El pensament de Plató a través d'alguns mites

El mite del Demiürg
El mite de la caverna
El mite de la línia
El mite dels metalls
El mite del carro alat

EL MITE DEL DEMIÜRG
Diàleg "El Timeu"

Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).

 

EL MITE DE LA CAVERNA
Llibre VII de La República.

Aquest és, potser, el relat més expressiu de tota la història del pensament occidental: és una al•legoria de la teoria de les idees i, també, un retrat antropològic de la conflictiva situació humana. Se’ns postren les peces bàsiques del camí que traça Plató per tal d’accedir al coneixement.

Plató narra en aquest mite el dolorós i escarpat camí del coneixement. L’home encadenat a l’interior de la foscor simbolitza la condició humana inicial, ignorant i enganyada. El món de l’interior de la caverna és el món de les coses. El camí de sortida representa el procés de coneixement. Aixa, els dos mons del mite es corresponen als dos mons de la seva metafísica, i l’escarpat i costerut camí de sortida ens mostra el difícil accés al coneixement (qui ignora que el camí de l’estudi és un camí costerut i difícil?).

Una part important d’aquest mite està dedicada a la descripció de la cova o caverna, de l’efecte pantalla que s’hi produeix al final del recinte tancat. Per simplificar-ho, podem dir, que tracta el que nosaltres podem comparar a l’”efecte cinema”, com si estiguéssim mirant un canal de televisió codificat: sons i imatges distorsionades, però com que sempre ho hem vist així, ho prenem com si fos la vertadera realitat.

Actualitat del mite de la caverna: Estem encadenats?

El mite de la caverna ha possibilitat diverses interpretacions, segons les fases del mite.

Fase de l’engany. El més profund de la caverna, amb els encadenats mirant les ombres.

Igual que la dels presoners del mite, ¿no és la nostra vida, en un cert sentit, una existència encadenada? Naixem en una societat no triada, amb una estructura social ben travada, amb unes ideologies, un llenguatge, uns costums... La televisió, el cinema, la publicitat... , ¿no són com les ombres de la caverna? Aquests models i tipus de vida ens enlluernen i, sovint, els confonem amb l’autèntica realitat. ¿Qui no ha cregut en algun moment que el més normal és tenir el cos perfecte, com els models i els actors?

Fase de l’alliberament. Un dels presoners aconsegueix deslliurar-se i descobrir la simulació i l’engany.

En el mite platònic, els presoners confonen les ombres amb la realitat i no són conscients de l’engany. ¿Ens passa a nosaltres el mateix? Som capaços de descobrir la publicitat enganyosa, la simulació, la ficció, els muntatges, la informació manipulada i distorsionada... que ens venen, de vegades, la televisió, la premsa, els polítics, els economistes, els sacerdots? ¿És possible que, igual que en la caverna, ens deslliurem de les nostres cadenes?

L’ascensió. La sortida de la cova i de la foscor és feixuga i dolorosa.

El presoner alliberat ha d’iniciar un lent i feixuc camí solitari vers la sortida de la cova. És, a més, un camí dolorós, ja que els ulls desacostumats a la llum solar s’enceguen i s’enlluernen. ¿No passa una mica el mateix en la nostra societat? ¿No és el més còmode deixar-se manipular i enganyar, seguir el corrent i no “menjar-se tant el coco”? Els qui intenten anar al fons de les coses i trobar la seva veritat, ho tenen més fàcil o més complicat?

El retorn. L’il•luminat pel Bé i la veritat ha de retornar per compartir el seu coneixement.

El presoner alliberat, un cop ha contemplat el Bé, sent l’obligació moral de tornar a l’interior de la caverna per compartir amb els altres el seu coneixement. Tanmateix, això pot comportar un risc per a ell. Acostumat a la llum solar, a la foscor de la caverna es mostrarà maldestre i els presoners el prendran per un boig o un inepte. En la vida real, també tenim l’obligació de tornar a dins? Hem d’alliberar els antics companys? I si no volen ser alliberats? I si ens prenen per bojos i ens tornen a lligar? Tot té els seus riscos. És un disjuntiva moral.



EL MITE DE LA LÍNIA
Llibre VI de La República

Els segments del coneixement.

Per a Plató, el coneixement és apropament a la veritat, un cop superats la ignorància, l’engany i la confusió. Ara bé, on resideix aquesta veritat? On podem trobar-la? Segons Plató, i per oposició al món canviant i confús que ens envolta, la veritat es troba en el món ideal o intel•ligible. Per això, el coneixement s’entén com un procés d’apropament i contemplació de les idees.

Plató exposa, mitjançant la imatge d’una ratlla partida amb segments, els diferents nivells de coneixement, és a dir, els diferents moments, en el camí cap a la visió de les idees. A aquests moments hi corresponen diferents nivells de realitat. Cal tenir com a rerefons, el mite de la caverna.

Després de dividir el segment que representa el nivell visible de la realitat en l’àmbit de les imatges i l’àmbit dels objectes físics, el text platònic continua. Sòcrates ens explica com s’ha de dividir el segment corresponent al món intel•ligible, també en dos àmbits: el dels objectes matemàtics i el de les idees, pel fet que els objectes matemàtics són imatges de les idees, tal com les ombres i els reflexos ho són dels objectes físics. Podem representar així aquesta divisió de la realitat

A les quatre classes d’objectes resultants, dues de sensibles i dues d’intel•ligibles, Plató els atribueix una operació mental o via de coneixement diferent. Pel que fa a les imatges, que són ombres de les coses, només en podem tenir suposicions o conjectures. Les imatges (en grec eikones) són ombres de coses que són, al seu torn, simples còpies. Doncs bé, a aquest coneixement dels animals i de les coses, que són còpies o aparences de la vertadera realitat el nom de creença o fe. Així, doncs, tant les suposicions com les creences no són res més que opinions, no autèntic coneixement.

Pel que fa als objectes matemàtics, la nostra via de coneixement és el pensament raonat o raó discursiva. L’eina del coneixement més alt, el de les idees, és, per a Plató, la intel•ligència pura o raó intuïtiva, l’única que pot accedir a la visió de les idees o formes i assolir la veritable realitat. El coneixement de la raó discursiva i el de la raó intuïtiva constitueixen coneixement, ciència, en grec episteme.

En aquest esquema no tan sols hi veiem representats els diversos tipus d’objectes i nivells de la realitat, sinó també els diferents graus de coneixement que els corresponen: opinió (doxa) i ciència (episteme).

L’opinió seria el coneixement propi del món de les coses canviants, del món sensible. Per aquest motiu, es basa en l’experiència o sensibilitat i, per això, segons Plató, no constitueix un autèntic coneixement, sinó tan sols creença.

La ciència és, en canvi, l’autèntic saber, perquè és coneixement racional del món ideal o intel•ligible. En ser les idees realitats universals, eternes, perfectes i incorruptibles, esdevenen també objectes de coneixement universal i segur. Un tipus de coneixement, però, que només posseeixen els més doctes i savis.

Ampliació


- Mitjançant el Símil de la Línia, Plató intenta descriure els diferents estats de coneixement que l’home pot trobar-se. La seva descripció és gradual ja que ens assenyala els diferents nivells del conèixer des del més baix fins al més elevat. Segons Plató, el camí de la ment humana des de la ignorància fins al coneixement vertader passar per diferents estadis que Plató compara amb la foscor i amb la claredat.

- Plató sembla entendre per imatges les representacions duplicades de la realitat, és a dir, les figures que es formen en l’aigua i en tot el que és compacte, llis i brillant (com pot succeir quan ens mirem davant un mirall). També considera com imatges a les ombres, és a dir, les representacions mentals confuses i borroses en es quals molts subjectes es troben. Doncs bé, si duem aquestes afirmacions al terreny del coneixement Plató sembla voler assenyalar amb tot això aquells estats mentals que el subjecte no pren per vertader ni les seves percepcions sensibles (per descomptat, tampoc els seus pensaments) sinó allò que li han dit o que li han contat. Aquest estat de coneixement basat en les ombres és el més baix nivell de coneixement que hom podria trobar-se, segons Plató.

- El grau següent del conèixer, per sobre del món de les ombres, és l’estat de Creença (Pistis). En aquest estat de coneixement, el subjecte pren com a veritat el món dels cossos sensibles com són els animals que ens envolten i tot l’univers de la naturalesa. Plató estaria qüestionant l’estat mental d’aquelles persones que pensen que la base del saber vertader resideix en el coneixement del particular quan aquest, segons ell, és mera aparença i perpetu esdevenir, a més de reflex d’una realitat intel•ligible universal.

- Els grecs diferenciaven clarament entre la producció de les coses naturals (per exemple, el creixement d’un arbre) i la producció de les coses artificials o fabricades per l’humà. L’art que permet tal fabricació és tejné (tècnica) fent referència a tot allò que impliqui tecnologia. Doncs bé, Plató situa el coneixement tècnic en l’àmbit de la creença o Pistis.

- Plató diferenciava entre opinió, coneixement i ignorància, i creia que l’opinió és un estat intermedi entre el saber i la ignorància.

- El segment de l’intel•ligible es refereix a la divisió més alta de la línia, és a dir, la qual es correspon amb el món de la Ciència (Episteme) i amb els estats mentals de Pensament (Dianoia) i d’Intel•ligència (Noesis).

- S’està referint a la part més baixa del món intel•ligible, és a dir, a l’estat mental relacionat amb el Pensament (Dianoia) i amb els objectes matemàtics (matemàtica).

- S’està referint a la part més alta del món intel•ligible, és a dir, a l’estat mental relacionat amb la Intel•ligència (Noesis) i amb les Idees o Formes (Arjaí).

- Plató parla de la geometria i de la matemàtica com objectes de dianoia (pensament). L’ànima es trobaria impulsada a investigar tals objectes amb ajuda d’imatges. Així el geòmetra es valdria de figures o diagrames per arribar, partint d’algun tipus d’hipòtesi, a determinades conclusions.

Ara bé, el geòmetra o el matemàtic, en les seves investigacions, no s’interessen per aquest gràfic particular o per aquest triangle concret, sinó que es representen realment el triangle en si i no tant contemplat amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l’ànima. Doncs bé, tot el que s’ha dit explicaria perquè, amb la geometria, estaríem davant un tipus de coneixement que seria, segons Plató, una mica intermedi entre el merament sensible i el purament intel•ligible, i, el perquè, encara que situat dintre de la episteme, seria, no obstant això, inferior a Noesis-Arjaí.


EL MITE DEL CARRO ALAT
(Diàleg "Fedre", 246a)

Els mites tenen, en el pensament de Plató, el poder d’endinsar-nos en el cor d’una qüestió complexa i de difícil accés. I, certament, la qüestió de l’ànima resulta encara ara un tema complex i difícil d’estudiar. El mite del carro alat apareix en el diàleg de maduresa Fedre.

El mite compara l’ànima humana a un carro alat o “força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavallats alts” . L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un els quals és blanc, bell i bo; l’altre, negre, lleig i dolent. El cavall blanc simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles com el coratge o valor, la ira, l’esperança; s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més baixos, l’instint de conservació, la sexualitat; s’acostuma a anomenar part concupiscible de l’home i està localitzada en el ventre. L’auriga simbolitza la capacitat intel•lectual de l’home o pensament, s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada en el cap.

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i casa seva. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Ara bé, si, altrament, els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció.

De vegades,m una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima, perdent també les ales, cau al món de les coses. Allà, “s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestres” (246a). Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. El seu anhel més gran és retornar al seu món original.

El retorn de l’ànima al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se novament. Però, què fa renéixer les ales? Doncs bé, l’amor té un paper fonamental, ja que no és cap altra cosa que anhel i desig d’allò que no tenim, però que hem tingut.

Ànima tripartida i virtuts ètiques.

El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força, com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel•lectiva, la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. Doncs bé, l’ètica platònica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa, la fortalesa i la temperança. Finalment, si cada part fa amb excel•lència o virtut allò que li és adequat, aleshores hi ha harmonia en l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia.

Una ànima té la virtut de la saviesa quan la part racional desenvolupa excel•lentment la seva funció. Una ànima té la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacita per a afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’individu.
 

Menyspreu del cos.

La ciència és possible sense la col•laboració del cos.
La informació sensorial és deficient.
L’ésser humà és bàsicament la seva ànima
No és el cos el que ha de controlar l’ànima, sinó l’ànima la que ha de controlar el cos.

Una societat estructurada en classes socials.

Els homes no són éssers autosuficients. L’origen de la polis rau en la impotència individual per a satisfer les pròpies necessitats. Per al grec antic, la societat és la responsable de la supervivència i la felicitat dels ciutadans. Ara bé, la societat no és res més que el conjunt d’individus organitzats i jerarquitzats en classes. A partir d’aquí, Plató parla de la conveniència de tres classes socials: la dels treballadors, la dels militars i la dels governants.
 

MITE DELS METALLS

La República, III

Però, qui i com determinarà a quina classe pertany cada individu? Segons Plató, la pròpia naturalesa i caràcter personal ens predisposa i ens fa especialment aptes per a un determinat tipus de tasques. Els individus no són iguals, però aquesta desigualtat no es basa en criteris externs, com ara la capacitat econòmica, sinó en criteris més naturals, com la capacitat física i, especialment, la intel•lectual. Amb un altre mite, el dels metalls, Plató defensa la naturalesa diferent de cada individu: hi ha individus formats d’or, altres de plata i altres que tenen una composició de bronze o ferro. Corresponen a cadascuna d’aquestes tipologies d’individus una funció diferent. En això, l’Estat o societat ha de seguir la naturalesa,

En Plató, aquesta estructura tripartida de l’Estat és paral•lela a l’estructura tripartida de l’ànima. En l’ànima hi ha justícia quan cadascuna de les parts que la componen realitza allò que li és propi. Anàlogament, en la polis hi ha justícia quan cada classe realitza, com a membres d’un sol cos, allò que li correspon en funció de la seva pròpia naturalesa. Només aleshores hi haurà a la polis ordre i harmonia.
 

Analogia entre ànima humana (microcosmos) i la polis (macrocosmos)

 

La justícia, màxima virtut, està directament relacionada amb l’harmonia i equilibri de cadascuna de les parts que componen l’individu i la societat. En el cas concret de l’Estat, la justícia dependrà del fet que els governants governin sàviament i que els governats es deixin conduir pels primers. En aquesta harmonia i equilibri resideix la justícia i, per tant, la felicitat, bondat de tots i cadascun dels individus.

La justícia és fer el que toca. Plató diu textualment que “la justícia consisteix a fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres”. (Cada peça al seu lloc)

Jerarquia de règims polítics.

L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un Estat aristocràtic en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos, “els millors”, mot emparentat amb areté, “excel•lència”, i de kratós, “poder, força”.

En el llibre VIII de La República parla d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat o degeneracions de l’Estat perfecte o aristocràcia.