Història de la navegació marítima

L’ història de la navegació marítima té les arrels a la més remota nit dels temps, aquella en que la humanitat admirava y temia las masses d’aigua que s’ alçaven majestuoses i desafiants fins l’horitzó, ignorants de la vertadera dimensió que s’ocultava més enllà, i que tan evident ens sembla als nostres dies.

El desconeixement del medi i les dificultats inicials per explorar sense perdre’s a les tenebres impulsà tot tipus de temors i creences sobre el mar, algunes mítiques, que van ser portades al terreny de l’ art y la literatura. Llegendes, divinitats, nimfes abisales, o simplement profetes, filòsofs e interpretadores de la missió y destí de nostra espècie sobre la Terra, alimentaven en aquells temps les necessitats humanes davant lo desconegut, de la mateixa manera que avui determinats misteris relatius a la vida y la mort no han sigut resolts, o no obtenen resposta satisfactòria, donant lloc a variades manifestacions religioses que intenten paliar aquelles absències i mitigar el torment que per els humans significa ignorar el sentit real de la seva pròpia existència.

No es pot precisar amb exactitud on va començar amb regularitat l ‘art de navegar. Molt probablement, els primers intents de navegació no van ser marítims, sinó lacustres i fluvials, aprofitant els cursos d’aigua dolça i entre les vores  dels llacs amb extensions conegudes. Pot ser la primera embarcació fou un simple tronc que es deixava portar amb els corrents, o una balsa lligada amb filàstiques rudimentàries i impulsada per mitjà d’una pértiga. Els pobles lligats a mars oberts han tingut que contribuir molt al progrés de la navegació marítima, més que altres pròxims a llacs o mars interiors. En qualsevol cas, les característiques dels mars, terres litorals i climes van haver d’influir decisivament a la seva evolució.

De tots els testimonis coneguts a l’ antiguitat clàssica desborda referències precises, son els pobles mediterranis els que ens aporten major número de documents sobre la ciència nàutica. Al voltant de l’any 2000 aC. Els fenicis  ja construïen magnífics vaixells de càrrega a vela, fent també les galeres birreme i trirreme. Dominaven la navegació pels astres, a més de la costera que era el mètode més segur i habitual i des de les costes libaneses es desplaçaven fins l’Atlàntic  Nord para comerciar en llocs tan distants com Anglaterra. Aquests aventurats marins poden ser considerats com els millors navegants del Mediterrani en aquella època. Sigui per valentia o temeritat, amb el coneixement actual sobre l’ extensió real dels oceans i les dificultats regionals per la navegació encara persistents en molts d’ells, resulta admirable la gosadia d’aquests homes per endinsar-se al mar sense referències òptiques estables, doncs la inexistència de brúixola deixava al navegant perdut davant l’orientació correcta.

La norma habitual en aquells temps era navegar de dia veient la línia de costa, fer-ho a la obscuritat sense conèixer amb detall el comportament dels vents i les corrents per cada lloc i dia del any davant l’eventual  ocultament de les estrelles. Aquests valors eren portats a la pràctica molts sigles després mediat la rosa dels  vents, que agrupava als vuit vents principals, y mediat la qual els antics mariners s’orientaven i expressaven les direccions; aquest sistema va perdurà fins la instauració de l’agulla magnètica.

En l’època dels fenicis es van desenvolupar altres pobles mariners, dintre d’una activitat mercantil de introducció de les pròpies manufactures, y de obtenció de les matèries primes necessàries per sostenir estadis de civilització cada vegada més elevats. Així, es va desenvolupar ràpidament la navegació comercial grega y etrusca, o les exploracions en busca de mercats, com el periple africà dels egipcis. Els romans, encara que la seva flota va dominar amplament el mediterrani convertint-lo en el mar de l’imperi, no eren pròpiament un poble de mariners, aquesta activitat la van desenvolupar militarment per motius d’expansió territorial, sent la comercial només per a cobrir les seves necessitats. Els cartaginesos, al igual que succeí amb els romans, van seguir en la seva historia nàutica un procés de marcat caràcter militar.

Alguns pobles van destacar per la seva especial habilitat com a navegants, és el cas dels víkings, que al voltant de l’any 700 dC

Així, es pot estimar els monzons asiàtics facilitarien les travessies a vela de l’Índic en ambdós sentits de manera estable. Els monzons es manifesten de forma regular, contrastant i avantatjant el que es refereix a l’operativitat dels bucs que es desplaçaven per el Mediterrani, al ser aquest un mar de vents capritxosos que retardaria el desenvolupament de la vela en tota la regió. Els juncs xinesos, que eren nadius de carrega sòlides i bastant grans per a la seva època, aprofitaven amb eficàcia els monzons que percebien per la popa.

Van haver de transcorri varis mil·lenis abans de que totes les terres continentals, quedaran totalment identificades, la majoria d’elles a través de rutes marítimes. Amb certesa, succeí al llarg d’espais de temps íntimament lligats i amb la cadència dels progressos tecnològics, especialment a partir del segle XV. Des d’aquell moment, els viatges tant comercials com d’exploració mantindrien un règim frenètic.

L’historia de la navegació marítima no es pot deslligar de la historia de la embarcació, de fet el nadiu es troba entre els medis de transport més antics.

La direcció de les embarcacions es va sostenir durant el llarg del temps mitjançant un rem-timó, o una o més espadilles mantenides fora de la borda per la popa; segons l’àngul que es donava  respecte a la línia de crogia s’aconseguia així mantenir el rumb desitjat.

Alguns grans avantatges en seguretat marítima ja existien en Àsia en el segle IX dC., i no van ser adoptats en occident, inconcebiblement, fins a una època tan recent com el segle XIX. És el cas dels juncs xinesos, que posseïen unes mampares o divisions internes buides i hermètiques, que permetien mantenir l’estanqueitat de l’embarcació en cas d’una via d’aigua, evitant així el seu enfonsament.

En lo que es refereix als sistemes de propulsió, la quadres, que podria ser coneguda ja al voltant dels 4.000 anys aC., va començar recolzant als rems per  aprofitar els vents llargs, però amb l’implantació de la vela llatina, més difícil de maniobrar però que aconseguia navegar contra vent amb angles de cenyida molt tancats. Es van anar desplaçant els rems a simples elements auxiliars i a la seva total desaparició durant la Edat Mitjana.

El segle XVII seria testimoni del l’esplendor de la marina de veles, amb tot tipus de naus al llarg i ample de la Terra; Al terreny comercial es feien copies del vaixells de guerra per fer front als atacs de pirates.

Les ultimes embarcacions de veles que van operar regularment van ser els  clippers i els largs corrus. Els clippers eren els vaixells més bonics, van ser substituïts per naus de propulsió a vapor.

Fins aleshores el vapor no havia sigut capaç de superar les velocitats i rendiments dels clippers, però finalment li va arravatar a aquest la seva primera posició donant por acabat l’apogeu de la vela.

Quan els bucs propulsats per vapor van començar a ser rentables es va iniciar la més profunda revolució tecnològica i comercial.

 El radar a mitjans del segle passat, i els sistemes de posicionament global per satèl·lit (GPS) a las últimes dècades, il·lustren i serveixen com exemple d’aquelles tecnologies aplicades a la navegació mercantil.

A partir de 1845, amb la implantació de l’hèlice, passant la velocitat va ser tema prioritari de la ingenyeria naval. A partir d’aquí seguiria un procés ràpid, s’especialitzarien ràpidament totes les funcions dels bucs segons la seva missió, donant lloc a les embarcacions de tots el temps. Recolzats per tecnologies de situació de gran precisió.