franquisme i de la Transició, encara que ens costi després
d'anys en què estava prohibit fer-ho.
L.D. Per què va decidir titular el llibre amb el nom d'un bolero?
R.R. Luna lunera és la cançó que canta un dels personatges
del llibre en un celobert. En el món tancat, silenciós i
opressiu en què viuen els nens protagonistes del llibre, el bolero
és una metàfora que vol expressar que l'única cosa
que pot salvar aquesta generació és la fantasia.
L.D. El llibre presenta un món on són tan víctimes
de la guerra l'avi feixista com els nens fills de pares republicans...
R.R. Sí, en el món propi que jo he creat sí que és
així, però això no vol dir que en la vida real passés
el mateix. A la meva novel·la, l'avi porta l'infern a dintre perquè
ha traït les seves creences fent-se feixista. I no només es
torna feixista, sinó que envia un fill seu a morir al front de
l'Ebre amb la boina vermella i això per força li ha de fer
mal.
L.D. Explica la història des del punt de vista d'uns nens com
una manera de remarcar l'absurditat, la crueltat de la història
que narra?
R.R. No, vaig escollir el punt de vista dels nens, perquè em permetia
explicar la història sense valoracions. Els nens, que no han conegut
cap altra realitat, expliquen el que veuen: unes coses els agraden i d'altres
no, però no jutgen. El poc que saben, a més, ho coneixen
a través de les dones de la cuina, que, al seu torn, tampoc coneixen
les coses de primera mà, sinó que se n'han assabentat a
través de rumors, escoltant d'amagat... Aquesta és la clau
narrativa del meu llibre. En comptes d'apostar per un narrador omniscient,
he preferit optar pel diàleg entre uns innocents i un cor de dones
del servei.
L.D. La por és present pràcticament a cada plana del
llibre...
R.R. Sí, el fonamentalisme, l'autoritarisme de l'avi, fa molta
por, igual que les idees de l'Església imposades des del poder
i des de l'espasa.
L.D. Ha afirmat que de vegades pensa que ha volgut ser escriptora només
per escriure aquest llibre...
R.R. És una manera de dir que em feia molta il·lusió
explicar aquesta història. M'agrada molt, és molt bonica
i a més, l'he tinguda durant molts anys a dintre. Un escriptor
és com una mena d'artesà: en vas aprenent, en vas aprenent
fins que al final expliques la història que sempre has volgut explicar.
L.D. ¿Novel·lar la seva infància li ha servit com
una mena de catarsi personal?
R.R. No crec en aquestes coses, perquè penso que el temps robat
no es pot recuperar mai.
L.D. ¿Utilitza la ironia i la tendresa per fer més digerible
una història que en si mateixa és crua?
R.R. La ironia i la tendresa em surten sempre, perquè les porto
a dintre. El que sí que he utilitzat a consciència és
la contenció, per evitar deixar-me portar per una història
tan truculenta com la del llibre. Així, he aconseguit que la història
fos vista a través de la innocència dels nens.
L.D. Què opina del fet que Luna lunera hagi estat publicada
a la col·lecció "Areté" de Plaza &
Janés, una sèrie que vol reunir, tal com el seu nom en grec
indica, 'l'excel·lència' de la literatura actual?
R.R. Me'n sento molt orgullosa. És una col·lecció
amb renom, que està súper ben feta, molt ben editada. Em
fa molta il·lusió.
L.D. Va començar a escriure tard, als 55 anys. Per què?
R.R. Perquè tenia el cap ocupat per altres coses: tenia fills,
tenia amics, m'agradava sortir, veure món, conèixer gent,
vaig muntar una editorial, vaig publicar llibres... Fins que els meus
fills no van ser grans i em vaig vendre l'editorial, no tenia ni el temps
ni la disposició per escriure.
L.D. Què la va fer decidir, doncs, finalment a escriure?
R.R. Un encàrrec que em va fer Carlos Trías per escriure
un llibre sobre Ginebra, on jo vivia en aquell moment treballant com a
traductora de l'ONU. Potser no m'hauria decidit a escriure mai, si no
hagués estat per aquest encàrrec.
L.D. Els crítics han destacat que es va formar a l'ombra literària
de l'escola de Barcelona, però vostè sovint ha declarat
que no creu en les generacions ni en els moviments literaris...
R.R. La meva educació, la meva cultura literària, va ser
feta allà, però això no vol dir que pertanyi a aquest
grup. No pertanyo a cap generació i crec que ni ells mateixos en
formaven part. Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, per exemple, tenen
ben poc a veure. L'única cosa que tenien en comú era l'edat,
i no dic que no sigui una cosa que no els doni unitat, però no
prou per parlar de generació literària. Penso que ni l'edat,
ni el sexe, ni el lloc on viuen els escriptors són fonamentals;
l'únic que és clau per definir-los és el seu talent.
L.D. Ha afirmat que pot escriure en català, però no ficció...
R.R. No puc escriure ficció en català perquè no tinc
prou vocabulari. Jo escric articles en català i cada vegada més
sovint, però el vocabulari poètic en llengua catalana no
el tinc, i això que vaig aprendre català i castellà
a la mateixa edat, quan tenia sis anys (fins llavors havia parlat francès,
a l'exili). No sé fer una metàfora en català. A més,
la reconversió que han fet ara de la llengua m'ha ajudat ben poc.
Vull dir que el meu català no és el català normativitzat
que sento a TV3 o que llegeixo als diaris o als llibres.
L.D. I quin és el seu català?
R.R. Jo no em reconec en els ensems ni els àdhucs que de vegades
sento a les pel·lícules doblades, per exemple. Escriure
un català correcte em costa. Ara estic llegint cada vegada més
obres d'escriptors catalans, per veure si se m'enganxa una miqueta la
seva llengua. En els meus articles, he anat aconseguint cada vegada un
català més sueltu. Veus, això de sueltu no es pot
dir! A això em referia.
L.D. ¿No descarta, per tant, escriure ficció en català
en el futur?
R.R. Jo no descarto res: menys ser ballarina!...
L.D. ¿És tan crítica en les seves novel·les
com en els seus articles?
R.R. Sí, perquè si un és un escriptor crític,
compromès, això es reflecteix tant en les seves novel·les
com en els seus articles periodístics. Potser la crítica
és més explícita en aquest segon cas, però,
de tota manera, crec que els mons de ficció que creo també
tenen una càrrega important de crítica i de compromís.
I no perquè ho vulgui fer a consciència, sinó perquè
sóc així.
L.D. En aquest sentit, s'ha queixat que molts dels escriptors actuals
són 'lights'...
R.R. Jo no em queixo, jo constato. Als escriptors actuals de vegades els
falta coratge i, tal com està muntat el món literari d'avui
dia, es fomenta més l'èxit que la qualitat. Actualment es
valora la qualitat d'un llibre per l'èxit que té, i són
dues coses que no tenen res a veure, encara que poden coincidir en alguns
casos. Quan parlo de coratge em refereixo al fet que quan un escriu ha
de treure tot el que té a dins, i això costa molt, perquè
demana molta valentia.
L.D. Recentment, ha dirigit el curs 'Dona i literatura' a la Universitat
Internacional d'Andalusia. ¿Creu que en literatura es pot donar
el cas de la discriminació positiva envers les dones escriptores?
R.R. Va per modes. De vegades es dóna una discriminació
positiva a les dones, altres als joves... però això no importa.
El que és dur és la discriminació negativa, que existeix,
soterrada i no soterrada, per tot arreu.
L.D. ¿Ha començat ja la seva propera novel·la?
R.R. Sí, ja l'he començada, però no sé quan
l'acabaré. De moment és una cosa molt embrionària.
L.D. ¿Ens en pot avançar alguna cosa?
R.R. Porta mala sort!... És broma!
L.D. El tema, com a mínim...
R.R. Podríem dir que és la història d'una persona
que no s'accepta tal com és, que vol canviar i no pot. Però
que consti que pot ser això, però també pot ser el
contrari. Ja ho veuré.
Entrevista dOriol Bohigas a Rosa
Regàs, pareguda al diari Avui el 23/04/01
Oriol Bohigas. Don va sorgir la
idea daquesta recopilació de contes?
Rosa Regàs. De Joan Amades. El llibre parteix dun recull
de Joan Amades en què hi ha una última versió de
contes que es remunten a lEdat Mitjana. Malgrat petites modificacions
per adaptar-los a lactualitat o per afegir-hi puntuació,
són contes populars dels que he tocat poques coses perquè
el llenguatge és molt viu.
O.B. Precisament el llenguatge és una de les coses que que et deixen
més satisfet de la lectura.
R.R. El gran elogi que subratllo al pròleg és la vitalitat
de la llengua. No calia modernitzar-los perquè, a més, es
recuperen moltes maneres de dir que són ben boniques. Com explica
el mateix Amades, ell es va encarregar de repetir les versions que algu
nes dones li havien explicat.
O.B. Jo vaig conèixer lAmades, era una home bastant estrany,
però totes les coses que sabia feien que la seva conversa fos molt
interessant.
R.R. No mestranya perquè el seu llenguatge i la manera de
narrar són molt més vives que les de TV3.
O.B. Una altra de les coses que mhan agradat més són
les transformacions dels personatges, així com lagressivitat,
que poden enganxar com els serials de televisió.
R.R. Un dels atacs que es podrien fer és que aquests contes no
interessen en comparació amb els que els nens veuen avui dia. Tan
estrany pot ser que arribi un extraterrestre com que un drac es converteixi
en príncep. Lagressivitat es tracta amb una naturalitat total,
a diferència de lefectisme visual actual. Abans els contes
devien ocupar el que fa ara la televisió. El que retraten aquests
contes és lambient en què es viu.
O.B. Trobem primeres versions de contes que ara són molt populars.
R.R. Per exemple La Tarongeta és La Ventafocs, encara
no adaptada per Walt Disney. En Pere sense por que trobarem al
llibre no té res a veure amb el que sexplica als llibres
de contes dara. Levolució dels contes no és
únicament en un sentit sinó que es ramifiquen i es deformen.
Aquesta és una de les coses divertides dels contes populars, que
cadascú pot modificar-los al seu gust.
O.B. Una altra constant és el culte a la bellesa.
R.R. La gent guanya per guapa, no perquè sigui bona (riu). També
triomfa perquè és filla dun rei i el rei és
el representant de Déu a la terra. És un demiürg i
per tant té poder sobre tothom. Aquí es percep la influència
medieval.
O.B. Això es veu clarament perquè es parla de castells
i de reis que van al poble del costat, mai reis de grans Estats.
R.R. Crec que els contes, per exemple, de Perrault també estan
trets de la tradició popular, però shan desenvolupat
per altres camins. Una altra cosa que mha sorprès és
el poder de les bèsties, aquesta barreja i la convivència
entre els humans i les bèsties.
O.B. Una de les coses que mhan entusiasmat dalguns dels
contes és el component gairebé surrealista amb rates, ratolins
i llangardaixos. Fan pensar en Alícia al país de les
meravelles.
R.R. També mhan semblat molt divertits començaments
com aquest: Hi havia una vegada una dona que tenia cara de gat.
Si et mires els dibuixos que veuen els nens a la televisió, també
et trobes un monstre que només té un ull al cap. Els contes
estan explicats de tal manera que tels creus.
O.B. ¿Creus que els contes de lAmades tenen una lectura
internacional?
R.R. Potser tots no, però nhi ha infinitat que ja ho crec.
Perrault o Amades van fer el mateix que feien les àvies de cada
generació, adequar-los a lèpoca en què vivien.
Als contes de Perrault, els reialmes són molt grans, és
a dir, adaptats als segles XVIII i XIX. El que em fa gràcia és
laspecte moral, que és absolutament inexistent. El més
important és ser el més maco, el més hàbil...
Sempre hi ha tres fills i el més petit és leixerit.
O.B. Deu ser perquè el gran és lhereu i el petit
és el que sha despavilar per poder-se guanyar la vida.
R.R. Fins fa quatre dies, el gran duna casa de pagès era
lhereu, el segon es feia capellà i el tercer havia de buscar
se la vida com fos. Això està bé, pensar que el que
no té res assegurat és el que té més imaginació.
O.B. És el que acaba triomfant.
R.R. Exacte i és el que es casa amb la princesa més guapa
perquè moltes vegades hi ha tres princeses que shan de casar
amb els tres germans. El petit sempre és el que es casa amb la
més bonica.
O.B. I de les faules, què en penses?
R.R. Les faules mhorroritzen. Estan fetes per fotre els personatges.
Hi ha una pobre que va amb un cantir, feliç i amb el cap ple de
fantasies pensant què farà quan sel vengui. Doncs
li cau i a fer punyetes. Home, no hi ha dret!
O.B. Es podria subvertir posant dintre la gerra un got dor.
R.R. Ja ho vaig fer. A casa, vam fer una pel.lícula, dirigida per
Manuel Huerga, en què les formigues eren un grup de pagesos i la
cigala eren uns titellaires. Va ser molt divertit perquè quan arriba
lhivern i els pagesos es tanquen a casa, després dhaver
treballat tot lestiu, els titellaires els fan una proposta: els
ofereixen entreteniment a canvi del menjar, cosa que els pagesos acaben
acceptant. O sigui que la contrafaula acaba amb tothom passantsho
la mar de bé. Crec que aquest final és molt millor que no
pas el de la formigueta tota tancada i avorrida i els altres morint-se
de fred. I de la del pobre corb, què men dieu? Vinga a dir-li
que bé que cantes fins que el pobre imbècil obre el bec
i perd el tros de pa. Juguen massa amb la manera de ser i amb les baixes
passions de la humanitat. Mhorroritzen.
O.B. Per això has dit que tinteressava deixar laspecte
moral de banda.
R.R. És que els contes no tenen res a veure amb la moral perquè
estan fets per crear un món, no per fer proselitisme duna
religió. Els contes han de ser coherents, creïbles i han de
distreure els lectors posant la seva fantasia en marxa.
O.B. ¿Aquest és lobjectiu de la lectura?
R.R. Sí perquè així als nens sels hi dibuixen
a la imaginació. De fet, la font més inesgotable dels contes
és la Bíblia, no te lacabes.
O.B. De fet, al pròleg de Hi havia una vegada hi
ha una reflexió sobre els continguts del contes, sobre les maneres
dexplicar-los i la seva procedència. Sempre són variacions
sobre els mateixos temes.
R.R. Ja ho crec, per exemple les baralles entre germans són constants.
Nhi ha molts que comencen explicant que hi havia dos germans que
sodiaven.
O.B. Una vegada em vas dir, potser en un moment dirreflexió,
que escriuries en català. Finalment publiques aquest llibre.
R.R. Ho vaig intentar, però no ho vaig aconseguir en la ficció.
La col.laboració que faig cada dilluns a Ona Catalana em costa
deu vegades més que escriure en castellà. Jo sempre dic
que la culpa no és meva sinó dels burgesos que es van passar
a Franco i el van ajudar a guanyar la guerra. La República ens
hauria ensenyat el català, però mhe quedat amb la
llengua oral. És molt diferent fer literatura que parlar. A més
jo he passat la vida vinculada a ledició en castellà
i, fins i tot, he estat deu anys fent de traductora a les Nacions Unides.
Laltre dia parlava amb el Josep Maria Fonalleras i em comentava
que molts àmbits del llenguatge els havien de crear perquè,
per exemple, el que passa als baixos fons es diu en castellà. Els
grans renecs són en castellà. Em deia que quan escriu vol
crear un món de ficció que sigui totalment en català
i que que no soni fals. Jo ho vaig intentar, però sóc incapaç
descriure un conte, de moment. Suposo que ho acabaré fent
malgrat la meva edat. També pot passar, con en algun daquest
contes, que un dia em llevi i torni a tenir quinze anys, cosa que no descarto.
Sóc una persona gran i em resulta difícil crear un món
de ficció.
O.B. Ho dius duna manera una mica exagerada, com sempre ets tu,
perquè amb un català tan natural i àgil com el que
tens no et costaria gaire escriure-hi. Jo, en canvi, trigo el doble a
fer un article en castellà que en català. La riquesa del
català que utilitzes és una cosa que tajudaria.
R.R. No ho sé perquè en castellà ningú em
dirà que un adjectiu està antiquat com passa sovint en català.
Has danar molt amb compte perquè hi ha hagut tantes intervencions,
per un costat i per laltre, que acabes utilitzant molt més
el diccionari. Una cosa que sí que escriuré en català
seran unes memòries que tinc pensades, amb vivències. En
aquest territori em trobo bastant més còmoda. De fet, la
introducció de Hi havia una vegada pertany més a làmbit
de lassaig, del periodisme, que no pas al de la literatura. Durant
els últims anys he llegit més literatura catalana que en
tota la meva vida, sobretot poesia, però em fa falta alguna cosa
més, ser capaç descriure en una altra llengua. En
castellà ja he escrit onze llibres i això condiciona. També
és cert que el primer llibre en castellà em va costar tant
com el pròleg i ledició de Hi havia una vegada. De
fet, la meva llengua materna no és ni el castellà ni el
català perquè a lany i mig em van enviar a França.
Vaig aprendre català i castellà als sis anys.
O.B. En quins llibres treballes actualment.
R.R. Tinc moltes coses en marxa, una en català, que són
aquestes memòries de què parlava. També estic preparant
una novel.la sobre les petites corrupcions de la vida quotidiana, el primer
graó de la corrupció que, en definitiva, és la corrupció
total. El que intento explicar és que vivim en un món de
corrupció més o menys acceptada.
O.B. ¿Sobre aquesta corrupció que no es diu corrupció?
R.R. Exacte, per exemple, els que cobren comissions.
O.B. O aquesta gent que deixa ensorrar se les empreses per dur-se les
a altre països on obtindran més beneficis.
R.R. O com aquestes vendes dempreses en què es poden estar
mesos sense pagar sous. I, després, tornar a obrir amb un altre
nom. Tothom ho troba tan natural i els governs no diuen res..
Article
publicat a El País el 19/10/01, per Xavier Moret
Rosa Regàs gana el Premio Planeta del 50¼ aniversario con La
canción de Dorotea.'"Mis novelas no tienen mucho que ver
la una con la otra. Lo único en común de ésta con
Memoria de Almator es un paisaje y en esta novela el paisaje es el de
la pequeña corrupción de todos los días", declaró
ayer Rosa Regás, tras mostrar su entusiasmo por recibir el Planeta.
La novela ganadora, presentada bajo el seudónimo Brandon B y con
el título Secretos del amor oscuro, trata de una profesora
universitaria que vive en Madrid y contrata a una mujer para cuidar a
su padre, que está enfermo en una casa de campo. Éste es
el comienzo de una larga serie de misterios y tenebrosos enigmas que parten
del hecho de que la mujer aprovecha su estancia en la casa de campo para
montar una realidad paralela.
Según Rosa Regàs, la novela "es una historia de amor
muy primaria, y de las relaciones entre la profesora y la mujer que contrata".
"La novela se inicia con una cita de Sándor Márai que
dice que querer ser otra persona es lo peor que le puede pasar a un ser
humano, sobre esto trata mi novela", desveló anoche. Rosa
Regàs, curiosamente, ya ganó el Premio Nadal, con Azul,
en su 50¼ aniversario, por lo que, de confirmarse las expectativas, parece
convertirse en una especialista en premios con aniversarios redondos.
En las décadas de 1960 y 1970, Regàs destacó como
editora. Trabajó en Seix Barral junto a Carlos Barral y posteriormente
fundó una editorial propia, La Gaya Ciencia. Tras desprenderse
de su editorial en 1983, Regàs, con 50 años cumplidos, inició
una segunda etapa como traductora de Naciones Unidas, y en los años
ochenta se estrenó como escritora, actividad que le ha reportado
grandes éxitos. "La vida es demasiado corta para hacer todo
lo que a uno se le ocurre", manifestó a este diario en 1994.
El primer libro de Regàs fue una obra de encargo de la editorial
Destino para la colección Las Ciudades, dedicado a Ginebra, ciudad
donde residió durante varios años como traductora. Su primera
novela fue Memoria de Almator, publicada en la editorial Planeta
con no demasiado éxito. La segunda, Azul, fue, sin embargo, un
éxito espectacular que la lanzó al gran público.
Desde entonces ha publicado un libro de viajes a Siria, en Destino -Viaje
a la luz del Cham- y un ensayo sobre su papel de madre de cinco hijos
-Sangre de mi sangre-, publicado en otra editorial del Grupo Planeta,
Temas de Hoy. Su última novela, Luna, lunera, data de 1999
(Areté/Plaza y Janés) y narra la crónica de una familia
burguesa de Barcelona durante la sombría posguerra española.
Aprendizaje
Lo que
está en mi corazón (que se presentó con el título
Alma blanca), fue la novela finalista, cuya autora, la chilena
Marcela Serrano la presentó con el seudónimo Vicente Márquez.
Serrano definió así su argumento: "Trata de la historia
de una joven que después de una depresión que le produce
la pérdida de un hijo va a Chiapas en el aniversario de la revolución
chapatista y aprende a comprometerse". Los actos de celebración
del Premio Planeta empezaron a media tarde con una recepción ofrecida
en el Palacete Albéniz por los Reyes a algunos de los ganadores
y finalistas del Premio Planeta a lo largo de sus 50 años. Estaban,
entre otros, Santiago Lorén, ganador de la segunda edición
del premio, la de 1953, y varios miembros del jurado actual que obtuvieron
el premio años atrás, como Antonio Prieto, vencedor
en 1955 con Tres pisadas de hombre; Manuel Vázquez Montalbán,
ganador en 1979 con Los mares del Sur; Terenci Moix, que ganó
en 1986 con No digas que fue un sueño, y Carmen Posadas,
que venció en 1998 con Pequeñas infamias. También
asistieron la ganadora del último Planeta, Maruja Torres (Mientras
vivimos), y varios premiados y finalistas de las últimas décadas.
Moix, miembro del jurado, sufrió ayer problemas respiratorios que
le obligaron a ingresar en un centro médico de Barcelona, desde
donde se ha informado de que su situación es estable. La cena de
gala del premio, celebrada en el Salón Oval del Palau Nacional
de Montjuïc, estuvo marcada por las grandes medidas de seguridad
al asistir los Reyes, y por un cambio de fecha, ya que por primera vez
se ha renunciado al 15 de octubre. Cuando el fundador de la editorial
Planeta, José Manuel Lara Hernández, instituyó el
premio en 1952, estableció que se fallaría el 15 de octubre
de cada año en homenaje a la onomástica de su esposa, María
Teresa Bosch de Lara.
Article
publicat al diari Avui el 19/10/01, per Ada Castells
Rosa
Regàs guanya el Planeta més milionari
L'escriptora
Rosa Regàs (Barcelona, 1933) ha estat la guanyadora de l'edició
més ben dotada del premi Planeta, amb cent milions de pessetes.
Marcela Serrano n'ha estat la finalista.Rosa Regàs, premiada per
una novel·la que té com a protagonista una professora universitària
Rosa Regàs i Marcela Serrano, les dues guardonades en la cinquantena
edició del Planeta, tenen dos punts en comú: han guanyat
amb novel·les que tenen dues dones com a protagonistes i és
previsible que es col·loquin a les llistes dels llibres més
venuts. No en va, l'editorial ha repartit molts milions. 100 per a Regàs
i 25 per a Serrano. Rosa Regàs ha presentat La canción de
Dorotea, una novel·la que té com a protagonista una professora
universitària que viu a Madrid i que contracta una dona perquè
tingui cura del seu pare, malalt en una casa de camp prop de Girona. Quan
el pare mor, les dues dones estrenyen la seva relació. L'empleada
explica estranyes històries a la protagonista, que augmenta la
seva angoixa fins a sentir-se amenaçada. La novel·la té
una estructura clàssica i manté un suspens psicològic
fins a l'última frase. El segon premi ha recaigut en Marcela Serrano
(Santiago de Xile, 1951), amb el títol Lo que está en
mi corazón. En aquest cas, les protagonistes són una
xilena exiliada a Mèxic i una militant zapatista. Al llarg de les
seves pàgines, Serrano va explicant la repressió del PRI
mexicà i la censura als mitjans de comunicació, així
com la persecució política, social i mediàtica a
la qual estan sotmesos aquests militants. Es tracta d'una novel·la
política narrada en clau realista, molt àgil i amb alguns
dels elements característics del best seller en què es preveu
que es convertirà. Rosa Regàs és una autora coneguda
a casa nostra des de fa anys per la seva vinculació amb la gauche
divine i per la seva trajectòria narrativa, compaginada amb una
presència mediàtica marcada per l'inconformisme. Regàs
compta amb títols com Sangre de mi sangre i Luna lunera,
a banda d'un recull de contes extrets del Joan Amades publicat per La
Magrana. No és la primera vegada que rep un premi important. El
1994 obtenia el Nadal amb la novel·la Azul, que va ser un
èxit de vendes. A partir d'aleshores ha escrit un llibre per any,
a excepció del 2000, per això el seu nom sonava feia dies
com a possible guanyadora o finalista del premi. La finalista ha estat,
però, Marcela Serrano, una autora prodigi que va escriure la seva
primera novel·la als 10 anys. Compta amb títols com Nuestra
señora de la soledad i El albergue de las mujeres tristes.
Les dues escriptores van rebre ahir el guardó de la mà del
rei d'Espanya, que va assistir a la concessió del premi amb motiu
del cinquantè aniversari de l'editorial. A la nit de gala celebrada
a la Sala Oval del Palau Nacional, a Montjuïc, a part dels monarques
hi van assistir el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el conseller
de Cultura, Jordi Vilajoana, i molts dels escriptors que han estat guardonats
en aquests 50 anys de premi Planeta, com Joan Marsé, Ana María
Matute, Ángeles Caso, Zoé Valdés, Espido Freire i
Maruja Torres. L'esdeveniment social que suposa la celebració del
premi més ben dotat de l'Estat i gairebé del món
-tret del Nobel- també va aplegar famosos de àmbits. Per
donar un exemple de la varietat, hi havia des del perruquer Llongueras
fins a l'entrenador de futbol José Antonio Camacho. L'acte, que
ha comptat amb la presència de 1.200 convidats, va ser presentat
per la televisiva Concha García Campoy i amenitzat amb audiovisuals
d'aquests 50 anys de premi. A més, per a l'ocasió s'ha editat
un llibre especial que repassa la trajectòria del guardó.
L'editor José Manuel Lara Bosch va tenir paraules d'agraïment
cap al seu pare, fundador de l'actual imperi editorial.
Article
publicat a La Vanguardia el 19/10/01
La escritora catalana Rosa Regàs fue la elegida para ganar el Planeta
del cincuentenario y que a partir de esta edición está dotado
con cien millones de pesetas, con la novela La canción de Dorotea.
El premio me servirá para tener un público más amplio
y para comprar el único bien que de verdad deseo: tiempo, que la
autora cifró en siete horas al día. La novela ganadora se
basa en dos personajes. Uno que desea ser otra persona y las cosas escandalosas
que hace para serlo y el segundo personaje poco a poco querrá ser
también otra persona, dijo Rosa Regàs, quien ha escogido
una frase de Sanor Marái para abrir el libro: Querer ser otra persona
es la mayor desgracia que le puede pasar a un ser humano. La ganadora
afirmó que el paisaje de la novela es el de la pequeña corrupción
de todos los días. Por cuarto año consecutivo el premio
recae en una mujer: el año pasado se lo llevó Maruja Torres,
el anterior Espido Freire y hace tres años la vencedora fue Carmen
Posadas. También el puesto de finalista de esta edición
recae en una mujer: fue premiada la escritora chilena afincada en Ciudad
de México Marcela Serrano, con una novela sobre Chiapas: Lo
que está en mi corazón. La tradicional cena del premio
tuvo un especial relieve por celebrarse el quincuagésimo aniversario
de su creación. Se celebró en el salón oval del Palau
Nacional de Montjuïc y contó con la presencia del rey don
Juan Carlos y de doña Sofía. Se da la coincidencia de que
Rosa Regàs, de 67 años, ya ganó en 1994 el premio
Nadal -otorgado por Destino, entonces ya en la órbita del Grupo
Planeta-, precisamente cuando el galardón cumplía medio
siglo de existencia. Editora, articulista y escritora, personalidad destacada
de la gauche divine barcelonesa, progresista militante y profesional polifacética,
Regàs nació en la Barcelona de 1934 y conoció el
exilio siendo niña: su primera lengua fue el francés; luego
aprendería el catalán y el castellano. Volvió en
1940 a su ciudad, donde cursó el bachillerato y estudios de Música
en el Conservatori del Liceu. Se casó y tuvo cinco hijos, pero
fue precisamente en ese periodo cuando sus inquietudes la llevaron a licenciarse
en Filosofía. Tras seis años en Seix Barral, donde aprendió
el oficio de la mano de Carlos Barral, lanzó su propia editorial
La Gaya Ciencia-, donde publicaron sus primeras obras autores aclamados
hoy como Javier Marías y Álvaro Pombo. También Félix
de Azúa o Juan Benet. Hoy la editora de aquella editorial de vanguardia
es la ganadora del Planeta. Memoria de Almator, en 1991, fue su
primera incursión en el género novelístico, un campo
en el que lograría pleno reconocimiento con la obtención
del premio Nadal por Azul, un relato sobre la dependencia que crea
el amor. Vendrían después ensayos como Viaje a la luz
del Cham o Sangre de mi sangre y la novela Luna lunera,
un duro retrato de los años de posguerra en el que denunciaba la
connivencia de la burguesía catalana con el franquismo.
Links
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=regas
Conté
la biografia i la bibliografia essencial de l'autora.
[index]
[obres
en català][obres en castellà][obres
autors estrangers][links][articles][correu]
|