EL COLL DE PIXANÚVIES

El fet que pretenem explicar, que en part deu ser llegendari, s'esdevingué ja fa segles i cal relacionar-lo amb l'existència del topònim EL COLL DE PIXANÚVIES, encara ben present i conegut entre Pruit i Falgars, a la comarca del Collsacabra.

Fa segles, tal com dèiem, que vivia un senyor feudal al castell de Sant Miquel d'en Bas o de Castelló, a l'extrem de tramuntana del Collsacabra. És, encara, un castell roquer amb una orografia impressionant, inexpugnable, i una talaia imponderable, no solament de la Garrotxa sinó també de tot el Pirineu oriental, del Puigmal al Canigó.
Aquest feudal, no tan dèspota com altres del veïnatge, com per exemple el de Besora, tenia quatre fills La noia gran, des de ben criatura va tenir encanteris religiosos La segona i tercera filles eren bessones, i ben aviat es van manifestar espavilades, despertes i amoroses I, al seu temps, es van casar. No fou així el quart fill, que va néixer desnerit, nyèbit, endarrerit en el parlar i, a més a més, bon xic quec. Però el noi/ com és lògic, també es féu gran. La caça el distragué de les seves anomalies i de tota mena d'amorositats. El pare el volia casar, per tal d'assegurar el llinatge, però el fill, tartamut i capsigrany, no s'hi prestava gaire. El pare no s'hi conformava i expremia tots els recursos. A tal fi, va demanar la col.laboració del rector de Pruit, no gens disposat a tals tractes. Però el feudal empenyia insistentment, i com que els afers econòmics eren de gran vàlua i compensatoris, el bon rector, a contracor, va decidir d'intervenir.

A l'Alou, una gran casa pairal del terme de Pruit, hi vivia un masover que tenia dos fills i dues filles. La filla petita era una formosor i, a més a més, d'una saviesa innata Tenia divuit anys. I el pare, davant d'uns condicionaments econòmics imponderables, va accedir al pacte, amb el feudal i el rector, d'un matrimoni convingut, cosa que en aquell temps era del tot freqüent i no reprovable.

Però una cosa són els propòsits i d'altra banda hi ha les veres realitats. I la realitat era aquesta l'Alou i Pujolriu eren dues grans pairalies properes, i sovint, pasturant els ramats, l'hereu de Pujolriu i la donzella de l'Alou, que s'observaven des de petits i, per tant, es coneixien de tota la vida, es feren amics i... s'enamoraren. L'amor era tan jovial, pur i compartit, que es prometeren eterna fidelitat. l tot d'incògnita acordaren una acció transcendental: deslliurar la donzella d'aquella boda amb el feudal.

Arribà el dia assenyalat, el de les noces del tot divulgades i amb actes de gran ressonància i amb gran nombre de convidats. L'església de Sant Pere de Falgars, lloc de la cerimònia, fou tota ricament engalanada.
A la seva hora, el seguici de la núvia va eixir de l'Alou. La donzella, molt serena, dissimulava els seus pensaments. Muntada damunt de l'euga amistosa i fidel, enriquida amb cascavells i guarniments de luxe, va encapçalar la llarga corrua de convidats, remuntant ben aviat el coll de Renyins, obert a la falda del puig d'Afra, on en temps molt llunyà els romans hi tenien una talaia.

Un cop al cim de la pujada, la núvia va manifestar que tenia una necessitat peremptòria, acció que s'havia de fer reservadament, amb discreció i amb el temps necessari. A tal fi, davallà de l'euga obedient i s'allunyà fins a ocultar-se al darrera d'una espessa boixeda.

Els de la comitiva celebraren el repòs, conversant joiosament. Van transcórrer molts minuts sense cap estranyesa. Però, quan feia gairebé mitja hora tothom es va inquietar i s'enviaren voluntaris a localitzar la núvia. I sorpresa!, al cap de poc retornaren sense la núvia, però sí amb els seus vestits de boda. Les sospites es feren realitats: la núvia havia fugit, qui sap a on. L'enrenou fou inqualificable. Els comentaris, de tot ordre, sorprenents. Finalment, l'oncle de la núvia, el bover solter de l'Alou, qui sap si ja secretament informat, formà un grup de familiars i armes i els digué:

- Escampem la boira, ja que la núvia ens ha plantat la llufa, no era aquest el seu destí

Mentrestant, a l'església de Sant Pere de Falgars tot l'estol de convidats esperaven en va, fins que arribà un missatger i informà que la núvia s'havia fos. L'enrenou fou de transcendència. Es feren tota mena de càbales. La rifada i el menyspreu podien tenir conseqüències imprevisibles. Naturalment, la notícia s'esbombà per tot arreu.
I què passà amb la núvia...? Ja amagada en l'espessetat d'una boixeda/en un tancar i obrir d'ulls es desprengué del luxós vestit, i calçant-se unes espardenyes que tenia allí preparades i només amb uns enagos de color fosc, començà a córrer amb grans gambades vers el lloc convingut, on l'esperava el seu vertader xicot, ben amagat al costat del pont romànic de l'Hostalot. Des d'allí, sense torbar-se ni un moment, ambdós, amb les mans juntes, es dirigiren pel mig del bosc vers l'amagatall d'antuvi preparat: la cavorca dels bandolers, entre l'hostal del Grau i els calms de Roca-voja S'instal.laren en el catau mes pregon, mentre el gran rebombori s'escampava per tota la comarca. Romangueren tota la tarda i la nit en pures amorositats. Finalment puntejaren les primeres clarors d'un nou dia, lluminós i esperançador. I entre dos llustres, i pel camí prou conegut, davallaren lleugers pels zig-zags del grau d'0lot, de manera que en menys d'una hora es plantaren al portal de la rectoria dels Hostalets d'en Bas. El rector, oncle del noi, en veure'ls restà esmaperdut. Després, asserenat, escoltà amb tot d'interès la increïble narració. I sadollat d'humanisme i d'imperiosos sentiments, decidí d'unir-los en matrimoni, en presència d'uns testimonis del veïnat verament commoguts.

No cal dir que un fet tan rellevant i divulgat fou comprès i, fins i tot, aplaudit per bona part de la gent pagesa, obtenint gran ressonància, no solament comarcal.

I des d'aleshores, el coll de Renyins, a ponent del puig d'Afra, se'n diu justificadament EL COLL DE PIXANÚVIES.