|
![]() |
A finals de l'any 1898 es creà l'Agrupació Protectora de l'Ensenyança
Catalana en un acte en què els que participaven acordaren: "Constituir
una Agrupació protectora de l'ensenyança catalana, adoptant la
reglamentació que apropiadament brinda la "Unió Catalanista"
i a la qual entitat s'adhereix aquesta Agrupació per a coadjuvar als
seus fins en general. Tot seguit fou acordat també, a proposta del senyor
Ciurana, fossen tres no més los càrrecs de la Junta Directiva,
resultant elegits los següents: president, En Josep Fiter i Inglès;
tresorer, Francisco Figueras; secretari, Enric Ciurana". L'any 1902, l'AgPED
es va transformar en l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana
(APEC). L'Associació, que nasqué lligada a la Unió Catalanista,
ben aviat mostrà que els seus objectius tenien poca relació amb
les opcions polítiques concretes i que el que pretenia era crear una
escola catalana, amb tot el que això comportava, amb la qual se sentís
implicada la societat catalana, tant des de les institucions públiques
i privades, com des dels individus. Escoles, mestres, cursos d'estiu, concursos
de llengua i d'història, llibres..., el moviment va anar creixent de
forma important sobretot a partir de 1916, quan cal destacar les aportacions
dels socis americans. A principis dels anys 20 es produí el moment de
màxima esplendor de l'APEC, que sobrepassà els 10.000 socis i
comptava amb l'adhesió de la Mancumunitat, ajuntaments i altres institucions.
L'any 1923, però, la Dictadura de Primo de Ribera va suposar una davallada
notable de la seva expansió, encara que va continuar les diverses tasques
en què es trobava implicada, que, inevitablement, van acabar l'any 1939
amb la fi de la guerra civil.
Aquesta pàgina no es proposa recordar la història de l'APEC, qui
vulgui resseguir la seva trajectòria i les vinculacions que tingué
amb altres institucions pot consultar Pàtria i escola. L'Associació
Protectora de l'Ensenyança Catalana de Lluís Duran, de l'editorial
afers. Des d'aquí únicament podreu entreveure la importantíssima
tasca que l'Associació va fer en el camp de la renovació pedagògica
a través dels textos d'algunes de les obres que va anar publicant per
a ús d'infants i de joves de parla catalana. Es tracta de llibres innovadors
escrits per professionals de prestigi, que encara avui se'ns presenten com a
models a tenir en compte, sobretot en el seu vessant didàctic, i que,
amb freqüència, marcaren un abans i un després en la història
de l'ensenyament en el nostre país.
Publicacions de l'APEC
Podem començar aquest repàs de les obres que sorgiren de l'APEC
per un llibre d'història que ens situarà indirectamen
en les coordenades ideològiques en què es movia l'Associació.
En total es tracta de tres textos del curs mitjà de la Història
de Catalunya de Ferran
Soldevila publicada l'any 1923: una nota de l'editorial, el prefaci de l'autor
i un dels capítols finals del llibre. Fixeu-vos com la nota destaca especialment
les aportacions americanes que van permetre la publicació de l'obra.
Observeu també la implicació de dues institucions públiques
que col·laboraren assíduament amb L'APEC.
A la publicació d'aquest llibre han estat aplicats els donatius extraordinaris
següents rebuts l'any 1923, procedents de la República Argentina.
500 pessetes de la Comissió Delegada de Buenos Aires.
500 pessetes de la Comissió Delegada de Mendoza.
853 pessetes de la Comissió Delegada de Córdoba.
1000 pessetes de la Comissió Delegada de Rosario de Santa Fé.
La resta de les despeses ha estat coberta amb la part de les subvencions de
l'Excma. Mancomunitat de Catalunya i del Excm. Ajuntament de Barcelona corresponents
a l'any 1923.
Cal desitjar que la prosperitat material i espiritual patriòtica dels
catalans absents augmentin força per a poder utilitzar llur generós
concurs a profit de l'obra transcendental de la Associació Protectora
de l'Ensenyança Catalana.
Allò que importa no és el coneixement dels detalls, diu Soldevila,
sinó estimular els alumnes a interessar-se per la història del
país. L'alumne interessat i coneixedor dels eixos fonamentals de la història
cal suposar que continuarà l'estudi dels detalls...
Els concursos d'història (també se'n feren de llengua i de geografia
en diferents localitats) a què al·ludeix Ferran Soldevila s'iniciaren
el 1914 i es premiava tant els alumnes més destacats en coneixements
d'història segons les bases establertes, com els mestres que havien demostrat
més preparació en la formació dels seus alumnes. Els premis
i l'articulat de les bases del concurs es van anar modificant en les successives
convocatòries
PREFACI
"No us complagueu a ensenyar un gran nombre de coses. Contents d'obrir
els esperits, no els sobrecarregueu." Això ha escrit un il·lustre
autor contemporani, i això no hem oblidat en redactar aquest manualet
d'Història de Catalunya destinat als infants.
Hem procurat exposar les idees i els fets amb la major claredat. Hem procurat
fer destacar les línies fonamentals de la nostra història, i hem
descendit solament a detalls quan els detalls ajudaven el nostre propòsits.
No desconeixem la utilitat de l'ordre rigorosament cronològic en la exposició
de la Història. Sabem també quina part cal donar a la memòria
en l'ensenyament dels infants. En el curs elemental seran tingudes, amdues coses,
primordialment en compte. Però hem cregut, alliçonats pels concursos
d'Història de Catalunya, que en aquest curs mitja, havíem de donar,
sobre aquella base, una importància predominant a les línies directrius
de la nostra història i a llur significació cabdal. El progrés
d'aquest curs mitjà sobre el curs elemental, serà doncs produït,
més que per una major quantitat de coneixements, per la forma d'esposar-los.
Un esquema de cada regnat i algunes taules sinòptiques col·locades
al final del llibre permetran a l'estudiant, en tot moment, de situar-se.
F. S.
A continuació podeu llegir sencer el capítol XXXV, que és el penúltim de l'obra. No el comentarem, sinó que només remarcarem la capacitat de síntesi de l'autor, tot destacant els fets de cada període, i la càrrega ideològica evident que traspua cada apartat. Fixeu-vos en la intriga que deixa oberta la darrera frase.
XXXV. Catalunya fosa dins la política espanyola
Ferran VI i Carles III .- Durant els regnats de Ferran VI (1726-1759) i Carles III (1759-1788), fills de Felip V, Catalunya va començar a treballar en la seva reconstitució econòmica. La pau i les reformes d'aquests regnats van afavorir-la, especialment la concessió que Carles III va fer-li de comerciar amb Amèrica. També la beneficiaren les expedicions contra Alger per tal d'exingir la pirateria baraber, i la creació de la Junta de Comerç, les Societats Econòmiques d'Amics del País i l'Acadèmia de Bones Lletres.
Catalunya i la República francesa .- Regnant a Espanya Carles IV (1788-1808), fill de Carles III, va esclatar (1793) a França la Revolució qui va posar fi a la monarquia i va portar una renovació pregona en les idees polítiques i en l'organització dels Estats. Agents revolucionaris recorren Catalunya, entre ells un de tan eminent com Robespierre. Però Catalunya, malgrat la simpatia que la República francesa sentia envers ella, va lluitar-hi tenaçment quan França va declarar la gerra a Espanya. Aquesta guerra fou anomenada la Guerra Gran.
Catalunya i Napoleó .-Sobre
el capgirament produït per la Revolució francesa es va dreçar
un home genial, Napoleó Bonaparte, qui des del seu origen humil va saber
elevar-se fins al tro imperial de França i esdevenir l'àrbitre
d'Europa. Mercès a la seva política, Carles IV i el seu fill Ferran
li van cedir llurs drets a la Corona d'Espanya. Però Napoleó no
fou més sortós amb Catalunya que la República francesa.
Malgrat que, constituït el govern de Catalunya, va declarar oficial la
llengua catalana, malgrat que es va proposar una política altament beneficiosa
per a la nostra terra, Catalunya, qui havia perdut la consciència de
la seva personalitat, va mostrar-se irreductible.
La guerra contra l'Imperi .-La guerra va començar. A Lleida es constituí la Junta Suprema de Catalunya. A poc a poc, va anar caient en poder dels francesos tota la nostra terra, malgrat fets d'armes tan heroics com la batalla del Bruch (1808) i la resistència de Girona. Però Napoleó, amenaçat en altres indrets pels seus enemics coalitzats, va haver de treure tropes d'Espanya, i va pactar amb Ferran VII.
Les Corts de Càdiz .-Mentre durava la guerra de la Independència contra Napoleó, es van aplegar a Càdiz unes Corts qui van redactar una Constitució (1812), inspirada en les idees lliberals i renovadores, però d'un caràcter completament centralista. S'hi declara que uns mateixos Codis regiran en tota la monarquia.
Ferran VII .-Tornat Ferran VII a Espanya, va abolir la Constitució.
Començà aleshores una lluita entre els lliberals, qui n'eren partidaris,
i els absolutistes, qui n'eren contraris. A Catalunya repercuteixen aquestes
lluites, les quals esdevenen sovint sagnants.
En aquest regnat es perd gairebé tot l'imperi colonial americà.
Sols Cuba, Puerto Rico i les Filipines resten sotmeses al jou espanyol; però
en el regnat d'Alfons XIII assoleixen també la independència (1898).
Isabel II .-Ferran VII fou succeït per la seva filla Isabel. Tot aquest regnat es passa amb lluites civils. De primer és el seu oncle Carles qui vol arrabassar-li la corona, i produeix les guerres carlines; després l'oposició entre els partits, la qual es tradueix en revoltes populars i alçaments de l'exèrcit. A la fi és la Revolució de setembre (1868) qui, dirigida pel general Prim, destrona la reina Isabel i porta al tron Amadeu de Savoia.
La República i la Restauració .- Havent renunciat Amadeu,
és proclamada la República (1873). Són Catalans els seus
dos primers presidents, Figueres i Pi i Margall. Però la República
dura poc: es restaurada l'any següent la dinastia borbònica amb
Alfons XII, al qual succeeix el seu fill Alfons XIII sota la regència
de la seva mare Maria Cristina.
Catalunya pren una part molt activa en totes aquestes lluites. Aparentment s'ha
fos dins l'abjecta política espanyola: aparentment tan sols.
Després de les consideracions sobre la història de Catalunya
ens cal situar geogràficament en el territori, de manera que presentarem
una obra de Pere
Blasi, Geografia
elemental de Catalunya, publicada l'any 1923 i que va ser, segons diu la
segona pàgina: "obra premiada en el concurs convocat l'any 1916
a base del premi de cinc-centes pessetes ofertes pel Dr. N'Antoni de P. Aleu
de la Comissió Delegada de Buenos Aires". Els mapes i gràfiques
els va elaborar Faustí Marí del servei geogràfic de la
Mancomunitat de Catalunya. L'obra, de poc menys de 100 pàgines, està
dividida en 11 capítols amb força il·lustracions, mapes
i unes quantes fotografies. Es comença descrivint la situació
de Catalunya i a continuació es tracten els aspectes físics, la
divisió territorial -fixeu-vos en el mapa de més avall que fa
una divisió comarcal de Catalunya que posteriorment va ser, en part,
aprofitada per la Generalitat-, divisió administrativa, eclesiàstica,
universitària, etc., comunicacions, agricultura, indústria, comerç...
Com s'indica en el títol, es tracta d'una geografia elemental, de manera
que no es pot esperar un aprofundiment important en els diversos temes, tot
i així el llibre dóna una visió ordenada, completa i molt
interessant didàcticament. El fragment triat com a mostra pertany al
final de l'obra, en què Pere Blasi fa un resum marcadament patriòtic
de les terres i la gent de Catalunya, de vegades amb un llenguatge més
poètic que científic.
La vida a Catalunya
Consideracions generals.- Catalunya gaudeix d'envejables condicions geogràfiques.
Difícilment hom pot trobar més varietat dins una extensió
com la de Catalunya.
Té la nostra terra alteroses serres coronades de neus perpètues;
té valls rioleres i planures fèrtils; té platges suaus
i una costa brava aspra i superba.
L'acció del Pirineu deturant els núvols i l'abundància
de serres originen una avantatjosa distribució d'aigües.
Son clima sanitós i temperat presenta, per efecte de les diferents altituds,
avantatjosa diversitat: hi ha incomparables estacions d'estiu a les valls pirinenques;
hi ha delicioses estacions d'hivern a la vora del Mediterrani.
Els conreus hi són variats i l'avet i la palmera s'hi agermanen. Les
diferents manifestacions de l'activitat humana tenen dintre Catalunya un ambient
propici: hi ha poblacions agrícoles i ramaderes, poblacions industrials
i mercantils, pescadores i marineres.
La major activitat convergeix cap a Barcelona, la qual impulsa i dirigeix les
energies catalanes.
El seient de la nostra capitalitat l'imposen les condicions geogràfiques
en assenyalar sa situació a la gola del riu central i al bell mig de
la costa catalana.
És difícil mesurar amb la transcendència d'aquest avantatge
ço que haurà influït Barcelona en la futura Catalunya de
la plenitud.
Esmentem, per acabar, l'existència de dues possessions catalanes d'altíssim
valor, ço és: els poderosos saltants del Pirineu (reserva de força
hidroelèctrica entre les més importants d'Europa), i la riquesa
minera, sobretot dels jaciments potàssics.
El poble català, treballador i enèrgic, digne sempre dels seus
destins, sabrà valorar les riqueses d'aquesta nostra Catalunya, la qual,
amb una acció de govern entenimentada i amb l'amor dels seus fills, esdevindrà
una de les terres més interessants del món.
La vida a l'alta muntanya
Les característiques de la vida a l'alta muntanya són la monotonia
i la senzillesa.
La poca extensió dels conreus origina una gran frugalitat en l'alimentació.
El veïnatge del bosc i les nevades imposen una edificació característica:
les cases són cobertes amb llosats de gran inclinació; els paviments
i les baranes dels balcons són de fusta.
La naturalesa abrupta del terreny fa escasses i difícils les comunicacions,
donant lloc a un isolament que, si contribueix a conservar els antics costums,
en canvi entorpeix la transformació i el progrés.
País d'agricultors i ramaders, tota altra indústria hi és
escassíssima, i igualment el comerç. Cal, però, esmentar
el de fustes, que en alguns indrets té importància, com per exemple
a les conques del Pallaresa i el Segre, el corrent dels quals és aprofitat
com a mitjà de transport.
Fill d'aquest ambient és el caràcter eixut dels muntanyencs, així
com llurs hàbits de temperància i economia.
La vida a les terres baixes
A les terres baixes la major dolcesa del clima origina
una més gran varietat de producció i atenua el contrast entre
les estacions extremes.
El tipus de les construccions és més variat. Les cases no tenen
la coberta de llosa. Els pobles són més nombrosos i més
habitats.
Són més nombroses, també, les vies de comunicació,
la qual cosa afavoreix l'intercanvi de productes i d'idees.
Així la indústria i el comerç es desenrotllen més
i tenen més varietat que a les terres altes.
La gent és més comunicativa i d'esperit més obert. En canvi
els costums no són tan persistents.
La vida a la costa
A la costa hi ha gran nombre de poblacions, la major part de les qual tenen
en el mar l'únic recurs de vida.
Pobles i viles alegres s'emmirallen en les ones. Abunden les cases poc elevades,
i és costum fins en la gent més humil, mantenir les façanes
netes, emblanquinant-les sovint.
La pesca és l'element econòmic fonamental de la majoria d'aquestes
poblacions. En algunes, les més populoses, hi ha altres indústries
com la surera, la de gèneres de punt i la de puntes de coixí,
que conserva el seu caràcter casolà. També la pesca dóna
vida a petites indústries amb ella relacionades, com fàbriques
de salar, tallers de mestres d'aixa, etc.
els mariners vesteixen fins en els dies de més solemnitat una indumentària
típica, caracteritzada per la samarreta o marinera.
La vida del mar origina una independència material i espiritual que no
solen conèixer els habitants de l'interior; per més que, contrastant
amb això, es conservin encara algunes supersticions entre la gent marinera.
Entre la gent de la costa és més nombrós que entre la de
l'interior el contingent dels que emigren a Amèrica.
La vida en les zones industrials
l'acció condensadora dels Pirineus i l'accentuat pendent del terrer
donen lloc a poderosos saltants d'aigua que proporcionen força motriu
a la indústria. Les zones industrials de Catalunya es troben sobretot
vora la costa i a les riberes del Llobregat, del Ter, del Fluvià, del
Besòs i d'altres afluents d'aquests rius.
Les poblacions industrials són les que gaudeixen de més prosperitat
material, però estan exposades a crisis més greus i persistents
que les que sofreixen els pobles terrassants.
Els edificis on s'instal·len les fàbriques, amb grans quadres,
amb llargues rengleres de finestres i, en molts llocs, amb xemeneies altes i
fumoses; el tràfec de matèria prima i de productes elaborats,
i el soroll de les màquines; donen a les viles industrials un especial
caràcter. La vida hi és més reglamentada. Les hores d'entrada
i sortida del treball acostumen a ésser assenyalades pels tocs de la
campana o de la sirena.
Un dels problemes més difícil de resoldre, en aquests llocs, és
el de l'estatge, a causa de la gran densitat de població. Els obrers,
per regla general, viuen apilotats en pisos cars i reduïts. En llocs on
les fàbriques són molt lluny del poblat, s'ha fet necessari recórrer
a la formació de colònies.
La vida a la ciutat
Allà on les condicions geogràfiques ho afavoreixen, van a convergir
l'energia i l'activitat d'un poble, i allà neix la ciutat. Ella és
la que crea i sosté les grans institucions científiques i culturals,
dirigeix i concentra els grans moviments d'opinió, i impulsa el comerç,
la indústria i les arts en general.
En les ciutats es troben les grans avingudes, els palaus sumptuosos i els bells
parcs i jardins, el luxe i la facilitat de diversió. Però també,
més que en altres llocs, s'hi troben el vici i la misèria formant
un violent contrast. La vida és agitadíssima, i la lluita pel
benestar és més dura i costosa.
Barcelona és la gran ciutat de Catalunya. Afavoreixen sa preponderància
condicions geogràfiques: es troba situada a la desembocadura del gran
riu central, el Llobregat, i al bell mig de la nostra costa; ço és,
al centre de gravetat de la vida catalana.
Rosa Sensat i Vilà, una de les pedagogues catalanes més importants
del segle XX, publicà
el 1923 un llibre singular i innovador, Les Ciències en la vida de
la llar, en què en el pròleg recordava breument el paper que
la dona havia tingut en altres èpoques i continuava exposant els avanços
femenins en el moment actual, que no sempre eren compresos o compartits per
tota la societat. El gruix de la introducció, però, el reservava
a l'exposició del paper que la dona havia de tenir en els temps moderns
i, en conseqüència, al tipus d'educació que necessitava.
La lectura d'uns quants fragments ens aclarirà els principals arguments
i conclusions.
La dona ha lluitat, i lluita encara coratjosament, tenaç i ardida, per
les seves reivindicacions. Fa bé. És digne i lloable defensar
i reclamar els drets que hom creu tenir. Tal volta la inferioritat en què
tants segles ha viscut, ha portat a la lluita com a reacció consegüent
a tota opressió i esclavatge, estridències i exageracions lamentables.
No pas per elles, sinó perquè és de justícia, un
dia l'un, un dia l'altre, aniran conquerint tots els seus drets. Actualment
la dona ha tingut ocasió de demostrar amb fets la seva aptitud per a
totes les professions i el tremp del seu caràcter; i això li ha
valgut un gran avenç en el camí de les concessions.
Té accés a les carreres lliberals; pot lluir la toga de doctor;
practica la Medicina; la Universitat i les Acadèmies li obren les portes
oferint-li llocs en lliure concurrència amb l'home. En la majoria dels
pobles se li ha concedit el vot, i pot assolir els escons de la Representació
del País. En aquest punt les coses, sociòlegs i estatistes resten
consirosos i perplexos. ¿Pot una societat basada en la justícia
negar a la dona la igualtat que reclama com a membre de la gran família
humana? Per altra part ¿no contribuirà aquesta concessió
a allunyar-la de la seva llar? I ¿pot consentir, una societat conservadora
i curosa del seu perfeccionament, la destrucció de la família,
primera cèl·lula social?
Aquest dilema invita a la reflexió i a cercar els mitjans de prevenir
un estat de coses perillós per a les societats, sense necessitat de tancar
en estret cercle l'esperit femení i posar obstacles a la seva potencialitat
contra tota justícia.
[...]
...és necessària una sòlida instrucció per complir
els deures que aquesta missió (la de mare i mestressa de casa) li imposa,
destruint
per sempre més la llegenda d'aquell àngel de la llar tant més
atractiu i graciós com més ignorant. Quan la dona tingui consciència
que el paper seu dins la família és tan espiritual, tan noble
i elevat com l'exercici de la medicina o de l'advocacia; quan cregui que donar
fills al món i ciutadans dignes i honrats a la Pàtria és
tan meritori com defensar els seus drets davant les Cambres; quan vegi que no
és incompatible el compliment dels seus deures amb les aspiracions del
seu esperit vers les esferes superiors de la cultura; no tingueu por que deserti
de la seva llar, on la criden els instints de la seva naturalesa i les tasques
més dolces i plaents, que ho seran encara més presidides per les
llums de la intel·ligència i del saber. S'han de refondre en un
sol aquells dos tipus d'oposició, el de la dona instruïda i el de
la dona de sa casa, considerant la primera com a condició obligada de
la segona; s'han d'ennoblir les funcions domèstiques, aixecant-les del
descrèdit en què havien caigut ben injustament, i considerant-les
derivades de la mateixa ciència.
Ja heu vist la resolució del dilema que alguns es plantejaven: la dona instruïda no fugirà de la llar, sinó que comprendrà millor i farà amb més eficàcia les seves tasques naturals. Rosa Sensat continua explicant com en els darrers temps han anat apareixent arreu iniciatives per tal de dotar la dona d'una cultura extensa. A continuació esmenta i justifica aquelles matèries que cal ensenyar a les joves: economia domèstica, física i química, fisiologia... Per últim exposa com ja s'han inclòs aquestes matèries en els plans d'estudis femenins, però sense massa èxit, i explica que el seu llibre ha estat concebut per acabar amb aquests fracassos, tot exposant la metodologia i altres consideracions. Llegiu aquests dos aspectes en la conclusió del pròleg.
En els plans d'estudis de les escoles no hi manquen les Ciències físiques
i naturals; en algunes es desenrotllen extensament i amb molt bona orientació;
però, l'alumne, que estudia a hores diferents i amb distints professors,
moltes vegades homes, aquests ensenyaments i els que es refereixen a les pràctiques
casolanes, no sap veure la relació i la dependència que existeix
entre elles, no sap trobar el punt de contacte o de penetració del principi
científic amb la regla de vida pràctica. Les professores d'aquestes
escoles se'n planyien, atribuint-ho a la manca d'obres de Ciències inspirades
en aquest sentit realista i d'aplicació.
D'això nasqué la idea d'aquest llibre. Segueix el mètode
experimental, exempt de dogmatisme i sistematització. L'ordre general
adoptat en l'ensenyament d'aquestes branques no hi és pas seguit, car
no s'avindria bé amb el temps que s'hi pot esmerçar ni amb el
caràcter d'aplicació que ha de tenir. Ha determinat una rigorosa
limitació la tria de les qüestions que es refereixen més
a l'economia domèstica, tractant-les en capítols separats i sempre
amb l'intent de relligar, en un sol moment conscient de l'esperit, la llei i
el fet, l'activitat i el raonament. Aquest llibre, malgrat ésser dedicat
a la mestressa de casa, té un caient d'escola, descobreix que s'ha fet
pensant en l'escola i demana l'ajut i la col·laboració de la mestra,
que ha de portar a la realitat de la tasca escolar l'ambient de la llar, i a
la llar el nou esperit de la vida domèstica que l'obra intel·ligent
i metòdica de l'escola ha fet rebrollar en els nostres temps.
Respon al propòsit d'il·luminar l'enteniment de la dona posant-la
en contacte amb les realitats de la Natura i de la vida, d'ensenyar-li els principis
científics que han de vivificar els seus actes, que han de conduir-la
a una simplificació del treball, estaviant-li esforços inútils,
i que l'han de lliurar de prejudicis i supersticions que perduren encara malauradament
en les feines de la casa i en la criança dels fills.
Respon, també, a l'aspiració d'enaltir i dignificar els quefers
de la llar, fent que la dona adquireixi consciència que l'encertat compliment
de la seva missió és la garantia més segura de la grandesa
i fortitud de la Pàtria.
Realment el llibre responia als propòsits exposats. Apareix pràcticament tot el que necessita saber una mestressa de casa i desenvolupa els aspectes científics amb les aplicacions pràctiques. Des d'una bona ventilació de la casa a la conservació dels aliments i les dietes més adequades segons les característiques de cada persona a multituds d'experiments per comprovar les afirmacions que es fan. Tot en un llenguatge entenedor però precís i explicacions didàctiques acompanyades d'il·lustracions que faciliten la comprensió. De les més de 300 pàgines, hem triat un petit fragment referit a un tema ben de moda en el moment present: la dieta més adequada segons diferents usuaris i les seves característiques. Evidentment moltes de les afirmacions que es fan estan superades avui, tot i així contenen elements generals perfectament vàlids, com una alimentació equilibrada, que no es pot substituir per quantitats equivalents de qualsevol aliment, el fet que cal tenir en compte constitució física, edat i feina o professió per proposar una dieta determinada, etc.
Segona base per a fixar el règim alimentici és el coneixement
dels aliments i llurs característiques nutritives, l'estudi dels quals
ja hem fet en un altre lloc. recordem que han estat reduïts a tres tipus
principals: albúmines (ara les anomenem proteïnes),
hidrats de carboni i grasses que amb les matèries minerals
i l'aigua formen tots els elements nutricis que l'home necessita per
a viure. Les albúmines i les sals minerals fan un paper predominantment
reparador, és a dir, de reconstitució dels teixits que es van
gastant; els hidrats de carboni i les grasses són els elements que produeixen
la calor i l'energia muscular.
Falta determinar en quina quantitat i en quina proporció han d'entrar
dintre el nostre règim dietètic per a mantenir l'organisme en
un equilibri normal de totes les funcions i fins a quin punt uns elements poden
ser substituïts per altres sense canviar aquest mateix equilibri funcional.
Per això cal primer saber les pèrdues que experimenta un home
lliurat a un exercici regular. Es suposa que diàriament aquestes són
500 gr. de carn i altres compostos albuminosos de la seva sang i els seus teixits,
cremant, demés, una gran part de les seves reserves de substàncies
grasses i hidrats de carboni fins a eliminar entre tot plegat uns 20 gr. d'azot,
300 gr. de carboni, 22 gr. de diferents sals i aigua en la proporció
d'uns 2500 gr. Totes aquestes pèrdues s'han de reparar per l'alimentació;
però amb quina mena d'aliments? Sabem que només les albúmines
ens poden donar l'azot o nitrogen necessari, puix que aquest element és
el que les distingeix dels altres tipus alimenticis. També poden proporcionar,
en part, el carboni; però no tot. s'ha d'anar a parar als aliments hidrocarbonats
i grassos que el donen en més gran quantitat. Cap aliment simple per
ell sol pot conservar la vida, puix que no podríem suportar un règim
exclusiu d'hidrats de carboni o de grasses. Sortosament la naturalesa no ens
els dóna d'aquesta manera, sinó compostos, podent-s'hi trobar,
tant si són animals com vegetals, aquests principis necessaris a la vida
barrejats en diferents proporcions. El que hi ha és que aquestes proporcions
no són gairebé mai les convenients, no havent-hi, llevat de la
llet, cap aliment que puguem anomenar complet, és a dir, que ens pugui
alimentar per si sol. Si volguéssim refer les pèrdues diàries
que hem indicat alimentant-nos de pa, n'hauríem de menjar 2 kg., els
quals ens donarien els 20 gr, d'azot que necessitem, però ens donarien
també uns 300 gr. de carbó de més. Una dieta exclusiva
de carn exigiria la quantitat de 700 gr., els quals ens donarien la part suficient
de nitrogen; però faltaria el carbó. Si volguéssim de les
patates la quantitat d'alimentació que ens refés, n'hauríem
de menjar 6 kg., i d'arròs 2 kg., els quals cuits, amb la quantitat d'aigua
que absorbeixen, es tornarien 7 kg., enorme quantitat en pes i volum que cap
estómac pot resistir.
Hem de demanar, doncs, tots els principis que necessitem a la combinació
culinària de les diferents substàncies alimentícies.
Però abans hem de mirar com s'han determinat les normes d'una alimentació
racional. S'ha portat a cap de diferents maneres. La priemra, que podríem
anomenar científica, és molt complicada i exigeix una cambra respiratòria,
on l'individu ha de viure sotmès a l'experimentació i diferents
aparells per a la pràctica de nombrosos anàlisis que consisteixen
a determinar les quantitats d'azot i de carboni que un home necessita per a
compensar les pèrdues d'aquests elements, de manera que el pes no variï
i l'estat de salut de l'individu sigui perfecte.
[...]
Suposant que un home pesa 65 kg. per terme mitjà, en la racció
de conservació li correspondran 40 calories en nombres rodons per cada
kg. de pes. Per a la dona, aquesta xifra s'ha de reduir a 1/5 de manera que
dóna 32 calories per kg. de pes. Per al noi, essent les pèrdues
de calor proporcionalment majors, i necessitant un excés de materials
nutritius per a subvenir al creixement dels seus teixits, es calculen com a
necessàries 90 calories per kg. durant la primera infància, 80
per a nois de 5 a 10 anys i 60 en endavant. A 20 anys les necessitats són
superiors a les dels adults i es fixen en 45 calories.
L'any 1932 l'APEC, a través de l'editorial Seix i Barral Germans S. A., publicà el Llibre de la Natura. Primer Grau, escrit per S. Maluquer Nicolau i A. Parramon Tubau. Es tractava d'una obra senzilla que concretava en l'"Advertiment" del final: "El present llibre va destinat a servir de guia de treball als que comencen a aprendre a manejar els llibres; no pas a ésser après de memòria". I realment era una excel·lent guia de treball per als nens, en la millor tradició dels estudis d'observació de la natura que primava el treball de camp sobre les feixugues explicacions del professor a l'aula amb un llibre de text que de cap manera podia suplir el contacte directe amb els objectes d'estudi sota la direcció i tutela del mestre. El llibre parlava d'elements, animals i plantes i alguns temes més, i es dividia en quatre parts que es corresponien amb les estacions de l'any, començant per la tardor, que és quan s'inicia el curs escolar, i acabant amb l'estiu. S'afegia una cinquena part, més breu, dedicada a les roques, que es poden estudiar en qualsevol moment. Com que el moment que elaborem aquestes notes és la tardor, hem triat el tema de la vinya per mostrar-vos el funcionament de l'obra. (Ens temem que els alumnes de ciutat difícilment sabran respondre el qüestionari).
LA VINYA
Veu el raïm com enorme arracada
sota l'orella del pàmpol morent.
JOAQUIM RUYRA
A
la tardor les vinyes tenen raïms madurs.
Els raïms són els fruits dels ceps.
Les branques dels ceps s'anomenen sarments i són llargues i vincladisses.
Tenen, a més dels raïms, les fulles grans i amples anomenades pàmpols.
Als sarments o branques es troben uns filaments anomenats circells. Els
circells es cargolen a les branques dels arbres que estan a prop dels ceps i
així els sarments van pujant pels arbres formant parres.
Els ceps floreixen pel maig i les seves flors són verdes i molt petites.
El conreu de la vinya a Catalunya està molt estès, i constitueix
una de les principals riqueses agrícoles.
OBSERVACIONS A FER .-Apunteu-les al vostre quadern de treball.
- Quantes menes de raïm coneixeu?
- On heu vist ceps?
- Quin color tenen els pàmpols a la Tardor.
- Coneixeu altres plantes que s'enfilen?
- ¿Els ceps s'enfilen de la mateixa manera que les campanetes dels jardins
o les corretjoles dels camps i de les tanques?
- Heu vist veremar alguna vegada? On?
- Observeu quina mena d'ocells visiten les vinyes en aquest temps, abans de
la collita dels raïms.
- Observeu quins altres animals la visiten.
- Observeu quins insectes s'hi troben.
- ¿En quines comarques catalanes hi ha més conreu de vinyes o
el vi té més anomenada?
- Quines menes de licors s'obtenen del raïm? Esmenteu els que sabeu.
Durant els anys 1930 i 1931, L'APEC va publicar a través
de la impremta "La Neotipia"i subvencionats per la Fundació
Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, dos llibres titulats Lectures
d'infants a cura de Maria de l'Assumpció Pasqua, amb dibuixos de
Lola Anglada. Es tractava de dos volums magnífics que presentaven gairebé
un centenar de textos cadascun, sobretot en prosa però també en
vers, d'autors dels país ( Bosch de la Trinxeria, Verdaguer, Ruyra, Sagarra,
Carner...) i estrangers (Grimm, Andersen...), al costat de populars anònims
o d'anècdotes de personatges importants de les quals es podia extreure
algun ensenyament. Les lectures eren curtes i anaven seguides d'exercicis de
comprensió, lèxic i gramàtica. En conjunt, tant per la
varietat i la idoneïtat en la tria dels textos com pels exercicis posteriors,
es tractava d'una de les millors antologies publicades fins al moment. Hem triat
com a exemple de la prosa que hi apareixia un dels magnífics textos en
què Sagarra poetitzà sobre els ocells.
LES BONES QUALITATS DE LES ORENETES
Al
món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan
bona per al pagès, i fa tant profit i dóna tanta alegria, que
l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom
en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor, per matar o fer patir una oreneta!
L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com
a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de
ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre
va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc
que no s'acaba mai i que sembla que digui: -Vit, vit, xirrivit!". Els pagesos
diuen que l'oreneta, quan canta, diu: "Lleva't de matí, lleva't
de matí!".
A l'Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el
xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:
"-M'he llevat,
m'he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit:
lleva't, lleva't de matí!"
Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt.
Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i tot just comença
a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una franja de color
de perla, que es va emblavint i després es va enrosant, les orenetes
es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen; tot és
silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines;
dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen
a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten
la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes
encara, i vinga volar i despertar tothom. I, al cap d'un quartet, veureu que
els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament,
i els pardals, rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa
continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms.
Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten,
elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat
i han donat menjar a les gallines.
Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que
corren. Se saben conformar a les circumstàncies de la vida, distingeixen
el que els és bo del que els és dolent, els amics i els enemics.
Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han
de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet
que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les
orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja
es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses.
J. M. DE SAGARRA
QUÈ VOL DIR: qualitats, àgil, elegant, matinera, clarejar, la ratlla de l'horitzó, faixa, emblavint, enrosant, eines, amb prou feines, estables, baf, repòs, rec, cantar delicadament, endormiscats, s'esbraven, xerradissa, continuada, parrupeig, conformar a les circumstàncies de la vida, distingeixen, pacífica, satisfeta, perill, extremada, atencions, delicadeses?
CONVERSA. -Digueu quines són les bones qualitats de les orenetes i quins fets demostren que tenen aqueixes qualitats.
VOCABULARI. -Cerqueu entre els mots del primer exercici d'aquesta lliçó, tots els que tinguin el prefix en, per exemple enrosant, i digueu després les valors d'aquest prefix.
FONÈTICA. -Pronuncieu sense fer cap pausa entre l'una paraula i l'altra
cadascun dels grups de mots següents:
més estimat
és àgil
ets al llit
altres ocells
les eines
les ales
La s que haveu pronunciat enllaçada amb un mot següent començat
per vocal, era sorda o sonora?
Els joves i els infants van poder llegir les obres anteriors gràcies a haver pogut gaudir amb anterioritat de llibres com el tantes vegades reeditat Sil·labari Català del mestre Pau Romeva, amb dibuixos de Josep Obiols (veieu-ne tres màgnifics cartells de l'artista, un d'ells del Congrés de l'APEC de 1936). A continuació podeu llegir el pròleg del Sil·labari i una pàgina de la "Secció segona", que potser ara no és del tot políticament correcta, però que continua sent excel·lent.
ADVERTIMENT
Cal a l'autor d'aquest llibre declarar ací que no reclama per a ell
el mèrit de l'originalitat quant al procés gràfic del mètode,
determinat per un conjunt de principis pedagògics admesos generalment
avui dia.
Si hem d'ensenyar simultàniament la lectura i l'escriptura, és
precís que les primeres lliçons (fins que l'infant conegui les
lletres d'ús més corrent) siguin impreses en un tipus fàcilment
reproduïble amb materials resistents (llapis, guix, pissarrí) i
una estructura tal que no difereixi gaire del de la lletra manuscrita, per tal
que sense massa esforç l'infant pugui passar a llegir i escriure aquesta;
deixant per a últim terme el coneixement de la lletra impresa.
Esguardant l'ordre intern d'aquest mètode, hom veurà que s'ha
esforçat la sistematització en les primeres lliçons, acostant
cada vegada més les subsegüents al tipus d'una lectura corrent,
a mesura que hom creu que l'infant s'haurà familiaritzat amb el joc d'incorporar
a la sèrie de les combinacions ja conegudes un element, sia literal,
sia sil·làbic, nou.
El bon seny pedagògic de cada mestre li dirà prou bé com
ha d'utilitzar aquest llibre i com ha de fer les lliçons: a nosaltres
només ens cal remarcar que hom no en traurà tot el rendiment que
n'esperem si l'infant no fa múltiples exercicis escrits, prenent per
base allò que llegeix.
Finalment, hem d'aconsellar que hom demani als infants que pronunciïn les
paraules que llegeixen, tal com ho farien en unaconversa (corregint, naturalment,
els vicis de dicció), car altrament l'ensenyança de la lectura
als infants catalans exigiria l'ús, damunt de les vocals, de signes diacrítics
que durien una forta complicació; la qual complicació amb aquesta
sola cura es pot descartar.
ALTRES OBRES
A
més de les obres anteriors, l'APEC edita altres volums entre els quals
hi havia el Cartipàs català de Pau Romeva, també
amb dibuixos de Josep Obiols; un Curs de comptabilitat de Ferran Boter;
la Història de Catalunya de Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila;
un llibret de poesies per a infants a cura d'Ignasi Iglésias que es titulava
Infants i Flors; el Manual d'Història Crítica de la
Literatura Catalana, escrit per Manuel de Montoliu; biografies de Ramon
Llull, Manuel Milà i Fontanals, Francesc Pi i Margall, Pau Claris, Jaume
I, Jacint Verdaguer..., escrites respectivament per Llorenç Riber, A.
Rubió i Lluch, J. Roca i Roca, A. Rovira i Virgili, Manuel de Montoliu
i Valeri Serra i Boldú... Destaquem la Gramàtica Catalana
de Pompeu Fabra, que en l'"Advertiment"
desenvolupava sobretot dos consells: en primer lloc, que els mestres que impartissin
la matèria havien de tenir en compte la varietat dialectal dels seus
alumnes i havien de permetre i recordar les característiques pròpies
de la modalitat lingüística de cada territori, al mateix temps que
havien de recomanar "les formes preferides pel llenguatge literari";
per altra banda, Fabra escrivia que el seu llibre no era un manual per apendre
de memòria, sinó que l'aprenentatge correcte de la gramàtica
depenia fonamentalment de les explicacions del mestre, i que el manual tenia
la funció de recordatori i de fixació de les aplicacions prèvies,
i també de fixació d'un lèxic adequat més precís.