EN PATUFET. Charles Perrault
En Patufet és un personatge que ha protagonitzat
diverses històries al llarg del temps. Una de les més
elaborades i interessants correspon a la ploma de Charles Perrault,
el popular narrador francès que a finals del segle XVII la va
publicar amb el nom de "Le petit poucet". L'any 1909, la "Biblioteca
Popular de l'Avenç" va editar alguns dels contes de
l'escriptor, en una acurada traducció de R. Miquel i Planas,
entre els quals hi havia la versió que podeu llegir a continuació.
El conte va aparèixer el mateix any en "La
Rondalla del Dijous" amb il·lustracions de Doré. |
Hi havia una vegada un llenyataire i la seva
dona que tenien set fills, tots nois; el més gran no tenia pas més
de deu anys, i el menut en tenia no més de set. Algú trobarà
estrany que el llenyataire hagués tingut tants de fills en tan poc temps:
és que la seva muller era una gran feinera, i no li'n naixien pas menys
de dos cada vegada.
Aquesta gent era molt pobra, i les set criatures li eren un destorb molt gran,
perquè encara no n'hi havia cap que es pogués guanyar la vida.
Els amoïnava molt, sobretot, que el més petit fos tan delicadet
i mai obrís la boca per dir una paraula: els pares prenien per estultícia
el que era una prova de la bondat del seu geni. Era molt remenut, i quan va
néixer no era pas més alt que el dit gros de la mà, i per
aquesta raó li posaren de nom Patufet.
La pobra criatura era el sac dels cops de tota la casa, i de tot li donaven
la culpa. Això no obstant, era el més eixerit i espavilat de la
germania, i si bé enraonava poc, era perquè escoltava molt.
Va venir una mala anyada, i la fam es deixà sentir en tal manera que
aquests bons llenyataires hagueren de determinar-se a treure's del damunt totes
les criatures. Un vespre que ja els tenien tots al llit, i que el llenyataire
s'estava prop de la llar de foc amb la seva dona, ell va dir a ella amb el cor
tot apenat:
-Ja veus tu que no podem mantenir els nostres fills; jo no tindria coratge de
veure'ls morir de fam davant meu, i estic resolt d'acompanyar-los demà
al bosc i deixar-los-hi perdre, el que no ens costarà gens, perquè
mentre s'entretindran recollint llenya, no haurem de fer més que escapar-nos
sense que ens vegin.
-Déu del cel! -va dir ella.- I tu fores capaç de dur els teus
fills a perdre?
El seu marit prou s'esforçava a fer-li veure quina era llur extrema pobresa:
la dona no podia acabar d'avenir-s'hi; pobra bé ho era, però se
sentia mare per damunt de tot.
A la fi, havent reflexionat quin més greu dolor no fóra haver
de veure'ls morir de fam, ella hi va consentir i va anar-se'n al llit feta una
mar de llàgrimes.
En
Patufet va assabentar-se de tot el que van dir perquè, havent sentit
des del llit seu que parlaven sobre cosa de negocis, s'havia alçat sense
fer remor i de puntetes se n'havia anat a amagar sota l'escambell en què
el seu pare, a fi d'escoltar-los sense que el veiessin. Tornà al llit,
i en tota la nit aquella no pogué adormir-se, pensant en el que més
convenia fer. De bon matí ja fou de peus a terra i se n'anà a
la riera a omplir-se totes les butxaques de palets blans; tot seguit se'n tornà
a casa. Després van eixir tots, però el Patufet no va descobrir
res als seus germans del que ell sabia.
Van anar a un bosc molt espès, on no es veien l'un a l'altre a deu passes
lluny. El llenyataire es posà a fer llenya i els seus fills vinga recollir
la brolla per fer-ne feixos. El pare i la mare, veient-los enfeinats, van separar-se
d'ells a poc a poc, i després va escapar-se sobtadament per un viarany
esgarriat.
Quan aquests nois van trobar-se sols, van posar-se a cridar i a plorar amb totes
les forces. En Patufet els deixà que cridessin, sabent prou per on podrien
tornar a casa, perquè a l'anar havia deixat caure pel camí les
pedretes que duia a les butxaques. Aleshores va dir-los:
- No tingueu por, germans: el nostre pare i la nostra mare se'ns han deixat
aquí, però jo us tornaré a casa: no heu de fer més
que seguir-me.
Van seguir-lo i ell els va dur a casa pel mateix camí per on eren vinguts
al bosc. No gosaven entrar, de moment, però van posar-se tots prop de
la porta per escoltar el que els seus pares estaven enraonant.
Al punt que el llenyataire i sa muller arribaren a casa, el senyor d'aquell
lloc els havia enviat deu lliures que els devia feia temps, i de les quals ja
no esperaven res. Això els va tornar de mort a vida, perquè, pobre
gent, se morien talment de fam. El llenyataire envià tot seguit la dona
al carnicer: com que feia tant de temps que no havia menjat, ella va mercar
tres vegades més de vianda del que els calia per sopar dues persones.
Quan s'hagueren atipat, la dona del llenyataire va dir:
-Ai, mesquina! On deuen ésser a hores d'ara els nostres pobres fillets!
Tanta festa que farien d'això que aquí ens sobra! Tanmateix, Guillem,
has ben estat tu qui els ha volgut perdre: jo prou t'ho deia que ens en penediríem.
Què deuen fer dins d'aquella bosquina? Ai, Déu meu! Els llops
se'ls han menjat potser! Tanmateix has estat ben mal cor d'haver fet perdre
així els teus fills.
A l'últim el llenyataire va enfadar-se: més de vint vegades ho
havia dit i repetit això de que se'n penedirien, i que ella ja li deia.
Ell li va fer amenaces que si no callava, li repicaria l'esquena. No és
que el llenyataire, ben mirat, no se'n dolgués potser tant com la seva
dona, però ella li omplia el cap amb els seus retrets, i l'home era d'aquells
molts que, si bé estimen les dones que parlen bé, troben molt
impertinents les que sempre es recorden d'haver parlat com cal per una sola
vegada a la vida.
La dona era tota un mar de llàgrimes.
-Déu meu! On seran ara els fills meus, els pobres fills meus?
Tan fort ho va dir una de les vegades, que les criatures ho van sentir des de
fora, i van psar-se tots d'un a cridar:
-Som ací! Som ací!
Ella hi va córrer, va obrir la porta, i, tot abraçant-los, els
va dir:
-Que contenta estic de tornar-vos a veure, fillets meus! Que cansats que esteu
i quina gana que deveu tenir! I tu, Peret, com vas d'enfangat! Vine que et netejaré.
Aquest, en Peret, era el més gran, el que s'estimava més, perquè
era un xic roget i ella era també una mica roja.
Van entaular-se tots, i van menjar amb un delit que feia goig al pare i a la
mare, tot contant la molta por que havien tingut al bosc, i parlant tots a la
vegada. Els bons llenyataires estaven d'allò més contents de reveure
llurs fills, i el goig va durar tant com aquelles deu lliures. Però,
quan els diners foren acabats, tornaren a venir els mals de cap d'abans, i altra
vegada hagueren de resoldre fer perdre els seus fills; això sí,
duent-los força més lluny que l'altra vegada, per no errar el
cop.
No van poder, amb tot, parlar d'això tan reservadament que no ho sentís
en Patufet, el qual va fer-se compte de sortir del pas com ja ho havia fet;
però, tot i llevant-se a punta de dia per recollir els palets de riera,
no pogué pas sortir-se amb la seva, perquè trobà la porta
de casa tancada amb pany i clau. No sabia com fer-s'ho, quan vet aquí
que sa mare els donà un mos de pa a cadascú per esmorzar, i ell
pensà aleshores que el pa podia fer-li el mateix servei que les pedretes
si en deixava caure molles de llarg a llarg del camí que farien: així,
se'l va guardar a la butxaca.
El
pare i la mare se'ls van endur al cor del bosc, on aquest era més espès
i més fosc; i, tan bon punt hi foren, ells van tirar per un camí
amagat, i allà van deixar-los. En Patufet no s'atribolà pas gaire,
puix creia trobar fàcilment el camí mitjançant les molletes
de pa que havia deixat anant caure per tot arreu on havia passat; però
va quedar-se ben sorprès quan no pogué trobar ni una molla per
misericòrdia: el ocells hi havien acudit i totes se les havien menjades.
Vet els aquí, doncs, tot afligits, perquè com més caminaven,
més s'extraviaven endinsant-se al bosc. Arribà que es féu
de nit, i es posà a fer un vent molt fort que els produí una por
grandíssima. Per tots costats no es creien sinó oir l'udolar dels
llops que venien a menjar-se'ls. Ni es gosaven dir res, ni esguardar de costat.
Encara sobrevingué una pluja molt forta, la qual va deixar-los molls
fins al moll dels ossos; a cada pas relliscaven i queien, i s'aixecaven tots
bruts i sense poder-se valer de les mans.
En Patufet s'enfilà al cim d'un arbre per veure si aconseguia albirar
res; un cop hagué tombat el cap tot al voltant, veié una llumeneta
com d'una candela, però molt lluny, molt, , part allà de la boscúria.
Davallà de l'arbre, i quan posà el peu en terra ja no veié
res: això el va desanimar. Mes, amb tot, havent avançat un bocí
pel cantó d'on veié la llum, tornà a albirar-la a l'eixida
del bosc.
Arribaren tots plegats, per fi, a la casa on era aquella candela, no pas sense
neguits, puix per moments la perdien de vista, i això succeïa sempre
que davallaven algun fondal. Trucaren a la porta, i una bona dona acudí
a obrir-los, i els preguntà qui demanaven. En Patufet li va dir que eren
unes pobres criatures que s'eren perdudes pel bosc, i que demanaven acolliment
per caritat. Aquesta dona, veient-los tan macos es posà a plorar i els
digué:
-Ai, pobres fillets meus, on heu vingut! No sabeu que aquí és
la casa d'una Ogre que es menja els nois petits?
- pobres de nosaltres! -va respondre en Patufet, tot tremolant com la fulla
a l'arbre, igual que els seus germans.- I què farem, doncs? Ben segur
que aquesta nit no ens escaparem dels llops, que se'ns menjaran si no voleu
acollir-nos vós; i, essent així, més ens estimem que se'ns
mengi l'amo d'aquesta casa: potser tindrà compassió de nosaltres,
si li voleu demanar ben demanat.
La dona de l'Ogre, que va creure poder-los amagar del seu marit fina al matí
següent, els va deixar entrar, i els va conduir al voltant de la llar perquè
s'escalfessin. Hi havia un gran foc, perquè s'estava rostint a l'ast
un be tot sencer per sopar aquell Ogre.
Quan ja es començaven a refer, van sentir trucar tres o quatre cops molt
forts a la porta: era l'Ogre que tornava. Tot seguit la dona els féu
amagar dessota el llit i anà a obrir la prta. L'Ogre preguntà
de primer si el sopar era a punt, si havien anat a treure el vi, i tot seguit
s'assegué a taula. El be encara era tot sangonós, més no
per això fou menys del seu gust. Flairava a l'un costat i a l'altre,
dient que sentia baf de carn fresca.
-Per força del ésser del vedell que he apariat, la flaire que
sentiu.
-Et torno a dir que flairo carn fresca,- feu l'Ogre tot esguardant la dona de
cua d'ull.
-Aquí hi ha d'haver alguna cosa que jo no entenc.
I,
dient això, s'alçà de taula i se n'anà de dret vers
el llit.
-Ah! -féu ell.- Vet aquí com volies enganyar-me, dona maleïda!
-No sé que em detura que no et menjo a tu i tot. ja tens sort que ets
bèstia vella. Aquí tinc vianda que em ve molt a punt per obsequiar
tres ogres amics meus que han de venir a veure'm un dia d'aquests.
Els anà traient de sota el llit, un per un. Aquests pobres xicots van
agenollar-se, demanat-li perdó; però se les havien amb el més
mal cor de tots els ogres, el qual, ben lluny de tenir-ne pietat, se'ls menjava
amb la vista, i deia a la seva dona que serien talls ben delicats, una vegada
ella els hagués fet en un bon suc.
Anà a cercar un ganivet, i, acostant-se a les pobres criatures, començà
a passar l'eina per la pedra que sostenia amb la mà esquerra. Ja n'havia
engrapat un, quan la seva dona li va dir:
-Què voleu fer ara tan tard? No us vagarà bé prou demà?
-Calla, tu -replicà l'Ogre.- Així tindran un puntet de picant.
-Però, si n'hi ha tanta, de vianda! -va dir la dona.- Teniu: un vedell,
dos moltons i mig tocino.
-I bé que tens raó, -féu l'Ogre;- dóna'ls sopar
ben bé, perquè no perdin, i endus-te'ls a jóc.
La bona dona no hi veié de cap ull, de contenta, i els donà bon
sopar; però poc pogueren menjar de por que tenien. Mentrestant l'Ogre
es tornà a posar a beure, content de tenir amb què festejar els
seus amics. Begué una dotzena de gots més que de costum, la qual
cosa féu que el vi li pugés un xic a la testa; i això el
féu anar a dormir.
Aquest Ogre tenia set noies, que encara eren totes molt jovenetes. Les petites
ogresses tenien la cara bastant bonica, perquè menjaven carn fresca talment
com llur pare; però tenien uns ullets grisos i rodons, el nas ganxut
i la boca molt gran, amb unes dents molt refilades i força apartades
l'una de l'altra. No és que fossin encara molt dolentes, si bé
prometien molt, per quan ja mossegaven els nens petits per xuclar-los la sang.
Les havien fetes anar al llit desjornet, i totes set dormien juntes, amb una
corona d'or cada una damunt del cap. En la mateixa cambra hi havia un altre
llit igualment gran; i fou en aquest llit que la dona de l'Ogre posà
a dormir els set minyons; després d'això, ella se n'anà
a dormir al costat del seu home.
En Patufet, que havia reparat això que les filles de l'Ogre tenien corones
d'or damunt del cap, i que es temia que no li vingués a l'Ogre alguna
recança de no haver-los escorxat a la mateixa vetlla, s'aixecà
vers la mitjanit i, prenent les gorres dels seus germans i la d'ell, se n'anà,
poquet a poquet, a posar-les al cap de les set filles de l'Ogre, després
d'haver-los tret les corones d'or, que posà damunt del cap dels seus
germans i d'ell mateix, a fi que l'Ogre els prengués per les seves filles
i les seves filles pels nois que volia matar. La cosa va reeixir tal com ell
se l'havia imaginada; perquè l'Ogre, havent-se despertat a mitjanit,
es dolgué d'haver deixat per l'endemà una cosa que podia haver
feta el vespre abans. Es llançà, doncs, d'una revolada fora del
llit, i, prenent el seu gran coltell, va dir:
-Vegem com segueixen els nostres bordegassos. Així no em caldrà
fer-hi dos viatges.
Se'n pujà a les palpentes a la cambra de les seves filles, i es dirigí
al llit on eren els nois, que dormien tots, llevat d'en Patufet, que tingué
una por d'allò més quan va sentir la mà de l'Ogre tocant-li
el cap, com havia tocat els seus germans. L'Ogre, trobant les corones d'or,
exclamà:
-A fe que l'hauria feta bona de debò. Ara comprenc que anit vaig traguejar
un poquet massa.- Tot seguit se n'anà al llit de les seves filles, i
allà, havent palpat les gorres dels xicots:
-Aquests
són, aquests, els bones peces! Anem per feina!
I, dient això, va tallar, sense prendre alè, el coll a les seves
set filles. Tot content de la seva bona mà, tornà a ficar-se al
llit al costat de sa muller.
Així que en Patufet va sentir l'Ogre roncar, despertà els seus
germans i els va dir que es vestissin a corre-cuita i que el seguissin. Davallaren
a ala quieta fins al jardí i saltaren per damunt de la paret. Van córrer
quasi tota la nit, sempre esparverats i sense saber on anaven.
L'Ogre, en havent-se despertat, va dir a la seva dona:
-Ves-te'n dalt i arregla els bordegassos d'ahir a la nit.
L'Ogressa va romandre tota admirada del bon cor del seu marit, sense sospitar
res de la manera com ell volia dir que els arreglés, i creient-se que
li ordenava que els poses els vestits. Se n'anà dalt, i es quedà
ben sorpresa quant veié les set filles seves degollades i cobertes de
llur pròpia sang.
El primer que féu va ésser desmaiar-se, que és el primer
remei de què solen fer ús les dones en circumstàncies tals.
L'Ogre, tement que sa muller no trigués massa a fer la feina que li havia
encarregada, pujà a la cambra per ajudar-la. No quedà pas menys
sorprès que la dona quan veié aquell espectacle tan horrorós.
-Ai, què he fet! -exclamà.- ja me la pagaran, pobres d'ells! I
ben de pressa!
Tot seguit abocà un tupí d'aigua al nas de la seva dona, i quan
l'hagué feta retornar, li va dir:
-Dóna'm de pressa les botes de set llegües, perquè vaig a
atrapar-los.
Emprengué la caminada, i, després d'haver corregut de l'un costat
a l'altre fins força lluny, encertà a entrar pel camí que
seguien aquelles pobres criatures, que no eren més que a cent passes
de la casa de llur pare. Van adonar-se de l'Ogre que saltava de muntanya en
muntanya i travessava els rius tan senzillament com si s'hagués tractat
del més petit xaragall. En Patufet, que veié una roca sotscavada
prop del lloc on eren, hi va fer amagar els seus germans, entaforant-s'hi ells
també, i sempre espiant el que faria l'Ogre. Aquest, que es trobava força
cansat de la caminada que havia fet en va (perquè les botes de set llegües
cansen molt els qui les du), volgué reposar un xic; i casualment anà
a asseure's en aquella mateixa pedra sota la qual el xicotets s'havien amagat.
Com que de tan cansat no es podia aguantar més, quan hagué reposat
una estona, s'adormí, i acabà per roncar tan espantablement que
les pobres criatures van tenir tanta por com quan empunyava la ganiveta disposat
a tallar-los el coll. En Patufet no s'espantà tant i recomanà
als seus germans que s'escorressin de pressa cap a casa, mentre l'Ogre dormia
ben fort, i que no s'amoïnessin pas per ell. Van creure el seu consell
i de pressa van arribar-se a casa.
En
Patufet, havent-se acostat a l'Ogre, li estirà poquet a poquet les botes
i se les posà tot seguit. Les botes eren molt grans i amples; però
com eren encantades, tenien la facultat d'engrandir-se i d'enxiquir-se, segons
el peu de qui les calçava; de manera que van venir-li tan justes als
seus peus i cames com si haguessin estat fetes per a ell.
Se n'anà de dret a casa de l'Ogre, on trobà la dona que plorava
al costat de les seves filles degollades.
-El vostre marit -va dir-li en Patufet- es troba en greu perill, puix ha caigut
a les grapes d'una colla de lladres, els quals han jurat matar-lo si no els
dóna tots els seus diners, or i argent. A l'instant mateix que li tenien
el punyal al coll s'ha adonat de mi i m'ha demanat que vingués a fer-vos
saber la situació en què es troba, i a dir-vos que vulgueu donar-me
tot el de preu que té, sense que hi manqui res, puix d'altra manera el
matarien sense misericòrdia. Com és cosa que convé molt
de pressa, ha volgut que em poses les seves botes de set llegües, com veieu,
per fer-ne més via, i també perquè no pugueu creure que
vinc per enganyar-vos.
La bona dona, molt esparverada, li donà seguidament tot el que tenia;
perquè aquest Ogre no per això deixava d'ésser un bon marit,
encara que es mengés les criatures petites. En Patufet, carregat ja amb
totes les riqueses de l'Ogre, se n'anà a la casa dels seus pares, on
fou rebut amb gran alegria.
Són molts els que no estan d'acord relativament
amb això darrer, i que pretenen que en Patufet no havia comès
mai un semblant furt a l'Ogre; puix no era, en veritat, la seva intenció
de prendre-li les botes de set llegües sinó perquè se'n valia
per atrapar les criatures. Aquests que això diuen asseguren saber-ho
de bona mà, i fins per haver fet pa-i-beure a casa del llenyataire. També
asseguren que quan en Patufet s'hagué calçades les botes de l'Ogre,
se n'anà a la Cort, on sabia que estaven molt preocupats per un exèrcit
que estava a dues-centes llegües lluny, i sobre el resultat d'una batalla
que havia tingut lloc. va anar, segons conten, , a trobar el rei i va dir-li
que, si sa majestat volia, que li portaria noves de l'exèrcit abans que
es fes fosc. El rei li va prometre una pila de diners si ho aconseguia. En Patufet
dugué les notícies aquell vespre mateix; i com que aquesta primera
feta va donar-lo a conèixer, va guanyar tot el que volia, perquè
el rei li pagava molt bé el fet de trametre les seves ordres a les tropes;
i també moltes dames li pagaven el que volia perquè els portés
noves de llurs enamorats, i aquest era el seu guany millor.
També hi hagué algunes senyores que van fer-li encàrrecs
per a llurs marits; però el retribuïen tan poc i li resultava feina
de tan poc lluïment, que mai volgué fer esment del que guanyava
en aquest article.
Després d'haver fet una temporada l'ofici de correu, i havent-hi arraconat
bastants dinerons, se'n tornà a casa seva, on no és possible imaginar
amb quin goig el tornarien a veure.
A tots els va encaminar degudament, adquirint feines de nova creació
per al seu pare i per als seus germans; i així els donà carrera
a tots, i trobà a l'ensems manera d'assegurar el seu propi pervindre.
ENSENYAMENT A ningú no sap greu de tenir força infants
|
Podeu trobar aquest conte per al vostre ordinador de butxaca a: (Llibres/Sant Jordi)