|
||||||||||||||
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919). Periodista, narradora. Filla de Tomàs Pàmies i miltant de la JSUC duran tla guerra civil, dhagué dexilar i va viure, entre daltres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per lactualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra dOr). Algunes daquestes col·laboracions han estat aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre daltres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, comndicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies ha escrit una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre daltres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja shan fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), Sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Ha escrit també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari dun viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Ha estat guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001. Amor clandestí Amor clandestí narra la història d'una dona passeja pel carrer Enric Granados fent temps. Té una cita. D'ençà que ha sortit de casa, inquieta, no ha parat de vigilar que ningú l'estigués controlant. Tornada de l'exili amb els fills, amb cinquanta-dos anys d'edat, va a retrobar el seu company que viu en la clandestinitat, amb una identitat falsa. És l'any 1971. Narra el propi testimoni més personal i familiar sota el franquisme del seu company Gregorio López- Raimundo, militant antifranquista, dels seus fills i d'ella. Va ploure tot el dia Va ploure tot el dia és una memòria novel·lada del retorn d'una catalana, la mateixa autora, que ha viscut trenta anys d'exili polític. El fil central de la novel·la és una visita de la policia que acaba en un interrogatori a comissaria en un dia de pluja on ha d'explicar per què ha tornat. Les respostes a aquestes preguntes trenquen aquest fil central evocant dubtes, pressions familiars i recordant des de l'adolescència a Balaguer, passant per la joventut militant a la Barcelona de la guerra fins a les vicissituds d'exili. La novel·la és un joc i xoc de records i del contrast d'uns fets i altres en surt una societat diferent de la que s'esperava la dona. La novel·la s'estructura en tres parts, que al seu torn es divideixen en petites unitats argumentals, que trenquen el fil narratiu, fruit de la reflexió o de l'evocació del record. L'espontaneïtat i el to de verisme són els trets estilístics més remarcables de la narració. La protagonista no té nom, en aquest sentit cal llegir la nota final de l'autora. La veu narrativa és en primera persona. Quan érem capitans Quan érem refugiats Opinió de l'escriptor sobre Internet
La gran desil·lusió Vist amb els ulls dara, no hi ha dubte que el salt al buit que la política va protagonitzar a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil va estar a laltura de la patacada que va venir després. El lector arribarà fàcilment a aquesta conclusió si llegeix Quan érem capitans. Quan érem refugiats. El llibre de Teresa Pàmies, que relata lexperiència de lescriptora a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, constitueix tota una crònica daquest daltabaix que políticament va començar a caducar el 20 de novembre del 1975, però que, des dun punt de vista cultural, ha calat en la nostra societat. Davant la Catalunya embogida que descriu Pàmies, sentén perfectament que el Seny, el Pacte i la Convivència hagin esdevingut la Santíssima Trinitat de la política catalana des dela Transició. Un país dominat per idealistes ingenus, fanàtics sense escrúpols i morts de gana carregats de raons per clamar venjança, no podia anar cap enlloc més que cap al desastre. Pàmies, que va jugar un paper molt actiu a la rereguarda malgrat els disset anys que tenia quan va esclatar la Guerra, pertanyia al primer grup daquella explosiva triple aliança. Una noieta com ella, una mica inconscient, petulant i exaltada, va conèixer Companys, Negrín, va pronunciar discursos a la ràdio, va improvisar arengues als refugis antiaeris, va redactar pamflets alguns amb faltes dortografia, va anar amb una comitiva als EUA per mirar destovar Roosevelt i, un cop a lexili, les responsabilitats assumides li van perme-tre disposar de prou contactes per escapar-se del camp de concentració on estava reclosa i aconseguir un dels sol·licitats bitllets cap a Santo Domingo mentre França sucumbia a lavenç nazi. El mateix interès que té el llibre, el suc literari que lautora treu al seu precoç protagonisme històric, ja és tota una prova del desgavell a què es va veure abocada la II República. La joventut amb què Pàmies va afrontar la guerra i lexili fa que el relat basculi contínuament entre lèpica llaminera i la dura autocrítica. Això vol dir que Pàmies, que lògicament sent la punxada de la nostàlgia vers una època que va viure amb un vitalisme i una ingenuïtat ja perdudes, sovint no té més remeï que passar la seva veu emocionada pel sedàs de la raó i de lexperiència. Lescriptora no amaga la lentitud amb què va començar a caure-li la bena dels ulls, i recorda el seu desconeixement de la situació política internacional i la fe cega que tenia en la infal.libilitat de Stalin tanta, que va perdonar-li el pacte nazi-soviètic confiant que sabia el que es feia. Lobra, però, no pretén fer literatura del penediment, sinó oferir una crònica personal i honesta dun daltabaix que segurament donarà sentit al segle XX el dia que hàgim paït del tot. Es podria ridiculitzar la Pàmies que crida a la resistència i sen va a la Bonanova a fer barricades el dia abans de la caiguda de Barcelona tot comparant-la amb un Noè de pacotilla que pretén aixecar una presa deu minuts abans del Diluvi Universal; però seria injust. Aquesta imatge en tot cas es correspondria més als polítics i als agents socials que, havent atiat el foc durant els anys vint i trenta, van començar a demanar calma quan es van veure desbordats el juliol del 1936. De fet, per a Pàmies, lidealisme va esdevenir un salvavides contra el desànim. I, daltra banda, a lhora de buscar responsables tampoc no podem ser gaire durs, tenint en compte el context mundial en què va transcórrer aquell episodi i la pobra manera com lhem superat. La vigència del llibre de Pàmies, publicat inicialment en dos volums consecutius el 1974 i el 1975, estarà assegurada mentre tinguem pendent una resposta constructiva als estralls provocats per les ideologies. Recompost de les tisorades que va patir de la censura, i assistit per testimonis epistolars commovedors, el valent relat de Teresa Pàmies dóna peu a reflexionar sobre un daltabaix que no ens permetrà abandonar el segle XX fins que no siguem capaços de mirar-lo de fit a fit i vèncer lescepticisme displicent que ens ha encomanat.
Tots retenim a la retina coses que no oblidarem
mai. Lescriptora Teresa Pàmies segueix creient a ulls clucs
que no se li esborrarà mai del record el grup de ferits i mutilats,
seminús, que, tot i el fred, sortien de lhospital militar
de Vallcarca demanant als qui fugien que no els abandonessin. I certifica
aquest dolorós record del 26 de gener de 1939, dia de locupació
franquista de Barcelona, amb una frase amarga a Quan érem capitans:
La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona i vam deixar
enrere aquells homes sempre ens avergonyirà. Diuen que cada
15 anys és convenient reeditar aquells llibres que al seu moment
van causar impacte. Potser per això, Proa ha recuperat de manera
conjunta dues obres esgotades de Pàmies, la ja citada Quan érem
capitans (1974), i Quan érem refugiats (1975), i els
ha donat un nou títol: Memòries de guerra i dexili.
Als seus 81 anys, lautora es conserva
tan fresca de pell com desperit, i recorda lèpoca en
què va escriure tots dos llibres com a molt especial: Hi
havia un ambient creat per limpuls de joves que volien canviar la
situació. Pàmies no ha retocat res a Quan
érem capitans respecte a ledició del 1983, que
va recuperar els fragments suprimits el 1974. El títol recorda
aquell moment en què una generació jove sap que està
lluitant per alguna cosa que donarà sentit a la seva vida. En el
seu cas, eren joves comunistes que defensaven els seus ideals enmig duna
guerra civil. Amb aquesta obra, Pàmies va guanyar el 1974 el premi
Joan Estelrich que convocava leditorial Dopesa. El seu propietari,
Sebastián Auger, li va trucar abans de la resolució per
sondejar-la. Tenia opcions dobtenir el guardó, però
potser li convenia suprimir algunes coses que la censura no toleraria.
Ella shi va negar, però després, ja premiada, va trobar
que els suggeriments censors eren molestos, però acceptables. Si Quan érem capitans va
ser un èxit, amb tres edicions en català i dues en castellà,
no va passar el mateix amb Quan érem refugiats, tot i que
Pàmies creu que era tan o més interessant que la primera
part. Aquest segon llibre evoca els primers temps de lexili
dels joves capitans que es van veure obligats a fugir a causa de la guerra
civil. La tècnica que vaig utilitzar en aquest segon llibre
va ser diferent. A els capitans vaig fer servir els meus records de la
guerra; a els refugiats barrejava les vivències de lexili
amb notícies que vaig trobar a La Vanguardia de la
mateixa època, com buscant un contrast permanent. Quan
érem refugiats, no obstant, no sha reeditar mai. Un premi burgès Pàmies atribueix lèxit de Quan érem capitans a les ganes de saber que tenien els joves sobre el passat del país. La dictadura arribava a la fi i, des que havia publicat Testament a Praga el 1969, vaig detectar aquesta curiositat. Alguns camarades del PSUC la van criticar per haver-lo escrit, i encara més per presentar-lo a un premi burgès. Tenien una visió estreta de la vida, es limita a comentar avui. Lencant de les dues obres resideix en la capacitat de lautora per barrejar la transcendència amb la banalitat. És a dir, els afusellaments del camp de la Bota amb la descripció de la bellesa dun voluntari italià que enlluernava les joves militants. ¿I per què no? La vida es compon de les dues coses, de les que provoquen grans adhesions i disputes, i de les que causen instants de satisfacció, argüeix. Lescriptora creu que aquestes memòries poden interessar ara a una altra generació que potser llegeix menys, però que també sapassiona. I és que els vells lluitadors sempre creuran en el futur. El llapis censor Les afaitades censores el 1974 van afectar 23 fragments de Quan érem capitans. En van desaparèixer des duna crítica al Tercer Reich ja es veu de quin peu coixejaven els vigilants de la nostra moral política fins al nom del dirigent comunista Pere Ardiaca com a autor duna novel·la que participava en un concurs convocat per Edicions Catalanes de París. La fidelitat de Pau Casals i Antonio Machado a la República també va incomodar els censors, com el fet que el camp de la Bota estigués xop de la sang de joves socialistes unificats, anarquistes, republicans i catalanistes. Aquests fragments van sucumbir. I, per descomptat, una comparació entre la Falange i les SS tampoc va obtenir el plàcet. Però Pàmies té raó: el llibre va mantenir el to descriptiu de la guerra vista pels ulls duna jove comunista, encara que algunes valoracions haguessin desperar la segona edició de nou anys després. Article publicat al diari Avui el 01/06/01, per Ignasi Aragay
La segona dona en 33 anys després
de Rodoreda El Premi d'Honor ha estat fonamentalment masculí. El 1980, en la dotzena edició, es va premiar per primer cop una dona: Mercè Rodoreda. Han hagut de transcórrer 21 anys més per guardonar-ne una altra. "És una llàstima que no hi hagi una correlació més justa", va admetre ahir Teresa Pàmies, que de totes maneres no creu que hagi estat "una cosa premeditada: la societat és així". Jordi Sarsanedas, membre del jurat, va reconèixer que en altres edicions "s'han perdut oportunitats" i va esmentar els casos de Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal, tot i precisar que algunes "potser eren massa joves per valorar-ne la trajectòria". Article publicat a La
Vanguardia el 01/06/01 per Rosa Maria Pinyol Article publicat a La Vanguardia
el 01/06/01 per Xavier Folch Una vocación literaria
irreductible Teresa Pàmies es un caso ejemplar
de vocación literaria irreductible. Autodidacta de formación,
como muchos jóvenes de su generación, vivió apasionadamente
la Guerra Civil, durante la cual militó en la Juventud Socialista
Unificada, la organización que lideró Santiago Carrillo.
Durante su largo exilio vivió en México, Praga y París.
Publicó su primer libro a los 52 años, en 1971: Testament
a Praga, escrito en colaboración con su padre, Tomàs Pàmies,
que obtuvo el premio Josep Pla, y que le permitió regresar del
exilio e instalarse en Barcelona. Article publicat al El País,
el 01/06/01 per Isabel Obiols Teresa Pàmies, premio de las
Letras Catalanas: Tengo la pretensión de haber sido una cronista
eficaz de mi tiempo. Teresa Pàmies (Balaguer, Lleida,
1919) se refirió así a su extensa obra momentos antes de
recibir ayer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El galardón,
la máxima distinción de las letras en lengua catalana, sólo
ha recaído en dos mujeres a lo largo de más de 30 años
de andadura. La primera en obtenerlo fue Mercè Rodoreda en 1980.
Article publicat a El Periodico el 02/06/01 per Àngel Sánchez
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|