TRES VIATGERS I UN PAISATGE...

1. Aquells enigmàtics viatgers.

L'0nofre, monjo de Sant Pere de Roda, no s'acabava de creure que algú pogués trucar a la porta del monestir, tan endinsada i desapacible com era la nit. Era el vint-i-cinc de gener de mil set-cents noranta d'un hivern especialment fred. La tramuntana bufava de debò i la soledat i la foscor del lloc feien feredat.
Eren temps d'incerteses, a la veïna França acabava d'esclatar la Revolució, ningú no es fiava de ningú i, a més, els lladres i les partides de contrabandistes feien de les seves per tota la comarca. Així és que 1'Onofre demanà tota mena de senyes i d'explicacions als enigmàtics viatgers abans de deixar-los entrar.
Francisco de Zamora era un funcionari del govern espanyol que vivia a Barcelona. Malgrat la seva joventut ja havia fet deu viatges per terres de Catalunya, sempre acompanyat del seu criat Domingo. Segons els camins viatjava amb tartana, a lloms de cavallerisses o a peu. Durant aquests viatges observava tot el que veia, preguntava a les persones més ben informades dels pobles i ciutats, visitava monuments i ho anotava tot acuradament en una mena de diari de viatge. La seva intenció era copsar com estava el país; els seus conreus, els ramats, les seves indústries, els seus camins i cases, la seva gent... I així ho explica als monjos després d'un reconfortant sopar.
L'endemà al matí, quan es llevaren Francisco de Zamora i el seu criat, el vent continuava bufant amb força, 1'atmosfera era molt clara i la vista des del monestir, extraordinària. Els nostres dos viatgers varen quedar extasiats. Les muntanyes estaven cobertes per bancals de vinyes i d'oliveres, el pendent dels penyals era impressionant i, al fons, 1'aigua intensament blava de la badia del Port de la Selva estava com esquitxada per les innombrables crestes d'escuma blanca que aixecava la tramuntana.
Després d'observar el panorama durant una bona estona, els viatgers, acompanyats pels monjos, visitaren les dependències del monestir. Els sorprengué per la seva grandiositat i per la solidesa i perfecció de les seves torres. Un cop feta aquesta visita decidiren anar a les ruïnes del castell de Sant Salvador, que està força a prop del monestir, al punt més alt de la Serra de Roda. Des d'aquest antic castell hom pot veure des de les muntanyes de França fins als límits de 1'Empordà, i així ho feren els nostres viatgers, amb gran delit, perquè el dia era molt clar i es podien veure mil detalls en el paisatge.
Dinaren al monestir, no sense abans escriure en el diari de viatge totes les seves impressions d'aquell matí. Després d'acomiadar-se de la comunitat, emprengueren el descens de la muntanya cap al mar. Mentre feien camí avall es creuaren amb algunes colles de pagesos que carregaven lloses per construir les parets de pedra dels bancals que sostenien les vinyes. Visitaren primer el poble de la Selva i després el poble veí del Port de la Selva. Parlaren amb algunes persones d'aquests dos llocs i en visitaren les esglésies, però no pogueren allargar gaire I'estada perquè volien fer nit a Cadaqués, i això volia dir que els quedava molt camí per fer, car havien de travessar bona part de la península del Cap de Creus per paisatges pedregosos i de mal caminar.
Francisco de Zamora i Domingo Rodríguez arribaren aquell mateix dia a Cadaqués, tal com s'havien proposat
però més tard del compte i molt més fatigats que no havien previst Després de sopar i recuperar forces, Francisco de Zamora dictà les següents notes al seu cant, que les va escriure al dia de viatge : «Després d'haver dinat emprenguérem la baixada de la gran muntanya on hi ha el monestir per anar a la Selva.
Encara que el camí es molt dolent i feia una tramuntana que parava els matxos, ens entretinguérem mirant les nombroses oliveres i les vinyes que hi ha en aquests grans pendents Tot i que el territori és pedregós, està sostingut per parets perquè 1'aigua no s'ho endugui tot.
Vàrem arribar a la Selva, que es troba en una vall profundíssima i estreta, pels carrers de la qual passa la riera del mateix nom. Té uns cent trenta veïns, una plaça, carrers i església miserables, les cases, el mateix. Només 1'altar del Roser és digne de memòria.
És un poble malsà per manca de ventilador. El seu origen es deu a tres o quatre masies que hi havia allí i encara se'n conserva 1'antiga església. S'hi fa vi i oli. Hi ha una fabrica d'aiguardent. Tenen un mestre a qui els pares dels infants donen menjar per torns.
Des d'aquí vàrem anar al Port de la Selva, que es troba situat entre una muntanya i el mar.
El port té prou capacitat, però és descobert. Poden accedir-hi xabecs, i per impedir-hi 1'entrada als enemics hi ha tres canons en una eminència de 1'entrada.
És una vila nova, de cent seixanta veïns, que s'ha format de cinquanta anys ençà amb el contraban. Hi fan vi i oli, hi ha una duana i 1'església acabada de construir, no val res.
Pel costat del poble hi passa una petita sèquia, amb un pont a sobre.
Al Port de la Selva cullen bastant corall i anxova, i hi ha quatre embarcacions d'unes cinquanta pipes, i unes altres de pescar.
Des d'aquí emprenguérem una altra pujada terrible, barallant-nos amb una horrible tramuntana i notant la sequedat d'aquestes muntanyes, que, per falta d'aigua i amb poca terra, només poden mantenir vinyes i oliveres.
Vam advertir també la solitud d'aquestes muntanyes, on només hi trobàrem dos masos humils, i la falta d'arbres robusts que segurament hi podria haver en algun. I, finalment, vam arribar a 1'indret més elevat, que en diuen Els Bufadors pel formidable retruny i força que la tramuntana fa en aquest pas, i allà vàrem trobar també alguns indicis de pissarra, cosa que ens cridà 1'atenció, ja que les muntanyes que havíem passat són totes d'espat.
Des d'aquest pas baixàrem, per un camí dolentíssim, a Cadaqués, que es troba situat al fons, a 1'entorn del seu port, en forma de ferradura».