La gestació de la Il·lustració fou un procés llarg i ple de vicissituds; té les seves arrels més fondes en l’eufòria intel·lectual del Renaixement i en les dues vessants de la Filosofia Moderna: en el racionalisme de Descartes i en el pensament filosòfic, polític i científic dels empiristes anglesos de la segona meitat del segle XVII. En tots els països on hi brilla el pensament il·lustrat s’utilitzen expressions ben simbòliques per fer referència a l’època, s’utilitza la metàfora de la llum.
Però les llums franceses van seguír i engrandir el camí obert i traçat per la Il·lustració anglesa, l’Enlightement, la llum (light) encesa per Locke i Newton a finals del segle XVII, i que ara David Hume, amb aquesta llum, delimitava les possibilitats i garanties de les investigacions humanes. A altres països europeus com a Itàlia o a Espanya, la llum del segle hi brillà amb molt poca intensitat. La gran Itàlia del Renaixement, controlat el pensament, el poc lluminós Illuminimo, manifestava una situació de decadència tant en el camp de la filosofia com en el de la ciència. Quant a Espanya, que no havia participat en la Revolució Científica del Renaixement, la Ilustración fou un retorn a l’escolàstica medieval, una obsoleta segona escolàstica; a conseqüència de l’aïllament cultural imposat per Felip II i successors, Espanya es mantenia en la foscor, una situació desoladora que contrastava amb l’esplendor intel·lectual que floria més enllà dels Pirineus. |