9.1 Les idees i les impressions
" Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable
diferència entre les percepcions de la ment, quan un home
sent el mal d'una calor excessiva o el benestar d'una temperatura
moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació
o l'anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes
facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits,
però mai poden arribar a assolir del tot la força
i la vivor de l'experiència o sentiment original. [
]
Per això, podem ara dividir totes les percepcions de la
ment en dos tipus o classes, distingibles per llurs diferents
graus de força i vivor. Hom anomena comunament pensaments
o idees a la menys forta i viva. L'altra espècie necessita
un nom en el nostre idioma, i en molts d'altres; suposo perquè
no cal per a res sinó per als propòsits filosòfics,
classificar-los sota un terme o un vocable generals. Deixem-nos,
doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los d'impressions,
emprant aquesta paraula en un sentit un xic diferent a l'usual.
Amb el terme impressió, llavors, entenc totes les nostres
percepcions més vives, quan oïm, o veiem, o sentim,
o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix
les idees de les impressions, en què aquelles són
percepcions menys vives entre les que som conscients, quan reflexionem
sobre alguna de les sensacions o moviments esmentats més
amunt. "
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció II, 11-12
9.2 L'exemple de les boles
de billar
Heus ací una bola de billar quieta sobre la taula i una
altra que es mou ràpidament envers ella. Ambdues topen
i la bola que anteriorment estava en repòs es posa moviment.
Aquest és un exemple tan perfecte de la relació
causa- efecte com qualsevol altre que puguem conèixer,
adés per sensació, adés per la reflexió.
Però, examinem-lo: és obvi que totes dues boles
van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que
no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La
contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant,
una circumstància per a l'operació de totes les
causes. També és evident que el moviment que en
fou la causa és anterior al moviment que en fou l'efecte.
La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància
exigible a tota causa. Però això no ho és
tot; provem, continuem la prova amb altres boles del mateix material
i que estiguin en una situació semblant: hi trobarem sempre
que l´impuls d'una bola produeix indefectiblement el moviment
d'una altra. Heus ací, per tant, una tercera circumstància:
una conjunció constant entre la causa i l'efecte. Tot objecte
semblant a una causa produeix sempre algun objecte similar a l'efecte.
Més enllà d'aquestes circumstàncies de contigüitat
,prioritat i conjunció constant, res més no puc
descobrir en aquesta causa. [...]
Suposem que veig una bola que es mou en línia envers una
altra; concloc, tot seguit, que toparan i que la segona es posarà
en moviment. [...] Si un home, per exemple Adam, hagués
estat creat amb l'enteniment vigorós, però sense
gens ni mica d'experiència, mai no hauria pogut inferir
el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l´impuls
de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa
que sigui capaç de fer-nos-en inferir l'efecte. Tal inferència,
si fos possible, equivaldria a una demostració en ésser
fonamentada simplement en la comparació de les idees. Però
cap inferència de la causa a l'efecte pot valer com a demostració,
i de tot això hi ha aquesta prova evident: la ment pot
pensar sempre que un efecte es deriva d'una causa, i que tot esdeveniment
deriva d'un altre; tot allò que concebem és possible,
almenys en un sentit metafísic; però on sigui que
tingui lloc una demostració, el contrari és impossible
i implica una contradicció. No hi ha doncs, cap demostració
per la conjunció causa i efecte. Aquest és un principi
admès generalment per tots els filòsofs.
Així, doncs, hauria estat necessari que Adam, en el cas
de no haver estat inspirat. hagués tingut experiència
de l'efecte que es deriva de l´impuls d'una d'aquestes dues
boles. Hauria d'haver vist, en diversos moments, que tant bon
punt una de les boles topava amb l'altra, sempre es movia la segona.
[...] D'això es desprèn que tots els raonaments
referents a la causa i l'efecte es basen en l'experiència,
i que tots els raonaments que es dedueixen de l'experiència
es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà
essent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants,
en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants.
[...]
Estem determinats, pel costum, a suposar l'esdevenidor d'acord
amb el passat. Quan veig una bola billar que es mou envers l'altra,
la meva ment és moguda de manera immediata per l'hàbit
vers l'afecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre
la segona bola en moviment."
Hume. Abstract del tractat de la naturalesa humana
9.3 Moltes de les
qüestions de fet estan basades en una relació causal
"Tots els raonaments sobre la qüestió de fet
semblen basar-se en la relació de causa-efecte. Solament
mitjançant aquesta relació podem ultrapassar l'evidència
de la nostra memòria i els nostres sentits. Si tu vas a
preguntar-li a un home per què creu en una qüestió
de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és
a casa seva o a França, et donarà una raó;
i aquesta raó representarà algun altre fet, com
una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits
i promeses. Un home que trobés un rellotge o qualsevol
altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi
havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets
són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment
hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present
i allò que n'inferim. Si no hi hagués res que els
entrelligués tots dos conjuntament, la inferència
seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques
una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència
d'alguna persona. ¿Per què?, perquè això
és l'efecte de la condició i la textura humanes
i perquè hi està en una ben estreta connexió.
Si analitzem tots els altres raonaments de la natura, ens adonarem
que es basen en la relació de causa a efecte, i que aquesta
relació és propera o remota, directa o col·lateral.
La calor i la llum són efectes col·laterals del
foc, i hom pot inferir correctament un efecte de l'altre."
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció IV, 22
9.4 La inducció no ens
dóna seguretat absoluta
"Un altre espècie d'escepticisme mitigat que pot
ser de profit per al gènere humà i que pot ser resultat
natural dels dubtes i escrúpols pirrònics, és
la limitació de les nostres investigacions als temes més
ben adaptats a la poca capacitat de l'enteniment humà.
(...) Mentre no puguem donar una raó satisfactòria
de per què creiem, després de mil experiments, que
un pedra caurà o el foc cremarà, ¿podrem
mai restar satisfets d'alguna determinació nostra que prenguem
respecte a l'origen dels móns i a la situació de
la natura, des de l'eternitat i fins a ella?"
Hume. Investigació sobre el coneixement humà,
Secció XII, 130
9.5 No podem demostrar l'existència del món
"...dado que nada hay presente en la mente sino las percepciones, y que todas las ideas se derivan de algo que con anterioridad se hallaba ya ante la mente, se sigue que nos es imposible concebir o formar una idea de algo que sea específicamente distinto a las ideas e impresiones. Dirijamos nuestra atención fuera de nosotros cuanto nos sea posible, llevemos nuestra imaginación a los cielos, o a los extremos límites del Universo: nunca daremos realmente un paso fuera de nosotros mismos, ni podremos concebir otra clase de existencia que la de las percepciones manifiestas dentro de esos estrechos límites. Éste es el Universo de la imaginación, y no tenemos más ideas que las allí presentes"
HUME, David: Tratado de la naturaleza humana, I, II, 6. Pag. 169-170
9.6 Estem obligats a imaginar
un món independent de la nostra ment
"Sembla evident que un instint o predisposició naturals
porten els homes a confiar en llurs sentits, i que, sense cap
raonament o, àdhuc, gairebé abans de l'ús
de raó, sempre creiem en un univers extern que no depèn
de la nostra percepció, sinó que existiria, baldament
nosaltres i tota criatura sensible estiguéssim absents
o haguéssim estat exterminats. Fins i tot una opinió
semblant regeix els animals, i manté aquesta creença
en els objectes externes, en tots llurs pensaments, designis i
accions."
Hume. Investigació sobre el coneixement humà,
Secció XII , 118
9.7 La idea de "jo"
no té significat
"Hi ha d'haver una impressió que doni origen a cada
idea real. El jo, però, o la identitat personal no és
cap impressió sinó allò a que se suposa que
les nostres distintes impressions i idees fan referència.
Si hi ha alguna impressió que origini la idea de jo, aquesta
impressió haurà de seguir invariablement idèntica
durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix
d'aquesta manera. No existeix però, cap impressió
que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria,
passions i sensacions es succeeixen uns rera els altres, i mai
existeixen tots alhora. Per tant la idea del jo no pot derivar-se
de cap d'aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. En conseqüència,
aquesta idea no existeix."
Hume. Tractat de la naturalesa humana
9.8 Crítica a la
demostració de Déu
"Vosaltres, doncs, que sou els meus acusadors, heu reconegut
que l'argument principal o únic en pro d'una existència
divina (la qual mai he posat en dubte) deriva de l'ordre de la
natura, on apareixen tantes senyals d'intel·ligència
i designi que veieu com a forassenyat d'atribuir en qualitat de
causa seva, qualsevol atzar o la força cega o sense dirigir
de la matèria. Admeteu que es tracta d'un argument que
va dels efectes vers les causes. A partir de l'ordre de l'obra,
inferiu que cal que hagi estat projectada i pensada abans en l'obrer.
Si no podeu demostrar aquest punt, admeteu que la vostra conclusió
falla; i preteneu, en canvi, que no establiu la conclusió
més enllà del que ho justifiquen els fenòmens
de la natura. Vet aquí les vostres concessions."
Hume. Investigació sobre el coneixement humà , Secció XI, 105
9.9 Relacions
d'idees i qüestions de fet
" Tots els objectes de la raó o investigació
humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes,
a saber, relacions d'idees i qüestions de fets. Pertanyen
a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra
i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que
és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el
quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets
és una proposició que expressa una relació
entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual
a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests
nombres. Hom descobreix proposicions d'aquesta classe per la mera
operació del pensament, sense dependència del que
existeixi arreu de l'univers. (...) "
Hume. Investigació sobre el coneixement humà.
9.10 El reduccionisme del coneixement
"Si convençuts d'aquests principis donem un cop
d'ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem?
Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica
escolàstica, preguntem-nos: és que conté
algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No.
És que conté algun raonament empíric sobre
els fets d'existència? No. Confieu-lo llavors a les flames,
car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió"
Hume. Investigació sobre el coneixement humà,
Secció XII, 132
9.11 La moral té com a
finalitat última la felicitat de la humanitat
"Però, encara que la raó plenament assistida
i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències
útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és,
per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació
moral. La utilitat és només una tendència
cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem
la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui
un sentiment per donar preferència a les tendències
útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser
sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà,
i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són
els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure.
Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències
de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què
són útils i beneficioses." Hume. Sobre
el sentiment moral.
9.12 Els
judicis morals no són ni qüestions de fet ni relacions
d'idees
"Examini's el crim de la ingratitud, per exemple; ocorre
aquest sempre que observem, d'una banda, bona voluntat expressada
i coneguda, junt amb la prestació de bons oficis i, per
una altra, i a canvi, mala voluntat o indiferència, i mals
oficis o descuit. [...] La raó jutja sobre qüestions
de fet o relacions. Inquiriu, primer, on està aquí
la qüestió de fet que hem anomenat crim i indiqueu-la;
determineu el temps de la seva existència; descriviu la
seva essència o natura; expliqueu a quin sentit o facultat
es revela. Resideix a la ment de la persona ingrata. Deu, doncs
sentir-la i tenir consciència d'ella. Però no hi
ha res allí, excepte la mala voluntat o la indiferència
absoluta. No podeu dir que aquestes, per si mateixes, sempre i
en totes les circumstàncies siguin crims. No, són
crims només quan van dirigides contra persones que, abans,
han expressat i desplegat bona voluntat cap a nosaltres. En conseqüència,
podem inferir que el crim d'ingratitud no és un fet concret
i individual, sinó que s'origina d'una complicació
de circumstàncies, les quals, presentades a l'espectador,
exciten el sentiment de censura, a causa de la particular estructura
i constitució de la seva ment.
[...]Quan s'afirma que dos més tres són igual a
la meitat de deu, comprenc perfectament aquesta relació
d'igualtat. Concebo que si deu és dividit en dues parts,
una de les quals té tantes unitats com l'altra i si una
d'aquestes parts és comparada a dos més tres, contindrà
tantes unitats com el nombre compost. Però, quan es compara
això amb les relacions morals confesso que no puc entendre-ho
de cap manera. Una acció moral, un crim, tal com la ingratitud,
és un objecte complicat. Consisteix la moralitat en la
relació de les seves parts entre si? Com? De quina manera?
Especifiqueu la relació, sigueu més concrets i explícits
en les vostres proposicions, i fàcilment veureu la seva
falsedat." Hume. Sobre el sentiment moral.
9.13 La bellesa no és el
resultat d'una deducció del nostre enteniment
"La bellesa natural depèn de la proporció, relació
i posició de les parts; però seria absurd inferir
d'aquí que la percepció de la bellesa, com la de
la veritat en els problemes geomètrics, consisteix totalment
en la percepció de relacions, i és realitzada del
tot per l'enteniment o les facultats intel·lectuals. En
totes les ciències la nostra ment investiga, a partir de
les relacions conegudes, les desconegudes. Però en totes
les decisions del gust o de la bellesa externa totes les relacions
són, per endavant, òbvies per als ulls; i d'aquí
passem a experimentar un sentiment de complaença o de disgust,
segons la natura de l'objecte i la disposició dels nostres
òrgans." Hume. Sobre el sentiment moral.
"Quan es diu que una acció és bona o dolenta,
simplement es vol dir, que donada la constitució particular
de la naturalesa humana, aquesta acció provoca un sentiment
de refús o d'acceptació."
Hume. Principis de moral
|