| UNA PRIMERA ULLADA DE CONJUNT. - A cap excursionista no haurà passat
inadvertit que en la distribució natural dels arbres i de les altres
plantes pel nostre territori existeix un cert ordre. A baixa altitud, per
exemple, abunden les alzines i, en canvi, no s'hi troben avets; mai entre
les alzines no trobarem un avet (llevat que l'home l'hi planti). El faig
i el bedoll viuen en llocs molt més elevats que el garrofer i el
margalló; però als boscos superiors ja no sols falten el magalló
i el garrofer, sinó àdhuc el bedoll i el faig. I, encara,
si per cas ens hem remuntat en les terres culminals de les muntanyes més
altes, serà inútil de cercar-hi arbres de cap mena, car en
aquests indrets ja només s'hi pot fer una vegetació baixa
de prat. Per damunt la plana inferior i les muntanyes poc elevades, í
fins als cims més alterosos, se succeeixen en el nostre territori
tres tipus de residència, o estatges, ben caracteritzats: l'estatge
montà, l'estatge subalpí i l'estatge alpí; cada una
d'aquestes extensions territorials compta amb unes condicions d'ambient
particulars i, com a conseqüència, amb un paisatge vegetal propi,
sense que això vulgui dir que aquesta delimitació dels paisatges
vegetals hagi de presentar-se en la natura amb un traçat net i rigorós,
com, per exemple, el que s'aconsegueix artificialment en les parcel·les
d'un jardí.
EL CLIMA. - En els paisatges naturals, un dels factors ordenadors de
la vegetació, el més important sens dubte, és el
clima. La profunditat i la constitució del sol també tenen
significació; però en un esbós molt general n'hem
de prescindir. Quan ascendim per una muntanya passem per una sèrie
de climes diferents, cada vegada més freds i humits; i si la
muntanya és prou alta arribarem fins a les congestes on, a causa
del clima ja molt extremat, la neu amassada s'hi manté tot l'any.
Aquesta sèrie de climes es correspon, en línies generals,
amb la que observaríem si, en lloc d'ascendir, avançàvem
cap al nord fins als països escandinaus i les terres àrtiques.
Referent a aquests canvis de clima, uns quants metres d'ascensió
per una de les nostres muntanyes equivalen a diversos centenars de quilòmetres
de desplaçament vers les terres polars. Els diferents paisatges
vegetals busquen el tipus d'estança de clima propici a llurs
conveniències biològiques; i s'ordenen. Al sòcol
que formen la baixa plana i les muntanyes poc elevades, hi ha els paisatges
mediterranis, constituïts gairebé totalment per espècies
vegetals mediterrànies. I damunt aquest sòcol, en els
tres estatges ara fa poc assenyalats, van succeint-se els diversos paisatges
europeus (centrals i boreals), formats principalment per espècies
que tenen la residència habitual cap al centre i el nord d'Europa,
algunes de les quals arriben fins a l'Àsia i l'Amèrica
septentrional. Cal tenir en compte, però, que per arribar a una
delimitació més o menys regular d'aquestes zones de clima
i de vegetació haurem d'estar atents exclusivament als climes
generals. Molt sovint en els territoris accidentats es troben extensions
relativament petites que, a causa de llur situació, posseeixen
un clima propi força distint del general (solells, obagues, fondalades
humides, etc.), i en aquests indrets s'originen penetracions, podríem
dir, anòmales; plantes normalment de llocs alts poden davallar,
o de llocs baixos ascendir, aprofitant-se d'aquests climes locals favorables.
La proximitat o l'allunyament del mar també exerceix una influència
considerable sobre el clima i, de retop, sobre el paisatge vegetal;
el clima del litoral -clima marítim- és força més
temperat i humit que no el de l'interior -clima de tendència
continental-.
|
