A vegades et penso en el cim de la glòria,
ciutat de jardins breus i turbulents suburbis,
vora un mar oblidat,
i es desfan a poc a poc les seves avingudes
sota la boira lleu, fumosa d'aigua bruta,
que ara entristeix el cel
per on l'alegria, tal volta, demà, arribi.
Així serà en el cor de la rosa.
Així serà una rosa.

Vaig conduint-te, ciutat.
Tu vares fer-te per mans precipitades
en profundes, nebuloses centúries.
La teva saba és rica i va pujant-te
i recordes els ulls d'aquella gent
que senzilla contempla l'altra gent del passat
amb llurs figures mortes,
amb llurs palaus de pedra

i aquella immobilitat augusta i dura.
Ho sento, ho sento de veritat.
Et puc somriure, gentil oficinista.
Els parterres acabats de dallar són humits al matí
i el sol, darrera el Parc, exulta dolçament.

Ara et veig a la nit amb els crits lluminosos
damunt l'asfalt mullat, i puja una marea
de rostres i paraules per la boca del metro,
i corbates pintades i quioscos de begudes
donen vida a les Rambles vora el vaixell que arriba.

Això és molt saludable. Perfectament. Indica
un centre noble de gravetat,
un problema soluble.
Però pugeu, si us plau, no del tot a l'atzar,
cap a l'àuria elegància,
al gest discret i a la uniforme moda.

No podries, ciutat, fer-te més encisera,
car un poeta et canta amb un dolç exabrupte.
Més jo t'estimo massa, Barcelona. T'estimo.
Les llàgrimes inunden el meu retrat d'infant.