|
|||||||
Valentí Puig (Palma, 1949). Periodista, narrador, assagista, novel·lista. Llicenciat en filosofia i Lletres, Puig, amb una obra que abraça tots els gèneres, es dedica professionalment al periodisme. Autor de quaderns danotacions personals, Bosc endins (1982) i Memòria obscura (1991); ha conreat també la narració amb Dones que fumen (1983). A més, ha escrit novel·les, en levolució de les quals ha palesat el seu domini progressiu daquest gènere: Complot (1986), Somni Delta (1987), premi Ramon Llull, i Primera fuga (1997), que és una novel·la inicàtica, delicada i impressionista, centrada en el despertar a la vida dun adolescent. Puig ha fet, també, una incursió en la poesia, amb el recull Lestiu madur (1985). Amb Lhome de labric (1998), premi Josep Pla, ha estudiat la figura de lescriptor empordanès, partint del seu pensament conservador i del mestratge de la seva prosa. Crític literari de El País, ha publicat un recull darticles, Una literatura particular (1997). A Cuando sea rey, consejos a un futuro monarca (1998), exposa amb escepticisme i humor lambient contemporani, que vehicula a través duna llarga carta adreçada al príncep Felip. Somni Delta Lheroi de la novel·la passeja molt sovint plaentment per Barcelona; però, gairebé sempre en taxi, com a crític i comerciant dart dèxit, Abel, aquest és el seu nom, es pot permetre el luxe. Sha separat de la seva dona després dun tempestuós matrimoni, el seu fill Benjamí, ja gairebé adult, el veu la majoria de caps de setmana. Lestiu de 1986 viu una ntensa relació amorosa amb lassitent social Raquel, que en septembre es dissol de la mateixa manera poc dramàtica com ha começat. Aquesta unió és només un dels temes de la novel·la, car al seu voltant sagrupen un gran nombre depisodis en els quals sinforma sobre coneguts casuals, parents o amics dAbel. Així, per exemple, un japonès interessat per Gaudí prova al llarg de tot el llibre de posar-se en contacte amb Abel, la seva mare mor en lhospital, visita un saló de massatges i coneix lescultor Braunau. Barcelona es troba en el lapse en el qual es desenrotlla la novel·la, des de principis de juny fins a principis de setembre en un doble estat dexcepció: les elccins al Parlament espanyol són el 22 de juny de 1986, de manera que en el primer terç del llibre aquest esdeveniment públic imminent, que tindrà lloc un diumenge, és present pertot arreu a la ciutat; en segon lloc, la ciutat funciona en els mesos calorosos destiu només a mitja màquina perquè tot aquell que sho pot permetre abandona la metròpoli i a determinades hores del dia Barcelona fa lefecte désser buida. "Crêpes Suzette" dins Barcelona, un dia Bosc endins Bosc endins es tracta dun dietari, però hi ha elements que permeten pensar en la novel·la: larribada del jove des de Mallorca, el descobriment de la ciutat, el viatge a Irlanda del Nord, el retorn a la terra natal, el retrobament amb les arrels, la mort del pare etc. Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per Alfred Mondria Dics de contenció en Valentí Puig Tom Wolfe explica en Periodisme canalla i altres articles -un llibre atacat i menystingut amb hipocresia- que al final dels 60 s'establiren diverses comunes a Califòrnia: un únic raspall de dents era compartit pels heroics contestataris; la dutxa, abolida per assemblea; la proliferació de brutícia i bacteris, una garantia contra el capitalisme. Tant és així que malalties eradicades a principis del segle XX als EUA s'apoderaren d'aquestes festives comunitats. Amb pragmatisme anglosaxó, alguns metges es professionalitzaren -amb guanys evidents- per fer front a aquestes epidèmies, sobretot ideològiques. Valentí Puig veié de jove aquell ambient de revolta i psicodèlia, de verbalisme ineficaç i esgotador que ajudà a sedimentar en ell una concepció de la vida conservadora i escèptica. Encara que ha tingut diverses vegades la temptació de practicar una política incompatible amb l'estridència, on més sovint ha anat a parar després de tempestes personals, d'onades colèriques que ens esborren el perfil de la platja, és a la terra estable, el mapa confortant de la literatura. Com el batec hipertrofiat del cor d'un atleta, els dietaris de Valentí Puig s'expandeixen cap a l'exterior -l'ansietat amb què obrim les pàgines de la premsa, l'enrenou de converses en un bar de Palma, un fet trivial que ens atrapa- per replegar-se en el pròxim moviment ben endins de l'escriptor -imatges inquietants d'una nit d'insomni, la lluita inestable per assolir certeses, els ulls d'un xiquet que veuen nevar sucre en una pastisseria tot sentint la mà càlida i ferma de son pare. Des de ben prompte el desig i l'obsessió de Valentí Puig han estat crear un sistema propi de referències amb què poder apamar i explorar el món. Una estratègia per fugir del caos i el desordre que constantment intenta dissoldre'ns. Construir una personalitat blindada a la dispersió, a l'autodestrucció, a la banalitat. Entrenada per reaccionar contra la crueltat i la barbàrie. Els dietaris Bosc endins i Matèria obscura -ara oportunament aplegats en el volum Porta incògnita - tracen aquest recorregut feréstec, ple d'ondulacions, entre fondàries i troballes exultants, que és el pas de la joventut a la maduresa. Una de les millors proses de la literatura memorialística catalana irromp en el seu primer llibre , Bosc endins -el bosc del repòs clàssic i el del crit de la bèstia-, que comprèn la dècada dels 70. Un Valentí Puig anglòfil és enviat a Irlanda del Nord com a assistent-teacher : en un clima de guerra civil, bombes indiscriminades i ocupació militar, intueix ja aleshores que qualsevol solució al conflicte passa per la negociació. La política, per tant, no és una tria entre el bé i el mal, sinó habitualment entre dos mals. Maquiavel i Hobbes afaiçonen Valentí Puig. La limitació de les llibertats de Burke i el liberalisme de Hayek enfrontats a les falsedats de Rousseau. "El conservadorisme intel·ligent és sempre menys perniciós que les revolucions". Per a un autor que un dels dies més assenyalats d'aquella època fou l'adquisició de l 'Encyclopaedia Britannica , la resposta està en les institucions i les societats consolidades, lluny de les utopies, de les aventures rupturistes. En un viatge a Roma s'embadaleix amb uns diputats que discuteixen amb l'eloqüència dels personatges de Pirandello, amb l'accessibilitat dels cambrers vells. AUTOEXIGÈNCIA TIRÀNICA Valentí Puig sol estar en guàrdia amb ell mateix. Una autoexigència tirànica el posseeix. Després d'hores d'alcohol, converses nocturnes excessives -a la vora del naufragi-, el rescat el proporciona un Déu com un refugi esquerp. O també la treva d'un pianista de jazz. Un capvespre carnerià, la relectura anual dels poemes d'Alcover, la prosa de Macaulay i la filigrana afrancesada de Strachey. En la mort de Gabriel Ferrater, el record de les passejades amb una amiga mentre competien amb cites del Poema inacabat . Però en la inflexió que proporciona la felicitat esquiva, la maldat ens desperta de la letargia amb l'assassinat d'Aldo Moro i l'eixida de nou a la superfície inhòspita, en què la bèstia no deixa d'assetjar-nos. Ara bé, l'entrada en l'edat adulta no és ni molt menys una geografia amable per a Valentí Puig. A principi dels 80, en Matèria obscura , combina un clam a un Déu immisericorde -que siga capaç d'ancorar-lo a la vida-, amb la constatació per a ell dolorosa que als països catòlics i llatins la gent no deixa de reclamar drets i d'eludir deures. Accepta participar en la política local de les Balears. Coneix les mediocritats d'una administració sense èpica, sense ambició, amb "moltes rates, però cap tauró". Embafat del dia a dia decideix fer el salt, concentrar-se en l'escriptura per dissuadir fantasmes, aplacar sismes. Pautat pel ritme de la natura descobreix la solitud -única pàtria armada de Valentí Puig- mentre està a punt d'acabar Dones que fumen. Però una agenda massa compacta -diaris, narracions, poemes- no acaba de compensar el vulnerable sistema químic que ens manté drets. S'imposa la necessitat de badar. Perdre hores i reflexionar perquè si no tot s'esmuny, intangible. O el que és el mateix, tornar a una certa anarquia vital, això sí, condensada en l'energia de l'escriptura. És el pols irresoluble entre la intuïció, l'atzar i la voluntat. Enmig d'una ressaca tot s'esllavissa -l'empremta del pecat original-, fins que un aperitiu civilitzat regula les vàlvules sensitives de Valentí Puig. Més que no Stendhal prefereix l'ètica de la desconfiança de Henri Beyle, s'adscriu al racionalisme crític de Popper i sent un deute impagable amb la lucidesa d'Aron. Sap que necessita l'egoisme per sobreviure, però com a conseqüència del bloqueig que produeix la timidesa, no per narcisisme. LITERATURA DE MEMÒRIA Les irregularitats de la nostàlgia, les deformacions del passat, són un terreny minat, complex. Però al cap i a la fi és el magma imprescindible per fer literatura amb la nostra memòria. L'objectiu de Valentí Puig serà equilibrar orgull i vanitat, tindre a mà l'escut de la indiferència. Tot i considerar-se més amant de plaers que d'emocions, les seguretats queden suspeses en obrir un llibre i trobar uns grans d'arena que ens recorden la roba damunt una roca abans d'entrar a l'aigua, la corba d'un maluc i la mirada perenne d'aquella dona. La dificultat de concretar els sentiments en gestos: una intersecció de pors, autodefensa i passió marca les seues relacions amoroses, un exercici poderós de descompressió literària. L'antiromanticisme de Larkin, la brevetat esmolada, punyent de Jules Renard, l'observació i el qualificatiu de Josep Pla es donen cita en Valentí Puig, que no dubta a escapolir-se de l'experimentalisme i apostar per narracions que ens retornen la plenitud de la literatura fidel a la realitat. El creixement expansiu de Dumas junt a la contenció de Jane Austen. Ara bé, no ens serà fàcil seguir-ne el rastre, ja que mostra i amaga pistes dels models. Una pluja torrencial de lectures tenyeix la seua obra. Però l'entusiasme per la literatura no ens ha de distorsionar l'escala de valors. L'inventor del tallaungles o del bicarbonat es mereixen més el nom d'un carrer que no molts dels intel·lectuals. No obstant, l'adhesió de Valentí Puig és il·límitada: escriure és un ritual obligatori com l'ampolla de Moët-Chandon que cada any obri al Rhin de Santander, vicis del temps. Aquests dietaris commocionen uns anys després de la primera edició, guanyen en aquesta relectura successiva de Bosc endins i Matèria obscura que és Porta incògnita . Com a lectors, ens tensa i suggestiona la densitat de l'autoretrat moral, impúdic i evasiu alhora. La tradició literària i el matís mallorquí fan gran aquesta prosa catalana contundent, cisellada fins a l'extenuació, sempre sensible al detall. Només dues reticències: la potència conceptual en alguna ocasió força l'enllaç entre frases, la fluïdesa. L'altra, supose que compartida amb l'autor: trobe a faltar un índex onomàstic. I bé, ja posats, una tercera: no haver conegut aquella dona que funcionava com un futbolí. Article publicat a “La Vanguardia el 04/03/03 per Xavier Ayén Valentí Puig reúne en un único volumen sus dietarios entre los años 1970 y 1984 “Tengo 53 años y puedo afirmar, sin querer hacer literatura, que sólo he querido ser eso: alguien que escribe en un restaurante y, si puede, bebe una botella de champán francés.” Quien así habla es Valentí Puig (Mallorca, 1949), que presentó ayer en Barcelona Porta incògnita (Destino), la unión en un solo volumen de los dos dietarios que había publicado anteriormente, Bosc endins y Matèria obscura, que abarcan desde 1970 a 1984. Puig dice: “No he pretendido ser escritor, sino alguien que escribe, solo, y vive la felicidad de saberlo”. Escribir a diario unas líneas hace que este escritor y periodista encuentre a veces “un instante de precisión” que le permite “permanecer al margen por segundos del destino que va marcándose en nuestro rostro”. Porque “lo importante no es la importancia de aquello que escribes, sino escribir, escribir para saber el valor de las cosas. Para ser otro, más ágil y atrevido”. El dietario de Puig es temáticamente muy diverso, y está centrado en el gozo y la angustia de vivir. Para su autor, “la vida es insomnio y caos, y tal vez la literatura sea eso, poner un poco de orden, yo me ahorro con ella mucho gasto farmacéutico en Prozac. Pero, en este país, al hablar de orden la gente piensa en la guardia civil, que, por cierto, tan bien lo hace últimamente”. La lectura del volumen muestra una sorprendente coherencia. Y es que “ya de muy joven, en 1968, de una manera intuitiva, vi la primavera de Praga como el acontecimiento de aquel año, y no la charlotada del mayo francés... A principios de los 70 me fui de profesor de español a Irlanda del Norte, en el peor momento del conflicto, en un estado de guerra civil, y por eso, al contrario que otras personas de mi generación, desarrollé la profunda convicción de que la seguridad y la libertad son dos cosas indisolublemente unidas. En España se creía que, a la muerte de Franco, se daban las condiciones objetivas para una revolución perfecta, pero yo tomé partido por la restauración monárquica”. El conservadurismo de los textos de Puig es razonado, amable, a menudo más humano que político, y capaz de conseguir que el lector se sorprenda experimentando empatía hacia ideas que creía lejanas a él. “Es que afirma la mayoría de la gente es conservadora, lo que sucede es que no lo sabe. Casi toda nuestra socialdemocracia es conservadora, por ejemplo. Pero las personas conservadoras que yo he conocido, como Josep Pla, eran seres nada convencionales, y sus críticos de izquierda eran las peores beatas, forjados en el ‘escoltisme’ y Montserrat, dos grandes ortodoxias.” Sobre la polémica acerca del catalán literario, cree que “el noucentisme fue un gran modelo como empresa cultural, pero no lingüístico. El gran modelo de la lengua es el posnoucentista, Pla y Espriu. Con esa lengua, se pueden hacer muchísimas cosas, aunque no tantas como con el francés de Proust. Pero el problema real es la depauperación del catalán audiovisual, un ‘patois’ desarticulado y falto de precisión”. Article publicat al diari “Avui” el 04/03/03 per Jordi Capdevila Valentí Puig: "A Catalunya hi ha un dèficit d'assaig" Com a lector, en trec més profit de l'assaig, de la literatura de reflexió, que de la novel·la", afirma l'escriptor mallorquí, que acaba d'aplegar els seus primers volums de dietaris , Bosc endins (1970-1977) i Matèria obscura (1980-1984), en un sol llibre , Porta incògnita (Destino). Valentí Puig vol deixar clar que el buit de què parla és d'assaig literari, no pas d'assaig erudit: "Tots els escriptors actuals estan obsedits per la idea d'escriure novel·les, però unes bones memòries, un bon dietari, una biografia, tracten temes més relacionats amb la vida". Hi ha altres cultures, com la saxona, en què les novel·les són més reflexives, però Puig creu que "l'assaig pot fer entendre millor un món tan complex com l'actual, un món que necessita homes com Joan Fuster per saber millor cap on va". Per Puig, el periodisme actual tampoc no serveix, és molt simple per a un món tan complex: "Hi ha qui fa anàlisi de la política catalana i no sap qui era Tarradellas". A més, hi ha el problema afegit d'interpretar els avenços científics i tecnològics. L'escriptor pensa que "estem abocats cap a una tercera cultura que ha de ser la síntesi de la humanística i la tecnocientífica". Pel que fa a la literatura catalana, Valentí Puig discrepa dels que diuen que només necessitem novel·la d'alta cultura. "Tant de bo tinguéssim un Simenon", clama. Però també té clar que el que no necessitem són subproductes. "Hi ha una degradació molt gran en la proliferació d'una literatura per aconseguir vendes d'un públic fàcil, però que no deixarà empremta, a la llarga desapareixerà. Un tipus de literatura que fa un còctel entre sentimentalisme, una mica de tragèdia i una dosi de feminisme només per arribar fàcilment a cert públic". Recuperar el Noucentisme Puig és pessimista sobre el moment actual de la cultura catalana: "La normalització lingüística ha implicat l'alfabetització col·lectiva però el nou públic no ha entrat en la literatura". Tanmateix, l'escriptor creu que a Catalunya hi ha un pòsit cultural dens perquè sorgeixi "un nou Noucentisme, que com a corrent d'innovació cultural va ser molt més important que la Renaixença". Un Noucentisme "que segueixi el model de Josep Pla i Salvador Espriu", no el d'Eugeni d'Ors. Un moviment que permeti que "Catalunya tingui una elit exigent amb ella mateixa i sigui assimilat per les clases dirigents". S'ha d'evitar una "societat que utilitzi el català com a llengua domèstica i de consum audiovisual. S'ha de fugir de la ràdio i la televisió que destrossen la llengua". I discrepa Valentí Puig dels que creuen que la solució pot venir de fer la llengua més fàcil: "El problema no és d'ortografia sinó de capacitat lingüística". Valentí Puig, col·laborador de l'AVUI, també ha escrit poesia: L'estiu madur ; narracions: Dones que fumen i Maniobres privades; i novel·la: Complot i Somni Delta . Entrevista publicada al diari ABC el 11/04/02 per Tulio Demicheli Valentí
Puig: «La transparencia es algo que los lectores se merecen» «Hay que acomodarse a la forma que hoy tenemos de vivir y de leer afirma el autor-. Así como la novela nos habla de la historia de la sociedad, quizás el cuento y el relato sirven para que habiten los individuos y sus conflictos más privados».
Article publicat a El País el 12/04/02 per José Andrés Rojo Valentí Puig cuenta los viejos conflictos de la vida corriente
Entrevista apareguda a El Cultural per Nuria Azancot
Pregunta:
¿Por qué ha tardado un año en publicar en castellano
su Diccionario Pla? Article aparegut a "El Periódico de Catalunya", el 17/04/00, per Arturo San Agustin Valentí Puig o l'art de viure A Valentí Puig li escauen els bars d'aquells hotels on encara no s'atreveixen a telefonar en veu alta els tristos i perfumats executius. Són l'espai ideal perquè t'expliqui el que Pla opinava de la literatura barcelonina que, segons el de Palafrugell, era una mica soporífera i impossible de recordar. Un esforç malaguanyat.
Quan era petit volia ser algú que
toqués el piano, no un pianista. Ara, sense pretendre fer literatura,
diu que només vol ser algú que escriu en un restaurant amb
el bolígraf que li deixa un cambrer. Quan li mirava l'abric fosc
a Pla els escriptors ni portaven corbata ni vivien convencionalment. I
publicar, llavors, era sagrat perquè significava un cert compromís.
Opinió de l'escriptor sobre Internet Sóc un convers d'aquells que, a més de practicar la nova fe, van predicant tot el dia entre amics i coneguts fins a fer-se fins i tot pesats. Considero que, malgrat la imatge caricaturesca que se'n ven en alguns cercles, Internet és un punt d'accés al món intel-lectual d'una transcendència de la qual encara no ens hem fet la idea. Un exemple concret: jovisito cada dia l'edició digital de The New York Times, que és un diari que no arriba a Catalunya. Tenir accés a les pàgines de llibres i a l'arxiu, així com pràcticament a totes les revistes culturals importants del món, és un salt per a qualsevol escriptor o crític. És cert que llegir en pantalla és cansat i que sovint acabes imprimint allò que vols llegir amb més atenció. Però, tot i aquest petit inconvenient, Internet et permet disposar d'un arxiu que ningú podria tenir a casa i que cap editorial no et pot proporcionar. I, a més a més, actualitzat. Jo acostumoa navegar per webs nord-americanes perquè és on Internet està més al dia. Doncs només cal passejar-s'hi una mica per constatar que tots els debats intel·lectuals hi són reflectits des de totes les tendències. Els que critiquen Internet em sembla que no s'ho han mirat gaire. Jo fa temps que em vaig rendir a l'evidència i que sóc un tecnofan.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|