Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
Oh gent que per les teixes daurades feu camí !
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(Es viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, fot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.