Biografia

Obra

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 12/09/02 per Manuel Guerrero

Literatura i democràcia

Parlar de literatura i democràcia és parlar, fonamentalment, de normalitat. Si ens fixem en cultures d'una forta tradició com ara la francesa, l'alemanya, la britànica o la italiana, hi podem trobar, sense que a ningú li pugin els colors, gèneres i estils tan diversos que arriben a acontentar al més llec en la pràctica de la lectura. La seva salut -la seva normalitat- és, hi estaran d'acord, boníssima.
A casa nostra no és pas fàcil trobar autors que hagin aconseguit un estil propi, voluntàriament popular, i que hagin arribat a acontentar a un ampli públic i, mal està dir-ho, només a una part de la crítica. Aquí, quan algú estira aquest fil, se'l titlla d'escriptor sense ofici. A mi em semblen posicions una mica acomplexades, i prefereixo saber-me dins d'una cultura que és capaç de generar tot tipus de productes per a tot tipus de púbic, i així pensar que som -també com els francesos, els alemanys, els anglesos i els italians- un país amb una cultura normal.
Xavier Moret (Barcelona, 1952) ocupa un lloc destacadíssim en el conreu de la literatura popular que pretén d'arribar, d'una forma directa, a aquells lectors a la recerca d'una història que s'entén, sense al·legories, paràboles ni hermetismes. Amb referències constants a la cultura pop -el rock per damunt de tot-, Moret pensa uns còmics que després traspassa a models narratius. I la fórmula funciona.
El protagonista de Zanzíbar pot esperar és Max Riera, un dibuixant d'historietes a l'atur que es resisteix a renunciar als costums hippies de la seva llunyana joventut. De cop i volta, es troba sense voler fent de detectiu per resoldre un misteri cada cop més embolicat: el seu cunyat -a qui odia-, ha desaparegut, i les primeres pistes el porten a un casal okupa i a una possible, per bé que improbable, fugida a Zanzíbar, el seu paradís personal. Ajudat pel Roc, un periodista progre reciclat a la modernor de la Barcelona postolímpica, en Max anirà descobrint una trama complexa i perillosa en el que a primera vista només semblava una fugida per qüestions de faldilles. Mentrestant, però, en Max té un altre front obert en la seva vida quotidiana, ja que la cunyada se li ha instal·lat a casa i el seu estil de vida bohemi corre el perill de sucumbir a les exigències dels nous temps.
Amb Zanzíbar pot esperar Xavier Moret recupera el singular investigador Max Riera, que va presentar a la seva anterior novel·la, Qui paga mana (Empúries, 1997). Combinant la intriga pròpia del gènere detectivesc amb un humor desenfadat que neix de la desubicació del protagonista en la societat actual, aquesta novel·la és el retrat viu d'una ciutat -Barcelona- i les contradiccions personals i col·lectives de la seva variada fauna. Dins d'aquest retrat destaquen, per damunt de tot, els enfrontaments socials entre els hereus dels seixantes. D'una banda, els okupes, fills dels hippies que van viatjar a Formentera; i de l'altra, els skins, hereus de la intransigència d'un feixisme que es resisteix a desaparèixer.
La novel·la insisteix en un ambient molt determinat: "Sonava una cançó de l'Albert Pla que parlava d'una parella que es posava a follar en un bar i que demanava al cambrer que els casés. Rotllo alternatiu". (La cursiva és meva.)
En les 264 pàgines de la novel·la en Max Riera s'encén més petards que en una nit de Sant Joan i, embriagat per la música, sense oblidar l'humor, s'emmiralla en una plaça Reial convertida aquí, gairebé, en mite. Al cap i a la fi, una literatura que, dins del seu gènere, funciona. Sobradament.

Article publicata a “La Vanguardia” el 03/05/2002 per Julià Guillamon

Porros, okupas y figuras de Lladró

Zanzíbar pot esperar podría ser una comedia como Els joves o Absolutament fabuloses, las dos series de culto de la BBC. Como la primera, pone en juego a un grupo de personajes de distintas tribus urbanas (un hippy que vive en la plaza Reial, un periodista progre, un abogado metido en negocios raros, su esposa coleccionista de figuras de Lladró, un skin de Sant Cosme, una okupa de Gràcia). Como la segunda, la novela busca la confrontación entre dos formas de vida: la Barcelona "del rollo", parapetada en lo que queda de la contracultura -poco- y la ciudad posmoderna, la que sale en las guías, sometida a un intenso bombardeo catódico. Podría ser una comedia con un humor incisivo, iconoclasta. Podría, pero no lo es. Porque el periodista y escritor Xavier Moret es un hombre tranquilo. Y cuando sus protegidos están a punto de meterse en una situación comprometida, se muestra indulgente y saca a relucir su lado bueno. La pareja que vive en la Diagonal rodeada de Lladrós (dos pipiolos que bailan un vals, un Sherlock Holmes amanerado, un oficinista feliz abrazado a su máquina de escribir) carga con todo, mientras que Max Riera, "detectiu alternatiu", escapa a las burlas, seduce a la niña okupa y cumple su sueño de viajar a Zanzíbar, aunque sea sólo por unas horas. Un tipo legal En Absolutament fabuloses, Eddy y su amiga Patsy justifican en las consignas liberadoras de los sesenta los excesos y los caprichos de un consumismo delirante. Con Max Riera pasa todo lo contrario. El clima de la plaza Reial lo ha preservado, es un tipo un poco tarambana, pero legal. El lector le ha sorprendido un par de veces en flagrante contradicción (sueña en paraísos oceánicos pero después de dos días en el Empordà casi se amorra a los tubos de escape). Da lo mismo. Riera es el "alter ego" ideal de la generación que viajó a Formentera, se tiñó las retinas con los naranjas y azules de los ácidos y se dejó los codos en la barra del bar La Palma y del viejo Zeleste. ¿Existe un nexo entre la contracultura de los setenta y la ocupación de casas? Sí. ¿Existe una relación directa entre la especulación inmobiliaria y los violentos que atacan a los jóvenes okupas? También. Moret se ha documentado en las hemerotecas para construir una trama oscura que empieza con el incendio de Kan Gamba y acaba en los juzgados, con el Charly entre rejas y los abogados de Masdeu i Associats escurriendo el bulto. Junto a esta trama documentada y verosímil, coloca otros episodios que responden al tópico literario o cinematográfico: policías chulescos o expectantes, una paliza a media noche en un callejón, un coche despeñado en las costas del Garraf. Moret es un as de las novelas de pequeña cilindrada. Obras de entretenimiento, guasonas, escritas con estilo periodístico, con elementos de crítica social moderada (esta vez, en un estreno en el Tívoli, asoman el alcalde y Jordi Pujol), con notas de costumbrismo urbano propias de la generación que pasa de los cuarenta (los progres sin hijos que a última hora deciden adoptar a una chinita, la hija de papás pijos que se tiñe el pelo de verde y se pone medias de malla). En su línea y en su género, Zanzíbar pot esperar resulta una grata lectura.

Article publicat al diari “Avui” el 20/04/02

Xavier Moret inventa un altre cas per al seu detectiu alternatiu

Després de l'exitosa aventura de Qui paga, mana, el detectiu més hippy de Barcelona, Max Riera, s'ha d'afrontar a un altre cas amb la poca esma que el caracteritza. En aquesta ocasió, haurà de descabdellar una història amb okupes desallotjats, skins amb mala gaita, advocats corruptes i fràgils figuretes de Lladró.
Han passat cinc anys des de la darrera aventura de Max Riera, però ell continua com sempre: "El personatge no ha canviat gaire. Segueix amb un porret observant la plaça Reial des del balcó i amb l'esperança que no li compliquin la vida. És un nostàlgic dels setanta que no acaba d'entendre la Barcelona postolímpica. Ara, però, somnia més que mai en el paradís de palmeres i platges". I també es mou més. Moret el fa sortir del seu reialme i el porta pels barris rics de la ciutat i per Gràcia. Fins i tot, el trasllada a l'Empordà, però el seu medi natural continua sent la plaça Reial: "M'agrada jugar amb la novel·la negra i m'interessa la d'espais urbans, no tant la del tipus Agatha Christie, amb reunió d'amics al camp anglès, sinó la de Hammet i Chandler, que combinen la intriga policial amb el reportatge social. La plaça Reial em va bé perquè és un lloc tancat. La de Catalunya està governada pels Grans Magatzems, la de Sant Jaume té els edificis oficials i la Reial té al seu favor que no l'aclapara cap església ni administració. Nazario [que il·lustra la portada del llibre] diu que és la sala d'estar de Barcelona".
Després d'aquesta aventura amb el rerefons d'un desallotjament a Gràcia, Max Riera encara té corda per enfrontar-se a l'especulació immobiliària. Ho farà a L'estratègia del calçot, i Moret ja avança que un dels escenaris de la novel·la serà la Floresta, paradís hippy per excel·lència, per ara.

Article publicat a “La Vanguardia” el 25/03/2002 per Rosa Maria Piñol

Hace cinco años, Xavier Moret (Barcelona, 1952) daba a luz un nuevo personaje literario, Max Riera, ex hippy nostálgico residente en la plaza Reial de Barcelona que se veía convertido en detective atípico. Era el protagonista de Qui paga, mana (Empúries). Ahora el escritor y periodista ha recuperado a su personaje en una segunda aventura, Zanzíbar pot esperar (Columna), y todo indica que la serie va a tener continuidad.
Moret, que entre una y otra novelas ha publicado tres libros de viajes, dice que corría el peligro de ser etiquetado como escritor de ese género, y por eso ha vuelto a la novela. Al igual que en Qui paga, mana, se ha divertido escribiendo Zanzíbar... y ciñéndose, con un registro paródico y desenfadado, a los esquemas del género detectivesco. "Juego con la novela negra, no me la tomo del todo en serio", aclara.
Max Riera es un dibujante de cómics en paro y en esta ocasión se ve envuelto en una peligrosa trama al investigar el paradero de un insoportable y próspero cuñado suyo con el que el ex hippy tiene pocos puntos en común. "Mi protagonista es un tipo pasota y desengañado anclado aún en la ideología hippy. El contrapunto es su amigo Roc, periodista progre reciclado a los tics de la modernidad. Él le empuja a actuar y con él fantasea con viajar a la isla de Zanzíbar, cuyas playas tienen mitificadas." Consciente de que "la novela negra es un género muy ligado a las metrópolis", Moret dibuja la Barcelona actual y, en especial, la zona de la plaza Reial, recreando incluso un edificio de okupas.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]