Ell la va desatendre, portat per la fe de complir la prometença que el conduïa a visitar el sepulcre del seu apòstol. La fadrina, despitada, va amagar una copa d'or al sarró del jove pelegrí. La joia fou trobada a mancar i van donar-ne part a la justícia, la qual va cercar el lladre. La fadrina va dir que aquell pelegrí havia entrat a l'hostal amb el sarró buit i en eixir-ne hi duia quelcom. Fou registrat el sarró i van trobar-hi la copa. El minyó fou penjat a la forca per lladre d'hostal i per a exemple de pelegrins. El seu cos fou deixat penjant a la forca per tal que el veiessin els nombrosos pelegrins que contínuament passaven per la calçada i prenguessin escarment del seu càstig. Els pares van seguir la seva via cap a Sant Jaume. La pobra de la mare no es cansava de demanar cada dia a sant Jaume i a sant Domènec que no desemparessin el dissortat del seu fill, penjat essent innocent. De retorn del pelegrinatge, en passar de bell nou per la calçada, la mare volgué veure el seu fill i va trobar-lo viu. Li va encarregar que anés a avisar el jutge perquè el despengés, puix que no havia pas mort. Sant Domènec el sostenia enlaire amb els seus rosaris, de manera que la corda no li fes força al coll i no l'endogalés. I sant Jaume cada dia li portava el menjar que li calia per a alimentar-se. La mare va córrer a visitar el jutge i a demanar-li que manés despenjar el seu fill, encara viu. En aquell moment el jutge estava entaulat i anava a menjar-se un gall i una gallina que tenia davant, posats en una plata. En oir la pobra dona va dir-li que era tan cert allò que ella li deia com que eren vius aquell gall i aquella gallina. Tot just el jutge va acabar de parlar que el gall va redreçar-se damunt de la plata i es posà a cantar, i la gallina va pondre un ou i també va cantar. Davant d'aquell miracle, el jutge restà penedit del que havia dit i manà que fos despenjat l'innocent i que pengessin a la minyona de l'hostal per falsària.

L'episodi de l'àpat del jutge era figurat amb tot el realisme. Portaven a una tauleta col·locada a un extrem del rocle una plata amb un pollastre que figurava rostit. Al moment que el jutge anava a tallar-lo amb un ganivet, la bestiola s'aixecava, saltava de la plata i es posava a córrer entre la multitud mig esporuguida, alhora que profundament admirada. Per obtenir aquest efecte meravellós els ballaires se servien d'un enginy. Embriagaven el pollastre, generalment donant-li pa ben sucat amb aiguardent de la forta. La bestiola restava com morta i la podien plomar sense que se'n sentís. Aleshores el plegaven com si fos mort i rostit i, per tal de donar-li el mateix color que si ho fos, l'untaven amb llard i safrà. La bestiola restava tan aletargada que podien maniobrar tranquil-lament amb ella sense perill que es deixondís. Per a fer-lo reviure no calia sinó mullar-li el nas amb una mica de vinagre. Damunt de la taula n'hi havia un raget. Mentre servien la plata a taula, procuraven que la fortor del vinagre no pogués ésser percebuda pel pollastre, a fi que no ressuscités abans d'hora. El jutge, en fer veure que el tallava, decantava una mica la plata i feia anar el vinagre vora del nas del gall que al moment es reviscolava. Aquest joc fou molt popular segles enrera i la fórmula constituïa un dels secrets que figuraven en tots els grimoris medievals i en els llibres de secrets meravellosos. Era joc de saltimbanquis i rodamóns que el feien pels hostals on anaven, sempre amb gran secret i com a cosa de misteri, simulant que obraven per do divinal i com a gràcia personal. No cal ponderar la meravella que el joc produïa entre la gent, que dubtava entre si era art de bruixeria o do del cel.

La llegenda que constitueix l'argument de la representació és universal El joc de la resurrecció del gall era molt practicat pels hostals de les grans rutes que conduïen a Sant Jaume de Galícia, que era on posaven els pelegrins i romeus que d'arreu d'Europa anaven a visitar, en continuada processó el sepulcre de l'apòstol. Solia haver-hi gent histrionesca i joglaresca que feia el joc del gall de manera que impressionava i corprenia pregonament els vianants.

La llegenda del miracle és popularíssima; se la troba figurada en estampes, i la musa popular la canta amb belles cançons que fan referència al costum dels romeus de portar el rosaris com un preservatiu de tot perill per al pelegrinatge:

Si n'eren un pare i mare, amb un fill que els dos tenien; van a fer una prometença a Sant Jaume de Galícia, amb el gaiato a les mans i els rosaris a la cinta.